El Raul Pastó Ceballos publica una fotografia del mas de Vidal, al terme de
Reus, al Camp jussà de Tarragona.
EL TROBAVA AL CATÀLEG DE MASIES.
Constantí en matèria de documentar el seu Patrimoni Històric, té molta a
feina a fer.
Feia una recerca per localitzar un mas que havia retratat el Raul Pastó
Ceballos :
http://www.reus.cat/sites/reus/files/cataleg_masos_reus.pdf
No sabia trobar-lo, cap la possibilitat que l’enquadrament del Raul Pastó Ceballos, no sigui el mateix
que el del Catàlegs, en tot cas, si en teniu noticia del nom i adhuc de la seva historia, ja trigueu a fer-nos-la
saber a l’email coneixercataunya@gmail.com
, diria que tenia una petita capella devocional a l’entada, oi?.
La recerca no era del tot infructuosa,
trobava una capella, citada sense advocacions com és dissortadament habitual
en aquesta Monarquia Parlamentaria, en la que ningú troba fora de lloc, que
persones de les que es presumeix que han obtingut la seva titulació acadèmica
de forma irregular, puguin optar a
ser-ne presidents.
En demanaré informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)
Llegia; forma part de les Parades del Conde o Mas del Bon Repòs.
Finca existent als plànols de
cadastre de 1949, on hi consten: un mas; una casa; una capella; uns galliners;
una bassa amb motor; i uns coberts.
Forma part dels horts del Bon Repòs.
L’estat actual del mas, i de les construccions annexes, és molt deficient.
PEPPHAN – Es tracta d’un edifici que presenta una volumetria molt definida.
El mas apareix rodejat d’una espessa massa vegetal que singularitza l’indret.
Mas del Conde o les Parades del Conde. És una denominació moderna de quan Jaime
Samá y Coll (1913-16 de desembre de 1979), V marqués de Marianao Grande de
España, IV marqués de Villanueva y Geltrú, y X conde
de Solterra , germà de Salvador Samá y
Coll (1911-1976), IV marqués de Marianao, Grande de España, y III marqués
de Villanueva y Geltrú, propietari del
parc de Samà, al que succeïa per defunció , va adquirir cap als anys cinquantes (del segle
XX), el mas del Gilet, el del Guasc, el de la Llorda i el del Pinteta, tots
contigus. Va donar al conjunt el nom artificiós de «Bon Repòs» però la gent
només en diu del Conde.
Que l’Altíssim tingui pietat de nosaltres, i que aturi aquesta sindèmia , que s’acarnissa amb les persones grans, els
malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.
El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar enllaços amb dades i imatges d’alguns dels edificis religiosos del terme d’Espolla a l’Empordà sobirà,
Reprodueixo de :
http://www.trianglegironi.cat/bloc_fitxers/alt%20emporda/espolla.php
El municipi d’Espolla al llarg dels anys ha disposat almenys de quatre ermites destinades al culte dels
seus habitants i gent propera, el pas del temps, i la incúria dels uns i dels
altres, han fet que les quatre
estiguessin en un estat que en res reflexa el que devien ésser en un passat, ja
que dues són actualment inexistents degut a que només en queda reduïts
testimonis del seu passat.
Sant Miquel de Freixe havia estat una ermita romànica que possiblement fou
construïda entre els segles XI-XII, i que deu el seu nom a la proximitat de la
Ribera de Freixe i a una masia que porta el mateix nom.
Havia estat sufragània de la de Sant Martí de Baussitges i donava
assistència a l'escassa població dels entorns.
De la seva existència avui només en queda un mur i poca cosa més. La seva
situació entre la Serra de Baussitges i la muntanya dels Pils, a prop del Pic
de la Jaça de l'home, a més de la seva escassa població, l'han convertit al
llarg dels anys en un indret inhòspit i oblidat, fet que ha propiciat el seu
abandó.
SANT MIQUEL DE FREIXE / FREIXE Jaciment arqueològic
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0947701.xml
Segurament a causa d'una riuada, s'enfondrà i només en queda un mur i els fonaments de l'absis.
Evidentment no s'hi realitza cap mena de culte i és en una finca privada.
Un dels altres vestigis és Sant Pere dels Vilars, de la que com la de Sant Miquel de Freixe en
queda poca cosa, a més de cap noticia documental concreta i per tant, la seva
ubicació exacte, tot i que estudis fets posteriorment pel historiador i expert
en art romànic, Joan Badia Homs (
Palafrugell, l’Empordà justa, 9 de maig
de 1941) i altres investigadors, van fer
possible conèixer el seu emplaçament.
Les formes de les seves restes indiquen l'existència d'una antiga petita
ermita preromànica que es podria situar en el segle X o fins i tot abans,
formada per una sola nau amb absis de petites dimensions d'uns 13 metres de
llargada per una amplada interior de quasi 5 metres.
Una petita esglesiola medieval feta de pedra seca i fang, de poca
importància i per un reduït nombre d'usuaris que devien ésser els habitants de
la zona, i que el pas del temps quasi no n'ha deixat rastre, a més de les
posteriors utilitats que va tenir l'edifici en convertir-lo en barraca de
vinya, són contribucions que afavoreixen la desaparició d'elements
constructius.
https://dugi-doc.udg.edu/handle/10256/6568
Una altre ermita, aquesta en peus i en millor estat, és Sant Martí de
Baussitges situada a la part nord del municipi i per sota de la Serra de
l'Albera. Un temple que fou consagrat el 20 de desembre de l'any 946 pel bisbe
Gotmar de Girona, amb la presència del bisbe Sunyer d'Elna i d'Ermenguer arquebisbe
de Narbona i Gaufred I Comte d'Empúries. L'església pertanyia al monestir
benedictí de Sant Quirze de Colera, actualment dins el municipi de Rabós
d'Empordà, i formant una sola parròquia conjuntament amb Sant Miquel de Freixe.
De fet fou parròquia activa fins el segle XVI i formava part de l'antic
municipi de Baussitges, que passaria en el segle XIX a integrar-se al
d'Espolla.
El despoblament dels masos propers
com en molts altres indrets de la geografia gironina, fou el preludi del seu
abandonament, tot i que actualment es manté dempeus i relativament ben
conservada.
El temple té una sola nau reforçada amb un arc, i encara conserva bancs
laterals de pedra, a més en la part est, d'una absis de planta trapezoïdal, amb
petites obertures en la mateixa nau com en l'absis.
Les parets de pissarra i granit de la zona, antigament havien estat unides
amb argamassa que és una mescla de calç, sorra i aigua, però actualment després
de la restauració s'hi ha posat ciment. L'edifici disposa d'un campanar de
tipus espadanya inacabat per la part superior i amb dues obertures per a
campanes.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=38809
L'ermita de Sant Genís d'Esprac és la que actualment encara està oberta al
culte, només esporàdicament però, quan
s'hi celebra l'aplec anual, després del Corpus.
S'hi pot accedir a través de la pista forestal que porta a Baussitges a
partir de la carretera del Coll de Banyuls.
Sant Genís fou parròquia fins l'any 1432 que passà a ésser sufragània de
Sant Jaume d'Espolla i possiblement abandonada fins que a l'any 1691 fou
restaurada i s'hi celebrà una missa de consagració. Amb el temps va continuar
fent les seves funcions i a més tenia adossada una masia la qual disposava
d'àmplies estances per a bestiar, com altres masies, finalment però, també fou abandonada en aquest cas pels volts
dels anys seixanta del segle XX.
Es tracta d'un edifici romànic amb volta apuntada originària del segle
XIII, d'una sola nau i amb un absis semicircular amb la obertura típica per tal
de facilitar l'entrada de llum en el deambulatori i presbiteri. Disposa d'un
cor, on s'hi pot accedir a través del mas adossat, que es troba en mol males
condicions.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=38810
Ni als castellans els hi anava bé amb la monarquia, recordeu aquell vers
del Cantar de Mío Cid, «Quin bon vassall seria si tingués un bon senyor!», a Catalunya, ni a les persones ,
ni a les pedres, no els prova la dependència,
ja sigui en forma de dictadura o de Monarquia Parlamentaria, només l’adveniment
d’una República pot salvar-nos de la ruïna total.
El sostre demogràfic d’Espolla s’assolia al cens de 1857 amb 1149 ànimes, l’alçament
dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, crim execrable que no ha
estat mai jutjat, imprimia velocitat al procés de despoblament, que deixava l’any
2025 en 398 el nombre de veïns inscrits.
Que l’Arcàngel
Sant Miquel, l’Apòstol Sant Pere, Sant Genís i Sant Martí de Tours, portin
aquest anhel de llibertat a l’Altíssim!
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
L’Odo Arranz Arlanzón exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Empordà
sobirà i les comarques confrontades, i atèsa la situació de “ presó
municipal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell
aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i
confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà als mitjans informatius perquè en valorin la
seva publicació.
En aquesta ocasió publica
fotografies de l'antiga església de Sant Salvador de Coquells, avui
sense culte, que es troba prop del camí
que porta al mas Genover) i al costat del mas Llobet.
El veïnat de Cloquells, format per un conjunt de masies escampades, es
troba al nord-oest de Vilanant, a poc més de dos quilometres de la població.
És un temple d'una nau amb absis semicircular que presenta elements
constructius romànics dels segles X-XI. La volta de l'absis és de quart
d'esfera; la de la nau, de la qual es pot veure l'arrencament en els murs laterals,
ha estat substituïda per un embigat recent. L'arc triomfal, de mig punt, de
dovelles ben tallades, té impostes de secció excorbades i és sostingut per
pilastres rectangulars.
