El Jordi Vila Juncá publica fotografies de l'església de Sant Vicenç està
situades dins del cementiri d'Estamariu, als afores del nucli urbà, a la
carretera de Bescaran, a al comarca de l’Urgell sobirà.
Quan al topònim el diccionari catala valencia balear ens diu que etimologicament cal refusar la proposada per Montoliu (BDC, x,
28), que suposava que l'element final de Estamariu provenia del llatí rivu,
‘riu’. Les formes més antigues del mot són Stamariz (Acte Cons. Seu d'U., a.
819), Stamaritz (Acta de dotació de l'església de Santa Maria de Ripoll, a.
888) i Stamarid (doc. a. 1242, ap. Pujol Docs. 19). Totes aquestes formes ens
inclinen a suposar que Estamariu, ve del llatí ĭpsu tamarīce, ‘el tamariu (nom
de planta)’, i sembla improcedent, per tant, relacionar la terminació d'aquest
nom amb el sufix basc -ice de què parla Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 5.
Patrimoni Gencat ens diu que és una església de planta basilical, de tres
naus capçades per tres absis semicirculars. Les naus són separades per arcs
formers de mig punt. La coberta, fins fa molt poc temps desapareguda, era un
embigat de fusta del segle XVIII a la nau central, en substitució de la volta
de canó d'època medieval, i volta de quart de cercle a les laterals, segons la
descripció de Whitehill de l'any 1941. En la restauració de l'any 2007 s'ha
cobert la nau central amb encavallada de fusta i la nau de migdia amb bigues de
fusta d'un sol pendents. La nau septentrional es va ensorrar i ha quedat al
descobert amb els arcs formers amb tancament de vidre. Aquests arcs arrenquen
de quatre pilars cruciformes que també recollien els arcs torals que sostenien
la volta. L'àrea presbiteral queda aixecada respecte les naus. La capçalera a
l'exterior presenta l'absidiola del costat de migdia de mur llis i una finestra
cegada, al costat de l'absis central, més gran, decorat amb arcuacions
llombardes entre lesenes i tres finestres d'esqueixada doble. L' altra
absidiola s'ha reconstruït a manera de mur de tancament. S'accedeix a l'edifici
gràcies a una porta de mig punt situada al mur de migdia on hi ha finestres que
es corresponen amb les tres naus.
L'absis central conté interessants restes de pintures murals romàniques i
l'absidiola restes de pintures d'època gòtica. Totes elles recentment
restaurades per la Generalitat de
Catalunya.
El topònim Estamariu apareix documentat per primer cop l'any 893. Tot i que
el temple és esmentat l'any 839 en la discutible acta de consagració de la Seu,
les restes actuals corresponen a una edificació romànica de la primera meitat
del segle XI. Així, l'església de Sant Vicenç consta per primera vegada en el
testament de la vescomtessa Sança de 1019.
Durant l'edat moderna, les visites parroquials aportaren noves
informacions, concretament, en la visita de 1575, queda reflectida la
disposició interna del temple. S'esmenten el baptisteri, els altars que hi ha a
banda i banda de l'altar major; el de Santa Maria, Santa Cecília, el de Sant
Pere i el de Sant Esteve. També parla de l'existència del campanar.
En la visita de 1758, es diu que és la parròquia vella, que només té culte
per Tot Sants, i que havia estat substituïda per l'església del Roser anys
enrere.
L'església de Sant Vicens, es va conservar acceptablement fins cap el 1950,
moment en que va caure la coberta i van començar a créixer les bardisses. La
construcció d'un cementiri nou, allunyat del poble, va accelerar la seva
decadència, de tal manera que, fins fa poc, es trobava en estat ruïnós al clos
del cementiri.
Durant l'any 2003, el Centre de Restauració de Béns Mobles de la
Generalitat de Catalunya, va intervenir en una campanya per consolidar les
restes pictòriques d'època romànica que es conserven al temple, comparables a
les obres del cercle de Taüll per la seva qualitat.Des de principis del segle XXI, la fundació privada Sant Vicenç d'Estamariu
ha treballat per recuperar arquitectònicament el monument. Entre les
intervencions més importants es troba la recuperació de la coberta.
Les pintures de Sant Vicenç d'Estamariu són les úniques conservades en el
seu lloc original, i tenen una extensió considerable, malgrat les pèrdues. Una
primera mirada, de dalt a baix, ens permet distingir els peus del Crist en Majestat i els símbols dels evangelistes (el
lleó de Sant Marc, el brau de Sant Lluc, restes de l'àliga de Sant Joan, un
àngel i un arcàngel a banda i banda). A sota, un fris, on s'alternen animals
simbòlics i cares de màrtirs, que representa el 'mar de vidre' que, segons
l'Apocalipsi, hi ha sota el tron de Déu. Entre les finestres obertes en
l'absis, podem veure-hi: la Mare de Déu, Sant Pau (a l'esquerra), una altra
figura més (potser Sant Joan), i una quarta figura, molt malmesa (a la dreta de
l'absis).
Sota d'aquestes figures, a la banda dreta, hi ha les restes de dues cares:
la de Santa Àgata, amb la seva inscripció que la identifica i una altra sense
identificació. Les pintures, realitzades amb la tècnica del fresc, aplicació de
pigments sobre una capa de calç humida, tenen una rica paleta cromàtica, amb
elements com l'atzurita i el cinabri. Podem reconèixer, en l'estil de les
pintures, dues personalitats principals: la del cercle de Pedret, en els caps
dels màrtirs, la de més qualitat i la més clàssica i una altra més
expressionista en les figures de la Mare de Déu i de sant Pau.
La realització de les pintures es podria datar pels volts de l'any 1135.
Aquests frescos es van tapar amb una
capa de calç cap a la meitat del segle xiv, quan es va instal·lar el baldaquí i
el retaule de Sant Vicenç, avui al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
La Maria Rosa i el Miquel, la “ parella romànica” ens expliquen la seva visita :
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/07/sant-vicenc-destamariu-alt-urgell-un.html
Que Sant Vicenç intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta
sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que
pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i
aquells que no tenen una bona situació econòmica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario