Riudarenes té el tristíssim honor d’haver estat el primer lloc on les forces de Castella dugueren a terme un acte sacríleg en els fets de maig de 1640, Guerra dels Segadors , conflicte bèl•lic que afectà bona part del Principat de Catalunya entre els anys 1640 i 1652, i que tingué com a efecte més perdurable la signatura del Tractat dels Pirineus de l'any 1659 entre Espanya i França, que alienava del Principat de Catalunya el comtat de Rosselló, el Conflent i una part del comtat de Cerdanya, que passaren així a mans franceses.
Avui l’església de Sant Martí té planta de creu llatina de 28 metres de llargada per 12,6 d’amplada en els braços de la creu. Exteriorment, l’estructura està conformada per parets de pedra del país i només els escaires disposen d’un conjunt de carreus granítics bastant elementals.
Tot plegat dóna un aire d’inacabat i la seva construcció que correspondria a la segona meitat del segle XVII, ja que l’església fou totalment destruïda en els fets de maig de 1640.
La façana disposa d’un gran finestral i s’hi observa una galeria d’arcs avui cegats. El portal d’entrada és l’únic element exterior acurat: és quadrangular, de pedra granítica, d’estil barroc, amb una fornícula amb timpà rodó que conté una senzilla imatge de pedra de sant Martí, i un calze a cada banda amb la data de la seva construcció, el 1730. La imatge del sant representa a sant Martí bisbe, però en la seva falda (costa de veure) té representat el sant sobre el cavall tallant la capa i donant-la a un pobre.
El campanar, adossat a la façana del migdia, conserva tota la estructura antiga, amb carreus granítics. Un cordó separa la part inferior de la superior, construïda a mitjans del segle XVIII. Té dos finestrals per banda, merlets de rajols i coberta piramidal.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
lunes, 4 de noviembre de 2013
CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE RIUDARENES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA
Retratava la Capella del Sant Crist, en la que es cedeix la preeminència pel que fa si més no a l’estètica a un sant que llevat d’error identifico com Sant Narcís, sou pregats de confirmar-nos-ho en el seu cas a l’email coneixercatalunya@gmail.com
En matèria de Cementiris el REINO DE ESPAÑA duia a terme, possiblement la primera gran operació especulativa de caràcter immobiliari, obligant a traslladar els fossars del costat de d’esglésies argüint qüestions sanitàries – que mai s’han acreditat, i que sembla afectaven només A LA ESPAÑA IMPERIAL - ; s’alliberaven així terres als nuclis urbans que generaven plusvàlues, i es requalificaven terrenys agrícoles i/o erms, guanys per tots costats.
Llegia que al juliol de 1878 s’aprovava construir un nou cementiri a les afores del poble, en un solar cedit per don Francesc de Manresa i de Bassols, hisendat, veí de Ceret, en quina representació signava el seu fill Lluís Emmnuel de Manresa i de Ribas, hisendat, major d'edat, casat i veí del poble de Riudarenes.
Armes del llinatge dels Manresa, segons descripció del manuscrit de J. R. Vila. Segle XVII
El fossar de Riudarenes comparteix espai amb una instal•lació industrial, situació que més enllà de la ‘contaminació estètica’, i la impossibilitat de tenir un ‘descans etern’, no comporta avui cap problema sanitari.
En matèria de Cementiris el REINO DE ESPAÑA duia a terme, possiblement la primera gran operació especulativa de caràcter immobiliari, obligant a traslladar els fossars del costat de d’esglésies argüint qüestions sanitàries – que mai s’han acreditat, i que sembla afectaven només A LA ESPAÑA IMPERIAL - ; s’alliberaven així terres als nuclis urbans que generaven plusvàlues, i es requalificaven terrenys agrícoles i/o erms, guanys per tots costats.
Llegia que al juliol de 1878 s’aprovava construir un nou cementiri a les afores del poble, en un solar cedit per don Francesc de Manresa i de Bassols, hisendat, veí de Ceret, en quina representació signava el seu fill Lluís Emmnuel de Manresa i de Ribas, hisendat, major d'edat, casat i veí del poble de Riudarenes.
Armes del llinatge dels Manresa, segons descripció del manuscrit de J. R. Vila. Segle XVII
El fossar de Riudarenes comparteix espai amb una instal•lació industrial, situació que més enllà de la ‘contaminació estètica’, i la impossibilitat de tenir un ‘descans etern’, no comporta avui cap problema sanitari.
CAPELLA DELS DOLORS DE L’ESGLÉSIA DE SANTA COLOMA DE FARNERS. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA
Retratava la imatge que presideix la Capella dita ‘dels Dolors’ que fou adossada a l’església de Santa Coloma de Farners l’any 1750
Llegia que fou Mossèn Genís Baltrons Robert, llicenciat en Història de l'Art i Arqueologia cristiana, qui dissenyava i executava la restauració de la Capella, l'any 1982 amb altar, ambó, sagrari i seients.
Quan a la imatge que presideix la Capella dels Dolors , advocació de la Mare de Déu , també coneguda com a Verge de l'Amargor, Mare de Déu de la Pietat, Verge de les Angoixes, Verge de la Caritat, Mare de Déu de la Soledat o La Dolorosa, a mi particularment em fa evocar la Pietat del Cementiri de Synera.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Llegia que fou Mossèn Genís Baltrons Robert, llicenciat en Història de l'Art i Arqueologia cristiana, qui dissenyava i executava la restauració de la Capella, l'any 1982 amb altar, ambó, sagrari i seients.
Quan a la imatge que presideix la Capella dels Dolors , advocació de la Mare de Déu , també coneguda com a Verge de l'Amargor, Mare de Déu de la Pietat, Verge de les Angoixes, Verge de la Caritat, Mare de Déu de la Soledat o La Dolorosa, a mi particularment em fa evocar la Pietat del Cementiri de Synera.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
domingo, 3 de noviembre de 2013
CAPELLA DE SANT JOSEP I SANT ESTEVE DEL BALNEARI DEL VICHY CATALÀ A CALDES DE MALAVELLA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA
No li fan justícia les minses explicacions que es troben a internet a l’obra de l’arquitecte Gaietà Buïgas Monravà (1851-1919) autor de la Capella de Sant Josep i Sant Esteve que dóna a un pati interior del balneari Vichy Catalán de Caldes de Malavella.
A la façana s'hi conjuguen finestres amb guardapols ogival, rosassa i dos mosaics amb les figures dels Sants dins fornícules trilobulades. Està flanquejada per dues pilastres coronades amb sengles campanars de coberta piramidal.
La porta llueix una bonica ferramenta.
Les pintures murals s’adjudiquen a l’Enric Monserdà i Vidal (Barcelona 1850 – 1926).
Està coberta amb volta de canó i teulada a dues aigües amb un ample voladís.
En gaudíem com dons infants la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés.
Sou pregats d’ampliar i/o corregir aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
A la façana s'hi conjuguen finestres amb guardapols ogival, rosassa i dos mosaics amb les figures dels Sants dins fornícules trilobulades. Està flanquejada per dues pilastres coronades amb sengles campanars de coberta piramidal.
La porta llueix una bonica ferramenta.
Les pintures murals s’adjudiquen a l’Enric Monserdà i Vidal (Barcelona 1850 – 1926).
Està coberta amb volta de canó i teulada a dues aigües amb un ample voladís.
En gaudíem com dons infants la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés.
Sou pregats d’ampliar i/o corregir aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
sábado, 2 de noviembre de 2013
L’AVENTURA D’EN JAN PER NADAL
En Jan buscava algú de casa que li expliqués un conte, no podia adormir-se sense abans haver escoltat històries de terres llunyanes, quasi sempre era l’avi qui els hi explicava i sempre li demanava el mateix, que fos d’aventures. Mentre escoltava el conte, la seva imaginació volava cap els països que l’avi li dibuixava amb les seves paraules, quedant-se adormit tot somiant les aventures que acabava d’escoltar.
L’endemà, s'aixecava tot content, amb un to alegre donava el bon dia a la família, esmorzava i s'acomiadava, se n’anava a l’escola encara amb la imaginació ben viva del conte de la nit passada.
S'apropava el Nadal, les festes per excel•lència de l'any i, en Jan, poc s’ho esperava, però viuria una aventura de Nadal fantàstica.
Un dia, al sortir de l'escola i de camí cap a casa es va trobar amb un amic que feia temps que no veia, per casualitat tots dos feien el mateix camí i al van fer plegats.
Emperò, va passar que...
Va començar a nevar, tot i que era l’estiu, però, heus ací, que només nevava per on passaven ells, se giraven de vegades per veure el sol espatarrant que deixaven enrere i que cada vegada es feia més petit, per quedar tot el paisatge completament blanc.
Van caminar i caminar, nevava amb virulència, tenien molt fred, per fi van arribar a una granja, van trucar a la porta i de seguida els van obrir, els van fer passar a l’interior on entraren en calor al costat de la xemeneia. Per a sorpresa d'ells, el matrimoni que vivia a la granja els va dir que ja sabien que hi anirien i els estaven esperant, cosa que encara va engrandir més la seva curiositat.
En Jan va preguntar: ─Per quin motiu som aquí? El matrimoni va contestar: ─No us preocupeu, ja ho veureu, cada any es tria dos nens perquè puguin complir el seu somni i aquest any heu estat vosaltres els escollits.
─Viureu una de les experiències més gratificants que us pugui passar mai!
En Jan, de seguida se’n va adonar i va exclamar:
─Com en els meus somnis!
Exactament ─li van contestar, com en els teus somnis, més ara ja és hora d’anar al jaç per estar ben eixerits demà, ja que pot ser un dia molt cansat. Però, no heu de preguntar res, val? ─d'acord, van contestar.
Aquella nit no van poder dormir, estava passant massa coses i ells estaven massa intrigats.
Qui seria aquell matrimoni? què passaria l’endemà?.
A l’endemà, amb aspecte de no haver dormit, però ben desperts, van tenir la primera sorpresa en veure que no reconeixien el lloc on eren.
Els dos amics es van preguntar:
─On som? ahir estàvem en una granja i ara, on som ara?.
Van deixar les preguntes aparcades. Es trobaven en una petita sala, els havien deixat sobre el catre una roba molt estranya, més aviat eren parracs, se la van posar i es van preguntar:
─On coi anirem vestits d'aquesta manera? qui sap, no tenien la resposta.
Acompanyats de l’estrany matrimoni es van encaminar cap a Betlem, a mida que anaven veient el paisatge començaven a sospitar cap on anaven i cada vegada que avançaven ho tenien més clar, estaven a punt de gaudir del naixement del nen Jesús.
En arribar al poble de Betlem aviat van trobar Josep i Maria, ella anava dalt d’un ase i Josep amb bastó guiant la bèstia, prou sabien ells que Maria estava embarassada del nen Jesús.
Tots dos van anar seguint Josep i Maria i anaven observant com els era denegada una estada als llocs on ho demanaven pel sol fet de ser forasters. Maria estava gelada de fred, en Jan es va treure la seva samarra per posar-li sobre l'esquena i Maria li va donar les gràcies pel seu detall.
De reüll Josep va somriure i va fer un gest de complicitat al Jan.
En Juli li digué: ─Jan, està molt bé el que has fet, però i tu, ara et pelaràs de fred? ell va contestar: ─com vols que em peli de fred amb l’engrescat i emocionat que estic? no home, no, no pateixis pas.
Van voler ajudar Josep i Maria, van trucar casa per casa per explicar qui era el matrimoni, que Maria donaria a llum al nen Jesús, perquè algú els donés allotjament, però clar, a ells tampoc els coneixien i també els era denegada la petició.
Ells sabien que estava escrit que Jesús naixeria en una establia.
En Juli, es va fixar que l’ase tenia set i quan va veure un envàs amb aigua, no se li va ocórrer altra cosa que agafar-lo i apropar-se a l’animal, Josep va parar la marxa, i l’ase defallit es va beure tota l'aigua.
Aquesta vegada qui va rebre una picada d'ullet de Josep va ser en Juli.
Josep i Maria van continuar la marxa, somrient tots dos, els dos nois anaven al seu costat quan van passar per davant d'una parada on venien pa i en Jan, en va agafar un per donar-lo a Maria i un altre per al nen que portava al seu ventre, Maria va estar molt agraïda i com va poder, es va acostar al Jan i li va fer un petó.
En Jan gairebé es va desmaiar en rebre un petó de Maria.
Un altre gest de complicitat de Josep per el Jan.
En Juli va pensar que Josep també podria tenir gana i va agafar l'últim pa que quedava per donar-li, però aquest li va dir:
─Aquest pa que tan amorosament em vols donar, us el multiplico en dos i us el mengeu vosaltres, jo no el necessito.
Josep estava admirat d'aquells nois i es preguntava d'on vindrien. Per fi van arribar a l'establia, i els dos van ajudar a Maria a baixar de l’ase, estava molt pesada i ja, amb dolors de part. A l’establia, en Jan i en Juli, van fer un jaç amb palla perquè Maria pogués descansar i donar a llum al nen que havia de nàixer, van improvisar un petit bressol per al nadó, prop d'un bou i una vaca que hi havia a l’estable perquè amb la escalfor dels animals estiguessin calents.
El millor del cas, era que en Jan estudiava a la Facultat de Medicina per ser ginecòleg, no havia acabat la carrera però alguna cosa sabia sobre parts. Maria quan va començar a patir els primers dolors va poder tenir l'assistència d’en Jan que li anava dient com ho havia de fer. Un cop arribat el moment clau del naixement, en Jan va ajudar a Maria a venir al món Jesús, quan el va tenir a les mans, el va mirar i va exclamar ple d'emoció:
─Ha nascut Jesús, ha nascut Jesús!
Estava embadalit, se’l contemplava vegades i vegades, l’infant era ros, ulls blaus, carona rosada, de sobte es va sentir la veu d’en Juli que li deia: ─Jan, dóna al nadó a la mare, que està esperant! i va baixar de les boires.
En Jan va donar el nen a Maria que es va mirar a Jesús amb l'amor maternal més gran del món i se’l va posar el seu costat i mare i fill van quedar adormits. Mentre Josep preguntava als nois ─qui sou vosaltres que heu ajudat tant a la meva dona com a mi mateix, no sou de per aquí, oi, veniu de molt lluny?
El matrimoni va dir a Jesús: ─Aquests nois tenien ganes de viure una odissea i aquest any ells han sigut els preferits.
Josep va contestar: ─Ens han ajudat en tot el que han pogut fins que ha nascut el meu fill, Jesús, per això, vull que es quedin a Betlem perquè puguin veure l'arribada dels Reis Mags d'Orient que oferiran regals a Jesús.
Bé Josep, així serà ─va contestar el matrimoni. Es van acomiadar i van quedar per el dia sis de gener que tornarien de nou a Betlem per veure l'arribada dels pastors i els Reis Mags.
Mentrestant, es van estar a la granja del matrimoni que estava a les afores de Betlem, van escoltar mil i una històries, la mestressa els feia bons àpats i l'amo de la casa els portava a fer caminades per aquells preciosos boscos nevats.
Va arribar el dia assenyalat i es van encaminar al poble, tot era un bullici de gent, gent que anava arribant per veure l'infant, pastors..., de sobte, tres genets, tres Reis Mags que portaven les ofrenes per Jesús.
Els nois s’ho miraven des d'un un costat del carrer i no donaven crèdit al que veien. Tothom estava agenollat davant Jesús, els pastors, la gent del poble, tots feien pas perquè els reis poguessin arribar fins on era Jesús, a l'establia.
Primer va descavalcar Melcior, el rei amb barba blanca i llarga, que li va oferir or; després Gaspar, el rei ros, li va dedicar encens i finalment, Baltasar, el rei negre, que li brindava mirra.
Quan es va haver acabat tot i el cor dels nois estava a punt d'esclatar de l'emoció, el matrimoni els va dir:
─Anem, ja és hora de tornar a la granja, un cop allà, el matrimoni va dir als nois que s'havia acabat la seva aventura, que era hora de tornar a casa, que estaven molts contents amb el que havien fet i els ho agraïen molt.
Es van acomiadar amb una bona abraçada i van començar la marxa a casa, estava tot nevat i continuava nevant però a mesura que s'acostaven, la neu anava desapareixent i el sol anava apuntant, fins que van arribar al seu poble on feia un sol enlluernador.
