domingo, 31 de enero de 2021

QUE EN SABEM DE L’ANTIC TEATRE DE SANT JOAN LES FONS?. LA GARROTXA. GIRONA

 L’Olga Sacrest i Roca,  retratava l’any 1986, la façana de l'edifici del  cafè-teatre situat al carrer de Santa Magdalena, al terme de Sant Joan les Fonts, a la comarca de la Garrotxa.





No en diuen res els del Coac de Girona, que consideren únicament  dignes de menció  6 edificis de Sant Joan les Fonts :

 

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=&registre=&adreca=&poblacio=Sant+JOan+les+Fonts


Patrimoni Gencat fa una manifestació antològica , ignorem la data concreta en que va ser bastit el cafè-teatre de Sant Joan les Fonts; és una obra de la nostra centúria, utilitzant molts mòduls clàssics. Està clar que l’edifici no es va aixecar en una nit, i que el Consistori santjoanenc si mes no en devia tenir coneixement, oi?.  En demanaren informació a ajuntament@santjoanlesfonts.cat ,     mvidal@santjoanlesfonts.cat      ,     per descomptat si algú en té informació sou pregats de fer-nos-la arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com


L’edifici disposa de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes laterals. Té planta, pis i golfes. L'entrada a l'edifici està protegida per un porxo sostingut per quatre columnes amb el fust llis i capitells sense ornamentació; aquesta porxada es converteix en un ampli balcó al pis superior, amb balustrades. Les golfes estan ventilades per una finestra de punt rodó que conserva els porticons de l'època.


A la pàgina de l’Ajuntament feien un copiar/pegar :

https://municipiscatalans.com/inici/comarques%20de%20girona/Garrotxa/Sant_Joan_les_Fonts/attachments/383_Sant%20Joan%20les%20Fonts%20_Qu%C3%A8%20fer.pdf





Fotografia de Mn. Josep Maria Viñolas Esteva. (Salitja , La Selva, Girona 10-03-1966.)


La inèrcia perniciosa que ens inoculava la dictadura franquista ha resultat mes letal que la Covid. 19 


sábado, 30 de enero de 2021

CAMÍ DE SANT ERMENGOL. FIGOLS I ALINYÀ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local  RENOVABLE  “,  en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.


publica fotografies  de l’antic camí d'època medieval, que servia de comunicació entre Organyà i la Seu d'Urgell, situat a la vora del Segre.


Les restes més importants es poden veure a l'estret de Tresponts.


Es conserven alguns trams de volta de mig punt, recolzats directament sobre la roca del marge del riu.




 

la tradició atribueix la seva construcció al bisbe Ermengol d'Urgell (Aiguatèbia, segona meitat del segle x - El Pont de Bar Vell, 1035)


Durant el seu pontificat va afavorir grans obres públiques, com la construcció de ponts i camins per a la millora de la comunicació de l'Urgellet com la construcció dels ponts al Congost dels Tresponts, o el pont a l'antic municipi de Bar on va morir en caure de les bastides del nou pont.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 


 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  afegim la intercessió de Sant Ermengol d'Urgell davant la Altíssim  ,  iconfiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissaamb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacionsfísiques i/o psíquiques, i  aquells queno tenen una bona situació econòmica.

S’HA ENDERROCAT L’EDIFICI DE L’ANTIGA COOPERACIÓ?. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA

 

L’Olga Sacrest i Roca,  retratava l’any 1986 l’edifici conegut com l’antiga Cooperació, del que en deia Patrimoni Gencat; fàbrica de planta regular i teulat a dues aigües situada a la riba dreta del Fluvià. Disposa de planta i pis. Cal destacar les grans obertures coronades per arcs de rajols decoratius que es troben repartides simètricament per la façana dels dos pisos, en un total de 9. Entre la finestra i l'arc de rajols hi ha un aplic rodó de ceràmica vidriada. Els dos pisos estan separats per una franja de dents de serra. El teulat és sostingut per bigues de fusta.



       

La Marta Compte Coll publica una fotografia amb aquest peu de foto;  enderrocament de la Cooperació. 1996




Es tractava del mateix edifici ?.

Teniu dades de la seva història ?

Qui en va ser el promotor ?

Qui en va ser l’autor ?.


La Marta Compte Coll, em comentava que l'edifici de la Cooperació no ha estat sempre al mateix lloc. Havia estat a la riba del Fluvià, quan es va fundar, no puc precisar  on era, sí però,  que el meu avi Cristòfol Coll en va ser el primer gerent.


L’Olga Sacrest Roca, em precisava;  no son el mateix edifici . La Cooperació era una fabrica molt gran que hi havia al costat de la plaça Clara i només n’ha restat la xemeneia.




La foto que publiques és d’un antic taller de sants  . Ara no recordo el nom, crec que la vaig titular fabrica tèxtil al costat del pont  de Santa Magdalena”,  encara existeix , com tots els edificis industrials del costat del riu però, estan abandonats i molts en ruïnes.


viernes, 29 de enero de 2021

CAN MAHOLÀ DE LLIGORDÀ. BEUDA. LA GARROTXA. GIRONA

 

L’Olga Sacrest   Roca pública una fotografia del Casal  de Can Maholà , que forma part del poble disseminat de Lligordà, al terme de Beuda, a la comarca de la Garriotxa,  estant el seu nucli presidit per l'església romànica de Sant Pere.




Can Maholà , dit en ocasions Can Maular,  s'alça damunt d'un turó i fou casal fortificat.


L’Olga Sacrest   Roca l’havia retratat a la dècada dels 80 del segle XX





Patrimoni Gencat explica que és  un edifici de planta irregular, amb un ampli cos central d'estructura rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes laterals; disposa de baixos i dos pisos superiors.


Annexa al casal hi ha la casa dels masovers, que té el teulat a dues aigües, disposant de baixos, pis i golfes.


A l'angle Nord-est d'aquest conjunt es pot veure una torre sobrealçada que possiblement s'utilitzà com a colomar.


L'aparell constructiu de Can Maular és ric, utilitzant carreus ben treballats per fer les obertures i els cantoners.


Una àmplia eixida va ser construïda a l'angle sud-oest i correspon a una ampliació posterior a la fàbrica primitiva.


La primera datació que se'n té és de fa 800 anys, en un pergamí. I la primera persona de qui es té constància en relació amb la casa és Bartomeu Maholà, que el 13 de febrer de 1148 va obtenir la custòdia d'unes terres. Però no va ser fins al 1507 que les persones que hi vivien van aconseguir-ne la plena propietat: va ser Margarida Maholà, que va aconseguir la directa senyoria de la casa.


 L'aspecte que té actualment és fruit bàsicament dels canvis fets durant el segle XVIII.


A darreries  del segle XX es va refer tota l'estructura de la casa, des dels fonaments fins a la teulada, ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com  el promotor/s i de l’autor, noms  cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, ... , vaja, les dades bàsiques i mínimes que s’acostumen a fer públiques en el països civilitzats.

 

Un dels episodis històrics més rellevants en què es van veure involucrats els habitants d'aquestes terres va ser la Guerra del Francès (1808-1814).


Després de la guerra  en què fou assassinat Ramon Maholà i Llongarriu, la masia fou fortificada, i avui en dia encara conserva dues torretes o garites de vigilància.


La Revista de Girona dedicada un article a la casa :

http://www.revistadegirona.cat/recursos/1999/0194_101.pdf?fbclid=IwAR1XbdnNRvthg5jEg1biA0u2k7S4XTxAaDYquHBXlCrATEN-wCmDPLFOcx8


La casa en l’actualitat acull turisme rural:

  http://www.canmahola.com/


Quan al topònim Lligordà ens diu el diccionari català valència balear;  d’etimologia  incerta. Segons Francesc Montsalvatge i Fossas (Olot, 28 d'agost de 1853 - Girona, 30 de juny del 1917) e Not. hist. x, 270, en certs documents vells el nom de Lligordà apareix escrit Ligurdunum, i ell creu que aquesta forma ha d'interpretar-se com a composta de Ligur i del cèltic dunum i significaria, per tant, ‘fortalesa o castell dels ligurs’. Però és dubtós que en cap document no aparegui la forma Ligurdunum, i en canvi apareixen moltes variants del nom de Lligordà que totes tenen per vocal tònica la a: Ligordano (a. 1362), Ligurdano (a. 1231), Logordano (a. 1175), Logorzano (a. 1166), Logordani (a. 1079), formes citades per Botet Geogr. Gir. 743; Logurciano (a. 1027), Ligurciano (a. 1027), Logordano (a. 1017), Ligordanum (a. 1017), Lugorzano (a. 978), Lugurzano (a. 971), formes citades per Aebischer Topon. 102. El mateix Aebischer opina que aquesta varietat de grafies és un indici de la dificultat existent per a esbrinar l'origen del mot; ell creu probable que es tracti d'un mot amb el sufix llatí -ānu, de radical potser també llatí (Licurtianu?, Lucurtianu?) o potser gàl·lic, però sempre molt obscur.


Respecte de Beuda llegim ; etimològicament probablement d'origen pre-romà. Els documents antics donen aquestes variants del nom: Beute, Boveta, Beiuta i Bebeta (a. 1002); Beuda (a. 1020); Bevita (a. 1027); Belda (a. 1362). Aebischer Topon. 24 cita una forma Bobeta com a documentada l'any 1002, i a base de la dita forma assenyala la possibilitat que Beuda sigui una feminització de *Bobeto, parent del nom Bobo que duu Förstermann Altd. Nb. i, 317. Però Bobeta és probablement una errada per Bebeta.


Si podeu accedir al diccionari filològic i/o a l’Onomasticon Cataloniae  del mestre, Joan Coromines i Vigneaux Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), sou pregats de fer-nos arribar les seves conclusions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , entre la Covid.19 i les restriccions imposades a les consultes segons ens diuen per la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA ,  ho tenim difícil per fer-ho nosaltres.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 


 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  afegim la intercessió de l’Apòstol  Sant Pere,   davant la Altíssim  ,  i confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

jueves, 28 de enero de 2021

IN MEMORIAM DE LA TORRE DEL MARQUES DE MONISTROL D’ANOIA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA.

 

Matias En Mais Castanyer publica una fotografia de la  Torre que  Joaquim Escrivà de Romaní i Fernández de Córdoba (Madrid, 23 de juny de 1858 - Sant Feliu de Llobregat, 14 de setembre de 1897) ) IV marquès de Monistrol d'Anoia,  VII marquès de Aguilar d'Ebre, VII  marquès d'Espinardo, marqués de Sant Dionis,  XV  baró de Beniparrel, encarregava al mestre d'obres Esteve Pujol, que elabora el projecte el 1893.




 Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del seu cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs , entenem que això  és el mínim  que els olotins  han de fer per recupera la memòria històrica.


Llegia a :  La pèrdua del Patrimoni Arquitectònic gironí en els darrers 25 anys” , magnífic treball de l’arquitecte Ramon Maria Castells Llavanera


A Olot, l'any 1978, era enderrocada la torre que el marqués de Monistrol es féu construir l'any 1893 al passeig de Barcelona.




L'edifici responia a l’estètica neomudèjar que ja s’utilitzà en alguns pavellons de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 i que es desenvolupava durant aquells anys per tot el país


http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=g&page=181&pos=1807


Olot no s’escapava del tsunami especulatiu que recorria el REINO DE ESPAÑA de nord a sud i d’est a oest.


Em dol molt especialment constatar que també a Girona, es donaven episodis com aquest, que ens avergonyeixen com a Nació.

miércoles, 27 de enero de 2021

EL CAFÈ DEL POBLE DE LA CANYA. SANT JOAN LES FONTS. LA GARROTXA. GIRONA

 

L’Olga Sacrest i Roca retratava l01/12/1986 l’edifici que acollia l’antic Cafè del Poble de la Canya; edifici de planta rectangular i teulat a dues aigües. Era l'antic cafè del poble (actualment hi segueix funcionant un bar) i la façana principal va ser decorada seguint les línies de l'estil modernista. Disposa de planta baixa i dos pisos superiors amb escala exterior. La primera disposa de dues portes d'accés separades per una columna salomònica feta de rajols i coronada amb motius florals, un medalló i les lletres C A F E. El primer pis disposa de dos balcons igualment sostinguts per mènsules decorades amb fullatges estilitzats. Les obertures dels dos pisos estan emmarcades per estuc, imitant columnes, amb capitells i un ampli entaulament, coronat per un escut llis.




No en trobava imatges actuals, aquests de la Covid19 son mals temps per la hostaleria, oi?

MASIA DE L'ESPARC. LA VALL DE BIANYA. LA GARROTXA. GIRONA

 

L’Olga Sacrest Roca publica una fotografia de la  masia de l’Esparc situada en un extrem de la Vall de Bianya, de cara a migjorn, al peu de la muntanya de Sant Valentí, i pròxima a la riera de Ridaura. L’enciclopèdia catalana ens diu ; antic veïnat i actual masia de la parròquia de Sant Joan les Fonts , la Garrotxa






Fotografia. Olga Sacrest Roca. A la decada dels 80 del segle XX


En el decurs del temps, trobem escrit Espargo fins a l'any 1345; Spargo després, Sparc fins al 1868 i no apareix la E inicial i una CH final fins al 1901. En algun moment s’assimila la CH com un element identificador de la comunitat jueva, i acaba desapareixent, tant en bona part dels cognoms, com en la toponímia, recordeu Vich, Raurich,...?.  


Les primeres noticies documentals  d'aquesta pairalia des del testament de Miró II Bonfill de l'any 979, el qual comte-bisbe de Besalú en fa cessió al cenobi de Sant Pere de Camprodon: «aloudem meu ... de Sparago, quomodo fuit de Guarino» per dret de conquesta o, més ben dit, de reconquesta, als sarrins.


L'any 1000 Bernat Tallaferro dona al priorat de Santa Maria de Besalú un alou situat a Bianya «in villa que dicunt Sparago».

 

Entre 1206 i 1269 consten Sparg com a monjos i priors de Sant Joan les Fonts.


L'any 1143 figuren Ramon i Sibila com a primers senyors útils en l'acte de definició a l'església de Santa Maria de Ripoll.


Segueixen referències (1332-1343) en capbrevacions amb el monestir de Sant Pere de Camprodon i en l'acte de Concòrdia entre les pairalies Sparg i Cabrafiga ( 1346) sobre un molí d'aigua fontanal.

 https://lagarrotxa.net/indrets/mas-lesparc

Tretze generacions després, Pere Sparg s'esposa amb Caterina Feixas, la filla dels quals, Maria, es maridà l'any 1868 amb Enric Cabrafiga i Lliurella, reunint les dues cases: Esparc i Cabrafiga. L'any 1901 llur filla Margarida es maridà amb Frederic Riera Gustà que aportà la pairalia empordanesa Riera de Bàscara, configurant el patrimoni.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/09/la-casa-riera-al-passeig-den-blay-o-del.html

Malgrat no ho recull mossèn Josep Maria Viñolas Esteva (1966, Salitja, Girona),  a la fitxa de Patrimoni Gencat s’esmenta que  la primitiva imatge de la Mare de Déu de l’Esperança  al nucli de Canya , Sant Joan les Fonts,  es guarda al Mas Esparch.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/11/pregaria-la-mare-de-deu-de-lesperanca.html


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 



Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  afegim la intercessió de la Marededéu de l’Esperança ,  davant la Altíssim  ,  i confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.


lunes, 25 de enero de 2021

CASA JOSEP FERRER LLOPART. IGUALADA. L’ANOIA

Josep Ferrer i Llopart,  del que ens agradarà rebre mes dades, lloc i data de naixement i traspàs, biografia,.., a l’email coneixercatalunya@gmail.com encarregava l’any  1904 a l’arquitecte Isidre Gili i Moncunill la reforma de la casa de la  Rambla Sant Isidre, 10 d’Igualada, de la que Patrimoni Gencat en diu ; aquest edifici reflexa en la façana els dos corrents del modernisme: el neogòtic i el decorativista. Fou construït amb materials pobres, però amb tot, cal remarcar els ferros forjats del primer pis, així com l'arc i la columna de la planta baixa.


 Trobem a la façana  l'ornamentació floral col·locada en forma de garlanda sobre les obertures. La importància d'aquesta façana radica en els seus acabaments (actualment desapareguts) així com en l'arc rampant amb una obertura lateral que trobem a la planta baixa.


Alexandre Cirici Pellicer (Barcelona, 22 de juny de 1914 — Barcelona, 10 de gener de 1983) deixava  constància de la influència que  en aquest cas exercí Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956). Altres fonts però, defensen contràriament que malgrat no obtenir un gran reconeixement l’arquitecte Isidre Gili i Moncunill, tenia un especial talent.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Isidre_Gili_i_Moncunill

 S'ha de destacar la barana de forja dels balcons i una petita tribuna a la segona planta.

 


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=5761


domingo, 24 de enero de 2021

CASAL DE LES TRIES. PATRIMONI QUE DESAPAREIX DAVANT LA INDIFERÈNCIA COL·LECTIVA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA.

 

L’ Olga    Sacrest i Roca, havia retratat l’any  1986, una  vista de l'edifici de l’edifici conegut com la CASA DE LES TRIES.




Patrimoni Gencat en deia; gran mas de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes principals. Els murs, de pedra menuda, són estucats, remarcant els cantoners. Disposa de planta baixa, dos pisos i golfes. La planta baixa és ocupada per les corts i té petites finestres de ventilació. Els dos pisos superiors estan ocupats per l'habitatge, amb la distribució a partir d'un ampli menjador central. Cal remarcar les cinc arcades rebaixades del pis, decorades amb balustrades. El mas disposa d'una era i una àmplia pallissa, amb teulat a dues aigües sostingut per bigues de fusta i teules col·locades a salt de garsa.

 

El conjunt és tancat per un mur, amb porta d'accés al costat de migdia, lloc on es poden veure les inicials A. E. i la data de 1868.


El 24 de gener 2021 torna a repetir la fotografia amb aquest peu de foto , CASAL DE LES TRIES en total abandó.




Fa més mal – si encara és possible – documentar la incúria i l’abandó en terrers gironines.  Als que vivim prop de la megalòpolis barcelonina,  Girona sempre ens ha semblat  més “Catalunya”.  Està clar que també en això anem errats, oi?.

AQUEST EDIFICI HAVIA ESTAT EL COL·LEGI DE SALLENT?. SANTA PAU. LA GARROTXA. GIRONA

 

Trobava , Col·legi Sallent, a :

http://www.ddgi.cat/municipis/SantaPau/SantaPau_VOLUM%20IV%20(Can%20Xel%20i%20Sallent).pdf



La fitxa no dóna més dades, em cal doncs pregar a qui pugui donar-me’n raó a l’email coneixercatalunya@gmail.com , si aquest edifici havia exercit com escola, i d’aquí el nom, i en quin període.


Fem recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista. En l’àmbit de l’educació i la cultura la dictadura franquista va ser una pandèmia  d’efectes devastadors.

sábado, 23 de enero de 2021

CADASCÚ CONTA DE LA FIRA CONFORME LI VA EN ELLA.

  

El Pere Julià Subirana publica un fotografia  “  Monument a Antonio López (Barcelona) any 1888” .





El 04/03/2018, apareix aquesta noticia “Barcelona retira la estàtua de Antonio López”.

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20180304/441253554062/barcelona-retira-estatua-antonio-lopez-esclavista.html

Que havia fet l’Antonio Víctor López y López de Lamadrid (Comillas, Cantàbria, 12 d'abril de 1817—Barcelona, 16 de gener de 1883), perquè li aixequessin una estàtua ?.

Hi ha una afirmació, propalada pel seu cunyat, Francisco Bru Lassús   part de la seva fortuna fou procedent del comerç d'esclaus sota el vistiplau de la corona borbònica que, malgrat  la prohibició “ formal” LEGAL, amprava els esclavistes espanyols a canvi de favors econòmics.

 Aquesta bona relació i intercanvi de favors, feren que Antonio López fos nomenat pel rei Alfons XII , marquès de Comillas  el 1878, i l’any 1881 va declarar la Grandesa d'Espanya de Primera Classe a favor del títol.

Val a dir que malgrat està  molt questionada fins per historiadors lliures de sospita, aquesta  tesis, és la que dóna lloc a la retirada de la seva estàtua a Barcelona. 

Va residir a Barcelona, després del seu matrimoni amb Lluïsa Bru Lassús ( Santiago de Cuba, 1822 + Comillas, Cantabria,  03 de octubre del 1905) i va traslladar a aquesta ciutat la seu de la companyia.




Pocs mesos després de la seva mort, l'Ajuntament de Barcelona va decidir dedicar-li una plaça a la ciutat, a la cruïlla de la Via Laietana i el passeig de Colom, on actualment es troba l'edifici de Correus. i  aixecar un monument al mateix lloc, iniciativa impulsada pel seu fill Claudi López i Bru, segon Marquès de Comillas i Gran d'Espanya (Barcelona, 14 de maig de 1853 - Madrid, 18 d'abril de 1925 ) i Manuel Girona i Agrafel (Barcelona 1 de gener de 1817 [1]- Barcelona, 31 d'octubre de 1905) entre altres.

 La primera pedra es va posar el 25 de setembre de 1883 i el monument va ser inaugurat el 13 de setembre de 1884.

 Destruïda en els primers dies de l’alçament del militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM I DEMOCRÀTIC de la II República  , l'estàtua va ser reposada durant el franquisme amb factura de Frederic Marès i Deulovol (Portbou, 18 de setembre de 1893 – Barcelona, 16 d'agost de 1991) . Al seu peu té una placa amb uns versos dedicats per Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig de 1845 – Vallvidrera, 10 de juny de 1902), que havia estat capellà de la Companyia Transatlàntica,  i posteriorment capellà domèstic , càrrec que es va desdoblar més tard en un segon;  el d'almoiner de la família Antonio Víctor López y López de Lamadrid (Comillas, Cantàbria, 12 d'abril de 1817—Barcelona, 16 de gener de 1883), a qui va dedicar el poema L'Atlàntida.

No va tenir gaire bona acollida el monument de Barcelona des de la seva construcció, de fet era coneguda popularment entre els barcelonins com El negro Domingo, per la seva suposada participació en negocis esclavistes. 

A causa del seu passat dubtós, el 2010 l'entitat SOS Racisme i els sindicats CCOO i UGT demanaren a l'Ajuntament de Barcelona la retirada d'aquest monument a Antonio López y López.

 El 2016 el grup polític CUP Capgirem Barcelona també proposa la seva retirada pel mateix motiu i proposa que sigui substituïda per un monument a les víctimes de l'esclavitud.

 L'estàtua va ser finalment retirada pel consistori d'Ada Colau Ballano (Barcelona, 3 de març de 1974) el 4 de març del 2018.

El Museu Marítim de Barcelona,  manté la  «Sala Marquès de Comillas».

L’any 1890 també es va erigir una estàtua a Comillas, on havia nascut, obra de Lluís Domenèch i Montaner (Barcelona, 30 de desembre de 1849 – 27 de desembre de 1923), l’alcaldessa  María Teresa Noceda (Comillas,  7 de juny de 1954) del PRC, va decidir mantenir l’estàtua, adduint  que el passat esclavista de l’Antonio Víctor López y López de Lamadrid era una invenció per enveges del seu cunyat, Francisco Bru Lassús ( Santiago de Cuba, 1832 + el lloc i data de la mort son incerts, entre els anys 1885 i 1895, segons explicava el seu germà Francisco Bru Lassús).




https://www.eldiariomontanes.es/region/occidental/barcelona-responde-comillas-20180301215405-ntvo.html

http://www.paseodegracia.com/historia/antonio-lopez-y-lopez-el-monumento-y-el-libro-de-su-cunado/

https://www.naucher.com/cultura/la-falseada-vida-del-naviero-antonio-lopez-3-el-perfil-de-un-resentido/

 

Si, comencem a  “ filar prim”, acabarem posant números, als carrers, passejos, avingudes, places,..., perquè hi ha una fauna que déu-n’hi-do, oi?

viernes, 22 de enero de 2021

MAS GAVALDÀ. CONSTANTÍ. EL TARRAGONÈS.

 


https://www.facebook.com/media/set/?set=a.3492722324106683&type=3

El Raul Pastó Ceballos, havia retratat la masia Gavaldà al terme de Constantí, a la comarca del Tarragonès, i davant l’absència de dades publicava :


QUE EN SABEU DEL MAS GAVALDÀ AL TERME DE CONSTANTÍ?.

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2020/12/que-en-sabeu-del-mas-gavalda-al-terme.html


El Josep Estivill, de l’Arxiu Municipal de Constantí, m’enviava un email en el que em deia :


Bon dia Antonio

 

Disculpeu el retard a contestar, però vam tenir un problema amb el web i vam perdre les consultes d'alguns usuaris. Ara les hem pogut recuperar i contestar. Responent a la consulta sobre el Mas de Gavaldà, no tenim massa informació. Efectivament, es tracta d'un mas que està molt malmès i abandonat des de fa anys.

 

A la pàgina 140 del llibre de Ramon Amigó sobre l'onomàstica del terme de Constantí hi ha un parell de ratlles on es diu que és una construcció no massa antiga, de dos pisos d'alçada i rònega.

 

https://books.google.es/books?id=_7fbCgAAQBAJ&pg=PA4&lpg=PA4&dq=ramon+amig%C3%B3+constant%C3%AD+onom%C3%A0stica&source=bl&ots=xXGDzCFQ_o&sig=ACfU3U378_otEBTYyAR3dDBt7Vu7aryBXQ&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwi1-PuV9qzuAhXVlFwKHUmmCGU4KBDoATAEegQIBRAC#v=onepage&q=gavald%C3%A0&f=false

 

En el catàleg de masies del POUM la fitxa M-12 està dedicada a aquest mas i s'hi pot veure un croquis de la planta de l'edifici, la seva ubicació i algunes dades tècniques, encara que molta informació històrica, més enllà de situar l’antiguitat de la masia entre les darreries del segle XXVIII  i el començament del segle XIX,  no hi és.

 

https://dtes.gencat.cat/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=238296&fromPage=load

 

Això és tot el que hem pogut localitzar. Esperem que us serveixi d'ajuda.

 

Salutacions cordials.