CASA SERRATOSA & COLELL & CONSERVATORI PROFESSIONAL DE MÚSICA.VIC

 

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), va sr l’autor l’any 1921  d’aquesta casa de pisos amb una paret mitgera. Consta de soterrani, planta baixa i dos pisos, i està coberta a tres vessants. Té dues façanes, una a tramuntana i una altra a ponent, que presenta unes galeries acabades amb una cornisa pròpia de l'autor. Aquest sector està envoltat per un ampli jardí. A tramuntana ia nivell de primer pis hi ha una tribuna vidrada. Al centre de l'edificació sobresurt una llanterna. Està construïda amb rajoles i la façana està decorada amb pedra, arrebossada i estucada, i té bonics elements de ferro forjat. La teulada és de teula àrab i vidrada.

 Amb l'expansió urbana de Vic, a principis del segle  XX, es va traçar el nou carrer de Torras i Bages que venia a substituir el carrer de  Santa Teresa a la sortida de Vic cap a la carretera de Sant Hilari, que va promoure més tard la urbanització cap al sector de llevant de la ciutat fins a enllaçar amb els edificis del carrer  dels Caputxins i cap a la carretera de Roda.

La casa  Serratosa / Collell va ser dissenyada per l'arquitecte M. Raspall i es va acabar de construir el 1921.

Amb la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco  enfront del govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República

 Manel Gausa  Raspall (  Barcelona, 6.2.1892 + Vic 22.9.1976 ) - del que ens agradarà rebre una imatge a l'email castellaridari@gmail.com )  va rebre l’encàrrec de refer els desperfectes provocats pel conflicte bèl·lic , conservant el modernisme típic de Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)

L'any 1981 l'Ajuntament compra aquesta casa per ubicar l'Escola de Música.

El 2007 aconsegueix el reconeixement com a Conservatori Professional de Música.

2010: El 23 d’abril s’inaugura L’Atlàntida, un edifici emblemàtic de la ciutat, obra de l’arquitecte  Josep Antoni Llinàs i Carmona (Castelló de la Plana, País Valencià 1945 ) , i que acull el Teatre, l’Auditori i la nova Escola de Música.

 El nou Auditori portarà el nom del músic i exdirector Joaquim Maideu i Puig (Ripoll, 20 de desembre de 1938 - Vic, 29 de novembre de 1996) 

El 27 d’abril l’EMVIC celebra el concert inaugural del nou edifici encara que aquest no entrarà en funcionament fins el curs següent.

La Casa Serratosa es destina a administració i serveis de l’EMVIC, de la nova Fundació L’Atlàntida i de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament.

https://modernismobarcelona.com/lugares/casa-carme-collell-o-casa-serratosa/

https://www.barcelonagalleryweekend.com/pdf/artists/20200730171318_4710_Artur-Ramon-Art---Carme-Collell-Blanco---Bio-ESP.pdf

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/24627

 Francesc de Borja Moll Casanovas (Ciudadela, Menorca, 10 d’octubre de 1903-Palma de Mallorca, 18 de febrer de 1991) a la seva obra “Els Llinatges Catalans”, escriu que Serratosa és la grafia aglutinada de -serra tossa-, “serra pelada, sense vegetació”.

A Catalunya hi ha dos llocs anomenats Serratosa: l'anomenada Casa Serratosa, que es troba a Vic, i la masia Serratosa al municipi de les Masies de Voltregà (Osona), de la qual probablement van prendre el nom per cognom els progenitors del llinatge.

 Segons el fogatge o cens de llars català de 1553 tenien els Serratosa casa solar a Sant Hipòlit de Voltregà. 

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

L’ASSASSINAT DE CALIGULA/TRUMP

 

La nit havia caigut sobre Washington D. C  com una cuirassa. Els fanals d’oli tremolaven a les columnes  de la Casa Blanca i el murmuri de l’aigua dels estanys semblava resar pels morts abans d’hora. Calígula —emperador i actor del seu propi deliri— somreia davant els miralls de bronze, vestit amb una toga tenyida d’un vermell tan viu com la sang que aviat brollaria.

 

El Senat havia callat massa temps. Els conspiradors, disfressats de servidors fidels, es movien entre les ombres, James David Vance  ( nascut  James Donald Bowman; Middletown, Ohio, 2 de agost de 1984), esperava que Caligula /Trump travesses  el passadís subterrani que unia el teatre amb els seus banys privats, el murmuri s’esvaí. Els soldats tancaren les portes. Vance avançà amb calma, portant a la mà una espasa curta ornamentada amb un pom d’àguila —una rèplica del gladius de Roma i de l’orgull d’una nació que encara es creia eterna.

 

—César— digué amb veu continguda—, el teu temps s’ha mesclat amb el del deliri.

 

Calígula esclatà a riure. Amb el cap cargolat, el seu rostre tenia una lluïssor que recordava certs retrats moderns d’homes que creuen posseir la veritat absoluta. Només li calia un barret militar   per completar el símil.

 

—Ningú no pot jutjar-me!— bramà el tirà—. Jo sóc Amèrica , jo sóc l’esperança del poble!

 

Vance no contestà. Només mirà l’home amb una mena de tristesa antiga, com un profeta cansat de repetir la lliçó. Amb un sol cop ferm, l’espasa li travessà el pit. El silenci fou tan profund que semblava una oració. Els conspiradors contemplaren el cadàver, fins que algú, tremolant, va xiuxiuejar: “El déu ha mort”.

Vance respirà l’aire humit de Washington. Sabia que els imperis, antics o nous, sempre trobaven els seus Cèsars i els seus assassins.  I  que la història és repeteix una vegada i altra.

 

 

 

IN MEMORIAM. ACADÈMIA CARBONELL & FALCÓ. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

 

Fa anys que maldem per fer un inventari dels edificis escolars de Catalunya, anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista,  i val a dir que esperàvem trobar més col·laboració tant en l’àmbit privat – persones -, com en el públic, Consistoris, Entitats Culturals, Arxius,...

Trobava a :

https://canalblau.tv/2025/08/11/exalumnes-de-lacademia-carbonell-de-vilanova-fan-memoria-cada-any-daquesta-antiga-escola/

Fotografies antigues ens mostren com era la façana de l’edifici que acollia l’Acadèmia Carbonell. De fet, el nom a la façana es va mantenir fins que l’edifici se’l va enderrocar per aixecar l’actual.

L’Acadèmia Carbonell va obrir portes l’any 1919 i estava impulsada per Francisco de Paula Carbonell i la seva esposa Carme Falcó. Ens agradarà tenir noticia dels cognoms materns, i del lloc i data de naixement i traspàs d’ambdós a l’email castellardiari@gmail.com

 

Un bon grup d’exalumnes de les últimes promocions que van estudiar a l’Acadèmica Carbonell es reuneix un cop l’any per posar en comú els records que tenen d’aquella època, entre ells el rigor intel·lectual  dels mestres i el petit pati on jugaven.

 El cas del Josep Rigual era de molta més proximitat: la seva família hi tenia un negoci a la planta baixa de l’edifici. Era un centre privat i no era mixt, perquè a la Carbonell només hi estudiaven nois i agrupava alumnes de diferents edats.

Ja fa deu anys, que un cop l’any, un grup d’exalumnes es reuneixen per mantenir viu el record d’aquesta escola.

Ajudeu-nos en la nostra recerca, els vostres fills, nets, besnéts,.., us hi agrairan.

ESGLÉSIA DEL FOSSAR D’ENCAMP, ADVOCADA A LA MAREDEDÉU I A SANT MARC. PRINCIPAT D’ANDORRA

 

https://web.archive.org/web/20161011202236/http://www.encamp.ad/que-fer/cultura/esglesies/esglesia-de-sant-marc-i-santa-maria

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-marc-i-santa-maria-dencamp

Adscrita a la parroquial d’Encamp, l’església de Sant Marc i Santa Maria era en origen una edificació aïllada a l’entorn de la qual es va construir el nou cementiri d’Encamp l’any 1936.

 

De planta romànica, reformada en diverses ocasions (majoritàriament durant el segle XVIII) conserva al seu interior les restes d'un mausoleu romà dels segles III-IV de la nostra era.

 

De planta rectangular i absis trapezoïdal, està rematada per un campanar d'espadanya de dues obertures. En aquest campanar, trobarem un cap esculpit, símbol romànic, que bé podria representar a Déu Pare a les alçades. De la part exterior també podríem destacar les restes de l'absis romànic (només la base) que es veuen.

 

A l'interior trobarem un petit cor i la base de l'altar romànic amb un petit *reconditori destinat a guardar les relíquies, així com un retaule policromat del segle XVII, que representa la vida de la Marededéu, mal dita Santa Maria  per l’església del REINO DE ESPAÑA, entestada en negar allò que s’acordava al Concili d’Efes de l’any 431, que  va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge. «Mare de Déu» (Theotokos)

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l''email castellardiari@gmail.com 

Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico  contra el mal costum introduït per les  forces d’ocupació,  que en la llengua catalana,  la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA,  amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica;  el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta -  és “ prescindible” ,  no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.

El 1714 els catalans perdien la llibertat,  la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “  celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial

Que la Marededéu    , elevi a l’Altíssim la pregaria dels  encampcadans . gosolans, berguedans ,   noguerencs ,  Prioratins ,  aranesos,  bascos, gallecs, catalans,  palestins, sudanesos, iemenites ,  sud americans,..,  pagesos, ramaders, pescadors ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes,  continuen en llibertat

A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia. 

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

DESAMORTIZAR. EL MODEL ECONÒMIC DEL REINO DE ESPAÑA

 

Les desamortitzacions al llarg de la història del Regne d’Espanya mostren un mateix patró: l'Estat apropiant-se o privatitzant béns i drets presents o futurs sota el pretext del progrés o de la modernització. 

 

Amb Carles III, la secularització dels cementiris fou una primera apropiació simbòlica del sagrat, transformant un espai espiritual en domini administratiu. Mendizábal, al segle XIX, convertí el patrimoni eclesiàstic i comunal en mercaderia liberal, trencant lligams socials en nom de la racionalitat econòmica. 

 

Al segle XXI, la desamortització prengué una forma menys visible però més profunda: la substitució del salari mínim per l’IPREM sota Zapatero va “vendre” drets socials disfressats d’indicadors tècnics; i  en aquests  dades  hem tingut noticia  que les comunitats governades pel PP han desmantellat el dret universal a la salut, retornant-lo al mercat i a la condició de privilegi. 

 

De les terres i els ossos fins als drets i la cura del cos, les desamortitzacions espanyoles marquen una mateixa trajectòria:  desmantellar  tot allò que s’havia aconseguit   amb lluita i sacrificis els ciutadans, el que  s’anomenava el bé comú , i “ regalar-lo “  al mal dit mercat  perquè sigui objecte d’un benefici particular. 

Ara per arreu, la condició d’emigrant s’assimila a la de delinqüent, s’erosiona  així el fonament mateix de les llibertats civils. Aquesta confusió converteix la por en criteri polític, justifica la vigilància i la discriminació, i prepara el terreny per a la sospita generalitzada: avui és l’emigrant qui és vigilat, demà però, el “criteri “ serà qualsevol altre que es desviï del patró dominant.

 

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, els gitanos , els republicans espanyols ..

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista, ni gitano, ni  exiliat republicà espanyol. ..

 

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

  

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

 

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

 

 Quan van venir a atonyar als catalans

No vaig protestar,

Perquè jo no era català

 

Quan els jueus van endegar el genocidi dels palestins

No vaig protestar ,

Perquè no era palestí

 

Quan van deixar a les dones sense controls sanitaris

No vaig protestar,

Perquè jo no era dona

 

Quan van venir a buscar-me,

no hi havia ningú més que pogués protestar.

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’ESCOLA SAGRADA FAMÍLIA DE LLEIDA

 https://www.bisbatlleida.org/es/content/el-colegio-sagrada-fam%C3%ADlia-cumple-133-a%C3%B1os

El Col·legi Sagrada Família de Lleida celebra aquesta setmana els 133 anys d'història.

 Creat per les Germanes de la Sagrada Família d'Urgell el 26 de setembre del 1889, es va ubicar en un primer moment en un pis de la plaça Sant Joan

El 9 d'octubre del 1910 es va inaugurar l'edifici actual del carrer Democràcia, dissenyat per l'arquitecte Celestí Capmany    Pellicer ( Lleida, el Segrià, 1847-1914 ) l 'edifici inicial es va anar ampliant amb el pas dels anys fins a arribar a l'estat actual, que acull aules des de guarderia fins a 4t d'ESO.

Ens agradarà rebre imatges de la capella a l'email castellardiari@gmail.com 

https://arxiudigital.paeria.cat/pdf.raw?query=id:0000256891&page=8&lang=es&view=general

http://www.twosearquitectes.com/celesti_campmany.pdf

Ajudeu-nos en la nostra recerca fent-nos arribant imatges i dades a l'email castellardiari@gmail.com 

Catalunya us ho agrairà. 

ESGLÉSIA PARROQUIAL I CEMENTIRI DE CANELLES, ADVOCADA AL PROTOMÀTIR SANT ESTEVE, NAVATA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

 

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-esteve-de-canelles-navata

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/19914

Constatava que novament son accessibles les imatges a Patrimoni Gencat.

L’Església de Canelles, advocada al protomàrtir Sant Esteve és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. El parament de la façana principal es trobava amagat per una capa de calç, que es va treure en la restauració qaue es va fer de l'església el 1992 La porta d'accés es troba situada al centre; és d'arc de mig punt amb motllura guardapols superior. Al damunt de la porta hi ha una petita finestra d'arc de mig punt, amb motllura guardapols i ampit sobresortint. És remarcable la utilització decorativa del maó a la façana (motllures i coronament esglaonat). Al parament de la banda de migdia hi ha afegits la sagristia i el campanar , de construcció molt posterior a la de la resta de l'església. L'absis té una petita obertura d'arc de mig punt. A l'interior, la nau té volta de canó al tram més pròxim als peus i apuntada a la banda de llevant propera al presbiteri.

la Reial Cèdula de Carles III de 3 d’abril de 1787 ordenava situar els cementiris a l’exterior de les poblacions, això va generar unes plusvàlues exponencials a les grans ciutats on es s’alliberaven grans parcel·les per aixecar-hi noves edificacions.  Europa encara riu per la ximpleria dels “ efluvis”  com excusa per la que podem considerar la primera gran operació immobiliària de caire especulatiu.

Quan al topònim:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=12500

Si existeixen, ens agradarà rebre una imatge dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Que el protomàrtir sant Esteve   elevi  a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les víctimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica del REINO DE ESPAÑA.

Amén !!!  

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA. 

Ens dol assabentar-vos que la justícia no ha iniciat – encara -  investigacions formals àmplies contra els polítics autonòmics responsables i/o membres de governs autònoms  per responsabilitat per omissió, negligència o corrupció en relació amb els incendis forestals de l’estiu de 2025.

  inFeliços els perseguidors  dels justos, de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern