El Jordi Vila Juncá, sherpa
emèrit dels Pirineus, que exerceix de
notari gràfic, narrador visual, en diu
Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint
venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa
la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i
al ensems us esperonem a compartir-la
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, en matèria
de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella
norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió publica
una fotografia; Argolell i al fons Arcabell
De Santa Eugènia d’Argolell
, a l’antic terme d’Anserall, integrat ara “ manu mil·liari “ al de les Valls de Valira, n’escriuen el Manuel Anglada i Bayés , la Maria-Lluïsa
Ramos i Martínez i la Teresa Gonzàlez i Verdaguer, a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0614801.xml
Santa Eugènia d’Argolell és
un edifici de planta rectangular, amb els additaments d’una sagristia, una
capella i un campanar a la façana de nord-oest, encapçalada per un absis
orientat al nord-est, de planta semiel·líptica i cobert amb volta de quart
d’esfera irregular. La nau té una coberta de fusta amb una sola encavallada i
cel ras enguixat. L’acord de la nau amb l’absis es fa amb una arcada que
correspon al simple plec de degradació dels murs laterals. L’exterior de
l’absis és llis, amb dues finestres tapiades i amb el ràfec a nivell del de la
nau, que és coberta amb llicorella de dos vessants.
El portal d’entrada és a la
façana sud-est, on també hi ha una finestra de doble esqueixada tapiada. El
campanar de base quadrada és de tres pisos, l’últim dels quals és clarament
posterior i de planta octogonal amb quatre obertures. Al primer i al segon pis
i a la façana nord-oest hi ha dues obertures tapiades i a la façana sud-oest
només resta una espidiera.
L’aparell és força
irregular, fet amb lloses de pedra pissarrenca, però es conserva en bon estat.
La coberta, tota ella de llicorella, també està en molt bon estat de
conservació
Del conjunt de pintura
mural de l’església de Santa Eugènia d’Argolell tan sols resten tres fragments,
dos dels quals provenen de la part mitjana de l’absis i un tercer en decorava
la part interna de la finestra central. Actualment, muntats sobre plafons de
fusta i disposats de forma plana, es conserven al Museu d’Art de Catalunya
(números d’inventari 4.536, 4.537 i 4.538).
El seu estat de conservació
és força deficient. El fragment que presenta la figura de la Verge i dos
apòstols (núm. 4.536), de difícil identificació, ha perdut gran part de la capa
pictòrica. El segon fragment, amb la representació de tres apòstols (núm.
4.538), ha conservat major quantitat de superfície pictòrica. Finalment, de les
pintures que corresponen a l’interior de la finestra resta únicament la
decoració de la banda dreta (núm. 4.537).
Els dos fragments de
pintura figurats presenten un mateix tractament del fons, a base de bandes
monocromàtiques superposades de colors ocre, verd i vermell. Les figures se
superposen a aquest fons i presenten uns caps de forma gairebé rectangular, de
vegades sense separació del coll apreciable. Els trets facials es caracteritzen
pels ulls ametllats grossos, amb la nineta enganxada a la part superior de
l’arc de l’ull, les parpelles marcades per una línia negra i, per sobre, la
línia de les celles molt arquejada. En algun dels casos aquesta línia es
perllonga per a formar el nas, allargat i acabat en forma globular, vist gairebé
de perfil. La boca, petita, se soluciona amb un sol traç negre. Les orelles són
dibuixades molt altes respecte del conjunt del rostre.
Sant Pau presenta un
pentinat característic, calvície important que ha estat solucionada deixant mig
cap sense cabells i l’altre mig amb un floc de cabells de forma rinxolada que
cau al centre del front. Ho trobem així en el sant Pau de les pintures d’Orcau.
Els altres dos personatges, sant Joan i un tercer, presenten un mateix tipus de
pentinat, taca de color verd marró i vermella que cobreix tota la part superior
del cap a manera de casquet. Se soluciona amb dues grans entrades sobre el
front, al punt central de les quals s’ha dibuixat el serrell mitjançant ratlles
negres verticals que divideixen el cap en dos. És també curiosa la manera de
solucionar la barba i el bigoti del personatge identificat com a Felip
(personatge de la dreta, segons l’espectador, del fragment núm. 4.538). En la
figura de sant Pau, sobre un ombrejat marró, es dibuixa la barba llarga i acabada
en tres puntes. És tracta d’un tipus de barba semblant a la que presenta el
sant Pau d’Orcau i a les de sant Joan Baptista i sant Pau del Burgal.
La indumentària, formada
per túnica i mantell, presenta els plecs tractats de forma molt geomètrica, a
base de triangles i línies ondulants. Tots els personatges van nimbats seguint
la pauta rítmica de cromatisme simètric, característica en el món romànic.
Quant a la disposició de
les figures cal destacar que, malgrat la seva posició pràcticament frontal,
notem un cert gir vers els tres quarts i una lleugera inclinació endavant.
Del segon fragment figurat
(núm. 4.538) cal destacar la representació de la Verge, la més ben conservada,
que sosté amb la mà velada un calze decorat amb una creu. Les altres figures s’han
perdut en gran part. El tercer fragment (núm. 4.537) presenta una decoració de
tipus vegetal que Carbonell (1981) ha classificat amb els números 9 i 206. El
tema 9 el trobem, també, a les pintures de Marmellar i de Santa Maria de Taüll.
