INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT IN MEMORIAM DE TORRE ELEVADORA D'AIGÜES DE CAN GARÍ. ARGENTONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré, ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) amb el fons de la torre d’aigües situada avui dins del recinte de la fàbrica de filats Gutterman , S.A. del polígon industrial del Cros, a la banda dreta de la riera d'Argentona, molt a prop del terme municipal de Mataró.

La torre és d'obra vista, té unes petites finestres, està coronada per una cúpula cònica de rajoles blanques i verdes.
La torre pertanyia a la casa de pagès del Sorrall, que fou enderrocada ‘gloriosament’ l‘any 1974, i la seva funció era la de fer arribar l’aigua fins a la finca de can Garí.

La seva construcció duta a terme a darreries del segle XIX, coincidint amb l’edificació de Can Gari, ens fa pensar que sigui obra de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956), i no de Lluís Bonet i Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993), que aixecaria l’edifici de la masoveria de Can Garí en el període 1911-1929.

Coincideixen en aquesta hipòtesis l’entrada del Mapa de patrimoni : Dipòsit elevador de Can Garí (Torre Gutterman), i els amics de pobles de Catalunya:

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08009

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2518

M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Argentona i Catalunya us ho agrairan.

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT. LA TORRE MERCADER

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

El Passeig del baró de Viver d’Argentona és una mostra singular del modernisme a Catalunya, de la que dissortadament no en tenim TOTES les dades.

El nom s’atorgava en reconeixement a :

Darius Rumeu i Torrents ( + Barcelona, 10.12.1905) Primer baró de Viver.

Darius Rumeu i Freixa (Barcelona, 1886 - Barcelona, 1970) segon baró de Viver

Alguna dada de la història de la finca el Viver, a Argentona:
http://www.genealogia-antembardera.net/Carbonell3.htm

Sobta que es desconeix-hi també l’autor de l’edifici que a instàncies dels Romeu, substituïa l’antic mas de Viver.

S’afirma però que Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Maó, Menorca 5 de febrer de 1891 - Barcelona 4 de maig de 1981) va ‘treballar’ en el disseny dels jardins.

No us sembla il•lògic encarregar l’obra de la casa a ‘ desconegut’, i cridar alhora un gran arquitecte, dissenyador de jardins com Nicolau Maria Rubió i Tudurí ?.

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2759

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08009

Retratava la Torre Mercader, dita en alguna lloc ‘ casa Mora’ de la que no hi ha dades del seu autor al Mapa de Patrimoni:
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08009

Tampoc a Patrimoni Gencat :
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=8335

I, els amics de Pobles de Catalunya :
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2513

És increïble que a Catalunya l’autor d’una bona part del patrimoni Històric i/o Artístic que no va desaparèixer en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, sigui ‘desconegut’.

Ens agradarà tenir noticia alhora que de l’autor, també del promotor, nom i cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail , imagino que també al consistori els interessarà saber-ho, oi?. oac@argentona.cat

M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Argentona i Catalunya us ho agrairan.

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT. LA TORRE RUIZ

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Retratava la torre Ruiz, des de el Passatge Ferraters, no en trobava cap referència al Mapa de Patrimoni d’Argentona :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08009

Tampoc a la Patrimoni Gencat :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Argentona

Sortosament els amics de Pobles de Catalunya en donen algunes dades :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Argentona

L’autor fou l’arquitecte Adolf Ruiz i Casamitjana (Barcelona, 1869-1937); ho recull també l’entrada de Wikipedia relativa a la seva obra :

A Argentona:

Torre Ruiz (1904), c. Mare de Déu de la Salut, 18.[4]

A Badalona:

Escola del Treball (1924-1925), actual Conservatori, c. Pare Claret, 2.
Grup escolar Ventós Mir (1924), ptge. Ventós Mir, 21.
Escola Lola Anglada (1926), barri de Canyadó.

A Barcelona:

Casa de la marquesa de la Vall de Ribes (1888), c. Diputació, 309.
Casa Llorenç Armengol (1899), rambla de Catalunya, 125.
Torre Joaquim Pujol (1900), pl. Josepets (demolida).
Casa Eusebi Castells (1905), c. Bruc, 36-38 amb c. Casp, 38.[5]
Casa Llosas (1901-1909), c. Girona, 120.
Casa Llorenç Camprubí (1901), c. Casp, 22.
Habitatges al c. Balmes, 158-160 (1904).
Casa Jacinta Ruiz (1904-1909), c. Girona 54.
Cases Ruiz (1907), c. Còrsega, 215-217 i c. Provença, 188-190.
Casa Rafel (1911), c. Enric Granados, 121.
Torre Andreu «La Rotonda» (1906-1918), pg. Sant Gervasi, 51. Profusament decorada amb mosaics i trencadissos de Lluís Brú Salelles (Ondara, 1868 - Barcelona, 1952)
Casa Manuel Garcia (1926), Ronda Sant Pere, 29

Ens agradarà tenir noticia del promotor, nom i cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail , imagino que també al consistori els interessarà saber-ho, oi?. oac@argentona.cat

In memoriam de la casa d’Antoni Miquel i Costas, 1er Marquès de la Pobla de Claramunt. Capellades

Font. Mapa de Patrimoni de Capellades. Autor de la fitxa : Juan Garcia Targa

Llegia al Mapa de patrimoni de Capellades;

El propietari de la casa fou Antoni Miquel i Costas (1845-1927), 1er Marquès de la Pobla de Claramunt, i un dels més importants paperers catalans i d'Espanya entre finals dels segle XIX i inicis del segle XX. "El Guenyo", com era conegut popularment, va néixer en una família amb gran tradició paperera. L'empresa familiar era "Miquel y Costas Hnos" materialitzat en la constitució, el 14 de setembre de 1902, de Miquel y Costas & Miquel S. en C. (MCM). A partir d'aleshores, la propietat de l'empresa era compartida per Antoni i el fills de Llorenç. La producció va tenir amplis contactes amb l'Havana, Valparaíso (Xile), Buenos Aires i Mèxic DF. La conquesta del mercat espanyol es va fer ja entrat el segle XX amb la marca Smoking.

El matrimoni Miquel i Mas va endegar diferents accions de mecenatge com la restauració a la dècada de 1920 de la capella de Santa Bàrbara de la Font de la Reina. Aquestes actuacions varen contribuir a què Antoni obtingués el títol de Marquès de la Pobla de Claramunt, segons Reial l'any 1925. Poc després de la mort d’Antoni Miquel, 1927, es va activar la idea de la construcció d'unes escoles a Capellades que portessin com a nom el seu títol nobiliari.

La Vanguardia. Edición del jueves, 20 enero 1927, página 17

Ha fallecido en Madrid, en donde se encontraba accidentalmente, el marqués de Pobla de Claramunt, don Antonio de Miquel y Costas, residente en la vecina villa de Capelládes.

El señor marqués ha sido trasladado desde Madrid en un coche estufa a Capellades, en donde hoy ha tenido lugar el entierro en el panteón de la familia.

Desde Igualada y toda la comarca se han trasladado allí diferentes deudos y amigos del finado para asistir a la fúnebre ceremonia

Descanse en paz el finado y reciba su desconsolada familia nuestro más sentido pésame,

La seva vídua fou la principal impulsora del projecte "Centre Escolar Marquès de la Pobla".

La casa es va començar a construir a inicis de la dècada de 1880, era situada al bell mig d'un parc que ocupava la part nord del carrer del Pilar (o del Serra), des del solar que seria ocupat per la «Villa Canals» (futura caserna de la guàrdia civil) fins gairebé el carrer de La Canaleta. La casa estava situada al carrer del Pilar núm. 4 segons el Registre fiscal de 1906.

Cap a l'any 1925 s'hi va fer una important reforma dirigida per Domènec Sugranyes (1878-1938), continuador de les obres de la Sagrada Família. El resultat del projecte va ser un edifici on a la planta baixa hi havia un porxo amb columnes i al primer pis de la façana principal es podia admirar una balconada amb una barana treballada i les finestres emmarcades per grans medallons i garlandes vegetals. A l'interior destacava l'escalinata de marbre, els magnífics vitralls emplomats, la fusteria noble i una magnífica biblioteca. Tota la vorera nord del carrer del Pilar era recorreguda per una tanca d'estil modernista que delimitava la propietat d'Antoni Miquel, llevat de la part central que tenia una entrada majestuosa. D'aquesta tanca "gaudiniana" avui dia només se'n conserva un tros situada entre el número 12 del carrer del Pilar i l'inici del carrer Pare Bernardí.

L'edifici no responia a un sol estil, sinó que s'hi barrejaven elements modernistes, renaixentistes, colonials, etc, evocadora de les vinculacions dels seus propietaris amb el mercat antillà.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, que els ‘guanydors’ qualificaren de ‘guerra civil’, i el sector anticristià de l’església catòlica de ‘Cruzada’ (1936-1939) la casa fou ocupada per les Joventuts Llibertàries.

