DEL MAS OLLER, A L’OLLER DEL MAS

La fitxa de patrimoni fa referència al Mas Oller que qualifica com : Obra popular , i assenyala com a possible data d’aixecament el segle XVII.

En fa la següent descripció : Mas de grans proporcions format per diversos cossos i tancat per un mur de pedra que dóna lloc a un gran pati davant la façana de llevant, on hi ha l'accés. La construcció està bastida en pedra, en part vista i en part arrebossada. A façana de migdia, un cos de galeria afegit, amb arcs rodons i pilars de secció quadrada, de pedra arenisca, amb capitells. A les golfes s'obre un ritme d'obertures en arc rodó. A la façana de llevant, s'avança un cos a nivell de planta baixa en forma de porxo, amb tres voltes de canó bastides en pedra i amb una terrassa al damunt. La resta de la façana és arrebossada, amb predomini del ple sobre el buit. Presenta cobertes a dues i quatre aigües en els diferents cossos. Es conserva un campanar d'espadanya de línies barroques, com a resta d'una antiga capella, en part ensorrada.

Això era possiblement encertat en les darreres dècades del segle XX, quan es recollia una imatge en blanc i negre, en la que no apareixen ni les vinyes, ni la torre que és avui distintiu de la casa.

Els Oller tenen una presència comprovada en aquestes terres, molt anterior al bàndol promulgat, per Borrell II a Manresa, desprès de la desfeta militar de l’any 985. Des d’aleshores foren designats com Home de Paratge.

No els trobava però esmentats a :
http://www.armoria.info/libro_de_armoria/OLLER.html
I no els pertanyen conseqüentment, les armes que llueixen damunt la porta de la torre – que batejava com ‘Porta de Sant Ignasi’ – a reserva de conèixer amb exactitud la procedència, sabem que la portaven de Barcelona, concretament de Sarrià, ens parlaven del carrer Angli i el Passeig de la Bonanova, on estaria l’Escola Privada 219, els Jesuïtes de moment no baden boca, l’Associació de veïns únicament amb aquestes dades sembla que no pot localitzar-ho, esperem resposta de l’Ajuntament de Barcelona, desprès que des de Ensenyament de la Generalitat se’ns digues que no tenen aquesta informació, i no tinguem noticies del Ministerio de Educación del Regne d’Espanya, la resposta podria venir des de la mateixa casa de l’Oller del Mas, com així els ho demanem.

Defensem que aquests Oller – com la resta dels que tenen aquest cognom- no s’han dedicat mai a l’ofici de terrissaire; els blasons apareixen a partir del segle XII, aleshores dits ‘ escuts parlants’ perquè acostumen a associar la imatge al cognom, així :

Cardona un card.
Torre una torre.
Cervelló un cérvol.
Serra una serra

O fins a alguna part del cognom :

Alemany un ala
Casserres un gos [ ca [ i una serra

L’aspecte magnificent que té avui la casa, i la seva actual dedicació al negoci del vi, pensem que podrien associar-se, i donar com a lloc un blasó amb la fesomia de l’edifici , i dins del dibuix una olla o recipient que tingui relació amb el procés de creació del vi; podem cercar aquests estris des de la recollida del raïm fins als treballs que es duen a terme a les bodegues, .....

CASAL DE BENVIURE A CASTELLBISBAL AL VALLÈS OCCIDENTAL

Aquesta ‘ casa rosada’ és possiblement la més ‘vista’ de Catalunya per la seva ubicació, prop de la A-2, AP-7 i la via fèrria que comunica les terres del Bages, i Baix Llobregat, amb el Barcelonès.

L'edifici que retratava magistralment el Tomàs Irigaray Lopez, és una construcció inacabada datable entre els 1934-1936, amb aires colonials i una decoració d'estil barroc, que tenia com a objectiu permetre l'estiueig de tots els membres de la família.

No trobava les dades de l’autor , arquitecte i/o mestres d’obres a la fitxà tècnica, com tantes altres coses, la documentació relativa a aquesta casa, devia patir els efectes del genocidi contra Catalunya 1936-39. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan a la descripció llegim : Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. Compta amb planta soterrada, planta baixa, primer i segon pis i golfes. La construcció es troba aixecada possiblement amb maó i es troba arrebossada i pintada de color vermellós, destacant el perímetre de portes i finestres i altres elements arquitectònics afegits pintats en blanc. Aquests elements arquitectònics són, a les façanes laterals, les pilastres afegides com a decoració, que marquen la separació entre finestres a nivell de primer i segon pis, així com una cornisa afegida que marca la separació entre la planta baixa i el primer pis. Es crea, doncs, una composició arquitectònica molt ordenada i repetitiva, que contrasta extraordinàriament amb la façana principal, pensada com un escenari. Efectivament, la façana principal és una composició formada per un frontó sobreposat, que es prolonga en un cos afegit al davant i als laterals de la casa. El front principal sobresurt en alçada a la resta de la coberta de la casa i es remata a la part superior amb un retranqueig i un coronament arrodonit d'imitació barroca. Al davant i als laterals d'aquest frontó s'ha adossat un cos format per planta baixa i primer pis consistent en una tribuna porticada de planta baixa i primer pis oberta amb arcades de mig punt un balcó protegit per una barana de balustres a nivell de primer pis. Aquest cos es cobreix amb teulada plana, que queda convertida a nivell de segon pis en una terrassa que s'estén també als laterals de l'edifici. A nivell d'obertures, la façana principal s'obre al segon pis amb un seguit de finestrals de mig punt i a nivell de golfes amb un altre finestral imitant una galeria amb arcades de mig punt. La verticalitat de la façana, queda ressaltada per l'existència de pilastres adossades que recorren el frontó indicant un falsa separació en tres crugies. A nivell general, el frontó de la façana i el cos afegit guarden la composició cromàtica de tot l'edifici, combinant el fons en color vermell i la resta d'elements decoratius: baranes, pilastres, motllures, etc. pintades en color blanc. Al mig de l'edifici destaca la presència d'una torre quadrangular coberta a quatre aigües que es alçada pel sector de ponent de la casa. Es tracta d'una torre ornamental amb un darrer pis obert amb finestrals correguts formats per arcades de mig punt, que exteriorment guarden la combinació de colors vermells i blancs que s'observa a la resta de l'edifici. Les façanes laterals s'obren amb un seguit de finestres rectangulars. Mentre que les de la planta baixa es rematen a la part superior per una arcada rebaixada, les del primer pis compten amb una decoració formada per un frontó circular. En tots dos casos, un modilló ornamental encapçala la part central d'arcs i frontons. Aquest mateix modilló fa funcions de permòdol sota els ampits de les finestres del primer pis, que sobresurten extraordinàriament. En línies generals, primer i segon pis resten definitius i emmarcats per una doble motllura que recorre horitzontalment la façana com una faixa, remarcant la diferenciació dels pisos. La verticalitat de l'edifici bé marcada per la presència de pilastres adossades que es van repartint de forma ordenada la llarg de tota la façana, i que obliguen a les motllures horitzontals a realitzar tombs per salvar-les. El sector central de cada façana lateral es troba decorat amb un frontó que recorda formes barroques, obert amb una finestra al mig, i amb imitacions de columnes jòniques sobreposades a les pilastres de cada costat. Altre dels elements ornamentals destacats és la presència d'una cornisa que recorre tot l'edifici decorada amb un filera de dentellons a la part inferior. Un escala adossada s'adossa a la façana nord de la casa, permetent l'ascens directament a nivell del primer pis.

Atureu-vos per admirar-la quan en tingueu ocasió

LA METAMORFOSI DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE DOSRIUS

Segurament us vindrà al cap la imatge d’una papallona, que té un dels cicles més complerts : Ou, Larva o eruga, Pupa (crisàlide), Papallona adulta o imago, és a aquesta forma a la que s'acostuma a anomenar papallona. La metamorfosi , del grec μετα-(meta), que indica alteració, i μορφή (morphé), forma - és un procés pel qual un objecte o entitat canvia de forma, no és usual certament aplicar-ho als edificis, però com veure-ho si hi ha algun lloc on està més que justificat fer-ho és a Dosrius, a la comarca del Maresme, i en relació a l’edifici de l’anomena’t Ajuntament nou.

La gènesis d’aquesta façana d’estil noucentista que m’havia cridat l’atenció, començava el 13 de març de 1986, quan el Ple de l’Ajuntament aprovava el Projecte ‘ Reforma de la façana i de l’interior de l’ edifici de l’Ajuntament de Dosrius’ , de l’arquitecte Municipal, Jordi Estrany i Castany.

Les obres van implicar la demolició de la façana i la seva reconstrucció amb acabats d’estucat i esgrafiats.

No en trobava cap referència a la pàgina : http://www.dosrius.cat/llocsinteres.html
I m’adreçava per via telemàtica al Consistori demanant-los informació.

Recentment rebia un document PDF amb la fitxa tècnica del inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius, corresponent a l’Ajuntament de Dosrius ( Ajuntament Nou)

Comptava amb la col•laboració tècnica del Joan Escoda Prats per recuperar des d’aquest format PDF la imatge anterior de l’Ajuntament.

Defugia conscientment la referència a ‘l’aneguet lleig’ , perquè sortosament hi ha gustos i colors, per facilitar justament que tothom pugui triar els que més li agradin. A mi, com al Consistori que presidia l’any 1986, Lluís Homs de Moya, em sembla més ‘propi’ d’un edifici emblemàtic i representatiu del poble, l’aparença noucentista, que la pretesament ‘moderna’.

Ah!, L’ajuntament trobava l’aixopluc a la Rectoria Vella, durant els dos anys es que van perllongar les obres.

l’any 1967 cedia els terrenys per aixecar l’edifici consistorial, Felix de Sentmenat i Güell, Marqués de Castelldosrius; el títol l’ostenta avui Ágatha Ruiz de la Prada y de Sentmenat.

FONT SUGRAÑES A LA PLAÇA PRAT DE LA RIBA

Era conscient de trobar-me davant d’una replica quan retratava aquesta Font que havia servit durant les primeres dècades del segle XX per apaivagar la set de molts molletans.

Es va inaugurar l’any 1921; en va ser l'autor Domènec Sugrañes i Gras, també escrit Domènech Sugranyes, (Reus, 12 de desembre de 1878 - Barcelona, 9 d'agost de 1938) arquitecte modernista i noucentista que col•laborà en diverses obres d'Antoni Gaudí i el succeí com arquitecte del temple de la Sagrada Família, ocupant aquest càrrec entre 1926 i 1936.

Llegia – val a dir que amb sorpresa - que durant uns anys Domènec Sugrañes i Gras va treballar a l’Ajuntament de Mollet del Vallès , com arquitecte municipal.

La font a tocar quasi de l’església parroquial de Sant Vicenç, va superar l’episodi tràgic del genocidi contra Catalunya, que es perllongaria des de 1936 a 1939.

L’any 1961 però, la Corporació Municipal presidida per l’alcalde Francesc Llorens i Martín (1958-1963), va acordar reurbanitzar la plaça, el projecte que apel•lava al ‘progrés’ - com sempre - suposava l’enderroc de la Font , com així es va fer col•locant en el seu lloc un sortidor.

L’any 1983, l’Associació de Veïns del Centre – imagino que més en recordança dels bons ‘serveis’ que havia fet la Font, que per ‘vergonya torera’ i/o motivacions politiques - , va endegar una subscripció popular, i la font es va reconstruir.

CAN GOMÀ, DEL CAVA A LA FARÀNDULA

Seguia caminant pels carrer de Mollet del Vallès, i m’aturava en aquesta ocasió davant del magnífic edifici que acull en l’actualitat entre d’altres la seu del Teatre Municipal de la Ciutat.

La història d’aquesta casa s’iniciava en el període immediatament posterior al genocidi contra Catalunya 1936-1939 :

Ramon Gomà Padullés, nascut a Bell-lloc d’Urgell, va encarregar a Francesc Vilagut Guitart, enginyer industrial, el projecte del que serà l’edifici de les Caves Gomà a Mollet del Vallès.

En alguns documents consta que la data de construcció és de 1945, es va inaugurar oficialment l’any 1947.

La història d’aquesta aventura empresarial, la trobareu explicada fil per randa, en l’excel•lent treball de la Glòria Arimon i Ventura, ‘Les caves Gomà de Mollet del Vallès’.

Les vinyes de Mollet, Martorelles i Sant Fost, proveïen habitualment les necessitats de Can Gomà que comprava també al Penedès quan calia.

Fermí Jaurrieta i Gallego , que presidia l’Ajuntament molletà des de l’any 1965, va signar el 6 d’abril de 1973 un preacord de compra per valor de 15 milions de pessetes.

En el Ple del 24 d’abril de 1973, s’aprova la compra, que és ratificada pel Ple del 24 de juliol, ja amb consignació en el Pressupost ordinari d’aquell any.

La Vanguardia, del 18 de maig de 1973, publica la notícia de la compra i informa que s’hi farà una residència per a la gent gran.

Amb l’Ajuntament democràtic, s’inaugura l’any 1985 la remodelació de l’edifici, duta a terme per l’arquitecte, Vicens Oliveras Estapé; l’espai acull diverses entitats culturals i l’ Institut de Serveis Socioculturals; a la nau gran s’hi fa el teatre i, finalment, en el que havia estat l’habitatge dels Gomà —tot i que no hi van arribar a viure mai— l’any 1991 s’inaugurà l’Escola Municipal de Música.

