AHIR TOCAVA BRINDAR, AVUI PLORAR.

Diuen que l’ínfer està empedrat de bones intencions, s’assembla doncs la Constitució de 1978 que està plena de paràgrafs amables, Dret a la Vivenda, Dret a la Feina, Dret a la Salut, Dret a l’educació, Dret a la dignitat de persones, Dret a la justícia, dret a ... , però que alhora permet ; desnonaments , amb o sense suïcidi dels ocupants ; acomiadaments massius ; tancament de centres sanitaris, retallades de prestacions sanitàries, i augment exponencial de les llistes d’espera ; obligació als catalans de rebre educació en llengua castellana – perquè aquest dret NOMÉS el tenen en realitat els CASTELLANO PARLANTS - ; dret a regirar contenidors, a passar fam, a dormir a la intempèrie, a veure com els infants creixen desnodrits, a pidolar ajuda a Càritas, als Serveis social, als carrers ,... ; Dret a plorar de ràbia quan et diuen que si tens ingressos superiors a 8.000€ ja pots litigar de ‘ric’ ; imagino que vosaltres recordeu també alguns dels ‘drets ‘ que la constitució dona a uns, en contra dels altres, i com els representants politics ahir brindàveu alegrement perquè això continuí així pels segles dels segles.

Hi ha encara un text més antic que diu ;

"Maleït el qui menyspreï el pare o la mare!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui desencamini un cec!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui violi els drets de l'immigrant, de l'orfe o de la viuda!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui assassini d'amagat el seu proïsme!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui es deixi subornar i assassini un innocent!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui no observi els manaments d'aquesta llei i no els compleixi!" I tot el poble respondrà: "Amén."

SANTUARI DE SANTA MARGARIDA DE VINYOLES. SANT MARTÍ DE VINYOLES. LES LLOSES. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA.

El Vicente Capdevila Rimbau publicava unes fotografies de l’església i santuari de Santa Margarida de Vinyoles, a l’antic terme de Sant Martí de Vinyoles, integrat avui a les Lloses , 114,0 km², i 214 habitants al tancament de l’any 2013.

Llegia que el santuari de Santa Margarita de Vinyoles, situat més amunt del castell i documentat des del segle XIII, correspon a l'antiga capella del castell.

L'edifici actual fou bastit el 1854 amb motiu d'un vot popular fet durant la pesta còlera.

La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta rectangular, molt modificat, d'una nau sobrealçada i coberta amb volta de canó, amb l'interior en disposició abarrocada i amb motllures de guix, i un campanar de torre posterior. Té afegit a una banda la sagristia i l'altra l'antiga casa d'ermitans. De l'edificació que el precedí, d'època romànica tardana, en resta el cos que s'allarga per darrera al santuari actual, amb un portal de dovelles mitjanes i una finestreta d'arc de mig punt.

Escrivia l’any 2.009 ‘ a les Lloses hi ha mil coses ‘, avui gràcies a l’amic Vicente Capdevila Rimbau, ens en queda una menys per descobrir.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE SERRATEIX. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ

L’Antoni Calvo Uribe publicava unes fotografies de la dita església de Sant Pere, o el Forn, o Cal Pastisser de Serrateix

L’any 1899 l'Ajuntament cedí el monestir al bisbat de Solsona i aquest entregà "la antigua y derruída iglesia de San Pedro de Serrateix" per a instal•lar-hi l'escola i la casa consistorial.

L'edifici posteriorment transformat en habitacle, passa força desapercebut com a construcció religiosa: la primera església de Sant Pere de Serrateix està actualment amagada per les construccions efectuades en l'edifici per tal de condicionar-lo com a habitatge i forn de pa. De l'antic edifici resten, englobats dins la construcció moderna, el mur de tramuntana, una part del mur S amb restes de finestrals, les arcades de separació de la nau central amb la nau N i les façanes de llevant i de ponent, força transformades però amb elements destacables com dos arcs i alguns finestrals. L'aparell originari de l'edifici és a base de carreus de mides petites, molt ben desbastats i escantonats, que es disposen en filades regulars i lligats amb morter de calç. Sembla correspondre a una obra del final del segle X, tot i que remodelat al segle XI

L'existència dels documents de consagració de dues esglésies (l'any 977 i el 1126), dedicades a Santa Maria, i l'existència de les restes de l'església preromànica de Sant Pere de Serrateix han fet creure que hi havia dues esglésies en època anterior a la romànica: l'església de Sant Pere seria la parroquial, i l'única que es conserva d'època preromànica.

Estudis recents han demostrat que l'edifici de l'església de Sant Pere correspon a la primera església del monestir, dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Urbici, consagrada el 3 d'octubre del 977 i que conservà la titularitat de Sant Pere; aquesta mateixa església consta que era la parròquia quan als segles XI-XII es construí la nova església del monestir sota l'advocació de Santa Maria. Al fundar-se la nova església monacal, Sant Pere passà a dependre del monestir quedant però com església parroquial. Aquestes funcions les mantindria durant tota l'Edat Mitjana i Moderna. Al llarg dels segles XVII i XVIII hi va haver enfrontaments entre l'abat i el bisbe pel control d'aquesta església. Al segle XVIII s'hi varen fer obres menors: arranjament de la teulada, la volta i l'altar; en aquest segle ja només hi havia un sol altar i l'església havia perdut les dues naus laterals i els corresponents absis de l'església preromànica.

A mitjan segle XIX l'església ja no s'utilitzava com a tal.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL COMUNIDOR DE SANT ANDREU DE L’ESTANYOL. BESCANÓ. GIRONÈS. CATALUNYA

La descripció tècnica ens diu ; construcció de planta quadrada (2,40 x 2,40 metres), amb un mur de maçoneria d'uns 40 centímetres que s'aixeca gairebé un metre a l'interior. Als angles hi ha quatre columnes cilíndriques de pedra, una de les quals té la base escalonada, sostenen un embigat de fusta amb teulada a quatre vents. Al centre hi ha una peanya amb una creu de ferro forjat.

Joan Maria de Ribot i de Balle ( Girona , 24 de febrer de 1919 + 21 de setembre de 2014 ), va dur a terme la seva restauració.

Els sacerdots catòlics des del comunidors beneïen els camps i les besties, i demanaven al bon Déu – en funció de les necessitats de la comunitat- el benefici de la pluja, o el que fos precís.

Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [segle XIV; del català antic concrear, concriar, provinents del llatí . concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats i les pedregades , que les dispersin i les allunyin.

Haurem de crear una distinció ‘Ad honorem’ per designar a les persones que com Joan Maria de Ribot i de Balle s’estimen Catalunya.

Sant Andreu de l’Estanyol és ‘ l’església perfecta’, manté encara al seu redós, el cementiri i el comunidor.

LA CENTRAL MODERNISTA DE VILANNA. BESCANÓ. GIRONÈS.CATALUNYA

M’aturava a retratar l’edifici de la Centra de Vilanna que està en el sentit, contràriament a la de Bescanó que trobava al costat esquerra.

En el documentat treball que publicava LLUÍS SOLÉ I PERICH: LES CENTRALS MODERNISTES DE VILANNA I BESCANÓ
http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/6860/54504.pdf?sequence=1

Llegia ; ' segons Àlex Broch (Gràcia, Barcelona, 19 de desembre de 1947) , l'arquitecte de les centrals de Bescanó i Vilanna fou Joan Roca i Pinet ( Girona, Gironès, aprox. 1888 —Girona, Gironès, 1970 ) , qui va estar influït pels mestres del Modernisme, Rafael Masó i Valentí ( Girona 1880–1935) i Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926).

Els plànols originals de les centrals à'Electroquímica Berenguer, conservats per l'actual empresa propietària, resten sense signar*. Pel relat del mestre d'obres Josep Frigolé i Grau', sabem que l'encarregat de les obres fou el seu pare, en Mateu Frigolé, de Bescanó'", que el contractista fou el Sr. Montseny i que l'arquitecte fou Joan Roca i Pinet, qui reflectí en ambdues centrals una forta empremta modernista.

La central de Vilanna va ser projectada com un edifici amb dos cossos.

Una nau longitudinal que contenia les turbines i la maquinària i un cos transversal de dos pisos destinat a l'habitatge i l'oficina. El disseny original preveia l'obra vista de pedra de rierencs i la utilització del rajol vermell per a emmarcar tot l'edifici i decorar els brancals i les arcades de les obertures, formant també els frisos i els ràfecs sota el voladís del teulat. El ferro forjat havia de decorar les baranes dels balcons. Probablement van cobrir la teulada amb teules esmaltades.

La solució constructiva final, tot i conservar l'estil modernista, va ser totalment simplificada i adaptada a partir d'un disseny molt més funcional.

S'han simplificat molt les arcades de les obertures i, del projecte modernista original, s'ha mantingut tot just una senzilla decoració amb rajol vermell i alguns elements ceràmics en sanefa. Sobre el salt de les turbines es va construir un edifici de dues plantes en un sol cos longitudinal. A la planta inferior s'ubiquen els generadors, l'instrumental tècnic de control i l'oficina. A la planta superior hi ha l'habitatge.

Des de la seva construcció, les centrals de Vilanna i Bescanó van estar habitades pels encarregats i les seves famílies. Segons relata Miquel de Palol, "...la Central no era regida per tècnics ni experts, sinó per camperols que, bé o malament, reeixien". Sense cap preparació tècnica —"...el cap de la central de Vilanna, en Ferriol, no sabia llegir ni escriure"—, tota la família es cuidava de l'edifici, els canals, la producció i la maquinària.

Durant la dècada de 1950 es va automatitzar el sistema de producció d'electricitat i la central de Vilanna va quedar deshabitada.

Em costava trobar la pista del promotor Ramón Berenguer y Llobet, ho aconseguia gràcies a l’Armand de Fluvià i Escorsa (Barcelona, 1931), que publicava un text en el que diu ; els papes, com a sobirans temporals que són, han concedit sempre títols de noblesa i condecoracions (Orde Suprem de Crist, instituït el 1319; Orde de l'Esperó d'Or, restaurat el 1905; Orde Pia o de Pius IX, el 1847; Orde de Sant Gregori el Magne, el 1813; Orde de Sant Silvestre, el 1841, a més de la Creu Pro Ecclesia et Pontifex, i la Medalla Benemerenti) a llurs súbdits i també a estrangers.

Des de la Unitat Italiana (1860) i la creació de l'Estat Vaticà, els pontífexs han continuat concedint títols de noblesa. Aquests títols són generalment atorgats amb la denominació del cognom del concessionari o d'un sant o santa de l'Església. Els motius de la concessió són diversos, pero generalment són per a premiar serveis benèfics a l'Església. El sistema de successió és generalment per línia primogènita masculina. Si bé a l'Estat Vaticà atorguen noblesa, a Espanya, almenys, si el concessionari no era noble, aquesta noblesa no li és reconeguda.

A Catalunya tenim notícia del títol següent, atorgat per Sat Pare, LLEÓ XIII (1878 - 1903)

BERENGUER, Comte de: 1'1.7.1879, a Maria Dolors de Llobet i Parés, vídua de Berenguer. Es troba vacant.

María de la Asunción Maldonado y González de la Riva (1867-1921), I marquesa de Garcillán, va contraure matrimoni amb Ramón Berenguer y Llobet, comte pontifici de Berenguer.

http://www.armanddefluvia.com/articulos/detalle/127

LLUÍS SOLÉ I PERICH, publicava un documentat treball sobre LES CENTRALS MODERNISTES DE VILANNA I BESCANÓ
http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/6860/54504.pdf?sequence=1

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER. CERDANYOLA DEL VALLÈS. CATALUNYA

L’Antoni Calvo Uribe, em feia arribar unes fotografies de l’església de la Mare de Déu del Roser de Cerdanyola del Vallès, quan a la seva història trobava :

El dia 21 d’octubre de 1989 es va obrir al culte i dedicar al Senyor l’església de la Mare de Déu del Roser, edificada gracies a l’esforç de la comunitat parroquial de Sant Martí, de Cerdanyola del Vallès.

El Cardenal Narcís Jubany i Arnau (Santa Coloma de Farners, la Selva 1913 - Barcelona 1996) va oficiar la missa de benedicció acompanyat de dotze preveres. Centenars de fidels es van aplegar tant a l’interior de la nova església com al porxo exterior.

La construcció de l’església va ser possible gràcies al finançament del bisbat de Barcelona i a les diferents aportacions fetes per particulars i institucions. Tant pel que fa a la seva construcció com pel que fa a les seves obres i escultures de l’interior, tot a va fer-se possible gràcies a la col•laboració desinteressada de destacats tècnics i artistes de la localitat.

Trobava a faltar les dades de l’arquitecte autor del projecte, com també pel que fa a les escultures, i a la decoració del interior; ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmailcom

SANT PERE DE RIUDEBITLLES. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

El Marcel Morató Retratava l’església de Sant Pere de Riudebitlles, al Penedès sobirà, la descripció tècnica ens explica que l’actual edifici és d'una sola nau amb absis poligonal i capelles laterals per damunt de les quals s'aixeca una galeria. La volta és escarsera amb arcs apuntats, probablement del segle XVI. La nau va ser ampliada el 1650. L'església només conserva algunes restes romàniques i gòtiques en el frontis i la nau. Destaca la portalada romànica d'arc de punt rodó sense timpà i amb triple arquivolta i sengles parells de columnes i capitells a banda i banda, A l'intradós de l'arquivolta exterior hi ha un relleu que representa Sant Pere, de mig cos, amb els seus atributs i a la mà esquerra una planta de triple fulla que s'ha identificat o bé amb un trèvol (la Trinitat) o bé amb uns créixens (d'on provindria segons algunes teories el topònim Bitlles). A l'extradós es presenta un altre baixrelleu amb l'Agnus Dei. L'exterior de les arquivoltes presenta una decoració en relleu de motius vegetals i geomètrics. Una línia d'impostos amb decoració d'escaquer marca la unió de la volta amb les columnes. El capitell original del costat esquerre presenta una decoració de cordons entrellaçats i palmetes de tres fulles. Aquest cantó de la portalada va ser restaurat l'any 1909, en una intervenció finançada per Josep Canals i Albert (1847-1923). Aquest era fill del forner de cal "Blanco" i va fer fortuna a l'Argentina. (MORGADES, 1994). Els capitells del costat dret són de tradició coríntia amb fulles d'acant. Al costat de cada capitell hi ha una decoració animal, vegetal i geomètrica. Al de la dreta hi ha, en cadascun d'ells un cercle amb una estrella inscrita conjuntament amb una parella d'aus, en el primer, i amb un quadrúpede pasturant en l'altre. En el que es conserva, a la part esquerra, hi ha un lleó passant i dos ocells picotejant. Al coronament de la façana, sobresortint, hi ha una escultura que representa la part davantera d'un animal fabulós. La resta de la façana no presenta cap més ornamentació, tret d'un senzill rosetó a mitja alçada i un ull de bou al capdamunt. A la cantonada esquerra de la façana hi ha una inscripció sobre pedra de gres que diu "A.D.S. 1778 LA DEVOCIO / DE EST POBLE REEDIFIC / PART DE EST S.T. ESEN / PT P. VEREMUDO MORLIUS".

A la rectoria es conserva una inscripció repicada que s'inicia amb "SE COMENSA ..". Per llegir la resta caldria fer un calc. Els panys laterals de l'absis van ésser decorats el 1964 amb pintures al fresc policromades del pintor i dissenyador Llucià Navarro i Rodón (Barcelona 1924 - Premià de Mar 2007). El decorador va ser Jordi Cantó i l'escultor Tomàs Bel i Sabatés (Barcelona, 1924 - Barcelona, 2014). Al cor hi ha un orgue de Lope Alberdi Recalde
Gernika, Biscaia, 1870 —Barcelona, 1948) , dels primers anys del segle, que actualment no funciona. Al mur nord es pot apreciar el lloc on hi havia una antiga capella enderrocada el 1736, que ocupava l'espai del carrer actual. La capella del Santíssim, d'estil neogòtic, va ser feta l'any 1888 sobre antigues dependències de la rectoria pel Mestre Miquel, de Sant Pere. El campanar, independent de l'església, és de planta octogonal i està coronat amb una balustrada. Antigament s'hi accedia pel passatge del Priorat - en l'actualitat el Corronet -, que comunicava la plaça del temple amb el pati del mossèn.

El topònim etimològicament sembla grafia aglutinada de riu de bitlles, però aquest mot bitlles com a peça de joc no sembla adequat a la denominació d'un corrent d'aigua. La forma documentada més antiga és rivus de Birlas (a. 917). Segons Griera (BDE, xxvi, 61), ve de rivo de pirulas, però pirŭlas com a derivat de pĭrus donaria una forma catalana amb e tònica, no amb i.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’emailconeixercatalunya@gmail.com