LA DESAMORTITZACIÓ DELS DRETS HUMANS AL REINO DE ESPAÑA.

Llegia a la wikipedia “la desamortització va ser un llarg procés historicoeconòmic iniciat a l'estat espanyol a finals del segle XVIII, (1798) , per Manuel de Godoy y Álvarez de Faria Ríos Zarosa (Badajoz, 12 de maig de 1767 - París, 4 d'octubre de 1851), Miquel Gaietà Soler i Rabassa (Palma, 1746 - Malagón, 1808), Juan de Dios Álvarez Mendizábal, nacido Álvarez Méndez (Chiclana de la Frontera, Cádiz, 25 de febrero de 1790 - Madrid, 3 de noviembre de 1853), Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero (Granátula de Calatrava, província de Ciudad Real, 27 d'octubre de 1793 - Logronyo, 8 de gener de 1879) Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870), i tancat ja molt entrat el segle XX (16 de desembre del 1924) per José Calvo Sotelo (1893-1936) i va consistir a posar al mercat, mitjançant subhasta pública, les terres i béns no productius en poder de les anomenades "mans mortes" que no les conreaven, gairebé sempre l'Església catòlica o els ordes religiosos, que els havien acumulats com a habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestats, a fi d'augmentar la riquesa nacional i crear una burgesia i classe mitjana de llauradors propietaris. A més, l'erari obtenia uns ingressos extraordinaris amb els quals es pretenien amortitzar els títols de deute públic".

Ja sabem que la història escrita pels vencedors/guanyadors/desamortitzadors és només un plec de mentides enquadernades,oi?

L’exposició de motius – com s’acostuma – és una successió interessada de mentides, les terres donaven rendes a l’església que atenia a les seves despeses, i a les d’una bona part de la població.

Això es va substituir per una aportació de l’erari públic que perceben ara els sacerdots i càrrecs diocesans.

Qui es va quedar amb els bens de l’església?. NO ELS QUE TREBALLAVEN LA TERRA, van ser EN TOTS ELS CASOS, els familiars, els companys de viatge, els amics, els coneguts, els saludats,... dels politics que en cada moment gestionaven les desamortitzacions. La corrupció és endèmica i sistèmica al REINO DE ESPAÑA.

Amb aquestes dades NO PUC ENTENDRE perquè el cardenal primat d'Espanya, Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp, 19 d'agost de 1869 - Toledo, 22 d'agost de 1940)va promoure la "Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España", assumint les pèrdues a la zona republicana com a ‘martiris’, i promovent l’assassinat a les zones ‘nacionals’ com actes de ‘justícia divina’.

Les desamortitzacions van empobrir al REINO DE ESPAÑA, i van facilitar la ‘pèrdua’ d’una gran part del patrimoni històric i/o artístic. Molts dels que avui continuen portant les regnes en qüestions públiques, son descendents d’aquella munió d’innobles i indecents que amb plena consciència, ens arruïnaven de forma irreversible el futur.

Perquè es va espoliar a l’església, i no a la noblesa de sang ?.

Perquè es va espoliar a l’església , enlloc ‘d’aprimar’ l’estat?.

Perquè es permet la pèrdua per consumpció del patrimoni col•lectiu que es salvava ‘miraculosament’ de les desamortitzacions?.

El protofeixisme [ una elit escollida per Déu per portar les regnes del govern ], veia en les desamortitzacions, un cop perdudes les colònies americanes, una forma d’enriquiment personal i familiar, que es disfressava – sempre es fa així – com ‘interès general’.

El feixisme pactava amb l’església per salvar aquella elit escollida per Déu per portar les regnes del govern, per descomptat en nom de ‘l’ interès general’, i esgotats novament els recursos immobles a desamortitzat , el cleptofeixisme iniciava un procés ‘innovador’ , la desamortització dels drets humans de la ciutadania, adéu als drets socials, adéu als drets polítics, adéu als drets jurídics, adéu a l’educació pública, adéu a la sanitat pública,...

L’expressió ESPAÑA VA BIEN !, és absolutament certa per aquesta elit escollida per Déu per portar les regnes del govern, que ha esdevingut intèrpret suprema de ‘l’ interès general’.

És molt curiós el que succeeix a l’espècie humana, ningú demana néixer, un cop aquí ens compliquem l’existència fins al punt que es pot afirmar que ‘no sabem viure’, i malgrat les pèssimes condicions en que sobreviu més de la meitat de la nostra espècie, ningú o una MININA part accepta la mort com un final lògic.