MERCAT MUNICIPAL D’OLESA DE MONTSERRAT

No tenia temps per entrar al Mercat Municipal d’Olesa de Montserrat; el matí se m’havia consumit passejant pel nucli antic, i m’esperaven a casa per dinar. M’aturava just un moment per retratar aquest edifici, que malgrat la seva aparent ‘modernitat’, s’aixecava l’any 1931 sota la direcció de l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1877 - 1951).

El mestre d'obres Pere Roca Marcet hi va utilitzar per primera vegada a la península una tècnica constructiva aleshores revolucionària que provenia de França, i que s'havia utilitzat en la construcció de búnquers durant la Primera Guerra Mundial. Consistia en unir a una alçada determinada tot el perímetre de l'edifici amb ferros i formigó, de manera que es feien una mena de cinturons que lligaven completament el mur.

La població d’Olesa de Montserrat superava lleugerament els 5.000 habitants, i començava tot just a créixer fora del perímetre del ‘poble vell’.

El creixement exponencial, començarà a partir dels anys 60 :

1960 7.717
1970 10.092
1980 13.788
1990 14.864
2000 17.151
2012 23.000

La lectura dels membres del Consistori Municipal, en fa pensar que contràriament al que succeeix en algunes poblacions del Vallès Occidental, la presència de persones nascudes a la Vila, de pares que també hi havien nascut, és aquí la norma, i no l’excepció.

Haurem de tornar a Olesa de Montserrat.

OLESA DE MONTSERRAT, EL PORTAL DEL CARRER ARC DE L’ESGLÉSIA.

Els anomenats ‘casc antic’ de pobles i viles, acostumen a esdevenir suburbis, en el sentit de barri intramurs o immediat a les muralles, nuclis degradats i amb uns serveis gairebé inexistents. L’abandó dels veïns originaris, ha provocat que visquin habitualment en aquests indrets persones foranies, i/o mancades de recursos econòmics. L’actual situació de fallida en que es troba el Regne d’Espanya, com a conseqüència bàsicament de la corrupció, l’estultícia, i el ‘ laissez-faire’ com a mètode de govern, intensificarà més encara aquest caràcter suburbial. La no assumpció de responsabilitats politiques i/o penals per ‘ culpa in negligendo’ , ha estat, és, i serà més en els temps propers, causa d’un fort augment dels sentiments xenòfobs.

El primer recinte fortificat d'Olesa pertanyia a la primitiva Sagrera, documentada explícitament per primera vegada l'any 1073, quan es parla d'un sagrer adossat als murs de l'església. El perímetre total de la sagrera tindria 356 metres i encerclava una superfície d'uns 9.500 metres quadrats. Tenia tres punts d'accés: un al nord-est, un a l'oest i un al sud, hom pensa que el que es coneix avui com Arc de l'Església, fora l'únic que s'ha conservat.

A començament de segle XX aquest portal era conegut com a porxo de cal Pujol.

Està situat en una casa força remodelada que no presenta altres elements d'interès. El porxo consisteix en un pas d'uns 8 metres de llargària per la planta baixa, i està cobert amb un sostre fet de rajola i embigat de fusta. A cada extrem del porxo un arc escarser fet amb pedra tosca marca l'entrada del portal.

El retratava des de l’interior per evitar deixar palès, l’estat d’abandó, degradació, i brutícia, que pateix aquest espai.

LA CAPELLA DE SANTA OLIVA D’OLESA DE MONTSERRAT

Les dades biogràfiques de Santa Oliva de Palerm, son tant confuses – o poc clares- com el fet mateix de com arriba a ser proclamada Patrona d’Olesa de Montserrat.

No és fins les reformes a l'església parroquial de Santa Maria de l'any 1595 , en que es dedica a la santa una de les noves capelles.

L'any 1621 atenen la petició del poble, Joan Sentís, bisbe de Barcelona, va atorgar a Olesa de Montserrat la celebració de festa de precepte en la diada de la santa.

El 10 de juny de 1664 el papa Alexandre VII va concedir a Olesa de Montserrat, que fos Santa Oliva de Palerm , la patrona principal de la vila, amb quatre dies d'indulgència plenària, que s’obtenien visitant el seu altar de l'església parroquial.

Dos anys més tard, el 30 de novembre de 1666, les relíquies de la santa van arribar a la vila d'Olesa essent rebudes amb processó solemne de tot el poble. Aquest fer està relacionat amb l'aixecament d'una capella de caire popular (beneïda l'any 1675), que es va bastir sobre el portal ja que aquest era l'únic que no hi tenia cases consolidades a la part superior.

La capella va ser modificada en tres ocasions: els anys 1775, 1839 i 1912. Aquest últim any es va restaurar el portal i la capella.

L’edifici va sortir indemne desprès del genocidi contra Catalunya de 1936-1939, no així la imatge de la santa que fou cremada.

L'any 1940 se'n va col•locar una de nova, pagada mitjançant una col•lecta popular.

L'última restauració de la capella és de l'any 1989.

L’obra és feta amb maó, i el porxo del que fou portal d'entrada a la vila d'Olesa pel Camí Ral que venia de Vacarisses iTerrassa (actual camí de can Llimona), és cobert mitjançant un embigat de fusta amb revoltons que, pel costat de migdia, es sustenta amb sengles pilastres, també de maó. La capella consisteix en una petita cambra amb un ampli finestral-balcó que ocupa gairebé tota la façana. L'interior, cobert amb volta escarsera, conserva una imatge moderna de santa Oliva.

Sobren – com per arreu – els afegits del cablejat dels ‘serveis públics’, que suporta Santa Oliva amb la tranquil•litat d’esperit que la caracteritza.

CASA DE NÚMERO 18 DEL CARRER DE LA CREU REIAL D’OLESA DE MONTSERRAT

De camí a la Capella de Santa Oliva, coincidia amb una veïna d’Olesa que m’explicava en relació a la magnifica casa de número 18 del carrer de la Creu Reial, que l'Ajuntament va adquirir pels vols de l’any 2000, amb la intenció de portar-hi a terme un projecte museogràfic. El temps ha anat passant, i únicament durant uns anys va ser estat la seu de l'Associació de Pessebristes d'Olesa, que l'utilitzaven com a taller i hi organitzaven les seves exposicions, ara roman tancada, amb clars signes d’abando, i subjecta a tota mena de malvestats.

En aquests carrers estrets costa aconseguir bones fotografies, i més quan les aptituds, no son les d’un Tomàs Irigaray Lopez, un Josep Antoni Uriz, o fins les d’un Feliu Añaños Masllovet. ‘ el que fa el que pot, no està obligat a més’, fidel a aquest manament vaig fer un parell de fotografies.

La casa té una llarga història : Consta en el capbreu de 1548, data en què pertanyia a Baltasar Viladoms, i havia estat edificat poc abans. El 1610 aquest la ven a Guillem Puigventós. Entre 1655 i 1716 la casa passà a mans de la família Valldeperes, propietaris de Sant Pere Sacama. En aquesta època els Valldeperes van unir-se per mitjà d'un matrimoni amb els propietaris del mas Singla, una altra de les grans propietats d'Olesa. Aleshores la casa que tenien a Olesa s'amplià incorporant-hi les dues que tenia al costat. Al final del segle XVIII Josep Puigjaner, un terratinent de Capellades, va casar-se amb la pubilla, i aleshores el patrimoni s'engrandí encara més, constituint una de les més grans famílies propietàries d'Olesa. Al segle XIX es van afegir els balcons al casal i aquest va patir una reforma substancial. Els Puigjaner van dedicar-se de manera molt notable a la producció de vi. A partir de mitjan segle XIX (segons la inscripció del pati posterior) devien habilitar les dependències posteriors de la casa amb elements mecanitzats per produir el vi, com ara les vagonetes. Fins èpoques recents, la casa conservava el mobiliari antic, d'un gran valor, que es va acabar perdent, i la documentació, que en part es va traslladar a l'arxiu històric. L’edifici profundament reformat al segle XIX, ha mantingut les característiques constructives d'aquesta època. Consta de planta baixa i dos pisos. La façana, molt austera, segueix una composició simètrica amb tres eixos de balcons als dos pisos superiors. És arrebossada i no presenta cap decoració.

La zona antiga – com per arreu – s’ha anant degradant, i ha esdevinguts majoritàriament lloc de residencia de personés foranies, i sense gaires recursos. Malgrat això, insistim en el nostre consell: poseu Olesa a la vostra agenda de llocs per conèixer.

EL PONT GRAN EN TERME D’OLESA DE MONTSERRAT

Continuàvem retratant les ‘meravelles’ de tot ordre que hom pot trobar a Olesa de Montserrat; en relació al topònim Joan Coromines defensa l’opció preromana, i l’argumenta amb el fet que el sufix “esa” figura en nombrosos topònims preromans, com ara Manresa, Utxesa o Ardesa. Pel que fa a l’arrel “ol” , Coromines la considera emparentada amb el basc “olo”, que significa “cabana” o “botiga de...” (COROMINES 1996: 23).

Altres autors valorant que l’arrel “ol” també és present en diversos noms de viles preromanes, com Olorda, Olot o Oló, teoritzen que aquesta arrel “ol” significaria aigua. Per això es trobaria identificant rius o llocs amb abundància d’aigua. Així, el topònim d’Olesa vindria a designar un lloc amb abundància d’aigua, cosa que es corrobora amb el fet que, al seu entorn, les aigües freàtiques són fàcilment accessibles mitjançant pous i nombroses mines que, al llarg dels segles, les han anat canalitzant. La proposta de síntesis vindria a ser : ‘cabanes, o botigues prop de l’aigua’. Sou pregats, com sempre, de fer-nos arribar les vostres propostes i/o suggeriments a l’email coneixercatalunya,@gmail.com

Fotografiava el conegut com Pont Gran, viaducte de dimensions espectaculars, que salva el desnivell del torrent de Sant Jaume, a la confluència dels municipis de Vacarisses, Viladecavalls i Olesa. Segons la fitxa tècnica; té una llargada de 291,8 metres, 8,36 d'ample i 43,26 d'alçada màxima. L'obra, que està feta com si fossin tres ponts independents, consta de 18 arcs de mig punt, que fan 11,6 metres de llum. A la seva part baixa (fins a una alçada de 10 metres) el pont té sòcols de pedra escairada que recobreixen una ànima d'argamassa. La resta de la construcció és feta amb maó vist.

Des d’un dels seus ulls, a la llunyania, s’aixeca Sant Pere Sacama.

L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa; el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en un poblat que la gent anomenava "Kàbila", el qual va ser motiu de conflictes i de protestes. El viaducte del Boixadell, l'obra d'enginyeria més important d'aquesta línia, fou construït entre 1856 i 1859, seguint el projecte de l'enginyer de camins Pedro de Andrés Puigdollers, amb ascendència manresana, que era aleshores el director de la companyia de ferrocarril.

La direcció de l'obra va anar a càrrec de l'enginyer Massé ( ens agradaria rebre també informació d’aquesta persona, que suposem vinculada a una llarga nissaga de grans tècnics ) .

El pressupost va ser de 2.172.266 rals. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats.

L'any 1857, quan les obres estaven en marxa, les autoritats d'Olesa es van començar a moure per intentar facilitar l'enllaç amb la via fèrria. El projecte que finalment es va dur a terme passava a uns 4 quilometres del nucli d'Olesa. Va caldre pressionar l'Administració perquè accedís a fer una estació i financés la carretera que havia d'enllaçar amb el nucli urbà. L'any 1859 s'aprovava la construcció d'aquest "camí veïnal", el qual es va construir molt lentament per manca de pressupost i no s'acabà d'enllestir fins els volts de 1866.

L'any 1914 s'instal•là la doble via.

Fins en l’obra ‘ les plantes i el paisatge vegetal d’Olesa de Montserrat’ d’Àngel M. Hernández i Cardona es fa referència a aquesta magna obra :
http://books.google.es/books?id=N06oXFcgqkwC&pg=PA247&lpg=PA247&dq=milonita+o+tectonita,&source=bl&ots=Q0S4d8EyeQ&sig=s0a6gtKepl4LhvTnR98o7yscY1U&hl=ca#v=onepage&q=milonita%20o%20tectonita%2C&f=false
Poseu Olesa a la vostra agenda de llocs per conèixer.

El rei, el coronel en Francisco Alaman i “la puta i la Ramoneta”

Entre el rei d’Espanya que pega manotades al xofer del seu cotxe oficial. Ja ho diu el refrany mallorquí “Que de porcs i de senyors s’hi ve de nissaga”. Quedant clarament demostrat que estudiar als millor col·legis de pagament d’arreu del món, no és sinònim de bona educació i respecte als subordinats.

I que apareix un Coronel de l’exèrcit espanyol, Francisco Alaman Castro, que és capaç de manifestar a premsa “¿La independencia de Cataluña? Por encima de mi cadaver, i afegeix: ante el desafio de los nacionalistas radicales catalanes a la unidad de españa i no sé quines referències peregrines a : Apego al honor, a la historia de España ( deu conèixer la dels guanyadors de la guerra incivil)  y al juramento realizado para mantenerla siempre unida.  Hom no deixa d’al·lucinar. Tampoc amb les bajanades del periodista Enrique de Diego, demanant la detenció inmediata de Joan Tardà, retirar-li la nacionalitat espanyola( em sembla que no el molestaria gaire)  i que sigui expulsat del país o que ingresi en presó.

Tampoc deixa de flipar en colorins que el President de la Generalitat Artur Mas, a deu dies d’una manifestació històrica per la independència de Catalunya ( a la qual ell no assistirà, ja que li han deixat clar que: “No al pacte fiscal!” i Si a la independència! I no li convé fer enfadar a la representant del  PP a Catalunya, Alicia  Sánchez Camacho, portaveu d’en Rajoy a terres catalanes), accepti un rescat, de més de cinc mil milions d’euros, per Catalunya, quan l’estat espanyol  deu un fotimer de doblers a Catalunya, ara li deixarà uns doblers amb uns interessos que haurà de pagar tot el poble català. Això és el negoci de na peix fregit. Que comprava el peix a cinc, l’arrebossava i el venia a cinc. 

Les declaracions de Jordi Pujol, sobre que ja està bé de “jugar a fer  la puta i la Ramoneta” demanant que el govern sigui decidit i amb coratge, també té lo seu, ja que ha estat President de la Generalitat per Convergència i Unió.

A veure, si estem en democràcia, senyors de la caterva hispana, i es pot tenir qualsevol opció política, emparada en la Constitució descafeïnada de 1978, sempre que es desenvolupi legalment i de manera pacífica; l’opció independentista  n’és una d’elles i sembla que existeix una argumentació jurídica per a arribar a aquest objectiu, en relació a la legislació internacional; per què amenaceu en enviar l’exèrcit a Catalunya?  (Que per cert una gran part de les despeses són pagades per catalans, Balears, o membres de les comunitats autònomes més sucades per l’estat))

El President de la Comissió Europea Durao Barroso, en unes declaracions a Europa Press, sobre una pregunta parlamentaria sobre una iniciativa presentada per reagrupament; ha deixat clar que “Una secessió per part d’un territori d’algun estat membre  de la Unió Europea, s’ha de fer d’acord amb la legislació internacional, si es vol que els ciutadans del territori independitzat mantinguin la ciutadania europea que és complementària però no substitueix la nacional, com estableix el Tractat de funcionament de la UE”

Llavors si es contempla la possible secessió de parts d’un estat de la Unió Europea, i està legislat, a què venen les declaracions i amenaces filo-feixistes d’alguns comensals, com per exemple d’un dels creadors d’intereconomia, que no tan sols amenaça, si no demana que es detinguin als dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya i de Solidaritat, siguin declarats il·legals els partits i no sé quantes bestieses cavernícoles més?

A part de les consideracions econòmiques, ja que ho he explicat en altres articles, sobre l’espoli fiscal per part de l’estat espanyol  de les comunitats autònomes que més riques creem, tinc altres conviccions ideòlogues per declarar-me independentista.

Arrels, dignitat, tradició i coneixement de la història real no manipulada, i un model econòmic socialista , on la riquesa creada entre tots,  es trobi adequadament repartida, les necessitats bàsiques: Sanitat, educació , habitatge, treball, cultura; cosa que mai podrem fer si els recursos nostres els gestionen uns altres que encara a sobre es troben venuts al gran capital i per a ells  legislen.

Dir que la dreta i certa “esquerra”, a dir els dos grans partits majoritaris, han  defensat el gran capital, que són els seus amics i els qui els donen de menjar per fer una atermància cada cert temps, no és dir una cosa innovadora , però si certa.

