Vosaltres sabeu que avui dia existeixen els frigorífics elèctrics, que serveixen per conservar els aliments frescos durant dies, oi? Doncs els vostres padrins van ser els primers a tenir-ne un. Puntualitzem, en aquells temps es deien neveres de gel, però no us imagineu pas que fossin com les d’ara, no, i ara!
Eren unes neveres que s’hi assemblaven però molt més petites, a les quals s’introduïa una barra de gel dins del compartiment de dalt. Això era molt feixuc perquè s’havia de fer cada dia ja que el gel, en arribar la nit, ja s’havia convertit en aigua.
I el gel, d’on el treien?
Llavors existien unes fàbriques que elaboraven gel artificial per repartir-lo per les cases. Un traginer era l’encarregat de fer-ho. Recordo que descarregava la barra de gel, se la col·locava damunt de l’espatlla i així, casa per casa, n’anava repartint.
Però els avantpassats dels nostres avantpassats no van tenir frigorífics elèctrics, ni neveres de gel, ni tampoc gel; no tenien res de res. Els aliments els conservaven en salmorra al rebost de casa. D’aquesta manera, es guardaven molt de temps.
En aquests segles, els homes havien començat a construir pous de glaç i els utilitzaven per conservar el gel i la neu durant l’hivern. A l’estiu en feien gelats, conservaven el peix, altres aliments i fins i tot l’utilitzaven per a altres fins.
I com era un pou de glaç?
Un pou de glaç era un dipòsit soterrat o mig soterrat, depenia del cas, més o menys gran, que podia adoptar diverses formes; gairebé sempre era rodó, construït amb pedres gruixudes per poder conservar la temperatura fresca del pou.
Tenia una obertura a dalt que es tapava amb una llosa –que era per on s’extreien les barres de gel– i un altre accés o passadís lateral per on els homes entraven al pou i emmagatzemaven el glaç o la neu per capes. Cada capa se separava amb palla o fulles per després poder tallar millor el gel, i al fons de tot del pou hi havia un regató per treure l’aigua del desglaç a l’exterior.
A més a més estaven situats prop de llocs frescos i ombrívols al costat de corrents d’aigua amb unes basses preparades per recollir l’aigua o el gel.
En aquells moments tenir un pou de glaç era un luxe. Només en podia tenir alguna gent rica i si els sobrava gel el repartien entre les cases. Obtenir el gel era una elaboració artesanal, un ofici ja perdut.
Però un any es van quedar sense gel. Ningú tenia gel. Què podia haver passat?
Els homes, en dirigir-se al pou per recollir el gel, es van endur un ensurt quan van trobar tots els accessos tapats. Tots van quedar palplantats davant del pou sense saber què fer. En no poder fer res, tots varen tornar cap a casa. Aquell any no van tenir gel. Van haver d’agafar paciència i tornar a fer com els seus ancestres i ells mateixos havien fet, utilitzar la salmorra per conservar els aliments.
Poc es pensaven ells que hi havia uns diminuts éssers anomenats menairons, una mena de follets amb fama d’entremaliats però a la vegada molt treballadors que eren els responsables de tot el que estava passant!
El que havia passat era que una comunitat de menairons buscava un lloc per aixoplugar-se i quan van trobar el pou, que en aquell moment estava buit –ja s’havia repartit tot el gel–, s’hi van instal·lar, savi inclòs, perquè sempre hi ha un savi entre ells.
Com que s’avorrien i arribava el fred, i com que tant sí com no sempre havien de treballar, van decidir tapar les entrades al pou per no passar fred.
El savi els va alertar que no es podia fer, però els altres menairons no li van fer cas i van començar a tapar les entrades, i ell es va quedar pensant com se’n sortirien, d’aquella malifeta!
Primer van tapar el forat de dalt amb la llosa –recordem que els menairons tenen molta força–, després van anar recollint grans roques, pedres i pedretes que van anar trobant, i a poc a poc i sense parar van anar tapiant les entrades al pou; això sí, van deixar-hi un diminut forat per poder respirar i sortir a buscar aliment a la nit, invisible als ulls dels humans. Per l’aigua no s’havien de preocupar ja que tenien tota la que volien. I allà dins el pou es varen quedar.
Quan va haver passat l’estiu i amb ell la calor i començava a ser hora de tornar a preparar el pou, els homes es van posar d’acord per anar a destapar-lo fos com fos.
Van treure la llosa de dalt i no van veure res. A poc a poc van anar traient totes les pedres i pedretes per finalment treure els grans rocs fins que va quedar totalment obert i accessible a la gent. Van entrar dins el pou i no hi van veure res anormal. Es van preguntar: “Qui ha tapat el pou?”
No tenien la resposta i ho van deixar estar. Sense entendre-ho del tot, es van posar a treballar, a netejar les basses i el pou, per deixar-lo llest per emmagatzemar el gel com cada any havien fet.
I els menairons, què se n’havia fet, d’ells? Doncs resulta que en veure que es quedaven sense casa, van reaccionar escapolint-se enmig de les cames d’aquells homes, que ni se’n van adonar, i van haver d’anar a buscar refugi a un altre lloc.
Quan els menairons van tornar a estar junts, el savi de la comunitat, tot irat, els va dir:
—Ja us ho deia, que no era bona idea, ja us ho deia i no em vàreu fer cas! No podeu estar mai quiets! —els va etzibar.
Els menairons es varen disculpar i el savi els va contestar:
—Aquesta vegada us n’heu sortit d’una de bona, que sou uns rucs més tossuts que els mateixos rucs! Una mica més i us descobreixen —els va dir tot enfurismat!
Aquells homes començaven a sospitar de l’existència d’aquests petits éssers, ja que no havia pogut ser d’una altra manera; si no, no s’entenia! Eren incrèduls davant aquestes històries, però ara començaven a tenir dubtes i la pregunta va quedar en l’aire: Qui ho havia fet?
Els menairons de l’Alt Urgell. Qui, sinó?
Rosa Ventura Cutrina
No hay comentarios:
Publicar un comentario