En Jan buscava algú de casa que li expliqués un conte, no podia adormir-se sense abans haver escoltat històries de terres llunyanes, quasi sempre era l’avi qui els hi explicava i sempre li demanava el mateix, que fos d’aventures. Mentre escoltava el conte, la seva imaginació volava cap els països que l’avi li dibuixava amb les seves paraules, quedant-se adormit tot somiant les aventures que acabava d’escoltar.
L’endemà, s'aixecava tot content, amb un to alegre donava el bon dia a la família, esmorzava i s'acomiadava, se n’anava a l’escola encara amb la imaginació ben viva del conte de la nit passada.
S'apropava el Nadal, les festes per excel•lència de l'any i, en Jan, poc s’ho esperava, però viuria una aventura de Nadal fantàstica.
Un dia, al sortir de l'escola i de camí cap a casa es va trobar amb un amic que feia temps que no veia, per casualitat tots dos feien el mateix camí i al van fer plegats.
Emperò, va passar que...
Va començar a nevar, tot i que era l’estiu, però, heus ací, que només nevava per on passaven ells, se giraven de vegades per veure el sol espatarrant que deixaven enrere i que cada vegada es feia més petit, per quedar tot el paisatge completament blanc.
Van caminar i caminar, nevava amb virulència, tenien molt fred, per fi van arribar a una granja, van trucar a la porta i de seguida els van obrir, els van fer passar a l’interior on entraren en calor al costat de la xemeneia. Per a sorpresa d'ells, el matrimoni que vivia a la granja els va dir que ja sabien que hi anirien i els estaven esperant, cosa que encara va engrandir més la seva curiositat.
En Jan va preguntar: ─Per quin motiu som aquí? El matrimoni va contestar: ─No us preocupeu, ja ho veureu, cada any es tria dos nens perquè puguin complir el seu somni i aquest any heu estat vosaltres els escollits.
─Viureu una de les experiències més gratificants que us pugui passar mai!
En Jan, de seguida se’n va adonar i va exclamar:
─Com en els meus somnis!
Exactament ─li van contestar, com en els teus somnis, més ara ja és hora d’anar al jaç per estar ben eixerits demà, ja que pot ser un dia molt cansat. Però, no heu de preguntar res, val? ─d'acord, van contestar.
Aquella nit no van poder dormir, estava passant massa coses i ells estaven massa intrigats.
Qui seria aquell matrimoni? què passaria l’endemà?.
A l’endemà, amb aspecte de no haver dormit, però ben desperts, van tenir la primera sorpresa en veure que no reconeixien el lloc on eren.
Els dos amics es van preguntar:
─On som? ahir estàvem en una granja i ara, on som ara?.
Van deixar les preguntes aparcades. Es trobaven en una petita sala, els havien deixat sobre el catre una roba molt estranya, més aviat eren parracs, se la van posar i es van preguntar:
─On coi anirem vestits d'aquesta manera? qui sap, no tenien la resposta.
Acompanyats de l’estrany matrimoni es van encaminar cap a Betlem, a mida que anaven veient el paisatge començaven a sospitar cap on anaven i cada vegada que avançaven ho tenien més clar, estaven a punt de gaudir del naixement del nen Jesús.
En arribar al poble de Betlem aviat van trobar Josep i Maria, ella anava dalt d’un ase i Josep amb bastó guiant la bèstia, prou sabien ells que Maria estava embarassada del nen Jesús.
Tots dos van anar seguint Josep i Maria i anaven observant com els era denegada una estada als llocs on ho demanaven pel sol fet de ser forasters. Maria estava gelada de fred, en Jan es va treure la seva samarra per posar-li sobre l'esquena i Maria li va donar les gràcies pel seu detall.
De reüll Josep va somriure i va fer un gest de complicitat al Jan.
En Juli li digué: ─Jan, està molt bé el que has fet, però i tu, ara et pelaràs de fred? ell va contestar: ─com vols que em peli de fred amb l’engrescat i emocionat que estic? no home, no, no pateixis pas.
Van voler ajudar Josep i Maria, van trucar casa per casa per explicar qui era el matrimoni, que Maria donaria a llum al nen Jesús, perquè algú els donés allotjament, però clar, a ells tampoc els coneixien i també els era denegada la petició.
Ells sabien que estava escrit que Jesús naixeria en una establia.
En Juli, es va fixar que l’ase tenia set i quan va veure un envàs amb aigua, no se li va ocórrer altra cosa que agafar-lo i apropar-se a l’animal, Josep va parar la marxa, i l’ase defallit es va beure tota l'aigua.
Aquesta vegada qui va rebre una picada d'ullet de Josep va ser en Juli.
Josep i Maria van continuar la marxa, somrient tots dos, els dos nois anaven al seu costat quan van passar per davant d'una parada on venien pa i en Jan, en va agafar un per donar-lo a Maria i un altre per al nen que portava al seu ventre, Maria va estar molt agraïda i com va poder, es va acostar al Jan i li va fer un petó.
En Jan gairebé es va desmaiar en rebre un petó de Maria.
Un altre gest de complicitat de Josep per el Jan.
En Juli va pensar que Josep també podria tenir gana i va agafar l'últim pa que quedava per donar-li, però aquest li va dir:
─Aquest pa que tan amorosament em vols donar, us el multiplico en dos i us el mengeu vosaltres, jo no el necessito.
