EL PONT DE MÓRA D’EBRE. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA.CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré, prop del pont de Móra d’Ebre, la seva construcció s’inicià el 1940 i fou inaugurada el 7 de setembre de 1943, l’estructura de formigó armat fou dissenyada per l’enginyer Eduardo Serrano Suñer, germà de Ramon Serrano Suñer, el ‘cuñadisimo’ de Francisco Franco.

Joan Perucho i Gutierres-Duque (Barcelona, 1920-2003), en la seva obra ‘Fulls de les fronteres’ ens diu a la pàgina 21 :

En arribar a Móra, gairebé al migdia, vaig veure l'Ebre, ample i somnolent, cenyir les hortes i els canyissars de la ribera. M'atordí uns instants la llum enlluernadora i salvatge del sol, i de seguida vaig començar a amarar-me de suor.

Les aigües, sota els arcs del gran pont de ciment, dibuixaven suaus i lents remolins que anaven a perdre's al lluny del corrent. Llavors, recolzat a l'ampit, vaig descobrir la remor imperceptible del cant del riu. Era quelcom semblant a una queixa, o potser a múltiples rialles ofegades. A l'altra banda del pont, m'esperava el cotxe que em conduiria a Gandesa.

El taxista era un amic meu, anomenat Girbau, actiu comerciant de llibreria i paperer, taxista i regidor de l'Ajuntament ensems. Girbau és un simpàtic gironí en el cor del qual, mentre corrien els anys, ha arrelat altíssima flama d'amor per les resseques comarques de la Terra Alta. M'esperava, a recer del sol, al tenderol de la fonda Turú, a dues passes de l'automòbil, bevent àvidament en un vas. Em féu un ample gest de salutació quan em va veure. Hi havia una multitud de camionetes així com molts firaires a la terrassa del "Turú" esperant l'hora de dinar. Móra d'Ebre és un centre industrial, poderós i ple d'iniciativa, que brinda al foraster, per a recobrar forces, un establiment de bona cuina, la fama del qual s'estén més enllà de la ratlla d'Aragó. Els dies de grans aglomeracions, els cambrers del "Turú" es tornen, amb raó, un xic malhumorats i agres i, tret d'ésser un sant carregat de paciència, hom corre el risc de veure's engegat a dida. Però això passa a tot arreu. Vàrem menjar una refrescant amanida i un suculent xai rostit amb pebrotets i, abans d'anar-nos-en, sortírem a la terrassa a prendre cafè. La calor era espantosa i hi havia un núvol de mosques brunzint.

A la fonda Turú hi havia dinat en nombroses ocasions en companyia del meu pare, l’Antonio Móra Gavaldà.

Els records sorgeixen en aquest petit país nostre per arreu.