Acabada en conflicte bèl•lic que s’enduria la vida de més d’un milió de persones , i una diàspora de la que no se’n tenen dades – a la dictadura no li interessava el tema, i a la ‘democraciola’ que la substituïa tampoc - la família Miquel ja no hi va tornar a viure.

Així, el 1941 es va obrir l'anomenat "Hotel Pensión Capelló", que als anys 60 fou adquirida per un restaurador barceloní en representació d'una societat (Capelló SA) que l'enderrocà l'any 1964.

QUI VA SER L’AUTOR DE LA DARRERA REFORMA DEL BANERARI BROQUETAS DE CALDES DE MONTBUI?.

Llegia que algunes de les rajoles del Balneari Broquetas es poden deure a la fèrtil imaginació de Juan Bautista Alós Peris (Onda, 1881-1946), dissenyador de ceràmiques que treballava l’any 1902, com a dissenyador principal a la fàbrica Pujol i Bausis, d’Esplugas de Llobregat, en aquell període es va relacionar entre altres amb : Antoni Gaudí i Cornet ( Riudoms, 25 de juny de 1852-Barcelona, 10 de juny de 1926); Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 - Barcelona, 27 de desembre de 1923); Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Barcelona, 17 d’octubre de 1867-Barcelona, 23 de desembre de 1956) ,.., pensem que no és improbable que tingues tracte amb Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937) que exercia com arquitecte municipal des de 1909 a Caldes de Montbui.

No consta qui fou l’autor de la darrera ‘reforma’ ni a la pàgina del Balneari :
http://www.balnearibroquetas.com/ca/empresa

Ni al Mapa de Patrimoni de Caldes de Montbui :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08033

Tampoc en dona informació dissortadament patrimoni Gencat
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=28429

Ens resistim a creure que fos obra del Diable – encara que tradicionalment el Maligne tingui ‘debilitat’ pel sector de la construcció on des de sempre ha tingut un paper estel•lar -, aquestes ‘omissions’ es poden entendre en alguns llocs de la Catalunya interior, on les qüestions culturals, atesa l’absoluta manca de recursos públics i privats, no PODEN TENIR cap priorat, NO S’ENTÉN però, a Caldes de Montbui, que es reivindica com un lloc culte.

Ens agradarà tenir a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor de la reforma que li donava al Balneari Broquetas l’actual imatge, imagino que també els agradarà saber-ho als propietaris, a l’Ajuntament i fins a Patrimoni Gencat, oi?.

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE LA GELTRÚ. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

Havíem començat la recerca sistemàtica dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista l’any 2015, des de sempre però, retratàvem i publicàvem al http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/ els edificis escolars que es conserven del període la Mancomunitat de Catalunya, o posteriorment de la Generalitat durant el brevíssim lapse de llibertat que va representar la II República.

Havia demanat dades al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la meva sorpresa ve ser majúscula en constatar que ‘ el estado de derecho’ s’havia negat a facilitar qualsevol informació a la Generalitat de Catalunya anterior a l’any 1978, i que al http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/ ja teníem aleshores més imatge si dades que l’administració catalana.

A dia d’avui a https://issuu.com/1coneixercatalunya superem les 1150 entrades , intuïm però que el nombre TOTAL d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, superava amb escreix els 3.000, i això entre altres motius, perquè era una pràctica molt estesa l’educació segregada, escola de nens, escola de nenes, i alhora hi havia escola a quasi tots els nuclis de poblacions. Ho havia pogut constatar a Subirats, a la veïna comarca del Penedès sobirà, amb la col•laboració inestimable del Josep Mata Massana, president del Centre d'Estudis de Subirats-CESUB http://blogscat.com/cesubsubirats/ , Catalunya ha d’instaurar un reconeixement EX-NOVO per a persones com ell, la Creu de Sant Jordi, atorgada dissortadament de forma immerescuda a alguns malfactors, no té avui cap prestigi social.

De l’edifici de la Geltrú que havia acollir les escoles públiques, reprodueixo el que ens explica patrimoni Gencat ;
La casa està documentada des del segle XV.

Al segle XVIII va passar a ser la residència dels barons de Canyelles, que anteriorment habitaven el castell de Canyelles.

Reprodueixo del excel•lent treball del Xavier Armangué i Caralps ‘Els Bouffard de la Garrigue, nobles hugonots de Castres (Llenguadoc), traspassats a Catalunya a finals del segle XVIII’ ; Maria Francesca Raimunda de MINGUELLA-TERRÉ i de CORTADA ( Manlleu, Osona, 22 d’agost de 1748 + la Geltrú, el 29 de març de 1806 ) –tot i que solia anteposar al cognom de la mare – Cortada- el segon del seu pare, BOATELLA. Maria Raimunda era baronessa de Canyelles per Reial Carta de Concessió o de Renovació del títol perdut de Baró de Canyelles (ja que la família Marquet, i per successió d’aquesta els Terré o Terrer, n’eren senyors o barons des de temps immemorial) de 27 de febrer de 1776 atorgada al reial lloc del Pardo. Va contraure matrimoni amb Jeroni de BOUFFARD de la GARRIGUE (Metz (a la Mosela, abans els Tres Bisbats) 30 de setembre de 1737 + La Geltrú, 1806 ).

Posteriorment, ja entrat el segle XIX, va ser propietat de la família Raldiris. L'any 1863 Salvador Raldiris Carbó (1816-1884) va cedir l'edifici per a la instal•lació d'escoles públiques i aquell mateix any es va obrir el carrer que porta el seu nom per comunicar la plaça del Sagrat Cor amb el carrer de la Unió.

Fotografia datada l’1 abril 2012. Autora : Cornelia Bohl Smolders, nascuda a Holanda, ciutadana de Catalunya des de l'any 1964 , i resident a Vilanova i la Geltrú.

Actualment és un habitatge unifamiliar, propietat de la família Riba.

Quan a la descripció ens diu ; edifici de grans dimensions i planta irregular. Presenta una estructura arquitectònica característica dels casals que combinen les dependències pròpies de l'activitat agrícola, a la planta baixa, amb una planta noble que encara conserva, en aquest cas, elements d'interès com mobiliari, motllures, etc. La construcció incloïa també un passadís subterrani, actualment tapiat, que comunicava amb el Castell de la Geltrú.

Exteriorment la façana presenta dos cossos de diferent alçada. El de l'esquerra és més baix i té, a la planta baixa, una porta d'arc de mig punt realitzada amb grans dovelles. Al primer pis hi ha un balcó amb barana de ferro i peanya amb peces de ceràmica a la part inferior. Cinc obertures de mig punt ocupen les golfes, que estan coronades amb una cornisa de gran volada de teula i maó. Hi ha una fornícula amb la imatge del Sagrat cor (1925).

Al seu interior hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, de la que ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al cos de la dreta hi ha una porta d'arc escarser, un balcó al primer pis i una obertura rectangular al segon.

Feu-nos arribar imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on veu néixer, vosaltres i/o els vostres pares, avis,...

Catalunya us ho agrairà.

CRÒNICA D’UN VIATGE LLAMPEC PER LES TERRES DE LA SEGARRA.

El dijous 13 de juliol de 2017 em recollia a la porta de casa a les 7,30 el Ramon Faja Rovira , m’havia demanat que li fes de sherpa per les terres del ‘forat negre’, tenia un especial interès en visitar Montfalcó Murallat, al terme de les Oluges, topònim que hom vincula a la producció de cereals.

Esmorzàvem de forquilla i ganivet al Restaurant Hostal Parada, a la Panadella, al terme de Montmaneu, avui comarca de l’Anoia sobirana, que havia formar part però, de la Segarra històrica.

Observava des del turó un mas amb capella situat al marge dret de la carretera que mena fins a Sant Guim, penso que es tracta del mas Ribera, o és cal Jaume?. No trobava cap dada de l’advocació de la capella de la que ens agradarà rebre’n també imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Restaurant de Montfalcó Muralllat estava tancat, sembla que per problemes ‘elèctrics’.

Feta la feina, ens arribàvem fins a Sant Ramón, on faríem – com es preceptiu – els Tres Tombs davant la tomba del Sant.

Marxàvem ràpidament fins a Santa Coloma de Quetsalt, on dinaríem a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, el Ramon entrava a formar part del col•lectiu que considera aquesta casa com un dels ‘temples’ de la restauració a Catalunya.

Fèiem un tomb- petit – per Santa Coloma, Plaça Major, Plaça de l’església, call jueu,façana de Santa Magdalena, castell, fonts dels Comtes, abans de tornar a Castellar del Vallès on arribàvem amb catalana puntualitat a les 16,00.

El Ramón té obligacions per atendre, i en el meu cas, m’esperava una segona part que em portaria fins a Cambrils, banys de mar, sopar al Pósito, i ballada country fins a les 23,00 hores. Quan m’estirava al llit ja érem divendres 14 de juliol.