CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE LA JUNCOSA DEL MONTMELL. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

El sostre demogràfic del Montmell s’assolia al cens de 1887 amb 1127 ànimes, en aquells anys la població és concentrava a la Juncosa, Marmellar , Aiguaviva, la caseria de la Vall de Sant Marc, la caseria de Can Ferrer de la Cogullada, , ..., aleshores no hi havia ‘urbanitzacions’, el sòl es tocava al cens de 1981 amb 162 veïns, des d’aquella data fins que ha explota la bombolla especulativa de la construcció, les urbanitzacions, Mas Mateu, el Mirador del Penedès, la Moixeta i les Pinedes Altes, ‘inflaven’ el cens fins al 1397 habitants a darreries de l’any 2016.

M’arribava fins al Cementiri de la Juncosa on retratava la capella del Sant Crist, construïda a expenses de la família Rovira Papiol.

No havia trobat ningú per a preguntar-li on era l’escola de la Juncosa abans de la dictadura franquista, i sou pregats de fer-nos-en arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No sabia trobar el Catàleg de Patrimoni en línia del Montmell.

Algú ens pot explicar quan i qui va ser l’autor de l’edifici del sindicat agrícola de la Juncosa ?.

Algú ens pot explicar la història de l’edifici que aixopluga avui l’Ajuntament ?.

Havia localitzat anys enrere l’edifici de les escoles de Marmellar, les restes de l’església ‘nova’ de Sant Miquel i el cementiri profanats; la presència humana, llevat dels lladres, profanadors, practicants del esoterisme, i d’uns anys ençà d’algun excursionista encuriosit per l’abandó de pobles com aquest situats a menys de 25 quilometres en línia recta del mar , és escassa.

La imatge del Penedès està associada a les vinyes de la terra plana, al cava i a la bellesa de la joventut, Marmellar i el terme del Montmell, topònim que prové del llatí “Monte Macellum” o de “Mont Maell”, que vol dir muntanya seca i àrida, formen, per decisió política, part d’aquesta comarca, malgrat que comparteixen els trets essencials del Camp sobirà amb el que fan límit, i on podem trobar indrets com Selma, que s’agermanen en l’oblit i la incúria.

Només Déu resta en aquestes solituds, on ressonen les seves malediccions : .

“Maleït el qui espoli al poble català!" I tot el poble respondrà: "Amén."

“Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!" I tot el poble respondrà: "Amén.