Insults com que un directiu d’un banc intervingut passi dels sis-cents mil euros a cinc-cents mil euros de sou anual, han fet un ou de dos vermells,  quan el salari mínim interprofessional no arriba als set-cents euros mensuals, i permès pels polítics de torn; és insultant el cinisme i la hipocresia – la ineptitud no, ja que saben el que es fan- però si la injustícia social que despleguen. Quan esclati, que esclatarà, no sé que arribarà a  passar, estan prement massa, negant drets adquirits, i estem tocant els sis milions d’aturats.

Acabaré amb una frase d’en Labordeta. !!Váyanse a la mierda¡¡ molt adequada pel moment.

Josep Bonnín

IVORRA ; EL SANT DUBTE. LA SEGARRA INFINITA

Rebia unes bellíssimes imatges del Josep Antoni Uriz Rodríguez, de la visita que feia a Ivorra, topònim gens pacífic per la doctrina, que li atorga des d’un origen preromà indefinible, fins una procedència de l’àrab al-ibura, ‘les ribes’, no ens hi fem forts, però el territori d'Ivorra s'estén entre el Llobregós, a tramuntana, a la conca del qual pertany el torrent d'Ivorra, que passa pel poble, i els altiplans que el separen de la Ribera de Sió, a migdia.

Res en l’actual Santuari del Sant Dubte recorda l’esglesiola romànica, on succeïa el fet miraculós que es coneix com ‘ el Sant Dubte’, i que dona nom a l’edifici de planta rectangular, format per una església i una hospederia.

Està cobert a dues aigües realitzat amb paredat on encara es pot observar restes d'un antic arrebossat superficial, exceptuant les cantoneres on hi trobem la presència de carreus de grans dimensions ben escairats. A la façana principal, orientada a ponent, trobem la portada principal formada per un arc de mig punt adovellat, amb la clau decorada en forma de voluta, emmarcada per una pilastra adossada a banda i banda, amb la presència d'un timpà de forma circular a l'interior del qual apareix una placa de pedra, col•locada modernament, amb un relleu esculpit representant el miracle del Sant Dubte.

Per damunt del timpà apareix una fornícula amb una imatge de la verge i el nen, emmarcada per dues pilastres adossades de petites dimensions i per unes volutes a la base, i coronada per un timpà semicircular acompanyat d'uns pinacles amb unes boles superiors. Damunt la portada hi trobem un petit òcul per il•luminar l'interior. Aquesta portada no és contemporània a la resta de l'edifici, i així ho indiquen dos carreus, situats un a cada costat de la portada, realitzats amb baix relleu, on al de la dreta emmarcat dins un segell ovalat apareix la inscripció "PORTALS / 1762", i al de l'esquerra, de les mateixes característiques decoratives apareix la inscripció "28 de gener de 1663" data que correspon a la col•locació de la primera pedra del santuari. També situades a la façana principal, trobem una sèrie d'obertures, a un primer nivell trobem dues portes de mitjanes dimensions amb arc de mig punt rebaixat adovellat situades a banda i banda de la portada, al igual que els dos balcons que ens apareixen a un nivell superior. Al costat dret de la façana principal trobem el campanar, de planta quadrada amb quatre ulls d'arc de mig punt peraltat, separats per una motllura que separa el pis de les campanes de la resta. Originàriament l'alçada del campanar havia de ser més elevada però sembla ser qui hi va haver problemes econòmics que en va dificultar la seva construcció. Antigament estava cobert a quatre vessants amb rajola de ceràmica vidriada de color verd, posteriorment substituïda primer per una coberta a doble vessant amb embigat de fusta i recentment s'hi ha col•locat una coberta de coure a quatre vessants. Les façanes sud i nord, corresponen a l’hostatgeria, les quals presenten tres nivells amb diferents obertures cadascun. A l'interior del temple es guarda la imatge romànica de Santa Maria d'Ivorra, de fusta policromada.

En el període 1936-1939 del genocidi contra Catalunya, l'altar barroc que hi havia va ser destruït. Al Museu Diocesà de Solsona, es conserva un retaule gòtic del segle XV.

Durant els darrers anys del segle XX, l’edifici del Santuari ha estat objecte, d'una restauració que l'ha salvat del enderrocament.

El nucli d’Ivorra amb només 147 habitants de drets - segons la pàgina web de l’Ajuntament – , és encisador , i la seva visita, del tot recomanable.