jueves, 31 de diciembre de 2020

LA CASA TOSQUELLA. SÍMBOL DE LA MEDIOCRITAT I L'ESTULTICIA DE LES ELITS DE BARCELONA FINS AL DARRER GOVERN DELS COMUNS

Llegia l‘article “Desenllaç agredolç per a una finca modernista endecadència·” que parla de la Casa Tosquella,  al carrer  Vallirana, 91-93 , cantonada amb el carrer  Ballester, 4-6 de  Barcelona.

L’edifici  originàriament havia estat una casa d’estiueig edificada l’any 1889  , obra de l’Agrimensor i  Mestre d'obres, Juan Caballé Fàbregas  ( Barcelona, 1830+ ? ),   que el propietari Antonio Tosquella – ens agradarà rebre notícies del cognom maten, i lloc i data de naixement i traspàs  a l’email coneixercatalunya@gmail.com acabalat indiano retornat d’Amèrica , encarregava  reformar l’any  1907   a l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965), autor també dels vitralls que es creaven per l’empresa Simil Vitraux Balcells Hermanos.

L’article citat explica un  xic la tristíssima història de la casa, que és en bona mesura, la història d’una Barcelona que s’anava adotzenant, fins esdevenir un referent  mundial de mediocritat.



Podeu veure més imatges de l’edifici al blog MODERNISME 

La Neus Krung Thep , em deixa un comentari ; l'ajuntament la va comprar i per això es va poder visitar l'octubre de l'any  2022  per al festival d'arquitectura 48hrs Open House





L'Ada Colau Ballano (Barcelona, 3 de marzo de 1974), ja quasi en temps de descompte  salvava la Casa Tosquella, i amb ella la " credibilitat "  de la opció política que representa, i que no sembla haver tingut el recolzament dels Barcelonins, que semblen enyorar èpoques pretèrites . 

lunes, 28 de diciembre de 2020

SANT ROMÀ DE LES BONS. PARRÒQUIA D’ENCAMP. ANDORRA

 

El Jordi Vila Juncá exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades.

 

En aquesta ocasió publica una fotografia de l’església de Sant Romà de les Bons,  temple situat sobre una roca que domina el conjunt medieval de les Bons, a la parròquia d'Encamp, al Principat d'Andorra.


 





Llegia que va ser construïda en els anys centrals del segle XII, immediatament abans de la seva consagració el 23 gener de 1164.

 

La planta del temple és rectangular, d'una única nau rematada en un absis semicircular orientat cap a l'est. Presenta l'excepcionalitat en el romànic andorrà de trobar-se coberta mitjançant una volta de canó.

 

L'Església de Sant Romà conserva mostres de decoració pròpies del romànic llombard que es repeteixen igualment en moltes altres esglésies d'aquest estil en el territori del Principat: bandes i arcuacions a l'absis, fris de dents de serra sobre la porta d'arc de mig punt, la qual s'obre als peus de la nau, orientada a l'oest. Sobre la paret de ponent es troba un campanar d'espadanya amb dues obertures de mig punt per a les campanes, sobre un porxo construït en època posterior.

 

Es troba al costat de les restes de l'antic Castell de les Bons.


A l'interior de l'església es conserven  les restes de la decoració pictòrica mural original d'època romànica, així com d'una reproducció dels murals d'aquesta època que es trobaven a l'absis i que avui es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).




També són destacables altres pintures murals del segle XVI de tradició gòtica, un retaule gòtic policromat sobre fusta dedicat al sant titular (Sant Romà d'Antioquia), així com diferents peces de mobiliari de fusta.






Al interior es conserva la taula d’altar de pedra, reproduccions de les pintures romàniques del Mestre de Santa Coloma (segle XII) que representen la visió apocalíptica de sant Joan i pintures de tradició gòtica amb iconografia de sant Pere (segle XVI).

La Rosa Maria i el Miquel, la “ parella romànica” ens expliquen la seva visita :

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/05/sant-roma-de-les-bons-encamp-andorra.html

Des del Diari BONDIA manifestàvem el seu interès en les publicacions que anàvem confegint el tàndem JORDI VILA JUNCÁ, com a fotògraf i l’ANTONIO MORA VERGÉS, com a redactor.  Com a deferència corresponíem amb aquesta publicació, atès però, que al REINO DE ESPAÑA bufen aires genocides i que en general tant el patrimoni històric com la seva documentació tenen des temps immemorials greus mancances, intentarem com a norma divulgar el Patrimoni Històric de Catalunya.

domingo, 27 de diciembre de 2020

ERMITA DE SANT MIQUEL ARCÁNGEL. EREMITORI DE MONTSERRAT.

 

L’Assumpta Figueras Viñas exerceix de notaria gràfica, narradora visual en diu Facebook, del patrimoni de Catalunya.

En aquesta ocasió publica una fotografia de la  l’ermita de l’Arcàngel Sant Miquel, situada a 825 metres d’altitud.



Llegia que fou totalment destruïda en la Guerra del Francès ( 1808.1814) .

Sobre els seus fonaments, en 1870, l'abat Miquel Muntadas Romaní (Capellades, 30 de novembre de 1808 - Abadia de Montserrat, 8 de març de 1885) va manar construir l‘ actual ermita.

A mitjans del segle XX s’afegien els pòrtics que l'envolten, per donar aixopluc als visitants.

https://totmontserrat.cat/narracio/postals/capella-sant-miquel/?fbclid=IwAR3nS1giOD_rDkVfbnMcBUXiGeJqvMdPOJARUUIu5HgLZkHLF3huDlMlp5Y

 

Insistim en que la denominació “capella”  habitualment s’utilitza per designar  una part d’una església, o un edifici religiós, situat dins del nucli urbà, o formant part d’una edificació , i  el terme “ermita”  s’utilitza habitualment per designar un edifici religiós situat FORA DEL NUCLI URBÀ, i que no forma part de cap conjunts d’edificis. 

Que l’Arcàngel Sant Miquel, “Princep dels Esperits Celestials”   ,  intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

sábado, 26 de diciembre de 2020

EXERCICI DE BONA MEMÒRIA. CAPELLA DE SANT PERE DE CODINET. RIBERA D’URGELLET. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

El Jordi Vila Juncá publica fotografies d’un petit edifici que identifica com la Capella de Sant Pere de Codinet , Codinet, és un nucli del municipi de la Ribera d'Urgellet.



L’Enciclopèdia catalana esmenta el Monestir benedictí de Sant Climent de Codinet situat a l’esquerra del Segre, entre Noves de Segre i el Pla de Sant Tirs , i explica que era  un lloc de refugi i hospitalitat, prop del camí d’Urgell. Les edificacions foren arrasades per una riuada del Segre.

 La capella de Sant Pere de Codinet, a l’altra banda de la carretera moderna, en recorda el nom.

https://www.monestirs.cat/monst/aurg/cau15codi.htm

 


Que l’Apòstol al que li confiaven les claus del cel i de la terra “  tot el que lligis a la terra, quedarà lligat al cel “ intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

SANT JOAN BAPTISTA DE SISPONY. LA MASSANA. ANDORRA. LA PETJADA INESBORRABLE DEL JOSEP OROMÍ MUNTADA ( COLL DE NARGÓ, L’URGELL SOBIRÀ, 1837 + 1915 )

 

El Jordi Vila Juncá publica fotografies de l’Església de   Sant Joan Baptista  de Sispony , nucli que pertany a la parroquia de la Massana,  al Principat d’Andorra.





Llegia; constitueix un testimoni important de l'arquitectura d'època barroca a Andorra.


S'inclou en un moviment representatiu de la religiositat moderna andorrana que afecta alguns edificis emblemàtics del país com són les esglésies parroquials de Canillo, Ordino i la Massana, i el santuari de Meritxell. A banda, amb sant Martí de la Cortinada i el santuari de Meritxell són les tres esglésies  no parroquials que conegueren les modificacions més grans del seu pla estructural en el segle XVIII . Aquest fet il·lustra la importància que revestien aquest temples en la societat andorrana moderna.

 

En el cas de Sispony, l'esforç financer necessari per edificar la nova església  i, sobretot, per aixecar-ne el campanar mostra una clara voluntat, per part dels veïns, de  crear un lloc de culte que marqui fortament el paisatge de la vall de la Massana.


A l'interior de l'església es conserven les pintures murals realitzades per Josep Oromí i Muntada (Coll de Nargó el 1837 - 1915) l'any 1867, amb representacions del Santíssim Sagrament i la Passió de Crist a l'arc triomfal, i al fons de l'absis la representació de l'estructura d'un retaule barroc envoltada per dues columnes salomòniques, on hi ha la talla barroca de Sant Joan, mentre que a la volta de l'absis hi ha una cúpula amb dos cors travessats per una espasa.

 

A l'altar de l'església de Sant Joan es conserva un frontal de cuiro repujat, daurat i pintat a l'oli, amb decoració de motius ornamentals, datat del segle XVIII. També es conserva una talla de sant Joan de factura gòtica, així com una talla barroca d'una Mare de Déu i el Nen. Una reixa de ferro forjat separa el presbiteri de la nau, de cronologia anterior al 1867.

 

Pel que fa al mobiliari de l'església de sant Joan Evangelista de Sispony, cal destacar la talla gòtica comparable amb la de sant Joan de Caselles, el frontal d'altar de cuiro del qual només existeix un paral·lel a sant Climent de Pal i les pintures murals que, amb les de la Mosquera i de l'Aldosa, són dels pocs exemples conservats al Principat. Aquest conjunt constitueix un valuós testimoniatge de l'art religiós a les valls d'Andorra.


La obra més important  de Josep Oromí i Muntada (Coll de Nargó el 1837 - 1915) és el conjunt mural de Sant Climent del Coll de Nargó.


Va crear les pintures murals de Nostra Senyora de Meritxell (1866) destruïda el 1972 pel foc, les de Sant Joan de Sispony ; de Sant Miquel i Sant Joan de la Mosquera i el Sant Ermengol de l'Aldosa.


 També fou l'autor dels murals de la capella de la Casa de la Vall, el parlament andorrà


https://www.elperiodic.ad/noticia/29124/vida-doromi-pobre-i-devot


Andorra no disposa  d’un sistema de consulta similar al desenvolupat a Catalunya per Patrimoni Gencat, el fet és sembla força inversemblant, que això  succeeixi entre comunitats radicalment anticatalanes  com l’Aragó o el País València – entenguis l’afirmació únicament des de l’àmbit de la política -  malgrat la seva infinita estultícia ho podem entendre – el mejor catalán es el catalán muerto -,  el que trobem del tot incomprensible és que  succeeixi també entre Catalunya i Andorra.

jueves, 24 de diciembre de 2020

LA REULA. FIGOLS I ALINYÀ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá publica una fotografia de la Reula, de la que no sabia trobar cap dada al Catàlegs de masies de Figols i Alinyà.




Llegia que està  ubicada al municipi de Fígols i Alinyà,  i la  finca  està dedicada a l'elaboració de productes làctics des de la dècada dels anys seixanta del segle passat

http://lareula.cat/


Cap dada de l’autor de l’edifici, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955) la retratava  entre 1927 i 1936, per al Fons Estudi de la Masia Catalana.




 https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/6881/rec/49

Arreu de Catalunya, anem deixant el mateix missatge; No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT


SANT SERNI DE NAGOL. PARRÒQUIA DE SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

 

El Jordi Vila Junca publica una fotografia de Sant Serni de Nagol a la parròquia de Sant Julià de Lòria, al Principat d'Andorra.





L'església va ser edificada l'any 1055, data que figura en l'acta de consagració que va ser trobada en una lipsanoteca a l'interior de l'altar, signada pel bisbe de la Seu d'Urgell Guillem Guifré. Aquesta acta es conserva als Arxius Nacionals d'Andorra.


És un temple d'estil romànic, erigit sobre un penyal, sense fonamentació. Edifici de dimensions reduïdes, construït amb carreus de dimensions considerables i gairebé sense tallar, presenta una única nau de planta rectangular, rematada en un absis semicircular amb dues finestres . A la façana del costat de ponent s'obre una espitllera de doble esqueixada, i damunt d'aquesta, una finestra en forma de creu. El mur de la façana està rematat per un campanar d'espadanya de dues obertures.

 

L'entrada a l'església s'efectua a través d'un porxo d'època posterior i d'una porta d'arc de mig punt, al costat de la qual es troba una pica d'aigua beneïda construïda en granit.

 

 

Una de les peces més destacades que van trobar-se dins de l'església va ser una creu de fusta romànica, es tracta d'una creu espinosa, ja que tota la seva superfície està decorada amb punxes, motiu pel qual se la coneix com la creu espinosa de Sant Serni de Nagol, actualment aquesta peça es pot observar al Centre d'interpretació del romànic d'Andorra, situat al poble de Pal. 



En el seu interior es conserva un retaule gòtics dedicat a Sant Martí. Però sobretot són especialment interessants les seves pintures murals, descobertes el 1976 i que es conserven a les parets del presbiteri i l'arc triomfal. Representen figures de sants sense identificar, dos àngels adorant l'Agnus Dei, Sant Miquel vencent a un drac o serp i un arcàngel vestit a la manera bizantina.

 


Fotografia.  Pere Folch

La importància d'aquest conjunt pictòric rau en el fet que s'hi troben les pintures murals romàniques més antigues del Principat d'Andorra, contemporànies del període de construcció de l'església.



Quan al topònim Nagol:

Que sant Serni, intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.


Que Sant Sadurní  i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  kurds,   gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.


A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia

EL PONT I L'ERMITA DE SANT ANTONI ABAT DE LA GRELLA. SISPONY, PARRÒQUIA DE LA MASSANA. ANDORRA

 

El Jordi Vila Juncá publica una fotografia del Pont de Sant Antoni  Abat de la Grella, una senzilla construcció en cavalló, amb un sol ull d'arc de mig punt rebaixat, amb les dovelles sense tallar.



Disposa de muralleta i calçada empedrada. La seva llargada és de 21,20 metres i la seva alçada màxima de 5,55 metres.

El pont de Sant Antoni de la Grella, també anomenat pont de Sispony, és un pont d'origen romànic, refet a mitjan segle xx, situat al costat , riu amunt , de l'ermita de Sant Antoni  Abat de la Grella, originàriament romànica ,  restaurada cap als anys quaranta a causa de les obres dels túnels de la carretera general,   i del camí ral que unia les parròquies d'Andorra la Vella i la Massana.

 Antigament era l'únic pas que hi havia per arribar a la Massana; passa per damunt del riu Valira del Nord.

La Rosa Maria, i el Miquel, la “ parella romànica “ ,  amb qui justament aquest matí ens felicitàvem telefònicament els Nadals, i desitjàvem la Covid.19 sigui l’any que ve, només un mal record a les hemeroteques, ens explicàvem la seva visita a l'ermita



http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/10/sant-antoni-de-la-grella-la-massana.html



Que sant Antoni Abat, intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

 Sovint els termes Santuari, ermita, capella, església, esglesiola, esglesiona,..,  es fan servir com si tots tinguessin el mateix sentit, l’únic comú és que son edificis religiosos, esglésies:

 Quan parlem de Santuari, ens referim a un  lloc sagrat, església, capella o ermita,  on es venera la imatge o relíquia d'un sant.

Quan parlem de capella, ens referim a un lloc consagrat al culte religiós en l'interior d’una església,  o formant part d’un edifici, o conjunt d’edificis.

Quan parlem d’ermita, ens referim a un lloc consagrat al culte religiós situat en un paratge despoblat.

Com em recordava sovint la meva companya de despatx, quan presentava escrits als Jutjats del Reino de España, recorda, son funcionaris, la M con la A , MA.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT TIRS. PLA DE SANT TIRS. RIBERA D’URGELLET. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

El Jordi Vila Junca publica una fotografia de l'església de Sant Tirs , al nucli homònim conegut com el Pla de Sant Tirs, al terme de Ribera d’Urgella t a la comarca de l’Urgell sobirà.





Des del mateix enquadrament  l’any 1984 , la retratava el misteriós/a  A.Moras ,  del que a dia d’avui no me’n donaven noticia ni l’Arxiu Nacional de Catalunya, ni Patrimoni Gencat, ni el Bisbat d’Urgell, sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com  almenys les seves dades bàsiques, nom propi, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs – si fos els cas – i les seves qualificacions  tècniques.  El REINO DE ESPAÑA és un indret curiós, no tenim dades d’algú que feia una gran tasca en l’àmbit de la divulgació del Patrimoni Històric, i sabem fil per randa les misèries d’alguns que obtenien les seves qualificacions acadèmiques de forma - si més no sospitosa - , i que es presenten a si mateixos com a models de conducta. 


 



Sobta un xic aquesta advocació  de Sant Tirs , un sant màrtir venerat al cristianisme, que segons la tradicions  va morir martiritzat a Sozòpolis de Pisídia, a Frígia.


Patrimonis Gencat en diu ;  edifici religiós d'una nau. Construcció rústega de pedres sense fer filades. L'interior és arrebossat amb motius barrocs i no permet veure l'estructura.


La població, és esmentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de l'any 839.


Església d'una sola nau amb almenys una ampliació cap a llevant, capçada a l'est amb capçalera plana. La nau és coberta amb una volta de canó amb llunetes, dividida en quatre seccions mitjançant tres arcs faixons, que es perllonguen en sengles pilastres sobre els murs laterals de la nau, coronats amb capitells compostos. Els murs queden separats de les voltes per un fris motllurat força desenvolupat. Cada tram de volta presenta una clau de guix que, en el cas dels tres primers trams és una motllura de perfil semicircular que forma un cercle, i en el cas de tram presbiteral presenta decoració vegetal.

 

Al primer tram de la nau hi ha un cor de fusta en alt, sostingut per una estructura d'obra que s'obre a la nau en arc carpanell. A cadascun dels tres trams següents s'obren a banda i banda capelles poc profundes en arc de mig punt que contenen un altar. Només en el cas de la primera capella lateral esquerra, mirant des de l'altar major, hi ha una variació important en la tònica general. Aquesta capella, dedicada al Sant Crist, és molt més profunda i forma una estança de planta rectangular, coberta amb cúpula sobre petxines, sobre la qual s'obre una llanterna, i conserva una disposició i una ornamentació similar a la resa de la nau, amb capelles poc profundes que s'hi obren en arc de mig punt, pilastres amb capitells compostos i frisos motllurats.

 

El presbiteri, realçat per un petit podi, està organitzat a través d'un gran arc presbiteral que conté un programa pictòric que representa la Mare de Déu amb l'Infant, el qual ocupa bona part del mur presbiteral i va ser pintat després de la Guerra Civil per un pintor que havia estat refugiat al poble durant la guerra.

 

El presbiteri és coronat per un ull de bou circular, amb vitralls, com també ho és de la façana de ponent, on es troba la porta d'accés al temple. Aquesta és en arc de mig punt, toscament adovellada. El cos de l'església és notablement alt, està cobert amb un llosat a doble vessant. Al costat sud, a l'angle que fa la nau amb la capella del Sant Crist, s'aixeca un campanar de torre de secció quadrangular coronat per una terrassa, notablement esvelt molt elevat, fins al punt que es diu que és el campanar més alt de tots els pobles de la ribera de la Seu d'Urgell. Al pis superior s'hi obren als quatre vents quatre obertures coronades en arc de mig punt, que allotgen les campanes. Així mateix, el campanar presenta un rellotge mecànic i un rellotge de sol. El parament de l'església i del campanar és de pedra vista i molt irregular. Sembla que originàriament l'exterior de l'església hauria estat arrebossat i que hauria estat repicada en una intervenció restauradora posterior.

 

Per l'estil, l'església de Sant Tirs conserva la manera de construir pròpia de l'etapa barroca, malgrat la seva datació tardana, amb la diferència que l'interior és molt més ric tant per decoració com per solucions arquitectòniques que la major part de temples de l'Alt Urgell construïts en aquest mateix estil.


La parròquia - segons Francesc Gurri i Serra (Barcelona, 1921- Barcelona, 14 de juliol de 2012) i- està dedicada al màrtir Sant Tirs, i el temple parroquial té per campanar una possible antiga torre de guaita: "La parròquia està dedicada a Sant Tirs, màrtir. Hi ha una torre guaita, actualment campanar del poble" ("Dicc. Nom.").

 

Les primeres notícies conegudes de la parròquia del Pla de Sant Tirs daten dels anys 977 i 978, en què el monestir de Sant Climent de Codinet va rebre diverses donacions de terres situades al terme de Sant Tirs del Pla. Desconeixem el moment exacte en què la vila del Pla de Sant Tirs va esdevenir de la senyoria jurisdiccional del capítol catedralici de la Seu d'Urgell, però l'any 1046 el cavaller Arnau Mir de Tost feia una escriptura de reconeixement dels llocs que posseïa en feu de l'església d'Urgell, entre els quals consta la parròquia de Tost.

 

Al llarg dels segles X, XI i XII les notícies sobre el lloc de Sant Tirs es repeteixen en vendes o donacions d'alous.

 

La parròquia de Sant Tirs apareix en el document de l'acta de consagració de la Seu d'Urgell, i el capbreu de les propietats de Santa Maria de la Seu.

 

De l'església de Sant Tirs se'n té notícia concreta l'any 1074 quan Isarn Guadall deixava estipulat en el seu testament que el seu germà fes cremar una llàntia davant de l'altar de Sant Tirs. L'arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí manà realitzar els anys 1312 i 1314 sengles visites parroquials a les esglésies del bisbat d'Urgell; en el recull resultant hi figura l'església de Sant Tirs, integrada dins del deganat d'Urgellet del bisbat d'Urgell, on figura també en el llibre de la dècima de 1391.

 

En el capbreu llevador de la comanda de Susterris, de l'any 1378, consta que aquesta comanda hi tenia establert un home propi.


 L'església medieval de Sant Tirs fou renovada l'any 1855.


Actualment aquesta església és supeditada a la parròquia  de  la Puríssima Concepció d'Adrall.






Que Sant Tirs  intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

miércoles, 23 de diciembre de 2020

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ D'ESTAMARIU. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá publica fotografies de l'església de Sant Vicenç està situades dins del cementiri d'Estamariu, als afores del nucli urbà, a la carretera de Bescaran, a al comarca de l’Urgell sobirà.




Quan al topònim el diccionari catala valencia balear  ens diu que etimologicament  cal refusar la proposada per Montoliu (BDC, x, 28), que suposava que l'element final de Estamariu provenia del llatí rivu, ‘riu’. Les formes més antigues del mot són Stamariz (Acte Cons. Seu d'U., a. 819), Stamaritz (Acta de dotació de l'església de Santa Maria de Ripoll, a. 888) i Stamarid (doc. a. 1242, ap. Pujol Docs. 19). Totes aquestes formes ens inclinen a suposar que Estamariu, ve del llatí ĭpsu tamarīce, ‘el tamariu (nom de planta)’, i sembla improcedent, per tant, relacionar la terminació d'aquest nom amb el sufix basc -ice de què parla Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 5.

Patrimoni Gencat ens diu que és una església de planta basilical, de tres naus capçades per tres absis semicirculars. Les naus són separades per arcs formers de mig punt. La coberta, fins fa molt poc temps desapareguda, era un embigat de fusta del segle XVIII a la nau central, en substitució de la volta de canó d'època medieval, i volta de quart de cercle a les laterals, segons la descripció de Whitehill de l'any 1941. En la restauració de l'any 2007 s'ha cobert la nau central amb encavallada de fusta i la nau de migdia amb bigues de fusta d'un sol pendents. La nau septentrional es va ensorrar i ha quedat al descobert amb els arcs formers amb tancament de vidre. Aquests arcs arrenquen de quatre pilars cruciformes que també recollien els arcs torals que sostenien la volta. L'àrea presbiteral queda aixecada respecte les naus. La capçalera a l'exterior presenta l'absidiola del costat de migdia de mur llis i una finestra cegada, al costat de l'absis central, més gran, decorat amb arcuacions llombardes entre lesenes i tres finestres d'esqueixada doble. L' altra absidiola s'ha reconstruït a manera de mur de tancament. S'accedeix a l'edifici gràcies a una porta de mig punt situada al mur de migdia on hi ha finestres que es corresponen amb les tres naus.

 

L'absis central conté interessants restes de pintures murals romàniques i l'absidiola restes de pintures d'època gòtica. Totes elles recentment restaurades per  la Generalitat de Catalunya.

El topònim Estamariu apareix documentat per primer cop l'any 893. Tot i que el temple és esmentat l'any 839 en la discutible acta de consagració de la Seu, les restes actuals corresponen a una edificació romànica de la primera meitat del segle XI. Així, l'església de Sant Vicenç consta per primera vegada en el testament de la vescomtessa Sança de 1019.

Durant l'edat moderna, les visites parroquials aportaren noves informacions, concretament, en la visita de 1575, queda reflectida la disposició interna del temple. S'esmenten el baptisteri, els altars que hi ha a banda i banda de l'altar major; el de Santa Maria, Santa Cecília, el de Sant Pere i el de Sant Esteve. També parla de l'existència del campanar.

En la visita de 1758, es diu que és la parròquia vella, que només té culte per Tot Sants, i que havia estat substituïda per l'església del Roser anys enrere.

 

L'església de Sant Vicens, es va conservar acceptablement fins cap el 1950, moment en que va caure la coberta i van començar a créixer les bardisses. La construcció d'un cementiri nou, allunyat del poble, va accelerar la seva decadència, de tal manera que, fins fa poc, es trobava en estat ruïnós al clos del cementiri.



 Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Durant l'any 2003, el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, va intervenir en una campanya per consolidar les restes pictòriques d'època romànica que es conserven al temple, comparables a les obres del cercle de Taüll per la seva qualitat.Des de principis del segle XXI, la fundació privada Sant Vicenç d'Estamariu ha treballat per recuperar arquitectònicament el monument. Entre les intervencions més importants es troba la recuperació de la coberta.

 L'any 2007, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i la Fundació Privada Sant Vicenç d'Estamariu, van col·laborar econòmicament en la recuperació d'aquestes pintures.

Les pintures de Sant Vicenç d'Estamariu són les úniques conservades en el seu lloc original, i tenen una extensió considerable, malgrat les pèrdues. Una primera mirada, de dalt a baix, ens permet distingir els peus del Crist en  Majestat i els símbols dels evangelistes (el lleó de Sant Marc, el brau de Sant Lluc, restes de l'àliga de Sant Joan, un àngel i un arcàngel a banda i banda). A sota, un fris, on s'alternen animals simbòlics i cares de màrtirs, que representa el 'mar de vidre' que, segons l'Apocalipsi, hi ha sota el tron de Déu. Entre les finestres obertes en l'absis, podem veure-hi: la Mare de Déu, Sant Pau (a l'esquerra), una altra figura més (potser Sant Joan), i una quarta figura, molt malmesa (a la dreta de l'absis).

 

Sota d'aquestes figures, a la banda dreta, hi ha les restes de dues cares: la de Santa Àgata, amb la seva inscripció que la identifica i una altra sense identificació. Les pintures, realitzades amb la tècnica del fresc, aplicació de pigments sobre una capa de calç humida, tenen una rica paleta cromàtica, amb elements com l'atzurita i el cinabri. Podem reconèixer, en l'estil de les pintures, dues personalitats principals: la del cercle de Pedret, en els caps dels màrtirs, la de més qualitat i la més clàssica i una altra més expressionista en les figures de la Mare de Déu i de sant Pau.

La realització de les pintures es podria datar pels volts de l'any 1135.

 Aquests frescos es van tapar amb una capa de calç cap a la meitat del segle xiv, quan es va instal·lar el baldaquí i el retaule de Sant Vicenç, avui al Museu Nacional d'Art de Catalunya.


La Maria Rosa i el Miquel, la “ parella romànica”  ens expliquen la seva visita :

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/07/sant-vicenc-destamariu-alt-urgell-un.html

Que Sant Vicenç intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.