La gran majoria dels autors
han relacionat aquest conjunt amb el cercle del Mestre de Pedret (Pijoan,
Cook). Altres (Sureda, Ainaud i Yarza) estableixen relacions de tipus
iconogràfic (sant Pau) i estilístic entre les nostres pintures i el conjunt de
la capella del castell d’Orcau. També s’ha vist una certa similitud amb el
conjunt de Sant Joan de Caselles. Marta Planas, en l’estudi sobre aquestes
pintures (dins aquest mateix volum), estableix punts de contacte amb les que
nosaltres tractem des del punt de vista compositiu, quant a la ruptura de la
frontalitat. Segons ella aquesta fórmula arriba als dos conjunts a través de
les pintures del Mestre de la Seu d’Urgell. També Sureda veu una relació més
propera amb Caselles, i de la mateixa manera es manifesta Ainaud quant al
tractament del cap i el coll sense cap tipus de separació. Cook posa en
contacte aquest conjunt amb les pintures de Ginestarre de Cardós, pel que fa a
la iconografia, la disposició dels diferents personatges, el dibuix dels trets
facials de les figures i la seva indumentària. Post també el relaciona amb
Ginestarre en el sentit iconogràfic i del tractament del fons, amb Santa Maria
de Taüll pel tipus de serrell de sant Joan i amb Sant Pere del Burgal pel tipus
de pentinat i de barba. M. Durliat, N. de Dalmases i A. José i Pitarch
estableixen una certa relació amb les pintures de l’església de Vals a
l’Arieja: semblança de la figura de sant Joan, iconogràficament per l’atribut
del vas electionis i formalment pel tractament dels cabells i la manera de
recollir-se la túnica al voltant del braç.
De tots els paral·lels
estilístics recollits pels diferents historiadors, podem concloure que les
pintures de Santa Maria d’Argolell es troben en una àrea d’influència del
Mestre de Pedret, reformulada en alguna zona del nord dels Pirineus des d’on es
va expandir a la resta dels conjunts, fins que es va perdre el seu origen.
Un cop analitzats
formalment aquests fragments podem assegurar que, de la mateixa manera que
molts altres absis catalans, ens trobem davant la representació del col·legi
apostòlic amb la Verge Maria. El fragment núm. 4.536 mostra tres personatges,
en estat fragmentari, dels quals només podem identificar Maria. Porta túnica i
mantell, tot i que el perfil d’aquest no es distingeix prou bé; amb la mà esquerra,
velada, sosté un calzze amb una creu inscrita. Segons Durliat, la Verge amb la
copa apareix en set absis catalans: Sant Climent de Taüll, Sant Pere del
Burgal, Santa Eulàlia d’Estaon, Ginestarre, Sant Romà de les Bons, Santa Coloma
d’Andorra i Anyòs. A més d’aquests el tema es pot trobar, també, a les pintures
murals d’Esterri de Cardós i de Sant Pere de la Seu d’Urgell, com també als
frontals de Martinet i Baltarga.
Fragment de pintura mural
conservat al Museu d’Art de Catalunya (núm. 4.538) que decorava la banda dreta
—des de l’espectador— del segon registre de l’absis.
El fragment núm. 4.538
mostra les figures de tres apòstols. A l’esquerra sant Pau, amb el nom que
l’identifica i sostenint amb la mà esquerra, velada, un llibre obert amb unes
inscripcions que els autors han identificat com VAXELII CIIONIS / EST NIHI,
frase recollida dels Fets dels Apòstols (9, 15). Al centre sant Joan, al qual
acompanya la inscripció del seu nom, duu un rotlle a la mà esquerra i mostra la
mà dreta alçada, tot girant el palmell vers l’espectador en senyal de respecte.
El darrer sant d’aquest fragment és de difícil identificació, car ha perdut
gairebé el total de la inscripció; alguns autors l’han identificat amb Esteve.
Per damunt d’aquestes inscripcions apareixen unes sigles que corresponen a
l’aclamació Sanctus, Sanctus, Sanctus.
Pot tenir significacions
diferents però totes elles giren al voltant d’una mateixa idea: la reunió de la
Verge amb els apòstols conformen l’assemblea eclesial on la Verge és la
personificació de l’Església. La figuració de la Verge amb la copa, segons els
autors, procedeix de la imatge de la Babilònia apocalíptica, derivada de la
font literària del salm 116 (114-115) i de l’Evangeli de Bartomeu on la Verge
és considerada per l’arcàngel Gabriel com a “calze del món”.
Quant a la datació del
conjunt, podem dir que aquestes pintures giren al voltant del començament del
segle XII i que corresponen, pensem, als darrers indicis del cercle de Pedret
juntament amb les pintures d’Orcau.
http://www.grec.cat/cgibin/ggcc01cl.pgm?USUARI=&SESSIO=&PGMORI=&NDCHEC=0604824
Us esperonem a compartir
aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de
tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en
matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable
aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI
BÉ “, oi?.
Ah!, poseu-vos les piles, i
quan us sigui possible, arribeu-vos fins a la Vegueria – eternament “ in
pectore”, si el bon Déu no hi posa remei
– dels Pirineus.
No hay comentarios:
Publicar un comentario