Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico contra el mal costum introduït per les forces d’ocupació, que en la llengua catalana, la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA, amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica; el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta - és “ prescindible” , no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.
El 1714 els catalans perdien la llibertat, la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “ celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial
la descripció de patrimoni Gencat ens diu que és un edifici ubicat a la plaça, presidint el nucli antic de la població. Algunes de les parts es consideren romàniques. És una església de dimensions no massa grans, construïda en diverses campanyes constructives. La nau és coberta amb volta de canó i l'altar amb volta de creueria. El parament és de grans carreus ben escairats i disposats en filades.
La porta es troba centrada al mur dels peus. És l’ únic element que trenca la monotonia de la façana. La porta està a migjorn, és de dos batents de fusta que s'obre cap a dins i tanca el portal d'entrada, molt auster, amb dos arcs de mig punt en degradació. és a destacar la ferramenta de la porta, amb formes senzilles d'espirals entrellaçades. el ferro era utilitzat com a element de protecció i evolucionà cap a la seva utilització com a element decoratiu.
El campanar és una massissa torre de planta quadrangular amb obertures dovellades d'arc de mig punt, algunes d'elles parcialment cegades. El parament és força diferent, els carreus són de menors dimensions que els de la façana, menys homogenis i no tant ben escairats. La coberta és a dues aigües de teula àrab. Actualment la base del campanar correspon a un tram de la nau lateral de l'església modificada al segle XVII-XVIII aprofitant elements de l'antiga església romànica.
L’església estava tancada, les botigues que ofereixen croissants gegants, obertes, en un i altre lloc però – almenys el dia de la nostra visita – no trobàvem ningú interessar a entra-hi. Per les botigues vindran – esperem – els caps de setmana d’estiu i les vacances, el temple parroquial no tindrà – ens temem – cap variació ‘notable’ en la seva afluència. El bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916) deia "Catalunya serà cristiana o no serà" en el seu llibre La tradició catalana, malgrat trobem la frase gravada a la façana del Monestir de Montserrat, ens temen que almenys en la concepció del Venerable, Josep Torras i Bages, "Catalunya no serà".
El Miquel Pujol Mur, i la Rosa Maria Planell Grau, afegien en la seva ressenya d’aquesta església de Santa Maria, que fou des dels seus orígens, l’església del castell de Castellar de n’Hug i parroquial de tot l’àmbit casteller. Després de la creació de la vila l’any 1292, fou parroquial de la capital de la baronia de Mataplana, dins el comtat de Cerdanya.
L’església de Santa Maria de Castellar és documentada al final del segle X o començament del XI, en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell.
Hug de Mataplana i la seva esposa Elisenda, l’any 1229 van prendre sota la seva protecció l’església, la van dotar de diversos béns, així com feren edificar un altar dedicat a sant Miquel i el dotaren amb l’alou a la Coma, els molins que posseïen al Llobregat, cinc modis i mig de blat de mesura de Puigcerdà, i dos carnalatges d’oli i designaren al seu servei un prevere.
L’església, relativament allunyada del castell, fou el centre escollit per Ramon d’Urtx per establir la nova capital de la baronia de Mataplana i edificar-hi una nova vila, a partir de la carta de franqueses del 1292.
L’any 1376 ja depenen Castellar de n’Hug dels barons de Pinós, el paborde de Santa Maria de Lillet, el capellà de Falgars, i els rectors de Sant Cristòfol de Vallfogona, Sant Vicens del Rus, Santa Maria de Castellar, Sant Romà d’Aranyonet, Sant Pere de Mogrony i Santa Cecília de Riutort reclamaven als successors del barons de Mataplana que complissin els llegats piadosos dels anteriors senyors en aquestes esglésies.
L’any 1383 Pere III Galceran de Pinós nomena el rector de Santa Maria col•lector dels censos de la Vall de Toses.
La porta es troba centrada al mur dels peus. És l’ únic element que trenca la monotonia de la façana. La porta està a migjorn, és de dos batents de fusta que s'obre cap a dins i tanca el portal d'entrada, molt auster, amb dos arcs de mig punt en degradació. és a destacar la ferramenta de la porta, amb formes senzilles d'espirals entrellaçades. el ferro era utilitzat com a element de protecció i evolucionà cap a la seva utilització com a element decoratiu.
El campanar és una massissa torre de planta quadrangular amb obertures dovellades d'arc de mig punt, algunes d'elles parcialment cegades. El parament és força diferent, els carreus són de menors dimensions que els de la façana, menys homogenis i no tant ben escairats. La coberta és a dues aigües de teula àrab. Actualment la base del campanar correspon a un tram de la nau lateral de l'església modificada al segle XVII-XVIII aprofitant elements de l'antiga església romànica.
L’església estava tancada, les botigues que ofereixen croissants gegants, obertes, en un i altre lloc però – almenys el dia de la nostra visita – no trobàvem ningú interessar a entra-hi. Per les botigues vindran – esperem – els caps de setmana d’estiu i les vacances, el temple parroquial no tindrà – ens temem – cap variació ‘notable’ en la seva afluència. El bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916) deia "Catalunya serà cristiana o no serà" en el seu llibre La tradició catalana, malgrat trobem la frase gravada a la façana del Monestir de Montserrat, ens temen que almenys en la concepció del Venerable, Josep Torras i Bages, "Catalunya no serà".
El Miquel Pujol Mur, i la Rosa Maria Planell Grau, afegien en la seva ressenya d’aquesta església de Santa Maria, que fou des dels seus orígens, l’església del castell de Castellar de n’Hug i parroquial de tot l’àmbit casteller. Després de la creació de la vila l’any 1292, fou parroquial de la capital de la baronia de Mataplana, dins el comtat de Cerdanya.
L’església de Santa Maria de Castellar és documentada al final del segle X o començament del XI, en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell.
Hug de Mataplana i la seva esposa Elisenda, l’any 1229 van prendre sota la seva protecció l’església, la van dotar de diversos béns, així com feren edificar un altar dedicat a sant Miquel i el dotaren amb l’alou a la Coma, els molins que posseïen al Llobregat, cinc modis i mig de blat de mesura de Puigcerdà, i dos carnalatges d’oli i designaren al seu servei un prevere.
L’església, relativament allunyada del castell, fou el centre escollit per Ramon d’Urtx per establir la nova capital de la baronia de Mataplana i edificar-hi una nova vila, a partir de la carta de franqueses del 1292.
L’any 1376 ja depenen Castellar de n’Hug dels barons de Pinós, el paborde de Santa Maria de Lillet, el capellà de Falgars, i els rectors de Sant Cristòfol de Vallfogona, Sant Vicens del Rus, Santa Maria de Castellar, Sant Romà d’Aranyonet, Sant Pere de Mogrony i Santa Cecília de Riutort reclamaven als successors del barons de Mataplana que complissin els llegats piadosos dels anteriors senyors en aquestes esglésies.
L’any 1383 Pere III Galceran de Pinós nomena el rector de Santa Maria col•lector dels censos de la Vall de Toses.
Hi ha coses que cansen, entre altres aquesta denominació misògina de la Marededéu, o la cantarella vomitiva de la “ Guerra Civil”, està molt ben documentat que el GLORIOSO ALZAMIENTO, el finançava Juan March Ordinas (Santa Margarita, Baleares, 4 de octubre de 1880 - Madrid, 10 de març de 1962), i el va BENEIR Isidro Gomá y Tomás (La Riba, 19 de agost de 1869-Toledo, 22 de agost de 1940), que moriria en “ estranyes “ circumstàncies.
Que la Marededéu de Castellar de n'Hug , elevi a l’Altíssim la nostra sempiterna pregaria, Senyor, passats llargament més de 300 anys d’esclavatge, allibera el teu poble !!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario