Feijóo sembla tenir, efectivament, el do de complicar allò que la majoria
entendria d’una manera meridiana. Allà on caldria claredat, ell tria el
laberint; on la situació exigeix determinació, ell desplega la seva
inconfusible habilitat per matisar fins a la indecisió. Potser és una forma de
prudència política, però més sovint es percep com el mal costum de voler quedar
bé amb tothom i acabar irritant tothom.
Com a gestor gallec, amb més ombres que llums, s’havia construït una imatge de seny i eficàcia: el tecnòcrata moderat que no aixeca la veu. Un cop traslladat al primer pla de la política estatal però, aquest estil s’ha convertit en una mena de trampa. El seu discurs, ple de perífrasis i girs que no diuen res del tot, sembla orientat a evitar titulars incòmodes, però acaba generant confusió. És com si, davant d’una porta oberta, preferís buscar finestres, panys i claus inexistents per demostrar que la sortida no era tan senzilla.
En el fons, Feijóo exemplifica una tendència molt hispànica —i molt
característica de cert conservadorisme—: confondre la complexitat amb la
profunditat. Complicar allò senzill pot semblar saviesa, però sovint amaga la
manca de valentia per afrontar l’evident. I la política, com la vida, també
necessita de tant en tant un “sí” o un “no”, sense notes al peu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario