THE CARTEL PARTY. “LA CASTA”.

Des de la ‘ Ciència’ Política s’ha desenvolupat aquest concepte ‘ partits càrtel ‘ per explicar el fet obvi per a tothom – sobretot en sistemes bipartidistes - que més que ‘competir ‘ entre ells, els partits acaben ‘ compartint’ una bona part dels recursos de l’Estat, en detriment de les necessitats dels ciutadans.

En realitat el ‘corporativisme’ és tant antic com l’home mateix, i funcionava a l'antiga Grècia, l'antiga Roma, i està en la base de religions com el budisme, cristianisme, confucionisme , hinduisme i l’ Islam....

La traducció a la llengua castellana amb el terme ‘ casta’ obeeix a la dificultat ‘tradicional’ que tenen els de la ‘llengua única ‘ per entendre expressions procedents d’altres cultures.

Qualsevol opció política esdevé ‘ casta’ , des del mateix moment de la seva constitució, de la mateixa manera que TOTES les professions defensen als seus associats i/o membres, davant la resta de la societat, sigui quina sigui, l’acusació que faci en la seva contra.

Poc a poc, anem retrocedint en direcció a la caverna, això si, ho fem enduent-nos el mòbil, la tablet, i la tota la parafernàlia tècnica de la ‘modernitat’.

Espero amb ànsia, llegir la noticia del invent del ‘pa amb tomàquet’ per part d’alguns d’aquests ‘laboratoris culinaris’ que a l’empara de les institucions neixen aquí i allà, alhora que es redueixen i/o es tanquen els centres d’investigació física, química, mecànica,....

ESCOLA D'ECONOMIA DOMÈSTICA - ESCOLA DE LA LLAR. TERRASSA

Melcior Vinyals i Muñoz (Barcelona 1878 – 1938), va ser l’autor l’any 1929 , d’aquest edifici singular aïllat, d'obra vista, amb zones angulars de maó rom, de grans proporcions i de planta rectangular, que retratava l'Enric [ Enfo ].

La descripció ens diu que està format per semisoterrani, planta baixa, entresòl i pis, formant la primera un sòcol de paredat comú amb morter. Les façanes presenten un ritme de finestres ordenat i regular, agrupades per parelles a la planta principal i individuals tant a la inferior com a la superior. Pel seu traçat superior contrasten amb les proporcions horitzontals que dominen l'edifici. La façana principal està ordenada simètricament respecte a un eix marcat pel frontó triangular que remata l'edifici i la porta d'accés, que n'ocupa dues alçades. El ràfec és de poca volada i la coberta és a quatre aigües de teula àrab.

En la recerca de la ‘memòria històrica’ dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, sou pregat de fer-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i/o directament a la pàgina :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

El primer feixisme ( dictadura de Primo de Rivera ) aturava l’obra de la Mancomunitat de Catalunya. L’argument era clar, malgrat no tenir recursos propis – només coordinava els de les DIPUTACIONS - havia fet més obra pública, biblioteques, escoles,... que TOTA LA RESTA del REINO DE ESPAÑA, i deixava en evidència que el nivell d’estultícia i corrupció de les elits politiques era estratosfèric.

Amb aquest mateix argument el segon feixisme, i la Democraciola, continuen practicant l’asfixia econòmica de Catalunya i els catalans.

ESCOLA DE LA COMPANYIA FERROVIÀRIA MZA A MAÇANET DE LA SELVA. GIRONA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

La Companyia ferroviària Madrid-Zaragoza-Alicante MZA, va ser una història d’èxit que acabarà amb la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Frnaco, contra el govern LEGÍTIM de la II República; la seva cronologia comença el 31 de desembre de 1856, quan el malagueny José de Salamanca y Mayol (marquès de Salamanca) (Màlaga, 23 de maig de 1811 – Carabanchel Bajo, Madrid, 21 de gener de 1883), va adquirir, per a la seva companyia Madrid-Albacete-Alacant, la línia Madrid-Saragossa, creant-se la nova societat de Madrid a Saragossa i a Alacant(MSA) que va arribar a ser la primera gran companyia ferroviària de l'Estat Espanyol en expandir-se cap a València, Andalusia i Extremadura, afavorida per la família Rothschild, la societat de crèdit francesa Gran Central i el Marquès de Salamanca.

L'1 de gener de 1898 es fusionà amb la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França creant així una de les xarxes ferroviàries més grans de l'estat Espanyol.

Des del 1908 fins al 1934 va estar dirigida per Eduard Maristany i Gibert (Barcelona, 1855 - 1941)

L'1 de juliol de 1941 va ser nacionalitzada pel govern franquista i la seva xarxa va ser integrada a la nova empresa pública RENFE.

Llegia a : http://www.docutren.com/HistoriaFerroviaria/Gijon2003/pdf/ta4.pdf , enllaç que em feia arribar l’ Andreu Garcia Martinez ; Escuela de Maçanet-Massanas : se trata de un edificio de pequeñas dimensiones con un solo cuerpo, en el que destaca una cubierta a dos aguas rematadas con una acanaladura ornamental que cuelga del tejado.

M’envia un altre enllaç el que es poden veure tota mena d’edificis, des del estrictament relacionats amb l’activitat ferroviària, als de vivendes pels treballadors i/o femi-les, esglésies i escoles : http://infodigital.opandalucia.es/bvial/handle/10326/764, l’obsessió per tancar escoles, i posar tota mena d’impediments a l’educació de les classes econòmicament més desfavorides , es farà palesa en el segon feixisme ( dictadura de Franco ), i en els moments en que el govern d’aquesta ‘democraciola’ està en mans de forces politiques afins a aquells postulats.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

QUE EN SABEU D’AQUEST EDIFICI ESCOLAR DE MAÇANET DE LA SELVA?.

José Ignacio Wert Ortega (Madrid, 18 de febrero de 1950), será recordat sempre per les seves afirmacions :
https://www.youtube.com/watch?v=2HksuIL2llw

està clar però, que no se li pot imputar la ruïna del edifici escolar situat al costat del barri de l’estació de Maçanet de la Selva.

Dit això, españolizar ha esdevingut sinònim, de tancar escoles, d’augmentar les taxes universitàries, i de retallar de qualsevol manera possible l’accés a l’educació de les persones que no provenen de l’elit que té l’alt designi - designi diví - de conduir el REINO DE ESPAÑA.

De forma democràtica s’ha de ‘desplaçar’ fora de la societat, TOTES les opcions politiques, que defensen postulats clarament antidemocràtics.

I per descomptat esbrinar l’autoria d’aquesta malifeta, i de tantes i tantes que s’han practicat contra el patrimoni col•lectiu de Catalunya.

CASTELL CARTOIXA DE VALLPARADÍS. TERRASSA

Retratava l’antic castell i més tard monestir cartoixà situat a l'indret conegut per Parc de Vallparadís, a l'altra banda del fondal o torrent de Vallparadís, que el separa de les esglésies de Terrassa, al centre de l'actual població.

La descripció ens diu que és un edifici de planta rectangular, amb murs espitllerats i sis torres (en alguns casos només mitges torres) als angles i al mig dels paraments de la part N i E de l'edificació. La façana és a la part nord i un pont de pedra salva el fossat per donar accés a la porta principal. Bona part dels murs perimetrals corresponen a la primitiva edificació del segle XII, però l'adaptació a convent o monestir del segle XIV i les destinacions posteriors han estat causa de moltes modificacions, com ara l'obertura de finestrals gòtics, la transformació del pati primitiu en un claustre de dos pisos i l'escapçament de la planta superior del sector NE de l'edificació per a la construcció d'una església, a partir del 1345, que ha donat un gran espai cobert per arcs diafragma, actualment anomenat Saló del Tinellet.

El seu estat de conservació era molt precari i en bona part una ruïna fins que l'adquirí l'ajuntament de Terrassa l’any 1947 i el restaurà a càrrec d' Alejandro Ferrant Vázquez (Madrid, 1897-1976)

L’any 1959, s'hi inaugurà el Museu Municipal d'Art.

El primitiu castell de Vallparadís fou construït poc després del 1110, quan el comte Ramon Berenguer III vengué el terreny a Berenguer Sal•la. Els seus descendents es cognominaren Terrassa i tingueren un paper destacat en la història local i comarcal. Envoltava el castell un territori autònom, conegut per la quadra de Vallparadís. Prop del castell hi havia la capella de Sant Jaume.

L’any 1344 Blanca de Centelles (filla de Bernat de Centelles i de Saurina de Terrassa) va fundar en el castell familiar una cartoixa amb monjos procedents d'Escaladei i de Sant Pol de Mar.

La comunitat transformà el castell per adaptar-lo a la vida monàstica i també el fortificà entre 1373 i 1374 per disposició del rei Pere III.

L’any 1413 els cartoixans van vendre el castell-convent a l'orde del Carme, i es traslladaren a la nova cartoixa de Montalegre, al Maresme.

Els carmelitans van vendre Vallparadís a Jofre de Sentmenat, senyor de Sant Fost de Campsentelles, descendent d'un avantpassat cabaler de la branca dels senyors de Sentmenat, l’any 1432. Jofre senyor vingut a més i amb pretensions topà amb els drets jurisdiccionals què el Muntanyans, castlans del castell palau de Terrassa, tenien sobre la Quadra de Vallparadís i el seu castell. Ja de bon principi va emprendre un contenciós sobre aquesta la jurisdicció civil aconseguint la manumissió de la Quadra de Vallparadís a favor seu. La família Sentmenat el van posseir 1852 - no sense problemes - fins al en què el vengueren a la família Maurí.

El Josep Salvany Blanch el retratava l’any 1915

L’any 1947 passà a l'ajuntament de Terrassa.

CASA JOSEP MARIA COLL I BACARDÍ. TERRASSA

Josep Maria Coll i Bacardí (Barcelona, 23 d'agost de 1878 - Terrassa, 24 de març de 1917) va ser l’arquitecte municipal de Terrassa des de novembre de 1911, fins a la seva prematura mort d'una afecció pulmonar el 24 de març de 1917.

Des de la seva condició d'arquitecte municipal, va realitzar un projecte d'urbanització del Torrent de Vallparadís amb el fi de destinar-lo a parc municipal. Alguns industrials es varen construir la seva residència (Casa Salvans, Torre Soteras).

Es tractava de realitzar un projecte d'urbanització del torrent a manera de "Ciutat Jardí", un entorn allunyat dels "mals fums" provinents de la industrialització.

Ell mateix s’hi va construir la que havia de ser la seva residència familiar, la casa Coll i Bacardí, un gran edifici de 750 m² , que la família de l'arquitecte va haver de vendre després de la mort.

Els compradors foren la família Masdeu, que reformaren l'edifici l'any 1926.

El següent , Ernst Baumann, representant de llanes vingut de Suïssa, utilitzà la casa per vivenda i per despatxos fins que abandonà el negoci i la casa al voltant dels anys 1960.

Continuà el negoci de llanes en Josep Colomer i Montmany, que deixarà definitivament la casa, que anirà a mans de l’Anjuntament de Terrassa.

S’ha reivindicat – jo sempre la designo com Casa ‘Josep Maria Coll i Bacardí’ - honorar al seu autor, gran arquitecte i funcionari de l’Ajuntament de Terrassa, sembla però, que hi ha ‘qüestions ideològiques’ que no ho han permès fins al dia d’avui.

http://relatsencatala.cat/relat/la-casa-josep-maria-coll-i-bacardi-a-terrassa-al-valles-jussa/1042254

Sou pregats – ara diuen que hi ha democràcia – d’adreçar-vos a l’Ajuntament de Terrassa, per demanar que es designi la casa amb el nom del seu autor.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE TERRASSA

Retratava l’església de Santa Maria de Terrassa, de la que ens diu la descripció tècnica, edifici de planta de creu llatina, amb una nau i braços de creuer coberts de volta de canó i teulades a dos vessants. Absis a llevant d'exterior rectangular i interior amb arc ultrapassat cobert de cúpula i teulada a dos vessants. Absis de tradició romana, amb aparell exterior dels murs a base de petits carreus, que s'alternen molt de tant en tant amb filades de bipedals d'obra cuita; interior cobert de pintures al fresc, amb dos estrats sobreposats: l'inferior resta al mur i l'exterior fou arrencat pels 1937 i es conserva en grans plafons exposats dins l'església mateixa. Tres finestres esqueixades cap endins. Campanar de doble filada de finestres amb columna central proveïda de base i capitell; situat sobre un cimbori octavat decorat d'arcuacions llombardes i amb teulada d'angles triangulars. Façana de nord i ponent amb decoració llombarda. Destaca l'absidiola amb el fresc de Sant Tomàs Becket i els dos grans retaules de Sant Miquel (de Jaume Cirera i Guillem Talarn) i el dels Sants Abdó i Senén (de Jaume Huguet), a més del descompost de Sant Pere (de Lluís Borrassà), a l'interior de l'església. Murs d'una casa romana sota el mosaic, d'època romana, situat davant de santa Maria. Dos peus d'estàtua romans, amb inscripcions dedicatòries del Segle II, una làpida fragmentària, un capitell i altres fragments romans. Dues làpides romanes convertides en ares d'altar.

El Josep Salvany Blanch la retratava l’any 1912, i advertim en la imatge la presència de nínxols a la paret més propera a Sant Miquel

Al Segle XII s'hi instal•la un priorat de canonges agustinians dependent de l'abadia de Saint Ruf de França. L’any 1601 el priorat i la parroquialitat són traslladats al Sant Esperit, dins la vila de Terrassa.

L’any 1612 s’hi fan obres de restauració pel prevere Joan Arnella.

A darreries del Segle XIX, obra de Francisco de Paula del Villar y Lozano, (Murcia, 1828–Barcelona, 1901) Francisco de Paula Vilar.

A L’any 1916, Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Barcelona, 17 de octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956).Excavacions principals (queda pendent el presbiteri) .

Es repeteixen l’any 1917 novament per Josep Puig i Cadafalch.

L’any 1947 pel mateix i per Josep de Calasanç Serra i Ràfols (Maó, Menorca, 1900[1] - Barcelona, 1971).

La trobava tancada.

És del tot inusual la coexistència de tres edificis religiosos en un espai tant proper, tradicionalment l’església catòlica romana, dessacralitza un edifici, i amb els materials n’aixeca un de nou, i així successivament, enlloc he trobat cap explicació versemblant.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com