L’endogàmia institucional no és només “gent que es coneix”; és una
estructura que tendeix a reproduir els mateixos perfils, lleialtats i
interessos. Quan això passa a administracions, jutjats o cossos policials, el
risc no és només el favoritisme, sinó també la normalització de pràctiques
grises: ascensos previsibles, silencis corporatius, corporativisme i menys
incentius per denunciar irregularitats. Les recomanacions europees sobre
Espanya van precisament en aquesta línia: més independència, més transparència,
més controls i menys interferència política en els òrgans clau.
La justícia és especialment sensible perquè, si la ciutadania percep que
els nomenaments, les promocions o la fiscalia responen a lògiques polítiques,
la confiança cau encara que no hi hagi condemna penal en cada cas. El problema,
per tant, no és només la corrupció “clàssica”, sinó també la percepció d’una
arquitectura institucional que no sempre garanteix contrapesos sòlids. Aquesta
debilitat institucional és letal perquè converteix els escàndols en rutina i la
rendició de comptes en un ritual tardà, no en un mecanisme preventiu
En l’àmbit policial, la corrupció és especialment corrosiva perquè afecta
directament l’òrgan que ha de perseguir el delicte. Les fonts consultades
recullen casos greus i reiterats d’agents implicats en narcotràfic, suborns,
blanqueig o filtracions, incloent-hi operacions recents contra membres de la
Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Això no permet afirmar que “tota” la
policia sigui corrupta, però sí que hi ha suficients indicis d’un problema de
filtracions, col·laboracions irregulars i controls interns desiguals per parlar
d’un risc estructural, no anecdòtic.
Quan una administració és endogàmica, una justícia està polititzada i uns
cossos de seguretat poden ser penetrats per xarxes criminals, la corrupció
deixa de ser una excepció i passa a ser una possibilitat permanent,
administrada per l’opacitat i protegida per la lentitud. En aquest sentit,
Espanya no pateix únicament casos individuals de corrupció, sinó un dèficit de
qualitat institucional que alimenta la desconfiança ciutadana i fa que el
descrèdit s’acumuli any rere any
L’endogàmia contribueix i molt a
explicar el nivell de corrupció i, sobretot, la seva persistència.
L’arrel profunda però, és més
àmplia: manca d’independència real, transparència insuficient, controls febles
i una cultura de responsabilitat que encara no talla de soca-rel les xarxes
internes de poder
No hay comentarios:
Publicar un comentario