La portalada, en el mur meridional de la nau, és adovellada amb un sol arc
de mig punt. En aquest mateix mur de la portalada, vora l'extrem oriental, hi
ha una finestra de doble escaixada i arcs de punt rodó monolítics. S'hi han
obert algunes finestres modernes que poden haver destruït les antigues. El
parament constructiu d'aquesta església és de carreus de pedra calcària mal
escairats que sovint, no a per tot, s'afileren.
CRONOLOGIA ; edifici romànic del segle XI. Era la seu d'una important
confraria regida per un prior (laic) assistit per dos procuradors; aquesta
terminologia havia fet pensar en l'existència d'una petita comunitat monàstica.
La presència d'aquesta confraria està documentada fins a finals del segle
XVIII.
En el primer terç del segle XIX l'ermita estava enrunada.
Des de fa molts anys ha servit de paller de la masia veïna.
Caldria una restauració a fons per assegurar la conservació futura d'aquest
important monument romànic, força desconegut i poc estudiat.
L’Odo Arranz Arlanzón exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Empordà sobirà i les comarques confrontades, i atèsa
la situació de “ presó municipal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una
joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca
d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems
s’oferirà als mitjans informatius perquè
en valorin la seva publicació.
En aquesta ocasiño publica fotografies de l'ermita de sant
Sebastià, consagrada a principis del
segle XVII , al terme de Terrades , municipi
de les Garrotxes d'Empordà, una àrea entre la plana de l' Empordà sobirà, i els contraforts de la Garrotxa.
Patrimoni Gencat en explica que esta situada aproximadament a un quilòmetre
de distància al nord-est del nucli urbà de la població de Terrades, al marge
dret de la carretera GI-504 en direcció a la població de Llers.
Petit temple rehabilitat d'una sola nau de planta rectangular, amb absis
semicircular capçat a llevant. Tant la nau com l'absis estan coberts amb voltes
de canó emblanquinades, tot i que la de l'absis és més baixa que la de la nau.
Aquest absis està obert a la nau mitjançant un arc triomfal d'arc de mig punt
adovellat. La porta d'accés a l'interior també és d'arc de mig punt adovellat,
amb les impostes bisellades i els brancals fets de carreus, i està protegida
per un pòrtic davanter. Aquesta estructura està coberta, exteriorment, per una
teulada de dues vessants i, interiorment, per un embigat de fusta. El pòrtic
està obert mitjançant dues obertures d'arc de mig punt adovellat, lleugerament
apuntat. Coronant el temple hi ha un petit campanar d'espadanya d'un sol arc,
centrat sobre el carener i en línia amb la façana principal. L'edifici presenta
grans contraforts adossats, dos als murs laterals i un a l'absis.
La construcció és bastida en pedra de mida mitjana desbastada i sense
treballar, lligada amb morter i amb pedres grans escairades a les cantonades.
Fotografia del interior. 2009. Jacob Casquete Rodríguez
Que Sant Sebastià intercedeixi
davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les
persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o
psíquiques, i aquells que no tenen una
bona situació econòmica.
El Pep
Torregrossa publica una fotografia de l’edifici de la Casa de la Vila de
Torregrossa.
Llegia que l’ arquitecte Celestí Campmany i Pelliser
(1847-1914 ), projectava l'ant 1905 l’edifici i com a escoles públiques.
A la façana hi ha
l'escut de la vila, datat al 1909.
Patrimoni Gencat
en diu; Edifici de planta quadrada amb planta baixa i dos pisos. Resta cobert
per teulada a doble vessant a la part central i terrassa plana amb balustrada
ornamental a les façanes anterior i posterior. La seva construcció es basa en
la simetria compositiva i en l'austeritat ornamental, només alterada per les
balconades de forja i per la utilització de la pedra a la planta baixa. Aquest
material ha estat utilitzat en el sòcol, les cantonades i el remat i perfils de
les tres portades, destacant per les formes ondulants i sinuoses les motllures
de la porta principal. Aquestes motllures s'apropen estilísticament als motius
decoratius modernistes, àmpliament difosos en aquella època i que en el cas de
Torregrossa queden reflectits de manera senzilla en aquesta portada.
La resta de
paraments murals són arrebossats.
Aquest edifici
està situat a la zona de l'eixample de la població i presenta similituds
formals, compositives i ornamentals amb altres edificacions properes, com cal
Campmajó, la casa de Teresa Ampurdanès i Cal Salvia.
El conjunt és
molt proporcionat.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=14870
Els que expliquenla història “ oficial “ de Torregrossa, aquesta dada se’ls escapava aquest detall , o no, oi?.
1923. Organyà. l’Urgell sobirà.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1928) (MDC-AFCEC).
Capella de Sant Josep i Santa Fe.
L’any 1923 el cens superava les 1000 ànimes.
2021. Organyà . l’Urgell sobirà
Foto. Jordi Vila Juncá
L’any 2020 es tancava amb 771 habitants.
Està clar que la capella de Sant Josep i Santa Fe era un destorb terrible
per assolir el “progres”, oi?
