CASES ESTEVA. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia seguir unes magnifiques fotografies de les dites Cases Esteva, al carrer Pi i Margall, 41, 43, 45 i 47 de Palafrugell, de les que en tenen poca informació a:
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palafrugell&page=4&pos=33

Un xic a més a la pàgina 136 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

I de la que ens diu patrimoni Gencat; edifici constituït per dues cases entre mitgeres. El bloc fa cantonada entre els carrers de Begur i Pi i Margall. La façana principal es troba orientada a aquest últim carrer i té dues façanes idèntiques, de composició simètrica. Cadascuna d'elles és formada per planta baixa i un pis, i consta de dos habitatges. Té, a la planta baixa, les dues portes d'accés centrades, d'arc inspirat en el de ferradura; aquest arc presenta en el pla exterior un interessant treball de ferro de temàtica floral. Al costat de cada una de les portes, als extrems de la façana, s'obre una finestra coronella d'inspiració gòtica d'arc trilobulat i guardapols amb relleus d'interès. Al primer pis hi ha quatre balcons amb una única barana, dividida en el centre per separar els dos habitatges. El voladís se sosté sobre set cartel•les decorades amb motius vegetals. Les obertures, rectangulars, tenen com a element decoratiu més remarcable un senzill guardapols motllurat amb decoració de tipus gòtic. Entre els balcons i el ràfec s'obren quatre petites cambres d'aire de forma trilobulada emmarcada per un cercle. El coronament, unitari per als quatre habitatges, és un interessant ràfec sobresortint de maó i teula.

Hom en destaca l’ utilització de molts elements d'inspiració medieval combinats amb altres del vocabulari modernista.

En la darrera imatge advertim un blasó en el que llueixen dos arbres, això ens fa pensar en que el promotor/promotors es cognominaven com una de les nostres especies arbòries. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Les cases Esteve van ser bastides l'any 1906 pel mestre d'obres Miguel Mundet. No hi ha cap esment al promotor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En el períodes 1939-1978 es feia una excel•lent feina en la destrucció i/o confusió de la documentació del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya; ja fos destruint TOTALMENT els arxius, ja conservant informació incomplerta i/o errònia, ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern d’aquest mestre d’obres, i el lloc i data del seu naixement i traspàs. Dol constatar que en el període 1978- 2017, s’ha fet POC o RES per esmenar els estralls de la dictadura.

Ens agradaria que la Revista de Palafrugell publiques aquestes notes, per tal de facilitar – fins on sigui possible – la recuperació de la memòria històrica.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JULIÀ I SANTA BASILISSA. GALLINERS. VILADEMULS. EL PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

La comarca del Pla de l'Estany va ser creada l'any 1988, això pel que fa a la documentació de patrimoni històric i/o artístic, ha tingut uns efectes catastròfics, dels que dissortament la història del poble de Galliners, al terme de Vilademuls, n’és una tristíssima evidencia.

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de l’església parroquial, advocada a Sant Julià i Santa Basilissa, de la que ens diu patrimoni Gencat; edifici de planta rectangular, estructurat en una sola nau amb capelles laterals a ambdues bandes, amb tribunes a la planta superior. Interiorment l'absis de l'altar major té forma semioctogonal. La nau principal presenta arcs torals i llunetes laterals. El campanar és de planta quadrada en la base i en el nivell superior presenta les cantonades retallades a 45º. La façana principal presenta un portal emmarcat amb pilastres i llinda de pedra, que sobresurten dels murs. Sobre la llinda hi havia dues fornícules i altres elements que foren destruïts per un llamp l'any 1981. Al mur nord es conserven restes de columna de l'antic temple romànic. L'accés es fa per una escalinata que dóna al conjunt major perspectiva.

La construcció de la nau actual és del segle XVIII. Al campanar hi figura la data de 1786.

L'església actual hauria estat edificada sobre les restes d'un antic temple romànic.

Segons Coromines i Marqués, el lloc de Galliners no tingué església pròpia fins l'any 1320, en que es va segregar de Parets, passant a tenir l'església la categoria de parròquia independent.

L'altar major i les capelles laterals tenien altars barrocs, destruïts l'any 1936. * El batec de les ales d’una papallona pot desencadenar un huracà devastador a l’altre costat del món, també la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, tindria i té, gravíssimes conseqüències en la vida i la hisenda, de milions de persones. Estem d’eufemismes fins al cap damunt.