Josep estava admirat d'aquells nois i es preguntava d'on vindrien. Per fi van arribar a l'establia, i els dos van ajudar a Maria a baixar de l’ase, estava molt pesada i ja, amb dolors de part. A l’establia, en Jan i en Juli, van fer un jaç amb palla perquè Maria pogués descansar i donar a llum al nen que havia de nàixer, van improvisar un petit bressol per al nadó, prop d'un bou i una vaca que hi havia a l’estable perquè amb la escalfor dels animals estiguessin calents.
El millor del cas, era que en Jan estudiava a la Facultat de Medicina per ser ginecòleg, no havia acabat la carrera però alguna cosa sabia sobre parts. Maria quan va començar a patir els primers dolors va poder tenir l'assistència d’en Jan que li anava dient com ho havia de fer. Un cop arribat el moment clau del naixement, en Jan va ajudar a Maria a venir al món Jesús, quan el va tenir a les mans, el va mirar i va exclamar ple d'emoció:
─Ha nascut Jesús, ha nascut Jesús!
Estava embadalit, se’l contemplava vegades i vegades, l’infant era ros, ulls blaus, carona rosada, de sobte es va sentir la veu d’en Juli que li deia: ─Jan, dóna al nadó a la mare, que està esperant! i va baixar de les boires.
En Jan va donar el nen a Maria que es va mirar a Jesús amb l'amor maternal més gran del món i se’l va posar el seu costat i mare i fill van quedar adormits. Mentre Josep preguntava als nois ─qui sou vosaltres que heu ajudat tant a la meva dona com a mi mateix, no sou de per aquí, oi, veniu de molt lluny?
El matrimoni va dir a Jesús: ─Aquests nois tenien ganes de viure una odissea i aquest any ells han sigut els preferits.
Josep va contestar: ─Ens han ajudat en tot el que han pogut fins que ha nascut el meu fill, Jesús, per això, vull que es quedin a Betlem perquè puguin veure l'arribada dels Reis Mags d'Orient que oferiran regals a Jesús.
Bé Josep, així serà ─va contestar el matrimoni. Es van acomiadar i van quedar per el dia sis de gener que tornarien de nou a Betlem per veure l'arribada dels pastors i els Reis Mags.
Mentrestant, es van estar a la granja del matrimoni que estava a les afores de Betlem, van escoltar mil i una històries, la mestressa els feia bons àpats i l'amo de la casa els portava a fer caminades per aquells preciosos boscos nevats.
Va arribar el dia assenyalat i es van encaminar al poble, tot era un bullici de gent, gent que anava arribant per veure l'infant, pastors..., de sobte, tres genets, tres Reis Mags que portaven les ofrenes per Jesús.
Els nois s’ho miraven des d'un un costat del carrer i no donaven crèdit al que veien. Tothom estava agenollat davant Jesús, els pastors, la gent del poble, tots feien pas perquè els reis poguessin arribar fins on era Jesús, a l'establia.
Primer va descavalcar Melcior, el rei amb barba blanca i llarga, que li va oferir or; després Gaspar, el rei ros, li va dedicar encens i finalment, Baltasar, el rei negre, que li brindava mirra.
Quan es va haver acabat tot i el cor dels nois estava a punt d'esclatar de l'emoció, el matrimoni els va dir:
─Anem, ja és hora de tornar a la granja, un cop allà, el matrimoni va dir als nois que s'havia acabat la seva aventura, que era hora de tornar a casa, que estaven molts contents amb el que havien fet i els ho agraïen molt.
Es van acomiadar amb una bona abraçada i van començar la marxa a casa, estava tot nevat i continuava nevant però a mesura que s'acostaven, la neu anava desapareixent i el sol anava apuntant, fins que van arribar al seu poble on feia un sol enlluernador.
Cada un se'n va anar a casa seva, en aquestes, en Jan es va preguntar:
─Quina casualitat, oi, que m’hagi trobat al Juli per gaudir d’aquesta aventura plegats i amb els anys que feia que nos en vèiem?
Tot plegat és una mica estrany, perquè..., el matrimoni de la granja, qui deu ser?
─Tant hi fa, perquè l'aventura que he viscut no li podré explicar mai a ningú perquè no se la creuria. Tot d'una, es va adonar que a la mà portava mirra, regal del Rei Baltasar, tot somrient va dir:
─Com que no ho puc explicar, eh? si aquí a la mà tinc el petit regal que em va fer el Rei Baltasar com a record!
I tot content va entrar a casa, li van preguntar com sempre:
─Com t'ha anat a l'escola, fill? ell va respondre: ─bé pares, ha estat un dels dies millors i els va començar a explicar l'aventura, els pares l'escoltaven incrèduls, però ell va continuar fins al final, quan va obrir la mà i tots van exclamar: ─Oh, doncs és veritat!
Heus aquí, que el noiet que li agradava que li expliquessin històries, va viure ell mateix una aventura que recordaria durant tota la seva vida.
Se m'oblidava, el dia de Nadal, com era manat, la mestressa els va fer un brou tan bo i un gall dindi rostit tan tendre que es lleparen els dits!
Ja era un costum en aquell temps.
Rosa Ventura Cutrina
