Tenim ‘mala gent’ en els llocs de responsabilitat dels ‘governs’ d’Espanya, entenguis l’accepció en els sentits :
1. No son un exemple pel que fa les seves trajectòries vitals
2. Actuen de forma – com a mínim – maldestra
Tenia ocasió de xerrar amb el Director per Europa d’una multinacional americana, i la primera reflexió tenia que veure amb les ‘tisorades’ indiscriminades; compartia la sensació que es ‘castigava a tothom’ per les faltes i/o privilegis d’alguns, i aventurava – com està succeint- una desmotivació evident, en els ‘ bon funcionaris’ . Li adreço la pregunta als Rajoy, Mas,.. perquè enlloc de reduir el sou del TOTS ELS FUNCIONARIS , senzillament no s’acomiaden ELS QUE NI TREBALLEN, NI DEIXEN TREBALLAR ?.
domingo, 17 de junio de 2012
El primer acte massiu de desobediència civil a les Illes Balears
Aquest titular, reflecteix la veritat objectiva de la notícia de què més de 150 cotxes , els seus conductors i acompanyants, convocats per la Plataforma “Mallorca lliure de peatges”, ens negarem massivament i de manera pacífica, però contundent, a no pagar un peatge injust per tot el Poble de Mallorca, i tots els que venen i van de la nostra Vall.
Al poder i als mitjans de comunicació que els hi segueixen el joc; que es creï una plataforma que qüestioni la seva autoritat, i que el desobeeixi els fa més por que una tronada, ja que pot tenir un efecte de contagi, no tan sols pel tema del peatge si no per altres.
Els governants, haurien d’esser gestors per l’interès general i les prioritats de la ciutadania , i la gran majoria , no es mouen si no veuen que un assumpte se’ls hi pot escapar de les mans, i no controlar-lo.
Dia 20 de maig passat la gran mobilització, dia 24 del mateix mes, arribà la promesa de Joserra Bauzá President del Govern Balear, de pagar dos-cents cinquanta mil euros, del deute pendent que tenen (passats els dos milions dos-cents mil euros) , de la bonificació/subvenció als conductors residents a Sóller i a Fornalutx. Deute generat des de setembre de 2010 o sigui quasi dos anys sense pagar, i després de 4 dies de la mobilització destapen una llosa i troben aquests mils d’euros per començar a pagar, que just ara que escric l’article ja han començat l’enviament de transferències bancàries.
Un èxit de la Plataforma Mallorca Lliure de Peatges, que seguirà actuant fins al seu objectiu final, que queda clar en els seus principis de creació: Aconseguir que no existeixi cap peatge a Mallorca ( ni els peatges a l’ombra) , o sigui que el Túnel sigui de franc.
No és veritat en absolut que s’hagin materialitzat sancions. Han arribat les corresponents notificacions de sanció, a les que es presenta el plec d’al·legacions pertinents , preparats per l’assessoria jurídica de la plataforma. I l’intent d’acollonir als que s’afegissin a la campanya #Novullpagar, no els funcionarà , sobretot pels qui tenim clar quin és l’abast de la nostra acció.
No han tingut en compte, ni el comunicat del Sindicat de la Policia Catalana, on es manifesta clarament que el fet de No vull pagar, no és sancionable. Tampoc han tingut en compte l’informe del Col·legi d’advocats de Catalunya, que aporta el mateix criteri.
Carlos Simarro Batlle de Sóller i tot l’ajuntament han acordat en el darrer plenari aprovar una moció (surt del PP) demanant el rescat de la concessió del Túnel de Sóller, el pagament del deute de la subvenció, un gest cara a la galeria.
Ell no ha tingut en compte per a res el greuge al Poble Mallorquí, que durant anys, des de la concessió del Túnel i si no volien fer la carretera del Coll, no venien a Sóller degut al censal caríssim del peatge. Això si que ha perjudicat l’economia de tots els sollerics i fornalutxencs: Hotels, restaurants, comerciants diversos, que haguessin tingut uns ingressos que per aquest motiu no han tingut i a més constants.
En quant a la imatge turística, sobre tot pel tema cartells reivindicatius que ha manifestat, puc dir que afecta més a aquesta imatge les papereres plenes de porqueria a rebolcar tots els dissabtes i diumenges durant i després del mercat, la quantitat de papers, envasos, etc que hi ha pel carrer de la Lluna, els excrements dels cans, del que els carrers de Sóller estan tapissats, el pati del Fantasio que pareix “la cueva del malo” i fa oi al rei porc. És clar, no és lo mateix “Arnau que mestre Arnau”.
L’altre dia, en un setmanari, hi havia aquest text: “Per què el Col·lectiu Albaïna i la Plataforma Mallorca Lliure de peatges, fan més oposició que l’oposició? “
Tal volta, seria bo, que els polítics que es troben a l’oposició, s’ho llegissin i recordessin que ells també representen uns ciutadans i ciutadanes que els hi varen entregar el seu vot i que el treball de l’oposició, s’ha de fer prou acurat. És trist que cap membre de l’oposició hagi fet públicament cap tipus de menció de les diverses mobilitzacions, ja que el Poble de Sóller hauria d’estar representat per ells i sembla que altres estan fent la seva feina.
Josep Bonnín
VULL SEPARAR-ME
Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi. M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anessim millor.
Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.
Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.
Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!
Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa.
Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!
Adéu, Espanya
Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!
Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa.
Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!
Adéu, Espanya
sábado, 16 de junio de 2012
MARE DE DÉU DE LA BONA SORT. PRATS DE LLUÇANÈS.
És sens dubte un exercici clar de tautologia, totes les advocacions de la Verge Maria Mare de Déu, tant les que fan referència a un indret concret, Montserrat, Núria,Queralt, les Arenes,la Bovera, com les aquelles que fan referència a la Salut, l’Esperança, la Soledat,.. o la dels Desamparats, el Roser, el Remei, o la dita “Madre de Amor Hermoso” , o la recentíssima dels Arxius,... tenen una cosa en comú, per la seva intermediació – en la religió catòlica - les pregaries dels fidels son presentades a Jesús, i aquest com feia en aquell episodi de les Noces de Qanà, dona prompta resposta a les peticions que li arriben des de la seva mare.
La Rosa Planell Grau ,el Miquel Pujol Mur i l’ Antonio Mora Vergés, anàvem a visitar la dita Capella de la Bonasort, situada al carrer d’aquest nom a la població de Prats de Lluçanès, cap d’aquesta comarca ‘natural’, que pertany per dret als ‘territoris tranquils de Catalunya’.
Malgrat la reiteració [ allò del copiar/pegar] no està clar, que aquest edifici religiós, fos el mateix que l’any 968, sota l’advocació de sant Vicenç era l’església parroquial.
L’edifici actual és del segle XVI, es restaurà l’any 1555 per Valentí Serra, data que es trobava inscrita en la llinda de la porta juntament amb una inscripció ‘ A vint y dos de juny MDLV / Valentinus Serra fecit’. Actualment aquesta inscripció està esborrada a causa de l’erosió que ha patit la llinda, i altres vicissituds de tota mena:
1. La capella sofrí les conseqüències de la crema de la població de Prats l’any 1714.
2. Durant la primera guerra carlina (1833-1840) l’església fou habilitada com hospital de campanya.
3. L’’any 1936 la capella fou profanada.
S’hi venera una Madonna, sota l’advocació de la Bona Sort, abans de les Dones; també s’hi veneraven Sant Joan Baptista i Sant Antoni de Pàdua.
A l’any 1996 es va restaurar tot el seu interior.
El segell que trobem al final del llaç fa referència a la Mare de Déu de la Gleva.
Recollia imatges abans del tornar al vehicle de la ‘dama de ferro de Prats de lluçanès’.
La Rosa Planell Grau ,el Miquel Pujol Mur i l’ Antonio Mora Vergés, anàvem a visitar la dita Capella de la Bonasort, situada al carrer d’aquest nom a la població de Prats de Lluçanès, cap d’aquesta comarca ‘natural’, que pertany per dret als ‘territoris tranquils de Catalunya’.
Malgrat la reiteració [ allò del copiar/pegar] no està clar, que aquest edifici religiós, fos el mateix que l’any 968, sota l’advocació de sant Vicenç era l’església parroquial.
L’edifici actual és del segle XVI, es restaurà l’any 1555 per Valentí Serra, data que es trobava inscrita en la llinda de la porta juntament amb una inscripció ‘ A vint y dos de juny MDLV / Valentinus Serra fecit’. Actualment aquesta inscripció està esborrada a causa de l’erosió que ha patit la llinda, i altres vicissituds de tota mena:
1. La capella sofrí les conseqüències de la crema de la població de Prats l’any 1714.
2. Durant la primera guerra carlina (1833-1840) l’església fou habilitada com hospital de campanya.
3. L’’any 1936 la capella fou profanada.
S’hi venera una Madonna, sota l’advocació de la Bona Sort, abans de les Dones; també s’hi veneraven Sant Joan Baptista i Sant Antoni de Pàdua.
A l’any 1996 es va restaurar tot el seu interior.
El segell que trobem al final del llaç fa referència a la Mare de Déu de la Gleva.
Recollia imatges abans del tornar al vehicle de la ‘dama de ferro de Prats de lluçanès’.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL CÓS, AL CASTELL DE MONTAGUT. TERME DE MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA. CATALUNYA
Rebia unes excel•lents imatges del Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, acompanyades d’una breu crònica i d’unes reflexions sobre l'evolució del nombre de municipis a Catalunya:
l’any 1810 n'hi havia 2074, l’any l'any 1900 només eren 1074, entre mig la quasi absoluta ruïna del regne d’Espanya, que a banda de les desamortitzacions, impulsarà una decidida reducció pel que fa al nombre de municipis; a partir del 1960, com a conseqüència de l'èxode rural, es va impulsar un nou procés de concentracions que va comportar la reducció forçada de bon nombre de municipis d'alta muntanya, l'any 1979 a Catalunya hi havien 934 municipis, actualment n’hi ha 946. El que es va denominar ‘ Informe Roca’ proposava la reducció a 758, suprimint els municipis amb menys de 250 habitants, fins al dia d’avui no s'ha dut a terme. Menys Ajuntaments i més Ministeris, Autonomies, Parlaments, Consells,.... ; aquesta tendència tindrà un creixement exponencial amb l’adveniment de l’anomenada “democraciola”, que a partir de 1.978, va substituir al Régimen del General Franco.
Quan desapareix un municipi, desapareix també la seva història; en sabeu alguna cosa – rellevant o no - dels municipis que Barcelona va engolir ?. aquí allò del “peix gran” és d’absoluta aplicació.
La primera notícia que es té del municipi de Montagut data de finals del segle IX, quan es funda el monestir de Sant Aniol d’Aguja i apareix per primera vegada esmentat el nom de “Monteacuto”.
El poble es comença a desenvolupar, i amb el pas dels anys dins el seu terme municipal s’hi construeixen i es consagren esglésies com la de Santa Maria de les Agulles o la parroquial d’Oix, entre moltes altres. El creixement s’aturarà en sec l’any 1348 amb l’arribada de la pesta negra, que provocarà una gran mortaldat ; més endavant els forts terratrèmols de 1428 deixaran un rastre de masos destruïts, on perdran la vida novament moltes persones.
L'antic terme de Montagut tenia 52 focs el 1553 i a la fi del segle XVIII, en el cens de Floridablanca (1787), es registraven 828 habitants; entre el 1860 i el 1900 passà de 1 305 habitants a 1 354; després es produí, com a tots els municipis de l'àrea, una pèrdua de població: 1 224 habitants el 1930, 869 el 1960 i 818 el 1970.
La muntanya del Cós, a 597 metres, domina els pobles de Montagut i Castellfollit de la Roca. A la part alta de la muntanya hi ha les restes de l'antic castell del Cós o de Montagut, que tingué la jurisdicció del lloc , i del qual es conserven una torre circular i alguns panys de muralla.
El trobem esmentat ja el 1070 (al segle XI és anomenat “ castrum de Monteacuto quod vocatur Corz”), dins el comtat de Besalú, fou cedit el 1119 per la vescomtessa Ermessenda, senyora de Beuda i de Montagut, al seu nét Udalard II, vescomte de Besalú, i passà així a formar part del vescomtat de Bas. Pel matrimoni de Sibil•la de Palau, passà als comtes d'Empúries (segle XIII) i al segle XIV formà part de la baronia de Castellfollit. El 1599 Guerau de Cruïlles de Santapau i de Cabrera rebé el títol de comte de Montagut, baró de Castellfollit, i el títol passà després als Negrell, als Margarit, marquesos d'Aguilar, i als Bou.
Dins del recinte del que fou castell, s’aixeca el santuari de la Mare de Déu del Cós, esplèndid mirador del muntanyam de l'Alta Garrotxa i de la plana fluvial. El temple, segons les cròniques va ser inicialment la capella del castell, i s'esmenta per primera vegada l'any 1105. En època barroca va ser totalment reformat, dotant-lo de l'aspecte actual.
És un edifici d'una sola nau, amb un absis semicircular orientat a llevant. Té un campanar d'espadanya d'un sol ull. A la part de davant hi ha un porxo – com s’acostuma en aquestes terres - que dona accés a la porta de fusta de dos batents.
És objecte de gran veneració en aquesta contrada XII, la Mare de Déu del Cós amb el Fill als genolls, la imatge mariana original era datada de la fi del segle XII, destruïda l’any 1936, la imatge actual és una reproducció feta per l'escultor Salgueda, d'Olot.
No ens cansarem de posar-ho negre sobre blanc, La Garrotxa, Catalunya , necessita amb urgència que s’elabori un cens del patrimoni històric i cultural, i que se’n faci alhora que una acurada conservació, un actiu turístic. Al món hi ha moltes persones que pagarien per poder veure ‘in situ’, aquestes meravelles.
No espereu res – almenys de bo, de Barcelona i/o de Madrid- refieu-vos únicament de les vostres forces, i per descomptat de l’ajuda de l’Altíssim, que per intercessió de Nostra Senyora del Cós, no us faltarà.
l’any 1810 n'hi havia 2074, l’any l'any 1900 només eren 1074, entre mig la quasi absoluta ruïna del regne d’Espanya, que a banda de les desamortitzacions, impulsarà una decidida reducció pel que fa al nombre de municipis; a partir del 1960, com a conseqüència de l'èxode rural, es va impulsar un nou procés de concentracions que va comportar la reducció forçada de bon nombre de municipis d'alta muntanya, l'any 1979 a Catalunya hi havien 934 municipis, actualment n’hi ha 946. El que es va denominar ‘ Informe Roca’ proposava la reducció a 758, suprimint els municipis amb menys de 250 habitants, fins al dia d’avui no s'ha dut a terme. Menys Ajuntaments i més Ministeris, Autonomies, Parlaments, Consells,.... ; aquesta tendència tindrà un creixement exponencial amb l’adveniment de l’anomenada “democraciola”, que a partir de 1.978, va substituir al Régimen del General Franco.
Quan desapareix un municipi, desapareix també la seva història; en sabeu alguna cosa – rellevant o no - dels municipis que Barcelona va engolir ?. aquí allò del “peix gran” és d’absoluta aplicació.
