sábado, 31 de diciembre de 2011

L'ANY DE LA POR


S’anuncien mesures ‘horribles’ que pel que sabem fins avui, seran només d’aplicació a Catalunya, i als que viuen en aquest ‘Principat’ amb independència del seu lloc de naixement i de la seva filiació política.

La reducció dels seus emoluments als funcionaris,  lluny del de racionalitzar res, implicarà possiblement un retorn al racionament de tant trist record. L’existència d’un funcionariat ‘independent’ és l’única garantia democràtica  que li resta al país.

L’€ de les receptes – que espero no s’apliqui per allò de la igualtat Constitucional dels Espanyols davant la llei - , és un despropòsit total.  Recordo un mal acudit, en que una alumna d’un col·legi de la part alta de Barcelona, explica en una redacció sobre la pobresa : ‘el papa és pobre, el xofer del papa és pobre, el jardiner de casa és pobre, la cuinera és pobre, les criades son pobres, la mama és pobre i jo sóc pobre’

 Ens cal recordar que la distància entre 0 o 1 és infinita ?. Els pobres son els que no tenen res; aquells que tenen alguna cosa, entre 0,01% i 100%, no son pobres, son ‘persones que pateixen necessitats i/o mancances’ en  aquest col·lectiu que compren quasi el 75% de la població, s’hi troben els que pateixen una disminució que va des del 0,99% fins al 99%; proposar una única mesura per a tothom va més enllà de la discriminació, tant que no m’atreveixo a posar-hi nom.  

Els responsables politics – tret d’algunes  excepcions anecdòtiques –  Blanco , Camps,  ,  se’n van de rositas, als grans beneficiats de tota aquesta misèria se’ls absol col·lectivament de les seves culpes; només les rentes del treball hauran de suportar el càstig.

Els ‘diners retinguts indegudament ‘ per l’estat espanyol ,  s’han de reclamar davant dels tribunals internacionals; aquelles ‘retallades’ que impliquin risc per la vida, s’han de denunciar davant els tribunals internacionals.

La proposta d’una ‘renda bàsica’ relacionada amb la prestació d’algun servei públic i/o privat, i per l’obligació de seguir estudis per millorar les capacitats dels aturats és l’única mesura assenyada que he sentit en els darrers anys. Si cal fer  una ‘Marató’  per finançar-la, fem-la !

Les persones necessiten més estar ‘ ocupades ‘, que preocupades.

A qui correspongui. 

jueves, 29 de diciembre de 2011

ELS BASTONERS DE NOSTRA SENYORA DEL PATROCINI DE CARDONA.

Em cridava l’atenció la peculiar vestimenta dels petits balladors, amb clares referències eclesiàstiques, el barret que ens evoca una mitra amb el símbol de Maria al davant, i unes petites flors als costats , el petit capell amb cintes de dolors damunt l’americana vermella, la camisa blanca cenyida amb faja, les faldilles blaves a joc amb el barret, els enagos , les mitges i les sabates. Sense trobar-ne cap referència precisa, aquest vestit – amb algunes variacions inevitables – és el mateix que lluïen els primers bastoners l’any 1704.




Trobem en relació al ball de bastons de Solsona : data de 1680, de quan van venir nens del poble de Sanaüja - que pertanyia al bisbe d'Urgell ; al segle XVII, el castell fou convertit en palau episcopal - a ballar bastons i al 1702, està documentat que els mateixos bastoners de Sanaüja van ensenyar als solsonins. L'estranya funció que adopten els dansaires d'aquest ball és la de patges i acompanyants de la imatge de la Mare de Déu en els recorreguts processionals.

No tenim constància de la continuïtat a Sanaüja d’aquesta tradició, tampoc de l’existència d’una pràctica semblant a les terres de l’Urgell sobirà, o al Principat d’Andorra, seu i domini del Bisbat.

L’ historiador cardoní Andreu Galera i la musicòloga manresana Glòria Ballús, autors ambdós d d’un estudi històric d’aquesta manifestació cultural, en feien la presentació solemne en el llibre-programa de la Festa Major del 2010 :
http://www.regio7.cat/bages/2010/09/06/cinc-lliures-deu-sous-daten-ball-bastons/101267.html

Es desvetllen fets si més no curiosos, com l'obsessió pel número 8. Són vuit nens, que ballen vuit balls diferents i que reciten vuit versets també diferents. Sabem d’aquest número que se’l considera símbol de l'infinit i de l'eternitat, també el 8 és una representació de les energies terrestres i celestes que circulen sense parar de dalt a baix, i de baix a dalt, i es regeneren.

El patrimoni immaterial de Catalunya és d’una riquesa i varietat extraordinàries; s’han de valorar molt positivament iniciatives com la de l’Ajuntament de Cardona, que explica perfectament el seu Alcalde : "darrere aquest model tan insòlit de programa de festa major s'amaga un esforç per investigar les nostres arrels, donar-les a conèixer i fer-les de tots. Això cohesiona i ens fa hereus del nostre patrimoni, perquè si no coneixem el patrimoni, no el valorem, i si no el valorem, no el podrem estimar".

Ens ha costat trobar imatges per il•lustrar aquesta breu nota. Deixem constància de la nostra gratitud als seus autors.

martes, 27 de diciembre de 2011

A CATALUNYA CREIXEN ELS NANS. LA COLÒNIA GRAUGÉS

Voltàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés , l’Estany Gran de Graugés; d’aquest indret potser la característica més ‘especial’, és justament que hom no espera trobar-se’l.


El berguedà actual és en gran mesura el resultat de l’acció decidida de persones com els germans Antoni (1852-) i Agustí (1854-1909) Rosal i Sala. Nascuts a Mataró, eren fills i nebots dels germans Rosal i Cortina de Berga que van fundar la fàbrica del Riu (colònia Rosal).
L'afany emprenedor que caracteritzava als catalans- si més no fins a les darreries del segle XIX- va portar a Agustí Rosal a construir la Colònia Agrícola de Graugés, que destacà pel altíssim nivell tecnològic emprat.

Es va fundar entre els anys 1887 i 1889 en unes terres i masos que havien comprat a Graugés. Es van construir pisos pels treballadors (carrer Vell, del Mig i Nou), una via fèrria que comunicava tot el complex, una explotació lletera, magatzems de farratges, molí de gra, forn i diferents serveis pels habitants. Es va fer un sistema per recollir els fems dels estables en un dipòsit subterrani per després utilitzar com adob. Els cultius eren rotatius i es va fer un sistema de regadiu dels camps construint els llacs artificials que actuaven com a dipòsits, als que pujaven aigua del Llobregat i de la riera d'Avià i de Font Caldes amb un sistema de canalització sense precedents a la comarca.


La modèlica colònia agrícola de Graugés, transcendí fronteres, fins al punt que meresqué la personal felicitació del mateix papa Lleó XIII, autor de l’encíclica De Rerum Novarum, que el prohom berguedà prengué tothora com a model social.

En relació al topònim, defenso la seva evolució de GRAU m.
(arcaic i dialectal, del gènere femení) Escaló, esglaó (Conca de Tremp, Pla d'Urgell, Ll., Segarra); «Ara puja les graus». Ne dejen seure ne tenir còuens ne senalles dins la pescateria ne en los graus d'aquella, doc. a. 1350 (arx. mun. de Barc.). Anaren a les graus del palau major del senyor rey, e aquí lo dit vaguer jurà, doc. a. 1443 (Ardits, i, 444). Foren-hi baix fetes alcunes graus de cristayl per on pujaua hom al tabernacle, Hist. Troy. 234. Sie posat e alçat lo pacient sobre una cella en un grau d'escala, Cauliach Coll., ll. v, pt. 2a, c. 4. Pujant per unes graus que eran al devant de la presó, Canyelles Descr. 325. En la cambra al cap de la grau (=de l'escala), doc. any 1574 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).

Avui quan a la descripció de l’indret trobem : Els estanys de Graugés són un sistema de basses d’origen artificial creades a finals del segle XIX i principis del segle XX (entre 1900 i 1909), mitjançant la construcció de terraplens i connectades per sèquies i bombes d’aigua. Aquestes masses d’aigua foren pensades per a l’abastament de la colònia industrial fundada per Agustí Rosal Sala.

Malgrat el seu origen antròpic, aquests estanys i basses han esdevingut una de les principals zones humides de l’alta conca del Llobregat. Actualment encara s’utilitza l’aigua per a l’abastament i la zona, a més, és un punt conegut de lleure i educació ambiental a la comarca del Berguedà.

Quan trepitges ‘ el territori’ - com diuen els de Barcelona – , assumeixes aviat que dissortadament a Catalunya creixen ens nans, i justament al Berguedà aquesta sensació és fortíssima.

jueves, 22 de diciembre de 2011

L'ESTUPIDOMETRE II

Recordava – i en aquest casos res com consultar una hemeroteca – que l’Iñaki Urdangarin, ja abans de casar-se amb la filla del Rei d’Espanya, havia donar que parlar per la seva conducta.


http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1998/02/20/pagina-4/33837322/pdf.html?search=Inaki%20Urdangarin%20%20'multas'
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1998/02/20/pagina-7/33837341/pdf.html?search=Inaki%20Urdangarin%20%20'multas'

Pensava aleshores – i ho continuo pensant ara – que aquella ‘filtració ‘ era del tot interessada, i tenia com a finalitat advertir al futur Duc de Palma, que li anirien seguint els passos.

Sembla – a tenor del que llegim en els mitjans – que aquella ‘advertència’ no va tenir l’efecte previst.

Hi ha una frase castellana que sembla feta per aquesta ocasió :

DIOS CIEGA A LOS QUE QUIERE PERDER.

miércoles, 21 de diciembre de 2011

L’ ESTUPIDOMETRE

Avui acompanyava una persona d’edat amb ostensibles limitacions de mobilitat a l’especialista del Servei Català de la Salut [ la Seguretat Social a la Catalunya del rei Artur i els Cavallers de la Taula Rodona ]. El metge diagnosticava però alhora de receptar, ens feia saber que NO TENIA RECEPTES, QUE ELS HI HAN RETIRAT, i que havíem d’anar a la metgessa de família.

Certament devia veure la meva cara de perplexitat, perquè si això és racionalitzar, que baixi Déu novament i que li ho expliqui a Herr von Ruiz, i al mateix temps que li faci veure al Rei Artur, que aquest ‘Boy’ potser no és – per dir-ho en llenguatge políticament correcte – una ‘ bona companyia’.


D’allò de l’€, en parlarem en futures edicions de l’ estupidometre

martes, 20 de diciembre de 2011

COMPRAR PREUS

La crisis econòmica que patim i l’absoluta manca de sentit pràctic – fer esment del ‘patriotisme’ em sembla inadequat, per allò de ‘las dos Españas’ – han donat lloc al que qualifico de COMPRAR PREUS.

Si teniu ocasió d’aturar-vos en algun magatzem i/o botiga, sentireu fins a l’esgotament la mateixa pregunta – si els productes no porten l’etiqueta, o no està visible – això quan val ?. ¿ Esto que precio tiene ?. Preguntes relacionades amb la qualitat i/o amb l’origen, poques o cap.

Els ciutadans compren PREUS, fins i tot alguna marques ho diuen de forma explicita ; VIENES POR EL PRECIO.

Curiosament estem pagant un alt preu per tant estalvis; la nostra minsa industria s’ensorra sense remei, els productes de camp català, s’han de quasi regalar als europeus, perquè aquí consumin fruites, verdures, bolets ,... procedents de llocs ignots.

Únicament en llocs on el ‘ sentit nacional ‘ és molt fort – penso en Euskadi - sembla que es manté el consum ‘tradicional’, a la resta del Regne d’Espanya, uns per motius politics – allò de comprar ‘contra Catalunya’ - , o per motius econòmics – dissortadament la misèria és un lloc comú davant la indiferència, quan no la ‘burleta tràgica’, dels ‘ GRANS PARTITS ESPANYOLS‘ , els comerços estrangers, xinesos sí, però també de molts altres llocs, indis, marroquins, ... son els destinataris dels pocs cabals que arriben a la majoria de llars.

Ens cal replantejar-nos els hàbits de vida i no solsamènt en l’esfera econòmica, fa massa temps que anem a recules en tot els àmbits, també dissortadament pel que fa a parlar , escriure i pensar en llengua catalana, activitats que tornaran segons sembla a ser un esport d’alt risc.

Intenteu ‘viure en català’, tant pel que fa a l’adquisició de bens i serveis, com a qualsevol de les manifestacions més habituals i quotidianes de l’existència.

Ah!, Bon Nadal, i els millors desitjos pel devenir.

lunes, 19 de diciembre de 2011

PERRO CATALAN!!!!

L’any 1.978 desprès d’aprovar la Constitució alguns van pensar ingènuament, que s’acabava l’època en que des d’Espanya s’empraven aquesta mena d’expressions, per referir-se a les persones de tota edat i condició de la nostra nació.

Els pas del temps, ha vingut a confirmar els mals averanys dels que afirmaven que això de la Constitució, no era un pacte ni tants sols una treva de pau, en el millors dels casos s’havia de qualificar con un miratge provocat per l’intens desig de llibertat i justícia del poble català.

Certament l’entrada a la CEE ha fet necessari que des de l’espanyolisme radical s’evitessin les expressions malsonants i/o escatològiques. Finalment però, el que fa mal son les obres, i aquí els canvis mai van arribar; d’uns i altres [ PP & PSOE]; [ PSOE & PP], les hemeroteques en donaran testimoni.

Ens faltava però, ‘la retenció indeguda, amb infracció de la llei’ – el tema s’ha de portar al Tribunal Internacional de Justícia, sense més dilació - que respecte dels cabals de la Generalitat ha practicar Jose Luis Rodríguez Zapatero.

Hores d’ara moltes d’aquestes polítiques de restricció, quasi de racionament, s’estan practicant de forma indiscriminada sobre la població civil que el feixisme desviava cap a Catalunya, en un clar intent d’eliminar radicalment la nostra llengua i la nostra cultura.

Manllevaré per concloure uns versos de JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894 - 1924)

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som -.
Jesús ja serà nat.



Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

NADAL


Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant. 
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza 
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema, 
amb el gas tot encès han enllestit el gall. 

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena; 
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres 
-i tan pobres com som -.

Jesús ja serà nat.


Ens mirarà un moment a l'hora de les postres 
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT
(1894 - 1924)

domingo, 18 de diciembre de 2011

JODER CON LOS DE LA ROJA...menudos patriotas

JODER CON LOS DE LA ROJA...menudos patriotas

 
AUNQUE TARDE... UNO SE ENTERA DE TODO
Selección española e impuestos 

Por si no lo sabéis, el último mundial de fútbol lo ganó España.
Gracias a este triunfo  la Federación Española  de fútbol cobró 25 millones de euros pagados por la FIFA , de los cuales se comprometió a pagar 600.000 € (99.831.600 Ptas.)a cada futbolista en concepto de prima. 

Tras  pasearse por Madrid celebrando la victoria con muchas banderitas y alegría, debieron de pensar en el tema de los impuestos. Muchas  veces decimos que son gilipollas que solo sirven para dar patadas a  
un balón, pero la verdad es que han demostrado que estamos muy equivocados. Alguno de estos debe de pensar un poco, ya que los  futbolistas internacionales españoles se han acogido a la  posibilidad que existe, en el régimen fiscal, de tributar en Sudáfrica  las primas que van a cobrar por ganar el Mundial. 

Parece ser que  entre España y Sudáfrica existe un convenio de doble imposición por  el cual este premio se considera una retribución por un trabajo realizado fuera del territorio español y les permite tributar en el   país donde se llevo a cabo la actividad. Claro. La diferencia tiene su importancia.

Si los miembros de la selección española hubieran declarado sus ingresos en España,  
como se espera de unos individuos que ondean la bandera rojigualda con tanto entusiasmo, habrían pagado un 43% de la prima.

En cambio la retención que se aplica en Sudáfrica es del 21%. 
   
Hagamos números: 22 futbolistas a 600.000€ son 13.200.000 €
Si se les aplica la legislación vigente en España tendrían que haber aportado a las cuentas públicas Española 5.676.000 € (944.406.936 Ptas.)
Acogiéndose a la legislación sudafricana pagarán a la hacienda Sudafricana2.772.000 €

Con esos 5.676.000 € se podrían haber pagado la pensión durante un mes a 7.000 pensionistas.

Mientras estamos en una crisis de coj.... estos futbolistas hacen patria aportando más de dos millones y medio a las arcas de la Hacienda de Sudáfrica, país que tanto ha hecho por ellos; y dejan de aportar más de cinco millones y medio a  la Hacienda Española. Unos patriotas.

Eso sí, todo legal, por Dios!.

(Y un montón de idiotas aún compran camisetas con los nombres de estos héroes-patriotas)    
     
A esto se le llama hacer patria. ¡Viva el futbol!  

sábado, 17 de diciembre de 2011

Els regals de Nadal de l’equip de govern del PP al Poble de Sóller


En el darrer ple de l’ajuntament de Sóller, en el que botant-me la promesa que vaig fer en articles passats de fer un “mutis por el foro” i no tornar assistir a cap; vaig contemplar un espectacle bastant depriment.

Sabia que basant-se en el rodet de la majoria absoluta, traurien endavant un conveni amb Sóller Invest (empresa que té la concessió de la Residència Bell Entorn) i li regalarien 20 de les 30 places subvencionades per l’Ajuntament.

Conveni aprovat en Junta de Govern, pràcticament sense la intervenció de l’oposició que també és representativa dels vots de molts de ciutadans i ciutadanes de la Vall, als que se’ls hi ha negat la seva participació en un tema molt preocupant i al mateix temps, sense ni una simple reunió amb els familiars dels residents que es podien veure afectats per l’acord.

Un conveni enrevessat on es deixa que les 10 places que queden, es trobin a l’abast de subvencions ( ja sabem com funciona, si hi ha doblers si, i si no hi ha et fots). Una retallada d’un dret social on tant el Batlle Sr. Simarro, com els vuit regidors que hi votaren a favor, portaran sobre la seva consciència, això si en algun moment no ho pateixen, vist que ells també tenen familiars que poden necessitar aquest servei geriàtric.

Malgrat les intervencions de l’oposició, que foren escoltades, com qui escolta ploure, em va semblar que no varen tenir en compte per a res, malgrat el Batlle se no tingué gaire en compte , que no es tractava de números, si no d’ancians de la Vall.

Resultat final: 20 places privatitzades durant dos anys i les altres 10 amb uns barems que serveis socials dictaminarà. Pel que jo he entès, quasi per poder entrar a la residència ( això si en queden cap de les subvencionades, si no a pagar prop de dos mil dos-cents euros mensuals) hauràs d’esser pobre de solemnitat.

La Sala Magna estava plena de familiars dels residents i altres ciutadans i ciutadanes de Sóller sensibilitzats i solidaritzats amb la situació dramàtica d’aquestes famílies, on la direcció de la residència, ja els va advertir ben clar i llampant que si a 1 de gener de 2012, o pagàvem la quota sencera de prop de mil vuit-cents euros, ja que l’Ajuntament deixava de subvencionar o se’n portaven els seus ancians a casa seva. El consistori del PP, els hi ha fet un càlid i bon regal de Nadal 2011; així com a tots els sollerics i solleriques que en algun moment necessitin d’aquesta atenció geriàtrica i no hi puguin accedir per falta de doblers o perquè les places que s’haurien d’haver garantit, estiguin ocupades per persones que s’ho puguin pagar, amb un clar benefici, no pel poble de Sóller, si no per l’empresa Sóller Invest. Queda clar com se segueix, amb la política de privatitzacions ( llegiu, Gesba-Acciona; Aqualia, i ara Residència Bell Entorn)

Quan es feu la votació a aquest punt, un bon grapat de les persones assistents aixecarem uns cartells amb els lemes: “No a la privatització de la residència” i “L’ajuntament de Sóller contracta corruptes i engega ancians”. Després, amb una clara decisió de rebuig, abandonarem la sala, en silenci.

La situació del conveni amb la Residència Bell entorn no s’acaba aquí. Que les mobilitzacions i altres accions reivindicatives continuaran fins a recuperar totes les places que barroerament han retallat.

L’altra endemesa de regal nadalenc, és l’acomiadament, de devers 14 funcionaris; on la insensibilitat cap a aquestes persones i famílies, durant aquestes festes nadalenques, ha estat notòria. No haguessin pogut esperar una mica, eren tan sols dues setmanes, a donar-los aquest ensurt? No són les maneres estimat Consistori de Sóller, no són les maneres.

Tampoc són maneres que cap representant de l’Ajuntament, acudís a la celebració d’Estel Nou. Em sembla una manca al respecte que es mereixen. A no ser, que es considerin per sobre d’ells, i ni els tinguin aquesta consideració. Torna a esser qüestió de sensibilitat, que manca més que en sobra.

No vull acabar, sense desitjar al Consistori, un Bon Nadal, i que els Reis Mags, els portin un sac de sensibilitat, de bones formes, i de vertadera democràcia, on governin realment pel poble de Sóller i les seves prioritats; i no per les prioritats d’empreses amicals i per col·locar a càrrecs sucosos als adeptes al partit.

Molts d’anys i bones festes!


Josep Bonnín

Carta de un alumno CATALAN a TELEMADRID

Carta des de Capellades. 

Aquí us envio una carta feta per un noi de Capellades dirigint-se a  Telemadrid. M'agradaria que la féssiu córrer a tots els vostres contactes perquè  així coneguin el que realment passa a Catalunya . 

A veure si enviant-ho a força gent pot arribar als mateixos ulls que el programa  de Telemadrid. La informació ens farà lliures....o això és el que diuen.


Aquí va la carta:
 

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan  con facilidad  y no se tengan que esforzar en usar un traductor. 

He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.

Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de ' la Anoia' (provincia de Barcelona ) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos,  llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del  ya dicho curso,  tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a  decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.

La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.

¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o ' la Celestina' ? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.

No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:

Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana
.

¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.

Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en catalán: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.

Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas. La extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.

No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas...

Además, ¿como nos pueden considerar racistas si hemos tenido como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el catalán?, ¿seria el caso a la inversa  posible en Andalucía o Madrid ? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.

Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de castellano dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano.


Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància
GADES

martes, 13 de diciembre de 2011

GASODUCTE MARTORELL-FIGUERES

El titular sembla que té poc a veure amb les terres del Vallès, i menys encara amb la Vila de Castellar, però amic lector res més lluny de la realitat.

Les fotografies que il•lustren aquesta breu crònica estant fetes prop de la torre Turull, en el sector en que aquesta infraestructura creua pel torrent de Colobrers.





Com ho deia el Joan Oliver i Sallarès ?.
En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,
quatre pins, un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi res !

L’any 1.986, el poeta acabava el seu exili i retornava a la casa del Pare Celestial.

Des del cel, l’imagino adreçant-se al bon Déu que malgrat la seva infinita bondat i paciència, comença a estar fins al capdamunt de la nostra ‘lleugeresa’ pel que fa al tracte que donem a la natura.

Senyor, perdona’ls perquè no saben el que fan !

lunes, 12 de diciembre de 2011

ESPANYA ENS ROBA I EUROPA ENS CASTIGA

Hi ha prou motius per a què un ciutadà amb una consciència política desenvolupada i un grau de memòria històrica complerta i no formi part del ramat , es declari rotundament : republicà i independentista d’esquerres? Opció o declaració de principis? Per a mi, ara mateix declaració de principis.

El començament no és per causa de l’afer del gendre del rei “l’atlètic Urdangarin” com així s’hi refereix un article del coronel de l’exèrcit espanyol Martinez Inglés, publicat al setmanal digital “Canarias-semanal.com” on descriu amb pèls i senyals, el que realment ha fet la monarquia per la seva “España” i com s’ha mogut la cort borbònica. Si no l’empresonen , serà, perquè, o hi haurà qualcuna intervenció de la Verge de Lurdes,o sap més del que escriu, ja que a Juan Carlos, el defineix - transcric i tradueix- com el “...darrer representant de la banda de gats, puters, idiotes, descervellats, cabrons, nimfòmanes, ganduls i malfactors; culpant-lo de “...l’endarreriment, la ignorància, la pobresa, la degradació, l’odi i la misèria generalitzada de centenars de generacions d’espanyols”.

Quan llegia aquesta notícia que venia amb el títol: “Per què et calles ara?” ( també transcrit i traduït) no hi podia donar crèdit.

Hi ha molts dels fets on acusa a la monarquia, que coneixia i que no m’han vingut de nou, inclusiu la presumpta implicació a l’intent de cop d’estat 23 F, on el qualifica de “vil auto colpista” com també dels negocis privats de Juan Carlos, amb rei del Marroc Hassam I l’entrega del Sàhara Occidental. Si mireu les hemeroteques, podreu veure, que el considerava “el seu germà”.

Es podria escriure, que Juan Carlos, tan sols ha desenvolupat la genètica dels Borbons, quan el “Generalisimo” li deixa les mans lliures per fer i desfer, imposant una Monarquia amb un salt successori, bastant estrany, en relació a Juan de Borbon, Comte de Barcelona i com ha arribat a fer la seva fortuna.

Al que anava, que l’afer Urdangarin, Fundació Noos, que l’antic molt honorable Jaume Matas, li entregués no sé quina doblerada i a tot dir com a justificació: “Si et ve el gendre del rei a demanar-t’ho, tu que faries?(declaracions en un programa televisiu) Cap comentari a aquesta excusa.

Podria esser que Urdangarin hagi obert la Caixa de Pandora.

No em declar republicà, tan sols per un fet econòmic, que podria esser un d’ells, i vos puc assegurar que surt molt més barat un president de república, que el nou milions d’euros que ens costa la despesa de la Casa Real, cada any i que paguem equitativament, tots els ciutadans i ciutadans de l’estat espanyol; o més ben dit, els que sofrim l’espoli fiscal com Catalunya i les Illes Balears, encara ens toca a més per barba.

La transició espanyola, amb un model d’estat, molt diferent al que en Francisco Franco, s’havia carregat amb un cop d’estat, una guerra brutal de tres anys i després amb una repressió de tot el que sonés a roig i republicà de quaranta anys; fou una autèntica pantomima, on es dóna una llei d’esborrany i taula rassa, a on els culpables de la repressió: Tortures, assassinats, enfonsament de la dignitat, quedaran completament impunes. Inclusiu ara mateix, qui els intenta esbrinar, pot resultar escaldat, i si no mireu, el que li ha passat al jutge Baltasar Garzón, que si va iniciar el procés en contra dels militars de la Dictadura Argentina i quan ho ha intentat a l’estat espanyol recercant les fosses comunes de la Guerra Incivil, ha rebut de valent.

Em sent republicà pels valors i principis que defensa aquest model d’estat i independentista perquè ha quedat meridianament clar, que a més que “Espanya ens roba”, els seus polítics jacobins i centralistes, no obliden el seu intent d’esbucar Catalunya(llengua, cultura i dignitat de nació que és la nostra) i impedir a tota costa la constitució dels Països Catalans, perquè saben que amb la independència de Catalunya i les Illes Balears, hi hauria moltes regions espanyoles que menjarien les sopes més que clares. Inclusiu Peces-Barba, pare de la Constitució, s’atreví a justificar els bombardeigs de Catalunya durant la guerra incivil,

Quan el President Companys, declarà la República Catalana, posteriorment fou perseguit, empresonat pels nazis alemanys, entregat als repressors franquistes i executat. Un altre assassinat sobre les seves espatlles.


Voleu encara més motius, per declarar-me republicà i independentista d’esquerres? Perquè vos puc assegurar que en tenc de sobres.


Josep Bonnín

sábado, 10 de diciembre de 2011

TORNEN LES BRIGADES VOLUNTARIES DE CREU ROJA ?

Les van desfer l’any 1.989, manaven els del PSOE, i des de les files dels voluntaris, es va veure clar que la maniobra pretenia, més enllà d’un canvi d’uniforme – que ja ens semblava bé - , passar d’un model bàsicament aixecat sobre el voluntarisme, a fer la ‘ la casa’ – en dèiem així – una ‘menjadora més’ per les masses assedegades de participar del ‘festí públic’, d’allò de la ‘justícia social’, i dels ideals universals de la Creu Roja, res de res.

No he sabut trobar una carta que publicaven aleshores quasi tots els diaris de Catalunya, desapareguts dissortadament en la seva majoria, en la que explicava com la major dels que havíem destinat una part del nostre temps, i dels nostres sabers a ‘ la casa’, ho havíem fet – i ho tornaríem a fer – malgrat la interferència fins aleshores del feixisme o del nacionalcatolicisme, i en aquell moment precís per socialnacionalisme.

Amb poc menys de vint anys, vivim en un escenari on torna a fer-se imprescindible la col•laboració voluntària perquè no quedin desemparats els més febles, gràcies als ‘demòcrates’ de saló el país ha fet un salt endarrere, que ens deixa en un nivell comparable justament als inicis del segle XX. Mai els ho agrairem suficientment, al Felipe González Márquez, al Jose Maria Aznar López, al José Luis Rodríguez Zapatero, o a l’inefable Mariano Rajoy Brey.

El barret ‘ de gala’ de l’uniforme que ens havíem de pagar cadascú – si el volíem - forma part de l’atretzo d’un grup de teatre, o així m’ho penso, ja que no me’l van tornar; l’americana amb les dues estrelles a la màniga – era un oficial segon – crec que la podria trobar en algun fons d’armari . El que està intacte com el primer dia, és la voluntat malgrat uns i altres, de fer d’aquest món un lloc més acollidor per a tothom.


Si tornen – que farien un gran bé al país – aquells ideals que s’aixoplugaven sota la Creu Roja, molts dels que formàvem a les Brigades de Tropes de Socors estem disponibles.

Ah!, ens identificarem amb allò que decideixi ‘ la casa’.

martes, 6 de diciembre de 2011

Fem servir la Constitució !!!!!!!

En el acto de toma de posesión de cargos o funciones públicas en la Administración, quien haya de dar posesión formulará al designado la siguiente pregunta: juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor cumplir fielmente las obligaciones del cargo... Con lealtad al Rey, guardar y hacer guardar la Constitución como norma fundamental del Estado?

Quan fèiem el soldat, l’alt oficial i/o el general que demanava el jurament  deia en acabar :

Si así lo hacéis, la Patria os lo agradecerá, y si no os lo demandará !.

En el jurament dels politics aquesta darrera admonició no es verbalitza, tothom però  entén   que en el supòsit d’incompliment de las obligaciones del cargo, i molt especialment quan no s’ha GUARDAT NI FET GUARDAR LA CONSTITUCIÓ, èticament els càrrecs han de respondre davant del poble.  

Avui, a les persones honestes que viuen al Regne d’Espanya, d’acord amb el que disposa la Constitució de 1.978, els emplaço a demanar responsabilitats politiques, jurídiques, i econòmiques, a aquells que han dut al país a la ruïna econòmica, conculcant alhora els Drets Constitucionals de tots els ciutadans.


Fem servir la Constitució !!!!!!!  

lunes, 5 de diciembre de 2011

Llums de Nadal, la tristesa de la sostenibilitat.


Passejava per un Sabadell més gris que mai sota l’enllumenat ‘sostenible’ de Nadal.

Està clar que en els Municipis on manen els nacionalsocialistes també hi ha qui celebra el Nadal, en la mateixa proporció almenys  d’aquells on manen els Cavallers de la Taula Rodona del Rei Artur.   Imagino que fins i tot, allà on el nacionalcatolicisme espanyol ha recuperat – ara per vies democràtiques – el control polític.

Fa molts anys que s’ha pervertit el concepte del ‘Nadal tradicional’, trobada amb la família,  reforçar llaços d’amistat,... fins fa poc – abans de la crisis – el que podia marxava de viatge, anava a esquiar, o s’escapava d’aquell ‘cerimonial antic’; ara, quan tothom constata la fallida no únicament de l’anomena’t  ‘estat del benestar’  , sinó del Estat mateix, cal intentar reconstruir les ‘velles relacions de família’, o en el seu defecte passar directament a engruixir les llistes de la beneficència. Si això dura, tots hi farem cap.

Ens plantegem en la penombra gris de la llum del Nadal sostenible,  una marató per lluitar contra la crisis ?. 

domingo, 4 de diciembre de 2011

ELS ‘SHOWS’ I ELS BETLEMS DE L’AJUNTAMENT

     Mentre escoltava el bram d’un ase, la meva dona cercava bolets i jo llegia al solellet agradable de tardor, enmig de la muntanya de Muleta ( que alguns pretenen  tornar urbanitzar, però ens hi trobaran); se’m va venir al cap que el nostre ajuntament té un Betlem bis.

       El primer a l’atri de les Cases de la Vila i l’altre al carrer, amb els ciutadans, que amb els diversos articles llegits als setmanaris i comunicats, no tan sols l’esbronquen si no que els hi diuen de tot menys “guapos”.

      Sembla que la legislatura de l’actual Batlle de Sóller, no serà tan tranquil·la, ja que els ciutadans i ciutadanes de la Vall , n’estan fins allà que no es pot dir i a més just ara , manifesten el seu profund malestar i descontent als carrers.

      Em venen al cap, una de les lletres de Lluís Llach, de la cançó “Silenci” :

“Que no en sap cap greu / dur la boca tancada/ sou vosaltres qui heu fet/ del silenci paraula" Si m’heu de fer callar/que sigui ara/que sigui ara”.

      La clau electoral del nou consistori ( és un costum general queixar-se de l’herència dels altres, però sempre els que es queixen, fan el que poden per tornar a ocupar cadires, algun significat deu tenir, no?)  sembla que es troba enfora de les vertaderes prioritats ciutadanes. Inclusiu el màxim representant , qualifica de “shows” quan els ciutadans es queixen i es manifesten. Falta de sensibilitat? Ca home!

      Ja han aparegut al carrer les primeres retallades, tot basant-se en aplicar el dret que teòricament dóna una majoria absoluta, que han creat molt descontent dins d’un poble que està començant a agafar la paraula; i repeteix que no és un “show” com en premsa, el batlle ha volgut ridiculitzar un fet democràtic i d’organització ( fora dels àmbits dels polítics)  i de llibertat d’expressió com un dret de la ciutadania, emparat a la Constitució de 1978, de la que tant se n’omplen la boca quan convé. Caldria, que abans de fer, segons quines manifestacions,  li tornessin pegar una rellegida.


      Retallades en educadora de carrer, 37 nins sense futbolet i les famílies demanen al regidor corresponent que vagi a explicar-li als infants que es quedaran sense aquesta activitat.

      Intent sobtat, sembla, de privatitzacions de les places concertades i subvencionades de la residència Bell Entorn, amb un comunicat del Col·lectiu Albaïna. I pregunta: On són els doblers que pagaren, a l’ajuntament durant 17 mesos els ciutadans que tenen els familiars a Bell Entorn i s’havien de pagar a la residència, prop d'un milió d’euros? Pregunta dirigida a l’actual Consistori i a l’anterior. 

      Gir pàgina i més residència. Pujada de tarifes d’Aqualia(que afecta als que menys consumeixen, com sempre i allibera els grans consumidors: sostenibilitat? No gràcies).   Tenen destre la mà amb les privatitzacions: Gesba-Acciona, Aqualia, i les que vindran.    Claustre de professors de Sant Vicent de Paul, que també diuen la seva.

      Recollida de signatures de la plataforma per una revisió cadastral justa, ja que sembla que se’ns ha valorat el sol i edificacions  de Sóller, quasi al mateix preu que a la urbanització Son Vida. Moguda que pel que llegeix, en breu El batlle  i el Regidor Sr. Beltran, tenen una reunió amb el cap d’oficina del cadastre Luis Bachiller; tal volta per dir-li que s’han passat set pobles amb la valoració, podria esser, no?

      Vinc a dir que quan les ciutadanes i ciutadans, van socarrats, i els hi sembla que vessa, surten al carrer a manifestar el descontent. I no són, “Shows” estem avesats que segons quins  “espectacles-xous” els facin habitualment els polítics de torn.

      A una vertadera democràcia, no s’acaba quan els ciutadans voten cada cert temps. S’ha de recordar als “elegits” que ho són per a gestionar un bé comú, establir les vertaderes prioritats ciutadanes, no les seves i que simplement són gestors,  freqüentment se’ls hi oblida; i llavors s’estranyen que els ciutadans s’emprenyin, quan veuen que mai es responsabilitzen dels seus errors.

      La partitocracia està molt allunyada de la democràcia. I els privilegis que tenen els polítics: sous, jubilacions, cotxes oficials, i altres prebendes que paga el  ciutadà de carrer, no es legitimen gaire, a l’hora de demanar que ens ajustem els cinturons, quan ells els duen ben balders, i s’asseguren un bon tren de vida, sobre les espatlles ciutadanes.
      
      “Perdoneu, però algú ho havia de dir”
     
      Josep Bonnín

viernes, 2 de diciembre de 2011

Per la boca mor el López Tena

Catalunya pateix alhora que un espoli fiscal, una estratègia clarament destinada a l’ofegament dels minsos drets i llibertats que ens reconeix – encara – la Constitució de 1.978. Dit sia amb tot els respectes a la Presidenta del Parlament de ‘Barcelona’.


Dit això, amb tot el dolor del cor en toca pel que fa a l’Alfons López Tena, dir-li que el seu ‘ escalfament de boca’, més enllà de retratar-lo com una persona colèrica, i amb un nivell baix/ nul d’educació – que també -, ha fet perdre ‘punts socials’ a la opció nacionalista catalana, enfront del nacionalisme espanyol [ socialistes, P.P., Ciutadans, Rosa Diez,...].

Els ho ha posat massa fàcil als de la ‘caverna’ que recordant el seu lloc de naixement, li fan i les faran més d’ara en endavant, la burleta dient allò de :

València, i homé de bé,....

lunes, 28 de noviembre de 2011

Crònica d’un espoli.

Sempre m’ha sobtat que els règims autoritaris, Reis absoluts, Dictadors , .... no tinguessin clar allò que es diu Coh 1, 4 ‘ una generació se’n va, i una altra ve’. Només així s’explica que per exemple els nazis, o els feixistes ‘locals’, documentessin blanc sobre negre les seves accions abominables.

Aquest costum, si algun dia arribem a viure en democràcia - això d’ara és una ‘democraciola’, o un succedani si us agrada més – hauria de servir per reparar moltes injustícies. En tant però que – amb el nom que sigui – tinguem únicament dos partits d’àmbit NACIONAL D’ESPANYA, per als descendents dels botxins no hi ha cap risc de que això pugui succeir.


Em passaven un document de quina autenticitat no en puc donar fe – això és que de dolent té internet -, en tot cas, més enllà de la possible alteració de les xifres, el text ens diu que això d’espoliar a Catalunya i als catalans, ve de lluny.

domingo, 27 de noviembre de 2011

NI FUMAR DEIXAVEN

Sembla que tornen els ‘dies grisos’, malgrat que ara tots els ‘servidors de la llei i l’ordre’ van de color blau, el color que a la gent d’una certa edat, ens evoca lo pitjor del nepotisme, la corrupció i l’estultícia, que ens semblava – ingenus de nosaltres – haver viscut.

En clau de conya, feia unes reflexions sobre els dies en que tothom fumava :

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2011/11/fumar-era-un-plaer.html

Una amable lectora m’enviava una imatge que adjunto.


Properament podrem – dissortadament - recuperar imatges dels ‘dies grisos’ com :

El moment en que es subministra llet i formatge als nens en edat escolar perquè les dietes familiars no garanteixen el seu creixement ‘ normal’.

Cal agrair molt especialment als ‘politics professionals’ , que amb la seva tasca ens hagin facilitat aquest ' viatge al passat'  que dissortadament no ens sortirà de franc.

L’AGULLA DEL PONT DEL CLOP. LLADURS. EL SOLSONÈS

Estava més que encuriosit per aquesta formació rocosa que la toponímia relaciona amb el Pont.
Recollia – per així dir-ho – la llegenda ‘oficial’, però com en altres ocasions intuïa que hi havia alguna cosa més, i confiava en que el temps ens ajudaria a esbrinar-ho.


L’indret pertanyia a la parròquia de Sant Pau de Terrassola que l’any 1.909, com a conseqüència de trobar-se aïllat per l’abandonament que havien patit les cases veïnes, restarà unit a Santa Eulàlia de Timoneda. Decideixo seguir la meva intuïció que em diu que hi ha una relació entre aquest abandonament i l’Agulla del Pont del Clop [ el terme Clop, designa una espècie de pollancre, espècie arbòria pròpia de les riberes ].

A Catalunya tenim una riquíssima varietat de relats llegendaris relacionats amb ponts, que tenen a àngels i dimonis com actors principals : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html

Pel que fa al Pont del Clop, un dels actors va ser efectivament el dimoni, i l’altre a instàncies de l’escolà de Sant Pau de Terrassola, - que li tenia molta devoció – va ser Sant Antoni de Pàdua. Vetllant pel joc net, hi havia també Sant Miquel Arcàngel.

El tracte que van fer els veïns de Terrassola, obligava al diable a fer un pont resistent, de pedra, en el termini d'una setmana, a canvi de tot això li lliurarien les seves ànimes. El prec de l’escolà, va fer que Sant Antoni de Pàdua, fes al dimoni el repte d’acabar-lo abans, i això salvaria les ànimes dels veins.

El dimoni té una llarga trajectòria com a constructor i va acceptar convençut que guanyaria; però si per alguna cosa es coneix a Sant Antoni de Pàdua és pel seu patronatge sobre els treballadors del sector de la construcció. La lluita seria terrible !

Havia de fer-ho sense cap ajuda, i no s’admetia el joc brut, aquestes eren les regles que va posar Sant Miquel arcàngel.

El diable va ser el primer en començar els treballs construint en un sol dia un pilar - dit avui l’Agulla - que serviria de suport al pont.

Sant Antoni anava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El segon dia el dimoni va acabar els encaixos que damunt les parets de pedra, havien de suportar el segon pilar del seu pont.


Sant Antoni continuava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El tercer dia, el dimoni havia aixecat sobre la riba contraria el suport del tercer pilar , que encara avui es pot veure.

Sant Antoni, va arribar fins a la Ribera Salada, i en el seu punt més estret, va aixecar un cindri i va començar a fer un petit pont.

Quan va sortir el sol del quart dia, el petit pont de Sant Antoni ja estava conclòs, i el dimoni va haver d’acceptar la seva derrota, i va marxar deixant per arreu les mostres de la seva inacabada obra.

El dia de Nadal a la missa del Gall, el mossèn va dir en la homilia, que si bé havien salvat l’ànima en l’enfrontament entre les forces del bé i del mal, tota la comunitat hauria de marxar de les seves terres, perquè com Adam i Eva, havien dubtat de la paraula de Déu.

Si avui pugeu dalt la ‘petita terrassa’, tothom us dirà que cal anar-hi amb molt de compte, perquè l’accés a l’interior de l’església no és fàcil ni segur.

jueves, 24 de noviembre de 2011

On està el diable ara?

Ho tenim ‘cru’ això de les infraestructures a Catalunya !.

Fins ara no es feien perquè els ‘interessos dels espanyols’ passaven pel davant dels interessos catalans i europeus.

Ara, ens expliquen que la situació econòmica, propiciada alhora per la combinació d’una corrupció desaforada, i una estultícia absoluta, ho impedeix, i sembla que per un llarg període.

Adéu doncs, tren d’alta velocitat.

Adéu, autovia del mediterrani.

Adéu, quart cinturó.

Adéu ,...

Tenim una llarga tradició d’intervencions del diable pel que fa bàsicament als ponts, que es va estroncar sobtadament. Pensem que fins i tot el dimoni, acostumat a rebre com a compensació una única ànima, es devia espantar davant les demostracions de crueltat de les forces espanyoles, començant per l’inefable Felip V, i – per citar-ne algun – acabant fa pocs dies amb Gregorio Peces Barba, conegut també com el ‘ bombarder de Barcelona “.

Pregunto; li proposem al diable que es faci càrrec de la continuació de les obres aturades ?. La compensació a rebre serà sensiblement millor que la que li daven a l’època medieval, es podrà quedar amb l’ànima – si en tenen – de tots els malfactors, inútils i corruptes que ens han abocat a l’actual situació de misèria.

Que us sembla el tracte ?.


Docs només cal que trobem al diable per signar-ho.

FUMAR ERA UN PLAER

El tabac prové d’una planta tropical originària d’Amèrica anomenada Nicotiana tabacum que pertany a la família de les solanàcies.

El consum del tabac entre les poblacions indígenes- denominades ‘indies’ pels estults conqueridors espanyols, es limitava a les celebracions i a cerimònies de caire religiós.

Cristòfor Colom ens el portarà quan torna d’Amèrica.

Els primers usos estaven relacionats amb les propietats medicinals de la planta. Caterina de Mèdici (1519-1589) la va fer servir per guarir les migranyes i es va convertir en la difusora principal de l’ús del tabac.

El tabac no únicament és fumava, també hi havia qui el mastegava, o fins els qui l’esnifaven pel nas. L’absència de marques i de publicitat va possibilitar que no hi haguessin adulteracions fins quasi a darreries del segle XIX, i que ningú associes el tabaquisme amb cap malaltia.

El 1865 va aparèixer la primera màquina industrial de fabricació de cigarretes que, juntament amb l’invent dels llumins el 1892, va facilitar la difusió i el consum de tabac, des d’aleshores les empreses amb l’aquiescència dels governs, van anar afegint substàncies al tabac, amb la doble intenció d’abaratir-ne el cost i provocar dependència als consumidors. Uns i altres empreses i governs, sabien ja aleshores que això provocaria malalties i morts, però com ‘ la pela, era la pela’, no es van aturar en les seves innobles actuacions.

L’any 1.922 quan és va fer popular el tango ‘ Fumando espero ‘, ja es sabien perfectament les conseqüències del seu consum, però l’estat necessitava diners – com ara – i va tirar pel dret.

Recordeu la lletra ?

Fumar es un placer
genial, sensual.
Fumando espero
al hombre a quien yo quiero,
tras los cristales
de alegres ventanales.
Mientras fumo,
mi vida no consumo
porque flotando el humo
me suelo adormecer...
Tendida en la chaisse longue
soñar y amar...
Ver a mi amante
solícito y galante,
sentir sus labios
besar con besos sabios,
y el devaneo
sentir con más deseos
cuando sus ojos veo,
sedientos de pasión.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.

Dame el humo de tu boca.
Anda, que así me vuelvo loca.
Corre que quiero enloquecer
de placer,
sintiendo ese calor
del humo embriagador
que acaba por prender
la llama ardiente del amor.

Mi egipcio es especial,
qué olor, señor.
Tras la batalla
en que el amor estalla,
un cigarrillo
es siempre un descansillo
y aunque parece
que el cuerpo languidece,
tras el cigarro crece
su fuerza, su vigor.
La hora de inquietud
con él, no es cruel,
sus espirales son sueños celestiales,
y forman nubes
que así a la gloria suben
y envuelta en ella,
su chispa es una estrella
que luce, clara y bella
con rápido fulgor.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.

Serveixi aquest article per servar la memòria de les víctimes, i sobretot per recordar que els fills,nets, besnéts ,.. dels botxins viuen molt confortablement entre nosaltres.

EL FULL DE RUTA PER SORTIR DE LA CRISIS

Si només retalla, malament !!

Hem de sortir TOTS de la crisis no únicament la Generalitat de BARCELONA.

Calen mesures per :

OCUPAR als aturats.

TRANQUILITZAR als endeutats.

SOSTENIR als dèbils.

No parlem ‘d’ajudes’, d’això i de les seves ‘conseqüències’ ja en veiem els resultats.

Parlem d’accions :

Perquè tothom tingui quelcom a fer.

Perquè ningú torni a ser desnonat de casa seva.

Perquè es deixin de comptabilitzar les morts per desnutrició com ‘accidents’, o malalties greus.

MAS, si no saps fer això, potser que et canviïs el nom, ARTUR evoca solucions a tot.

sábado, 19 de noviembre de 2011

Mesquineses, misèries i un poder tecnòcrata

Quan un contempla la natura embravida i veu que el temporal de pluja, sacseja les branques dels arbres, obligant-los a ballar una dansa amb un ritme frenètic, força temps i que una cortina de gotes no deixa albirar més allà d’uns metres, i les muntanyes han estat engolides per uns niguls amenaçadors, se sent fràgil.

Quan a les tres de l’horabaixa, hi ha una negritud que semblen les vuit d’abans de canviar l’hora i se sent el fragor del vent, la pluja i el refrec de les branques, agraeix a tots els deus, tenir un sotil que l’aixoplugui i el protegeixi.

Acte seguit, el pensament es desplaça als que per desgràcia – d’una societat inmisericorde basada amb un sistema econòmic que crea exclosos i se’ls ha furtat uns dels drets de la Constitució Espanyola de 1978, malgrat els respectius governs, amb aquest aspecte del dret a l’habitatge digne, hagi estat legislat i aplicat en comptagotes.


A diari, dins l’estat espanyol hi ha més pobres, més exclosos, més desnonats i els bancs ploren, perquè els hi han baixat els beneficis respecte a les mateixes dades de 2010 i les quantitats que mostren són altament insultants per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat.

Per acabar d’arrodonir, són les entitats bancàries, les que invertiren en bons d’alt risc ( especulació pura i dura per a treure beneficis ràpids) i enlloc de portar als creadors de la crisi davant dels tribunals de justícia; se’ls ha incrementat els sous, s’han repartit dividends i essent recapitalitzades amb dobles públics.

“Quins mals parits els homes” , memoritzant uns versos de Miquel Martí i Pol, que acabava amb “a vegades la tendresa s’instal·la a les paraules” i em refereix a aquests homes que mai tenen el sac ple i sempre hi volen ficar més i més.

Cert és que hi ha dones i homes malparits, els quals les vides humanes, amb els seus drames i tragèdies que ells creen i provoquen amb la seva tasca d’aconseguir més, no els remou ni un mil·límetre la seva consciència, ni la seva ètica inexistent. Amorals? No. Immorals amb tota l’amplitud de la paraula.

Sols saben de nombres i comptes de resultats, tot el demés els importa un rave. I són molts d’ells experts en transaccions a paradisos fiscals, inversors amb tràfic d’armes, drogues, prostitució, orgues o el que sigui que doni més rendibilitat. A la seva balança sempre guanya el feix de bitllets en contra de la Vida.

Pensar que darrera de la generositat de les ajudes humanitàries oficials, s’hi amaguen interessos tòxics pels països on arriben, malgrat a vegades, ja que no són degudament controlades, arriben a la població necessitada en comptagotes, em fa mal al cor.

Per no dir, com diu Teresa Forcades com segons quins laboratoris farmacèutics extreuen dels països . anomenats “en vies de desenvolupament” - un eufemisme bastant barroer - la matèria primera que necessiten per elaborar els seus medicaments ( inclusius bacteris) i seguir tenint els beneficis multimilionaris. Mentre els ciutadans dels països: súbdits o esclaus; no ens veuen ni un cèntim, arribant el cas que no poden accedir als medicaments debut al seu caríssim preu, És insultant.

També és insultant el que està passant a Europa . Hom no voldria pensar que les condicions imposades a Grècia, pels grans països que tenen les màximes inversions econòmiques ( llegiu França i Alemanya) hagin estat, els que en part han provocat la situació de fallida de Grècia, i hagin provocat per dues vegades el rescat financer de Grècia, con tal de salvaguardar els seus interessos.

Aquesta Europa dels mercaders, fa oi.

El Neoliberalisme capitalista monstre les barres més furioses que mai. El fi justifica els mitjans i ha arribat l’era dels tecnòcrates que suplantaran els polítics. Berlusconi dimiteix i apareix Giorgio Napolitano que especulen si el canvi de gir, el durà a terme el tecnòcrata Mario Monti, Assessor de Goldman Sachs, de Coca-Cola i a més destacat membre del Club Bieldelberg. O sigui que ara es lleven la careta, ja no els hi ha falta. Com a segons quins membres emparentats amb la reialesa, que tenen un marró del temps d’en Mates, i sembla que també són experts en fer malabarismes, ja que saben fent desaparèixer molts doblers i que tornin aparèixer a paradisos fiscals.

Hi ha massa misèria moral arreu del món i un dia petarà un sistema que no s’aguanta sobre cap valor!

Josep Bonnín

miércoles, 16 de noviembre de 2011

Camí de l’abisme


El proper dia 20 podem triar  entre dos úniques opcions ; Nacionalsocialistes o Nacionalcatòlics,  ambdós hereus clars del regim anterior, i defensors de les seves essències, ho recordeu ?

UNA, GRANDE Y LIBRE

Dels discursos d’aquells anys a tothom  li ve a la memòria una frase patètica :

“Estabamos al borde del abismo, pero hemos dado un paso hacia adelante”

Ambdós grups ‘nacionals’  es podrien intercanviar els líders, com han fet la País Basc, i ningú ho arribaria a distingir mai.

En aquesta campanya he vist com els creixia el nas a més d’un – i d’una -, i és que el calibre de les seves mentides supera tot els límits de la decència.

A partir del 20-N, guany qui guany, amics lectors, tots haurem perdut.

sábado, 12 de noviembre de 2011

Hipoteca Espanya


Hipoteca Espanya 

- Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que m'han cobrat, erròniament, 180 EUR. 

- Ah, no! No és cap error. És la seva hipoteca Espanya. 

- Però si jo no l'he demanada!!! 

- No, no cal demanar-la. La hi assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya. 

- Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs? 

- Ui, molts! Pensi que és el que se'n diu una llibreta solidaria. Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d'autopista als propietaris d'un compte Castella. 

- Però... si jo no en tinc d'ordinador!!! I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!! I per mi què hi haurà? 

- Per mi, per mi... Au, home, no sigui tan egoista! Que a vostè no li ve d'aquests 180 EUR al mes! 

- Que no em ve de... però... i doncs?... així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills? 

- Sí, sí, és clar. Tots els titulars. 

- Però això són més de 700 EUR cada mes!!! És una vergonya!!! 

- Miri, amb franquesa, entre vostè i jo... sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de 'per vida' no hi ha res a fer. Les condicions són així! 

- Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyor...? 

- Solbes, Pedro Solbes. Bon dia. 
Des de fa 300 anys, els catalans hem estat uns imbècils. 

Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? 

No,...... de deixar de ser imbècils!!!. 
Com? 
PROCLAMANT L’INDEPENDENCIA de CATALUNYA