PRIMERES FOTOGRAFIES DEL VIATGE A L’ESTAT DE L’ESTRELLA SOLITÀRIA. TEXAS. EUA.

Tenim un veïns afortunats que viatjaven a l’Estat de l’Estrella Solitària :
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/viatge-a-lestat-de-lestrella-solitaria/

Ens comencen a arribar fotografies :

Fons. Teresa Sabata Escalè

Per alleugerir la solitud els viatgers portaven una senyera, l’estrella de Texas, ho agraïa infinitament.
Fons. Teresa Sabata Escalè.

Fons. Teresa Sabata Escalè.

Esperàvem amb delit – i un punt d’enveja – veure fotografies d’aquest especial viatge.

QUE EN SABEU DE LA PORTA DE MONTSERRAT DE LA PLAÇA DE L’ABAT OLIBA?.

El Pere Julià Subirana, publica una fotografia datada el 1 de gener de 1906 en la que apareix alhora que la porta que donava accés al monestir de Montserrat, el tancament precari d’aquell recinte.

La porta, en una fotografia més recent, es troba a la plaça que està presidida per una escultura de bronze de l'abat Oliba (Besalú o Cornellà de Conflent, 971 - Sant Miquel de Cuixà, el Conflent, 30 d'octubre del 1046 ), fundador del Monestir , obra de Manuel Cusachs Xivillé (Mataró, Maresme 1933)).

L’Abat, Bisbe de Vic, és assegut en una seu al respatller de la qual hi ha representats els campanars dels monestirs de Ripoll (Ripollès) i de Sant Miquel de Cuixà (El Conflent), d’on també fou abat.

L’Abat Oliba sosté amb la mà esquerra uns plànols que representen la primera església de Montserrat. I amb la dreta fa un gest de benvinguda a tots els qui s'atansen al Santuari.

La plaça està envoltada per tres grans edificis, destinats a donar allotjament als pelegrins. A la part central podem contemplar cedres centenaris, portats de les muntanyes del Líban pel P. Bonaventura Ubach Medir (Barcelona, 2 d’abril de 1879 - Montserrat, 19 de febrer de 1960)

http://www.abadiamontserrat.net/(S(bhjn3vkogw03sv0jnrye0al2))/Espiritualitat/Catala/arquitectura.aspx?newsid=9

http://www.trianglegironi.cat/images/imatges%20i%20documents/ripolles/ripoll/escultura%20abat%20oliba.pdf

Caldria alguna explicació més en relació a aquesta porta, oi?.

Llàstima, està clar que Montserrat està prop de Déu, tant com que Monistrol està lluny de Barcelona.

LA VIDEOTECA DE LA ‘CAVERNA’.

L’inefable Cayo Lara Moya (Argamasilla de Alba, 29 de enero de 1952), ens passava al davant a tots [ EUROPA PRESS Oviedo 24/04/2015 16:52] , "La cova d'Alí Babà, comparada amb la seu de Génova, era el portal de Betlem"
https://www.ara.cat/politica/cayo-lara-IU-genova-ali-baba-trillo-pujalte-Barcenas-arxiu_0_1345065684.html

Corria la brama [ fama, veu pública], ja se sap que és la única cosa que corre en aquest reialme en el no acostuma a córrer quasi res; no per exemple la seguretat social, i menys a la Catalunya del 155, on assistia astorat a l’alta hospitalària d’un pacient diagnosticat de litiasis biliar que havia passat una setmana hospitalitzat i que marxava a casa decandit i feble. La llista d’espera a Sabadell està entre 3 mesos i tres anys, i li explicaven que no el podien operar perquè aquesta intervenció es fa en regim ambulatori, i alguna cosa relativa al ‘protocol’, tot plegat en roman paladino, sonava a fabricar-se feina amb el dolors dels pacients.

Torno al tema, corria la brama de que havien desaparegut alguns dels vídeos que es guardaven a la caverna – per si calia fer-los públics, per l’interès general - , en els que lògicament apareixen personatges importants fent i dient ‘coses inconvenients’, vistes des de la perspectiva d’una ciutadania tipa de retallades, de limitacions de drets civils i socials, i astorada davant la llicència per ‘violar’ que si més no sembla que s’atorgarà durant els Sanfermines.

Amb els anys he fet el mateix camí que l’apòstol Tomàs, necessito, no únicament sentir, ni fins només ‘veure’, sinó que em cal posar la mà dins les ferides. D’aquesta actitud en els països democràtics en diuen ‘ presumpció ‘innocència’.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA D’ESPINAVELL. MOLLÓ. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA.

Plovia a bots i a barrals – expressió intraduïble a la llengua castellana - quan la Maria Jesús Lorente Ruiz, aguantava el paraigües mentre jo retratava – de la millor manera possible – l’edifici que havia acollit les escoles publiques d’Espinavell, poble del municipi de Molló (Ripollès), a la vall de Camprodon, escalonat en un vessant a l’esquerra del Ritort, que neix al vessant meridional del pic de Costabona, a les fonts del Ritort (o deus d’en Sitjar ), a la capçalera de la vall de Molló.

M’explicaven a Ca la Joana, que hi havien arribat a anar a estudi fins a 90 nenes i nens ; Espinavell tenia aleshores més de 400 habitants, i actualment son uns 30. Va caldre aixecar un pis.

El local s’ha intentat reconvertit en refugi, https://refugielsestudis.com/ , el dia de la nostra visita estava tancat i no sabria dir-vos si continua o no fent aquesta activitat en altres èpoques de l’any.

La Mancomunitat, la Generalitat, la II República, feien un gran esforç perquè millores la qualitat de vida arreu de Catalunya, la dictadura, l’article 155,..., s’han conjurat per aconseguir tot el contrari. De moment sembla que guanyen ‘ els dolents’, oi?.

Un xic més amunt, en el mateix carrer, hi ha l’església parroquial advocada a la Mare de Déu de les Neus, a la que encomanava portar la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble!

75 ANYS DE L’ESCOLA NOCTURNA. CUINA I SALUT

L’Escola Nocturna Femenina fou inaugurada el dia 20 de setembre de 1942 i començà a funcionar el 17 d’octubre del mateix any. La seva idea inicial era la resposta a una necessitat.

Eren temps de postguerra i la majoria de noies havien de deixar el col·legi als 14 anys per incorporar-se al món laboral. La finalitat era, doncs, complementar els estudis primaris, posar a 1′ abast, principalment de la classe treballadora, un mitjà per continuar la seva instrucció i elevar els nivells culturals i morals.

Per commemorar-ho com Il faut, demanava urbi et orbe imatges; la Rosa Maria Riera Picanyol, en cedia la seva col·leció de la que en fèiem una selecció que son les que ens serviran per il·lustrar el tema Cuina i Salut.

Art de preparar els aliments segons tradició o noves combinacions.

A Catalunya antigament el plat típic més habitual era la combinació d'escudella i carn d’olla: sopa de pasta (galets o fideus), seguida d’un plat mixt de verdura i llegums amb diferents menes de carn. A les zones agrícoles és freqüent l’escudella de pagès; l'ollada del Rosselló n'és una variant. L’arròs a la cassola és una forma modesta de la paella valenciana, incorporada als costums del Principat, especialment a la costa. També és freqüent l’arròs rossejat. A la Costa Brava, el suquet és el plat de peix més celebrat. Uns altres plats de consum freqüent són el bacallà a la llauna, les faves a la catalana i la botifarra amb mongetes. A la tardor, les mongetes són sovint substituïdes per bolets (habitualment rovellons). A les zones on no arribava fàcilment el peix, el recurs al bacallà era obligat durant la quaresma: l’arròs amb congre i bacallà de la zona lleidatana, els bunyols de bacallà, etc. Ultra aquests plats, n'hi ha d’exclusivament locals o comarcals, alguns dels quals, com la calçotada (Valls, Camp de Tarragona), han assolit modernament una gran difusió. Les característiques locals són especialment marcades en l’elaboració de plats dolços —com el menjar blanc (Reus, Balears), o la sopa dolça cerdana— i els productes de pastisseria, com les nombrosíssimes varietats de coca. Amb caràcter general són típics els tortells, els panellets i, per Pasqua, les mones

No us podeu perdre el Dinar de Germanor commemoratiu.

SANTA LLÚCIA DE TRAGÓ. PERAMOLA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) amb l’església de Santa Llúcia i el petit fossar de Tragó al fons.

Llegia a patrimoni Gencat que es referències històriques sobre l'església de Santa Llúcia de Tragó són mínimes.

A la relació de la dècima del bisbat d'Urgell de 1279, dins del deganat d'Urgell, hi figura l'església de Drago.

Aquesta església ha estat sota diferents advocacions al llarg del temps. Inicialment havia estat dedicada a Santa Maria del Pla de Tragó, a inicis del segle XX n'era titular Nostra Senyora del Roser. Havia estat església parroquial i tenia com a annexes Sant Nicolau de Nuncarga i Sant Climent de la Sala de Nuncarga.

Actualment és sufragània de l'església parroquial de Sant Miquel de Peramola.

Fou restaurada durant els anys 80 del segle XX.

Església d'una sola nau amb capçalera trilobulada, amb un absis central i dues absidioles. La nau és coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals que arrenquen de pilastres adossades als murs. A ponent hi ha un espai que sembla un cor o tribuna elevada que és un element singular en l'arquitectura d'aquesta època. Al centre de cada absis hi ha una finestra de doble esqueixada . A la façana de ponent hi ha una altra finestra de les mateixes característiques. La porta s'obre a la façana sud, amb un arc adovellat. El campanar d'espadanya, d'un sol ull, és situat a la façana de ponent i sembla d'època posterior a la construcció de l'església. La capçalera presenta decoració d'arcuacions llombardes entre lesenes. Les parets de la nau estan sobrealçades i es conserven lloses del ràfec de la primitiva coberta que sobresurten de la paret. L'aparell és de carreus petits i regulars, col·locats formant filades. Les absidioles abracen les cantonades del cos de la nau. Es tracta d'una mostra de romànic llombard propi del segle XI.