La informació Municipal en relació a l’edifici diu :

El Teatro Can Gomà está sito en el edificio del mismo nombre, que fue construido en 1947 por el arquitecto Francesc Vilagut para la producción de cava. La empresa Xampany Gomà elaboraba y embotellaba el cava aquí, y lo envejecía en las cavas subterráneas que aún se conservan. El edificio fue adquirido por el Ayuntamiento cuando la empresa cerró y unos años después comenzaron las programaciones en el teatro.

El edificio acoge también la Escuela Municipal de Música y Danza y es sede de varias entidades: Centro Cultural Andaluz, Sociedad Coral El Clavell de Mollet, Irmandade a Nosa Galiza y Coral Sant Vicenç. El Teatro se cede a entidades y colectivos para que organicen actos propios.

En 1997 se sustituyó la antigua tribuna telescópica por otra nueva y se adaptó la antigua tina como cabina de sonido y luz. Se han hecho también otras obras de mejora y adecuación de los espacios, entre las que destaca la transformación de los porches del teatro en sala para la enseñanza de danza.

El Teatro de Can Gomà tiene programación estable y ofrece representaciones de teatro infantil, danza y teatro profesional.

No es fa esment de l’adquisició d’aquest edifici en la síntesis biogràfica de Fermí Jaurrieta i Gallego.

Francesc Vilagut Guitart, passa per ‘ lliure designació’ d’ enginyer industrial a arquitecte.

LA FÀRMACIA AMADÓ DE MOLLET DEL VALLÈS

M’expliquen que en el seu moment es va fer – si més no un article – sobre aquesta Farmàcia que dona servei als molletans, des de les primeres dècades del segle XX; hi ha molta gent que la recorda literalment de ‘ tota la vida’.

A la xarxa no trobava gaire informació, quan a la descripció : Consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues vessants. Entre les parets mitgeres, s'obre la porta d'accés de grans dimensions, i en una aparent desproporció amb la resta d'obertures del conjunt.

El portal d'entrada i el finestral del segon pis, de clara inspiració gòtica, donen a l'edifici una semblança ‘ trencadora ‘amb el context que l'envolta, a la vegada però, aquest contrast enriqueix visualment el conjunt urbà de la plaça Prat de la Riba.

La farmàcia té una magnifica col•legio de gerros

Res de la historia de l’edifici, ni de l’autor del projecte, ni del promotor de l’obra. En la seva línia’ telegràfica’ la fitxa tècnica :
http://www.molletvalles.cat/files/33-5613-document/Cv21.pdf

No fa esment de l’arquitecte que aixecava aquest edifici al començament del segle XX ; possiblement la documentació municipal seguiria en els anys 1936-39 del genocidi contra Catalunya, la dissort de l’església de Sant Vicenç. Les flors de ferro forjat que adornen el tancament del balcó, i les que fan límit amb la teulada, ens recorden les de l’Emili Sala Cortés; aquests no eren però, els ‘seus territoris’.

Agrairem les vostres noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IMATGES DEL BAGES QUE S’HAN PERDUT

Recordo que fa uns anys – no gaires – el Feliu Añaños i Masllovet, Director aleshores de la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net, i actualment Director i propietari de la pàgina web, endegava una secció amb el nom ‘ Imatges del Moianès que s'han perdut’ , actualment hi ha 72 fotografies, algunes ja en color.

La fotografia : La torre d'Endesa a la Catalana en una foto de l'estiu de 2008. Foto: Ignasi Sivillà que publica l’edició de Manresa de Nació Digital, em feia pensar que aquella iniciativa del Feliu Añaños i Masllovet, és dissortadament traslladable del Moianès, al Bages, i fins a tota Catalunya.

En aquest enllaç : http://pem.ajmanresa.cat/noticies/manresa-obtindra-les-edificacions-dendesa-que-es-convertiran-en-un-equipament-cultural-que-dinamitzara-mes-el-nucli-antic podreu veure com l’enderroc és ‘legal’, és a dir que no contraria allò que Hans Kelsen anomenava ‘les lleis positives’ .

Us animo a fer – a nivell del Bages de moment – aquesta tasca de recollir imatges de ‘realitats’ que han deixat de ser-ho, de trossets de la comarca que – sempre en nom del progrés – sofreixen canvis.

Em pregunto si pel que fa al sufix – esa- , com defensen alguns autors, expressa en els noms abstractes , ENDESA – per exemple - la qualitat que posseeix la persona. Recordem el significat en la llengua anglesa del prefix END

Això és cert sens dubte per ‘La torre d'Endesa a la Catalana’ q.e.p.d.