El Nadal, és temps de llum, retrobaments i
esperança. Per a massa persones però , es converteix en una estació d’angoixa i
silenci, especialment per aquells que esperen un resultat mèdic que no arriba.
Les llums dels carrers poden il·luminar l’exterior, però dins seu hi pesa
la foscor del dubte: “I si el que temo és veritat?” Aquesta espera no és només
administrativa; és una espera vital, feta de dies que s’allarguen i nits que no
deixen dormir.
Quan el sistema públic de salut triga a notificar – o no ho fa - , quan una
persona sent que potser alguna cosa greu s’ha desencadenat dins seu sense que ningú li ho hagi confirmat, el Nadal
deixa de ser temps de pau per convertir-se en un espai d’alerta permanent.
Mentre d’altres preparen àpats i regals, aquestes persones només desitgen una
trucada, una carta, una resposta que els permeti començar a comprendre què els
passa.
No acostuma a passar dissortadament perquè el sistema s’ha deshumanitzat , hi ha però, petites formes de llum: una mirada empàtica del metge que finalment truca, un amic que escolta sense pressa, un gest amable que recorda que no estem sols en l’espera. Potser el veritable significat del Nadal rau aquí: en reconèixer el dolor dels que pateixen en silenci i en fer que, per uns instants, se sentin vistos i sostinguts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario