El Jordi Vigué i Viñas (Sant Hipòlit de Voltregà, 16/2/1942) , el Jordi Fernández i Cuadrench (
Barcelona, 26 de març de 1966) , el Joan-Albert Adell i Gisbert (Barcelona,
1955) i la Teresa González i Verdaguer, escriuen
de l’església de la Mare de Déu de les Agulles, a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0427301.xml
El santuari és un edifici d’una nau,
coberta amb una volta de canó seguit, de perfil apuntat, que arrenca d’una
motllura que recorre els murs de la nau, llevat del tram de ponent, i de
l’absis, i que ressegueix l’extradós de les finestres. la nau és capçada, a
llevant, per un absis semicircular, que s’obre directament a aquella. Cal
assenyalar que els murs de la nau presenten una deformació en el tram immediat
a l’absis, que l’estrenyen en la unió amb aquell.
Albert Pratdesaba i Sala, Vista de la façana principal
 |
Albert Pratdesaba i Sala, Vista de l'absis
La porta, molt senzilla, en arc de mig punt, s’obre a la façana de migjorn,
mentre a la façana de ponent s’obre una segona porta, amb llinda, que té tot
l’aspecte d’una reforma posterior. Sobre aquesta porta hi ha una senzilla
espitllera, i el conjunt de la façana és coronat per un campanaret d’espadanya,
esvelt i descentrat de l’eix de la façana.
A la façana de migjorn, entre la porta i l’angle de llevant, hi ha dues
finestres de doble esqueixada, del mateix tipus que la que s’obre al centre de
l’absis.
A les façanes de tramuntana i de migjorn es conserva el ràfec original,
format per una motllura xamfranada, que és interromput prop de la façana de
ponent, ocupant uns 2/3 de la seva longitud, aproximadament la mateixa longitud
que ocupa la motllura interior de la qual arrenca la volta.
El ràfec absidal és format per una motllura del mateix tipus que les de les
façanes laterals. Aquestes depassen, en dues filades, els ràfecs, fins al ràfec
de la coberta actual, que fou restaurada entre els anys 1981 i 1982 per
l’Associació Amics de l’Alta Garrotxa.
La incompleció dels ràfecs exteriors i de les motllures interiors sembla
indicar que la part de ponent de l’església respon a una reforma i allargament
de la nau original, però aquesta impressió no és plenament confirmada per
l’estructura de l’aparell, que no presenta una discontinuïtat acusada. Els
paraments són de carreus irregulars, senzillament escairats, però sense
perfilar ni polir, alternant filades estretes amb altres més amples,
distribuïdes irregularment, però amb tendència a l’horitzontalitat i la
uniformitat, que no és plenament assolida.
Al punt de la suposada ampliació, el parament no presenta una brusca
interrupció, sinó que les filades continuen sense alteracions substancials.
Només la façana de ponent presenta un aspecte diferent, amb els carreus travats
amb morter de calç, amb una imatge més d’arrebossat. Aquesta continuïtat de
l’aparell permet de suposar que l’església no fou ampliada, sinó que, per raons
que desconeixem, durant el curs de l’obra es produí el canvi en el projecte de
l’edifici; s’eliminaren les motllures internes i els ràfecs exteriors, i es féu
també un sobrealçament del nivell de la coberta, per sobre del nivell
inicialment previst, atès que les filades que depassen el ràfec s’integren
perfectament en el parament. En canvi la porta de ponent i el petit campanar
d’espadanya responen, efectivament, a les reformes tardanes de l’edifici.
Per la seva estructura, l’església de la Mare de Déu de les Agulles, s’avé
a les formes característiques de l’arquitectura del segle XII, ja avançat. En
canvi, l’aparell no es correspon directament amb la concepció arquitectònica,
sinó que és una pervivència de les tecnologies del segle XI, les quals avançat
el segle XII, retornaren al medi rural.
La imatge de la
Marededéu de les Agulles es troba avui al Museu d’Art de Girona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario