El dilluns 17.05.2021 en companyia del Pere Albert Carreño, que exercia com
a fotògraf i el Juan Navazo Montero, fèiem un tomb per la comarca del
Moianès, Sant Andreu de Castellcir, el Castell de Castellcir o de la Popa, Santa
Coloma Sasserra i el Roure del Giol, la balma troglodítica de Sant Quirze de
Safaja, dinàvem a la Fonda d’aquesta població, i en acabar feien una passejada
pel Parc de l’Aigua, i pel nucli antic, on no podíem retre homenatge al Màrius
Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 – Sant Quirze Safaja, Moianès, 29
de desembre de 1942) perquè com és mal costum el cementiri estava tancat,
en el camí de tornada faríem encara una
darrera parada a Sant Julià d’Uixols, al terme de Castellterçol.
Del Castell de Castellcir, el Manuel Anglada i Bayés (Vic, 1925-1999),l’Antoni
Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) i el Jordi
Bolòs i Masclans (Barcelona, 1955), n’escriuen a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1833101.xml
El castell es troba sobre un extrem d’una petita serra rocosa que fa de
contrafort del massís de Sauva Negra. Aquest esperó rocós, vist des de les
cares sud-est i nord-oest, sembla el perfil posterior d’un vaixell per la balma
que hi ha a l’extrem de llevant. Per això ha rebut el nom popular de la Popa.
La cota sobre el nivell de la mar és d’uns 850 metres
El camí que cal agafar és el que surt de Castellcir al final de l’Avinguda
de Santa Coloma Sasserra, el mateix que va a Sant Andreu.
Poc abans d’arribar a la riera de
Tenes o de Castellcir hi ha una bifurcació. Cal agafar el camí de l’esquerra,
que passa pel mas de l’Antoja, fins trobar dues bifurcacions que travessen la
riera de Castellcir. Es pren la segona bifurcació, on es troba una barrera que
algunes vegades és tancada amb clau. Aleshores cal travessar la riera i prendre
la pista que segueix el torrent de la casa nova del Castell, fins arribar al
trencall de la dreta, on s’acaba la pista a pocs metres del castell, els quals
s’han de fer a peu. Hi ha altres camins i corriols, però són molt perdedors. El
recorregut entre Castellcir i el cim del Castell és d’uns 2,5 km.
La clau de la tanca la facilita un dels regidors de l’ajuntament.
El castell és dins de la gran finca de Sant Andreu, propietat del senyor
Torelló.
El mot de Castellcirvio apareix per primera vegada el 1014 en la
documentació antiga de Sant Benet de Bages, monestir que tenia béns al seu
terme. A partir del 1020, el Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi va
reemplaçar i fer desaparèixer totalment l’antiga denominació del terme com a
Castrum de Tenis o castell de Tenes.
Suposem que el canvi de nom es correspon amb l’erecció d’un nou castell,
segons s’exposa més endavant en parlar de la Torrassa dels Moros.
La dinastia dels Castellcir apareix per primera vegada al principi del
segle XI amb un Gerard, casat amb Ermessenda, que va fer erigir i va dotar el
1032 una nova església parroquial de Sant Andreu de Castellcir, en part
subsistent. El seu fill Guillem Gerard, que s’havia criat al monestir de Sant
Benet de Bages i era parent de l’abat Miró, l’any 1070 va retornar al monestir
els alous que fraudulentament li havia usurpat el seu pare i que es trobaven
als termes de Castellcirvi, Castellterçol i al castell dels fills de Guadamir.
Suposem que ells són el tronc de la família Castellcir que amb el membre
Bertran de Castellcir (1113-20) comencen a fer donacions al monestir de
l’Estany, entre elles l’alt domini del castell de Castellcir. El monestir de
l’Estany des del segle XII tenia el domini eminent del castell i els Castellcir
reconeixien vassallatge al monestir i li pagaven un tribut anyal, però el
domini útil i la possessió la continuaven tenint els membres del llinatge.
També van cedir masos i terres al monestir de l’Estany, cosa que féu que el
monestir esdevingués el propietari més gran del terme.
Els Castellcir foren famosos per la seva bel·licositat. El 1249 el rei
Jaume II assetjà i prengué el castell de Castellcir a causa de les malvestats
comeses pel seu senyor, Gilabert de Castellcir, que també fou excomunicat per
Roma per haver mort un canonge i un capellà. En això sembla que es basa una
llegenda local, encara viva, que explica que l’antiga església parroquial de
Sant Andreu es trobava al turó de Vilacís, a les envistes del castell; el seu
capellà fou mort per un tret de ballesta disparat pel senyor des del castell, i
per això fou castigat a edificar una nova església en un lloc no visible des
del castell.
La línia dels Castellcir es va extingir el 1348 en morir tots els seus
membres, llevat de la noia Alamanda, en la terrible Pesta Negra.
El 1363 el rei va vendre a carta de gràcia la jurisdicció i el terme de
Castellcir a Guilabert de Centelles i el 1383 ho va fer a Pere de Planella, de
la famosa família dels Planella de Mora. Els Planella el posseïren fins els
temps moderns, transformats després en comtes de Ller, barons de Granera i
marquesos de Castellbell.
A l’esplanada que hi ha al cim de la roca on es bastí el castell, la qual
té una longitud d’uns 100 metres i una amplada no gaire superior als 10 metres ,
hi ha diverses construccions fetes també en èpoques diverses. Les més antigues
són les situades a la part central (tenen una longitud d’uns 38 metres ) i
també una que hi havia a l’extrem sud-oest i algunes de les de l’extrem
nord-est, properes per tant a la capella, advocada a Sant Martí de Tours, i
coneguda com de la Roca o del Castel.
Els murs originals de la major part d’aquests edificis, llevat els de la sala
principal, només es conserven en una alçada força reduïda.
Entrada lateral a la torre o nucli central del castell.
El cos principal d’aquesta sala central té una planta rectangular (fa 4 metres
per 7,8 metres ) i és cobert amb una
volta molt ben construïda, de canó, que recolza sobre uns murs laterals que fan
1,35 centímetres de gruix.
La portalada, acabada amb un arc de mig punt format per 13 dovelles
(resseguides per un segon arc fals), és situada a la façana nord-oest. És
l’únic accés al castell; davant seu comença una ampla escalinata.
A la paret oposada a la de la porta, a la sala, hi ha tres espitlleres que
donen al cingle. A cada mur lateral d’aquest cos principal hi ha sengles
portals que permetien d’accedir a les altres dependències.
A la banda nord-est hi devia haver una sala d’uns 9 metres de llarg. De les parets originals, actualment,
gairebé no se’n conserva res, llevat d’alguns fragments de mur (continuació
sense interrupció dels de la sala central); a l’extrem del mur nord, a prop del
cos central, hi ha una sagetera.
Al costat sud-oest de la sala central hi havia una altra cambra de 10 metres
de llarg que incloïa una cisterna,
segurament afegida en un moment posterior.
Tota la part inferior del mur, uns 2,3 metres , és de l’època original, la
mateixa en què es féu la sala adjacent. A continuació, més cap al sud-oest, hi
ha quatre dependències de mides diverses. Els murs són fets amb carreus
escairats, com la resta, bé que només es conserven en una alçada molt reduïda.
A l’extrem sud-oest de la penya del castell hi ha un mur transversal de
tancament que fa 70 centímetres d’ample;
hi devia haver una espècie de bestorre. A l’altre extrem de la roca, la paret
est de l’església i una paret que hi ha 3 metres més enllà d’aquest mur poden ésser també de
l’època original, o potser fins i tot anteriors; cal dir així mateix que són
molt gruixudes (145 centímetres). En aquest sector, arran de terra, hom encara
pot veure alguns altres murs també antics.
Els carreus de totes les construccions fetes en un moment inicial són ben
escairats i tenen aproximadament 25 centímetres d’alt per 35 centímetres de llarg.
Aquest conjunt d’edificis pot ésser datat o bé al final del segle XII o bé
ja, més aviat, al segle XIII. Al seu costat, els murs que s’alcen sobre la nau
central, damunt les parets de la sala del sud-oest i els de gairebé tot
l’edifici del nord-est són posteriors. També són d’una etapa posterior unes
muralles que hi ha en un nivell molt inferior al sud-oest; devien ésser part
d’un segon recinte. Actualment aquest espectacular castell es troba en bastant
mal estat de conservació, tot i que era habitat com a masia en les primeres dècades del segle XX.
En la nostra visita advertíem el mal estat de l’escala d’accés – cal descartar
“ causes naturals”, llevat que malmetre el Patrimoni històric es consideri ja,
una “ causa natural”, des de l’Ajuntament de Castellcir es limitaven a posar
tanques advertint del perill d’esfondrament. El castell està inscrit en el
registre de Béns Culturals d'Interès Nacional del patrimoni català i en el de
Béns d'Interès Cultural del patrimoni estatal amb el codi RI-51-0005246, la
inacció del REINO DE ESPAÑA s’explica per l’odi visceral, que implica NO FER
res que pugui afavorir Catalunya i/o els catalans, la de l’administració
catalana, malgrat l’espoli fiscal , NO TÉ EXPLICACIÓ.
Que Sant Martí de Tours, presenti a l’Altíssim la nostra pregaria,
Senyor; allibera el teu poble !
