CAPELLA DE CA L’AVI. LES PLANES. BARCELONA. CATALUNYA

L’Antoni Calvo Uribe ens delecta sempre amb meravelloses troballes , moltes quasi al costat de casa, i en certa forma ‘ invisibles’ per a una majoria de nosaltres.

Aquest és el cas de la dita Capella de ca l’Avi , a les Planes, abans [les Planes de Vallvidrera] indret del que en diu l’Enciclopèdia ; sector residencial i d’esbarjo dels barcelonins, situat al vessant septentrional de la serra de Collserola, al voltant de la carretera de Barcelona a Sant Cugat, compartit entre els municipis de Barcelona (Barcelonès)i Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).

No trobava cap informació d’aquesta Capella, i em posava en contacte amb mossèn Pere Grau Andreu, que m’explicava la gestació ‘ voluntariosa’ d’aquest projecte, del que la capella en forma part. M’explica que l’advocació del Santíssim, no aconseguia imposar-se sobre la designació ‘tradicional’ de Ca l’Avi.

La propera setmana intentarà esbrinar les dades de l’arquitecte que signava els plànols.

Tenim el costum de cloure els escrits amb un ‘ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com ‘ , ni cal dir-ho ho reiterem en relació a aquesta capella que és un espai on a tothora, podreu trobar consol a les vostres tribulacions.

PONT MEDIEVAL DE CAMARASA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

El Sergi FerCom‎ retratava les restes del pont medieval de Camarasa, que estava fet de pedra regular i arcs de descàrrega amb dovelles regulars i arc apuntat, tenia 7 arcs, se’n conserven però, tant sols un de sencer , i algunes restes dels pilars dels altres arcs.

En la descripció que Francisco de Zamora Peinado, (Villanueva de la Jara, província de Cuenca, 1757 - mateix lloc, 1812), va fer d’aquestes terres el 1788 , parla, entre d’altres coses, del pont romànic, segons la tradició d’origen romà, “de siete ojos, mal conservado y se cobra peazgo”

El Josep Salvany Blanch el retratava l’any 1921 des d’una perspectiva que avui potser no fora possible. Les pedres com podeu imaginar no se les va endur l’aigua i/o el vent.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DEL CONVENT DE SANT FRANCESC. BERGA.

La Maria Mayans Font retratava l’església del convent de Sant Francesc, és un edifici de grans dimensions de caràcter historicista construït després de la guerra civil (1936- 1939). Està estructurat en tres naus amb voltes de creueria, la central més alta que les laterals en les que s'hi obren capelles.

La façana és a llevant amb una sola porta d'arc apuntat i un rosetó. Les naus són rematades amb absis poligonals. El parament és a base de carreus de pedra ben escairats units amb morter deixats a la vista. La coberta és a dues aigües amb teula àrab.

L’any 1245 es va fundar el primer monestir de framenors de Berga, no reeixí però, fins a l’any 1330 gràcies a la protecció reial. Les obres començaren el 1333 al costat de la muralla de la vila, extramurs.

Fou remodelat als segles XVII i XVIII i s'obrí una nova porta al mur de llevant que anul•là la capçalera i l'interior fou decorat amb retaules barrocs.

Amb l’exclaustració del segle XIX l'edifici passà a ser caserna militar fins que l’any 1909 retornà la comunitat.
La guerra civil (1936- 1939) afectà tant l'edifici que s'hagué d'enderrocar.

Passat el conflicte bèl•lic es féu l'edifici actual en un neogòtic molt pobre, no trobava cap dada de l’arquitecte autor del projecte tècnic.

Les dependències conventuals es reconvertiren en escola de formació professional l’any 1969.

Els darrers pares franciscans marxaran el 30.11.2014, i encara no està clar, en quina situació quedaran les instal•lacions conventuals.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ DEL MONTSENY. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

El Vicente Capdevila Rimbau retratava parcialment la façana de l’església parroquial de Montseny, advocada a Sant Julià, de la que ens la descripció tècnica que encara conserva restes importants de l'església primitiva, consagrada el segle XII. Està feta de paredat, arrebossada i emblanquinada. La portada té un arc rebaixat. Amb motllura senzilla entre els muntants i l'arc. És de carreu. Té una fornícula amb la imatge de l'Assumpta de l'any 1954. Porta la inscripció de la data de la construcció de la façana i de l'ampliació del temple, el 28 de març de 1767. Damunt del portal hi ha un ull de bou amb motllura senzilla, coronat per un floró i una bola al cim. El campanar és de torre quadrada, de carreu i paredat. En l'actualitat es troba arrebossada i emblanquinada. Absis i quatre cossos amb voltes i llunetes. Una sola nau. El campanar és l'element més clar de l'antiga església, ja que en ell trobem, sota el cos de les campanes, una arcuació cega a cada costat, composada per una sèrie de quatre petits arcs de mig punt, les dovelles i la clau són de petites dimensions. És del segle XII. En els angles del sostre hi ha unes columnetes romàniques que podrien ser de l'antic campanar.

El Josep Salvany Blanch retratava el poble l’any 1914.

I Baldomer Gili i Roig. Museu d'Art Jaume Morera, reproduïa una imatge de l’any 1900, del llegat de Dolors Moros.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL CASTELL DEL PAPIOL. EL LLOBREGAT JUSSÀ

No li cridava l’atenció l’any 1919, al Josep Salvany Blanch, el castell del Papiol, més enllà de retratar-lo a distància.

En aquella data el cens voltava el miler d’ànimes, i el castell està documentat des de l’any 1116 en un conveni pel qual Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, el va cedir en feu als seus germans (Arnau, Bernat i Ramon Pere) el castell del Papiol, reservant-ne el dret per a ell. És versemblant, tanmateix, que el castell existís anteriorment. El 1395, el rei Joan I va vendre a Berenguer de Cortilles el domini directe i alodial del terme i castell d'El Papiol, juntament amb la jurisdicció civil i criminal. El nou senyor va cedir aquell mateix any tot el domini i jurisdicció a Ramon Despapiol. El 1448 un terratrèmol va enderrocar parcialment el castell. El 1505 la baronia d'El Papiol passà a mans de la família Marimon, després als Guimerà, que el 1661 varen vendre-la al mercader Francesc Argemir. Després de passar per altres mans el castell ha estat en propietat dels Almirall, últim descendent dels quals és cognominat Bofarull. El castell va ser restaurat per Maria Teresa Almirall (neboda del polític Valentí Almirall i Llozer (Barcelona, 8 de març de 1841 - íd. 20 de juny de 1904), que fou baró d'El Papiol), aconsellada per Luis Monreal Tejada ( Saragossa , 1912 - Barcelona , 1 nov de 2005 ), i Martí de Riquer i Morera (Barcelona, 3 de maig de 1914 - 17 de setembre de 2013) , hi col•laboraren els Amics dels Castells.

Entusiasmava ben al contrari al Josep Olivé Escarré, que es col•locava al seu davant, amb l’ il•lusió d’un nen amb sabates noves, a les darreres hores de llum del dia 21.11.2014.

La descripció tècnica en diu ; castell de planta rectangular, format per diversos cossos d'edificacions juxtaposats. La part més antiga és a la planta baixa, tot just traspassada l'entrada: una escala excavada a la roca mena cap a una sala estreta i allargada, amb les parets d'aparell d'espiga, més sortides que no pas la volta de mig punt que sostenen. Al costat hi ha una altra sala més àmplia, també coberta amb volta i més tardana. Entre totes dues hi ha ubicada l'antiga masmorra medieval. Més enllà, el basament de la torre s'eleva per damunt la fàbrica del castell, probablement del segle XIII. Vora seu hi ha un vaixell amb veles hissades esgrafiat a la paret. Els pisos superiors han estat molt reforçats i enriquits amb mobiliari antic i amb una pinacoteca de pintors catalans de finals del segle XIX i principis del segle XX. L'exterior també ha estat restaurat. Dues finestres dobles, polilobulades i separades cadascuna en dos, per una petita columna molt esvelta, amb capitell corinti. Totes dues estan alineades al mateix eix. Finestra amb llinda treballada en forma d'arc mixtilini de la mateixa època. Es troba a la mateixa paret que les altres dos, a la part menys modificada del castell.

El cens del Papiol a 31.12. 2013 era de 4.041 habitants, i ara , potser com l’any 1919, la població sembla no tenir cap interès, en divulgar el seu patrimoni històric i/o artístic.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA DELS MERLETS DE LA PLAÇA DEL NUMERO 1 DE LA PLAÇA DE CATALUNYA, EL PAPIOL. EL LLOBREGAT JUSSÀ

Retratava la casa de la Plaça de Catalunya,1 , del Papiol; per descomptat que en la ‘fitxa tècnica’ no trobava cap esment del seu promotor, ni dels mestre d’obres i/o arquitecte, autors del edifici. Patirem durant molts anys les conseqüències de dependre en qüestions culturals del REINO DE ESPAÑA, que des de sempre té vers Catalunya un sentiment de menysteniment, quan no obertament d’odi.

La descripció ens diu ; Edifici de planta rectangular construït en desnivell i compost de planta baixa i dos pisos. L'estructura de la façana principal és simètrica. La planta baixa està centralitzada per dues finestres, a banda i banda de la porta d'accés; al primer pis presenta una balconada comú a les tres portes i al segon pis tres balcons independents. Els quatre angles de la cornisa i la terrassa estan flanquejats per quatre merlets que li donen un aspecte bastant estrany, però que configuren l'única decoració de l'edifici, que en conjunt és bastant sobri.

A un nivell semblant al del Castell del Papiol, aquesta casa conforma ‘ la façana’ d’aquesta població del Llobregat jussà.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAL ROS DE CAN MONTMANY. EL PAPIOL. LLOBREGAT JUSSÀ

Retratava la casa del carrer Montserrat, 18, del Papiol; per descomptat que en la ‘fitxa tècnica’ no trobava cap esment del seu promotor, ni dels mestre d’obres i/o arquitecte, autors del edifici. Patirem durant molts anys les conseqüències de dependre en qüestions culturals del REINO DE ESPAÑA, que des de sempre té vers Catalunya un sentiment de menysteniment, quan no obertament d’odi.

La descripció ens diu ; Habitatge situat en una cantonada en cert desnivell, estructurat en una sola planta. La façana té un sòcol d'aplacat de pedra, la resta és d'obra arrebossada rematada per un petit ràfec suportat per mènsules. Les obertures són grans, amb les llindes i els muntants ressaltats d'un color més clar. La coberta és a dues aigües amb el carener paral•lel a la façana de teula romana.

Advertia unes flors, margarides ?, que em feien pensar – si més no – en l’influencia de l’arquitecte Emili Sala Cortés.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com