TENIU DADES DE LA HISTÒRIA DE LA CASA DITA CAL MONJO AL NUCLI CLOS DE SANT PRIVAT D’EN BAS?. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. CATALUNYA

Anaven el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’ Antonio Mora Vergés fins a Sant Privat d’en Bas, que compta amb un petit i bellíssim nucli urbà, presidit per una plaça amb forma d’amfiteatre , l’edifici més rellevant a banda de l’església parroquial , és la casa de Cal Monjo, on van trobar aixopluc els monjos del priorat de Sant Corneli i Santa Magdalena del Mont, quan a partir de mitjan segle XVI el priorat de Santa Magdalena anà perdent importància, fins que l’estat de pobresa obligà els monjos a l’abandó del santuari a la darreria de la mateixa centúria.

No trobava cap informació d’aquest edifici magnífic a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_la_Vall_d%27en_Bas

La casa va tenir com a últim inquilí i propietari a l’ Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 30 de maig de 1920[1] - 16 de novembre de 2014)[ eminent filòleg i lingüista català, que va deixar la casa en testament a l’Ajuntament de la Vall d’en Bas.
https://www.youtube.com/watch?v=97Ys5wJbcyU

Si teniu més dades, sou pregats de fer-nos-les saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El rellotge de sol de la façana, només compta hores serenes

Poseu Sant Privat d’en Bas, la Vall d’en Bas, la Garrotxa, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

No ho posposeu, teniu sempre present que el món depen de persones que en bona part son estultes i/o corruptes –o ambdós coses-, i que fer plans a mig o llarg termini, llevat de canvis radicals en les societats consumistes és un despropòsit

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARTÍ D'ARS. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ

El Juan Navazo Montero em deixava un fitxer USB en el que apareixen unes magnífiques fotografies ; demanava ajuda a la xarxa per identificar el lloc, i l’Antoni Calvo Uribe, em deixava un comentari ; és l’església de Sant Martí del nucli d’Ars, del terme de les Valls de Valira ,. a l comarca de l’Urgell sobirà.

Patrimoni Gencat ens diu que l'església de Sant Martí, esmentada a l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell de l’any 839, es troba voltada d'edificacions al centre de la població situada al vessant de la muntanya.

És un edifici d'una nau, de planta lleugerament irregular, esbiaixada a la banda de tramuntana i, i d'aparell irregular. L'absis, separat de la nau per un arc triomfal, és quadrat i cobert per una volta de canó. La nau, coberta amb encavallades de fusta, té l'accés lateral al costat de migdia. Adossat a la part esbiaixada del mur s'alça un campanar de planta circular, amb dos pisos de finestres geminades separades per columnes i capitells mensuliformes i arcuacions a la part superior. Construït amb aparell irregular disposat en filades. És coronat per una teulada cònica de pissarra, sota el ràfec de la qual corre una filera d'arcuacions cegues de tipus llombard i petites espitlleres.

El campanar, al qual les espitlleres superiors i del primer pis confereixen un caràcter defensiu, és possiblement l'element més rellevant de l'església, atesa la seva estructura cilíndrica que el converteixen -juntament amb el de Santa Coloma d'Andorra, de factura i disseny més acurats- en una de les poques mostres del romànic català d'aquesta tipologia, que sembla circumscrita a les valls pirinenques de l'Alt Urgell i d'Andorra

Les fotografies del interior , tant les antigues, com la més actual, ens mostren una petita esglesiola, això vindria a confirmar la tesis de que l’actual campanar, potser és anterior a l’església, i exercit com a torre de guaita i bada.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=482

PASSEJADA MODERNISTA PER OLOT. LA CASA SOLÀ-MORALES.

El Pere Albert Carreño retratava la façana de la casa Solà-Morales, al Passeig del Firal, 38-40 d’Olot.

La família Solà, originària de Batet de la Serra (Garrotxa), s'establí a Olot el 1781, i construí l'edifici actual, ubicat en el passeig del Firal, que fou començat a urbanitzar en els primers anys del segle XIX (1812-14). Una pubilla de la casa, Juliana Solà i Mandes, es casà amb Jacint de Morales, de família sevillana, i des d'aleshores la família ha pres el nom de Solà-Morales.

Francesc Barilli i Bernascon - el cognom es transforma en Bri-li - (nat a Corella, prop de Como, a la regió de Llombardia, el 1752 ó 1753 + Santa Pau, la Garrotxa, 22 de desembre de 1823 ), fou l’autor de la casa i dels esgrafiats. Joan Pagès i Pons, publica un documentat treball sobre aquesta família a : EN FRANCESC BARILLI O BRIL•LI I FAMÍLIA, A LA COMARCA DE LA GARROTXA http://pehoc.cat/2011/publicacions/annals/annals-1986-1987/

A principis de segle, entre 1912 i 1916, Lluís Domènech i Montaner * (Barcelona, 21 de desembre de 1850 – 27 de desembre de 1923) va refer la façana, que decorà a l'estil modernista.

Patrimoni Gencat ens diu de la Casa Solà-Morales; edifici entre mitgeres, la façana del qual, refeta per Domènech i Montaner, resta dividida en tres cossos o registres superposats. El primer, amb una porta d'accés d'arc rebaixat a cada banda, que emmarquen el semisoterrani i l'entresolat, és decorat amb elements que recorden els desapareguts baixos de la casa Lleó-Morera (1905) del mateix Domènech, al passeig de Gràcia de Barcelona. Aquest cos és presidit per dues escultures femenines de l'escultor Eusebi Arnau Mascort (Barcelona 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933)[ , col•laborador de Domènech.

El segon cos, amb dos pisos superposats de severs balcons i una tribuna amb abundant decoració vegetal modernista, és totalment recobert amb esgrafiats, reproducció dels que ja hi havia al segle XVIII, de caire rococó. El darrer cos, una galeria seguida de falsos arcs, és coronat pel gran ràfec decorat de la teulada.

A l'interior, guarda interessants mostres de decoració dels segles XVIII i XIX, obra de Joan Carles Panyó i Figaró (Mataró, Maresme, 1755 - Olot, Garrotxa, 1840) i Ramon i Rafael Diví, i de Miralles (1854). Cal esmentar també l'oratori, de finals del segle XVIII, així com la galeria que hi porta, reformada a inicis del segle XIX per l'arquitecte Alfred Paluzie Lucena (Barcelona, 26 de juny de 1870- 17 de gener de 1943) i decorada pel pintor Melcior Domenge Antiga (Olot, 10 de maig de 1871 - Olot, 1939)

Dues figures femenines situades a la balconada del pis principal que representen dones joves amb la figura molt estilitzada i idealitzada, amb les vestidures arrapades al cos. Els pentinats, molt fets enrere, deixen veure un rostre totalment net i sense expressió. Una d'elles sosté amb les dues mans uns brots de raïms i altres fruïts. L'altra sosté amb una mà flors i amb l'altra fruits. Estan realitzades en pedra polida molt blanca.

Em cridava l’atenció un escut parlant de cavaller amb les armes dels Solà – el sol - , i dels Morales – una morera -, no trobava però cap referència a aquesta família a : http://www.armoria.info/libro_de_armoria/SOL%C1.html
Us deixo un enllaç al excel•lent treball de Jordi Pujiula i Ribera (Olot, 1947-2011), en el que podreu conèixer més dades de la casa i la família : http://www.revistadegirona.cat/recursos/1997/0181_101.pdf

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercataunya@gmail.com de les dades complertes, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs dels artistes; Ramon i Rafael Diví, i de Miralles.

La Casa Solà Morales, té o tenia una Capella Oratori dedicada a Santa Faustina.

Evoluciona MOLT FAVORABLEMENT el Pere Albert Carreño en les pràctiques per obtenir el grau o títol de sherpa.

Aquesta formació – no està reglada – i no dóna per tant accés a CAP activitat patrocinada per les administracions públiques.

Tinc la convicció però, de que qui troba un bon sherpa de Catalunya, ho agraeix infinitament al bon Déu.

TEATRE MUNICIPAL. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA

Anàvem fins a Olot el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, tenia interès en retratar la façana del teatre d’Olot, situat al número 5, del Passeig Miquel Blay i Fàbrega (Olot, La Garrotxa, 1866 - Madrid 1936)

Patrimoni Gencat ens explica que l’edifici del Teatre Municipal d'Olot, és el resultat de la reedificació d'un altre d'anterior (1842), cremat en un incendi el 1874.

Aquesta reedificació, la dugué a terme Martí Sureda i Deulovol (l'Escala, 1822 - Girona, 1890), un dels arquitectes més significatius del segle XIX gironí.

A la reconstrucció del Teatre d'Olot utilitzà el seu típic estil monumentalista que es reflecteix especialment a les tres arcades de la planta baixa.

La façana, així com la ornamentació interior, fou refeta de nou el 1902, per Esteve Pujol i Riera (títol del 19 de novembre de 1866), Simó Cordomí i Carrera (Olot, segona meitat del segle XIX - (?), 23 de gener de 1937) i T. Toronell ( del que ens agradarà tenir noticia del nom, cognom matern, i lloc i data de naixement i traspàs a l‘email coneixercatalunya@gmailcom )

L’edifici ha estat objecte de modificacions i reformes en les que intervenien els arquitectes Pia Romans, Josep Maria Birulés i Frederic Cabré , la darrera intervenció a partir de l’any 2000 la duien a terme els arquitectes Manel Bosch, Montserrat Nogués i Antoni Sánchez-Fortún

https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/ca/enciclopedia-arts-esceniques/id1168/teatre-principal-d-olot.htm

El dia de la nostra visita era dilluns i coincidíem amb el Mercat.

Poseu Olot a la vostra agenda per aquest any 2020.

MONUMENTS FUNERARIS DE CELESTÍ DEVESA PINADELLA AL CEMENTIRI D’OLOT. LA GARROTXA. GIRONA.

Fèiem un tomb – Olot demana més d’un dia per a gaudir del seu riquíssim patrimoni històric – el Pere Albert Carreño – que evoluciona MOLT favorablement pel que fa a les seves habilitats com a sherpa -, el Juan Navazo Mon tero, i l’Antonio Mora Vergés.

Havíem fet una part de la ruta modernista al matí, i ens traslladàvem al Restaurant la Deu on dinàvem - com sempre esplèndidament -, i a la tarda visitàvem el fossar municipal, i pujàvem fins a Sant Francesc d’Assis , al Montsacopa, pel camí del Calvarí, i baixàvem per les temibles escales que ens tornaven al pàrquing del cementiri.

Del Celestí Devesa Pinadella, ([Beguda (Gerona), 20.I.1868 – Olot (Gerona), 1.VIII.1935], llegia ; format a l’Escola de Dibuix d’Olot, de ben jove va entrar a treballar al taller de sants EL ARTE CRISTIANO, on va modelar un gran nombre de peces.

Com a escultor, va destacar en l’elaboració de làpides funeràries i figures per a panteons, a més de crear algunes figures de pessebre.
La seva obra més coneguda i popular a Olot és el cap de la Gegantessa, modelat en fang l’any 1888 mentre Miquel Blay Fàbrega (Olot, La Garrotxa, 1866 - Madrid 1936) donava forma al Cap del Gegant.

Patrimoni Gencat, recull alguns dels treballs que es poden veure al Cementiri d’Olot:

Làpides modernistes

Realitzades per Celestí Devesa Pinadella , en bronze:

- 1091 Família Juvinyà-Noguera. Representació de tres ploraneres amb un gran treball detallista dels vestits.

- 1901 Família d'Anton Torrent. Representació d'un àngel que puja una ànima en braços cap al cel.

- 1902 Família Artigas. Representació d'un àngel amb vestits ornats de flors.

- 1902 Família d'Albert Tenas. Àngel de la resurrecció amb la trompeta a la mà: gran treball detallista, amb fullatges i flors als vestits.

- 1902 Representació de la Verge Maria amb l'Infant, voltats d'àngels i d'una ànima que puja cap al cel.

- 1904 Representació de la Verge Maria amb un estol d'àngels i una ànima que puja dels llimbs.

- 1907 Família de Josep Solà. Representació d'un àngel sobre una muntanya de núvols.

- 1908 Família Rius Carlets. Representació de dos àngels acompanyats d'una dona resant.

- Família Buch. Representació de dos ploraneres.

Realitzada per Lluís Curós Morató (Olot, 1886 – 1979) , en bronze:

- Família de Tomàs Ferrarons. Escena d'un àngel portant una gran corona de flors a la mà. Situada a la part alta del cementiri, lluny de la galeria de Santa Sabina.

Realitzada per Josep Berga i Boada (Olot, 19 de març de 1872 — Sant Feliu de Guíxols, 16 de juliol de 1923), en bronze:

- 1900 Família d'Agustí Coll. L'escena se centra en la figura d'un àngel, abillat amb una llarga túnica curosament treballada, que aixeca el braç dret portant la creu. El conjunt té un gran moviment i força expressiva: és el triomf sobre la mort gràcies a Crist.

Realitzada per Lluís Carbonell Colom , en bronze, seguint les línies modernistes:

- 1965 Família Domènech. Figura estilitzada d'una noia portant una corona de llorer a les mans.

- 1967 Família Ribes-Tenes Representació d'un àngel que puja una ànima cap al cel.

Hi ha paradoxalment més coses a “viure” al Cementiri d’Olot.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAN BARRA. SANT QUIRZE DEL VALLÈS

Anàvem fins a Sant Quirze del Vallès el Joan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, volíem retratar la masia de Can Ponsic, abans de la seva desaparició.

Tenia també , molt interès en retratar la masia de Can Barra; de la propera torre Gorina – que avui forma part de la propietat municipal ja n’havia publicat us post l’any 2017:
http://relatsencatala.cat/relat/in-memoriam-de-lescola-publica-de-la-torre-gorina-de-sant-quirze-del-valles-anteriors-a-la-dictadura-franquista/1060476

Aquesta masia està situada a l'entrada de l'urbanització de Sant Quirze Parc, avui dia es de propietat municipal i està documentada des de 1667.
Consta de dos tipus d'edificacions, una la masia (segle XVII), que era la casa dels masovers i al seu costat una gran torre o xalet, que van ser construïda pels antics propietaris (la família Gorina, fabricants de teixits a Sabadell) l'any 1888.

A la masoveria hi ha una gran cuina amb un interessant forn de pa i un gran foc a terra, unes habitacions molt grans, un gran celler, quadres pel bestiar i magatzems propis de l'activitat agrícola.

Bona part del mur que l'envolta està decorat amb grans recipients, hi ha un brollador d'aigua amb tessel·les blaves, modernista A la reixa d'entrada, porta forjada al capdamunt les inicials de l'antic propietari i l'any de la seva construcció, que va ser destruïda amb les recents reformes.

A la vessant nord de la finca, hi ha la font de Can Barra, l'aigua de la qual sempre ha estat molt apreciada per la gent de Sant Quirze i que l'any 1901 va ser legalitzada com font d'aigua potable.

A finals de 1936, amb l'arribada dels refugiats de Madrid, augmentà sobtadament la població infantil, pel que la torre construïda l’any 1888 es va convertir en escola.

Sobta llegir ; Torre Gorina; un dels espais destacats d'aques conjunt arquitectònic és la Torre Gorina, on actualment hi ha l’Escola Municipal de Música Can Barra. Aquest espai ha és testimoni de l’època en que el municipi vivia bàsicament de l’agricultura i la ramaderia. El recinte, al llarg dels anys, ha tingut múltiples usos entre els que destaquen l’ús com a caserna en plena guerra carlista entre el 1870 i el 1875, o l’ús com a escola del poble els anys 1937 i 1938.

No consta – i és força incongruent – qui va ser l’autor d’aquest edifici l’any 1888, en aquella època NO s’aixecaven gaires edificis a San Quirico de Tarrasa, oi?.

Altrament els Gorina de Sabadell confiaven la construcció de la seva casa a Sabadell a l’arquitecte Miquel Pasqual i Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 + Barcelona, Barcelonès, 1916). Està clar que l’edifici de Sant Quirze no és obra de cap ‘mindundi’, oi?. Si teniu informació de l’autor sou pregats de fer-nos-la saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Actualment es troba en bon estat i està destinada a centre d'equipaments municipals.

http://www.favsq.org/historia/masies.html

http://www.santquirzevalles.cat/DetallContinguts/_Csc0skTygzPyYqrQ5U3lPsuIVRicVkOW

ESGLÉSIA DEL CASTELL DE BALSARENY. DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA A SANTA MARIA. BAGES

Retratava al Josep Olivé Escarré el 2.03.2018, davant la façana de l’Església de Santa Maria del Castell de Balsareny, situada a escassa distància del cos principal del castell i a l'extrem sud del cim del tossal, és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular llis a llevant. Al mur de migdia i actualment tapiada es troba la porta original, d'arc de mig punt ressaltat per un altre arc en degradació i rematat per una arquivolta.

La porta actual d'accés es troba al cantó de ponent. A sobre hi ha una finestra de doble esqueixada. La façana de ponent culmina amb un campanar d'espadanya. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada ornamentada amb una senzilla arquivolta dovellada. Al mur de la cara nord hi ha la sagristia i una capella de planta quadrada coberta per una cúpula. L'església és coberta amb volta de canó apuntada. L'aparell és de carreus petits i regulars units amb calç.

Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada

Aquesta església, d'un romànic avançat, de mitjans del segle XII, presenta les característiques d'una petita capella senyorial i destinada als senyors del castell, per la seva datació però, hom pensa que va exercir com església parroquial, fins que es va construir, darreries del segle XIII, l’església del nucli urbà.

Estigué dedicada als sants Iscle i Victòria.

Ha estat restaurada modernament per la Diputació De Barcelona.

El temple és obra del segle XII, amb reconstruccions de la façana del segle XIII. a finals del segle XVI i principis del XVII s'amplià amb una sagristia i una capella barroca, coberta amb cúpula, sens dubte per a convertir-la en un panteó familiar, ja que s'hi va col·locar una tomba en la qual, segons una inscripció tardana, hi ha les restes d'un Martín "primus dominus castri baroniae de Balcereni"

http://www.artmedieval.net/Barcelona/Santa%20Maria%20del%20castell%20de%20Balsareny.htm

http://campaners.com/php/campanargran.php?numer=135312