IN MEMORIAM. CAN PENELLA. PERAMOLA. L’URGELL SOBIRA. LLEIDA, LA PROVINCIA “ ESPOLIADA”.

 

El Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955) retratava  l’any 1929 , “         Vista general de Can Penella” per al Fons Estudi de la Masia Catalana. Situació: En la carretera de Lleida a Puigcerdà al Km 94. 

 

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/7491/rec/42

La inclou al terme d’Oliana, la trobava al Cataleg de masies de Peramola:

http://peramola.ddl.net/fotos/peramola/POUM%20aprov_inicial/Documents/04_REGISTRE.pdf

La Penella era una casa fortificada, emplaçada en un indret estratègic entre el Grau d'Oliana i el de la Garanta. 

Aquest aspecte de fortificació es veu molt especialment des de la carretera, on l'extrem nord de la casa presenta una clara estructura de torre, i pels murs perimetrals. 

A la part oest de la casa hi ha una cisterna en forma de torre de planta circular, revestida de ceràmica, idèntica a les que trobem a la casa veïna de Joncars. 

Sota dels murs de l'extrem nord, el que fa de torre, hi ha un àmbit cobert amb volta que completa i amplia uns espais aprofitats en la roca natural

.

 Està inclosa dins del catàleg de béns protegits amb el número A-01.

Avui està ensulsiada.

Trobava també la Panella:

http://peramola.ddl.net/fotos/peramola/POUM%20aprov_inicial/Documents/04_REGISTRE.pdf

I l’Enciclopèdia Catalana en diu; Antiga masia i hostal del municipi de Peramola (Alt Urgell), vora el Segre, a l’indret de l’actual pantà d’Oliana.

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0049912.xml

No la inclouen a :

http://hostals.blogspot.com/search?q=Alt+Urgell

Arreu de Catalunya, anem deixant el mateix missatge; No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

 

 

EXISTEIX LA CASA DE L’ANNA QUE RETRATAVA EL JOSEP DANÉS TORRAS L’ANY 1929. BASSELLA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA, LA PROVINCIA “ ESPOLIADA”.

 

El Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955) retratava  l’any 1929 , “ Vista general de la casa La Anna “ per al Fons Estudi de la Masia Catalana. Situació: Entre Siurana i Castellnou de Basella.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/5519/rec/48

No la sabia trobar amb aquest nom al Catàleg de masies:

http://bassella.ddl.net/fotos/bassella//pla%20especial%20cataleg%20masies/3_PEM%20Basella_Fitxes%20Cataleg_INI.pdf

Arreu de Catalunya, anem deixant el mateix missatge; No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

 

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE NOSTRA SENYORA DE LA GUIA. L’OLOT QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. LA GARROTXA

 

El Jordi Figueras Suriñach publica una fotografia amb aquest peu informatiu; LA DESAPAREGUDA CAPELLA DE NOSTRA SENYORA DE LA GUIA, QUE ESTAVA A LA PLAÇA PALAU. – FOTO: VICENÇ GRIVÉ.

https://museus.olot.cat/coleccio/capella-de-nostra-senyora-de-la-guia-olot/

https://museus.olot.cat/coleccio/verge-de-la-guia/

Imatge de pedra policromada, que estava ubicada a la capella d’una casa del carrer de l’Onze de Setembre, a tocar la plaça del Palau.

 

Aquesta situació no és pas la que havia tingut en altre temps, ja que es tracta de la imatge que hi havia a l’antiga capella de Nostra Senyora de la Guia, on actualment hi ha la plaça del Palau.

Ens agradaria tenir noticia a l’email castellardiari@gmail.com de la història d’aquesta capella

Arreu de Catalunya, anem deixant el mateix missatge; No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

 

LA CREU DE PAL DE CASTELLBÒ. MONTFERRER I CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA, LA PROVINCIA “ ESPOLIADA”.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i que sense cap mena de dubte es mereix un doctorat “ sudoris causa “, o “ gaudium causa “,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

En aquesta ocasió , recuperava una fotografia de la Creu de Pal de Castellbó, esculpida en pedra reproducció de la creu gòtica original que va ser destruïda, en part,  en els dies foscos que seguien a l’alçament dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, episodi que la dictadura batejava com “la guerra civil”, i que “a la força…, els pengen “  han acabat assumint historiadors gens sospitosos d’admirar i/o compatir aquella ideologia.

 

 

La creu està muntada damunt una pilastra de planta quadrangular realitzada en llicorella.

La creu pròpiament dita és de pedra . Sobre un eix cilíndric en forma de creu llatina es disposa una motllura quadrilobada, inscrita en qun quadrat, que allotga al seu interior una crucifixió esculpida. El perfil quadrilobat conté una inscripció, il·legible, que sembla gòtica. Els tres braços superiors es rematen amb un collarí perlat i un floró esfèric que té relleus vegetals esculpits que semblen flors de lis. Al braç vertical inferior sembla intuir-se un escut.

La creu va ser trossejada en els decurs del conflicte bèl·lic que com reiteràvem suara començava amb l’alçament dels militars feixistes a les ordres de general Franco  contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República espanyola.

Durant la dècada dels anys quaranta va ser substituïda per una reproducció, mentre que la part conservada de la creu original es guarda al Museu Diocesà d'Urgell

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30649

El passat càtar de Castellbò, feia que algunes persones la qualifiquessin com la Creu Càtar.

 

https://www.diariandorra.ad/noticies/cultura/2013/07/01/el_darrer_refugi_dels_catars_15921_1127.html

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella  norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

ESGLÉSIA DEL PROTOMÀRTIR SANT ESTEVE. ANDORRA LA VELLA.

Fotos antigues d'Andorra. Andorra antiga, publica una fotografia – sense datar, en tot cas, anterior a la dècada dels 60 del segle XX -  amb aquest peu informatiu ; La Plaça Príncep Benlloch, tal com fica a la placa de la paret de la casa. La plaça està completament sola en aquest fred matí d'hivern, la botiga oberta, el bar "de France" i la pompa de la Shell, sembla que esperen als primers clients del dia. Veiem també un cartell publicitari de l'hotel Mirador penjat a la cantonada del bar.

Encara faltaria uns anys perquè l'entrada principal de Sant Esteve es canviés a la plaça i mossèn Lluís Pujol  fes pujar un pis més al campanar amb l'excusa de què les campanes es "poguessin escoltar des del Pas de la Casa".

https://www.elperiodic.ad/noticia/26715/mig-segle-i-cap-arruga

l’Eva Sánchez, publicava una fotografia on apareix la “ nova entrada”, i amb un  fort contrallum el campanar de l’església  de la parròquia d’Andorra  la Vella advocada al protomàrtir Sant Esteve.

Xavier Llovera i Massana, Antoni Pladevall i Font , Jordi Vigué i Viñas , Francesc Rodríguez i Rossa  i  la  Marta Planas i de la Maza, amplien  a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0641503.xml

la minsa informació que dóna la pàgina de turisme :

https://visitandorra.com/ca/cultura/esglesia-de-sant-esteve/

El Jordi Vilá Juncá, trobava una fotografia del Jean-Auguste Brutails (Viviez, Avairon, 20 de desembre de 1859 - Bordeus, 1 de gener de 1926)

Catalunya i Andorra, tenen i mantenen – encara – un important Patrimoni Històric,  que constitueix, i ho farà més en el futur, un dels seus millors atractius, dissortadament però, no comparteixen aquesta percepció, els que remenen les cireres, aquí i allà.

Oferíem la publicació – gratuïta – a les publicacions de TOTS ELS COLORS POLITICS, i malgrat la feble resposta, ho continuem fent. 

El venerable Antoni Gaudi Cornet , deia " amb els castellans, no ens entendrem mi " 

Afegeixo, tampoc amb els francesos, allò de «Liberté, Égalité, Fraternité»  només és un eslògan, més buit de contingut que les proclames de l'inefable Feijóo.  

Que el protomàrtir sant Esteve elevi a l'Altíssim la nostra sempiterna pregària, Senyor allibera el teu poble del jou pesadíssim  del REINO DE ESPAÑA, i de la mal dita REPUBLICA FRANCESA. 

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA 

  inFeliços els perseguidors  dels justos, de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

MAS D’EN COMAS. SANTPEDOR. EL BAGES

 L’Enric Moral m’enviava fotografies del mas d'en Comas , ubicat entre els termes de Santpedor i Sant Fruitós de Bages, l’àrea continuà essent una de les zones més fèrtils de la comarca del Bages per a la producció de cereals, antigament tota l'extensió del mas es dedicava al cultiu de la vinya.

 

 

 

 

 

És una construcció de planta irregular amb diferents cossos adossats: tines, coberts, corrals i estables. Els murs i parets són fets amb pedra. La casa principal està composta de baixos amb sostres de volta catalana i un gran celler, dos pisos destinats a habitatge i golfes. La casa encara conserva tres grans tines i la premsa. La coberta té un teulat a doble vessant. Al voltant de la casa hi ha diferents edificacions destinades a l'activitat agrícola i ramadera conformant un gran conjunt arquitectònic.

 

 

 Es conserven les tines de l’amo i del masover.

 

El mas es troba citat per primera vegada l'any 1641 amb el nom de "Manso Comas", el qual s'ha mantingut fins ara.

 

El mas Comas,  i el mas Ridor de Santpedor , i el  mas Dalmau de Rajadell,  pertanyen a la mateixa família, i  conformaven un dels patrimonis més importants dels Bages, amb una gran  superfície de terres cultivables i boscos.

Santpedor no disposa d’un Catàleg de Masies, ni tampoc d’un Catàleg de Patrimoni,  recordar que la era nadiu d’aquesta Vila , l’ ISIDRE LLUSSÀ i CASANOVAS (Santpedor 1791- Santpedor 1809), i en els nostres dies Josep Guardiola i Sala (Santpedor, Bages, 18 de gener de 1971), el  Josep Guardiola i Sala (Santpedor, Bages, 18 de gener de 1971), dóna a aquesta incúria administrativa una categoria quasi de sacrilegi, oi?.

Cuideu-vos molt, els que assumien el deure i l’obligació de fer-ho, NO SON BONA GENT.

CINEMA IDEAL PARK. OLOT. LA GARROTXA

 

Matias En Mais Castanyer  publica una fotografia de l'ldeal cinema,  amb aquest peu informatiu . Aquest edifici, obra de l'arquitecte gironí J Joan Roca i Pinet (Girona, 19 d'agost de 1885-ibidem, 16 de gener de 1973) i  s’aixecà entre 1924 i 1926.

No el  trobava a ;

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=19

Patrimoni Gencat ens diu; dos dels focus principals de socialització a Olot, en el tombant dels segles XIX i XX, el constituïen el Teatre Principal i el Cinema Ideal Park.

Aquest darrer va ser originalment projectat per l'arquitecte Andreu Audet i Puig (1868-Barcelona, 1938), el 1912, va ser però,  Joan Roca Pinet qui, en una reforma posterior de l'edifici, el 1925, li va proporcionar l'aspecte amb què el coneixem. La intervenció de l'arquitecte Gironí va consistir en l'addició d'un cos a la façana que va integrar-lo a la Plaça Clarà, assumint-ne el seu caràcter porxat i els seus mòduls classicistes.

La façana que dona al Passeig Barcelona fou realitzada per l'arquitecte Josep Esteve Corredor (Girona, 3 de febrer de 1896 - 16 de juny de 1965

El descriu com ; edifici de planta rectangular on destaca el poderós entaulament, que se sosté sobre grups de columnes apariades, proveïdes de capitells jònics, per tal d'obtenir buits considerables que són ocupats per grans finestrals. El dit entaulament emfasitza el cànon clàssic del conjunt i el relaciona amb les altres construccions que l'acompanyen a la plaça. A la planta baixa s'obren un porxos mitjançant grans arcades d'arc de mig punt peraltades, recolzades sobre pilastres amb capitell llis. Els arcs estan resseguits per una motllura triple i l'espai dels carcanyols estan decorats amb òculs cecs emmarcats per una motllura.

 

Fotografia. Ivan bea

La intervenció de Roca Pinet a l'interior de l'edifici va desaparèixer com a conseqüència de successives intervencions i reformes.

Cuideu-vos molt, els que s’havien compromès a fer-ho, NO SON BONA GENT