Cal admetre – d’això se’n diu ‘fair play’ – l’excel·lent tasca destructiva duta a terme durant la dictadura franquista, també, també, la inanició en el anys de ‘democraciola’ previs a d’implantació de l’article 155.

Malgrat tot, Catalunya, els catalans, hem de persistir – ens hi va la pell – està clar que NO És democràtic un estat que qüestiona que els mestre tinguin OBLIGACIÓ de conèixer la llengua dels alumnes, i es creu LEGITIMAT per espoliar als ciutadans vestits d’un determinar color, oi?

Aquests petits fossars em recorden SEMPRE, SEMPRE, els versos del Frederic Soler i Hubert, “Serafí Pitarra” (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 – Barcelona, 4 de juliol de 1895)

https://www.youtube.com/watch?v=k-dgagLqSrc

I DIUEN, ESPAÑA VA BIEN’. ALGÚ SE’N RECORDA DE LA PESSETA?.

Costa trobar dades, està clar que s’ha fet una bona feina per part d’aquells que no volen que la ciutadania sàpiga res de res, oi?.

Feia quatre números, m’aniran bé per explicar en un altre post, com durant la Dictadura els problemes de corrupció es solucionaven amb les devaluacions de la moneda, i actualment quan estem dins de l’€ cal ‘ DEVALUAR’, sous i pensions. Imagino que la inclusió dels drets civils i polítics s’ha fet per poder justificar l’abús o l’ús inadequat de la força.

https://historiadelasmonedas.wordpress.com/moneda-moderna/la-historia-de-la-peseta/

https://www.bde.es/f/webbde/SES/Secciones/Publicaciones/PublicacionesSeriadas/DocumentosTrabajo/90/Fich/dt_9011.pdf

http://www.aldeadelpinar.com/costumbres/monedas/adquipeseta.html

http://delosocialymuchomas.blogspot.com.es/2015/02/la-peseta-republicana-durante-la-guerra.html

19 de octubre de 1934 . la peseta cotizaba frente al dólar norteamericano a razón de 7,31 ptas por dólar

19 de junio de 1937, la peseta republicana presenta una cotización oficial respecto al dólar de 12,70 pesetas por dólar

4 de septiembre del mismo año 1937 , 14,51 pesetas por dólar

26 de noviembre de 1937 el gobierno republicano se ve obligado a fijar los cambios oficiales en 16,41 pesetas por dólar

1938 se cierra con un cambio de 22,80 pesetas por dólar

24 de enero de 1939, dólar 25 pesetas

Para los vencedores, el Boletín Oficial del Estado publica en su número de 22 de marzo de 1939, a diez días de finalizar la guerra, que el cambio oficial en pesetas nacionales es para un dólar 9,10 pesetas

Enero de 1959 42 pesetas un dólar

Noviembre de 1975 59,247 un dólar

Diciembre de 1978 71,001 un dólar

Febrero de 2002 191,245 un dólar

Marzo de 2018 134,879 un dólar

https://tematicas.org/indicadores-economicos/sector-monetario-financiero-y-bursatil/tipos-de-cambio.1/tipo-de-cambio-peseta-dolar-usa/



REPUBLICA

7,31 100 )
25 X 342,00%


DICTADURA

25 100
59,247 X 236,99% En relación al cambio de 1934 , 810,49%


DEMOCRACIOLA

59,247 100
191,245 X 322,79% En relación al cambio de 1934 , 2.616,21%

https://elpais.com/diario/1982/12/05/economia/407890809_850215.html

VALOR ADQUISITIVO DE LA PESETA (1936-2000)
(base 1,000 en 1936)

1936 1,000
1939 1,536
1940 1,780
1941 2,312 1961 8,915 1981 75,708
1942 2,473 1962 9,447 1982 86,606
1943 2,460 1963 10,286 1983 97,162
1944 2,563 1964 10,988 1984 108,113
1945 2,747 1965 12,444 1985 117,644
1946 3,604 1966 13,235 1986 127,984
1947 4,243 1967 14,099 1987 134,710
1948 4,528 1968 14,764 1988 141,220
1949 4,772 1969 15,088 1989 150,822
1950 5,291 1970 15,951 1990 160,947
1951 5,789 1971 17,264 1991 170,496
1952 5,676 1972 18,702 1992 180,602
1953 5,766 1973 20,824 1993 188,856
1954 5,836 1974 24,097 1994 197,758
1955 6,070 1975 28,179 1995 207,001
1956 6,428 1976 33,160 1996 214,374
1957 7,111 1977 41,271 1997 218,600
1958 8,075 1978 49,435 1998 222,651
1959 8,664 1979 57,186 1999 227,797
1960 8,764 1980 66,087 2000 235,314

El resum és senzill.

Els que manen han fet les coses tot lo malament que es podien fer.