La vila closa de Llardecans fou emmurallada (modernament només resta un sector dels murs medievals, que foren aprofitats en la construcció de cases). Desaparegut l'antic castell (que encara serví durant la guerra del Francès), l'edifici més important és l'església parroquial de Santa Maria, grandiosa obra del segle XVIII (1763), de façana barroca i porta molt ornamentada, campanar de torre i interior neoclàssic. Conserva un altar major barroc dedicat a l'Assumpció de Maria.
En època moderna ha desaparegut la bassa gran i al seu lloc es bastí una àmplia plaça. Dins el mateix nucli hi ha antics casals de pedra fets en l'època de prosperitat (segle XVIII) i a tocar de la vila hi ha la capella de la Mare de Déu de Loreto, també del XVIII, amb retaules i una imatge gòtica.
També hi destaca la Farmàcia Tomàs Piñol, inaugurada el 1846, en servei fins el 1988. La farmàcia s'integra dins la casa de la família Piñol. És la única part de la casa que no ha patit cap transformació estructural significativa des de la seva construcció el 1846. S'hi conserva un conjunt extraordinàriament complet i homogeni. Des de la distribució i tipologia del mobiliari a les pintures murals que la decoren, als conjunts de ceràmica i vidre que es conserven als objectes farmacèutics, fins a la magnífica biblioteca farmacològica que es troba in situ. Tot forma part d'un conjunt d'elements que s'han anat configurant de generació en generació.
Quan al topònim , s’explica que els habitants de l’indret , per lluitar contra la pesta, no es movien de vora la llar de foc, i uns gossos els portaven el menjar a casa. A l’escut s’hi representa un gos que passa. Altres però defensen un origen àrab, que faria referència a l’escassa productivitat de les terres.
Al NW del terme hi ha el despoblat d'Adar, amb vestigis d'una fortalesa àrab, un gran arc apuntat d'un edifici que no es conserva. Es tracta d’un arc isolat completament, d’una obertura de 6 metres i d’una altura de 4 metres, fet de pedres tallades i ben disposades i d’un gruix de tres pams, datat probablement del segle XIII, ja en període cristià i pertanyia a l’Orde del Temple.
La petita capella de Sant Marc, romànica, mig esfondrada, de planta rectangular de 6 metres per 10 metres d’àrea i els murs de 60 cm. de gruix. D’absis quadrat. Pel perfil corb que s’observa a la part alta dels murs de la capçalera i del frontis, devia tenir una coberta de volta de canó i, probablement, amb dos arcs torals per suportar el pes: en resten les columnes, de secció rectangular, adossades als murs laterals.
Aquesta construcció deuria haver tingut un origen visigot (capçalera plana i encarada al NW); després esdevingué una mesquita musulmana i amb la conquista del comte català passà a un temple cristià romànic (no es pot considerar preromànic, per la cronologia, perquè fins a mitjan del segle XII, encara era un territori àrab); això explicaria el fet que no aparegui al document Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis del bisbe Guillem Pere de Lleida.
Per l’entorn de l’Arcada i de la capella de Sant Marc hi a restes de murs que delimiten espais rectangulars dels habitatges del poble que hi hagué.
L’arc persisteix després de més de 800 anys com un fet inexplicable davant del pas de tantes batalles i de tants brètols, incloent-hi els polítics i els caps dels exèrcits, responsables de les guerres que han passat per aquest indret. Hom pensa que els deu impressionar, aquest testimoni en pedra, d’una història passada que mostra la fe d’uns homes i dones, que – com nosaltres avui - només podien esperar alguna cosa bona per la gràcia de Déu.
