Em sobtava trobar a Mollet del Vallès,
una Plaça dedicada a l’Enric Prat de la Riba i Sarrà .Castellterçol, Vallès Oriental, 29 de
novembre de 1870 — Castellterçol, Vallès Oriental, 1 d'agost de 1917
Intueixo
diferencies insalvables entre la concreció de Catalunya d’aquest ‘ Polític’
– amb majúscules - , i el Partit que tradicionalment ha governat la Ciutat.
Reprodueixo l’entrada de l’enciclopèdia
de Catalunya :
.
|
Fill d'hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid
(1894) amb la tesi La ley jurídica de la industria, on tracta de la incipient legislació del
treball partint de la noció de Casa industrial (empresa). El 1895 s'encarregà, amb dos altres
companys d'estudis, de la redacció de la Revista Jurídica de Cataluña, on col·laborà amb temes de dret privat i públic,
històrics, d'economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les
tasques de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.
El 1887 ingressà al Centre Escolar Catalanista, del qual fou secretari de
la secció de dret i filosofia i lletres (1888-89) i president (1890-91), càrrec
des del qual pronuncià un remarcable discurs nacionalista. El 1891 fou elegit
secretari de la junta de la Unió Catalanista i intervingué en la preparació i
els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà les anomenades Bases de Manresa.
Redactà íntegrament les proclames de la Unió La qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració del
primer de maig, i el Missatge a S. M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que promogué un cert rebombori, i tingué una
part destacada en la redacció dels manifests Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra
hispano-nord-americana. Col·laborà a La Renaixença i a La Veu de Catalunya de Barcelona i a Les Quatre Barres de Vilafranca del Penedès. El 1894 fou premiat en el
concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de doctrina catalanista, i als jocs florals del 1898 fou també
premiat per unCompendi d'història de Catalunya. Secretari de l'Ateneu
Barcelonès en la junta presidida per Valentí Almirall (1896-97), promogué un
canvi d'estatuts per a normalitzar l'ús del català i organitzà un important
cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes,
entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política
cabdal. Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el
Centre Escolar, se'n separà el 1899, disconforme amb l'apoliticisme de la
majoria dels seus membres, i impulsà la creació del Centre Nacional Català, de
poca durada, ja que per l'abril del 1901 fou un dels fundadors de la Lliga
Regionalista, encara que fins el 1904 no formà part de la seva comissió d'acció
política. Redactà, entre altres, el document conegut com a Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907), el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb
motiu dels successos de juliol (1909) i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya
i l'Espanya gran (1916). El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité Nationaliste Catalan, i el
mateix any contribuí a la fundació d'una empresa per a publicar el setmanari La Veu de Catalunya com a diari, el primer número del qual aparegué el
primer de gener de 1899. Presidí el consell d'administració de la societat i
dirigí el diari fins que, després d'ésser detingut el 1902 per la publicació
d'un escrit, continuà dirigint-lo no oficialment i hi publicà un gran nombre
d'articles, signats i anònims. El 1900 li fou premiat per l'Academia de
Ciencias Morales y Políticas de Madrid el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre
patrones y obreros o remediar las huelgas. Home religiós i d'una ideologia conservadora,
bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el tradicionalisme de Le Play i
De Maistre, exposà en les dissertacions, en els escrits periodístics i,
principalment, en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte organicista de la nació, en el
qual no era aliena la influència germànica (Herder, Fichte, Krause, etc. ).
Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns individus que parlen
la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix sentiment
del dret revelat en el costum (Savigny). Per bé que rebutgés el qualificatiu de
federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i Ventosa Regionalisme i federalisme), propugnà una federació de Catalunya amb els altres
pobles ibèrics sota un règim que —fidel a la consigna de la Lliga respecte a
l'accidentalitat de les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com
republicà. Fins i tot es pronuncià a favor d'un difús supranacionalisme llatí
que anomenà imperialisme (l'entesa de tots els pobles compresos "entre
Lisboa i el Roine"). El 1905 fou elegit membre de la diputació de
Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de Vic-Granollers el 1909 i
el 1913. La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència sobre els ferrocarrils secundaris(1907) i la preparació de la primera
assemblea de les diputacions provincials d'Espanya (1906), en la qual es mostrà
partidari d'articular les funcions de les corporacions provincials en unitats
administratives regionals, el feren destacar i fou elegit president de la
diputació el 1907, càrrec per al qual fou reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i
1917. De bell antuvi, es proposà d'assolir el seu objectiu d'una unificació
administrativa de les terres de l'antic Principat i influí perquè en el
projecte d'administració local que elaborà el govern conservador d'Antoni Maura
(1908) fossin previstes les mancomunitats. Assolí la promesa del liberal José
Canalejas d'autoritzar una mancomunitat provincial d'acord amb el projecte que s'estudià
el 1911 i que se sotmeté a l'aprovació de les altres diputacions catalanes.
Després de molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia
la constitució de la Mancomunitat de Catalunya,
de la qual fou elegit president el 6 d'abril de 1914 i reelegit el 14 de maig
de 1917. Amb les limitades facultats de què disposava com a president de la
diputació i de la mancomunitat dugué a terme una labor formidable. En l'aspecte
material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà la
Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el
restaurà. En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans,
n'adoptà oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació
Pedagògica, redactà el missatge al president del consell, comte de Romanones,
en protesta de les declaracions del president de l'Academia Española,
vexatòries per al català, impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i
la instal·lació de biblioteques populars per les comarques i, finalment,
estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de les escoles elementals
del treball, Superior d'Agricultura, de Funcionaris d'Administració Local, d'Art
Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells Oficis i d'infermeres. Com a
governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità la
col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de
tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia. Eugeni
d'Ors l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu
fortuna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario