Parlar amb la Maria de Farreró d’Antist m’omple de tendresa, perquè la conec de tota la vida. M’explica que em va venir a veure de recent nascuda i ma mare li va dir que li tragués una vena que portava lligada al dit gros del peu. Què feia aquella vena allí no ho sabem, però alguna cosa hi devia fer. Riem juntes ben a gust.
- A veure, Maria, com va anar tot això de que a Antist no hi va haver llum fins al 1996? Costa de creure en un poble situat a tants pocs kilòmetres de l’indret que va il·luminar per primer cop Catalunya.
- Doncs sí, mira, jo recordo de xica, molt xica, que a casa sempre hi havia una capsa de mistos sobre la taula de la sala, i per anar als diferents llocs de casa o a la era, s’agafava una llanterna. Un dia el meu pare, bé perquè estava fart de sentim plorar –perquè es veu que jo plorava molt de xica, però molt!- o perquè es va atipar de passar tanta pena de no veure-hi, se’n va anar a esbrinar com podia portar la llum al poble.
T’estic parlant del començament dels anys 40. Va anar primer a La Pobleta (de Bellvehí) perquè els de l’Arreuaire ja en feven de llum per vendre-la, però resultava massa lluny i car.
Així que va anar a parlar amb Pepe de la Mola, a la Plana (de Montrós), que era una bellíssima persona, i després d’un estira i arronsa van arribar a un tracte: Només hi hauria llum a la nit quan ell la donés, i es pagaria un tant per bombilla.
I ja de seguida es va estendre la línia de pals [de fusta] i fils.
- Per falta de mitjans, continua, a la era no se n’hi va posar, i a casa era commutada. Això vol dir que un interruptor donava llum a dos habitacions però no al mateix temps. Teníem commutats la cuina i el celler, i la sala i una habitació. O sigui que si sopavom a la cuina i s’havia d’anar al celler a buscar alguna cosa, els que sopavom estavom una estona sense llum, fins que no tornava la persona que havia marxat. I AIXÍ FEVOM I AIXÍ PASSAVOM.
- Però la llum, afegeix, portava problemes. Els pals es trencaven i ningú els reparava, ni natres per falta de medis ni el moliner perquè no li era rentable, ja que quedavom només 3 cases al poble. Amb el diners del coto, vam decidir arreglar-la, i el Vergés de Pobla (de Segur) la va renovar i posar-hi un rellotge de control, però aquell rellotge es va espatllar ben aviat, i vam tornar a quedar a les fosques de nit i de dia.
A l’any 96 van arribar uns ajuts de la Unió Europea però amb condicions, clar. El requisit principal per a obtenir-los era que al menys una persona de les que hi estaven empadronades havia d’estar cotitzant a l’Agrària. I va resultar que Modesta de Santaularia que hi visqueve encara, ho complia. El moliner va renunciar, i així va ser que vam tenir la llum a Antist.
Quan es va acabar la nova línia, es va fer una gran festa.
Tothom estava molt content. Va ser a partir d’aquest any que es van començar a arreglar totes les cases.
- Una passada Maria, sembla mentida que no més parlem de 20 anys enrere!
La Maria calla i abaixa el cap, es queda com mirant a l’infinit. Impossible saber què pensa. Aleshores, mirant-me diu:
- Un atre dia parlarem de quan van portar l’aigua al poble, si et semble.
- I tant, Maria, fet!!
Guillermina Subirà Jordana. Senterada, juny de 2017
No hay comentarios:
Publicar un comentario