miércoles, 29 de enero de 2020

ESGLÉSIA DEL CASTELL DE BALSARENY. DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA A SANTA MARIA. BAGES

Retratava al Josep Olivé Escarré el 2.03.2018, davant la façana de l’Església de Santa Maria del Castell de Balsareny, situada a escassa distància del cos principal del castell i a l'extrem sud del cim del tossal, és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular llis a llevant. Al mur de migdia i actualment tapiada es troba la porta original, d'arc de mig punt ressaltat per un altre arc en degradació i rematat per una arquivolta.


La porta actual d'accés es troba al cantó de ponent. A sobre hi ha una finestra de doble esqueixada. La façana de ponent culmina amb un campanar d'espadanya. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada ornamentada amb una senzilla arquivolta dovellada. Al mur de la cara nord hi ha la sagristia i una capella de planta quadrada coberta per una cúpula. L'església és coberta amb volta de canó apuntada. L'aparell és de carreus petits i regulars units amb calç.

Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada

Aquesta església, d'un romànic avançat, de mitjans del segle XII, presenta les característiques d'una petita capella senyorial i destinada als senyors del castell, per la seva datació però, hom pensa que va exercir com església parroquial, fins que es va construir, darreries del segle XIII, l’església del nucli urbà.

Estigué dedicada als sants Iscle i Victòria.

Ha estat restaurada modernament per la Diputació De Barcelona.

El temple és obra del segle XII, amb reconstruccions de la façana del segle XIII. a finals del segle XVI i principis del XVII s'amplià amb una sagristia i una capella barroca, coberta amb cúpula, sens dubte per a convertir-la en un panteó familiar, ja que s'hi va col·locar una tomba en la qual, segons una inscripció tardana, hi ha les restes d'un Martín "primus dominus castri baroniae de Balcereni"

http://www.artmedieval.net/Barcelona/Santa%20Maria%20del%20castell%20de%20Balsareny.htm


http://campaners.com/php/campanargran.php?numer=135312

viernes, 24 de enero de 2020

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE I SANTA MARIA DE CERVELLÓ . ESGLÉSIA DELS SOCORS. CERVELLÓ. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

Llegia que l’any 1864 s'encarregà un projecte a l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas, (Barcelona, 21 de novembre de 1815 - 7 de juliol de 1895), per la nova església, que no arribà a fer-se.

L’any 1896 va ser col·locada la primera pedra de l'edifici actual, segons projecte dels arquitectes Antoni Maria Gallissà i Soqué (Barcelona 1861 - 1903) i Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 de gener de 1859 - 4 de juliol de 1922).

Les interessants escultures de la façana són de l'escultor del modernisme Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933).

En els dies foscos que seguien a l’exitosa sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTM i DEMOCRÀTIC de la II República, l’edifici va patir “danys de guerra” i va ser destruït tot el parament del temple: els altars del renaixement, barrocs i contemporanis, imatges gòtiques, barroques i del taller de Josep Llimona Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863 - 27 de febrer de 1934), , bancs, objectes litúrgics... la majoria dels quals havien estat transportats de l'antic temple parroquial romànic.

El 1939-1940 va ser restaurada i, acabada la part de la façana que hi mancava, per l'arquitecte conservador de la Diputació Provincial de Barcelona Manuel Baldric i Tibau (Tarragona, 1911 - Barcelona, 1966) , aleshores arquitecte municipal i gendre del propietari de ca n'Esteve, de Cervelló.

És notable la imatge barroca de Santa Maria de Cervelló, escultura reproduïda arreu on hi ha congregacions mercedàries.

Església i rectoria estan situades al costat nord e la carretera N-340 que travessa el poble de Cervelló. l‘edificació és bastida sobre un terraplè i la façana del conjunt està feta de pedra alternat amb elements de talla i obra de maó vist. La casa parroquial és de planta quadrada i consta de planta baixa, pis i golfes. La porta d'accés és clavetejada i d'arc de mig punt. A la façana sud té un relleu on es representa un escut amb les quatre barres catalanes i dos cérvols contraposats i tot està envoltat de formes vegetals.


L'interior de l'església és d'una sola nau molt esvelta amb arcades apuntades de suport, de rajola. Les voltes estan fetes amb panys d'esgrafiat i rajola vidriada igual que els revestits de parets de les capelles laterals, que es situen entre els contraforts.


Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada

L'absis és poligonal. A la façana destaquen els arcs ogivals, on hi ha la porta d'entrada, i uns petits arcs a la planta superior. En un costat hi ha el campanar de planta quadrada. El campanar actual no ho havia de ser ja que l’Antoni Maria Gallissà i Soqué (Barcelona 1861 - 1903) projectà un gran campanar amb agulla al centre de la façana. La torre-campanar actual representa una torre de defensa d'una casa pairal, de la qual està inspirada la rectoria. Molt semblant a la torre de Granja Garcia Can Garcia del mateix arquitecte i ubicat a les afores de Cervelló.
L'any 1901 va morir el promotor i empresari del vidre, Joaquim Mensa i Prats (1830-1901)..

L'any 1903 mor l'arquitecte i el va substituir Josep Font i Gumà Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 de gener de 1859 - 4 de juliol de 1922).

martes, 21 de enero de 2020

LA PORXADA DE GRANOLLERS, TESTIMONI DEL PASSAT AGRÍCOLA DE LA COMARCA DEL VALLÈS ORIENTAL.

El Pere Albert Carreño, el “fotògraf de Sant Llorenç Savall”, retratava la Porxada, a la Plaça homònima de Granollers. Fer-ho alhora que just i necessari, és quasi obligat quan es visita al capital del Vallès Oriental; tant almenys com posar en context aquesta edificació; la població de Granollers es comptava per focs 236, quan s’aixecava la Porxada, no serà fins al cens de 1717 que el càlcul es farà per persones, 1581 en aquella data.


Antigament, la plaça on és s'anomenava "plaça del blat", avui dia però, la Porxada dóna nom a la plaça. Originalment, es feia servir durant el mercat agrícola per cobrir el blat que s'hi venia.

El 1938 fou destruïda parcialment pel bombardeig de Granollers del 31 de maig, dut a terme per l’aviació feixista, alçada en armes conra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.


L’any 1939 es va reconstruir i s’enretiraren els elements del mercat municipal, per tal que romangués en el seu estat primitiu, amb tota la columnata a la vista.

El bloc de gres vermell que hi ha a l'escaire sud-occidental de la Porxada, just davant de l'ajuntament de Granollers, és conegut com la Pedra de l'Encant.

Segurament, la seva presència és coetània de la construcció a la qual és annexa, la Porxada, construïda entre els anys 1586 i 1587 per Bartomeu Brufalt.

La seva situació, al bell mig del mercat, no és gens casual, ja que servia per fer els encants públics (subhastes) de productes d'agricultura i ramaderia.

Com acostuma hi ha una llegenda, que explica que aquesta pedra la va arrossegar una riuada de l'antic torrent que baixava pels carrers de Corró i de Barcelona, i va quedar dipositada al costat de la Porxada, on s'estarà fins que una altra riuada se la tornarà a emportarà.


https://revistadelvalles.es/2017/05/24/exposicio-fotografica-la-porxada-430-anys-dhistoria-de-granollers/

http://www.granollers.cat/multimedia/arxiu/exposicio-postals-antigues-de-granollers


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=28974Sant Julià de Palou
[ potser del llatí , palea – oe, palla ], ens evoca clarament un altre paisatge, camps i camps de blat, que s’estenen per les terres planes del que en els segles futurs s’anomenarà Vallès Oriental, i quina capital s’anomena justament Granollers; per alguns derivat aquest topònim de l’abundància de granotes en aquest indret; certament en toponímia hi ha sempre més d’una opció possible i contràriament als qui defensen Granollers com ‘lloc de granotes’, tenim els qui sostenen que el sentit primigeni és “lloc de gra “.

SANT CRISTÒFOL DE PALLARS. SANTA EULÀLIA DE RONÇANA. EL VALLÈS ORIENTAL.

Tornàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, d’una sortida pel Vallès Oriental, i aprofitant que el sol encara estava prou alt, li demanava al Pere Albert Carreñó, que gires en direcció a Santa Eulàlia de Ronçana, i ben aviat un no giru a la dreta que ens portaria fins a l’ermita de Sant Cristòfol de Pallars.



Patrimoni Gencat explica que la primera referència documental és de l'any 1194, on es parla de construir un nou altar i que ha fet l'obra Arnau de Vilar. Tot i que desconeixem l'acta de fundació de l’església , en el testament del rector Pere Serrallonga, de l'any 1357, actualment desaparegut, es feia constar l'acta de fundació. Era sufragània de Sant Julià de Lliçà d'Amunt fins a l'any 1453, que passà a ser-ho de Santa Eulàlia.

En un terratrèmol de 1457 va quedar quasi enderrocada, el 8 de juny es decretà la seva reconstrucció.

En la visita pastoral del 3 de juny de 1756 s'esmenta la necessitat d'arreglar la teulada.

El Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona l’any 1.964, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs i Arisa (Sant Julià de Vilatorta, 1918 - Roda de Ter, 1982) li donava l’aspecte que té ara, està incorporada a la llista llarguíssima de les ‘ falses romàniques, del Camil Pallàs i Arisa
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/sant-cristofol-de-pallars-la-vall-del.html


Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

La descripció es correspon a la ‘transformacio’ que duia a terme el Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona; planta de nau única, arrebossada a l'interior, coberta amb teulada a dues vessants. Absis semicircular, amb volta de mitja taronja i un altar de pedra.


El Jordi Contijoch Boada publica una fotografia del interior.

Té dues finestres esqueixades d'arc de mig punt, una al centre de l'absis i una al mur lateral. La façana té una porta dovellada d'arc de mig punt i a la part alta presenta un petit ull de bou. El capcer és triangular i sobrepassa una mica la teulada. El mateix passa a la capçalera. El parament és de carreus ben arrenglerats. Els angles estan emmarcats per grans carreus.

Santa Eulàlia de Ronçana, el Vallès Oriental i l’Occidental, menystenen el valuós patrimoni històric que encara es conserva, i que mitjançant l’adequada divulgació esdevindria sens dubte un element d’interès per a moltes persones.

Refent el camí, ens aturaríem encara per retratar l’ermita de Sant Simplici.



lunes, 20 de enero de 2020

ESCOLA GINÉS PERE ANTÓN I FORNS. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL.

Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.

El Pere Albert Carreño, retratava la façana – l’edifici estava tancat amb pany i forrellat, i no podien accedir al hall – de l’escola Ginés Pere Antón i Forns, la descripció ‘tècnica’ ens diu ; es tracta d'un edifici entre mitgeres, que consta d'una planta baixa i un pis amb coberta a dues vessants. S'aprecia una façana de composició simètrica amb un cos central que sobresurt i un capcer de perfil sinuós; una finestra d'ull de bou i una altra amb una exagerada dovella a la clau, així com un portal d'entrada amb coronament molt ornamentat. La resta de la façana té fileres de finestres de la mateixa forma, totes alineades. També es constat un ràfec als cossos laterals.




el projecte presentat l’abril de 1918, era del Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876 - 1951)


http://www.granollers.cat/arxiu/construcci%C3%B3-del-grup-escolar-pereanton
https://www.diba.cat/web/spal/cataleg-fons-jmt

Es curiós que tinguem dades del JOAN MONTAÑÀ I RIERA, (Caldes d'Estrac, el Maresme, 1880 – Granollers, 1926), i no del Ginés Pere Antón i Forns, oi?.

Des del ‘tontisme’ s’afirma que TOT ESTÀ A INTERNET, doncs ja teniu almenys una informació que no apareix, la biografia de Ginés Pere Antón i Forns. Esperem la vostra col·laboració a l’email coneixercatalunya@gmail.com per esmenar aquesta mancança.

NOUVELLE CHAPELLE DE SANT COSME ET SANT DAMIAN. ELS SANTS METGES. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL

Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.

Tornaven de fer la passejada i dinar, el Pere Albert Carreño, em cedia l’honor de retratar la façana de la Capella dels Sants Metges al número114 del carrer del Corró.


La Capella dels Sants Metges, dedicada als sants Cosme i Damià, es va construir damunt d'un portal de l'antiga muralla medieval de Granollers, el segle XIV, i es va refer el segle XVI. El 1596, es va obtenir permís per celebrar-hi oficis. Estava situada al carrer de Corró, a la confluència amb el carrer Congost, i va ser l’última capella que es va mantenir en el lloc original fins al segle XX. Fou enderrocada i refeta al lateral dret del carrer l'any 1939.


http://www.granollers.cat/arxiu/sol%C2%B7licitud-denderroc-de-la-capella-dels-sants-metges-el-1888-0
http://www.granollers.cat/sites/default/files/pagina/2014/12/fitxes_arquitectura.pdf


http://www.granollers.cat/sites/default/files/pagina/2014/12/fitxes_arquitectura.pdf


Patrimoni Gencat ens diu; edifici religiós, entre mitger i amb un portal d'entrada amb arc de mig punt. Una finestra amb ull de bou emmarcada amb totxo a sardinell, un capcer coronat amb una sanefa de totxo i un campanar d'espadanya d'una obertura conformen la resta d'elements remarcables.
La forma del portal és la que tenien les primitives apelles de la muralla i que permetia seguir les cerimònies del carrer.

http://www.granollers.cat/sites/default/files/importades_d6/pagina/2011/09/Capella%20dels%20Sant%20Metges_0.pdf

Si feu una ullada damunt del enllaç anterior, podreu comprovar que ens queda moltíssima feina a fer, oi?.

HOSPITAL-ASIL DE GRANOLLERS. EL VALLÈS ORIENTAL.

Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.

El Pere Albert retratava els edificis antics de l’Hospital-Asil de Granollers, bastit al lloc on hi havia el desaparegut convent dels Caputxins, fundat el 1584 i destruït durant la guerra napoleònica.




El 1844, l'estat cedí aquests terrenys per a traslladar l'hospital que anteriorment estava a l'actual Biblioteca Tarafa.

El 1913 es constituí la "Junta de Reforma de Granollers i Construcción del Nuevo hospital - Asilo", presidida per Francesc d'Assís Ribas i Serra (Barcelona, 1872 - Barcelona, 15 de febrer de 1929
El 1914 es posa la primera pedra.

Una part dels fons per bastir aquest edifici foren trets de la venda del retaule de Sant Esteve (obra dels Vergós del segle XV) per 150.000 pessetes.

El 1933 el president Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859[1] – Barcelona, 25 de desembre de 1933) posà la primera pedra d'un pavelló d'infecciosos que s'inaugurarà el 1954 com a asil i que avui està en rehabilitació per instal·lar-hi els serveis de recerca, biblioteca i ensenyament

L'any 1934, després de l'aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei que havia d'organitzar els serveis sanitaris, el conseller de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, Josep Dencàs i Puigdollers (Vic, 19 de març de 1900 – Tànger, 13 de febrer de 1966), va reunir-se a Granollers amb la Junta del Patronat i els alcaldes de la comarca per plantejar la transformació de l'Hospital-Asil en hospital Comarcal. La proposta va ser ben acollida, però el projecte no va arribar mai a terme, malgrat que pel novembre de 1936 el Patronat va aprovar convertir l'hospital en comarcal, a l'espera que el projecte tingués el suport dels municipis afectats.

El 31 de maig de 1938, els sediciosos feixistes revoltats contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República , en un dels seus periòdics bombardejos sobre Granollers llençaven una bomba que afecta el pavelló de Sant Jaume.

https://upcommons.upc.edu/handle/2099.1/9828


Es tracta d'un edifici de caràcter public de caire modernista dissenyat per l'Arquitecte, Josep Maria Miró i Guibernau Vilanova i la Geltrú, 24 de març de 1889 - Barcelona, 5 d'abril de 1966) format per un conjunt d'edificis articulats a l'entorn d'un gran pati, tancat al nord i obert al migdia. El cos central que uneix als laterals hi ha l'accés, emfatitzat per dues torres mirador.

El conjunt d'edificis costa de tres pavellons, el de Sant Jaume, destinat a Hospital, el de Santa Faustina destinat a Asil i el de Sant Enric on hi havia la capella, el convent i altres dependències auxiliars.

Els dos pavellons laterals consten de planta baixa, planta pis i golfes, així com el pavelló central el qual consta també de les dues torres esmentades anteriorment.

El desembre de 1914 és començava a construir el pavelló destinat a L'Asil, set mesos desprès el pavelló destinat a L'hospital. La construcció de L'hospital-Asil de Granollers s'allarga durant quasi deu anys fins el dia de la seva inauguració que va tenir lloc el 25 de juliol de 1923, i que constituí una solemne i concorreguda festa social.

domingo, 19 de enero de 2020

DE LA CASA BOSSY A LA CASA CLAPÉS. UNA EXCEL·LET RETROSPECTIVA DE L’OBRA DE L’ARQUITECTE MANUEL JOAQUIM RASPALL MAYOL. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL.

Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.

El Pere Albert retratava la façana de la casa Bossy , al carrer de Santa Esperança, 6, obra de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937); pertany a la seva última etapa de barroquisme acadèmic, caracteritzada per un retorn a les formes barroques popularistes d'ornamentació plana.


Patrimoni Gencat ens la descriu com ; edifici entre mitgeres, que consta d'una planta baixa i pis, amb coberta a dues vessants limitada per un potent ràfec suportat per mènsules. Va ser erigida amb pedra rogenca del Figaró buixardada, amb els marcs de les obertures en carreus llisos i llindars amb perfils de cimaci i cantells xamfranats. Es constat la presència de baranes del balcó així com la d'uns capitells aproximadament corintis. La part central de la façana té dos pilars de dalt a baix.

Retratava també la Casa Clapés al numero 14 de la Plaça Porxada, és obra també de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), son remarcables els forjats tipus "cop de fuet", molt característics de la primera etapa de Raspall, plena d'imaginació i exuberància.


Patrimoni Gencat la descriu com; edifici entre mitgeres, té una planta baixa i tres pisos, amb façana composta simètricament i capcer curvilini. Aquest darrer inclou una grandiosa i exagerada composició ornamental amb cintes, florons, rajoles i botons en relleu amb reflexes metàl·lics d'una gran qualitat.

En un curt espai físic tenim ocasió de gaudir de dues manifestacions d’un geni no tant reconegut com caldria, l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)


Catalunya té moltes tasques pendents, i certament el reconeixement al geni dels arquitectes que ens deixaven edificis modernistes, noucentistes, decó,.. no demanda grans dispendis econòmics. Em pregunto si justament aquest fet obvi, atenen la baixesa moral dels nostres polítics, no és la causa d’aquest retard, que ens iguala als ulls del món – en estultícia, incultura i ineficiència- , als nostres veïns i botxins.

Des de les administracions publiques, Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Generalitat, MAI ES FA TOT EL QUE CALDRIA per posar en valor el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

EL DESCONSOL DE FREDERIC MARÈS I DEULOVOL AL HIPOGEU DE JUAN PARERA CASANOVAS AL CEMENTIRI DE GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL.

Visitàvem el Cementiri Municipal de Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, caldria en bona part de les imatges una neteja en profunditat per recuperar el color blanc , i no fora desassenyat que s’indiqués en cada cas l’autor, la denominació ‘ monuments funeraris ‘ sembla que així ho demana, oi?.

https://www.cabrejunqueras.cat/cementiri-de-granollers-2/

També trobo si més no ‘estrany’ que no es faci esment del fossar, ni d’algunes de les obres que s’hi poden veure a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Granollers

El Pere Albert Carreño retratava l’excel•lent treball tècnic de l’arquitecte Joan Padrós i Fornaguera (1901-1966), i artístic de l’escultor Frederic Marès Deulovol (Portbou, Girona; 18 de setembre de 1893 – Barcelona; 16 d’agost de 1991 ), ambdós autors d’aquest hipogeu, que acull les despulles d’un dels fills predilectes de Granollers, Juan Parera Casanovas ( Granollers, 1884 + Barcelona, 1939 )


http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1939/11/17/pagina-19/33159053/pdf.html?search=Juan%20Parera%20Casanovas
http://bdnrecuerdos.blogspot.com/2012/08/can-parera.html
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1939/11/17/pagina-4/33114664/pdf.html?search=Juan%20Parera%20Casanovas
http://www.granollers.cat/sites/default/files/usuaris/u125/12-taula_cronologica-galeria_dhonor_1885-2005.pdf


Ens explicava el Pere Albert Carreño, que Juan Parera Casanovas va ser el creador de la fragància Varón Dandy que recordaran sens dubte tots els que pentinen canes, i bona part dels que no tenen cabells per pentinar.

sábado, 18 de enero de 2020

CEMENTIRI MUNICIPAL DE CARDEDEU. MODERNISME AL VALLÈS ORIENTAL

Anàvem fins a Cardedeu el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés que exercia de sherpa i que els havia explicat que aquest fossar és una de les ‘visites obligades’ per als que volen conèixer Catalunya.


l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol en relació als fossars escrivia :

El cementiri ha de ser: sentimentalment artístic, artísticament trist, constructivament seriós, sòbriament monumental, pictòricament romàntic. Decorativament místic. Simbòlicament religiós.



Aquest any s’acomplirà el primer Centenari.

L’any 1917 es comença a parlar a Cardedeu de fer un nou cementiri.

L’ alcalde JOAN ALSINA I MASIP, (Cardedeu, 1874 – Barcelona, 1964) manifesta que ha obtingut un compromís escrit de Joan Codines Terrades per la venda al marital d'uns terrenys que podien servir com a cementiri nou. Dóna vuit mesos de termini perquè l'Ajuntament es decideixi.

L'industrial Ramon Sanesteve donà 1500 pessetes com a donatiu, preu de la superfície (dues quarteres i un quartà).

El 3 d'agost de 1919, Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), arquitecte municipal Raspall presentava el projecte de cementiri.

L'onze de desembre de 1921 es beneïa el cementiri , i seguidament s’hi començaren a fer enterraments.

Patrimoni Gencat en fa una descripció quasi telegràfica; conjunt d'edificis sobre una extensió aproximada de 76Ha projectades per Raspall, seguint el mateix criteri en un conjunt únic per la seva coherència formal i representativitat d'una època. Està compost per capelles, panteons, pou i pèrgola. Conté 14 panteons, 900 nínxols de pedra granítica, porta de ferro amb un reixat i rematada per dos pilars a cada costat. La tanca és també de pedra granítica.

http://museudecardedeu.cat/que-fer-a-cardedeu/turisme-a-cardedeu-cementiri/

https://www.diba.cat/documents/429042/379da22c-9dd4-499e-bf04-65407ace48e0

https://drive.google.com/file/d/0B61qKl24hGMhQzhNbEpBVXEtRmc/view

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/10/cementiri-de-cardedeu-joies-del.htm
l


Quan donàvem per acabada la visita, el Pere Albert Carreño i el Juan Navazo Montero, assentien i àdhuc assumien que sens dubte aquest fossar és una de les ‘visites obligades’ per als que volen conèixer Catalunya.

AL CEMENTIRI DE GRANOLLERS. DESCANSA LA ‘VICTÒRIA’

A la dèria de conèixer Catalunya, s’hi afegien el Pere Albert Carreño, i el Juan Navazo Montero,  això els portaria a veure, esglésies, castells, edificis notables,  ponts, arbres i arbredes,..., i  com és lògic fossars,  havíem començat pel de Synera, continuàvem amb el de Cardedeu, i visitàvem en aquesta ocasió el de Granollers, on constatava que la pol·lució i la crisis climàtica, afecten també a les escultures situades damunt les tombes d’aquells que en vida gaudien d’un bona posició social i/o econòmica.

Retratava la malmesa figura de la Victoria [Níkē, Divinitat grega, representació de la Victòria, considerada com a filla de Zeus i associada al culte d’Atena (Atena-Níkē)], obra de l’escultor Vicenç Navarro Romero (València, 1888 - Barcelona, 1979), que es trobà avui prop de l’entrada del Cementiri Municipal de Granollers.


Originàriament estava situada al centre de l’antiga plaça d’Àngel Guimerà (actual plaça de la Corona). Actualment els fragments de la Victòria alada estan remuntats a la banda dreta de la paret interior de l'entrada del Cementiri municipal. La resta dels fragments dels grups escultòrics en magatzems municipals.

Al programa de Festa Major del 1929 es va publicar la maqueta del monument als soldats morts a l’Àfrica. Aquest monument va ser erigit en commemoració dels soldats que van caure a la guerra d'Àfrica. Es va col·locar originàriament a la plaça de la Corona, remodelada per l‘arquitecte municipal Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937) i al moment de la seva inauguració diu la veu popular que el bisbe de Barcelona Josep Miralles i Sbert (Palma, 14 de setembre de 1860 - 22 de desembre de 1947) es va negar a beneir-lo, doncs la Victòria alada que es el centre del grup escultòric era una dona nua.

Aquest monument, aixecat essent alcalde de Granollers , Paulí Torras Villà (Granollers, c. 1885 – ?) va ser inaugurat el 5 d’octubre de 1929 pel Rei Alfons XIII i les infantes, i es va fer festa grossa a Granollers. Van dinar a la fonda Europa, on van ser servits amb vaixella de Llemotges, cobert d’or i copes de cristall de Baccarat, amb l’escut reial gravat.

Originàriament es tractava d’un grup escultòric que es desenvolupava en tres alçades sobre pòdium de dos graons. El cos de la base, un paral·lelepípede de pedra, presentava el text al·lusiu al fet històric que commemorava. A sobre d’aquest, un segon cos, amb baixrelleus al·legòrics als caiguts (actualment desaparegut), estava flanquejat per dues figures femenines d’estil clàssic, i, finalment, el tercer i últim cos, presentava una niké que semblava plorar la desgràcia dels morts, amb els braços en alt. Tenia, per tant, forma de piràmide esglaonada de 7 metres d'alçada, estava coronat per un grup escultòric amb una Victòria alada de marbre acompanyada de la Immortalitat i la Pàtria en pedra calcària de Montjuïc.


Avui es conserva bona part de la Victòria alada a l'interior de l'entrada del Cementiri Municipal.

Es conserven, també fragmentats, en uns magatzems municipals, en una de les naus de la fàbrica Roca Umbert, els altres grups escultòrics.

Ens els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, aquest monument va ser destruït.

L'escultura va passar a la casa Molina (seu del Museu) i quan aquesta es va enderrocar es va portar a la sala Tarafa.

L’any 1943 es fa un nou disseny de remodelació de la plaça, amb una gran plataforma d’escalinata i una creu gegantina, que es dedica a "los Caídos por Dios y por España". Després de la mort de Franco la plaça torna a ser travessada pel carrer, a fi de donar més agilitat als cotxes, més nombrosos cada dia, i la creu queda instal·lada al tros de plaça enfront del quiosc.

Uns anys més tard l’alcalde Rafael Ballús Molina ( Granollers, 1950) la va fer treure, doncs segons ell: "les creus al cementiri".
https://monuments.iec.cat/fitxa.asp?id=167

Al Cementiri de Granollers coincideixen - com en tots els fossars – víctimes i botxins.

viernes, 17 de enero de 2020

IN MEMORIAM DE LA GÀBIA DE LES CAMPANES DE L’ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ. LLICÀ D’AMUNT. EL VALLÈS ORIENTAL.

Recentment havia publicat una breu crònica en la que afegia una fotografia de l’església parroquial de Lliça d’Amunt, advocada a Sant Julià, datada als anys 50 del segle XX, durant la dictadura franquista, publicada a la pàgina Fotos antigues Del Vallés Oriental pel Crisant Palau.
https://www.facebook.com/groups/440601262951664/


Ens explicava el Juan Navazo Montero, al Pere Albert Carreño i a l’Antonio Mora Vergés, davant l’església parroquial de Lliçà d’Amunt , advocada a Sant Julià , que la gàbia que adornava el campanar de Sant Julià, està situada actualment a l’espai que possiblement acollia el fossar parroquial.

Com us podeu imaginar, aprofitàvem una sortida pel Vallès Oriental, per a recollir-ne imatges.


Encara que es deixava retratar dins de la gàbia, el Juan Navazo Montero és un d’aquells esperits que necessiten la llibertat, l’aire i la llum per a viure.

REFLEXIONS AL CALIU DE CAN SITJÀ [SITJAR]. LA COMA. CASTELL-PLATJA D’ARO. L’EMPORDANET.

Al Joan Dalmau Juscafresa, li agrada esbrinar la història dels indrets, aquest fet comporta SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, una recerca biogràfica, que en moltes ocasions acostuma a ser complicada i sovint decebedora.

https://www.yumpu.com/es/document/read/13124241/cataleg-bens-ajuntament-de-castell-platja-daro

En ocasió de retratar el mas Sitjar, a la coma , a Castell- Platja d’Aro, descobria als lletraferits germans Joan Sitjar i Bulcegura, (1828-1900)i Joaquim Sitjar i Bulceguar , La Bisbal (31/03/1820 – 9/02/1885), als que dedicava una monografia “Castell d'Aro al cor : Joaquim i Joan Sitjar” Jordi Vinyoles i Boadella.
https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=165892

Trobàvem més dades del Joan que del Joaquim :
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1985/0113_068.pdf
https://www.yumpu.com/es/document/read/13124241/cataleg-bens-ajuntament-de-castell-platja-daro

L'any 1 888 , Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) li dedicava el Ilibre de poemes «Patria» amb aquestes pararies: «A don Joanet Sitjar, cor d'ángel de l'Empordá».

I quan l'any 1901 , el 15 d'agost, Verdaguer presideix el Certamen bisbalenc, té emotives paraules per Joan Sitjar que havia mort el 1900: Com enyoro -diu el poeta al Discurs Presidencial- i trobo a faltar en la colla deis amics la noble i simpàtica figura d'en Joan Sitjar, qui acaba de baixar a la sepultura! A no haver-ho disposat Déu així, a ell devíeu fer asseure en aquesta cadira i encara que sols hagués recitat la «Llegenda de Sant Eloi», que sempre tenia al cap de la llengua ja tenia la primera palma del certamen.

Verdaguer no es limita a una evocació convencional; en fa una descripció personal que avui és per a nosaltres històrica i valuosa: Me sembla que el veig, encara no fa un any. amb son barret de gairell mig cobrint sos cabells blancs. somrient sempre com un noi que no ha passat cap pena. Me sembla sentir aquella conversa senzilla i poètica, versada amb aquella veu que sonava a l'orella, segons imatge d'en Delpont, «com una remar d'aigües de muntanya quan resquitllen entremig de penyes i cingl
eres».

Quan al topònim Sitjar, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa el significat “ clot profund’ , “ paratge on es troben un seguit de foses o falles del terreny”. El Joan Dalmau Juscafresa que retratava la casa ens podrà confirmar en el seu cas si es donen aquí, aquestes circumstancies.

https://books.google.es/books?id=DPvPCgAAQBAJ&pg=PT151&lpg=PT151&dq=toponimia.+sitjar&source=bl&ots=YF60xOGK0v&sig=ACfU3U2rOWGPP0R9SeeP6a_hh1Re1KzSNQ&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjDrvHY6YrnAhXB2-AKHdOVD5sQ6AEwAXoECAkQAQ#v=onepage&q=toponimia.%20sitjar&f=false
Joaquim Sitjar i Bulceguar , La Bisbal (31/03/1820 – 9/02/1885).
Joaquim Sitjar i Bulceruga amb els seus articles de contingut polític
https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4848/TRPF4de6.pdf?sequence=4&isAllowed=y


«A don Joanet Sitjar, cor d'ángel de l'Empordá»
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1985/0113_068.pdf

Per descomptat, agrairem com sempre, la vostra col·laboració a l’emil coneixercatalunya@gmail.com per ampliar i àdhuc precisar, aquestes dades.
Castell-Platja d’Aro, Catalunya , us ho agrairan

miércoles, 15 de enero de 2020

CASA JOSEFA GANDUXER DE TORRAS - CAN ROURA. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL

Decidíem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, fer un tomb pel Vallès Oriental, començàvem al Cementiri de Cardedeu, l’Alqueria Cloèlia, la Torre Joan Amat, la Torre Montserrat,.., seguiríem pel Cementiri de Granollers – advertia que bona part de les imatges presenten un lamentable estat sinó d’abandó si d’incúria, està clar que la pol·lució i el canvi climàtic, afecten també al marbre, oi?. - , començarien una passejada per la Ciutat , i el Juan Navazo Montero retratava la casa del carrer Joan Prim, 44 de Granollers,


Llegia a patrimoni Gencat; Autor: Alexandre Manuel Tomàs Soler i March (Barcelona, 24 d'abril de 1873[1] - ibídem, 28 de març de 1949)

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/alexandre-soler-i-march

Em semblava extemporani, aquest no és un territori ‘Soler March’,oi?,


Promotors: Josepa Ganduxer i Carrencà ( + 7 de juny de 1941), esposa de Joaquim Torras i Pujalt [Sabadell, 29/08/1855 - Barcelona, 12/09/1937]
http://www.galeriametges.cat/galeria-fotografies.php?icod=EFKI

Patrimoni Gencat diu d’aquest immoble; edifici entre parets mitgeres, que consta d'una planta baixa i de dos pisos, amb coberta a dues vessants. La façana queda coronada per una arqueria i barbacana. L'edifici alterna elements historicistes (llindars i portalada ) amb altres elements formals de caràcter modernista (medallons, esgrafiats, sanefes i ceràmica).

Actualment la casa acull la consulta de GINELLERS INSTITUT MÈDIC

lunes, 13 de enero de 2020

TENIU DADES DE L’AUTOR DEL “BANC XAFARDER” DEL JARDÍ DEL PALAU TOLRÀ? CASTELLAR DEL VALLÈS.

Em portava fins al Consistori de Castellar del Vallès, una qüestió ‘menor’, l’impagament d’una quota, 15€, de la part alíquota que li pertocava a un dels veïns pels treballs de jardineria duts a terme en el patí interior que conformen les cases del carrers, Balmes, Ali-Bey, Agustina d’Aragó i Aneto, un cop feta la gestió retratava el malmès banc modernista – li convindria una restauració – que havia batejat com el ‘banc xafarder’.



N’havia fet almenys una publicació d’aquest ‘banc xafarder’ situat al Jardí del Palau Tolrà, a continuació de l’edifici, i que més enllà de la funció que se li pot suposar, servia – i serveix- com a ‘respirador’ de la planta soterrani , on hi havia el petit celler de la casa.

Tenia, i d’aquí l’adjectiu ‘xafarder’ una diguem-ne funció molt particular, des del celler de Can Tolrà, es podien sentir amb absoluta claredat les converses que es mantenien en aquell banc apartat de la casa, situat al començament del jardí, considerat a priori doncs, un lloc on poder parlar amb ‘discreció’.

Em plantejava – i ho faig extensiu ‘urbi et orbe’ – l’autoria de la seva particular ornamentació, i atenen el fet que tenim a Castellar del Vallès alguna mostra de l’excel·lent treball del mosaïcista i escenògraf modernista, Lluís Bru i Salelles (Ondara, la Marina Alta, País Valencià, 1868 – Barcelona, 1952), us sembla possible que fos ell l’autor?.


Descartem a l’ Emili Sala i Cortés (Barcelona, 22 de febrer de 1841 - la Garriga, 7 de juny de 1920), autor l’any 1877 de l’edifici de número 43 del Passeig de Gràcia, que adquiriria l’any 1903 Josep Batlló i Casanovas (Barcelona, 29 d'abril de 1855 - Barcelona, 10 de març de 1934), que l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852[2] - Barcelona, 10 de juny del 1926) va dur a terme una reforma integral entre 1904 i 1906. L’arquitecte va canviar completament la façana, va redistribuir els envans interiors, va ampliar el celobert i va convertir el seu interior en una autèntica obra d’art.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 12 de enero de 2020

HISTÒRIES DE SINERA I DEL SEU FOSSAR. ARENYS DE MAR. EL MARESME

En la visita que feiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navao Montero i l'Antonio Mora Vergés , al Cementiri de Sinera se'ns passava per alt la tomba de l’Emilia Rovira I Presas; el bon amic Enric Sánchez-Cid em feia arribar una fotografia, i m’explicava que malgrat haver estat amarrat en moltes ocasions al Port d'Arenys de Mar i no massa lluny de l'Hotel Mont Calvari, mai m'he arribat fins ell. Probablement, perquè venint de la Mar, no ens tira la Terra... a no ser per resguardar-nos d'una tempesta o conèixer detalls d'una història d'amor... escrita al cementiri de la població.


Montserrat Abad Padrosa, Directora de la Biblioteca Pare Fidel Fita, en feia arribar la informació que trobareu més avall, obtinguda d’un l'article de Joan Pujadas a ( Repórter, 2000, abril, núm. 90), de l'Itinerari pel Cementiri d'Arenys de Mar, d'Agustí Espriu i d’un article d’Arsenio Rodríguez Quintana.

Emília de Rovira y Presas, neix a Arenys de Mar el 8 de maig de 1859 i mor l'any 1892.

Rafael Martínez Ortiz, neix a Santa Clara (Cuba) el 17 juny de 1859 i mor a Fontainebleau (França), el 9 de juliol de 1931


Rafael Martínez Ortiz es va implicar en la vida política del seu país. Va tenir diferents càrrecs oficials i a començaments del segle XX va formar part d'una delegació del govern de Cuba a París. Des d'aquí va anar diverses vegades a Arenys de Mar on es va assabentar de la mort d'Emília de Rovira. Llavors encarrega a l'escultor francès Auguste Maillard (París , 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine , 19 de agosto de 1944 ) , el bust del panteó que hi ha al cementiri d'Arenys.

Auguste Maillard

El panteó, pròpiament dit, el va elaborar el marbrista Mr. Thoin. La data de l'encàrrec se situa l'any 1928 i es va acabar l'any 1929, com es dedueix per una carta de Rafael Martínez Ortiz a Antoni Rossell, paleta arenyenc que va fer el treball de col·locació, on li comunica l'arribada de l'escultura (L'Olla, 2000, núm. 13).

http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2011/turisme/ITINER_CEMENTIRI_web.pdf
Marbrista Thoin (París), escultura d’Auguste Maillard ( arís el 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine, l 19 de agost de 1944 )

El nostre infinit agraïment a la Montserrat Abad Padrosa, Directora de la Biblioteca Pare Fidel Fita.

La història d’amor, està recollida entre altres llocs a :

http://arseniorodriguezquintana.blogspot.com/2019/03/historia-de-amor-cubano-catalana-en-el.html

http://thedarkhousemar.blogspot.com/2010/10/cementerio-arenys-de-mar-una-historia.html

https://www.vilaweb.cat/noticia/1134494/20000423/despulles-demilia-rovira-panteo-li-rafael-martinez.html


Sinera, Arenys de Mar, el Maresme, Catalunya, son indrets d'obligada visita, poseu-vos-ho a l'agenda d'aquest any 2020

sábado, 11 de enero de 2020

IN MEMORIAM. ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ A LLIÇA D’AMUNT ALS ANYS 50 DEL SEGLE XX. EL VALLÈS ORIENTAL.

Crisant Palau publica una fotografia de l’església parroquial de Lliça d’Amunt, advocada a Sant Julià, datada als anys 50 del segle XX, durant la dictadura franquista.


https://www.yumpu.com/es/document/read/12237918/el-martiri-dels-temples-patrimoni-cultural-arquebisbat-de-barcelona

Explica que en els dies foscos que seguien a la sedició – victoriosa - dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern legítim i democràtic de la II República, el temple fou profanat, encara que la fàbrica no va patir danys.

L’ arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987) es van dur a terme les obres de reforma, es va ampliar l’absis.


De les transformacions posteriors, com l’eliminació del campanar situat damunt la torre, no se’n diu res de res.


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29028


Si en teniu dades agrairem que en les eu arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/sant-julia-de-llica-damunt-valles.html

Fotografia del Fons Fotografic Josep Olivé Escarre. noviembre de 2014

miércoles, 8 de enero de 2020

HEU VISITAT ELS FRONTALS DE SANTA MARIA D’ARENYS DE MAR, CADAQUÉS, EL MIRACLE DE RINER, O EL RETAULE DE GUIMERÀ?

El mot retaule té dos sentits molt clars:

Segle XIV; contracció de rere taula, aplicat a pintures del darrere de l'altar

ART Conjunt de taules pintades o bé frontals de marbre, pedra, fusta o altres materials, que generalment representen escenes religioses, col·locat darrere l'altar.

Fotografia. Pere Albert Carreño

Està clar que davant d’obres magnifiques com les de les esglésies d’Arenys de Mar, Cadaqués , el Miracle de Riner ,... . , s’hauria d’insistir més en el concepte ‘frontal’ , i reservar el terme retaule per als conjunts de taules pintades, com les que s’exposen a l’església de Guimerà.

En tot cas, és ‘pecat mortal’ no conèixer aquestes joies del Patrimoni català.

martes, 7 de enero de 2020

TRESORS DEL CEMENTIRI DE SINERA. ARENYS DE MAR. EL MARESME

El Pere Albert Carreño, en la visita que fèiem al cementiri de Sinera retratava un Grup escultòric format per la Verge i Jesucrist, pel Sepulcre de la família Solà-Vinardell.


L’autor va ser l’any 1905, l’escultor Venanci Vallmitjana i Barbany (Barcelona, 1 d'abril de 1830 - 3 de setembre de 1919),

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0069341.xml

Patrimoni Gencat explica que el fill està assegut a la falda de la Verge, i recolza el cap a la seva espatlla esquerra. La cara de la Verge no trasllueix desconsol, sinó més aviat resignació; recordeu les paraules de Maria quan l'arcàngel Gabriel li anuncia que serà la mare de Jesús ?. “ fiat mihi secundum verbum tuum”

El grup fou construït amb marbre blanc, posteriorment s'afegí un templet per protegir-lo de les inclemències del temps.

El Cementiri de Sinera, i a la Vila marinera d’Arenys de Mar, els heu de incorporar a la vostra agenda de visites inajornables pe aquest any 2020.

SANT MARTÍ DE SOLDUGA (Pallars Sobirà)

Rebia un email de l’Enric Sanchez-Cid , en el que em deia “de Sant Martí de Solduga només tinc dates d'una passejada per aquelles muntanyes a principis de l'actual mil·lenni: tot molt deteriorat. Adjunto fitxa fotos i, com no?, camí per arribar-hi...7


Passat el Congost i abans d’arribar a Gerri de la Sal, es travessa el riu Noguera Pallaresa pel pont de Baén i es segueix l’indicador a Cuberes que apareix poc després a la dreta del vial. Atenció: l’accés és perdedor. S’arriba a un bosc, el de Pentina, on es deixa el cotxe quan apareix una capelleta.

Un cop passat el bosc de la Pentina la pista de terra arriba al Santuari d’Esplà (1534 metres.). D’aquí per un antic camí en direcció a ponent es baixa al poble arrecerat a la cinglera.

El lloc de la Solduga està relacionat amb les donacions que es fan al monestir de Gerri i amb les confrontacions amb els comtes de Pallars.

La capella troglodita queda situada en un repeu de la cinglera, sobre el barranc de l’Infern. Aprofita la paret de la muntanya per la part de tramuntana.


Nau rectangular de tant sols dos a tres metres d’ampla i coberta en volta de canó. Capçada per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. La portada s’obre a ponent. La morfología del terreny a condicionat la seva construcció.


Part de l’interior era arrebossat. En el mur de migjorn s’obren dues finestres.

Cal datar aquesta construcció en el segle XI.