EL SOBIRÀ DE LA SANTA CREU D’HORTA. OSOR. LA SELVA

El camí des d’ Osor – practicable amb qualsevol vehicle, posant-hi la màxima atenció – fa justícia a la denominació de la comarca.

Tradicionalment la principal font econòmica de la propietat del Sobirà, dit en ocasions de la Santa Creu i/o de la Santa Creu d’Horta, ha estat la fusta de castanyer, amb la qual es feien els cèrcols de les bótes i, actualment, les perxes per a mobles.

El llinatge original dels Sobirà ( es cognominaven així ) es va extingir a principis del segle XVIII (1716).

Els àrabs anomenaren aquest terme al-auzur ‘ les torres enlairades’, i val a dir que l’encertaven plenament – amb segles d’anticipació - pel que fa a la torre del Sobirà.

No hi havia ningú – llevat dels gossos – i ens limitàvem a retratar – des d’una posició no gaire bona – la casa que feia servir sovint en els seus films , Joaquim Jordà i Català (Santa Coloma de Farners, la Selva, 1935 - Barcelona, 2006 ).

Ens agradaria saber el mestre d’obres i/o l’arquitecte que aixecava aquest edifici, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan l’agricultura era la primera activitat econòmica del país – no fa tant de temps - , aquesta era una de les ‘grans cases de Catalunya’.

Si voleu saber qui són / els més rics d'aquesta terra, / són el Vilar de Sant Boi, / el Sobirà de Santa Creu, / el Noguer de Segueró / i l'Espona de Saderra

Llegia que mossèn Pere – ens agradarà tenir noticia dels cognoms, i el lloc i data de naixement i traspas a l’email castellardiari@gmail.com - , que va ser l’últim rector de Santa Creu d’Horta, no tenia majordoma i el propietari del Sobirà el convidà a viure a l’esmentada casa.

D’aquesta manera, «el col·legi que es feia allà baix es feia en aquí dalt», en una habitació on es traslladaren les taules, els pupitres i la pissarra de la rectoria. És a dir, tenia l’escola a casa seva. Eren una vintena d’alumnes de masoveries de la Santa Creu d’Horta i de Santa Margarida de Vallors, d’on mossèn Pere també era rector. Les classes començaven a les onze del matí, perquè els alumnes que feien dues hores de camí tinguessin temps d’arribar, i s’acabaven a les tres de la tarda.

L’era del Sobirà era el pati. Utilitzaven llibres i mossèn Pere, que també feia classes a l’escola parroquial de Sant Hilari Sacalm, «algunes coses d’aquí les homologava amb les d’allà» i en els últims anys ensenyava francès i mecanografia. 

https://raco.cat/index.php/QuadernsSelva/article/view/64757/123256

https://algunsgoigs.blogspot.com/2019/07/goigs-sant-bernat-el-sobira-de-santa.html?m=0

Fer un tomb per la Catalunya Vella i Bella, és molt recomanable, i us farà evident que en la llengua catalana anterior al genocidi de 1714, es feia servir l’article salat, i no EL, LA, LOS, LAS que ens imposaven a sang i foc els nostres veïns/botxins, com també allò de BAIX i ALT – enlloc de sobirà i jussà – que ha fet dissortadament fortuna en el món polític i administratiu, i fins en alguns sectors ‘culturals’

Poseu la comarca de la Selva a la vostra agenda. 

SANT QUIRZE I SANTA JULITA. MUNTANYOLA. OSONA. CATALUNYA

Anàvem fins a Muntanyola ( muntanya petita ) el Josep Olivé Escarré , i l’Antonio Mora Vergés; al cens de 1857 constaven 580 ànimes, i a les acaballes de 2012 el nombre d’habitants assolia el 600; el nombre va davallar fins als 178 veïns l’any 1992.

Muntanyola és el fruit de la concentració de municipis del segle XIX duta a terme com a mesura ‘propagandística’ que pretenia reduir les despeses del REINO DE ESPAÑA; avui tornem a trobar-nos al mateix lloc, perquè com saben bé les mestresses de casa ( les que treballen) per fer neta una escala cal començar per l’esglaó més alt i anar baixant fins al nivell més baix. Potser caldrà traduir-ho perquè des del PP se’n prengui coneixement.

La factura de l’església totalment reconstruïda l’any 1727 - sense que s’endevini cap element de l’església anterior – té adossat un gran casal que era en el seu moment la rectoria, i el fossar al darrera del temple, que em fa pensar en els ‘diners d’Amèrica’, obtinguts de forma fàcil i ràpida, es van gastar – o malgastar – majoritàriament ‘ad pompam vel ostentationem ‘.

Sant Quirze i Santa Julita han estat considerats tradicionalment els protectors dels pobres i dels nens. Ens aquesta època marcada per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, no els faltarà – dissortadament – la feina als Sants Patrons de Muntayola.

Per intermediació d’aquesta ‘família santa’ feia arribar la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !

EL CEMENTIRI VELL DE SANTA MARIA DELS SOCORS DE COLLSUPINA

L’abús de la restauració li fa perdre un xic l’aire de ‘poble de pessebre’ que de forma ‘natural’ va tenir Collsuspina des Salvi Pedrós ( versió Gran Enciclipedia ), o Bernat Amadans ( versió gencat.cat ) aixecava l’any 1550, just a la partió dels termes de Tona i Balenyà, bé que a la part de Balenyà, l’hostal que es coneix avui com Can Xarina. L’Ajuntament recull la tesis de l’Encliclopedia, sou pregats però de confirmar-nos aquesta dada a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Prop de l’hostal de Collsuspina - com aleshores se li deia- es van fer quatre o cinc casetes més al llarg del segle XVI, i per al seu servei religiós es va construir, entre l’any 1592 i el 1600, una capella a Santa Maria del Socors, l’actual església parroquial, ampliada a partir del 1880 amb capelles laterals, un campanar de torre – que presenta un lamentable estat de conservació - , i una façana en la que s’observa al costat dret de la porta el naixement d’una volta que conformava l’accés al fossar.

L’any 1841, quan ja formava municipi independent, la població era de 64 famílies, i l’any 1860, moment de màxim esplendor, hi vivien 454 habitants. A començament de l’any 2013 el cens era de 347 habitants.

En algun moment es va fer el Cementiri nou, i van deixar de fer-se enterraments a l’antic que va romandre dempeus fins ben entrat el segle XX, quan a instàncies d’un dels veïns que exercia com a Secretari de l’Ajuntament – i per poder tenir accés a la part posterior de casa seva - les restes es van traslladar. El tema en el seu moment va ser tema de conversa.

Ah!, no aconseguíem acomplir – per segona vegada – el propòsit que ens portava fins a Collsuspina, el rector Mossèn Ramon Muntadas Vilaseca, Arxiprest del Moianès, i Paborde de Castellterçol, era fora de Collsuspina atenen obligacions del seu càrrec.

CORNUTS I PAGAR EL BEURE

No us parlaré de l’espoli sistemàtic que pateix Catalunya – i les persones, catalanes o no, que aquí viuen - per part del REINO DE ESPAÑA.

Tampoc de la paradoxa que implica reduir els impostos a Extremadura , mentre a Catalunya hi ha quitxalla – i gent de totes les edats – procedents  també, en la proporció que toca d’aquell Comunitat . que passen necessitats greus en qüestions de salut, d’atenció social, i dit sense guants, que pateixen gana.

Tampoc dels ‘artificis jurídics’ que des del PP s’estan posar per condicionar la nostra voluntat. Algunes d’aquestes mesures – em consta – s’han portat a la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional, perquè valori la seva qualificació com ‘genocidi’ i actuí en conseqüència.

Avui toca parlar de l’autoservei, i de la pressa del pel que implica per als ciutadans/compradors.

Abans de la desfeta – premeditada des del REINO DE ESPAÑA – de les Caixes d’Estalvi de Catalunya; com plorarem la seva absència !. Les persones eren ateses per empleats, de forma ràpida i àdhuc cordial, ara heu d’anar a fer cua – només tenen una o dues màquines en el millor dels casos - , i fer-vos vosaltres mateixos la feina, retirar diners, retornar rebuts, pagar impostos ,... ah!, el BANCO us ho agraeix fent-vos pagar la COMISIÓN DE MANTENIMIENTO DE LA CUENTA, aprovada pel BANCO DE ESPAÑA, que curiosament no desglossa de forma detallada en que consisteix ‘aquest servei’.

Si aneu a la benzinera us haureu de posar vosaltres el combustible , i pagar en el millor dels casos, el mateix que en les escassíssimes estacions on encara hi ha persones treballant.

Si aneu al supermercat us haureu de servir vosaltres, transportar el gènere fins a la caixa, on fareu el pagament, , i pagareu en el millor dels casos, el mateix – sinó més - que en les escassíssimes botigues on encara hi ha persones treballant.

En el meu cas m’aturo en les benzineres que tenen personal per atendre , vaig a les botigues que tenen persones per atendre i aconsellar sobre els productes; NO HE TROBAT encara cap BANCO que faci del servei al client la seva divisa, i per descomptat no tinc cap confiança ni en el PP, ni en el REINO DE ESPAÑA, ni en els sàtrapes que defensen aferrissadament que els catalans hem de continuar infinitament fent el paper de CORNUTS I PAGAR EL BEURE

LES CASES DEL PASSEIG JAUME I DE SALOU. TESTIMONIS D’UN SOMNI QUE EL VENT S’ENDUGUÉ

La fitxa de Patrimoni de l’Ajuntament de Salou, en relació a la casa de número del Passeig Jaume I, 3 ;
http://www.salou.cat/POUM/D/D_4E-08.pdf

deixa en blanc la casella on s’esmenta a l’autor del projecte, agrairem la tramesa d’aquesta informació, així com les dades del promotor a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recordeu que el Municipi de Salou que es creava arran d'una sentència del Tribunal Suprem DEL REINO DE ESPAÑA, de 30 d'octubre de 1989, que li atorgava la independència administrativa de Vila-seca de Solcina; em pregunto : podria ser un precedent per les pretensions sobiranistes ?.

Vila Enriqueta és una de les cases d'estil senzill que es varen construir a Salou a les darreries del segle XIX. La seva estructura s'acosta un xic cap a l'estil modernista, però conserva, fonamentalment, una estructura popular. La casa està construïda amb planta baixa, amb porxo d'arcs rebaixats, i finestra d'arc rebaixat. La planta noble té una terrassa i a la part de la torratxa un balcó semicirculars, la teulada està coberta a dues vessants. La casa s'estructura a la manera de planta de creu llatina i, al braç del creuer que dóna al mar, es pot veure el nom de la vila.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39 va ser la seu de la Comandància Republicana.

Avui és un restaurant

LES CASES DEL PASSEIG JAUME I DE SALOU. TESTIMONIS D’UN SOMNI QUE EL VENT S’ENDUGUÉ

La fitxa de Patrimoni de l’Ajuntament de Salou, en relació a la casa de número del Passeig Jaume I, 6 ;
http://www.salou.cat/POUM/D/D_4E-11.pdf , deixa en blanc la casella on s’esmenta a l’autor del projecte, agrairem la tramesa d’aquesta informació, així com les dades del promotor a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recordeu que el Municipi de Salou que es creava arran d'una sentència del Tribunal Suprem DEL REINO DE ESPAÑA, de 30 d'octubre de 1989, que li atorgava la independència administrativa de Vila-seca de Solcina; em pregunto : podria ser un precedent per les pretensions sobiranistes ?.

Vila Rosa és una casa sense gaires complicacions arquitectòniques. Té una planta inscrita dins un quadrat perfecte.

La seva alçada està configurada per una planta baixa, pis noble i pis alt. La planta baixa té al costat dues escales que permeten accedir a la planta noble. Potser això sigui l'element més característic de la casa, donada la senzillesa general del conjunt. L'edifici està cobert per una teulada a quatre aigües, una per cada costat.

Destacar també el tancament de la reixa de ferro que és força artístic i on es podia llegir el primitiu nom de la casa.
Actualment aquest rètol està tapat.

LES CASES DEL PASSEIG JAUME I DE SALOU. TESTIMONIS D’UN SOMNI QUE EL VENT S’ENDUGUÉ

La fitxa de Patrimoni de l’Ajuntament de Salou, en relació a la casa de número 8 del Passeig Jaume I, deixa en blanc la casella on s’esmenta a l’autor del projecte, agrairem la tramesa d’aquesta informació, així com les dades del promotor a l’email coneixercatalunya@gmail.com : http://www.salou.cat/POUM/D/D_4E-13.pdf

Recordeu que el Municipi de Salou que es creava arran d'una sentència del Tribunal Suprem DEL REINO DE ESPAÑA, de 30 d'octubre de 1989, que li atorgava la independència administrativa de Vila-seca de Solcina; em pregunto : podria ser un precedent per les pretensions sobiranistes ?.

Advertia una errada en la descripció d’aquesta casa des de patrimoni.gencat que confon amb la seva veïna.

La casa té planta baixa i dos alçades, amb coberta a quatre aigües, amb un penell al capdamunt amb els quatre punts cardinals.

A la façana principal destaca un rellotge sol amb la llegenda ‘ que sigui llum i llum fou ‘, i la imatge d’una Verge feta amb elements de ceràmica, i coronada per un ràfec.

Els balcons situats al costat del porxo d’entrada son d’estructura metàl•lica amb tornapuntes de forja.

Les finestres de la planta baixa estan adornades amb elements de fusta que tenen retallades unes siluetes de vaixell.
A destacar de la tanca perimetral, la balustrada de terra cuita.