A la pàgina de l’Ajuntament – que no compta amb un Catàleg de patrimoni en línia - , hi ha força més dades :

Restes del temple preromànic. Les primeres notícies de la parròquia de “Sancti Juliani de Gallinariis” són de l’any 1202. Llavors pertanyia a Parets, de la qual es va desmembrar l’any 1320. Al mur septentrional, s’hi pot apreciar una estructura molt primitiva d’opus spicatum i una porta tapiada, l’antiguitat de les quals es remunta al segle IX; i, més amunt, s’hi veuen les restes del campanar d’espadanya. Això, juntament amb l’aparell tosc, les pedres travades amb morter de calç i els carreus grossos que hi ha a la cantonada, fan pensar que antigament hi hagué una església preromànica en la qual l’altar major i l’absis estarien orientats vers l’orient, és a dir, on ara hi ha la porta principal, i la tapiada sobre l’opus spicatum seria el transsepte per la qual s’entraria a l’antiga església.

Porta tapiada del mur septentrional i meridional. Es poden distingir dues portes iguals, però tapiades, una al mur del nord i l’altra al del sud. És que, durant la revolució de 1936-39*, l’església va ser convertida, per les autoritats comunistes, en el local de la cooperativa de queviures per a tots els ciutadans del municipi, per això van creure necessari obrir accessos grans perquè poguessin entrar-hi els camions. Acabat el conflicte es van tapiar.

La Façana. L’antic temple romànic va sofrir notables modificacions. Era molt més petit i orientat vers sol ixent. S’hi accedia per la porta lateral que hem esmentat abans. L’edifici que contemplem és de la segona meitat del segle XVIII, concretament de l’any 1780. S’hi puja per dues escalinates: una de 22 escalons i l’altra de 15. La façana és d’estil barroc: sobre la cornisa de la llinda de la porta s’obrien dues fornícules, que eren emmarcades per pilastres i que acabaven amb adornaments esfèrics; però va quedar inacabada, perquè mai no es van posar les estàtues dels patrons sant Julià i santa Basilissa a les corresponents fornícules. A la dreta del mur es poden distingir peces de les columnes circulars de l’antic temple preromànic.

ESGLÉSIA INTERIOR. La nau és d’estil barroc, de la segona meitat del segle XVIII. És molt espaiosa i excessivament gran per a les necessitats actuals de la parròquia. Hi ha tres capelles laterals a cada costat acabades amb tribunes a la part superior. Davant la capella més a prop de l’altar, a la dreta, dita del Santíssim Sagrament i abans de Sant Honorat, hi ha la tomba gentilícia de la família Viader. La pica baptismal, fixada al presbiteri, és d’estil gòtic del segle XVI

El Sagrari. El sagrari és col•locat darrere l’altar sobre una peanya sostinguda per una columna formada per tres elements. Els dos primers i el peu són de l’antic temple romànic, que es trobaven dispersos pel poble i que van ser recuperats pel rector, mossèn Joan Compte; el tercer i la peanya, que era una pedra caiguda del campanar per l’acció del citat llamp, van ser treballats per un picapedrer de Banyoles l’any 1982. En aquesta data es va col•locar també l’altar de cara al poble i es va enllosar el prebisteri.

EL CAMPANAR. El Campanar és esvelt i gallard. Era coronat amb una espècie de piràmide formada per bigues de ferro que, abans de la revolució de 1936*, sostenien una petita campana, la de l’ermita de Sant Baldiri, traslladada a la parròquia als voltants de l’any 1908. Aquesta campana i les dues que hi havia als finestrals, van ser despenjades per fer canons i respondre a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà . La veu de les campanes representa la veu de Déu que ens crida a l’amor i a la pau. Ja seria hora que dels canons se’n fessin campanes…

Les campanes. El 15 d’agost de 1958 es van estrenar les dues campanes actuals fabricades a Jaén. A la grossa, li imposaren els noms de Maria, Juliana i Basilissa, pesa 209 Kg i llavors va costar 26.000 pessetes. Porta les següents inscripcions: “Omnes simul cum Rectore, fuerunt mihi uno ore et ego sum omnibus”. (Tots a l’una amb el rector, m’han servit amb un sol cor i ara jo serveixo a tots) “Ubi aliae destructae fuerunt anno (1936), cum amore me posuerunt anno (1958) boni nati populi” (On les altres foren destruïdes (1936), amb amor m’han posat (1958) els bons fills del poble). Els noms de la petita són: Baldíria, Roser i Antònia, pesa 130 Kg i va costar 16.500 pts. La inscripció gravada diu “Gaudebo cum gaudentibus, flebo cum flentibus, et omnes voco ad pedes Matris et Jesu“. (M’alegraré amb els que s’alegrin, ploraré amb els que plorin, i crido a tots als peus de la Mare i de Jesús.)

Pedres de la façana barroca. El 24 de febrer de 1981 va caure un llamp al campanar i va causar importants desperfectes a tota la fàbrica: va malmetre el teulat i les bigues de ferro en forma de piràmide que havien sostingut una campana, va rebotre pedres sobre la volta de l’església, que la van foradar, i va destrossar la façana barroca. La reparació no es va realitzar per la via ràpida: es van refer el teulat i la façana, però moltes pedres de l’antiga estructura barroca no es van col•locar novament al seu lloc primitiu, sinó que es van retirar al peu del mur sud del temple. En alguna d’elles hi ha gravada la data de la construcció de la façana: “1780”. I a la llinda de la finestra de la sagristia hi consta “1777”. Després d’aquell fet, la façana i el campanar han quedat en la forma actual, bo i esperant el moment de refer la primitiva façana barroca.

A Galliners el fossar està encara al costat de l’església.

Retratava el Joan Dalmau Juscafresa diverses figures que semblen evocar al maligne de les que no en trobava cap explicació i/o referència, sou pregats d’explicar-nos la seva presència a Galliners a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Els catalans hem de recordar en tot moment que , QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SADURNÍ D’ANOIA. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa visitava Sant Sadurní d’Anoia per a veure una competició de hoquei amb patins, com el temps és elàstic – i dona per a fer moltes coses- tenia ocasió de retratar alguns dels edificis ‘notables’ de la capital Mundial del Cava, l’església parroquial advocada a Sant Sadurní, que donaria nom a la Vila, i de que trobava a :
http://oslo.geodata.es/stsadurnia/textos/arquitectonic/7.pdf

Església de planta de creu llatina, amb tres naus i creuer cobert amb cúpula.

L'accés està dominat per un porxo amb columnetes, decorat amb esgrafiats de Tomàs Busquets * – ens agradarà tenir noticia del cognom matern i el lloc i data de naixement i traspàs d’aquest artista a l’email coneixercatalunya@gmail.com - , amb el mateix estil de la façana de la rectoria, de manera que lliguen els dos edificis convertint-los en parts d'un sol conjunt.

El campanar té planta octogonal i obertures amb arc ogival. Està decorat amb gàrgoles, restaurades recentment.
Les primeres notícies de la parròquia de Sant Sadurní de Subirats daten del segle XI.

L'edifici actual s'aixeca sobre l'espai ocupat per una església romànica, que al segle XVI va ser enderrocada a causa del seu estat ruïnós. El 1567 s'iniciaren les obres que marquen l'edifici actual, fruit de successives addicions i reformes, donant com a resultat una superposició d'estils.

D'aquest període, d'estil gòtic decadent, només resta el campanar, de 1606, segons la inscripció que hi consta.

Les obres continuaren lentament fins la consagració de l'església el 1705. El 1762, Sant Sadurní es desvincula de la parròquia de Sant Pere de Subirats amb el nom de Sant Sadurní d'Anoia. L'església continuà transformant-se: al 1795 es fa el sagrari, en el període entre 1816 i 1823, la portalada renaixentista i el cor, el 1883 el transsepte amb el cimbori i es prolonga la nau fins adquirir planta de creu llatina. Mentrestant, es succeeixen les obres de consolidació i manteniment el 1859 i el 1880.

A dins hi ha un conjunt de pintures murals policromes, situades a la part superior de la capella central de la capçalera i a la paret mitjana de la capella lateral dreta. Aquesta darrera, representa l'escena del Sant Sopar -dins un interior arquitectònic i darrera una taula hi ha el Crist amb l'hòstia a les mans, i a banda i banda els deixebles situats a una distància d'ell, que està disposat formant gairebé un eix de simetria. Tots porten orla i van vestits amb túniques.

Foto del interior de Jordi Contijoch Boada

Durant la tercera guerra carlina,en el procés de fortificació de la població, es va emmerletar el campanar i s'hi instal•là un canó.