Cada un se'n va anar a casa seva, en aquestes, en Jan es va preguntar:
─Quina casualitat, oi, que m’hagi trobat al Juli per gaudir d’aquesta aventura plegats i amb els anys que feia que nos en vèiem?
Tot plegat és una mica estrany, perquè..., el matrimoni de la granja, qui deu ser?
─Tant hi fa, perquè l'aventura que he viscut no li podré explicar mai a ningú perquè no se la creuria. Tot d'una, es va adonar que a la mà portava mirra, regal del Rei Baltasar, tot somrient va dir:
─Com que no ho puc explicar, eh? si aquí a la mà tinc el petit regal que em va fer el Rei Baltasar com a record!
I tot content va entrar a casa, li van preguntar com sempre:
─Com t'ha anat a l'escola, fill? ell va respondre: ─bé pares, ha estat un dels dies millors i els va començar a explicar l'aventura, els pares l'escoltaven incrèduls, però ell va continuar fins al final, quan va obrir la mà i tots van exclamar: ─Oh, doncs és veritat!
Heus aquí, que el noiet que li agradava que li expliquessin històries, va viure ell mateix una aventura que recordaria durant tota la seva vida.
Se m'oblidava, el dia de Nadal, com era manat, la mestressa els va fer un brou tan bo i un gall dindi rostit tan tendre que es lleparen els dits!
Ja era un costum en aquell temps.
Rosa Ventura Cutrina
L’endemà, s'aixecava tot content, amb un to alegre donava el bon dia a la família, esmorzava i s'acomiadava, se n’anava a l’escola encara amb la imaginació ben viva del conte de la nit passada.
S'apropava el Nadal, les festes per excel•lència de l'any i, en Jan, poc s’ho esperava, però viuria una aventura de Nadal fantàstica.
Un dia, al sortir de l'escola i de camí cap a casa es va trobar amb un amic que feia temps que no veia, per casualitat tots dos feien el mateix camí i al van fer plegats.
Emperò, va passar que...
Va començar a nevar, tot i que era l’estiu, però, heus ací, que només nevava per on passaven ells, se giraven de vegades per veure el sol espatarrant que deixaven enrere i que cada vegada es feia més petit, per quedar tot el paisatge completament blanc.
Van caminar i caminar, nevava amb virulència, tenien molt fred, per fi van arribar a una granja, van trucar a la porta i de seguida els van obrir, els van fer passar a l’interior on entraren en calor al costat de la xemeneia. Per a sorpresa d'ells, el matrimoni que vivia a la granja els va dir que ja sabien que hi anirien i els estaven esperant, cosa que encara va engrandir més la seva curiositat.
En Jan va preguntar: ─Per quin motiu som aquí? El matrimoni va contestar: ─No us preocupeu, ja ho veureu, cada any es tria dos nens perquè puguin complir el seu somni i aquest any heu estat vosaltres els escollits.
─Viureu una de les experiències més gratificants que us pugui passar mai!
En Jan, de seguida se’n va adonar i va exclamar:
─Com en els meus somnis!
Exactament ─li van contestar, com en els teus somnis, més ara ja és hora d’anar al jaç per estar ben eixerits demà, ja que pot ser un dia molt cansat. Però, no heu de preguntar res, val? ─d'acord, van contestar.
Aquella nit no van poder dormir, estava passant massa coses i ells estaven massa intrigats.
Qui seria aquell matrimoni? què passaria l’endemà?.
A l’endemà, amb aspecte de no haver dormit, però ben desperts, van tenir la primera sorpresa en veure que no reconeixien el lloc on eren.
Els dos amics es van preguntar:
─On som? ahir estàvem en una granja i ara, on som ara?.
Van deixar les preguntes aparcades. Es trobaven en una petita sala, els havien deixat sobre el catre una roba molt estranya, més aviat eren parracs, se la van posar i es van preguntar:
─On coi anirem vestits d'aquesta manera? qui sap, no tenien la resposta.
Acompanyats de l’estrany matrimoni es van encaminar cap a Betlem, a mida que anaven veient el paisatge començaven a sospitar cap on anaven i cada vegada que avançaven ho tenien més clar, estaven a punt de gaudir del naixement del nen Jesús.
