sábado, 29 de febrero de 2020

VIATGES A LA CARTA. CEMENTIRI MUNICIPAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ, EL GARRAF

Els captivava al Pere Albert Carreño i la Juan Navazo Montero el sector ajardinat del Cementiri de Vilanova i la Geltrú, en el que els nínxols tenen una disposició que els atorga una pàtina entre artística i natural.



Llevat d’error l’autor del projecte fou l’enginyer Francesc Xavier Lluch i Rafecas ( Vilanova i la Geltrú, 1818 + Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 30.09.1889 )

https://www.vilanova.cat/doc/doc_91799345.pdf

http://www.fxlluchirafecas.cat/index.php/historia

https://www.vilanova.cat/doc/doc_21492185_1.pdf

Frederic Soler i Hubert (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 – Barcelona, 4 de juliol de 1895), escrivia el “ Fossar de les Moreres”
http://domingomula.blogspot.com/2010/02/el-fossar-de-les-moreres.html

Diria que amb alguna excepció – tota norma en é almenys una - es podria dir el mateix d’aquest “ Fossar de Vilanova i la Geltrú”

Des de sempre recomanem als nostres lectors que posin els indrets que desvivim, en aquest cas el Cementiri de Vilanova i la Geltrú, el Garraf, Catalunya a la seva agenda per aquest any 2020

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

viernes, 28 de febrero de 2020

ESGLÉSIA DEL MAR, O DE LA IMMMACULADA CONCEPCIÓ I DE SANT PERE PESCADOR DE VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

Retratàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, abans d’anar a dinar al restaurant Ceferino, l’Església del mar de Vilanova i la Geltrú, advocada a la Immaculada Concepció i també a Sant Pere des del 29 de maig de 1985, data en que el Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany i Arnau (Santa Coloma de Farners, 12 d'agost de 1913 - Barcelona, 26 de desembre de 1996),, atorgà el decret de concessió de la cotitularitat de Sant Pere com de vell antuvi demanàvem els pescadors vilanovins.


Patrimoni Gencat
la descriu com un edifici d'una sola nau, amb capelles laterals comunicades i absis semicircular. És coberta amb volta de canó amb llunetes a la nau central, amb volta d'aresta a les laterals i amb semicúpula a l'absis.

La façana és de composició simètrica, dividida en dos cossos horitzontals per una imposta. Al cos inferior es troba el portal, centrat, de mig punt i amb columnes llises coronades per capitells. Al cos superior s'obre una fornícula, centrada, amb la imatge de la Mare de Déu i hi ha un rellotge. Les quatre obertures petites que es distribueixen a la façana són de mig punt. El campanar, centrat, té base quadrada que passa a ser vuitavada i obertures lobulades. Està cobert per una cúpula apuntada.


A l'interior hi ha pintures dels artistes vilanovins Martí Joan Torrents i Brunet (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 7 de desembre de 1887 - 1 de setembre 1977). i Alexandre de Cabanyes i Marquès (Barcelona, 1877 - Vilanova i la Geltrú, 1972)

L'edificació començà el 14 de maig de 1854 a uns terrenys propietat del sacerdot Mn. Antoni Marrugat. A partir d'aquesta data s'inicià l'obra, sufragada per subscripció pública, segons els plànols projectats per l'arquitecte Josep Simó i Fontcuberta (+1874).

El 4 d'octubre de 1859 el bisbe de la diòcesi, Antoni Palau i Térmens (Valls, Alt Camp, 1806 – Barcelona, 1862) , va beneir l'església, que en un principi era sufragània de la de Sant Antoni Abat.

L'any 1867 se'n va delimitar l'extensió parroquial.

L'acabament definitiu es produí l'any 1891, quan es va enllestir la façana i es va aixecar el campanar, que va ser projectat per l'arquitecte Bonaventura Pollés i Vivó (Barcelona, 1857 - Sevilla, 1918) .

La sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, i el recolzament que la Jerarquia Catòlica li va donar, comportaven la destrucció d’una part del patrimoni històric. L’església del mar va servir com a magatzem i taller mecànic.

Com preveia l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), únic membre de la Jerarquia que es va oposar a recolzar el feixisme, l’adhesió a la dictadura ha comportat un allunyament – sembla que irreversible – de la ciutadania vers la confessió catòlica.

VIATGES A LA CARTA. LA TORRE BLAVA O TORRE DE RIBES ROGES. ESPAI GUINOVART. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

El Juan Navazo Montero, retratava La torre de Ribes Roges que va ser construïda el darrer terç del segle XIX com a element defensiu per protegir el barri de Baix-a-mar de possibles atacs, per mar o per terra, de tropes carlines o de bandolers, i és l’única que es conserva de les tres que hi havia a línia de la costa.


La torre ha tingut diferents usos al llarg del segle XX: va ser des d’un cafè restaurant fins a una oficina d’informació turística.

L’any 2000 Josep Guinovart Bertran (Barcelona 1927 - 12 de desembre de 2007) va convertir l’antiga torre de vigilància del passeig Marítim en un espai d’homenatge al mar Mediterrani i la seva gent.

La torre, d’estructura circular, està formada per tres pisos i el terrat. Cada una de les plantes està decorada amb elements relacionats amb l’univers marí.

A la primera planta Guinovart fa una reinterpretació de les llegendes de pirates i naufragis, que tenen com a escenari la comarca i els penya-segats del Garraf, i altres fets que s’han conservat fins als nostres dies gràcies a la memòria popular.

La segona planta està presidida per una estructura de cordes de la qual pengen un conjunt de nusos de pesca, símbol de l’esforç i la duresa del treball dels pescadors i mariners.

La tercera planta està dedicada a alguns dels artistes que han tingut com a font d’inspiració el mar. Noms de pintors, músics i escriptors universals com Dalí, Matisse i Picasso es barregen amb noms d’artistes locals vinculats a la ciutat com Manuel de Cabanyes i Armand Cardona.

Una escala de cargol dóna accés al terrat. Guinovart convida els visitants a gaudir del mar, del passeig Marítim i del far de Vilanova. Un penell en forma de vaixell amb gravats de les constel·lacions marines corona la Torre Blava.

Josep Guinovart (Barcelona, 1927- 2007) estudià art en diverses institucions de Barcelona i París. Està considerat com un dels màxims exponents del corrent informalista. Destaca la seva variada producció artística: pintura, dibuix, obres murals, il·lustracions de llibres, escenografies teatrals, escultura... que es troba als principals museus del món.

Agramunt, a la comarca de l’Urgell, al cor quasi de la terra ferma, inaugurava l'any 1994, al recinte de l’antic Mercat, un museu o espai d'art , dedicat a l’obra de Josep Guinovart Bertran.

L’artista sempre va estar molt vinculat a la població on havia nascut la seva mare
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2017/05/in-memoriam-del-mercat-municipal-ara.html

De fer fotografies – com de tot en aquest món- se’n aprèn més fent-ne que escoltant als “experts”, ja ho deixava escrit Ermessenda de Valrà, “fent i desfent aprèn l'aprenent”.

El Juan Navazo Montero ( Sabadell, 1950 ), començava com a fotògraf ja en la seva maduresa, dit això, considerem que ho fa força bé, oi?.

IN MEMORIAM. ALLÓ QUE EL TEMPS S'ENDUGUÉ. ROSES. L'EMPORDÀ SOBIRÀ.

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, el Joan Dalmau Juscafresa demanava a l’Arxiu Municipal de Roses, dades sobre ‘ el Casino”, on per algunes fonts s’afirma que hi va haver una escola.

La resposta de l’Arxiu diu que amb la denominació de "Casino" no ha existit mai a Roses cap institució així. Evidentment, la informació que apareix a la Rosespèdia, i que en aquest cas va ser introduïda per un/a estudiant de secundària, no és correcte. De fet, l'explicació que ofereix tot seguit ja permet intuir que alguna cosa no funciona: a la planta baixa hi viuen famílies i a dalt hi ha una escola de nenes, que poden identificar com l'escola de les monges franceses que es varen establir a inicis de segle XX i que donava al carrer del Castell de la Trinitat. I on se situava el Casino, doncs?

El local que va funcionar com una mena de casino, almeys in pectore, va ser el Cafè Turró, després Cafè Badosa, que, més enllà de la seva funció de cafeteria/bar, disposava d'una sala de ball que, amb el temps, es va transformar en cinema (Cinema Roses).

Per la seva centralitat urbana, per la seva llarga trajectòria cronològica i, sobretot, per la seva transcendència social (per exemple, al pis superior hi va allotjar la seu del Comitè de Milícies Antifeixistes de Roses l'any 1936) bé es podria considerar l'autèntic casino local.
La seva situació actual és carrer de Sant Elm, números 1-5.

En referència a la seva sol·licitud d'imatges, sobre el cafè Turró/Badosa en trobarà a nombroses publicacions locals. En tot cas, li adjunto una imatge per a què en tingui una primera referència.


El nostre infinit agraïment a l’Arxiu Municipal de Roses i al seu personal.



jueves, 27 de febrero de 2020

SANT JAUME DE MEREA, GAVET DE LA CONCA, EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

La Guillermina Subirà Jordana em feia arribar una fotografia de la capella de Sant Jaume de Merea, nucli de població al terme de Gavet de la Conca, a la comarca del Pallars jussà.


Patrimoni Gencat
en diu ; Església d'una sola nau, amb tribuna als peus i escala d'obra per accedir-hi, a l'esquerra.

L'altar no té absis.

La coberta és de volta de canó i la teulada és de doble vessant, de teules.

El campanar, d'espadanya amb un sol ull i cobert a doble vessant, està coronat per una creu de ferro.

L'amo de la casa Comiols era enterrat al terra de l'interior de l'església. Hi havia la llosa de la seva tomba, en restaurar el terra, de forma totalment incompressible es taparen les lloses amb ciment.

A la façana hi ha la porta principal d'arc de mig punt adovellat i dues finestres quadrades, una d'elles sobre la porta. A la dreta hi ha una font encastada al mur.

La Guillermina afegia un comentari; és una església molt ben conservada externament. Al poble no hi havia ningú a l'hora que hi vaig anar.
No la vaig veure per dintre perquè està tancada.

La part del que hauria de ser l'absis, a llevant, és una paret recta amb una cistella de jugar a basket, i per això no la vaig fotografiar.

El poble està molt reformat, pel que es veu , a l'estiu deu estar ple.

miércoles, 26 de febrero de 2020

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA SACCO I VANZETTI A L’ESCOLA PÚBLICA NARCÍS MONTURIOL ESTARRIOL. ROSES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar alguns enllaços relatius a les escoles de Roses.

No sabia trobar l’autor de l’escola que es va començar a construir a Roses l’any 1934 en uns terrenys donats pel rosenc Joan Martí Fuster al costat de la riera de la Cuana.

L’escola va ser inaugurada el setembre de 1936 amb el nom de Sacco i Vanzetti, dos anarquistes italians executats el 1927 als EUA.
Era una fita cabdal per l’ensenyament a Roses, atès que havia d'unificar les diverses escoles que hi havia escampades per la vila amb unes condicions allunyades dels estàndards. El 30 d'octubre de 1936 la nova escola va patir el bombardeig del Canarias i els alumnes van haver de fugir.

http://rosespedia.cat/index.php?title=Escola_Narc%C3%ADs_Monturiol


Trobava a la página http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?
registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=ROSES&page=2&pos=19

Que l’arquitecte Pelayo Martínez Paricio (Figueras, Gerona, 15 de octubre de 1898 - ibídem, 13 de juny de 1978) fou l’autor del projecte de sis cases per als Mestres, està clar que sense cap certesa, es pensable que fos també l’autor de l’edifici de l’escola Sacco i Vanzetti, rebatejada durant la dictadura com Escola Narcís Monturiol.

https://sites.google.com/site/escolanarcismonturiol/la-nostra-escola

Existeixen imatges d’aquell edifici escolar?.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/04/in-memoriam-de-lescola-publica-narcis.html

IN MEMORIAM DE SANTA EULÀLIA DE CORRÓ D’AVALL. LES FRANQUESES DEL VALLÈS ORIENTAL.

Crisant Palau‎ publica unes imatges de l’església que va ser cremada l'any 1936 com a reacció a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern ÑEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, amb el recolzament amb la Jerarquia de l’església catòlica espanyola, i destruïda totalment l’any el 1939 sense que en quedés cap vestigi. L'església era del segle XI amb quantitat d'afegits i reformes dels segles posteriors






L'any 1940 les forces victorioses d’aquell acte ignominiós que mai ha estat castigat ni censurat, van començar la construcció de nova planta.


L'arquitecte va ser Antoni Fisas Planas (Barcelona, 1896 - ibidem, 1953) l’edifici segueix el classicisme italianitzant imposat pel Noucentisme.

Jordi Contijoch Boada. Vista interior de l'església

L'obra es va acabar definitivament l'any 1954.

lunes, 24 de febrero de 2020

VIATGES A LA CARTA. EL CASTELL DE LA SUDA. TORTOSA. L’EBRE JUSSÀ.

Retratava al Pere Albert Carreño amb el Castell de a Suda de fons, l’edifici que presideix simbòlicament Tortosa està situat sobre un promontori que domina la ciutat , i hom defensa que és l’origen del nucli primitiu de població, per la seva situació estratègica controlant el pas de l'Ebre.


Patrimoni Gencat
en diu ; antiga fortalesa àrab, ampliada amb fortificacions en època medieval i fins al segle XVII. De l'antiga edificació es conserven les muralles, arcades d'accés al recinte, la nau del Polvorí en forma de volta, una sala amb finestres triforades, el pati d'armes i un important conjunt de galeries subterrànies. Les muralles són de planta irregular resseguint la topografia del terreny, un seguit de torres i bestorres, com la del diamant o torre de Túbal, reforcen els paraments. Les muralles i torres foren escapçades i modificades per poder fer front a les necessitats artilleres de l'època moderna. El sector central, la torre de l'homenatge i el cos d'edificació que hi ha al seu darrera, ha estat reconstruït en estil neogòtic, en ocasió de convertir-lo en Parador Turístic Nacional. Els murs i defenses es continuen pels puigs veïns.
Els romans hi aixecaren les primeres estructures emmurallades, però foren els musulmans, sota el califat d'Abderraman III, els qui donaren forma a aquesta fabulosa construcció que pren modernament el nom de la Suda, amb un pou de gran diàmetre i profunditat. Al voltant d'aquest s'articulen unes galeries subterrànies que conserven restes d'un antic molí i dos forns.

Reconquerida la ciutat pel comte Ramon Berenguer IV (desembre de 1148), el castell passa a ser residència dels Montcada i dels Templers com a prova de gratitud per l'ajuda donada durant la batalla.

El rei Jaume I el va escollir com la seva residència favorita i des d'aquí es feren els preparatius per a la reconquesta de Morella, Peníscola i Borriana.

Des del 1294, quan Tortosa passa al domini de la Corona, la Suda fou convertida en palau reial i s'hi afegiren noves sales i elements defensius.

En l'època en què l'infant Ferran fou marquès de Tortosa, el castell passà a les seves mans, i el 1363 fou recuperat pel rei Pere el Cerimoniós, juntament amb la jurisdicció de la ciutat; en aquest moment s'hi feren importants obres de reforma.

Durant l'edat mitjana, el castell fou seu del tribunal de justícia de l'època.

Les construccions medievals romanen molt emmascarades per les obres realitzades durant els segles XVII i XVIII, en què es van fortificar les dues elevacions adjacents per formar un dispositiu de defensa.

A l'accés al castell es pot contemplar un cementiri musulmà. D'aquest se'n va extreure, el 1972, un epitafi datat del segle X amb referències a un governador, conservat al mateix Parador. També es va recuperar dels enderrocs del castell una tapa d'arqueta funerària, d'escriptura cúfica, on se citen versos de l'Alcorà, avui conservada a la col·lecció de l'Ajuntament de Tortosa.

Tant el Pere Albert Carreño, com el Juan Navazo Montero, progressen adequadament en la seva formació com a sherpas de Catalunya, i ben aviat podran – si així hi volen - exercir aquesta tasca.

sábado, 22 de febrero de 2020

AGROBOTIGA DE TIVENYS. L’EBRE JUSSÀ.

En la visita que fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés a la terra dels pastissets, lo coc rapit, la baldana,.., cercàvem també un altre producte d’excepcional qualitat les taronges, i Tivenys és un MOLT BON LLOC per a trobar-ne, oi?.

Fins a set capses de taronges a 0,75€ el quilogram, carregàvem a la furgoneta del Pere Albert Carreño, li cridaven també l’atenció l’escarxofes , i n’afegíem un bon grapat perquè li agraden també - molt – a la Maria Jesús Lorente Ruiz, esposa de l’Antonio Mora Vergés.

El Juan Navazo Montero se’ns desvetllava com un magnific cronista gràfic recollint imatges de l’exposició d’eines i estris de la vida rural que s’exposen a l ‘agrobotiga.


El Pere Albert Carreño en el passeig que fèiem fins al forn per a proveir-nos de pastissets i coc rapit , i a la carnisseria prop de l’església parroquial de Tivenys, advocada a la Arcàngel Sant Miquel, recolliria imatges de les que escriurem en dies successius.

jueves, 20 de febrero de 2020

EL PERILL SOVINT ÉS ATRACTIU. LA MIMOSA COLONITZA LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA

Entràvem a Lloret de Mar per l’església de les Alegries, i ja des d’una bona estona abans d’arribar-hi aquí i allà, veiem exemplars de l’Acacia dealbata, més coneguda com mimosa o mimosa comuna.

Originària d'Austràlia i Tasmània, s'ha estès arreu del planeta, i com a conseqüència del seu formidable potencial colonitzador constitueix una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, i se'l va catalogar al Catàleg espanyol d'espècies exòtiques invasores el 2011. El Reial Decret prohibeix la seva introducció al medi natural, possessió, transport, tràfic i comerç. Sobretot les zones que han patit d'incendis forestals són sensibles a una colonització massiva per mimosa. És una espècie molt problemàtica.

http://aca-web.gencat.cat/aca/documents/ca/legislacio/decrets/rdboe_1628_2011.pdf

http://www.xtec.cat/~fturmo/d108/arbres/mimosa.htm


El Pere Albert Carreño, retratava el dia 10.02.2020 al Juan Navazo Montero, al davant d’un exemplar magnífic, a tocar de l’ermita de les Alegries.

miércoles, 19 de febrero de 2020

VIATGES A LA CARTA. CEMENTIRI DE LLORET DE MAR. HIPOGEU CONILL I ALDRICH. LA SELVA GIRONA

Els sorprenia al Pere Albert Carreño i al Juan Navazo Montero l’altíssima qualitat de l’obra escultòrica i arquitectònica que hom pot veure al del passeig central del cementiri de Lloret de Mar.

L'Hipogeu Conill i Aldrich està ubicat en el marge dret del passeig central del cementiri de Lloret de Mar i té com a matèria primera la pedra de Montjuïc i el marbre de Carrara.

El monument està estructurat en dues parts: per una banda tenim la tomba pròpiament, la qual està coberta amb una làpida i flanquejada per dos petits promontoris, un a cada banda respectivament, sobreelevats els quals estan ornats amb una decoració vegetal la qual ha quedat parcialment tapada per la brutícia i erosió provocada pel pas progressiu del temps.


Mentre que per l'altra, en el que seria la capçalera de la sepultura trobem adossat un gran cos vertical que es manifesta a la pràctica en format d'estela funerària. Una estela la qual està formada per tres elements compositius. En un primer pla trobem una gran creu, la qual adopta la tipologia de les Creus de Terme. La creu està estructurada en tres parts: el basament, on descansa tot el pes, és molt alt cosa que comporta la reducció significativa de les dimensions del fust estriat culminat pel capitell de marcada ascendència floral. Corona tot el conjunt una magnífica creu, de grans proporcions, sota de la qual es pot llegir la paraula "CARITAS" i que està presidida per la imatge de Crist Crucificat en la cara principal i de la Verge Maria en la posterior. No es tracta d'una Creu discreta i freda, sinó tot el contrari, ja que la profusa i espessa ornamentació de tall vegetal amb aquestes tiges i flors carnoses que la cobreixen, li confereixen un caire abarrocat a ulls de l'espectador.

La Creu i l'estela només entren en contacta al nivell del fris en forma de corona floral que capça l'estela i s'imbrica en el complicat ornament vegetal que configura el capitell en què reposa la creu. El seu fust estriat es converteix en eix de simetria de l'estructura de l'estela que, a redós del coronament i de la creu, adoptarà un aspecte d'edicle o de templet protector de les dues figures en baix relleu que neixen del seu interior per disposar-se a ambdós costats d'aquella. Es tracta de dues figures poc definides i aconseguides des del punt de vista estilístic -manca d'expressivitat, poca definició de les vestimentes, poca riquesa de detalls- que esdevenen dues noves versions del tema de l'àngel. Un d'ells és portador del calze i la sagrada forma, representats en baix relleu sobre la coberta d'un llibre, mentre que l'àngel de la dreta és portador d'una àncora. No es tracta de figures gratuïtes, sinó tot el contrari, es tracta de representacions al·legòriques de l'Esperança i la Fe com així ho demostra els respectius rètols ubicats sota el fris floral del templet que les aixopluga. Així l'àngel que porta l'àncora representaria l'Esperança "SPES", mentre que el de l'esquerra al·ludeix a la Fe "FIDES". Això demostra que aquest monument funerari està impregnat d'una forta simbologia cristiana: l'Esperança sobre l'àngel portador de l'àncora, la Fe sobre el qui recull la representació del calze i, finalment, la virtut de la Caritat al que seria el capitell de la columna que ens condueix al crucifix, condició imprescindible de la salvació.

Les dues parts estan complementades respectivament amb sengles inscripcions. Així sobre la làpida i amb unes lletres de mida gran hi podem llegir "JUAN CONILL MONTER E.P.D." Això per una banda, mentre que per l'altra, en la part posterior del cos vertical apreciem la següent inscripció: "PROPIEDAD DE CLARA ALDRICH VDA DE CONILL".

El projecte de construcció de l'hipogeu està datat a l'abril de 1906. La instància per a la seva aprovació data del 24 d'abril de 1906. La propietària de l'hipogeu era Clara Aldrich Lluhí de Conill. Fou dissenyat per l’arquitecte Bonaventura Conill I Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946).


No trobava cap dada de l’autor de les imatges, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmai.com

Poseu Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

martes, 18 de febrero de 2020

VIATGES A LA CARTA. CEMENTIRI DE LLORET DE MAR . HIPOGEU CAMPS I NONELL . LA SELVA. GIRONA

Els sorprenia al Pere Albert Carreño i al Juan Navazo Montero l’altíssima qualitat de l’obra escultòrica i arquitectònica que hom pot veure al del passeig central del cementiri de Lloret de Mar.


Retratava l'hipogeu Camps i Nonell, construït entre 1908 i 1910, obra de l’ escultor Ismael Smith Marí (Barcelona, 16 de juliol de 1886 - White Plains, Nova York, 1 de novembre de 1972)

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/ismael-smith-artista-mnac_173898_102.html

El material de construcció de l'hipogeu és la pedra de Montjuïc i el gres de la Sénia de Tarragona

La figura femenina amb els ulls tancats i les mans creuades sobre el pit i com si flotant, reflecteixen la mort. El color blanc de la pedra de la figura destaca del vermellós de les roses que la rodegen.

La identificació del sepulcre, hi ha unes lletres superposades en bronze amb el nom de la família (FAMILIAS CAMP NONELL) sobre una superfície corbada que prescindeix de la idea de làpida sepulcral rectangular.

L'hipogeu es tanca amb quatre pilons (amb forma de branques de roser i connectats per cadenes)

La propietària era Ana Novell, vídua de Camps.

Poseu Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

Com deia Ermessenda de Valrà “demà mai no arriba” , i avui amb l’evidencia del canvi climàtic propiciat per l’estultícia monumental de l’espècie “ homus sapiens sapiens’ , l’afirmació esdevé quasi tràgica, malgrat el que puguin dur algunes ‘ments pertorbades

lunes, 17 de febrero de 2020

HIPOGEU BONAVENTURA DURALL I MATARÓ. CEMENTIR DE LLORET DE MAR. LA SELVA.

Josep Maria Barnadas i Mestres (Barcelona, 28 d'abril de 1867 - Alella, Maresme, 1939), és autor de la figura del Hipogeu Durall i Carreras, dissenyat per l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946).


Reprodueixo de : https://ca.wikipedia.org/wiki/Hipogeu_Durall_i_Carreras

Es tracta d'una sepultura de planta rectangular d'extrema senzillesa. Trenca aquest ritme monòton tant la posició en descens de la tomba, com els quatre pivots ubicats en els quatre punts cardinals del rectangle base, amb sengles baranes. Els dos elements capitals que focalitzen i monopolitzen tota l'atenció de la sepultura són dos: per una banda, la làpida la qual conté una gran inscripció a manera de llegenda que diu així: "FAMILIA DURALL CARRERAS". Mentre que per l'altra i aquest és l'element capital, trobem l'escultura exempta de l'àngel ubicada en el coronament de la tomba. Ens trobem davant d'una imatge alada amb el cabell solt i amb uns trets físics que tot apunta que són femenins i està vestida amb una túnica a manera de casulla. Presenta una actitud solemne de pregària; el cap s'inclina endavant, amb els ulls tancats i les mans juntes; apareix postrada, en una manifestació plàcida que fon la figura sobre la sepultura. Les ales de l'àngel s’encorben perfilant una possibilitat dinàmica que repercuteix sobre la vertical estàtica del cos i hi introdueix una tensió que articularà un conjunt complagut en equilibri. La seva posició, tensa i equilibrada al mateix temps, implica una actitud clara, la de l'oració. En observar de prop la figura observem sobre el pit de l'àngel, la presència de la creu, així com la utilització d'un sistema ornamental fonamentat en la repetició del trèvol.

La visió frontal de l'escultura ens planteja la coherència d'un projecte que s'elabora a partir de formes triangulars. Inclús en la modulació acabada del rostre de l'àngel es manifesta l'elecció d'aquella imatge triangular. L'escultura evidencia una gran diversitat i amalgama de textures. Així el rostre - la testa sencera des de l'escot- i les mans de la figura orant, en finíssim i tors modelat en marbre, contrasten també cromàticament amb la pedra de Montjuïc utilitzada en la realització del cos vestit i les ales de l'àngel, de manera que el to pàl·lid i blanquinós del material s'atribueix a les carnacions fent-se notori sobre el gris tacat i rugós de la resta del conjunt. El blanc de la làpida en què és gravat el nom de la nissaga, completa la combinació de tons i el joc bicolor d'aquesta sepultura.

L'emplaçament de l'escultura no és aleatori ni arbitrari sinó tot al contrari, ja que està absolutament premeditat i estudiat. Així tant la postura com la posició del cap de l'àngel condueix ràpidament la nostra mirada, en un descens que acompanya la configuració de les ales, a la làpida.

L'estat de conservació de la sepultura no és dolent, però tanmateix convida que es practiqui en ella un seguit d'obres en matèria de manteniment i millora, per tal de netejar la pedra la qual està molt enfosquida i farcida de fongs.

El propietari de l'hipogeu era Bonaventura Durall i Mataró, el qual era natural de Lloret de Mar i nascut el 1863. Pilot, amb domicili accidental a Barcelona, fill de Bonaventura Durall i Salvador i Rosa Mataró i Domènech (difunta), segons consta a l'Acta Matrimonial, datada el 5 de setembre de 1895. Es casà amb Concepció Carreras i Casanovas, natural de Lloret i de 20 anys d'edat, resident al carrer de Sant Narcís núm. 7, fills de Manuel Carreras Botet (difunt) i Concepció Casanovas i Macià.

Al padró de 1901, Bonaventura Durall i Mataró apareix com a resident al carrer mar de Venècia núm. 20

PANTEÓ SERRAHIMA AL CEMENTIRI DE LLORET DE MAR ATRIBUIT A RAMON MARIA RIUDOR CAPELLA, ARQUITECTE MUNICIPAL DE TIANA.

El Panteó Serrahima (1905) situat prop de la capella de Sant Crist del Cementiri de Lloret, es un panteó-capella d'aire medieval. compost per diversos cossos tots ells rematats per cresteria i amb quatre grans pinacles i una creu.


Sobta força trobar-se amb una única obra funerària atribuïda a l’arquitecte Ramon Maria Riudor i Capella ( Barcelona 1867 + Tiana, el Maresme, 20 Abril 1938 )



Li demanaré al Jose Maria Toffoli Carbonell, si té constància d’aquesta obra, i àdhuc si Ramon Maria Riudor i Capella, va dur a terme alguna obra funerària a Tiana.

Ens agradarà tenir noticia de la peripècia vital d’aquest Serrahima que dóna nom al panteó a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PANTEÓ GRÀCIA ESQUEU SURIS/JOSEPH ESQUEU VILALLONGA. CEMENTIRI DE LLORET MAR. LA SELVA. GIRONA

Sorprèn força que només per excepció les fitxes informatives del Cementiri de Lloret de Mar, facin referencia als artistes i/ artesans que feien realitat els dissenys del arquitecte, en aquest cas Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946).

Un clar exemple és el Panteó Gràcia Esqueu Suris, o Joseph Esqueu Vilallonga en el que amb un gran sentit d'organicitat i unitat, s'ha prescindit de la capella-panteó i se'n destaquen tres elements.


En primer terme hi ha un drac que dóna l'esquena al passeig central i permet arrodonir un dels angles del monument.

En segon terme hi ha una estructura que serveix de base a la representació del sarcòfag.

I en tercer lloc, la gran creu suportada per un arc parabòlic.


La identificació de l'enterrament està resolta amb una estructura circular i una sobreelevació concèntrica que mostra les lletres, en relleu de bronze, del nom "JOSEPH ESQUEU Y VILALLONGA". A la base circular, en relleu de pedra (de Montjuïc) hi ha la llegenda "Y FAMÍLIA".

Pel que fa al drac, clara referència del "regne de les ombres", sosté una calavera a la grapa esquerra. Sobre la calavera hi ha les taules de la llei (gravades amb la paraula "LEX"). Per contraposició, sobre l'arc en paràbola a manera d'entrada, s'aixeca la creu. Aquesta porta la llegenda, en relleu de pedra, "EGO SUM VITA" i al mig de la creu hi ha un cor sagnant i coronat d'espines recobert de mosaic vermell i envoltat de quatre raigs daurats i un joc de vidres tallats a manera de cercle de radiació.

Quant al sarcòfag, al nivell intermedi, és la commemoració dels enterrats a sota amb una profusa decoració vegetal i geomètrica. A les formes romboïdals de la façana hi ha les inicials G.E.S (de Gràcia Esqueu Surís, filla de Joseph Esqueu Vilallonga, i promotora de l'obra)

Ens agradarà tenir noticies de la peripècia vital dels finats a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Poseu el Cementiri Municipal, la Vila de Lloret de Mar, la comarca de la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

Tenim gent MOLT ineficaç i corrupta l davant de bona part de les Institucions Públiques mundials, alguns fins neguen l’evidència del canvi climàtic, no feu projectes a llarg termini, llevat de canvis radicals, el desastre és imminent.

viernes, 14 de febrero de 2020

VIATGES A LA CARTA, EL PI REPUBLICÀ A LA PLAÇA DEL SANTUARI DE SANTA CRISTINA DE LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA.

Tota la feina feta a http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/ – que és molta - és inaccessible fins que algú decideixi – una vegada més – perdonar-nos la vida

El seu missatge és Error establishing a database connection

Ens sap greu, sobretot, per l’empresa que hi ha al darrere – la que s’hi juga els diners – a la que aquestes continues tallades i suspensions li comporten una pèrdua de competitivitat que la pot abocar al tancament.

Tenim alteratives, el amics de https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/ , els blocs de Google,.....

Els amics lectors compartiu aquests enllaços i que TOTHOM tingui clar i coll avall, que contra Catalunya i el catalans, TOT S’HI VAL.

Ens arribàvem fins aquest Santuari de la Selva, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, havia tingut casino de visitar-lo l’any 2013 amb el Josep Olivé Escarrè ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6.05.2019 ), com aquella ocasió el volia ensenyar l’Església magnifica , les vistes sobre el mar d’una bellesa inenarrable, i alhora que poguessin veure i retratar el pi magnífic que acollia el 7 d’agost de 1934 una Reunió del Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya.



Lluís Companys i Jover (ERC)
Josep Dencàs i Puigdollers(ERC)
Ventura Gassol i Rovira (ERC)
Martí Barrera i Maresma (ERC)
Joan Comorera i Soler (USC) Unió Socialista de Catalunya
Martí Esteve i Guau (ACR)Acció Catalana Republicana
Joan Lluhí i Vallescà (PNRE) Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra

Santa Cristina portava a l’Altíssim la nostra pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!!!



Fotografia Xavier Caparrós Moreno. Altar major barroc http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=26818

Poseu Santa Cristina, Lloret, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.

CASA MANUEL SALADRIGAS FREIXAS. BLANES. LA SELVA.

Fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, la darrera parada a la capella de la Mare de Déu de l’Esperança de Blanes, donàvem aquí per acabada la sortida del dia 10.02.2020, en el que havíem gaudit d’una temperatura quasi estiuenca.


Abans de pujar al vehicle amb el que retornaríem al Vallès Occidenty retratava la façana de la casa que Manuel Saladrigas Freixas ( Barcelona, 1872 + Barcelona , 1949 ), encarrega aixecar a l’arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 20 de abril de 1891 – ibídem, 13 de julio de 1987)


L’empresari Manuel Saladrigas era un industrial que tenia una fàbrica tèxtil al Poble Nou de Barcelona i estiuejava a Blanes.


En els dies foscos que seguien al cop d’estat dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el Govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, amb el recolzament de la Jerarquia de l’Església catòlica, a la casa s’hi van celebrar misses clandestines organitzades pel mossèn Agustí Andreu de Blanes.

La casa va ser conservada per la filla de Manuel Saladrigas, Teresa Saladrigas Saladrigas (1901-?), i va resistir a l’embat constructiu dels seixanta fins que fou protegida per l’Ajuntament als vuitanta i adquirida pel mateix Ajuntament a finals dels anys noranta.


https://fotos.arxiuhistoricpoblenou.cat/download/101565-1/40+Els+Saladrigas+La+vida+quotidiana+duna+familia+burguesa.pdf

El 13 d’abril de 2003 es va inaugurar la restaurada Casa Saladrigas com a Sala d’exposicions municipal en un acte multitudinari.
https://www.bonart.cat/tag/casa-saladrigas/

Poseu Blanes, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.

jueves, 13 de febrero de 2020

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA MARE DE DÉU DE LA PAU D’ÒDENA. L’ANOIA.

No sabia trobar informació de l’arquitecte Francesc Claramunt Pol – lloc i data de naixement, i en el seu cas de traspàs - , i com sempre ‘humiliats davant de Déu’ demanem ‘urbi et orbe’ la col·laboració de qualsevol persona física i/o jurídica perquè ens ho faci saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Francesc Claramunt Pol va ser l’autor del projecte de l’església del barri de Sant Pere d’Òdena, advocada a la Mare de Déu de la Pau , retratada per l’Antoni Calvo Uribe, i de la que Patrimoni Gencat ens diu; edifici de nova planta construïda l’any 1978.


La construcció està feta a base de diferents mòduls circulars que van sobreposant-se un sobre l'altre fins a configurar aquest singular conjunt. Es tracta de tres cossos, el primer de dimensions més reduïdes, inclou la porta d'entrada i el campanar, també de forma cilíndrica.

El segon cos és el més gran i ample i correspon a l'església d'una sola nau circular amb llargues i estretes vidrieres als murs i una filera d'arcs apuntats a l'exterior. I per últim, un tercer cos cilíndric i més alt que els altres, vendria a correspondre amb el que són els clàssics absis de les esglésies romàniques catalanes.

Es tracta doncs, d'una traducció actual del antics elements estructurals de les esglésies cristianes.

Coincideixo amb els amics de Pobles de Catalunya, en que el campanar, recorda els minarets orientals.

miércoles, 12 de febrero de 2020

EL CASTELL D’EN PLAJA. LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA

Ens arribàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antoni Mora Vergés, fins al Castell d’en Platja, del que Patrimoni Gencat en diu; edifici aïllat en forma de castell i situat prop del Turó Rodó, al costat esquerra (o a la part nord) de la platja gran de Lloret. És un indret des del que hom té una òptima visió de LLoret de Mar, i alhora el castell és molt visible des de la platja de Lloret, cosa que ha fet que esdevingui motiu i quasi logotip de la Ciutat.


La planta és rectangular i té varis cossos de dues i tres plantes. Existeixen dues torres de planta circular, encara que una té molt més diàmetre que l'altra i una és més alta i prima que l'altra. Hi ha portes i finestres amb arcs i mènsules apuntades i espitlleres als panys de paret culminats amb merlets. La coberta és aterrassada.

La construcció, d'estil relativament neogòtic, és de pedra i ciment i la coberta de rajola. Al voltant de l'edifici principal hi ha diversos panys de paret emmerletats, fins i tot hi ha un caminet que arriba fins als penya-segats de la costa en forma de mirador.

l'arquitecte Isidre Bosch Batallé (Vilanna, 1875-1960) fou de l’autor del projecte que s'iniciava l’any 1935, sota un sistema republicà i democràtic, i s’acabaven l’any 1940 a l’època de major crueltat de la dictadura.


El promotor fou Narcís Plaja Martí, casat amb Maria Vilà i Ruyra de Blanes, neboda de l’insigne escriptor Joaquim Ruyra i Oms (Girona,1858 - Barcelona, 1939), propietari de Galetes Plaja.



S’explica que Narcís Plaja Martí encarregà l'edifici per mostrar la seva puixança económica. A Catalunya hi ha un reguitzell d’edificis semblants, aixecats “Ad maiórem glóriam” dels seus propietaris.

La construcció d'aquest edifici despertà molta polémica al Lloret de l’època, està clar però , que ha acabat sent un dels símbols del poble, com l’Església parroquial advocada a Sant Romà, el Cementiri Municipal, ....


La fotografia feta pel Joan Ramos Borràs des del Poblat Ibèric ens mostra una imatge poc "èpica" e l’edifici.


EL PI RODÓ DE L’ERMITA DE SANT QUIRZE I SANTA JULITA. LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA

Anàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés a retratar l’església de Sant Quirze i Santa Julita, que s’aixeca prop del Cementiri Municipal de Lloret de Mar.

Ens cridava l’atenció un magnífic pi rodó, al que lògicament batejàvem com el Pi Rodo de Sant Quirze i Santa Julita de Lloret de Mar.

A la pàgina de l’Ajuntament expliquen que l’ermita de Sant Quirze és un edifici anterior al segle XI de gran senzillesa que segueix les lleis compositives de l'arquitectura rural catalana. No es coneix amb certesa l'origen de l'ermita, però està documentada en una acta de consagració de l'antiga Parròquia de Sant Romà, que ja existia l'any 1079.



Ermita de Sant Quirze L’ermita actual té dues parts diferenciades almenys en planta: la que correspondria a l'antiga ermita medieval i que ara ocupen les dues sagristies i l'espai de l'altar major, i la que avui serveix de nau per als fidels i que alhora està situada en un nivell més baix. Aquesta darrera correspondria a una ampliació del segle XVIII, en la primera part, que descobria l'entrada primitiva –ara tapiada– per la façana que dóna a migdia (exactament al SO) amb una porta adovellada, amb una finestra a cada costat, una en el seu lloc original –també tapiada– i una altra, potser afegida després, a nivell més elevat. A la part inferior d'aquesta façana, i també en les altres d'aquesta part antiga, les parets de les quals estan formades sovint amb materials de procedència romana, s'utilitzà encara l'argila com a material d'unió de les pedres. La primitiva ermita medieval tindria uns 4,5 metres d'amplada per 10 de llargada. L'ampliació del segle XVIII va convertir la planta del santuari en una mena de quadrat de 10,5 metres de costat, aproximadament. La façana principal va ser esgrafiada l'any 1935 per Adrià Gual. En una zona molt propera a l’ermita, es van trobar fragments de ceràmica romana, una moneda de Constantí i diverses sepultures. Les troballes realitzades al voltant d'aquesta ermita podrien justificar l'existència d'una primitiva església paleocristiana i d'una necròpolis adjunta. Els genovesos la incendiaren en el segle XIV. L'ermita de Sant Quirze és, doncs, la més antiga de Lloret. En efecte, ja s'esmenta el 8 de gener de 1079 quan fou consagrada la de Sant Romà (avui ermita de les Alegries) amb aquestes paraules: A meridiei parte similiter terminatur in parrochiae Sti. Ioannis in valle marina et sic vadit per ecclessiam Sti. Chirici.

El Diari de Girona recollia en data 28.06.2012 que a l’esglesiola de Sant Quirze i Santa Julita de Lloret ‘ Costa Brava’, La Selva, Girona, Catalunya els cultes que s’hi duen a terme son els de la comunitat Ortodoxa Russa.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/09/goigs-sant-quirze-i-santa-julita-lloret.html

http://relatsencatala.cat/relat/lesglesia-ortodoxa-de-sant-quirze-i-santa-julita-de-lloret-costa-brava-la-selva-girona-catalunya/1047398

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=26804

http://patrimoni.lloret.cat/ca/moll-museu-obert-de-lloret/ermita-de-sant-quirze

martes, 11 de febrero de 2020

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE L’HOSPITAL DE LLORET DE MAR ADVOCADA ALS SANT METGES. LA SELVA. GIRONA

En la visita que fèiem a Lloret de Mar el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, retratava la façana de ña Capella dels Sants Metges, emplaçada al costat dret del carrer Hospital Vell.


Patrimoni Gencat explica que es tracta d'una capella d'una sola nau, la qual consta d'un portal, d'accés, d'arc de mig punt; un ull de bou de grans dimensions i campanar d'espadanya d'un sol ull, equipat amb una campana i coronat per una gran creu. Sota la campana es poden llegir les grans inicials fusionades en un sol pla de "M V".

Aquest portal, equipat amb muntants de tamany mitjà, però això si, ben treballats i escairats els quals tenen com a matèria prima la pedra, concretament el granit, sobresurt especialment per dos factors: per una banda, pel sumptuós tractament a que s'ha sotmès la porta, la qual està treballada en un repujat de fusta. Concretament en la part esquerra superior, podem observar un relleu molt atractiu constituït per garlandes i motius florals. Mentre que per l'altra, al costat esquerra del portal trobem una inscripció molt interessant, gravada sobre una placa de ceràmica, la qual fa al·lusió a les obres de restauració que es van dur a terme en la capella i que diu així:

"EN EL DESÈ ANIVERSARI DEL XINO-XANO

ES VA POSAR AQUESTA CAMPANA QUE PORTA

PER NOM MARINA

LLORET DE MAR, GENER DE 1989"

La façana està emmarcada a ambdós costats per dues pilastres - una per banda-, les quals descansen sobre un basament i que estan coronades per sengles capitells, els quals s'ajunten constituïnt una cornissa sobre la qual trobem les inicials anteriorment citades de "M V". Posteriorment les pilastres es prolonguen en un segon estrat i estan coronades amb uns petits pinacles de tall vegetal i floral. Però la cosa no acaba aquí ja que els capitells tornen a ser prolongats fins al punt d'esdevenir la motllura externa del campanar d'espadanya.

Remarcar a mode d'apunt que tot aquest entramat arquitectònic des de les pilastres que flanquejen la façana, passant pels capitells i fins arribar a les cornisses és fictici i fals. Tot aquest entramat no és de pedra sinó tot el contrari, ja que simplement està arrebossat i pintat.

La capella pertanyia a l’antic hospital de beneficència de Lloret, que va ser fundat l’any 1445 per Narcís Oliveres, canonge de la catedral de Girona i administrador de la Pabordia del mes de novembre i, en qualitat de tal, senyor del territori de Lloret. En construir-se el nou hospital, aquesta capella annexa va ser posada a la venda per l’Ajuntament i adquirida el 21 de juny de l’any 1881 pel canonge Dr. Narcís Domènech i Parés, que la va cedir tot seguit a la parròquia.

El procés seguit va ser el següent: en data 10 de novembre de 1880 l’Ajuntament de Lloret acut al bisbe de Girona per sol·licitar la venda de la capella de l’antic hospital, per ser –d’acord amb els cànons– el seu únic propietari, i així –gràcies al producte de la seva venda– poder ajudar en la finalització de les obres del nou hospital. El bisbe de Girona atorga el seu consentiment sota la condició que el comprador, tot seguit a l’acte de compra, en fes lliurament a l’Església, reservant-se, però, el comprador el dret de reivindicar-la si l’Estat volia en algun moment fer-se amb la seva propietat. El preu de venda va ser de mil cent quaranta-cinc pessetes, que el comprador lliurà en bones monedes d’or i d’argent, que restaren dipositades en poder d’Eduard Martínez i Dalmau, farmacèutic, dipositari de l’Ajuntament de Lloret. Signaren pel consistori el seu alcalde, que era Agustí Font i Surís, i el síndic, Esteve Pi i Parera.

L’any 1912 s’inicia la seva restauració per iniciativa del canonge Dr. Agustí Vilà, sota la direcció artística de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946), que fou el mateix que posteriorment va iniciar la construcció de la part modernista de l’església parroquial de Lloret, així com alguns panteons del nou cementiri municipal.


En aquesta restauració es va dotar la capella de les actuals voltes de creuer de rajola, típiques del modernisme català.

Tant la premsa de Girona com la de Barcelona es van fer ressò de la restauració, especialment per la notícia referent a l’escultura dels sants Cosme i Damià, que els artistes Segundo Vaucells i L. Alculiol tenien exposada a la plaça de Santa Anna de Barcelona, destinada a la capella de Lloret. Es tractava d’una obra de mèrit, segons les seves paraules, consistent en un conjunt en què un dels sants està dret i l’altre agenollat.

La capella dels Sants Metges, després de la seva restauració, va ser inaugurada solemnement el dia 16 de juliol del mateix 1912.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, i que rebien el recolzament de la Jerarquia de l’Església Catòlica el conjunt hospitalari quedà destruït, i l’únic que es va conservar fou la seva capella, que gràcies a la devoció dels lloretencs pels Sants Metges –Cosme i Damià–, es va reconstruir una vegada acabada la contesa.

Darrerament ha estat conservada per particulars i entitats com el Xino-Xano que, entre altres actuacions, la va dotar de nou d’una nova campana anomenada Marina.

Últimament s’ha encomanat la seva conservació i manteniment a la Confraria de Sant Elm, patró de navegants i mariners. Després d’una renovació interior i exterior, que li ha donat un aire mariner, l’han adoptat com a seu social. Se li ha donat un impuls cultural que l’ha convertit en
espai d’exposicions, concerts, conferències..., tot conservant el seu ús religiós.

Fotografia del interior de Rabanissa

Per tal de commemorar el centenari de la seva restauració, duta a terme per l’arquitecte Bonaventura Conill (16 de juliol del 2012), la Confraria de Sant Elm, va dur a la restauració de la teulada, que es trobava en molt mal estat.


Poseu Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya a la votra agenda.