Finalment, coincidint amb les obres de la rectoria, el 1925 s'emprenen les obres a l'exterior amb el propòsit de dignificar el seu aspecte.

Francesc Folguera Grassi ( Barcelona, 1891-1960) va fer la reforma de la façana i el pòrtic els anys vint.
Obtingué el títol d'arquitecte el 1917 i executà les seves obres seguint el corrent noucentista, tot i que al final derivà cap a una estètica racionalista.

Treballà en la restauració de més de 40 esglésies a Catalunya, la restauració del Parc Güell, i fou autor del Circ Olympia de Barcelona (1923). Formà part del GATCPAC.

Les obres fetes a Sant Sadurní formen part de la primera fase del seu exercici professional.

Els esgrafiats s'encarregaren a Tomàs Busquets (1926-1927)* , ens agradarà tenir noticia del cognom matern i el lloc i data de naixement i traspàs d’aquest artista a l’email coneixercatalunya@gmail.com

*Pensem que l’autor dels esgrafiats devia ser Jaume Busquets i Mollera (Gerona 1904 – Barcelona 1968), que va ser director a l'Escola d'Art de Vilafranca del Penedès, i després de l'Escola Massana de Barcelona. Ens agradarà tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA FORMOSA RAGUÉ DE SANT SADURNI D’ANOIA. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa visitava Sant Sadurní d’Anoia per a veure una competició de hoquei amb patins, com el temps és elàstic – i dona per a fer moltes coses- tenia ocasió de retratar alguns dels edificis ‘notables’ de la capital Mundial del Cava, comencem amb la casa Formosa Ragué, de la que trobava a :

http://oslo.geodata.es/stsadurnia/textos/arquitectonic/14.pdf

Casa voltada de jardí per dos costats, de planta baixa, dos pisos i terrat tancat amb balustrada. Sobre el portal, que dona accés a una entrada amb una doble escala, hi ha un relleu amb les inicials CF superposades.

Al carrer Marc Mir hi ha una segona porta, més petita, que s'obrí als anys 30, eixamplant una finestra.

El més destacat és la manera de resoldre la cantonada entre aquests dos carrers formant un xamfrà. En aquesta façana hi ha els elements més dinàmics, que apuntarien cap el modernisme: un capcer esglaonat i balcons amb baranes de ferro curvades.

La façana oposada, que s'obre al jardí, degué tenir una galeria que es tancà amb finestres l’any 1935. La reforma feta al segon pis, amb finestres que no segueixen els models tradicionals, trenca l'harmonia del conjunt.

La resta de façanes presenten el mateix model decoratiu. Una gran cornisa sota la balustrada envolta tota la façana, ajudant a crear aquesta unitat.

Les cantonades estan ressaltades per un encoixinat, mentre la resta de la paret és llisa. Els elements decoratius es concentren al voltant de les obertures. Els balcons estan sostinguts per grans mènsules decorades. Les portes i finestres estan emmarcades per trencaaigües decorats a l'extrem amb motius vegetals, que varien lleugerament segons el pis.

El permís és demanat per Concepció Formosa, vídua de Pere Mir i Capella, com a usufructuaria de la seva filla Ana Mir i Formosa. Tant els Mir com els Formosa formen part del nucli de famílies propietàries de terres de Sant Sadurní.

Ramon Maria Riudor i Capella (1867-1938) va obtenir el títol d'arquitecte el 1890. Exercí com arquitecte municipal de Tiana i fou arquitecte de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Abans de fer aquesta obra per Concepció Formosa, havia treballat a Sant Sadurní per encàrrec de Marc Mir.

IN MEMORIAM DE PARETS D’EMPORDÀ I/O DE BESALÚ I DE LA SEVA ESGLÉSIA PARROQUIAL ADVOCADA A SANTA LLOGAIA. VILADEMULS. EL PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies l’església parroquial de Parets d’Empordà, al terme de Vilademuls, a la comarca del Pla de l’Estany, advocada a Santa Llogaia.

Al voltant de l’església hi ha el fossar.

La comarca del Pla de l'Estany va ser creada l'any 1988, això pel que fa a la documentació de patrimoni històric i/o artístic, ha tingut uns efectes catastròfics, dels que el poble de Parets d’Empordà, dividit en dos barris, Parets de Dalt i Parets de Baix, que es troba situat a la part septentrional del terme de Vilademuls , dins un meandre del Fluvià, n’és una tristíssima evidencia :

No apareix a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=&registre=&adreca=&poblacio=Vilademuls

Ni se’n troba cap referència a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Vilademuls

L’enciclopèdia catalana recull que Parets apareix documentat des del 844.

El nom de Parets d’Empordà és un nom modern, antigament s’anomenava senzillament Parets i, de vegades, Parets de Besalú. Era de la baronia, després batllia, de Vilademuls.

Durant els segles XIV i XV van tenir senyoria directa a Parets els monestirs de Sant Pere de Camprodon, el Sant Sepulcre de Palera i Santa Maria de Roses, a més d’algunes famílies nobles.

L’església parroquial de Santa Llogaia és documentada el 995 en una permuta d’un alou situat en aquesta parròquia, feta per Gistrimir i Sunyer, abat de Santa Maria de Roses ( sanctae Leocadia... in villa quae dicunt Parietes); el 1019 apareix citada en la dotació de la canònica gironina.

Havia tingut com a sufragània l’església de Galliners.

L’edifici actual és del segle XVIII, ja que l’antic va ser enderrocat durant la guerra del Francès.

A la pàgina de l’Ajuntament de Vilademuls, en relació a aquest temple trobava; la primera referència a l’església és del 29 de setembre de 958 en el testament del clergue Adalbert.

L’any 1019 en la relació de donacions que la comtessa Ermessenda i el comte Berenguer feren al bisbe Pere Roger de Girona, hi ha l”‘ecclesiae Sanctae Leocadiae de Parietibus“.Es tractava, per tant, d’una església dedicada a santa Llogaia, era petita i d’estil romànic. Al mur sud de l’actual, s’hi poden distingir restes de l’antic campanar d’espadanya. Aquest temple va ser destruït pels francesos amb motiu de les diverses invasions per les terres de l’Empordà, el Principat de Catalunya, i el REINO DE ESPAÑA, als segles XVII i XVIII. Cal tenir present que, amb ocasió de la guerra gran (1793-1795), la frontera franco-hispànica va ser delimitada durant un temps pel riu Fluvià.

L’edifici actual és obra del segle XVIII. És més gran que la primitiva església romànica i orientada en sentit oposat, puix que l’absis mira a ponent.

Fins a l’any 1936 es va conservar una talla de la verge titular, santa Llogaia, que presidia un impressionant altar copiat del de sant Narcís de Girona. També hi havia un retaule de la Marededéu del Roser en una capella lateral. Encara es conserven les talles de sant Domènec i de santa Caterina de Siena. L’esmentat retaule era daurat, fou construït el 1769 i havia estat regalat per la família Batlle. Enfront, a la dreta, a la capella fonda o del Santíssim, s’hi aixecava un artístic altar neoclàssic amb columnata greco-romana amb una Verge dels Dolors, piadosíssima, obra d’un notable tallista que havia costejat la família Geli. Al paviment hi havia diferents sepultures: davant la pila baptismal la d’un rector procedent de la casa Geli; en el passadís central la d’un altre rector originari de la casa Mota junt amb el seu pare, notari de Bàscara; la gentilícia de la casa Batlle i més amunt, de costat sota els escalons del presbiteri, la de dos rectors també de Parets, oncle i nebot, procedents de les cases Medinyà i Moresch; i més a l’esquerra també sota el presbiteri, la tomba gentilícia de la casa Comte. La parròquia, a més de bonics altars i una rica dotació d’aranyes i llànties, posseïa ornaments i joies valuoses: una creu processional de plata de notables dimensions, una rica custòdia, bacines i veracreu, crismeres i petxina de batejar, igualment de plata, així com uns artístics encensers també de plata que el canonge de Girona Isidre Geli deixà en testament a la seva parròquia originària de Parets.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, 18.07.1936 es destruí enterament l’interior de l’església.

Passat el conflicte bèl·lic  es reconstruí l’altar major aprofitant les peces d’una columna del segle XVII procedents de l’antiga sala de la casa Geli, i es pogueren salvar la veracreu, la bacina de plata, l’arxiu parroquial i riquíssims ornaments del segle XVIII que recorden l’esplendor de la parròquia.

http://www.vilademuls.cat/el-municipi/parets-demporda/

http://www.plaestany.cat/les-arees/educacio-i-cultura/cultura/fons-imatges

https://www.turaris.net/es/publicacions/articles_10/s_costums-i-tradicions_7/goigs-de-la-gloriosa-santa-llogaia--venerada-en-la-parroquia-de-parets_687

L’any 2017 ja fa més anys que vivim sense ‘ el sàtrapa’, que a sota seu; poques persones – en percentatge – recorden la dictadura, malgrat això, s’ha fet POC o RES per corregir la feina ‘destructiva’ duta a terme en aquell període ‘negre’ per la història de la humanitat en general i de Catalunya en particular.

Presumir de català i de demòcrata és senzill, exercir d’una i altra cosa, ja és farina d’un altre paner.

Els catalans hem de recordar en tot moment que , QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT.

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard. 

L'associació - forçada -  amb el REINO DE ESPAÑA ha estat MOLT negativa en tots els aspectes, també, també, en l'àmbit religiós en el que s'havia produït una simbiosis entre l'Església i el poble, recordeu que aqui dèiem escolans  - els que van a l'escola-  als que al  REINO anomenaven   MONAGUILLOS. 

El mal no sempre ve d'Almansa, el llenguatge  xaró groller, inapropiat, deliberadament inculte, que sovinteja en la programació de les televisions en llengua castellana, en programes on persones de dubtosa honestedat, formació i/O intel·ligència, opinen de tot i de tothom, comença a traslladar-se a la televisió en llengua catalana

 Que santa Llogaia ,   Sant Antoni de la  Sitja  i el Venerable Antoni Gaudi Cornet  ,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels Vilademulencs, fontcobertins , urgellencs ,  montclarencs ,  figuerencs ,  pontarrins ,  ,  pallaresos , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders , usuaris de Rodalies de Catalunya, usuaris de xarxa viaria de Catalunya, andalusos victimes dels aiguats, andaluses victimes de la manxa de cribratges de mama, ..,  i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes, els policies assassins de Marroc , dels EUA ,  d'Iran , ... ,   continuen en llibertat

Les eleccions  d’Extremadura venien a confirmar  el traspàs DEFINITIU I ENS TEMEM QUE IRREVERSIBLE  de la “ milana bonita “

Badalona ens recordava - dolorosament -  que els pobres són aquells que no serien el que són si nosaltres fóssim el que hauríem de ser.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

IN MEMORIAM DE LA CASA ROGER. PALAFRUGELL. L'EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar un seguit d’imatges de l’antiga casa Roger, dita ara Can Rosés ; explicàvem que en la llengua catalana fem servir Can per designar una finca propietat d’una determinada persona i/o família, el tractament implica alhora que reconeixement i respecte, un clar distanciament social; la forma Cal, fa referència a la persona i/o família – sense cap referència i/o relació amb la propietat - , i pressuposà proximitat i confiança.

Reprodueixo de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

Casa senyorial de planta baixa, pis i golfes, de forma quadrangular, amb un minúscul pati interior. Està adossada al campanar i a la façana de l’església parroquial, amb els quals forma un conjunt.

Façana principal al carrer Major, amb un portal d’arc de gran dovellatge i al damunt, un finestral amb decoració renaixentista.

Altres finestres són de tipus gòtic de llinda sobre mènsules. A la llinda d’una altra porta hi ha un emblema incís representant un peix (al•lusiu al llinatge Roger) i la llegenda ANNUS PACIS 1698. A la façana de la Plaça de l’Església hi ha dues balconades, i en una llosana, el relleu del peix – escut parlant de la família Roger* - i la data 1776.

A la façana del carrer d’en Vela hi ha un portal adovellat amb relleu heràldic llis.

*A l’entrada ROGER m, del diccionari català, valència, balear, diu ; peix del gènere Mullus, anomenat també moll; el nom de roger és usual des de Cadaqués fins a Barcelona; cast. salmonete. (V. moll, art. 2). Abundor de mòlleres, de sèpies i pagells, de rogers i bogues, Espriu Anys 35.

L'any 1677 Jacint Roger adquirí una botiga d'apotecari als baixos d'aquesta casa, regentada des d'uns trenta anys abans per la família Marquès. La casa i la farmàcia van pertànyer a la família Roger fins que el 1800 morí Anton Roger i la propietat passà a la seva filla Manuela Roger i al seu gendre Francisco Rosés, apotecari de Girona. La farmàcia passà a ser regentada pels apotecaris Josep Marquès i, després, Martí Puig, que l'adquirí el 1843 i la traslladà a l'altre costat del carrer Major. La filla de Martí Puig, Isabel, es casà amb Mateu Sunyer, farmacèutic.

