MAS FARELL SITUAT DALT DE LA MUNTANYA HOMÒNIMA, CALDES DE MONTBUI. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la casa del Farell, tancada amb pany i forrellat el dimecres 5.11.2014

Enric Moreu-Rey (Barcelona, 1917 - 26 de febrer de 1992) (1962) troba referències de l'any 1067 on s'esmenta el Farell com "In ipso Farello".

De l’any 1167 sembla que és datat un privilegi del comte de Barcelona permetent la construcció del mas al cim de la muntanya de Montmajor: "Sit notum cunctis qualiter ego Barenguerius Gratia Dei Comes Barchinonae nec non Marchio donatore sumus vobis Soriano et uxori tuae Ermengardae et progeniei vestrae atque posteritate vestrae ad faciendum mansum silicet in cacumine montis Maioris in loco quem vocant Farell, et de praefato manso non faciatis mihi nullum alium censum neque servitium nisi tascham et deciman et faxos et guardias et guaytas quum necesse fuerit. Si quis haec violare praesumpserit nichilo ei voleat, set componat in duplum omnia super scripta semper firmun permaneat. Actum est hoc septima Kalendas Augusti anno trigessimo regnante ludovico Rege. Signum Raimundi Comes Signum Porcelli baiuli comitis Signum Petri Sacer. Signum Petri de Padros".

L'heretat del Farell comprenia als anys 1720, 1,020 quarteres, i dues cases. Afrontava a tramuntana amb el turó de Gallifa; a llevant amb Les Elies, a migdia amb Pasqual de Rovinyío (Pascol), i amb Vallgonernera (Torre Nova); a ponent amb Valls de l'Agell, Sallent, i el terme de Sentmenat. Pertanyia en aquesta època a la parròquia de Sant Sebastià i dins del terme de Caldes de Montbui com ja consta al menys a l'any 1407. Moreu-Rey també parla (pàg. 101) de la Capella del Farell amb les paraules següents "Pau F. confessa en 1628 - quandam capellam heremitam - sense més precisions. Devia ser la de la casa, que Maspons, anomena la capelleta del Farell". A la pàg. 207 ens remet a Sant Sebastià del Farell, segons el qual diu que un document de 1753, 1756 parla "de l'hermita baix invocació de Sant Sebastià construïda en lo terme de la vila de Caldes de Montbuy", i del seu ermità Fr. Ramon Macias. Moreu-Rey creu que aquesta no té res a veure amb l'església de Sant Sebastià de Montmajor, que era aleshores una parròquia amb més de 30 ànimes de comunió.

A finals del segle XIX la masia encara estava habitada pels seus propietaris, que, a més, tenien uns masovers que cuidaven la finca i conreaven les terres. A partir de la dècada dels anys vint del segle XX, la família Rocamora, la propietària, va abandonar la casa pairal, la masoveria però, va continuar habitada per un pastor conegut com el "Refilat", que hi tancava el seu ramat de bens. Algunes temporades de l'any també hi vivia un carboner anomenat "Galí".

L'any 1964, l’Antoni Rocamora y Vidal-Sala, marquès viudo de Villamiz, va morir. Llavors la finca va passar a mans d'uns altres propietaris, que van muntar-hi un hotel restaurant.

A la pàgina del restaurant Farell  de Santa Eulàlia de Ronçana,  diu  :

Des de 1901 fins l'any 1969 va ser propietat de la família Fages i Maria Coquart, qui l'arrendaren primer als Vergès i més tard als Boada per fer de pagesos.

D'ençà 1971 la família Riera Garcia començà la tasca de restaurant, adequant els espais per atendre les necessitats pròpies de l'ofici.

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com confirmació de la propietat de finca del Farell de Caldes , i les dades del mestre d’obres i/o arquitecte que li donava l’actual aparença.

Retratava el seu rellotge de sol del tipus vertical declinant, esgrafiat i pintat amb colors sorrencs. Orientació Sud-Oest. Línies horàries de 6 a 7, amb xifres aràbigues, i senyals per a les mitges hores. Porta la inscripció: "EL FARELL / 1067-1967". Sol al pol, dos àngels sostenen el quadrant. El gnòmon és de vareta i surt de la boca d'un sol amb cara antropomorfa amb dotze puntes, senyalant les dotze hores. A la part baixa del rellotge hi ha un lema: "Déu envia la claror i jo faig d'apuntador".