M’aturava davant la porta principal del Cementiri Municipal de Vilanova de Meià del que ens explica patrimoni Gencat; fossar de planta rectangular amb un eix principal definit per la porta amb porxo, creu de terme al centre i a la banda contrària, la capella del Sant Crist , edifici petit i senzill, amb una porta rectangular d'arc rebaixat i un forat de ventilació que ens recorda un rosetó. La porta té una reixa de ferro i una creu escapçada de pedra a mode de remat.
La capella estava tancada, desconec doncs si encara s’hi manté la imatge del Sant Crist. De l’autoria de la capella i del fossar, cap dada, recordem que això és encara REINO DE ESPAÑA; aquestes infraestructures les acostumava a dissenyar el mestre d’obres i/o arquitecte municipal, a la llinda de la porta d’accés des de la carretera, sota la creu, hi ha gravada la data de 1892.
Em cridaven l’atenció dos coses, la primera l’elevat nombre de tombes que encara hi ha al sòl, i la segona que malgrat trobar-nos al límit de la comarca de la Noguera, es mantingui el costum de fer porxos davant els nínxols, com s’ha fet des de sempre a la Segarra.
El Jaume Roqué Figueres que va viure la seva infantessa en aquesta població quan encara es superaven el miler de veïns, m’explica que hi havia també, dins del nucli de Vilanova, una escola pública d’educació segregada, nens per un costat, nenes per l’altre, en la que els alumnes duien al hivern el combustible, llenya, amb el que intentaven reduir i/o minimitzar el rigor extrem de les temperatures. No havia trobat ningú en la meva visita que m’indiquis on era aquell edifici del que espero rebre’n fotografies a l’email coneixercatalunya@gmail.com , les escoles ‘ noves’ les trobava a la meva tornada de Santa Maria de Meià, on havia localitzat l’estudi.
La Maria Antonia Saura Sarri , em deixava un comentari al facebook ; l 'any 1961 l'escola de pàrvuls era en una casa molt antiga de carrer que va de la Font de Caps a la Plaça, a ma esquerra prop del Sindicat .
La mava mare, que va anar els anys 20 a l'escola , que en deien " Costura" i vivia a la Plaça , crec que anava al mateix lloc encara que no ho puc assegurar .
El Ramon Ravella, i la Iolanda Sarri, afegien també els seus comentaris i un parell de fotografies :
Aquesta és la porta...jo hi vaig anar a pàrvuls de petita
Encara posa instrucción pública prop de l'hostal Pissé...
El Josep Olivé Escarré acostuma a dir que a tot arreu hi ha o hi havia, una o més esglesiers, almenys un fossar i una escola, d’aquesta darrera ‘espècie’ de patrimoni costa de trobar-ne exemplars anteriors a la dictadura franquista.
El feixisme feia una excel•lent feina de destrucció durant el període 1939-1978, els ‘demòcrates catalans de tots els colors’ no han tingut la mateixa energia i voluntat per refer i/o recuperar la memòria històrica en el període 1978-2017. Des de l’administració pública del REINO DE ESPAÑA, s’ha continuat dissortadament en masses ocasions la tasca destructiva de la dictadura.
Insistim una vegada més, ‘qui perd els orígens, per la identitat’.
No hay comentarios:
Publicar un comentario