Així sorgí l'encara existent farmàcia Sunyer.

La casa passà a anomenar-se Can Rosés. La família Rosés vivia a Girona però passava temporades a la casa de Palafrugell fins al 1939, quan amb la mort de Fernando Casadevall i Rosés, va començar un llarg període d'abandó i progressiva ruïna per a Can Rosés, que havia estat una de les cases senyorials més interessants de Palafrugell.

Patrimoni Gencat recull que a darreries dels anys 60 del segle XX , en ambients culturals de Palafrugell, es va lluitar sense èxit per la incorporació d'aquesta casa al patrimoni municipal perquè pogués ser restaurada i destinada a serveis culturals o recreatius. Per desinterès dels consistoris dels anys 70, i per dificultats amb la propietat, aleshores aquest desig no es va poder fer realitat.

Del 1972 i del 1980 són sengles propostes del museu-arxiu de Palafrugell- amb redacció de les corresponents memòries- d'incoació de l'edifici com a monument H-A d'interès local les quals no arribaren a ser tramitades davant els anuncis d'immediata compra per part de l'ajuntament, situació que hauria anul•lat els perills d'enderrocament, intenció sobre la qual han existit diversos rumors perfectament creïbles.

Finalment, Can Rosés va ser inclosa al Pla Especial de Protecció i d'Intervenció en el Patrimoni Històric de 01/02/1991.

La seva rehabilitació va començar en els anys 1995-1996, transformant-ne considerablement l'interior, amb un tractament contemporani. Al interior hi destacaven, a la planta baixa, voltes de maó pla i un plafó de rajoles policromes del segle XVIII, al pis, la sala major i les alcoves amb voltes de llunetes. A les golfes hi ha un notable embigat amb una gran jàssera. La construcció és de grans rebles i morter amb carreus angulars i pedra tallada a les obertures. Hi ha escassos rastres d’esgrafiats de tema geomètric a les façanes.

A la part posterior de la casa hi ha el cos de les cavallerisses amb voltes de pedra morterada.

És l’únic casal notable que resta dempeus al nucli antic de la població, dit “Dins la Vila”.

La casa va ser rehabilitada els anys 1995-1996 , per l’equip del despatx d'arquitectes Crous/Grabuleda/Riera (Jordi Crous, Jaume Grabuleda, Joan Grabuleda i Josep Riera i Micaló (Banyoles, 25 d'agost del 1950 – mort a L'Estartit, el 8 de setembre del 2008), i convertida en un edifici públic, actualment seu de l'Arxiu Municipal, de l’ Institut de Promoció Econòmica i de la Fundació Ernest Morató.

Hi ha força documentació que acredita la llarga relació dels Roger, Rosés i Sunyer amb Palafrugell :

http://palafrugell.cat/serveis-ciutadania/serveis/arxiu/sobre-l-arxiu/exposicions-2/cartes-de-palafrugell/la-botiga-d-apotecaris-de-can-roses

http://palafrugell.cat/serveis-ciutadania/serveis/arxiu/sobre-l-arxiu/exposicions-2/cartes-de-palafrugell/els-roses-de-girona-hereus-del-patrimoni-roger

http://palafrugell.cat/serveis-ciutadania/serveis/arxiu/sobre-l-arxiu/exposicions-2/cartes-de-palafrugell/la-correspond%C3%A8ncia-de-les-fam%C3%ADlies-roger-i-ros%C3%A9s

https://books.google.es/books?id=WDqpDAAAQBAJ&pg=PA17&lpg=PA17&dq=els+su%C3%B1er+de+palafrugell&source=bl&ots=XdT_95k25G&sig=80o5F1fzg4uiVhlIb-zvrbnIYkc&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwjAz5fnwOTRAhXEyRQKHXs2A5UQ6AEIZTAJ#v=onepage&q=els%20su%C3%B1er%20de%20palafrugell&f=false

Cal recordar en tot moment que , QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT.

IN MEMORIAM DE L’EDIFICI QUE ACOLLIA L’ESCOLA D’ARTS I OFICIS, L’ANTIGA BIBLIOTECA, I EL MUSEU DEL SURÓ FINS A DATES RECENTS. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes bellíssimes imatges de l’edifici del carrer Tarongeta, 27 de Palafrugell, que al llarg dels anys ha acollit activitats diverses ; Escola d'Arts i oficis- antiga biblioteca- antic museu del suro

Reprodueixo de :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Palafrugell&page=1&pos=1

Edifici de Pb i pis amb terrassa superior, on hi ha un petit àtic per serveis. És una mostra de llenguatge racionalista de l'època al nostre país (amb alguna referència noucentista). Hi destaca la claredat compositiva de les façanes, el pòrtic i la distribució interna a base d’àmplies i lluminoses sales a l'entorn de l'espaiós vestíbul i de l'escala central. Les obertures són exteriorment emmarcades amb prominent motllurat d'elements prefabricats. A la façana principal hi és molt marcada la crugia central, també amb ressalts verticals i horitzontals del mateix material, on hi ha l'escala i pòrtic d'entrada amb tres arcades de mig punt sobre columnes cilíndriques d'obra i enlluïdes. A la planta superior dos petits balcons semicirculars als extrems de les obertures, completen la suggerent composició i d'aquest conjunt.

Projecte: gener 1931, i construcció : 1931-1934.

Probablement dos projectes: el de l'arquitecte Maggioni [ Joaquín Maggioni Castellá (1899-1970)?] , i el de l’Emili Blanch i Roig (La Pera, 30 d'octubre de 1897 - Girona, 9 de gener de 1996). Tots dos en col•laboració amb el director de l'escola d'Art i Oficis Lluís Medir i Jofra (Palafrugell, 1893 - 1957), i l'aparellador i futur professor de l'escola Josep Dàunis i Ferrer.

1930: l'industrial surer Joan Miquel i Avellí, més conegut com a Joanet Mario, (Palafrugell, 1875 – 1934), adquireix el solar. / Gener 1931: Projecte. / 1931: es col•loca la 1era. pedra en un acte inclòs dins les celebracions de la proclamació de la II República, en temps del recordat alcalde Josep Sagrera Corominas (Palafrugell, 1881-1934)/ 1934 : s'acaben les obres.

L'escola funcionà des del gener del 1935 juntament amb la nova Biblioteca dins la xarxa de la Generalitat. El primer director de l'escola havia estat, des del 1913 al 1917, Joan Baptista Coromina Figueras (La Bisbal, 11 de maig de 1890 + 27 de setembre de 1919) -de qui parla Josep Pla i Casadevall, (Palafrugell, 8 de marzo de 1897 - Llufríu, 23 de abril de 1981 al "Quadern Gris"-; després ho fou el dibuixant local Lluís Medir i Jofra fins a la seva mort ben entrada la postguerra; ambdós deixaren un gran record. Després de la guerra només les classes de dibuix de Medir mantingueren l'antic caliu; quan aquest professor desaparegué l'escola s'anà extingint dins la més absoluta mediocritat. Hi restà en funcionament la Biblioteca que als anys 60 passà a la nova Casa de Cultura.

Des del 1973 al 1984 l'edifici ha albergat una Escola de Formació Professional per a la qual s'ha construït recentment un nou estatge.

Des de 1991 l'edifici acull el Museu del Suro, secció del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

Les dades del Catàleg de Patrimoni son força coincidents.
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

A la pàgina de l’Ajuntament diuen que hi ha el Museu del Suró:
http://www.museuscostabrava.cat/index.php?pagina=2&museu=3&idioma=1

Paulí Martí, fa un comentari al facebook; ara hi ha gent vinculada a l'escola municipal de teatre realitzant decorats i attrezzos.

El Joan Dalmau Juscafresa em diu que el nou Museu del Suro de Palafrugell està al carrer Begur,15; l'entrada principal és al carrer Begur, l’edifici dona a la plaça de Can Mario on hi ha la torre, i també al carrer Pi i Margall, que també s'anomena Placeta del Museu del Suro,està ubicat on abans hi havia la fàbrica de Can Mario que posteriorment es va dir Armstrong.

Esperem que des del Consistori alhora que actualitzen les dades a la xarxa, ens explicaran l’activitat que s’ha fa actualment .

Afegia aquest edifici a la llista d'edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, i aprofito alhora per demanar la col·laboració de TOTHOM en la nostra recerca

Els catalans hem de recordar en tot moment que , QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT.