sábado, 17 de agosto de 2019

CAN CORBELLA. EL TALLADELL. L'URGELL. LLEIDA. LA CATALUNYA QUE EL ‘PROGRÉS’ S’ENDUGUÉ SENSE PODER DOCUMENTAR-LA.

El món desapareix davant dels nostres ulls, i massa sovint, no tenim ocasió de recollir imatges d'aquesta transformació/destrucció.

Això, succeïa- entre molts indrets - amb la masia Corbella, al terme aleshores del Talladell, annexionat avui a Tàrrega, amb el clàssic l'argument de l'estalvi administratiu, aquesta tesidefensada pels governs més corruptes, sempre m'ha semblat unaforma més de l'infinit menyspreu , vers el patrimoni d'aquesta raça maleïda.


http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/8312/rec/4
Vista d’una masia del Talladell situada a la carretera de Madrid, entre Cervera i Tàrrega
Gallardo i Garriga, Antoni, 1889-1943

Em confirmàvem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) que l’any 1983 el Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) retratava una capella que es mantenia dempeus fins a l’ull de bou, a la masia de la Corbella.

La capella estava advocada a Santa Maria.

https://latartraneta.wordpress.com/2017/12/03/tarrega-i-lespai-fisic-el-projecte-de-tracat-de-la-nova-carretera-finals-del-segle-xviii-4/
Agrairem infinitament rebre, en el seu cas, confirmació d’aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 11 de agosto de 2019

IMATGES DEL FONS JOSEP OLIVÉ ESCARRÉ DE FOTOGRAFIA MONUMENTAL DE CATALUNYA . ERMITA DE SANT FRANCESC D'ASSÍS. SANTPEDOR. EL BAGES.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) a les escales de l'església de Sant Francesc d'Assís de Santpedor ,documentada des del segle XIII, concretament l'any 1240 en diferents deixes testamentaries. Sabem que a partir d'aquest segle l'església fou centre d'una gran devoció fomentada per les mateixes autoritats de la vila. L'any 1605 s'hi instal·là una comunitat de servites i una masia veïna (avui perduda) acollia al sagrista i regent de la capella.


La devoció a Sant Francesc culminà l'any 1693 , quan arriben aSantpedor els monjos franciscans que hi fundaren una casa conventual.
L'any 1936 en destruí el retaule renaixentista i la imatge antiga d'aquesta capella.

Patrimoni Gencat
en diu; construcció religiosa: Petita capella d'una sola nau construïda sobre la base i el model d'una església anterior de la qual conserva la seva tipologia i estructura més essencial. L'església no té absis i la porta sobre el mur de llevant repetint un model usual a les portes romàniques tardanes del segle XIII, formada per grans dovelles amb una sola arquivolta. La nau és coberta per una volta de mig punt en el primer tram i per una volta ogival en el tram de l'altar. Situada dalt d'un turó és perfectament visible des de qualsevol lloc de Santpedor.

La col·leció de fotografia monumental de Catalunya que constitueix el Fons Josep Olivé Escarré, va ser donada a l'Ajuntament de Sant Llorenç Savall, amb la finalitat d'augmentar el patrimoni col:lectiu dels llorençans.

lunes, 29 de julio de 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU DE VILAC. VIELHA E MIJARAN. LLEIDA. CATALUNYA

La Rosa Cequiel, publica una fotografia de l'església de Sant Fèlix de Vilac, d'estil romànic, originària dels segles XII i XII, amb portal romànic amb un timpà d'interès especial i un retaule gòtic.L'horari de missa és el 1r i 3r dissabte de cada mes a les 17.00 .


L'església fou edificada en el segle XII seguint el mateix model que en la del Bossòst, si bé en la seva construcció s'empraren elements anteriors (visibles a la façana). El seu aparell regular i molt ben escairat, poc freqüent a la Val, fan suposar que es constituí amb abundància de medis. En el curs del segle XVI, la capçalera sofrí importants transformacions, essent enderrocats els absis romànics. Durant el segle XIX aquesta fou novament modificada, adquirint el seu aspecte actual.

Patrimoni Gencat en diu; L'església parroquial de Sant Feliu, situada als afores del nucli, al lloc de l'antic castell, del qual el campanar era una torre de defensa, és un edifici d'origen romànic (segles XII-XIII) reformat en èpoques posteriors. L'edifici presideix una plaça que fa de mirador. És de planta basilical (26'70 m de llarg per 11'15 m d'ample), de tres naus, la central coberta amb volta de canó, i de quart de cercle les laterals, reforçades per arcs torals i separades per arcs formers que descansen sobre pilars circulars. De la volta arranca una petita cornisa decorada amb boles en relleu. A llevant trobem l'actual presbiteri octogonal cobert per una cúpula amb llanterna que és una obra del segle XIX. A l'extrem d'aquest, al 1829, segons consta a la façana, es construí la sagristia.

El Jordi Contijoch Boada publica un excel·lent recull d'imatges.

La portada romànica s'obre al mur de migdia i és formada per quatre arquivoltes de mig punt en degradació, llises però encerclades per un guardapols escacat amb cordatges trenats, només una arquivolta conserva la seva columna de fust exempt i monolític que descansa sobre una base àtica bastant alta i amb un capitell cúbic amb entrellaçats. La imposta llisa es perllonga en la llinda monolítica. El timpà de marbre, en forma semicircular que reposa sobre la llinda rectangular de pedra, envoltat per un arc de mig punt adovellat que correspon a l'arquivolta inferior de la portalada, representa el Pantocràtor. L'execució escultòrica d'aquest timpà és força arcaica i recorda el de la portalada de l'església de Bossòst. Damunt del portal hi ha encastada una pedra amb un crismó i dues roses.

Al centre del mur de ponent s'aixeca el campanar de torre gòtic de planta quadrada, de tres pisos. El superior presenta dues finestres d'arcs apuntats a cada costat i l'inferior té una única finestra per cara amb tres arcs en degradació sostinguts per columnes.

A l'interior conserva diversos elements d'època romànica. Una pica baptismal que té la part superior decorada per un fris continuat on un monstre alat es mossega la cua formant una cinta continua ondulant de poc relleu que dóna la volta a la pica. Entre les ondulacions hi ha trèvols i pinyes. La part inferior de la pica, on fa l'ondulació, està decorada amb una figura humana molt estranya, amb uns ull enormes, dret, amb les cames i els peus representats de perfil i la resta de front i tocant-se el cap amb la mà esquerra. La resta de la pica està decorada amb arcuacions molt estilitzades. El pedestal és format per una columna amb quatre bordons. La base està decorada amb petites semiesferes en relleu.

També hi ha una pica beneitera amb dues franges horitzontals, amb incisions romboïdals molt profundes a la part superior i semiesferes a la part inferior. el pedestal, d'uns 45 cm d'alçada, format per una columna central d'uns 20 cm de diàmetre, rodejada de quatre columnetes exemptes que es recolzen a cada un dels angles de la base de forma cúbica.

Hi ha quatre peus d'altar

1-. Situat a la segona capella sota el presbiteri octogonal. Està construït d'un sol bloc monolític de pedra, de planta quadrada, amb una semicolumna a cada angle que es recolza sobre una base i que està rematat per un alt capitell amb una sèrie de línies horitzontals a la part central flanquejades per escacats.

2-. Situat a la primera capella sota el presbiteri octogonal. És un bloc monolític de pedra, de superfície llisa excepte una obertura al centre que sembla que podria havia fet funcions de reliquiari.

3-. Situat a la capella central esquerra del presbiteri. És un bloc de pedra monolítica, de planta quadrada amb una semicolumna de poc relleu a cada angle i, al mig, un atlant molt barroer esculpit. La part inferior, a manera de base, no presenta gairebé decoració i a la part superior apareix un capitell força alt i sense decoració. L'atlant apareix representat frontalment, sostenint el capitell amb el cap i les dues mans, amb les cames separades.

4-. Situat al centre del presbiteri. Bloc monolític de pedra, de planta quadrada i una columna semicircular a cada angle. Entre aquestes hi ha esculpida una columna central amb quatre semiesferes en relleu acusat, dues a la part superior i dues a l'inferior. Aquesta part central es recolza sobre una basa decorada amb un rectangle en baix relleu on hi ha una creu esculpida. La part superior, a manera de capitell, està decorada amb dos cercles separats per un eix format per cinc incisions quadrades. Fa uns 90 cm d'alçada x 42 cm d'ample i 32 cm de gruix.

També s'hi conserven una talla policromada de la Mare de Déu de Gràcia, de transició al gòtic (segle XIII), una creu processional d'argent sobredaurat (segle XVIII), així com cinc plafons d'un antic retaule gòtic, amb sant Miquel i la Dormició de Maria. de factura excel·lent, atribuït al "mestre de Vielha" o Pere Despallargues ( .Molins de Rei, Baix Llobregat, abans del 1490 — Barcelona?, després del 1527)

A la sagristia trobem cinc plafons d'un retaule gòtic, en molt mal estat de conservació. Representen un Sant Miquel, la Visitació, l'Anunciació, el Naixement de Jesús i la Dormició de Maria. Les taules presenten diferències en l'execució, el que fa pensar en diverses mans.

viernes, 26 de julio de 2019

SANT JAUME DE LA BUSQUETA. DIT ANTIGAMENT DE VALLVERD. SANT LLORENÇ SAVALL. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

Anava a l'aplec de Sant Jaume de Vallverd, ermita de la qual en diu el Mapa de Patrimoni; probablement fou lacapella del casal o domus de Vallverd, ja existent l'any 1190.






En desaparèixer el casal passà a càrrec del mas Busqueta, i arran d'una visita l'any 1606 s'hi van fer reformes, segurament l'allargament de la nau i l'afegit del campanar d'espadanya.

Consta en estat de ruïna l'any 1736.

Als anys 70 l'actual propietari,Joan Grau i Tarruell (Sabadell, 10 de febrer de 1934), que ho és també de la masia de la Busqueta, en féu la restauració a partir de les pedres originals.

Arran d'aquesta recuperació també s'ha recuperat l'aplec anual i els goigs locals.

Església bastida sobre un gran bloc de pedra, de planta rectangular, amb absis a llevant amb arcuacions cegues, porta a ponent i campanar d'espadanya. Reconstruïda de la ruïna l'any 1975, els murs S i W són els que conserven més restes originals.

Al mur de tramuntana hi ha una placa commemorativa de la seva restauració i nova consagració els anys 1975-76.

martes, 23 de julio de 2019

IN MEMORIAN D'UN PERÍODE FOSC EN LA HISTÒRIA DE BLANES I DEL MÓN

Joan Portas Perpiñà pública avui una imatge per al record de les conseqüències d'una època on tothom va sortir perdent d'una manera o una altra
Em sembla oportú adjuntar-os la carta que la jerarquia nacionalcatòlica enviava als bisbes del mon:
http://secviccentdocumentosoficiales.blogspot.com/2006/09/carta-colectiva-de-los-obispos.html


D'aquells dies foscos, avui es recorda més el silenci còmplice dels "bons", que les accions dutes a terme pels 'dolents'; Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) aixecava la seva veu per advertir que l'església catòlica estava posant les bases d'una fortíssima secularització i descreença.

El temps li donava la raó, i posava en evidència la Jerarquia nacional-catòlica que bescanviava l'evangeli per algunes tasses de xocolata amb crostons (crostó, en singular), que són dauets de pa fregit que se serveixen com a guarnició de sopes, cremes, purés ,...

Malgrat els seus pecats, serà més fàcil que algun bisbe nacionalcatòlic entri al cel, a què ho facin els que recolzaven l'aplicació de l'article 155 contra Catalunya i els catalans.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

domingo, 21 de julio de 2019

MONUMENT A LA MEMÒRIA DEL PRESIDENT MÀRTIR DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. LLUIS COMPANYS i JOVER

Retratava el Monument en memòria del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover(el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940)


Està format per quatre barres d'acer , consten, d'uns 2 metres d'alçada, i tenen una forma sinuosa, que suggereixen les quatre barres de la bandera catalana. L'autor és en Joan Miquel Martínez Piera, 'Quelot' (Barcelona, 1963), artista plàstic multidisciplinari que té l'estudi a Sant Llorenç Savall.

El monument, el primer de caràcter públic no religiós de la població, fou instal·lat el 13 de gener de 2007


Sant Llorenç Savall és un poble viu i acollidor situat dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, a la part sobirana de la comarca del Vallès Occidental. TOTHOM ÉS BENVINGUT

TEATRE CINEMA GOYA - TEATRE ARMENGOL. BELLPUIG. L'URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Anàvem a Guimerà, estàvem convocats a les 11,00 a l'edifici de la Cort del Batlle on es duria a terme la reunió Ordinària i Extraordinària de l'Associació Guimera.info, el Tomàs Irigray Lopez i l'Antonio Mora Vergés, sortíem del Vallès Occidental a les 7,00, esmorzàvem a la Panadella, a la Parada, i ens arribàvem fins a Bellpuig i altres indrets a retratar alguns edificis de caràcter patrimonial.

Del TEATRE CINEMA GOYA - TEATRE ARMENGOL, ens diu Patrimoni Gencat ;edifici de grans proporcions molt proper al centre de la vila. La façana del teatre és resolta en tres cossos horitzontals i tota ella és en obra vista de totxos. Als dos cossos laterals hi ha dos flancs de totxana d'obra vista descrivint superposats rectangles voluminosos. Al cos central, entre pilastres adossades, s'hi obren tres portes damunt de les quals hi ha oberts finestrals perfectament ordenats. Aquestes pilastres adossades superiorment i a la part mitja de la façana sustenten un entaulament de cornisa elevada on s'hi pot llegir el rètol de "Teatre Armengol". Aquest cos central és rematat superiorment per una nova cornisa que s'adapta als diferents volums horitzontals, sobresortint lateralment i enfonsat centralment. La part superior de la façana és coberta per un frontó triangular.


El teatre consta dels espais següents: la platea (a doble alçada), l'amfiteatre (en voladís), el vestíbul, la caixa escènica i altres dependències auxiliars. La decoració interior és classicista.

La construcció d'aquest edifici data entre 1940-1949. Es tracta d'un equipament per activitats de lleure com projeccions cinematogràfiques i representacions teatrals que tenien un important pes en la vida sociocultural de país abans de l'arribada de la televisió als anys 60.

L'arquitecte, Manel Cases Llamona, va néixer a Lleida el 1900 i al 1924 obtingué el títol d'arquitectura; la seva obra constructiva més fèrtil es concentra a Lleida i rodalia malgrat que l'arquitecte també va poder participar en obres a Barcelona i Palma de Mallorca.

Ens agradarà tenir notícia del lloc i data de naixement i traspàs de l'arquitecte Manel Cases Llamona,i si fos possible rebre una imatge fotografica a l'email coneixercatalunya@gmail.com

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com/ , em feia arribar aquestes dades ; Manel Cases Llamona ( LLeida, 1900 - Palma de Mallorca, 21.10.1974). Ens mancarà únicament la fotografia.

S'ha fet des del feixisme i es fa des del panfeixisme una excel·lent tasca de destrucció de la memòria històrica, defensem però, que les persones honrades no TENIM CAP OBLIGACIÓ de participar, oi?.

miércoles, 17 de julio de 2019

CAN NOGUERA. BIGUES I RIELLS. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA


L'Antoni Calvo Uribe, en ocasió de recollir imatges de la Mare de Déu de Montserrat de Can Noguera, Bigues al sector central del terme, a prop i al nord-oest del Rieral de Bigues, a la dreta del Tenes, m'explicava que la casa havia estat objecte d'una reforma modernista per l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó.(Barcelona, 1862 - 1940) .

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0008170.xml

La capella va ser incendiada en el dies foscos que seguien a la sedició dels miliars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, episodi tràgic iques els guanyadors qualificarien com "la guerra civil", i la Jerarquia nacional-catòlica com CRUZADA; es van ser destruir l'altar i el retaule.

L'altar va ser substituït per l'antic de l'església de Riells.

De l'altar i el retaule en queda una fotografia que els propietaris emmarcaran i exhibiran a la capella.

l'accés és fa des de la carretera BP-1432, en el punt quilomètric 23,4, des d'on una pista rural en bon estat que travessa el riu just al nord de les Barbotes,en uns 250 metres mena a Can Noguera.

Can Noguera és una de les masies històriques del terme. Data del segle XVII, amb nombroses modificacions al llarg del segle XX. És de planta basilical, corresponent a la part més antiga, però alhora té elements modernistes, en edificis annexos com la capella de la Mare de Déu de Montserrat, la granja i la porteria del conjunt arquitectònic, a més dels elements decoratius de la façana principal.

Fotografia. Gustau Erill i Pinyot

En els voltants, a més, hi ha tot d'edificis de dependències del mas, entre les quals destaca la casa dels masovers, una antiga planta embotelladora d'aigua, i diverses quadres i estables. Al nord de la casa principal, arran del Tenes, hi ha un petit parc, amb una font també construïda a principis del segle XX.

Està inclosa a l'Inventari del patrimoni cultural de la Generalita tde Catalunya , i en el Catàleg de masies i cases rurals de Bigues i Riells.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=34493

martes, 16 de julio de 2019

LA TORRADORA

Sembla que avui hauríem de parlar en català a les màquines, també, també a les torradores.

Fa anys, de ben segur molt abans del genocidi contra Catalunya que es perpetraria com a conseqüència de la lleialtat de la ciutadania i les autoritats al govern LEGÍTIM i democràtic de la II República, potser no parlàvem amb els estris de torrar pa, el que si que feien, era xerrar els uns amb els altres, girant l'estri - en lloc de tocar la torrada - quan calia.



Està fora de tot dubte que amb la dictadura fèiem com dirien ells mateixos en la seva jerga militar ' un avenç cap a la rereguarda', I quan som a l'any 2019 de l'era cristiana, el REINO DE ESPAÑA es mou encara amb els paràmetres mentals de fa més de 100 anys.




Si un interessa la torradora, el fogó de carbó, les planxes de ferro, el rellotge de cuco... envieu-nos un email a coneixercatalunya@gmail.com

Si encara teniu somnis, podeu plantejar.vos comprar una casa documentada al segle XVIII, amb tres plantes, i 180 M2 edificats,la tercera , sota teulada servia com a magatzem, amb un petit soterrani-llenyera, que podria servir com a celler,..,hi han mobles clàssics, decò,... , que a la vostra elecció es quedarien a la casa.


rebedor

Menjador

Ah!, també, també si voleu, podeu adquirir un hort de 155M2.

Si voleu veure la casa, truqueu al 665227343 .

martes, 9 de julio de 2019

ELS FATXENDES. EL SABADELL QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ

M’havien explicat – no tinc però la certesa de que sigui veritat – que els Fatxendes actuaven al Canada, i que en arribar a l’hotel amb un sol espatarrant li deien al recepcionista, “dema ens desperta a les 7,00 del mati, que hem de sortir de viatge”, el recepcionista els va dir que al dia següent als carrer i hauria més d’un metre de neu i que els seria del tot impossible sortir de viatge.

El diccionari Català València Balear , ens diu a l’entrada fatxenda “Home vanitós, ostentós, bravejador”, i amb aquesta actitud sembla que van interpel·lar al recepcionista, ‘ i això qui ho diu ‘?, la resposta ‘perquè ho ha dit el Servei Nacional de Meteorologia ‘, els va semblar poc més un estirabot, i van insistir en que se’ls despertes a les 7,00 del mati.

Al dia següent, com havia previst el Servei Nacional de Meteorologia del Canada i havia un metre de neu.

Els fatxendes no van coincidir amb TV3, ni per descomptat amb cap Institució Científica que a la pell de brau assumís el paper del Servei Nacional de Meteorologia del Canada que ja aleshores vetllava per la integritat física, la vida i la salut dels canadencs.

Potser la història no va succeir mai, i volia il·lustrar únicament el tarannà d’aquells músics que portaven el nom de Sabadell i de Catalunya arreu del món.


Imatges de l'Arxiu del Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 d emaig de 1926 + Castellar del Vallè, 6 de maig de 2019 )

lunes, 8 de julio de 2019

IN MEMORIAM DE L’INSTITUT MENTAL PI I MOLIST. BARCELONA

Trobava un parell de fotografies amb les que composava parcialment una imatge dels anys 1910-1920 de l’Institut Mental Pi i Molist.


Emili Pi i Molist (Barcelona, 29 d'octubre de 1824 - ibídem, 29 de juny de 1892)


L’arquitecte Josep Oriol i Bernadet ( el Far d’Empordà, Alt Empordà, 1811 — les Escaldes, Andorra, 1860 ), farà els plànols, com el mateix Emili Pi i Molist però , no veurà l’edifici acabat.


https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0047632.xml
http://desantacreuasantpau.blogspot.com/2011/05/linstitut-mental-de-la-santa-creu-1885.html
https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2011/10/manicomi-de-la-santa-creu-o-manicomi.html

A Barcelona viuen avui més gent que en aquells anys, curiosament però, ningú avui pren iniciatives com feien l’ Emili Pi i Molist i tants i tants CATALANS EXCEPCIONALS.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0050729.xml
http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EFFM
http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=pi-y-molist-emilio
http://worldcat.org/identities/viaf-305862678/

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANT ROC AL CARRER MAJOR DE SANT JULIÀ DE VILATORTA. L’OSONA. CATALUNYA

L’Antoni Gallardo i Garriga (Barcelona, 1889 – 1942) retratava entre 1912 i 1928, per a l’Estudi de la Masia Catalana, Capella de Sant Roc al Carrer Major de Sant Julià de Vilatorta.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/3194/rec/17

No en sabia trobar referencies ni al Mapa de Patrimoni : http://patrimonicultural.diba.cat/#


Tampoc a Patrimoni Gencat http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=23707

L’enciclopèdia Catalana ens diu en relació a l’Albereda; es troba pràcticament inclosa en el poble, és una gran casa del segle XVIII que ha reemplaçat el mas que hi havia al segle XII.

Té a prop una capella de Sant Roc, de la qual es diu que fou construïda amb motiu d’una de les pestes del còlera del segle XIX.


Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la capella de Sant Roc que retratava entre 1912 i 1928, l’ Antoni Gallardo i Garriga (Barcelona, 1889 – 1942)

Hi havia un temps en el que el sector econòmic més important era l’agricultura en el que es deia “ Gurb i Tona el millor de l’Osona, i per triar Sant Julià”, els vents econòmics bufen ara en altres direccions, i el decandiment es evident en totes i cadascuna de les poblacions esmentades.

domingo, 7 de julio de 2019

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA TERMENAL ADVOCADA AL SANT CRIST AL TERME DE CABRILS. MARESME. CATALUNYA

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/5779/rec/21

El Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955), retratava per a l’Estudi de la Masia Catalana l’any 1932 la Capella del Sant Crist que situa al terme de Cabrils


Trobava una excel·lent informació a : http://museudecabrils.blogspot.com/2017/04/festa-de-la-capella-del-crist-mujal-2017.html

Història del Crist Mujal

La capelleta oratori va ser construïda l'any 1778 en els terrenys de la família Pallés Utset, reemplaçant la creu de terme medieval, de fusta, que en aquell indret marcava les sotsvegueries de Vilassar dels marquesos de Moja i de Cabrera de Mataró.

L'antiga creu de terme del Crist Mujal s'ha d'entendre alhora com un element de caire religiós i una fita de camins (etimològicament un "mujal" és una fita de camí). I és que des d'aquest enclavament de l'Antic Camí del Mig es podia bifurcar cap al veïnat de Sant Cristòfol, i cap a mar pel torrent dels Vinyals.

El juny de l'any 1954, a redós de la capelleta s'hi va torbar el mil·liari de la Via Augusta, d'època romana, que es conserva al Museu de la Marina de Vilassar de Mar.

La capelleta era parada obligatòria per a tots els traginers que feien la ruta de Mataró a Barcelona per l'anomenada Via Francigena o camí de França.

Durant la Guerra Civil, les imatges de la capelleta, concretament un Crist crucificat a la creu, policromat i la Mare de Déu dels Dolors van ser espoliades i carregades en un camió juntament amb altres imatges religioses de l'església de Vilassar de Mar que es van abocar a la platja per ser cremades.

L'avi d'en Vicenç Pallés, de ca l'Amell que vivia a tocar de la platja, la mateixa nit, va anar d'amagat fins a l'abocador per intentar salvar-les. Només va tenir temps de recuperar el Crist que va amagar entre les bales de palla. L'endemà va tornar a la platja després que hi calessin foc, recuperant la Mare de Déu, de la qual només en quedava l'esquelet de fusta, les mans i la cara.

En acabada la Guerra, les imatges van tornar a la capelleta fins que als anys setanta amb motiu de la construcció de l'accés a l'autopista C-32, es van expropiar els terrenys de ca l'Amell. La concessionària va donar vuit dies de temps per treure-ho tot i la família va emportar-se-les una vegada més a casa, on hi van fer construir un altar en honor seu.

Finalment la capella no va ser enderrocada ja que el senyor Pérez-Sala va fer donació dels terrenys per on s'acabarien construint l'accés i sortida de l'autopista. El Mujal però, va quedar a l'abandó i l'augment de la circulació de vehicles per aquest indret va ser tant intens que més d'un camió, arrambant-se la van anar escapçant fins al punt de quedar en completa ruïna.

L 'any 2000, però es crea una comissió de treball amb la idea de reconstruir la capella del Crist Mujal. Per Vilassar de Mar en formaven part, Vicenç Pallés, Dalmacio Ramon, Rafel Ortega i la seva esposa Mercè Mas, Carme Ramon, Pepeta Serra, Imma Romeu, Lluís Sardà, Rafel Boix, Damià Bas, el Museu de la Marina, el Rector Josep Maria Galbany i el Mossèn Ramon Roca. Per Cabrera de Mar hi havia en Joan Massó i la seva esposa, Carme Leon, en Joan Massó Sarrion, Maria Antònia Massó, David Farell, Núria López, Josep López Vinyals, Joan Lladó Puig i el Rector de la parròquia de Sant Feliu, mossèn Raimon Canalias. Finalment de Cabrils en van formar part en Jaume Tolrà i Ferrer, la Laura Bosch, del Museu-Arxiu Municipal i mossèn Salvador Freixas.

L'any 2003 just abans de que fos enderrocada, en Rafel Ortega i la seva esposa Mercè Mas i la Carme Ramon van fer un acurat treball de camp per tal de mesurar-la i documentar-la fotogràficament.

L'any 2004 amb motiu de les obres d'arranjament del vial de l'Antic Camí del Mig, s'aprova el projecte de reconstrucció de la capelleta, que serà desplaçada lleugerament del seu emplaçament inicial, en les terres que el sr. Joan Massó i la seva esposa Carme Leon van cedir per aquesta finalitat. L'obra de reconstrucció es va dur a terme per l'arquitecte Marià López – ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixement al’email coneixercatalunya@gmail.com , seguint la línia de la capelleta que hi havia als anys 1950. La creu que encapçala la teuladeta va ser obra del sr. Rafel Ortega.

Per la seva part, la família Pallés va signar un conveni amb els tres ajuntaments cedint les imatges per tal que fossin restituïdes al seu lloc d'origen. I així, el dia 8 de maig de l'any 2005 s'inaugurava per fi la capelleta del Crist Mujal en presència dels alcaldes i rectors dels tres municipis, l'Il·ltre. sr. Joaquim Colomer i mossèn Salvador Freixas, per Cabrils, l'Il·ltre. sr. Carles Rocabert i mossèn Canalias, per Cabrera de Mar i l'Il·ltre. sr. Pere Almera i mossèn Josep Maria Galbany, per Vilassar de Mar.

Des de llavors, any rere any es celebra al mes de maig la festa en honor al Sant Crist.

viernes, 5 de julio de 2019

IMATGES DEL FONS JOSEP OLIVÉ ESCARRÉ DE FOTOGRAFIA MONUMENTAL DE CATALUNYA. ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SALVADOR DE SABADELL

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 ) , lliurava l’ànima al Senyor, el 6.05.2019 a Castellar del Vallès, i les seves despulles rebien sepultura al dia seguent al fossar de Sant Llorenç Savall.

Malgrat la seva absència física, continuarem en els propers dies, setmanes i mesos, penjant fotografies d’aquest Fons que el Josep Olivé Escarré donava a l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall.

El Josep Olivé Escarré desconeixia l’existència de l’església del Santíssim Salvador de Sabadell, i aprofitant una de les visites mèdiques que fèiem al Taulí, ens arribàvem fins aquest edifici religiós, situat a la placa homònima.


Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - juliol de 1960) que va ser l’artífex de la reconstrucció del Santuari de Nostra Senyora de la Salut després de comtessa bèl·lica que començava per la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, iniciava també la construcció de l’Església de Sant Salvador, que s’estendria al llarg dels anys 1955-1975.


Camil Fàbregas i Dalmau (Moià, 1906 - Sabadell, 2003) s’encarregava d’esculpir els capitells del claustre, de la nau, del cimbori i del campanar, així com de les diverses figures religioses destinades a l’interior de l’edifici
file:///C:/Users/Usuario/Downloads/Dialnet-ElsCapitellsDeSantSalvador-3956545.pdf


Patrimoni Gencat li dedica un comentari telegràfic; temple parròquia d'estil neoromànic amb alguns elements de gust gòtic.

La composició està dominada per una torre quadrada exempta i un gran porxo d'accés.

La façana està construïda amb pedra, és de paraments llisos i estructura compacte.

L'edifici començà a construir-se l'any 1955.

La pedra utilitzada és de les voravies de la ciutat, la dels capitells és pedra de Preixana.

La col·leció de fotografia monumental de Catalunya que constitueix el Fons Josep Olivé Escarré, va ser donada a l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall, amb la finalitat d’augmentar el patrimoni col:lectiu dels llorençans.

viernes, 21 de junio de 2019

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANT JOAN DE CAN ESTAPÈ DE CASTELLBISBAL. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

L’Antoni Gallardo i Garriga (Barcelona, 1889 – 1942), retratava per a l’Estudi de la Masia Catalana, entre 1912 i 1928, “vista posterior de la Capella de Sant Joan, de Can Estapé, amb xiprers i vinyes”, al terme de Castellbisbal, a la comarca del Vallès Occidental .

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/2046/rec/74

L’any 2009 pelegrinava fins a Castellbisbal i retratava el runam esfereïdor d’aquesta capella, em calia demanar confirmació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin), davant els meus dubtes donat l’estat en que es trobava.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/09/ermites-de-castellbisbalvalles.html

La resposta del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin) em venia a confirmar que la Capella de Sant Joan de Benviure, de Can Llopart o Ca N’Estapé de Castellbisbal, ja estava en ruïnes l’any 1969.

Cal deixar constància de l’activitat destructiva de brètols i vàndals arreu de Catalunya, i MOLT ESPECIALMENT a les comarques litorals i prelitorals. Està clar, que aquestes tribus NO es poen incloure dins del concepte ‘ demòcrates’ , i si PERFECTAMENT en el grup de Partits de l’Eix del Mal, oi?.

jueves, 13 de junio de 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CEBRIÀ . MOLLET DE PERALADA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Victoriano Torres Bermudez publica una fotografia en blanc i negre en la que apareix l'església parroquial de Sant Cebrià de Mollet, que fou una antiga possessió del monestir de Vilabertran des del 1093. És una construcció del segle XII.


Llegia que en època tardana es reformà la façana, s'afegiren capelles laterals i es construí o es reformà l'alt campanar. La nau fou sobrepujada per murs de fortificació; posteriorment convertits en terrabastall, en els quals veiem petites sageteres.

Patrimoni gencat ens diu ; església situada a la zona alta del poble, al costat de l'ajuntament. Església d'una nau amb absis semicircular recoberta interior i exteriorment per una capa de morter de calç, la qual deixa al descobert molt pocs elements de l'obra romànica. És visible només la part exterior de l'absis, que queda dins un pati particular. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó. La volta de la nau és apuntada i seguida.

Albert Martínez 2009

La volta de l'absis és ametllada i posseeix cornisa incorbada. La nau va ser sobrepujada per una obra de fortificació convertida més tard en terrabastall on hi ha petites sageteres.Al costat de tramuntana del temple s'alça la torre campanar, que té un cos inferior de planta quadrada i al damunt s'hi alçà un cos octogonal amb arcades lleugerament apuntades.

viernes, 31 de mayo de 2019

IN MEMORIAN DE LA CAPELLA DE SANT AGUSTÍ DE CAN CARBASSA. HORTA. BARCELONA

Trobava una fotografia ‘anònima’?, feta entre 1890 i 1930 per l’Estudi de la Masia Catalana de la capella de Can Carbassa , “Altar i retaule a Can Carbassa”, advocada a Sant Agustí (Tagaste, 13 de novembre del 354 - Hipona, 28 d'agost del 430) on hi havia una bella escultura del sant realitzada per Ramon Amadeu Grau (Barcelona, 1745- 16 d'octubre de 1821) que es conserva a la capella del Sant Crist del castell de Godmar a Badalona, on lhora que la talla de Ramon Amadeu Grau , hi ha un crucifix restaurat per Frederic Marès Deulovol (Portbou, Alt Empordà, 1893 - Barcelona, 1991)

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/4034/rec/1

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30237

D'aquesta masia se'n tenen notícies documentades l'any 1655, el propietari de la qual es deia Nicolàs de Melgar. L'any 1709 passa a mans de Francesc Folch i en casar-se una neta seva amb Josep Ignasi Carabassa, la casa pren el nom que porta.

El 1798 comencen les obres que transformen l'antiga masia en torre i residència. Les terres de conreu es dediquen principalment a la vinya.

L'any 1803, els Carabassa venen la finca a Josep Anton de Gispert i Angirot, i a la mort d'aquest, els hereus la venen a Climent Guix i Borràs.

El 1909 la comprà Carles Marés i Robert, el qual la restaura novament donant-li l'aspecte actual.

Els fills de Carles Marés venen la finca, l'any 1954, als actuals propietaris, la Congregació dels Germans de la Sagrada Família, que la dediquen al Col·legi.


http://w123.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=2814&id.districte=07

Edifici aïllat del segle XVIII d'origen rural. Constitueix un magnífic exemple d'arquitectura neoclàssica i està organitzat en tres cossos, un de central més alt i amb frontons sostinguts per columnes a les dues façanes, i dos de laterals amb galeries porticades, més baixos, coronats per balustrades. Integrat en el conjunt d'edificis moderns d'un col·legi, ha estat utilitzat com a biblioteca del centre.

https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2011/06/can-carabassa.html

https://estimadaterra.wordpress.com/2018/03/10/masia-de-can-carabassa-ara-col%E2%80%A2legi-de-la-sagrada-familia-a-horta-de-barcelona/

lunes, 27 de mayo de 2019

DELS EDIFICIS RELIGIOSOS QUE HI HA O HI HAVIA A LA TORRE MARATA DE MAÇANET DE LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Havia demanat imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin) de la capella de la Torre Marata de Maçanet de la Selva, a la que dedicàvem suara un post :
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/la-torre-marata-i-la-capella-de-les-santes-anna-i-llucia-macanet-de-la-selva-girona-catalunya/?fbclid=IwAR3n7PdFSSd8rrSQdALeUtK6kVLQ_rXnM6w923oOOm1jBI1EKRFYfWsO0a8

Rebia un email en el que m’acompanyaven imatges de dos edificis amb els següents peus informatius :



Capella de Sant Jaume , Torre de Cartellà, Maçanet de la Selva, Data fotografies 16-XI-1980



Capella de la Marededéu de l’Esperança, Castell de Cartellà o Torre Marata, Maçanet de la Selva, Capella en construcció l’any 1980, Data fotografies 16-XI-1980

Per la descripció sembla que coincidiria amb la capella que està situada davant la façana, al cantó dret; és de nau rectangular i d’absis semicircular coberta amb volta de mig punt. Consta d’una nau amb porticat d’entrada amb teulat de dues aigües, com la cobertura exterior de la capella, però més agut, i està integrat per tres arcades de mig punt.

Quan a l’advocació a Patrimoni Gencat consta però, que fou dedicada a Santa Anna i a Santa Llúcia.

Esperem la col·laboració dels maçanetencs i maçanetenques per aclarir alhora que les advocacions correctes, l’existència en l’actualitat d’aquells edificis religiosos, i si fos possible ens agradaria rebre’n imatges actuals a l’email coneixercatalunya@gmail.com , arxiugavin@maristes.com , castellardiari@gmail.com

martes, 14 de mayo de 2019

CAN VIDAL. FOGARS DE LA SELVA. BARCELONA. CATALUNYA

Ricard Martí Alberó, del que volem saber el lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com retratava al voltant de l’any 1933 per a l’Estudi de la Masia Catalana “ vista general de Can Vidal” a Fogars de la Selva.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/7628/rec/23

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=26715
Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'un gran mas de planta quadrangular que consta de planta baixa i dos pisos superiors i que està cobert amb una teulada a quatre aigües. Pel que fa al seu emplaçament, aquest està ubicat en un solar nítid i regular.

El mas està estructurat internament en base a tres crugies. La planta baixa consta de tres obertures: al centre el gran portal d'accés adovellat equipat amb unes dovelles de grans proporcions molt ben escairades i treballades. Flanquegen el portal dues finestres rectangulars, una per banda, amb llinda monolítica i muntants de pedra i paral·lelament estan cobertes amb una estructura de ferro forjat.

En el primer pis o planta noble trobem tres obertures. Als extrems trobem dues obertures rectangulars que repeteixen el mateix esquema que les finestres de la planta baixa, però difereixen en el fet que estan complementades amb un ampit treballat. Sobresurt especialment la del centre, la qual es manifesta a la pràctica en format de finestral gòtic d'arc conopial lobulat. El finestral està equipat amb muntants de pedra i ampit treballat i té sengles impostes ornades amb caps antropomòrfics.

El pis superior, que desenvoluparia les tasques de golfes, es manifesta en la façana en format de tres petites obertures quadrangulars equipades amb llinda monolítica i muntants de pedra.

Remarcar a mode d'apunt que les diverses obertures dels respectius pisos estan protegides per una espècie d'emmarcament.

Pel que fa a la resolució dels espais exteriors hem de dir que els murs no estan arrebossats sinó tot el contrari, estan completament despullats , cosa que permet percebre la pedra vista.

Pel que fa al tema dels materials, destaca per sobre de tot un com és la pedra. Ara bé una pedra que la trobem present en dos formats diferents. Per una banda tenim la resolució dels murs a base de pedres fragmentades i blocs rústics de pedra manipulats a cops de martell i sense desbastar i treballar i tot lligat amb morter de calç. A simple vista s'observa que les pedres no estan disposades aleatòriament sinó que estan ubicades en unes filades parcialment racionals. Mentre que per l'altra tenim la pedra calcària molt ben treballada i escairada, la qual és emprada per la realització tant de les dovelles, com de les llindes i muntants de les respectives obertures.

El fet que el terra de davant del mas estigui pavimentat fa pensar que poder es tracta de les restes vivents de l'era, on antigament es trillaven els cereals.

Tal i com s'observa a simple vista, el mas de Can Vidal ofereix un magnífic estat de conservació que denota que els propietaris són conscients que s'han de practicar periòdicament en el mas una sèrie d'intervencions en matèria de manteniment, millora i acondicionament per tal de preservar la construcció per al futur.

Contemplant fotografies antigues, com ara la de la fitxa del Servei de Patrimoni núm. 26.715, ens adonem que des del 1984 s'han produït pocs canvis en la masia. Els més destacats serien: per una banda, la substitució de la teulada per una de nova. Mentre que per l'altra, l'espai que avui ocupa la finestra de l'extrem esquerra de la planta baixa, abans l'ocupava un portal secundari.

El perímetre de la finca està delimitat amb un mur de tancament, compost a base de pedra en la part frontal i en els laterals arbustos.

A mode d'apunt remarcar que en un dels laterals del mas hi ha un simpàtic rellotge de sol que fa al·lusió a la data de construcció del mas i que diu així:


"EL TEMPS PASSA APROFITA-HO CAN VIDAL 1605"

El nom de Falgars apareix citat en un document de l'any 922 relacionat amb l'església parroquial de Sant Cypriani et Santa Justa in villa Falgars.

L'any 974 el municipi es troba sota la tutela del papa Benet VI a través de Hildesind, abat de Sant Pere de Rodes. Posteriorment un precepte dictat per Lotari reafirma el 982 aquest lligam.

Més endavant el terme passà a dependre dels vescomtes de Girona, després vescomtes de Cabrera.

En una butlla papal de Lluci III del 1185, consta que el monestir de Breda tenia importants alous a la parròquia de Ramió.

Amb la divisió provincial de l’any 1833 el municipi s’inclou dins els límits de la província de Barcelona, essent l'únic de la Selva que pertany a aquesta demarcació.

miércoles, 1 de mayo de 2019

IN MEMORIAM DE SANTA MARIA DE VILALBA. VOLTRERA. ABRERA. LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

L’Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943), retratava l’any 1934 per a l’Estudi de La Masia Catalana, “Vista general de Santa Maria de Vilalba”, advertia que la imatge està invertida, ja que havia retratat aquesta esglesiola - força reformada - l’any 2015.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/3488/rec/333

http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/fons-josep-olive-escarre-de-fotografia-monumental-de-catalunya-sant-llorenc-savall/

No tinc – a la vista de les imatges – la certesa de que ambdues siguin del mateix indret i edifici, sou pregats de confirmar-nos-ho, si és el cas, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Santa Maria de Vilalba, també anomenat el Suro, és un poble del municipi d'Abrera (Baix Llobregat), situat dalt d'una carena entre el riu Llobregat i la riera del Morral del Molí, a l'est del municipi.

La parròquia de Santa Maria de Vilalba, creada a mitjan segle XIX sobre aquest antic terme, disposa de cementiri propi. A mitjan segle XX també hi havia hagut una escola rural unitària, ubicada on ara hi ha el Casal Social del barri.

Dins el terme, envoltades pel nucli de Can Vilalba i dalt d'un turó, es conserven les restes de l'antic castell de Voltrera, del segle IX.

Als peus d'aquest castell, a la plana del riu, hi havia hagut la casa que es va fer construir el virrei Amat a finals del segle XVIII; aquesta casa va desaparèixer el 1982.

Escrivia l’any 2015 ; retratava l’edifici de Santa Maria de Vilalba, de la que com és dissortadament habitual, no trobava cap referència del mestre d’obres i/o arquitecte. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Llegia que l'origen del nucli està en la voluntat de VII marquesa de Castellbell, María de los Dolores de Cárcer y de Ros (1867-1939), VII marquesa de Castellmeyá, VI baronessa de Maldà y Maldenell, de construir a casa seva una capella separada de la de Sant Pere de Voltrera.

L'any 1868 s'instituí la nova parròquia de Santa Maria de Vilalba, que va donar nom al poble on es troba l'actual església.

La descripció ens diu ; edifici de planta rectangular i absis al final de la nau. Està cobert a dues aigües amb teula àrab. La façana principal està arrebossada i pintada de blanc, excepte alguns elements com les arcuacions cegues, les bandes i les cantoneres. La porta principal és un arc de mig punt i té una motllura en la seva part superior. Per sobre hi ha una rosassa i en la part superior un campanar d'espadanya d'un sol ull.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Déu està a tot arreu, d’això no en tinc cap dubte, l’Església catòlica però, fa temps – de fet d’ençà que descanviava l’evangeli, per un plat de llenties - que va minvant , i en els darrers anys, aquesta reducció assoleix conseqüències dramàtiques

CAN CLOTA. ESPLUGUES DEL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

Llegia que se’n tenen dades des del segle XIV, i que com és lògic, ha estat reformada en diferents èpoques.

L'any 1503 hi ha documentat el nom del primer propietari, Simó Canyet, síndic del poble.

Posteriorment es succeeixen els següents propietaris: Masdeu (1663), Pere Armigant (1703), Francesc Armigant (1734). Aquest darrer va vendre la finca a Jaume Clota i des d'aleshores és coneguda com Can Clota.

https://www.iefc.cat/galeria/catalunya-memoria/

Patrimoni Gencat ens diu; Masia torre situada prop del torrent de Can Clota. La seva torre només és visible des de la carretera d'Esplugues. Manté l'aspecte de les reformes fetes al segle XVIII, però conserva l'estructura primitiva.

Consta de planta baixa, dos pisos i un torricó-mirador, de planta quadrada, voltat de finestrals (antigament coberts). A la llinda del portal d'entrada hi ha l'escut heràldic de la baronia amb la inscripció: "Triump hum non est sine sanguine".

A l'est hi ha situada la capella, pública, datada l'any 1689, segons la inscripció d'una pedra conservada a la sagristia, de caire renaixentista i barroca, renovada el 1941.

Ens agradarà tenir noticia de l’advocació de la capella, i si fos possible imatges del interior i de l’exterior, ho demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin), a l’Arxiu d’Esplugues de Llobregat, i ‘urbi et orbe’ a qualsevol persona i/o entitat.

Aquesta manca d’informació, denota una extraordinària pobresa intel·lectual, pròpia d’un màster de la Universitat Juan Carlos I. Avui, alguns afirmen que la ‘ciència’ ha eliminat la ‘religió’, en realitat el que succeeix és que l’empobriment cultural es vol vestir de ‘progres’ ,oi?

El casal, envoltat de jardins, té un llac rodejat per una galeria-claustre d'arcs de mig punt.

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=189

lunes, 29 de abril de 2019

EXISTEIX ENCARA LA CASA PEREJAIA I LA SEVA CAPELLA DE LA MARE DE DEU DEL ROSER ALS MASOS DE GARCIA DE LLIMIANA?. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

No sabia trobar el Catàleg de Masies de Llimiana , població que tanca l’exercici 2018 amb 142 habitants, distribuïts pels 41,7 km² del seu terme municipal : http://llimiana.ddl.net/

L’Antoni Gallardo i Garriga (Barcelona, 1889 – 1942), retratava al març de l’any 1932, per a l’Estudi de la Masia Catalana, “ Cavall davant d'una casa i una església al fons”, que situa al terme de Llimiana, al Pallars Jussà.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/5271/rec/71

L’enciclopedia Catalana ens diu que als Masos de Llimiana o els Masos de Solduga, on hom troba la capella dedicada a sant Antoni de Pàdua.
En aquesta caseria hom destaca igualment el Mas de Bors, el d’Artús, el de Pere, el d’Enrins, el de Perejaia (conegut també com a Mas Garcia), que té una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, del Portet, de Pruna, de Sarau i de Serra.

L’enclavament dels Obacs de Llimiana (3,5 km2 i 25 h el 2005 ) és situat a llevant del terme, al peu del Capolat d’Aransís (1 138 m), als vessants NE de la serra de Sant Gervàs, vers la vall del riu de Conques, entre els municipis de Gavet de la Conca i Isona. A la caseria, hi ha una capella moderna dedicada a sant Urbà.

Dins al nucli de Llimiana hom troba també la capella de Sant Antoni de Pàdua de la Casa Bonifaci, amb portal adovellat, i les restes d’una capella dedicada a Santa Llúcia.

Als vessants del Montsec de Rúbies, penjat a 1 200 m d’altitud, hi ha el santuari (o ermita) de Sant Salvador de Montsec, anomenat popularment el Sant del Bosc. De construcció romànica, la nau és capçada per un absis rústec, de tradició preromànica

Aquesta mena d’omissions – massa freqüents – desmereix MOLT, la feina, per demés excel·lent de TOTS els que col·laboraren a l’Estudi de la Masia Catalana.

Us deixo un enllaç, espero que algú es pugui entretenir a completar les dades , i les imatges que manquen.
http://mdc.csuc.cat/cdm/search/collection/afcecemc/searchterm/Pallars/mode/exact/order/title/page/1

Demanava informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), i em confirmaven que és la Capella de la Marededéu del Roser de la Casa Perejaia dels Masos de Garcia de Llimiana.

La Masia de Perejaia és una masia del terme municipal de Llimiana, a la caseria formada per masies disperses dels Masos de Llimiana.
Està situada a prop de la riba esquerra del pantà dels Terradets, ja a la cua del pantà, a sota i al nord-oest de la vila de Llimiana. És al nord-oest de Can Xinco i al sud-oest del Mas de Solduga i del petit nucli dels Masos de Llimiana

Els responsables de l’ Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya), arxiufotografic@cec.cat , farien bé i MOLT BÉ, en consultar els 29 volums) del Inventari d'esglésies (1977-1997), que devem al Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930)
Entre catalans, la consulta sembla quasi obligada, oi ?

Existeix encara la Casa Perejaia dels Masos de Garcia de Llimiana?

Manté el culte en cas afirmatiu, la Capella advocada a la Marededéu del Roser?.

Per als catalans, el patrimoni cultural, i la seva correcta documentació son un imperatiu ètic.



viernes, 26 de abril de 2019

TENIU MÉS DADES DE LA CASA GÜARRISSA I DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN DEGOLLAT DE MÓRA D’EBRE?.

L’Antoni Gallardo i Garriga (Barcelona, 1889 – 1942), retratava l’any 1935 la casa Güarrissa de Mora d’Ebre, per a l’Estudi de la Masia Catalana, en una imatge que identifica com “Vista general de la plaça de Mora d'Ebre”.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/7577/rec/21

Advertia en la fotografia de l’Antoni Gallardo Garriga, que el cimbori de l’Església Parroquial de Móra d’Ebre, advocada a Sant Joan Baptista, o Sant Joan Degollat, sembla formar part de la casa Güarrissa, i que el famós boinder NO EXISTIA en aquella època.
https://www.google.com/maps/@41.0929831,0.6419596,3a,90y,15.8h,108.84t/data=!3m6!1e1!3m4!1saBYcCmRPfjZ4CV9UTWZfXQ!2e0!7i13312!8i6656

Patrimoni Gencat ens diu de la casa que està situada dins del nucli urbà de la vila de Móra d'Ebre, dins dels límits del casc antic i formant cantonada entre el carrer de la Barca i la plaça de Baix.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=11535

Edifici cantoner de planta rectangular, amb la coberta de teula de quatre vessants i distribuït en planta baixa, pis i golfes. La façana principal presenta un portal d'accés rectangular emmarcat amb carreus de pedra, amb la llinda plana gravada amb la inscripció “YLLOMBART ANY 1762” i uns motius decoratius que emmarquen altres inscripcions de difícil interpretació. A cada banda hi ha dues finestres rectangulars, amb els emmarcaments arrebossats. Les obertures del pis són rectangulars i tenen sortida a balcons exempts amb les llosanes motllurades. Una cornisa horitzontal separa aquestes dues plantes del nivell de les golfes. Aquestes presenten una galeria d'arcs de mig punt amb les línies d'imposta motllurades. La façana lateral, orientada a la plaça, presenta una tribuna poligonal al pis, amb simples obertures rectangulars, de la mateixa manera que la resta del parament.

La construcció està arrebossada i pintada.

Es pot advertir que el cimbori té algunes diferencies, fruit de la reedificació i/o reforma duta a terme per Regiones Devastasdas. Ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://relatsencatala.cat/relat/esglesia-de-sant-joan-degollat-de-mora-ribera-debre-tarragona-catalunya/1049975

Necessitem una imatge de l’Antoni Gallardo i Garriga, al que des del DIARI DE CASTELLAR DEL VALLÈS, volem dedicar un CATALANS EXCEPCIONALS.