El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador
visual, en diu Facebook, de les terres
de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i que sense cap mena de dubte es mereix un
doctorat “ sudoris causa “, o “ gaudium causa “, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint
venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa
la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i
al ensems us esperonem a compartir-la
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals, provincials,
nacionals, de tot signe i “color polític
“ perquè en valorin la seva
publicació, en matèria de divulgació del
Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de
la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió , publicava una fotografia de Sant Romà de Valldarques, al terme de Coll de Nargó, a la comarca de l’Urgell sobirà, a Lleida, la província “ espoliada”.
L’Amadeu Gallart, em recordava – li agraeixo infinitament – que el
nom oficial és L’ALT Urgell, transcripció del mot castellà ALTO. Li explicava que sobirà és un mot català, i
que té un significat molt concret en termes orogràfics i geogràfics, i li
manifestava la meva intenció de continuar fent-lo servir, almenys fins que “
manu mil·litari” ho tornin a prohibir.
Recordeu les paraules del rei “ mentider ?.
https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-joan-carles-i_153012_102.html
L’havia retratar A. Moras. l’any 1983” Vista posterior de l'església”. Ens
costava Déu i ajuda esbrinar el nom ANTONIO i el cognom NAVARRO, ANTONIO MORAS
NAVARRO, cap altra dada d’aquesta persona que ha deixat un testimoni d’altíssim
valor del patrimoni d’aquesta comarca, ens agradarà tenir-ne noticies a l’email
castellardiari@gmail.com
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15515
N’escrivien de Sant Romà de Valldarques, a :
Francesc Junyent i Maydeu / Alexandre Mazcunàn i Boix / Maria Lluïsa Cases
i Loscos / Gemma Ylla-Català i Passola
El lloc d’Arques, esmentat en el document de l’acta de consagració de la
Seu d’Urgell, apareix l’any 959 en una donació d’una heretat al lloc de Pinyes
que afrontava, per una part, amb el grau d’Arques. L’any 1022 trobem el lloc
com a límit, a llevant, del castell de la Rua; l’any 1023, com a límit de
l’església de Sant Vicenç de Pinyes, s’esmenta el camí que va al castell
d’Arques; els anys 1088 i 1095, el lloc d’Arques es menciona com a límit del
castell de Gavarra; i l’any 1110 com a límit de la vila de Nargó.
El lloc d’Arques era del bisbe d’Urgell i com a tal consta en el
fogatjament del 1358 i en el Spill… del 1519. En ambdues relacions es parla de
la Vall d’Arques, forma que es troba en un document del 966.
L’any 1257 (o 1269) era capellà i batlle del bisbe a Arques R. de Solanes.
En el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell, del 1391, figura el capellà
d’Arques dins del deganat d’Urgellet. En el llibre de visites del 1758 consten
com a annexes de l’església parroquial de Sant Romà les capelles de Sant Martí,
prop de la casa Solans, Santa Margarida, prop de la casa de Turrella, Santa
Maria de Remolins, Sant Miquel dels Vilars, i Sant Antoni a Boixols. Actualment
Sant Romà està supeditada a la parròquia de Coll de Nargó.
L’església de Sant Romà de Valldarques és un edifici romànic compost per
una única nau oberta, a llevant, amb un absis semicircular, que s’uneix a la
nau mitjançant uns simples ressalts (un per banda), que fan la degradació entre
tots dos cossos d’edifici.
La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt, reforçada amb tres
arcs torals, que arrenca d’una cornisa bisellada, tret que també es dóna a
l’absis, que és cobert amb una volta d’un quart d’esfera.
Jordi Contijoch Boada . Vista interior
de l'església.
Els paraments interns són recoberts amb una capa de guix, cosa que priva de
veure l’autèntica estructura dels murs i de les voltes. D’altra banda l’absis
és obturat amb un envà que inutilitzà l’antic presbiteri, actualment comprès
entre l’arc d’obertura de l’absis i el primer arc toral, espai on, als
laterals, els murs han estat alleugerits amb sengles arcs de descàrrega, un
dels quals, concretament el del costat sud, comunica amb la sagristia, afegida
a l’edifici posteriorment. L’interior del temple encara és modificat per la
irrupció d’un cor modern situat al capdavall de la nau.
Aquest edifici és poc il·luminat per tal com només té dues finestres: una
situada al centre de l’absis (que no aporta llum a la nau) i l’altra al mur de
ponent. La de l’absis té doble esqueixada i és rematada amb un arc de mig punt
adovellat fet amb pedra tosca, com els muntants, que són monolítics. La de
ponent, en canvi, no és altra cosa que un bloc de pedra tosca, al centre del
qual hom ha obert un ull de bou.
La porta, encabida entre dos contraforts, es desclou al capdavall del mur
de migjorn. D’estructura simple, consta de dos arcs de mig punt adovellats i en
degradació, actualment enlluïts amb un arrebossat blavós.
Alçat de la façana de llevant, en què s’aprecia el fris format per un
engranatge de prismes que orna l’absis i les singulars obertures del campanar.
Els paraments externs de la nau no tenen cap element decoratiu. La
simplicitat compositiva de les façanes només és enrevessada per un
sobrealçament posterior i per l’adossament d’uns contraforts atalussats situats
al mur de migdia, on també s’afegeix el cos modern de la sagristia. L’absis, en
canvi, mostra un fris a la part superior format per un engranatge de prismes,
que també s’insinua a l’inici de la nau, on, però, tot just esbossat, ja es fa
fonedís.
Aquest fris, compost per prismes verticals, compresos entre una cornisa amb
bisell i una altra filada de prismes, un a tocar l’altre, disposats
horitzontalment, és ben singular i s’allunya de les formes que més sovintegen,
on els engranatges són compostos per dents de serra, formades per blocs
col·locats de biaix.
L’element més rellevant dins el context de l’edifici és sens dubte el
campanar de torre, de planta quadrada, que es dreça encastat a l’inici del mur
nord prop de l’absis. A partir d’una socolada, d’aparença força rústega,
destaquen tres pisos, separats per guarniments llombards i distribuïts
irregularment. Hi ha finestres a les quatre cares, les quals, com els elements
decoratius, segueixen diferents esquemes compositius, cosa que contribueix a ressaltar-ne
l’expressió plàstica, i alhora, malgrat l’estructura estàtica on s’insereixen,
confereixen a la torre un cert moviment, propiciat per la seva disposició
rítmica i vibrant.
Atès el que hem dit, el primer pis és perforat als quatre costats per una
finestra geminada, rematada per dos arquets de mig punt adovellats, sobre els
quals, fent de límit d’aquest tram, s’estén un fris format només per dues
arcuacions cegues, originades a partir dels ressalts angulars (en aquest pis
molt amples), que recolzen al centre sobre una mènsula ornada, segons la cara,
amb una o dues boles. Al segon pis es repeteixen les finestres geminades en
cadascuna de les cares, separades per una columna coronada amb un capitell
mensuliforme decorat amb una punta de diamant, composició que també devien
tenir les finestres del primer pis, actualment emparedades. El fris que marca
la divisòria amb el darrer pis, a diferència de l’anterior, és constituït per
quatre arcuacions cegues delimitades per uns ressalts angulars més estrets,
però amb el suport intermedi de les mènsules, ornades totes amb una sola bola.
El darrer pis és diferent dels altres per la seva menor alçada i per tenir les
finestres circulars, emmarcades per dovelles, desenrotllades sota dues
arcuacions cegues molt amples, ja que s’inicien en uns ressalts angulars de la
mateixa amplada que els del pis anterior. Al centre continuen trobant suport en
una mènsula d’on pengen dobles boles.
La comunicació amb la nau es fa a través d’una petita obertura delimitada
superiorment amb un arc de mig punt, situada al començament de la nau, prop del
presbiteri.
Sota les arcuacions cegues de les cares nord i est del primer pis,
concretament dins l’espai dels murs reculats respecte als ressalts angulars,
resten uns fragments molt migrats de pintures murals, consistents en uns motius
geomètrics dibuixats amb mangra sobre un arrebossat blanquinós, les quals
segurament no són posteriors a l’època gòtica.
Aquestes restes de pintures no són en cap moment un cas rar i singular, ja
que dins l’arquitectura romànica no era pas infreqüent que hom embellís, si més
no en alguns edificis, les façanes, les portes i les finestres amb decoració
pictòrica. De tota manera desconeixem el seu abast, ja que edificis que potser
havien rebut aquest tractament, actualment, per múltiples raons, no en
conserven cap traça. No obstant això, encara trobem prou edificis on els
vestigis de pintura mural són ben palesos en algunes parts, com és el cas de
l’absis de Sant Miquel de Fontanet o bé les façanes de Sant Joan de Boí i de
Santa Maria de Ripoll o el campanar de Santa Coloma d’Andorra, sense
esmentar-ne d’altres.
L’aparell ha estat obrat amb carreus no gaire voluminosos, només
escantonats, que segueixen una disposició força regular de filades
horitzontals, amb una millor execució a la meitat superior del campanar, on
s’alcen els tres pisos. L’ús de la pedra tosca se circumscriu bàsicament a la
confecció dels elements decoratius.
Les remodelacions que s’hi han fet no han alterat substancialment
l’estructura de l’edifici que respon segurament a una obra romànica, potser
refeta, obrada durant el primer terç del segle XII, dintre les formes
evolucionades, però rurals, de l’arquitectura llombarda. És possible que hi
hagi un lleuger desplaçament cronològic entre la nau i l’absis amb el cos del
campanar.
Tot i que es podria millorar el seu aspecte, l’edifici és força ben conservat
A l’exterior de la façana nord del campanar encara resten alguns fragments
de pintura mural, protegits per una de les arcuacions de les finestres del
segon pis i localitzables dins l’espai definit entre aquella i l’obertura
geminada.
Malgrat que la superfície pictòrica conservada és escassa, s’hi
distingeixen alguns motius decoratius, molt simples, de color vermell sobre
fons blanc. Sota l’arc esquerre apareixen: un motiu en forma d’espiga dins un
espai semicircular, una franja de sis ratlles verticals, dos cercles
concèntrics i un altre de més petit i dos motius de ziga-zaga. Aquest conjunt
és emmarcat per la part de dalt amb una línia que segueix la forma de l’arc.
Sota l’arc dret sols es distingeix un motiu de ziga-zaga i un d’estrellat dins
un doble cercle.
El fet que la zona on s’han conservat les pintures sigui la més protegida
de la intempèrie fa pensar que, segurament, l’espai delimitat pels arcs
llombards i els de la finestra geminada havia estat totalment decorat,
probablement amb motius semblants.
Cal assenyalar que els pocs exemples conservats de pintura mural a
l’exterior dels edificis i la seva progressiva degradació dificulten l’estudi
d’aquest conjunt. Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 22 d'agost de 1879 -
Lausana, 16 de juny de 1963), en una publicació de l’Institut d’Estudis
Catalans del principi de segle (1907-21, pàgs. 30 i 32, figs. 25 i 30), ja feia
esment de l’existència d’algunes restes de pintura a l’exterior dels campanars
de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, tot decorant les faixes llombardes i l’interior
dels arquets. Però foren J. Puig i Cadafalch —que més tard ho tornava a
recollir (1930, pàgs. 437-439)—, A. Falguera i J. Goday (1909-18, II, pàg. 573
i fig. 504, i III.1, pàg. 78) qui establiren tres nivells per a aquest tipus de
decoració: l’alternança de materials de diferents colors, la pintura decorativa
exterior i la pintura iconogràfica. Posteriorment cal destacar dues aportacions
a aquest tema: d’una banda, la conferència realitzada l’any 1972 per J. Ainaud
de Lasarte durant la “X Semana de Estudios Medievales de Estella”, sobre
algunes pintures romàniques a les façanes (Ainaud, 1972a); de l’altra, un
recull sobre pintura romànica d’exterior realitzat per F. Galtier l’any 1974 a
propòsit del “VII Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos” (Galtier,
1983).
Les restes conservades a Sant Romà de Valldarques s’han d’incloure dins el grup de la pintura decorativa d’exterior, paral·lelament a altres conjunts recollits per J. Puig i Cadafalch (1930) i anteriorment esmentats per K. Porter (1916, I, pàgs. 312-316), com són les decoracions murals de la Santa Creu d’Spanone (1025) i de l’església de Nazzone a Novara (1030).
D’altra banda, el grup de mostres més properes al conjunt que analitzem és
constituït per les de les arcuacions llombardes de l’absis de Sant Miquel de
Fontanet (Solsonès, vegeu vol. XIII, pàg. 150, de la present obra), de Santa
Maria de Remolins (vegeu descripció arquitectònica en aquest volum) i dels
campanars de Sant Climent i Santa Maria de Taüll (Alta Ribagorça), que pel que
sembla reproduïen l’efecte de l’alternança de materials, i de Sant Feliu del
Racó, on resten pintats carreus regulars en vermell.
Tot i que la decoració ornamental conservada a Sant Romà recorda les
pintures de Campdevànol (Ripollès) quant al triple cercle i de Sant Miquel de
Terrassa (Vallès Occidental) pel motiu geomètric vegetal —conjunts datats entre
els segles VIII i IX—, cal estudiar-la tenint en compte la classificació
cronològica de l’arquitectura que li fa de suport. El campanar, de base quadrada,
és obra del segle XII, datació que resulta acceptable per a la decoració
pictòrica que s’hi sobreposa.
Quan al topònim al defensa que fa referència a l’habilitat en l’ús de l’arc,
“ la vall dels arquers”
Us esperonem a compartir aquesta entrada
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, recordeu
SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni
històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la
publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT
No hay comentarios:
Publicar un comentario