LES ULLERES QUE ENS PERMETEN ‘VIURE’ LA HISTÒRIA. LA PEDRA SECA A LA SERRALADA LITORAL DE CATALUNYA . REFLEXIÓ.

Les ulleres - dissortadament - no existeixen encara , les faig servir com un recurs per fer reflexionar al lector/oïdor, sobre el fet que la visió actual, SEMPRE ens distorsiona la visió històrica.

A Catalunya s’ha despertat una autèntica passió per la pedra seca, que ha comportat que en pobles i ciutats, s’aixequin cabanes en record – diuen – de la importància que aquestes construccions han tingut al llarg de la història.

Per endavant una reflexió, NOMÉS hi ha cabanes de pedra seca, en terrenys pedregosos, NO en cap cas, en les terres fèrtils, i si la població de Catalunya no superava les 500.000 ànimes – aleshores l’església era la que duia els comptes – fins ben entrat el segle XVIII. Us pregunto, els calia esmerçar esforços en atalussar la serralada litoral, fer marges, aixecar cabanes, tines,.., de pedra seca ?.

Evolució de la població de fet. Catalunya.
1717 402.531
1787 829.615
1857 1.652.291
1860 1.673.842
1877 1.752.033
1887 1.843.549
1900 1.966.382
1910 2.084.868
1920 2.344.719
1930 2.791.292

Evolució de la població de fet. Barcelona.
1717 35.928 Representa un 8,93% de la població de Catalunya
1787 100.160
1857 235.060
1860 249.209
1877 353.853
1887 405.913
1900 544.137
1910 595.732
1920 721.869
1930 1.005.565 Representa un 36,03&% de la població de Catalunya

Doncs, quan comença aquesta ‘febre constructiva de la pedra seca’?

El 1778, va promulgar-se el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità. Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com vi, aiguardent, fruita seca, teixits de cotó estampats (indianes), mocadors de seda, paper i alguns productes metal·lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.

En una estadística de 1780 apareixen oficines d'aiguardent a Mura (2), Cardona (2), Santpedor (7), Sallent (5), Castellbell (3), Navarcles (1) i Manresa (14) que fan un total de trenta-quatre oficines d'aiguardent.

Un cens de 1819 deixa constància de l'important augment del nombre d'oficines en menys de quaranta anys: S'esmenten oficines a Manresa, Castellar, Castellfollit, Castellgalí, Castellnou, Sallent, Rajadell, Rocafort, Santa Cecília de Montserrat, Monistrol de Calders, Sant Fruitós de Bages, Sant Iscle i Santa Victòria de Bages, Navarcles, Santpedor, Callús, Sant Salvador de Guardiola, Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet i Talamanca. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/20466/tines/vall/montcau

L'any 1892 la fil·loxera, que ja havia començat tres anys abans a Navàs, es va escampar per tota la comarca del Bages i fins al 1900 va fer-ho per tota Catalunya. El miratge s'acabava tràgicament!

Alguna dada esfereïdora: al terme d'Aguilar la població va disminuir un 19 % entre el 1860 i el 1900. En el mateix període de temps, Castellfollit va passar de tenir uns mil habitants a set-cents vuitanta; Fonollosa va disminuir un 30 % la seva població, Rajadell un 47 % i Sant Mateu de Bages un 60 %.

Podem posar data a les ‘mil·lenàries construccions de pedra seca a la serralada litoral’ , bona part dels marges, cabanes, tines de pedra seca, s’aixecaven entre la meitat el darrer terç del segle XVIII, i TOT AQUELL ESFORÇ esdevenia inútil en els darrers decennis del segle XIX.

Hi ha altres construccions de pedra, els pous o poues de glaç, que son en algun cas d’origen medieval, i que es generalitzaven com a recurs econòmic per a l’activitat agrícola en comarques com el Moianès i el Vallès Oriental, fins als primers decennis del segle XX en que apareixen les primeres fàbriques de gel.

Està clar que des de sempre la nostra espècie a fer servir la pedra com a material de construcció – en algun moment no n’hi havia cap més - ; dit això, les cabanes, tines, marges,.. , de pedra seca de les comarques litorals de Catalunya, s’aixecaven en una època molt recent, i ho feien com a conseqüència d’unes circumstàncies polítiques i econòmiques, que es mantindrien durant un període temps curt, des de la perspectiva històrica.

Viatge al país de les tines

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/viatge-al-pas-de-les-tines.html

La Joia de Talamanca.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/03/la-joia-de-talamanca.html

Els pous de glaç. Testimonis d’un temps, d’un pais

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/els-pous-de-glac-testimonis-dun-temps.html

IN MEMORIAM. TENIU MÉS DADES DE LA GRANJA SOLDEVILA DE SANTA PERPETUA DE MOGODA, DE LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ, I DE L’ORATORI PRIVAT DE LA FAMÍLIA ?. EL VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

L'any 1874, Pere Soldevila, empresari tèxtil de Barcelona, comprà la casa amb 40 hectàrees de terreny. Dos anys més tard moria i deixava com hereu el seu fill Lluis Soldevila Casas (1865 +24-08-1938) .

Fou, però la seva mare qui s'ocupà de tirar endavant la indústria agroalimentària basada en l'elaboració de làctics.

La família Soldevila, importà d'Europa les innovacions tecnològiques més avançades i féu aportacions molt importants al sector lleter.

Es produïen ous, mantega i formatges que es distribuïen amb la marca comercial Granja Soldevila, registrada l'any 1892.

http://competiciicfacanfolguera.blogspot.com/p/grup-ii.html

https://www.youtube.com/watch?v=qya-Q5DTEBs

Les instal·lacions del negoci van créixer amb l'obertura d'una granja a Olot i un centre de recollida i pasteurització de llet a Vic.

http://imatgesgarrotxa.cat/canvis-ciutat-edificis-desapareguts-olot/

http://imatgesgarrotxa.olot.cat/details.vm?q=parent%3A0000030043&lang=ca&s=818

http://www.bibgirona.cat/pandora/pdf.raw?query=id:0000184463&page=8&lang=ca&view=main

Us deixem aquí als olotins i vigatans, el nostre pec per ampliar les minses dades i imatges que trobàvem de l’empremta dels Soldevila en els seus termes. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’mail coneixercatalunya@gmail.com

Llegia que Lluis Soldevila Casas , encarregava a ‘desconegut’ la transformació de la masia en una residència d'estil modernista a finals dels anys vint. Ens agradarà tenir noticia d’aquest ‘desconegut’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com, costa d’empassar que no es tingui CAP DADA de l’autor d’aquest edifici, ni del de la Colònia Agrícola de Mogoda, o del Castell de Can Taió.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/els-nous-senyors-feudals-de-mogoda-i.html

L’altíssim nivell econòmic d'aquesta família queda ben pales en l'ornamentació modernista: les llars de foc de marbre, els arrambadors de ceràmica, les rajoles , els vitralls, i els treballs de forja a les baranes. Dutes a terme sense cap mena de dubte pels millors artesans de l’època, pel que fa a la seva memòria sembla que únicament fora possible recuperar-la repassant els arxius de la família

El Mapa de Patrimoni ens diu que l'edifici principal correspon a un mas de finals del segle XVIII, molt reformat al segle XX. A principis de segle XX, respectant el primer pis de l'antic mas, dugueren a terme les obres d'ampliació de la casa que amb algunes modificacions posteriors esdevingué el que avui coneixem. El que s'observa avui és un edifici residencial amb trets modernistes format per un bloc central de planta rectangular (17 x 23 metres ) amb tres crugies, desenvolupat en una planta semisoterrani, una planta baixa, dues plantes pis i una torre amb dos nivells més. A la vessant oest hi ha un cos de galeria que li dona un aire colonial, també existeix una porxada destinada a magatzem que està adossada a la façana posterior nord al nivell semisoterrani, i a la vessant oest hi ha un altre edifici de 3 plantes i una sola crugia que conté l'antiga capella i l'antic habitatge dels porters. A l'extrem d'aquest cos hi ha una segona torre de 4 plantes amb coberta a 4 aigües. Els interiors tenen una rica ornamentació.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=40149

http://www.staperpetua.cat/menu-principal/info-municipal/espais-dinteres-1/espais-dinteres-al-nucli-urba/granja-soldevila

Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), noticia de l’advocació de la capella de la casa; el Josep Sansalvador i Castellet em eia arribar un email en el que em deia; capella de la Marededeu de la Mercè.

Quan a l’Oratori, que estava situat al lloc on hi ha avui els ascensors, em diu que en desconeix l’advocació.

Ens quedem – com acostuma a passar – amb més preguntes que respostes, esperem trobar la col·laboració de l’Arxiu Municipal de Santa Perpetua de Mogoda, i àdhuc el de la família Soldevila.

IN MEMORIAM. BALNEARI DE LA PUDA. ESPARREGUERA. EL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

Llegia que Josep Oriol i Bernadet ( el Far d’Empordà, Alt Empordà, 1811 — les Escaldes, Andorra, 1860) va ser l’autor de l’edifici que es conserva en estat ruïnós, el projecte havia d'esdevenir un dels balnearis més grans d'Europa, del qual però, només es realitzà l'ala esquerra de tot el complex. De totes maneres en destaca la galeria de banys, als soterranis de l'edifici, amb un conjunt d'arcs i voltes pensats per a ventilar l'espai dels vapors de l'aigua termal.

El moment de màxim esplendor del Balneari de la Puda va ser a finals del segle XIX i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s'instal·lava a l'hotel Gori d'Olesa, amb el qual l'unia un servei permanent de diligències.

Tot Olesa - Imatges

Es va tancar el 1958, i el 1971 patí moltes destrosses per una crescuda del Llobregat.

A principis dels anys 1980, l'edifici era d'un fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel.

Després el va tornar a vendre a l'ajuntament.

Actualment és un perill públic.
https://www.google.com/search?q=la+puda+de+montserrt%C3%A7&safe=off&rlz=1C1SQJL_caES807ES807&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwiHl4qWuqLfAhVStnEKHaAbDjkQ_AUIDigB&biw=1366&bih=657#imgrc=N-twsP2VuswBAM:

El Mapa de Patrimoni d’Esparreguera ens diu; establiment d'aigües sulfhídriques, situat a la vora a la vora esquerra del riu Llobregat. L'edifici, de grans dimensions, està construït amb maó i té la planta en forma de "L"; el braç llarg es compon de dos pisos, mentre que el curt en té tres. A la façana es poden distingir elements neoclàssics: la simetria i l'austeritat dels conjunt, les pilastres d’estil jònic, el parament encoixinat i el ritme d'obertures exteriors. Quant a l'interior, la planta baixa estava destinada a balneari, pròpiament dit i a zona d'esbarjo, les plantes superiors corresponien a les habitacions dels banyistes.

Havíem documentat gràcies al Marcel•lí Puigdellivol Prat, on estava ubicada la capella – sembla que s’hi venerava una advocació de la mare de Déu, de la que ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.esparreguera.cat/documents/temes/arxiu/exposicions/esparreguera_100_anys_empresa/plafons_fondes_exposicio.pdf

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2016/05/in-memoriam-capella-de-nostra-senyora.html

Sou pregats d’afegir-vos a la nobilíssima tasca de recuperar la memòria històrica de Catalunya.

Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva, sempre és un referent d’absoluta garantia.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/02/goigs-la-mare-de-deu-de-montserrat_13.html?fbclid=IwAR1MF7zivHmo4l2L-SQpE6F46KmUp01OPCeXBwXWnDtf1LAaZaSJcOBnwpY

CRÒNIQUES DEL PAIS ORIENTAL

Corria la brama de que el Califa duia banyes.

Aquesta mena de coses llevat d’aquell país Oriental, no tenien al segle XXI, cap importància.

De fet les banyes del Califa eren només una anècdota, que hagués fet més passador el present anguniós dels súbdits doblegats pels impostos, la corrupció, l’estultícia, i les ‘tradicionals virtuts’ que adornaven a les elits polítiques.

El Visir – que sempre en ventava de que volia ser Califa enlloc del Califa – feia en aquesta ocasió d’alcavot, i semblava decidit a saltar-se totes les lleis per evitar que el fet s’escampés ‘ oficialment’.

El Visir, com el mateix Califa, eren un parell de ximplets, l’afer feia temps que circulava per les xarxes socials d’arreu del món, i semblava un xic infantil pensar que això – la reial cornamenta – podia posar en risc la continuïtat d’aquella nissaga en el poder.

El cognom del Califa, havia esdevingut sinònim de malfactor, en el llenguatge de la gent senzilla, que val a dir-ho es sentien un xic més feliços en contemplar la cornamenta a la testa del Califa.

SANT MARTÍ DE TORROELLA. SANT JOAN DE VILATORRADA. BAGES. CATALUNYA

Retratava la masia de grans dimensions que patrimoni Gencat designa com la Casa Gran; correspon al tipus de masia amb galeries seguint la forma i el model clàssic format per una planta gairebé quadrada, coberta amb teulades a quatre vessants i una torre d'il·luminació central.

Les galeries estan afegides a la façana de migdia amb un cos rectangular afegit, cobert a una vessant.

La masia està adossada als murs de l'església i cementiri de Sant Martí de Torroella.

Es correspon a un model del segle XVIII amb les façanes arrebossades i amb obertures a totes les façanes.

Masia està vinculada a la història de Sant Martí de Torroella; la Casa Gran devia pagar censos al monestir de Sant Benet de Bages del qual depenia l'església de Sant Martí. Formava, amb l'edifici religiós el nucli del poble dispers de Torroella.

En matèria de documentar el patrimoni històric a Catalunya hi ha molta feina a fer.

Les masies i les construccions civils s’enduen a dia d’avui el premi a les ‘gran oblidades’.

UN CLAM PER LA LLIBERTAT I LA JUSTÍCIA

Feta la visita de Sant Pere de Castellfollit del Boix, pujàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés, fins al Cogulló, denominació molt freqüent en la toponímia, que designa un cim punxegut, en aquest cas el Cogulló de Can Torra, dit també de Cal Torre, que amb els seus 881 metres forma part dels 100 cims de la FEEC. https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_dels_100_cims_de_la_FEEC

Des d’aquella alçada se’ns fa visible bona part de la Catalunya Central, i per uns instants tens la percepció de viure en una democràcia, el miratge es desfà aviat, per arreu la ciutadania clama per la llibertat dels presos polítics catalans, pel retorn dels exiliats, i prega perquè la vaga de fam no comporti cap conseqüència irreparable.

Des d’aquesta alçada és més fàcil adreçar-se al bon Déu, i pregar-li que mogui la consciencia d’aquells que prometien servir la llei.

FARMÀCIA ARGELAGUET. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Patrimoni Gencat ens diu ; Presenta una decoració de la façana de caire modernista. La porta d'entrada al local mostra una ornamentació amb ceràmica vidriada, ocupant el brancal i la llinda de la porta, dividint-se en dues zones: la zona del sòcol amb rajols monocroms i la part superior amb una ornamentació vegetal policroma que neix dels brancals de la porta. A l'alçada de la llinda hi ha dos medallons ovalats en els que es representa el símbol farmacèutic de la serp enroscada en la copa i un pot de ceràmica dels utilitzats en les farmàcies per tal de conservar els productes medicinals. Sobre la llinda hi ha el cartell que anuncia l'establiment: "Farmàcia". Cal destacar el treball de fusteria de l'interior de la botiga ja que es tracta de les prestatgeries originals en excel·lent estat de conservació.

L’autor de l’edifici va ser; Josep Antoni Obradors i Poch, que havia obtingut el títol de mestre d’obres per l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, el desembre de 1856, i també estava en possessió dels títols de director de camins veïnals i d’agrimensor (Bassegoda, 1973, p. 92).

L’autor de les majòliques , així com de tota la col·lecció de pots o botamen són de l’època i foren adquirits a la fàbrica de M. Casademunt que tenia a Barcelona al carrer Escudillers. Modest de Casademunt i Giralt (Barcelona, 1881 - Sabadell, 1964)

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/farmacia-argelaguet

http://www.farmaciaargelaguet.cat/

https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000210%5C00000090.pdf

Ens agradarà rebre l’email imatges fotogràfiques – i és possible – del Josep Antoni Obradors i Poch, així com la el lloc i data de naixement i traspàs, i també de Modest de Casademunt i Giralt (Barcelona, 1881 - Sabadell, 1964).

Hi ha una munió de fotografies de ‘personajillos’ quin mèrit màxim ha consistit en fer malifetes, i ens manquen imatges dels artesans i artistes que contribuïen a fer un món millor.