En arribar al poble de Betlem aviat van trobar Josep i Maria, ella anava dalt d’un ase i Josep amb bastó guiant la bèstia, prou sabien ells que Maria estava embarassada del nen Jesús.
Tots dos van anar seguint Josep i Maria i anaven observant com els era denegada una estada als llocs on ho demanaven pel sol fet de ser forasters. Maria estava gelada de fred, en Jan es va treure la seva samarra per posar-li sobre l'esquena i Maria li va donar les gràcies pel seu detall.
De reüll Josep va somriure i va fer un gest de complicitat al Jan.
En Juli li digué: ─Jan, està molt bé el que has fet, però i tu, ara et pelaràs de fred? ell va contestar: ─com vols que em peli de fred amb l’engrescat i emocionat que estic? no home, no, no pateixis pas.
Van voler ajudar Josep i Maria, van trucar casa per casa per explicar qui era el matrimoni, que Maria donaria a llum al nen Jesús, perquè algú els donés allotjament, però clar, a ells tampoc els coneixien i també els era denegada la petició.
Ells sabien que estava escrit que Jesús naixeria en una establia.
En Juli, es va fixar que l’ase tenia set i quan va veure un envàs amb aigua, no se li va ocórrer altra cosa que agafar-lo i apropar-se a l’animal, Josep va parar la marxa, i l’ase defallit es va beure tota l'aigua.
Aquesta vegada qui va rebre una picada d'ullet de Josep va ser en Juli.
Josep i Maria van continuar la marxa, somrient tots dos, els dos nois anaven al seu costat quan van passar per davant d'una parada on venien pa i en Jan, en va agafar un per donar-lo a Maria i un altre per al nen que portava al seu ventre, Maria va estar molt agraïda i com va poder, es va acostar al Jan i li va fer un petó.
En Jan gairebé es va desmaiar en rebre un petó de Maria.
Un altre gest de complicitat de Josep per el Jan.
En Juli va pensar que Josep també podria tenir gana i va agafar l'últim pa que quedava per donar-li, però aquest li va dir:
─Aquest pa que tan amorosament em vols donar, us el multiplico en dos i us el mengeu vosaltres, jo no el necessito.
Josep estava admirat d'aquells nois i es preguntava d'on vindrien. Per fi van arribar a l'establia, i els dos van ajudar a Maria a baixar de l’ase, estava molt pesada i ja, amb dolors de part. A l’establia, en Jan i en Juli, van fer un jaç amb palla perquè Maria pogués descansar i donar a llum al nen que havia de nàixer, van improvisar un petit bressol per al nadó, prop d'un bou i una vaca que hi havia a l’estable perquè amb la escalfor dels animals estiguessin calents.
El millor del cas, era que en Jan estudiava a la Facultat de Medicina per ser ginecòleg, no havia acabat la carrera però alguna cosa sabia sobre parts. Maria quan va començar a patir els primers dolors va poder tenir l'assistència d’en Jan que li anava dient com ho havia de fer. Un cop arribat el moment clau del naixement, en Jan va ajudar a Maria a venir al món Jesús, quan el va tenir a les mans, el va mirar i va exclamar ple d'emoció:
─Ha nascut Jesús, ha nascut Jesús!
Estava embadalit, se’l contemplava vegades i vegades, l’infant era ros, ulls blaus, carona rosada, de sobte es va sentir la veu d’en Juli que li deia: ─Jan, dóna al nadó a la mare, que està esperant! i va baixar de les boires.
En Jan va donar el nen a Maria que es va mirar a Jesús amb l'amor maternal més gran del món i se’l va posar el seu costat i mare i fill van quedar adormits. Mentre Josep preguntava als nois ─qui sou vosaltres que heu ajudat tant a la meva dona com a mi mateix, no sou de per aquí, oi, veniu de molt lluny?
El matrimoni va dir a Jesús: ─Aquests nois tenien ganes de viure una odissea i aquest any ells han sigut els preferits.
Josep va contestar: ─Ens han ajudat en tot el que han pogut fins que ha nascut el meu fill, Jesús, per això, vull que es quedin a Betlem perquè puguin veure l'arribada dels Reis Mags d'Orient que oferiran regals a Jesús.
Bé Josep, així serà ─va contestar el matrimoni. Es van acomiadar i van quedar per el dia sis de gener que tornarien de nou a Betlem per veure l'arribada dels pastors i els Reis Mags.
Mentrestant, es van estar a la granja del matrimoni que estava a les afores de Betlem, van escoltar mil i una històries, la mestressa els feia bons àpats i l'amo de la casa els portava a fer caminades per aquells preciosos boscos nevats.
Va arribar el dia assenyalat i es van encaminar al poble, tot era un bullici de gent, gent que anava arribant per veure l'infant, pastors..., de sobte, tres genets, tres Reis Mags que portaven les ofrenes per Jesús.
Els nois s’ho miraven des d'un un costat del carrer i no donaven crèdit al que veien. Tothom estava agenollat davant Jesús, els pastors, la gent del poble, tots feien pas perquè els reis poguessin arribar fins on era Jesús, a l'establia.
Primer va descavalcar Melcior, el rei amb barba blanca i llarga, que li va oferir or; després Gaspar, el rei ros, li va dedicar encens i finalment, Baltasar, el rei negre, que li brindava mirra.
Quan es va haver acabat tot i el cor dels nois estava a punt d'esclatar de l'emoció, el matrimoni els va dir:
─Anem, ja és hora de tornar a la granja, un cop allà, el matrimoni va dir als nois que s'havia acabat la seva aventura, que era hora de tornar a casa, que estaven molts contents amb el que havien fet i els ho agraïen molt.
Es van acomiadar amb una bona abraçada i van començar la marxa a casa, estava tot nevat i continuava nevant però a mesura que s'acostaven, la neu anava desapareixent i el sol anava apuntant, fins que van arribar al seu poble on feia un sol enlluernador.
Cada un se'n va anar a casa seva, en aquestes, en Jan es va preguntar:
─Quina casualitat, oi, que m’hagi trobat al Juli per gaudir d’aquesta aventura plegats i amb els anys que feia que nos en vèiem?
Tot plegat és una mica estrany, perquè..., el matrimoni de la granja, qui deu ser?
─Tant hi fa, perquè l'aventura que he viscut no li podré explicar mai a ningú perquè no se la creuria. Tot d'una, es va adonar que a la mà portava mirra, regal del Rei Baltasar, tot somrient va dir:
─Com que no ho puc explicar, eh? si aquí a la mà tinc el petit regal que em va fer el Rei Baltasar com a record!
I tot content va entrar a casa, li van preguntar com sempre:
─Com t'ha anat a l'escola, fill? ell va respondre: ─bé pares, ha estat un dels dies millors i els va començar a explicar l'aventura, els pares l'escoltaven incrèduls, però ell va continuar fins al final, quan va obrir la mà i tots van exclamar: ─Oh, doncs és veritat!
Heus aquí, que el noiet que li agradava que li expliquessin històries, va viure ell mateix una aventura que recordaria durant tota la seva vida.
Se m'oblidava, el dia de Nadal, com era manat, la mestressa els va fer un brou tan bo i un gall dindi rostit tan tendre que es lleparen els dits!
Ja era un costum en aquell temps.
Rosa Ventura Cutrina
RESTAURANT VENT D’ARAM DE SANTA COLOMA DE FARNERS. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA
Ens el recomanaven a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio
Mora Vergés, i val a dir que l’encertàvem seguint el excel·lent consell que ens
havien donat.
No trobava cap dada d’aquesta casa que s’aixecava l’any
1823 per un promotor, i un mestre d’obres i arquitecte, que coincidien en el
gust per l’exquisidesa.
L’edifici a estat totalment restaurat conservant els
sostres i els sòls originals.
donat Vent
d'Aram està ubicat al centre de la rambla (centre comercial) de Santa Coloma de
Farners (Girona).
Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 3 de juliol de
1914 - 30 de novembre de 1984), fill adoptiu de Santa Coloma de Farners, que hi va passar llargues temporades en els
estius de la seva infantessa, la recordava sempre en els seus versos.
TEMPS
Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
i el ping-pong.
No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
I me n'alegro.
En recordança escollien per al seu restaurant el nom del llibre
que es publicava l’any 1976 per Edicions
Proa ‘ Vent d’Aram’.
Demanaren
dades d’aquesta casa a l’Àrea de Patrimoni de : ajuntament@scf.cat
Ens
agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
No
deixeu de provar l’ exquisideses d’aquesta casa del carrer Pare Rodés, 33, de
Santa Coloma de Farners, topònim que etimològicament
deriva del llatí farīnarĭos, ‘fariners’. La forma farners és
molt antiga, car apareix en un document de Ramon Berenguer I, i puio
farner en un de l'any 1023 (cf. Balari Oríg. 244).
viernes, 1 de noviembre de 2013
LA TORRETA DE CASTELLVI DE LA MARCA. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA
El Marcel Morató Tort retratava esplèndidament el Mas dit de la Torreta dins del terme de Castellví de la Marca a la comarca del Penedès sobirà, a la nació esclava de Catalunya.
La descripció tècnica ens explica que és una torre de planta circular, construïda amb pedra d'aparell petit i irregular.
L'aparell constructiu és fet amb filades compostes per pedres sense treballar o poc treballades, de mides diverses, no gaire grans.
L'entrada de la torre és per la planta superior de la masia.
Respecte de la història de l’edifici dissentim de l’afirmació ‘podria formar part del conjunt d'obres de caràcter defensiu vinculades al Castell Vell de la Marca, manades construir pel Comte Sunyer en el segle X’, en matèria de construccions de torres i/o castells cal reivindicar l’activitat i destresa dels àrabs, o com en el cas d’ aquesta fortificació, canviar el manades construir, pel manades ‘reconstruir’.
No tenim cap raó per pensar que aquells comtes eren de menys innobles que la inefable Esperanza Aguirre Gil de Biedma (Madrid, Espanya, 1952 + 2013 – mort civil i política -) comtessa consort de Bornos, Gran d’Espanya, i Dama Comandant de l’Imperi Britànic.
Tampoc trobem cap argument sòlid per l’afirmació;' és probable que, en època medieval, aquest mas fos un hostal degut a la seva situació sobre antics camins d'origen remot’.
En els treballs de Catalogació del Patrimoni Històric un sempre espera – ingènuament – trobar un cert ‘nivell ‘; dissortadament el Manual de Malas Prácticas para clasificar el Patrimonio Histórico Catalán, del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, ha creat per arreu escola.
Podeu dir-hi la vostra a l'email coneixercatalunya@gmail.com
La descripció tècnica ens explica que és una torre de planta circular, construïda amb pedra d'aparell petit i irregular.
L'aparell constructiu és fet amb filades compostes per pedres sense treballar o poc treballades, de mides diverses, no gaire grans.
L'entrada de la torre és per la planta superior de la masia.
Respecte de la història de l’edifici dissentim de l’afirmació ‘podria formar part del conjunt d'obres de caràcter defensiu vinculades al Castell Vell de la Marca, manades construir pel Comte Sunyer en el segle X’, en matèria de construccions de torres i/o castells cal reivindicar l’activitat i destresa dels àrabs, o com en el cas d’ aquesta fortificació, canviar el manades construir, pel manades ‘reconstruir’.
No tenim cap raó per pensar que aquells comtes eren de menys innobles que la inefable Esperanza Aguirre Gil de Biedma (Madrid, Espanya, 1952 + 2013 – mort civil i política -) comtessa consort de Bornos, Gran d’Espanya, i Dama Comandant de l’Imperi Britànic.
Tampoc trobem cap argument sòlid per l’afirmació;' és probable que, en època medieval, aquest mas fos un hostal degut a la seva situació sobre antics camins d'origen remot’.
En els treballs de Catalogació del Patrimoni Històric un sempre espera – ingènuament – trobar un cert ‘nivell ‘; dissortadament el Manual de Malas Prácticas para clasificar el Patrimonio Histórico Catalán, del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, ha creat per arreu escola.
Podeu dir-hi la vostra a l'email coneixercatalunya@gmail.com
Suscribirse a:
Entradas (Atom)