La primera notícia que es té del municipi de Montagut data de finals del segle IX, quan es funda el monestir de Sant Aniol d’Aguja i apareix per primera vegada esmentat el nom de “Monteacuto”.
El poble es comença a desenvolupar, i amb el pas dels anys dins el seu terme municipal s’hi construeixen i es consagren esglésies com la de Santa Maria de les Agulles o la parroquial d’Oix, entre moltes altres. El creixement s’aturarà en sec l’any 1348 amb l’arribada de la pesta negra, que provocarà una gran mortaldat ; més endavant els forts terratrèmols de 1428 deixaran un rastre de masos destruïts, on perdran la vida novament moltes persones.
L'antic terme de Montagut tenia 52 focs el 1553 i a la fi del segle XVIII, en el cens de Floridablanca (1787), es registraven 828 habitants; entre el 1860 i el 1900 passà de 1 305 habitants a 1 354; després es produí, com a tots els municipis de l'àrea, una pèrdua de població: 1 224 habitants el 1930, 869 el 1960 i 818 el 1970.
La muntanya del Cós, a 597 metres, domina els pobles de Montagut i Castellfollit de la Roca. A la part alta de la muntanya hi ha les restes de l'antic castell del Cós o de Montagut, que tingué la jurisdicció del lloc , i del qual es conserven una torre circular i alguns panys de muralla.
El trobem esmentat ja el 1070 (al segle XI és anomenat “ castrum de Monteacuto quod vocatur Corz”), dins el comtat de Besalú, fou cedit el 1119 per la vescomtessa Ermessenda, senyora de Beuda i de Montagut, al seu nét Udalard II, vescomte de Besalú, i passà així a formar part del vescomtat de Bas. Pel matrimoni de Sibil•la de Palau, passà als comtes d'Empúries (segle XIII) i al segle XIV formà part de la baronia de Castellfollit. El 1599 Guerau de Cruïlles de Santapau i de Cabrera rebé el títol de comte de Montagut, baró de Castellfollit, i el títol passà després als Negrell, als Margarit, marquesos d'Aguilar, i als Bou.
Dins del recinte del que fou castell, s’aixeca el santuari de la Mare de Déu del Cós, esplèndid mirador del muntanyam de l'Alta Garrotxa i de la plana fluvial. El temple, segons les cròniques va ser inicialment la capella del castell, i s'esmenta per primera vegada l'any 1105. En època barroca va ser totalment reformat, dotant-lo de l'aspecte actual.
És un edifici d'una sola nau, amb un absis semicircular orientat a llevant. Té un campanar d'espadanya d'un sol ull. A la part de davant hi ha un porxo – com s’acostuma en aquestes terres - que dona accés a la porta de fusta de dos batents.
És objecte de gran veneració en aquesta contrada XII, la Mare de Déu del Cós amb el Fill als genolls, la imatge mariana original era datada de la fi del segle XII, destruïda l’any 1936, la imatge actual és una reproducció feta per l'escultor Salgueda, d'Olot.
No ens cansarem de posar-ho negre sobre blanc, La Garrotxa, Catalunya , necessita amb urgència que s’elabori un cens del patrimoni històric i cultural, i que se’n faci alhora que una acurada conservació, un actiu turístic. Al món hi ha moltes persones que pagarien per poder veure ‘in situ’, aquestes meravelles.
No espereu res – almenys de bo, de Barcelona i/o de Madrid- refieu-vos únicament de les vostres forces, i per descomptat de l’ajuda de l’Altíssim, que per intercessió de Nostra Senyora del Cós, no us faltarà.
viernes, 15 de junio de 2012
HISTÒRIES TRUCULENTES
Sovint sembla que el cúmul dels despropòsits son les Telesèries; els passa de tot; robatoris, assassinats, violacions, infidelitats matrimonials,....
Per això quan m’explicaven un cas de la crònica judicial em costava de creure :
Tenim una senyora separada amb un fill – fins aquí dissortadament normal, oi ? - , que s’entén amb un argentí – normal també, oi ? -. De cop i volta però, l’argenti mosquejat dona una mirada al mòbil de la seva ‘ companya’ i veu algunes trucades que el fan sospitar :
1. Al telèfon d’una amiga – molt amiga – que fa passar per la mare del fill de la ‘interfecta’.
2. Al telèfon del ex – al que veu ‘íntimament’- amb freqüència.
Quan la ‘companya’ marxa a la feina, l’home confirma les seves sospites, i demana a l’ex que vingui al pis, on faran tornar amb una excusa a la interfecta.
La cosa acaba malament – no podia fer-ho d’altra manera -, i l’argenti i l’ex passen a disposició judicial, la defensa de la ‘interfecta’, demana per ella la Creu de Sant Jordi [ estima amb tota la raó que la seva conducta és força millor que la del Millet & Cia]; ja posats podrien proposar-la per la Creu d’Isabel la Catòlica, la Medalla al Treball - atendre almenys ‘dos mansos’ té el seu mèrit, oi ?- , hi ha fins i tot qui la postula pel seu indubtable valor per la Creu Laureada de Sant Ferran.
La Constitució de 1.978 lluny del que diu la defensa de la ‘interfecta’, no fomenta – almenys en esperit no vol fer-ho – la mentida, la concupiscència, la traïdoria, la desatenció al fills,......
Ah!, l’argenti i l’ex, son acusats de tots els delictes del codi penal espanyol vigent.
Seguirem el cas.
jueves, 14 de junio de 2012
LA TORRE DEL RELLOTGE DE LA VENDERIA A SANT FELIU DE CODINES
Tornava a Sant Feliu de Codines per retratar una torre campanar de ‘caire civil’; això és molt infrequent per arreu, i s’explica en aquesta població per l’oposició entre els veins del barri de la Sagrera – al costat de l’esglesia- situat a un costat del torrent del Tura, i el barri dit de la Venderia, situat al costat oposat ; el topònim fa referència – aleshores i ara – a ser aquest un lloc de molt de pas, on hi ha tota mena d’ofertes comercials.
Durant segles, el contacte entre aquests dos barris és féu a través d'un pont ubicat prop de la font del follet.
La rivalitat entre els dos barris, va comportar la construcció d’un segon campanar a la Venderia, perquè els seus veïns – no tenint-se per pitjors que els de la Sagrera - volien tenir "rellotge de quarts y hores... amb sas campanas".
La torre entre mitgeres fou erigida l’any 1796. Té planta baixa i dues plantes. A la façana hi ha una fornícula dedicada a Sant Antoni de Pàdua, i a l’altre costat del carrer, una a Sant Antoni Abad, just damunt de la pastisseria d’aquest nom. Curiosament però, el carrer s’anomena Tomàs Borrell.
La torre, situada entre els dos cossos principals de la casa, forma part del conjunt arquitectònic de Can Batllori.
Ah!, me’n oblidava l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines es postula amb força a la menció ‘ destralers de Catalunya’.
Durant segles, el contacte entre aquests dos barris és féu a través d'un pont ubicat prop de la font del follet.
La rivalitat entre els dos barris, va comportar la construcció d’un segon campanar a la Venderia, perquè els seus veïns – no tenint-se per pitjors que els de la Sagrera - volien tenir "rellotge de quarts y hores... amb sas campanas".
La torre entre mitgeres fou erigida l’any 1796. Té planta baixa i dues plantes. A la façana hi ha una fornícula dedicada a Sant Antoni de Pàdua, i a l’altre costat del carrer, una a Sant Antoni Abad, just damunt de la pastisseria d’aquest nom. Curiosament però, el carrer s’anomena Tomàs Borrell.
La torre, situada entre els dos cossos principals de la casa, forma part del conjunt arquitectònic de Can Batllori.
Ah!, me’n oblidava l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines es postula amb força a la menció ‘ destralers de Catalunya’.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)