REVOLUCIONARIS DE FACEBOOK

Voldria que aquest article s’entengués des d’una perspectiva de crítica constructiva.

Existeixen massa “revolucionaris/es de facebook” i a altres xarxes socials, els quals comparteixen frases, enllaços, i comentaris altament revolucionaris; els quals, les quals, no se’ls veu mai a primera línia i que el compromís esdevé a quatre manifestacions, concentracions o casserolades a l’any;  les més multitudinari i poca cosa més.

Crec que la situació que ara mateix s’està vivint, situa aquesta aptitud com un “volem canviar les coses” però no volem estar a segons quines situacions i espais, que ens esquitxin massa, És un nedar, segur, i guardar la roba.

Estar permanentment a primera línia de combat, és cansat i crema. Tot i que, està vist que dins tots els moviments revolucionaris, aquesta avantguarda ha degut d’existir i les consecucions assolides han estat de millora per a tots i totes; inclusiu pels qui han contemplat els fets i la lluita, ben situats al sofà de casa seva.

Aquesta aptitud, no és gaire bé solidaria, malgrat algunes persones, que es miren els toros des de la barrera, se’n solen omplir la boca amb la paraula “solidaritat” ans be, no la duen mai a la pràctica.

No em trob ni cansat, ni desencantat; i sé i conec quin és el meu lloc, que voluntàriament he triat, per intentar fer la tasca el millor que sé i puc. Continuar aprenent a diari de les situacions de lluita, dels meus companys i companyes, i de l'enfrontament  davant de  les situacions injustes.

Corre pel facebok, ja que parl de xarxes, una frase que ve com anell al dit.

Escrita per Desmond Tutu, activista i pacifista sud-africà que lluita els anys 80 en contra de l’apartheid discriminatori de les persones de raça negra, a Sudàfrica.

“Si ets neutral en les situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressor”

Mireu, amb quines poques paraules, es pot sintetitzar el que vull expressar en el meu escrit.

La neutralitat enfront de la injustícia, deixarà , a qui la practiquen, arraconats i tots sols, quan aquesta injustícia la pateixin els que no s’han mogut, quan han contemplat inamovibles, les injustícies que queien sobre els altres.

Aquesta frase, erròniament atribuïda a Bertold Brech i que va escriure un pastor protestant de nom Martin Niemoeller (1892-1984), també resum perfectament el sentit del que escric.

"Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi"

Voldria que si algunes persones a què em refereix, com a revolucionaris de saló, llegís aquest article, que estic obert totalment al diàleg i que és una manera d’esperonejar en uns moments que vivim que no podem perdre temps.

Em rebenta la frase. “I que hi podem fer? Aquesta resignació i fatalisme que ens ha aportat la tradició judeo-cristiana. Doncs si que hi podem fer, si som capaços de moure’ns i deixar de mirar-nos el llombrígol. Tots i totes podem fer algun tipus d’acció compromesa per a modificar les injustícies que ens afecten a tots.

Cadascú des de les seves possibilitats i coneixements es pot comprometre amb l’acció. Pot vèncer les comoditats internes per a participar en un procés de lluita i transformació, cap a un món més just i més harmònic.

Els “Què hi podem fer?” són excuses de mal pagador, als que encara, sembla,  no els hi han arribat les sotragades , què tard o d’hora els hi arribaran.

Aquest escrit surt del  meu esperit de lluita i canvi. No intent fer apologia, si no obrir  una reflexió profunda, objectiu  des que vaig  entrar al món de la paraula escrita.

Els que em coneixeu sabeu on estic i el que faig. Dic, des de la humilitat que aquest treball de formigueta  i constant, és el que transforma, el que arriba a moure muntanyes.

Concloent:

“Si tu no fas política, algú la farà per tu” i fer política és tenir la llibertat de prendre les pròpies decisions democràtiques, inclusiu a vegades, en contra dels mateixos governants. No conformar-se amb unes votacions cada cert temps, si no participar activament en la construcció d’un model social, just i equitatiu a tots els nivells.

Josep Bonnín