domingo, 10 de noviembre de 2019

LA CASA MALET, ELS SEUS PORXOS I LES MESURES DE GRA. MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA.

El Pere Albert Carreño s’afegeix a la tasca de ‘posar en valor ‘ el Patrimoni històric de Catalunya. I ens explica que en una visita a Montblanc, retratava a la seva Plaça Major, l'antiga Casa Malet , a sota dels seus grans porxos hi ha - encara - les antigues mesures oficials de la vila, que van funcionar des del 1752 fins al 1905, amb la quartera i els tres quartans de pedra per a mesurar els grans del mercat.



Aquest casal presenta una façana de carreus molt ben picats i uns esgrafiats relativament recents al capdamunt de la façana.

A la planta baixa, just a la part central de sobre dels porxos hi ha un escut del municipi , i és que segons els comentaris d'alguns historiadors, abans de la Guerra dels Segadors l’edifici havia estat la seu principal del Comú.

Sota els porxos també hi ha una capella de Sant Domènec.

Per als catalans conèixer i divulgar el patrimoni històric és un imperatiu ètic.

jueves, 7 de noviembre de 2019

EL CAMÍ DEL CALVARI I L’ACCÈS A LA BALMA DEL SOLÀ A L’ANTIC TERME DE SANT PAU DE LA GUÀRDIA. EL BRUC. L’ANOIA MONTSERRATINA

El Pere Albet Carreño ens retratava al Juan Navazo Montero i a l’Antonio Mora Vergés en la baixada a la balma de can Sola a l’antic terme de Sant Pau de la Guàrdia, al municipi del Bruc a l’Anoia Montserratina.




El darrer tram del carrer del Calvari de Sant Llorenç, una via urbana per on circulen – amb dificultat – vehicles i persones, presenta unes característiques similars. El consistori Llorençà s’ha compromès a arranjar-jo, esperem – l’Esperança no s’ha de perdre mai – que compleixi aquest compromís, oi?.


Un lloc, la balma del Solà, i l’altre el poble de Sant de Llorenç Savall, us esperonem a visitar-los.

martes, 5 de noviembre de 2019

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT PAU DE LA GUÀRDIA. EL BRUC, L’ANOIA MONTSERATINA

El Marcel ‘li Puigdellivol Prat‎ , a qui no tingut encara de traçar en persones, em feia arribar una fotografia , amb aquest test ; edifici que està a tocar l’església parroquial de Sant Pau de la Guàrdia terme, al terme municipal de el Bruc; la meva mare , que va néixer a Sant Pau de la Guàrdia l’any 1917 , sempre hem deia que havia anat a l'escola a aquest edifici que ara l'estan rehabilitant.


L’inclourem a la relació d’edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista.

sábado, 2 de noviembre de 2019

VISITA AL RENTADOR DE LLANA DEL ROQUER. CASTELLTERÇOL. EL MOIANÈS

Anàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, fins Rentador de llana del Roquer, al terme de Castellterçol, a la pàgina del Consistori diu;

El Rentador de llana del Roquer és una construcció singular, única en el seu gènere al país. Es tracta d'un antic rentador de llana que va funcionar a ple rendiment en l'època en què la indústria tèxtil de Castellterçol tenia fama i moltes comandes, entre els segles XVI i XIX.

Després d'esquilar les ovelles, la llana es portava aquí per tractar-la i deixar-la a punt per ser filada i teixida. Com que es necessitava molta aigua, el rentador es va construir al costat de la riera de Fontscalents, aprofitant una bauma, que fa de paret principal.
Sota la protecció de la roca i d'una enorme volta de pedra, hi ha un pedrís inclinat. És el safareig, que va de punta a punta i s'aboca sobre un canal. Un sistema de comportes hi provoquen un cert corrent d'aigua.

La llana bruta es solia posar dins de coves de vímet, i es deixava dins del rec. I el corrent s'enduia la brutícia enganxada: pedretes, fang, herbes... En diferents trams del canal, picades a la pedra, hi ha les motllures que permetien encaixar els coves. Al final del rec una reixa de ferro grossa deixa marxar l'aigua cap al gorg, però evitava que s'escapés un tou de llana o un cistell.


La preparació de la llana començava amb la batuda. S'obria el velló, a mà i amb pintes, i es deixava ben pla. Després s'estenia i s'airejava perquè el vent s'emportés la pols superficial. El següent pas era portar els vellons al Roquer. Aquí s'estovaven i es deixaven al rec perquè el corrent d'aigua s'endugués la brutícia enganxada. Després es feien dues o tres rentades a unes piques de pedra. S'utilitzava aigua calenta, sabó i carbonat de sosa. O bé taní natural, fet amb escorces d'arbre.

Després la llana es deixava assecar al vent. Probablement a la part superior de la volta, on hi ha una terrassa enrajolada. Era un procés delicat, perquè la llana necessitava un punt just d'humitat. Si s'assecava del tot, la fibra es trencava i s'esgrogueïa.

Quan la llana estava llesta, se'n feien bales i es venien a les petites explotacions familiars o als tractants de Barcelona, que la revenien a grans fàbriques o l'exportaven. Es calcula que El Roquer devia estar funcionant des del segle XVI fins al segle XIX.

Quan va caure en desús, el van fer servir les mestresses del poble per anar-hi a rentar la roba.

Hi va haver un moment, però, que ni llana ni llençols. El Roquer va quedar abandonat i, a poc a poc, va desaparèixer sota les bardisses. Per sort, no tothom el va oblidar. L'any 2006 un grup de voluntaris del poble va dedicar moltes hores a lluitar contra la malesa. I van tornar a deixar el gran arc de pedra al descobert.

El Roquer forma part del llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya.

Si voleu llegir més informació podeu segui el següent enllaç: http://mnactec.cat/150elements/index.php/company/rentador-de-llana-del-roquer/

La visita al rentador és lliure. Està situat a un dels extrems del Polígon Industrial del Vapor, a tocar de la riera.

No conèixer el Moianès és – almenys per als catalans – un greu pecat.

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ. ÀGER. LA NOGUERA. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l'església de Sant Vicenç d'Àger, de la que Patrimoni Gencat ens diu que presenta una estranya planta basilical de tres naus.




D'època romànica conserva la nau del costat nord o antiga església de Sant Salvador, coberta amb volta de canó apuntat de final del romànic i capçada per un absis. Aquesta nau té, al mur nord, tres petites capelles d'arc apuntat.

D'època romànica conserva també part dels murs de l'absis de la nau central. Els dos arcs apuntats que comuniquen la nau nord i la central poden ser del mateix moment que la coberta de la primera o una mica posteriors. Per sota l'absis hi ha una cripta, d'estructura desconeguda, que potser s'estén per sota l'absis de Sant Vicenç. El campanar, adossat a l'angle sud-oest de la nau central o, pròpiament església de Sant Vicenç, té marques de picapedrer a l'interior, cosa que el situaria ja als últims temps del romànic o a inici del gòtic. D'aquest estil és la part alta de l'absis central, que esdevé poligonal a la part alta on hi ha finestres amb traceries gòtiques. També és gòtica la coberta ogival d'aquesta nau, als peus de la qual hi ha un cor elevat. A la façana de ponent de l'església de Sant Salvador, endarrerida respecte de la façana de Sant Vicenç, hi ha una motllura renaixentista (segle XVI) que fa pensar que potser hi havia una porta, ara suprimida. A la porta d'accés, d'arc de mig punt dovellat, hi ha la data 1732, que ens indica una nova intervenció en l'església. D'aquest moment o una mica posterior és la nau lateral sud, neoclàssica, comunicada amb la central per tres arcades de mig punt. Aquesta nau, que als peus té el campanar, és coberta amb voltes de llunetes i té un tram cobert amb cúpula. Al mur sud s'hi obriren tres capelles. Tot l'interior és resseguit de motllures clàssiques. En aquesta època també es va donar al conjunt un aspecte neoclàssic i se'n van suprimir elements que no coincidien amb aquest estil.

D'època romana, es conserva un sarcòfag d'un taller romà d'època antonina (segle III). Està esculpit en baix relleu i té funció de pica baptismal i procedeix de la col·legiata de Sant Pere. La iconografia és funerària i pagana, amb parelles de tritons i nereides envoltant la “imago clipeata” del difunt.

Per un altre costat, també es conserva al Museu Diocesà de Lleida la taula central d'un retaule dedicat a Sant Vicenç, on es conjuguen formes gòtiques i renaixentistes.

La primitiva església de Sant Vicenç és esmentada des del 1041. De l'església de Sant Salvador , se'n coneix l'acta de consagració. Ambdues esglésies mantigueren cultes independents fins al segle XIV. Actualment és la parròquia d'Àger.

L'actual església parroquial de Sant Vicenç d'Àger, situada al barri de Solsdevila a la part baixa de la població, és formada per la unió de dues esglésies inicialment independents -la de Sant Vicenç i la de Sant Salvador- més una ampliació del segle XVIII.

L'església de Sant Vicenç és documentada des del 1041 i la de Sant Salvador des del 1048, quan fou consagrada. Totes dues esglésies formaven part dels béns amb què Arnau Mir de Tost dotà la canònica de Sant Pere. Segons consta a l'acta de consagració de Sant Salvador -única conservada a la vall d'Àger- la construcció d'aquesta església fou promoguda per Felmir, que en el seu testament del 1055 deixà béns per a l'obra de la nova església de Sant Salvador. El 1165 es documenta el fossar de Sant Vicenç (on s'enterrava la gent del poble), en el qual es feren les primeres reunions comunals. (Al fossar de Sant Pere s'hi enterraven abats, canonges i nobles.).

Tot i que inicialment devien ser dos edificis independents no es descarta la hipòtesi que l'església de Sant Vicenç sigui una ampliació de la de Sant Salvador. Tanmateix, sembla que fou al segle XIV o al XV que l'església de Sant Salvador s'uní a la de Sant Vicenç per mitjà de dues grans arcades apuntades en el mur que les separava. També en aquesta època es remodelaren l'absis i les cobertes de Sant Vicenç (la coberta de Sant Salvador pot ser una mica anterior). Al segle XVIII s'hi afegí una altra nau al costat sud.

Fa molts anys que publiquen al http://coneixercatalunya.blogspot.com/ i alhora que agraïm al Sr. Google que no ens cobri per mantenir el nostre bloc – a dia d’avui, com a pensionista ho tindríem “pelut” – advertim que no té la mateixa cura amb l’índex dels articles publicats, com les pàgines de pagament; estic segur d’haver retratat aquest edifici i fins d’haver-ne publicat un post, tant, tant, tant, que si m’erro, caigui l’edifici del Tribunal Suprem , i la Moncloa, i la Zarzuela, i el Gongreso de los Diputados i el Senado ,.... , algú em retraurà que no poso com a penyora coses valuoses com el pa amb tomàquet i pernil, o els calçots, o ... , recordeu sempre que deien els avis ‘amb les coses de menjar no s’hi juga’, oi?.

El Sr, face[VOX] ens té ' en observació'.

No conèixer la comarca de la Noguera, almenys per als catalans és pecat.

viernes, 1 de noviembre de 2019

TENIU DADES DEL JOAN CAROL PRAT?.

No em sobtava que l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965), fos l’autor del panteó Joan Carol Prat, si però, que Franz Metzner (18 de novembre de 1870, Wscherau, cercanías de Pilsen - 24 de marzo de 1919, Berlín), quasi com un treball pòstum.


https://translate.google.com/translate?hl=ca&sl=es&u=https://es.wikipedia.org/wiki/Franz_Metzner&prev=search

llevat del Panteón Sallarés Deu, hi ha més obres d’aquest escultor a Catalunya ?.
http://www.funerariatorra.com/eotools_files/files/Cementerio%20de%20Sabadell_CAST.pdf

martes, 29 de octubre de 2019

IN MEMORIAM. LA CASA ON VA NÈIXER RAMON VILA CAPDEVILA. PEGUERA. FIGOLS. EL BERGUEDÀ

Els amics de Catalunya Abandonada, publiquen una fotografia de la casa on va néixer Ramon Vila Capdevila, conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs, Maroto, i Capità Raymond (Peguera, Fígols, Berguedà, 1 d'abril de 1908 - Castellnou de Bages, 7 d'agost de 1963)


El seu “Curriculum Vitae” és impossible de superar; va participar en la Revolta de l'Alt Llobregat de 1932 i fou empresonat sis mesos.
Aquell mateix any va intervenir en la vaga de tramvies a Barcelona i tornà a ser empresonat.

Fou alliberat el 19 de juliol de 1936, en tenir.se noticia de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, a la que TOTS ells havien jurat LLEIALTAT.

S'allistà a la Columna de Ferro de València i lluità al front de Terol passant després a la Brigada Columna Terra i Llibertat amb la que va lluitar a Madrid, el front d'Aragó i el front del Segre.

S'exilià a França el 1939, on fou internat al camp de concentració de Saint-Cyprien i al camp d'Argelers, d’on va fugir.

En plena Segona Guerra Mundial, l'any 1943, fou detingut pels nazis a Perpinyà.

L'any següent s'escapà i s'incorporà a la resistència francesa de Llemotges i al maquis de Rochechouart (Alta Viena), on se'l conegué com a Capità Raymond, realitzant múltiples sabotatges.

Les autoritats franceses li concediren la Legió d'Honor, que ell va rebutjar. Entenia que França havia faltat a les seves obligacions democràtiques, com novament ha fet.

En acabar la II Guerra Mundial, tornà a Catalunya, per lluitar contra el franquisme.

Va fer de guia de la CNT, amb el nom de Ramon Llaugí, travessant molts cops els Pirineus, transportant armes o activistes.

Va fer sabotatges contra torres d'alta tensió per lluitar contra el règim franquista.

El maig de 1947 va dirigir un grup de 50 guerrillers que havien d'atemptar contra Franco, que feia una visita a les mines de Sallent, però van fer marxa enrere a causa d'un accident.

L'any 1951 la CNT va decretar la retirada dels seus homes. Ramon Vila però, continuà la seva lluita en solitari als boscos de l'interior de Catalunya.

El 7 d'agost de 1963, a les 12:30 de la nit, va caure mort per les bales de la Guàrdia Civil en una emboscada prop de la masia de la Creu del Perelló, entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny.

La seva agonia va durar fins a les set del matí. Va morir amb l’esquena acomodada en la seva motxilla. A les mans encara hi tenia una metralleta. Va estar agonitzant tota la nit, ja que la Guàrdia civil de la 231 comandància de Manresa, composta per uns 200 guàrdies, no van gosar apropar-s’hi, fins que es va fer de dia. https://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/09/exercici-de-bona-memria-ramon-vila.html

https://www.diagonalperiodico.net/blogs/imanol/ramon-vila-capdevila.html

Va ser enterrat, a l’altra banda del mur del cementiri de Castellnou del Bages, sense creu ni referència, oblidat entre el fullatge.

L’any 2000, fou enterrat dignament, una placa de vidre recorda als excursionistes i viatgers que allí reposa el darrer guerriller antifranquista.

Permanentment, a manera de capella perpetua, entre els arbres el vent xiula:

En Maroto és mort;

l’han matat les caderneres.

MAS MERCADER I CAPELLA DE SANTA TERESA. CREIXELL, EL TARRAGONÈS

Els amics de Catalunya Abandonada, publiquen una sèrie de magnifiques fotografies del mas Mercader que s'aixeca a l'oest del terme de Creixell . i la capella advocada a Santa Teresa situada dins el terme de la Pobla de Montornès.

Patrimoni Gencat explica que la masia ha sofert diferents ampliacions, les restes més antigues que es conserven són d'època medieval. A la zona nord predomina l'estil renaixement, molt influït pel gust popular. Una biga de la planta baixa és un antic cargol d'una gran premsa d'oli, actualment desapareguda. La zona sud és molt moderna, d'estil romàntic del segle XIX. Dins la masia es conserven pintures ornamentals al fresc.



De la capella de Santa Teresa, explica que el seu interès és escàs, encara que destaca el paviment ceràmic del presbiteri d'estil valencià de cap a 1700.



A la part exterior hi ha una pedra amb inscripció de 1727. Això també succeeix a la masia on en una porta es pot llegir la data de 1722.

La destrucció i/o pèrdua del patrimoni històric i/o artístic, és un tàctica més per anorrear la nostra cultura.

viernes, 25 de octubre de 2019

PANTEÓ DE LA FAMÍLIA BERENGUER. CEMENTIRI D’ARTÉS EL BAGES

Ignasi BRUGUERAS LLOBET, arquitecte del que hi ha una minsa informació - que agrairem infinitament ens pugueu ampliar a l’email coneixercatalunya@gmail.com - és l’autor del PANTEÓ de la FAMÍLIA BERENGUER al cementiri d’Artés, al Bages, del que ens diu patrimoni Gencat; es tracta d'un sarcòfag treballat en pedra calcària, amb decoracions florals a la tapa i a la part frontal i amb dues argolles de metall.


El sarcòfag queda immers en una construcció bovejada, en forma d'ou, amb l'estructura de pedra (gresos) i amb una gran obertura a la part frontal i dues finestres a la part del darrera. L'obertura frontal, les finestres i tot el voltant del panteó (reixa) estan decorats amb uns excel·lents treballs en ferro forjat, on hi predominen els motius florals, alguns animals (cargols) i altres. Al cim hi figura una creu envoltada d'una liana, les arrels de la qual davallen per la cúpula del panteó.

El sarcòfag recull les restes de Josep Berenguer Vilarasau, mort el 10 de setembre de 1895, el sarcòfag de pedra sembla que data del moment de la seva mort, però l'estructura que l'acull és una mica posterior i dataria de principis del Segle XX, moment en que es traslladà el cementiri a les afores de la població (1906).

Josep Berenguer Vilarasau (1815-1895), descendent d'una família de paraires, va ser el fundador de la fàbrica de cal Berenguer d'Artés. Única al municipi en aquell moment. En el seu testament deia que si moria a Artés volia que la fàbrica parés fins al migdia i tots els treballadors que anessin a l'enterrament rebessin una pesseta i els altres assistents mitja pesseta.

Trobava com obres seves : https://www.flickr.com/photos/daniel-castro/9412006680

domingo, 20 de octubre de 2019

EL SANT LLORENÇ SAVALL DE JOAN PLA PELEGRÍ. 1883-1981

En el període previ a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM I DEMOCRÀTIC de la II República al que havien jurat lleialtat, la població de Sant Llorenç Savall no assolia els 2000 veïns, que es reduiran en el cens de 1940 a 1.531, per reduir-se fins a 1.352 l’any 1950.


Abans d’aquell període terrible, el Joan Pla Pelegrí, estarà al darrera de la portada de la llum a Sant Llorenç Savall i a Mura, de l’arribada del telèfon que tindrà justament la primera ‘centraleta’ en el seu domicili, de la construcció de les Escoles Publiques, de la Torre Albagés, del pont conegut ara com del Passeig dels Arbres, de la capella de Sant Roc del Marquet de les Roques, on col·laboraria amb l’arquitecte Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928), i coneixeria altres artesans i/o artistes, quina petjada es pot identificar a la Casa de l’Avinguda de Catalunya, 56; hi ha per descomptat més obra seva, que amb l’ajuda del seu net Joan Carné Pla, confio que podrem identificar i divulgar.

Sense tenir-ne constància, publicàvem l’any 2007, un article en el que apareix la Capella de Sant Roc, retratada per Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943), i per l’Antonio Mora Vergés:

http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/?p=129

Per raons del tot inexplicables en els darrers anys no s’ha celebrat la festivitat del Sant en la seva data, cal recordar als actuals ‘propietaris’ que aquest era un dret adquirit tant dels veïns de la Vall d’Horta, com dels Llorençans.

miércoles, 16 de octubre de 2019

CENT ANYS, I EN ALGUNS ASPECTES NO S’APRECIEN CANVIS A MILLOR, OI?.

Repetia una fotografia feta possiblement per Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943) en els primers decennis del segle XX, en la que apareix, aleshores com ara, la casa del carrer del Calvari, 15, de color blanc inmmaculat.


16.10.2019

http://www.subverso.es/?p=3029

La casa s’aixecava durant els segle XIX, i li tocava ‘patir’ la clàssica ‘amistat ‘ dels GOBIERNOS DEL REINO DE ESPAÑA , amb les brevíssims parèntesis de llibertat de la I República ( l'11 de febrer de 1873, fins al 29 de desembre de 1874) , i la II ( 14 d'abril de 1931 fins a l'1 d'abril de 1939), el feixisme anul·lava AMB EFECTE RETROACTIU , tota la legislació dictada en aquell període, conculcant les normés més elementals del dret, i per descomptat amb l’aval del SEU TRIBUNAL SUPREM.

Val a dir que el Franquisme va ser un ESTADO DE DERECHO, com el NAZISME a Alemanya, i només els diferencia el fet de que les potències ‘demorat iques’ decidissin que els assassinats de l’un eren un ‘afer intern’ , i els de l’altre ‘crims contra la humanitat’. Amb aquestes democràcies vergonyants d’Europa, no poden esperar gaire res, oi?.

Una breu llista de com li anava a Catalunya i al català :

1801 Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà.

1802 En caure Menorca sota la jurisdicció de l'Estat espanyol per l'abandó dels anglesos, el capità general de l'illa ordena tot seguit que a les escoles només s'ensenyi el castellà.

1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.

1825 El Pla Colomarde, intenta instituir l'ensenyament oficial uniforme en castellà: es prohibeix l'ús del català a les escoles.

1828 El bisbe de Girona obliga que els llibres parroquials es facin en castellà.

1834 La Instrucció Moscoso de Altamira obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.

1837 Un edicte reial imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola. Al mateix temps la instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.

1838 El Reglament Vallgornera obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.

1838 Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.

1843 Reglament Orgànic de les Escoles Normals d'Instrucció Primària del Regne (d'Espanya) inclou entre el currículum obligatori la Gramàtica Castellana, així com història d'Espanya, nocions de literatura espanyola, etc.

1846 Circular de la Junta Suprema de Sanidad que obliga a fer les receptes mèdiques només en castellà o llatí.

1857 Llei Moyano d'instrucció pública, la qual només autoritza el castellà a les escoles.

1862 Llei del notariat que prohibeix les escriptures públiques en català.

1867 Prohibició que les peces teatrals s'escriguin exclusivament "en los dialectos de las provincias de España", pel ministre de Governació espanyol González Bravo.

1870 Llei del Registre Civil que hi priva l'ús del català.

1881 Llei d'enjudiciament civil que prohibeix l'ús del català al jutjat.

1898 La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l'estat espanyol.

1900 Una pastoral del bisbe Josep Morgades sobre la necessitat del catecisme i de la predicació en llengua catalana fou controvertida en el senat i el parlament i per la premsa de Madrid i àdhuc pel secretari d'estat del papa, Mariano Rampolla.

1902 Reial decret de Romanones que obliga a l'ensenyament del catecisme en castellà.

15 de desembre - Menéndez Pidal publica l'article "Cataluña bilingüe" a El Imparcial de Madrid, on defensa el decret Romanones, afirmant, per exemple, que les "Corts catalanes mai no varen tenir per llengua oficial el català".

Prohibició dels Jocs Florals de Barcelona de Barcelona per ordre militar.

Prohibició també a Palma.

1914-1918, durant la Primera Guerra Mundial, els catalans que van anar a defensar els francesos a les trinxeres van rebre queixes de part dels francesos perquè parlaven català entre ells. Els motius, segons aquests, eren perquè, sense base fonamentada, es pensaven que es reien d'ells.

1916 El diputat Morera i Galícia defensa una proposició per garantir el lliure ús del català en tots els àmbits. Romanones respon que la cooficialitat és inacceptable i la proposta del diputat català és derrotada, al Congrés, per 120 vots contra 13.

1917 Reglament de la Llei del Notariat que prohibix l'ús del català.

1923 Circular que obliga a l'ensenyament del castellà.

1923 Reial decret que prohibeix l'ús del catalá a actes oficials i obliga a portar tots els llibres i registres oficials en castellà.

1924 Reial decret els prospectes de medicaments en "español" de manera preferent.

1924 El general Lossada és nomenat president interí de la Mancomunitat de Catalunya i implantà l'ensenyament en castellà a les escoles de la Mancomunitat

1924 Els Jocs Florals de Barcelona s'han de celebrar a Tolosa a causa de la dictadura de Primo de Rivera.

1924 Antoni Gaudí, a l'edat de 72 anys és detingut i apallissat per negar-se a parlar en castellà davant la policia.

1924 Per Reial Ordre espanyola, se sancionaran els mestres que ensenyin en català.

1926 Reial decret que criminalitza a qui es resisteixi passivament a utilitzar el castellà i pena de "arresto mayor a prisión correccional" per qui usi un idioma distint del "espanyol”

1926. Ordre pel qual se sanciona l'ensenyament del català amb el trasllat del mestre.

Victòria dels sediciosos feixistes que donarà inici a la dictadura franquista.

Durant el període franquista (1939-1975), el català va ser objecte d'una agressió brutal i va quedar reduït a l'ús familiar. El castellà va passar a ser l'única llengua de l'ensenyament, de l'administració i dels mitjans de comunicació. Tant a l'interior de Catalunya com a l'exili, va haver-hi diverses iniciatives com llibres (“Rosa mística” de Mossèn Geis, revistes (com "Dau al set", dirigida per Brossa) i campanyes per suplir el silenci imposat pel règim, per exemple, Pío Daví i Maria Vila realitzen campanyes de teatre vernacle, estrenant "L'hostal de la glòria", de Josep Maria de Sagarra.

En contrast amb l'ocorregut amb la immigració rebuda anteriorment en la dècada de 1920 i 1930, durant la major part de la dictadura de Franco es va propiciar l'exclusió total de l'idioma català del sistema educatiu (va ser relegat a l'esfera familiar), en el qual es van arribar a utilitzar en alguns llocs mètodes en els quals els propis alumnes havien de denunciar a l'alumne que parlés català cedint-li una bala.

La llengua catalana va arribar també a prohibir-se en les làpides de les tombes en el període de postguerra.

Fins a l'any 1951, Rafael Aracil, Joan Oliver i Antoni Segura han considerat que la persecució de la llengua va ser «total».

En el segon Franquisme, una certa obertura del règim va permetre un tímid canvi en la marginació de l'idioma autòcton que va donar motiu a una sèrie de passos en contra d'aquesta tendència com l'emissió el 1964 del primer programa de televisió en català per part de TVE (Teatre català). Tant la Nova Cançó (1961) —amb limitacions, com va posar de manifest la prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català en el festival d'Eurovisió de 1968— com la creació el 1971 de l'Assemblea de Catalunya, en la qual s'aglutinaven les forces antifranquistes, són fenòmens que s'han considerat com a exemples del manteniment de l'ús de l'idioma català durant la dictadura. El 1970 l'última llei educativa de Franco obria la porta a l'ús de llengües diferents a l'ensenyament primari, via que seria desenvolupada per un decret 5 anys més tard. També el 1975, propera ja la defunció de Franco, un altre decret permetia la utilització d'altres llengües natives espanyoles , diferents del castellà als ajuntaments
Globalment, la gairebé total exclusió del català del sistema educatiu i les severes limitacions al seu ús en els mitjans de comunicació de masses durant tots aquests anys, va tenir conseqüències de llarga durada i que estarien presents anys després del final de la dictadura, com s'observa en les altes taxes d'analfabetisme en català que es dóna entre les generacions escolaritzades en aquests anys: el 1996 solament un terç del tram d'edat comprès entre els 40 i els 44 anys era capaç d'escriure en català, parlat pel 67 % dels censats, xifres que descendien al 22 % dels majors de 80 anys capaços d'escriure en català amb un 65 % de parlants.

1936 Prohibició governativa a Mallorca d'usar el català a les escoles i a la vida pública, sota la consigna «Si eres español, habla español», signada per Mateu Zaforteza Musoles.

1938: el 5 d'abril es deroga l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, per la qual cosa el català deixa de ser oficial a Catalunya.

Juan Merida és multat pel Delegat de Seguretat Interior i Ordre públic de Sevilla i la seva Província, per "la seva falta de patriotisme i descortesia en parlar en el dialecte català en el menjador de l'Hotel Itálica".

En entrar a Lleida, les tropes franquistes tirotegen aquelles plaques del cementiri que estan escrites en català.

1939: Franco diu "La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.". En conseqüència a aquesta política s'emprenen moltes accions com la derogació de l'Estatut de Catalunya, la lluita contra rètols, anuncis i papers en català, circulars sobre el català a l'escola, iniciant-se de la més dura minorització de la història contra el català.

Ordre del Ministerio de Educación Nacional espanyol on se suprimeix qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. És abolit l'ensenyament de filologia catalana, història moderna de Catalunya, geografia de Catalunya, Dret Civil Català, història de l'art medieval català.

A les fàbriques s'instal·len rètols on es prohibeix explícitament als obrers parlar en català.

L'Institut d'Estudis Catalans, ens normativitzador del català, es converteix en el Instituto de la Hispanidad de Barcelona.

La casa de Pompeu Fabra, normativitzador del català, del carrer de la Mercè de Barcelona és assaltada i la seva immensa biblioteca personal cremada enmig del carrer.

S'instal·là un gran rètol a la zona ocupada feia poc de la ciutat de Lleida: "Si ets patriota parla en espanyol".

4 de febrer les planxes d'edició i els romanents editorials del Diccionari General de la Llengua Catalana són destruïts per l'exèrcit espanyol.
16 de febrer: Es prohibeix per decret l'ús de la llengua catalana com a segona llengua.

25 de febrer Ban de l'alcalde accidental d'Olot on prohibeix la presència del català en tots els àmbits.

4 de març Ban de l'alcalde de Mollet del Vallès on s'obliga a redactar en castellà tots els rètols escrits en català.

28 de març El Palau de la Música Catalana passa a dir-se Palacio de la Música.

31 de març L'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat acorda treure tots els indicadors dels carrers en català.

18 d'abril El governador civil de Tarragona Mateo Torres prohibeix els rètols en català als establiments i a la via pública.

3 de maig Ordre del comandant militar espanyol de Bellver de Cerdanya perquè desapareguin tots els rètols o anuncis "en llengua regional".

7 de maig El General en Cap de Catalunya multa a M. Casanovas Guillen amb 2.000 ptes per dirigir-li una instància en català.

20 de maig El comandant militar espanyol de Granollers dóna vuit dies de termini per substituir tots els rètols i anuncis del català al castellà.

27 de maig L'ajuntament de Lleida acorda que tots els seus serveis es facin en castellà.

7 de juny L'ajuntament de Breda obliga a canviar totes les plaques de retolació dels carrers del català al castellà.

16 de juny El comandament militar espanyol de Sant Hipòlit de Voltregà ordena que en 48 hores se substitueixin tots els rètols en català pel castellà.

24 de juny L'alcaldia d'Olot ordena tapar o esborrar tots els rètols públics en català.

9 d'agost Un ban de l'ajuntament de Sant Feliu de Llobregat prohibeix parlar en català als funcionaris tant a dins com a fora dels edificis oficials.

10 d'agost És detingut el professor de la UAB Bel·larmí Rodríguez i Arias per fer classes en català.

7 de setembre El Centre Excursionista de Catalunya és obligat a traduir el seu nom al castellà.

12 de setembre Es modifica l'escut del F.C.Barcelona i s'elimina les quatre barres per dues.

17 d'octubre El cinema Euterpe de Sabadell és multat i clausurat durant quinze per haver parlat el seu director, Tomàs Pasarisas, en català.

28 d'octubre Carta del ministre espanyol de Governació, Ramón Serrano Suñer, enviada a tots els bisbes catalans per comunicar-los la nova normativa d'usos lingüístics en la comunicació de l'Església amb els feligresos "hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos (lo que se logrará con una tenaz labor escolar)".

25 de desembre La representació teatral d'Els Pastorets a la Garriga és obligada a fer-la en castellà.

1940 Circular sobre el "Uso del Idioma Nacional en todos los servicios públicos" per la qual es prohibeix el català. Ordre ministerial que prohibeix el català a les marques comercials. Prohibició del català al cinema.

1941 Els Jocs Florals de Barcelona queden prohibits i fins al 1970 se celebren en la clandestinitat.

1941 Entra en vigor el "Decreto del Consejo Nacional de Deportes" que obligava a modificar la denominació de clubs
1944 Decret que aprova el nou Reglament notarial segons el qual necessàriament cal fer les escriptures en castellà.

1945 Ordre ministerial que obliga a batejar els vaixells en castellà. Nueva ley de educación primaria que només deixa ensenyar en castellà.

1947 Suspeses les edicions de Marià Manent per ser en català.

1948, 25 de desembre, la censura espanyola prohibeix informar de la mort de Pompeu Fabra i no s'admeten les esqueles als periòdics.

1952 Se segresta la revista Aplec. El governador de Barcelona, Felipe Acedo, diu als editors: ¿Ústedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?

1953 Es prohibix a València la revista Esclat per ser en català, tot i que acabà publicant-se clandestinament.

Es prohibix l'edició d'una novel·la de Miquel Llor per ser en català.

1955, 2 de setembre. Fase preliminar de la segregació del Bisbat de Lleida: el Decret de la Sagrada Congregació Consistorial Cesaraugustanae et aliarum agrega els municipis catalanoparlants de Mequinensa i Faió a l'arxidiòcesi de Saragossa. La segregació es completaria durant l'anomenada "transició democràtica". La persistència de l'episcopat espanyol, acompanyada de la passivitat i indiferència del poble i autoritats catalanes, va aconseguir trencar 800 anys d’homogeneïtat del Bisbat de Lleida, separant la Franja de Ponent del seu territori històric i cultural i obligant-la a incorporar-se a un nou bisbat situat fora de l'àmbit cultural català.

1956 Reglament de presons: els presos tan sols poden parlar en castellà.

1957 Al Registre Civil els noms només seran en castellà.

1961: Nou Reglament de Telègrafs pel qual es prohibeix el català.

La junta directiva de la Federació Catalana de Muntanyisme és destituïda per la Delegación de Educación Física y Deportes espanyols en assabentar-se que les seves assemblees es feien en català.

1968 Prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català a l'Eurovisió.

1978. La Constitució Espanyola relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que el castellà es referma com a llengua oficial de tot l'Estat i l'única que els espanyols tenen l'obligació de conèixer (art. 3.1), si bé permet que els estatuts d'autonomia reconeguin d'altres llengües com a cooficials a les respectives comunitats autònomes (art. 3.2), però assolint un rang secundari de "dret" i no d’obligació", encara que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya diu que "els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure" de conèixer el català (art.6.2).

1976-2008. Es publiquen almenys 149 Reials Decrets i altres normatives per garantir l'obligatorietat de l'etiquetatge de productes alimentaris i d'altres en castellà front a l'única llei que hi ha, per exemple, a Catalunya.

1986. Llei de patents que obliga a fer servir el castellà en la documentació presentada.

1986 Sentencia 83/1986 del Tribunal Constitucional contra la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya.

1988 Sentencia 123/1988 del Tribunal Constitucional contra la Llei de Normalització Lingüística de Balears

1989. Reial decret que aprova el Reglament del Registre Mercantil. Obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà.

1995. La Llei 30/1995 d'ordenació i supervisió de les assegurances privades. Obliga que les pòlisses siguin en castellà.

1995, 17 de setembre. Fase final de la segregació del Bisbat de Lleida amb el decret Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione, 84 parròquies cultural i tradicionalment catalanes del Bisbat de Lleida a la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca havien de passar immediatament al Bisbat de Barbastre-Montsó.

1998, 15 de juny. Segregació definitiva del Bisbat de Lleida. Les últimes 27 parròquies catalanoparlants de la Franja de Ponent passen al bisbat de Barbastro-Monzón.

2007, 23 d'abril, entra en vigor el nou Estatut d'Autonomia d'Aragó que no reconeix l'oficialitat del Català a la Franja de Ponent.
2010, 9 de juliol, es fa pública la sentència del TC respecte a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, que entre altres estableix que la llengua catalana no és la llengua preferent de l'administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.

2011, 15 de març, el TSJC suspèn parts del reglament lingüístic de la Diputació de Girona on s'estableix que els rètols, impresos i actuacions internes de la institució han de ser en català.

2012, 26 de juny el Tribunal Suprem d'Espanya denega que el català sigui l'única llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya obligant que el castellà també sigui la llengua de treball.

La Abogacía del Estado cree que el Gobierno valenciano debe comunicarse en castellano con el catalán y el balear

La casa, continua dempeus, i si us interessa està a la venda, si la voleu visitar truqueu al telèfon 665227343 i concerteu dia hora amb el Juan.

https://www.pisos.com/comprar/casa-sant_llorenc_savall_centro_urbano-956260766_172700/

http://www.fsfinques.com/vivienda/poble/casa_en_sant-lloren%C3%A7-savall_8744506.4962.html#f

http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=5902&fbclid=IwAR13RGhouSzNRec5Hf36aZ_hkLeLjP2gVOjybO3Oz7AuW7HyKWPhUhc5aA4

lunes, 14 de octubre de 2019

SANTA MARIA DE SAUVA NEGRA. BALENYÀ. CRÒNICA D’UNA DELICIOSA SORTIDA PER LES TERRES DE LA COMARCA D’OSONA

Tornàvem de la Font de Sauva Negra, la fageda presenta un estat més propi del mes de maig que del mes d’octubre, malgrat l’escassetat de pluges, pensem que les boires que tot sovint es situen damunt del Puigsagordi, aporten la minsa humitat que necessiten els arbres per mantenir-se vius, coincidíem amb un parell d’homes, diria que pare i fill, que portaven un cistell buit, i que ens confirmaven que en aquestes dates, de bolets ni per un remei.


A la pàgina de l’Ajuntament de Balenyà en relació a Santa Maria Savall diuen ; avui només son unes runes oblidades i malmeses, al segle IX però, era una església i al ensems acollia un petit convent de donades – persones que sense fer professió, lliuraven la seva persona i els seus bens a la Comunitat- ; sense cap senyalització ni indicació expliquen que està situada a l’extrem meridional del municipi de Balenyà, a la capçalera de la riera de Castellcir i davant el massís de la Sauva Negra. Afegirem que s’ho pot accedir des del lloc on està situada la capçalera de l’embassament, que en ocasió de la nostra visita el dimecres 9.10.2019 presentava el mínim cabal que recordem haver vist al llarg dels anys.


Quan a la seva història explica que els edificis van allotjar durant un curt període de temps una comunitat de donades, que es troba documentada des del 898 i, des del 1121, la trobem referenciada amb el nom de Santa Maria de Sauva Negra.

Entre el 1218 i el 1236 fou ampliada amb un atri o segona nau pels senyors de Càsoles i s’hi erigí una petita comunitat de donades, sota l’obediència d’un rector o sacerdot, la qual durà poc temps

Depenia de la parròquia de Santa Coloma Sasserra i tingué rectors propis fins al segle XVIII i culte fins al segle XIX.

Malgrat la incúria absoluta de les autoritats que haurien de vetllar pel patrimoni històric de Catalunya, la volta de canó aguanta tossudament.
https://www.monestirs.cat/monst/osona/os02sava.htm

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/12/santa-maria-savall.html

Davant aquell runam, i per mediació de la Mare de Déu que havia trobat aixopluc entre aquelles parets, aixecava la meva pregaria a l’Altissim, Senyor ; allibera el teu poble !

Per deixar-nos/vos un bon gust de boca, i espolsar-nos la sensació de pessimisme, us explicarem que ens arribàvem fins a Centelles, on fèiem un passejada pel centre i aprofitàvem per proveir-nos de delicatessen a la Pastisseria Llavina, trufetes, colometes,..., i dinàvem esplèndidament al Viacentelles.

A la tarda ens apropàvem al Santuari de l’Ajuda, on recordàvem al Josep Olivé Escarré, i on novament aixecava la meva pregaria a l’Altissim, Senyor ; allibera el teu poble !


lunes, 7 de octubre de 2019

MARIA CRISTINA MASAVEU PETERSON I LA SEVA VINCULACIO AMB CASTELLAR DEL VALLÈS. UNA HISTÒRIA PER EXPLICAR.

La vinculació dels Masaveu amb San Esteban de Castellar, venia de més antic, la història però, la fa iniciar amb Pere Masaveu Rovira (Castellar del Vallès, 1828 - 1885), i malgrat les vinculacions patrimonials – els Masaveu tenen encara propietats a Castellar del Vallès – s’acaba amb el traspàs de Maria Cristina Masaveu Peterson ( Oviedo , 17 d’abril de 1937 + Oviedo, 14 de novembre de 2006 )

Pere Masaveu Rovira (1828-1885) - Carolina González Arias-Cachedo
Elies Masaveu Rivell (1847-1924), nebot i gendre de Pere Masaveu - Pilar Masaveu González
Pedro Masaveu Masaveu (1886-1968) - Juj Peterson Sjonell
Pedro Masaveu Peterson (1939-1993)[9
Maria Cristina Masaveu Peterson ( Oviedo , 17 d’abril de 1937 + Oviedo, 14 de novembre de 2006 )


Després de la mort de Pedro Masaveu Masaveu, les visites de la Maria Cristina Masaveu Peterson a Castellar del Vallès es van anar espaiant, es mantenia però en els primers anys, l’auxili econòmic quan calia per endegar i/o mantenir accions en benefici de la comunitat.

El creixement demogràfic de Castellar del Vallès, comportaria també un creixement econòmic que aniria fent possible que des del mateix poble, ara Vila, es poguessin atendre les necessitats dels seus veïns.

Hi ha però, una història per explicar, i viuen encara algunes de les persones que varen tenir relació amb la Maria Cristina Masaveu Peterson, a les que s’ha de demanar que posin fil a l’agulla, ara que encara hi som a temps.

jueves, 3 de octubre de 2019

Reflexions en acabar d’arranjar una teulada

Lao Tse , ' el vell mestre', fou un pensador xinès que la tradició presenta com a fundador del taoisme, una de les moltes frases que li son atribuïdes ens diu “ el camí més llarg comença amb la primera passa”
https://www.lifeder.com/frases-de-lao-tse/

En venia al cap quan fa uns dies completàvem l’arranjament de la teulada de la casa del carrer del Calvari, 15 de Sant Llorenç de Savall ho feien dins del termini previst, i esperem poder-vos ensenyar en els propers dies.



La casa amb la referència cadastral 1744012DG2114S0001GW la podeu trobar a :

https://www1.sedecatastro.gob.es/CYCBienInmueble/OVCConCiud.aspx?UrbRus=U&RefC=1744012DG2114S0001GW&RCCompleta=&via=CALVARI&tipoVia=CL&numero=15&kilometro=&bloque=&escalera=&planta=&puerta=&DescProv=BARCELONA&prov=8&muni=221&DescMuni=SANT@LLOREN%c3%87@SAVALL&TipUR=U&codvia=7&comVia=CALVARI%20(CALLE)&pest=urbana&from=OVCBusqueda&del=8&mun=221

I si la voleu veure ens encantarà ensenyar-vos-la :


https://www.pisos.com/comprar/casa-sant_llorenc_savall_centro_urbano-956260766_172700/

http://www.fsfinques.com/vivienda/poble/casa_en_sant-lloren%C3%A7-savall_8744506.4962.html#f

https://www.youtube.com/watch?v=9C-SjuP0wZo

martes, 1 de octubre de 2019

IN MEMORIAM DEL MAS DE BOFARULL I DE LA SEVA CAPELLA DE SANT ISIDRE. REUS. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Els amics de Catalunya Abandonada publiquen unes magnifiques imatges que recullen la desolació – que podem qualificar de terrible – del Mas de Bofarull al terme de Reus a la comarca del Camp jussà de Tarragona.
https://www.facebook.com/poblesabandonatscatalans/photos/a.642222246220304/642222432886952/?type=3&theater


Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), l’advocació i en el seu cas les imatges de la capella de la casa, i amb catalana puntualitat - recordeu que aquesta virtut la vàrem ensenyar als anglesos , que ens ho agrairien traint-nos en la nostra lluita contra l’opressió borbònica, que els ‘compensava’ amb un penyal ple de mones, que a uns – els anglesos – i als altres, només els ha comportat maldecaps - , un email en el que m’acompanyaven dues imatges de la Capella de Sant Isidre del Mas de Bofarull, al terme de Reus, a la comarca ‘jurídica’ del Baix Camp, que estava sense culte l’any 1978.



Data de les fotos 23-III-1978

Patrimonis Gencat
ens diu que la casa va ser una de les grans masies a la regió meridional del terme. La primera data històrica es troba en una relació dels masos del terme de Reus de l'any 1850, registrat com "Huerto primero de Dª Josefa Bofarull y segundo de D. Pròsper de Bofarull i Mascaró (Reus, 1 de setembre de 1777 - Barcelona, 29 de desembre de 1859 , a dues-centes passes de distància l'un de l'altre.
És un clar edifici de residència rural del segle XVIII.

En el seu jardí hi havia dues fonts, una d'elles dedicada a la Puríssima Concepció.

La masia, actualment rònega i en procés de degradació. Ocupa l’espai comprès entre la part final del barranc del Cementiri i la Riera del Pi de Bofarull. La travessa la carretera de Tarragona i, novament el bocí de la mateixa carretera construït fa poc per desviar el transit de les proximitats del Camp d’Aviació. Té, a l’Est el mas de Nicolau, una altra gran hisenda.

Pertanyia a la família reusenca dels Bofarull, propietaris també del palau Bofarull

Molt a la vora, a la riera, hi ha el Pi de Bofarull

Quan a la descripció en diu ; edifici aïllat i unifamiliar de planta rectangular. Està format per planta baixa, dos pisos i terrat a la part davantera. A la part posterior té coberta amb teula àrab. Al costat hi ha adossada la capella, de la mateixa alçada, d'una sola crugia, planta rectangular, nau de tres trams, voltes de mig punt i portalada amb dos ulls de bou a sobre. La façana principal és de composició simètrica a partir de tres obertures a la planta baixa que es repeteixen en les altres dos. La façana sud és una galeria doble amb arcs de mig punt i balustres ceràmics que tanquen de manera còncava les terrasses del primer pis. L'interior presenta paviment de gres i rajola rústica, i embigat de fusta.

Les parets exteriors estan estucades i amb esgrafiat

Inclou un jardí clos.

L’entrada és a prop del gran i conegut pi que porta el nom de la família.


S’accedeix al mas per un caminal que era plantat de plataners, tallat ara per la nova variant de l’autovia.

L'edifici es troba actualment abandonat i força enrunat, però és llegible encara la seva estructura i composició.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=9857

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mas_de_Bofarull_(Reus)

Isidre el Llaurador o de Madrid (Madrid, 1080-1130) va ser un camperol de Madrid, canonitzat al segle XVII i venerat com a sant per l'Església Catòlica.

Des de 1622 és el patró de la pagesia espanyola (a Catalunya i, en menor mesura al País Valencià, va substituir els patrons tradicionals, els sants Abdó i Senén i sant Galderic).

De vegades també el santoral ha estat objecte de l’aplicació de mesures contra Catalunya i el català; ja vegeu que això de l’article 155, ve de lluny, oi?.

jueves, 26 de septiembre de 2019

Retrat de l’edifici quasi ruïnós de l’església de Sant Marti d’Aiguafreda de Dalt. El Vallès Oriental.

Ensenyava al Juan Navazo Montero el comunidor de Sant Martí d’Aiguafreda de Dalt, de la que ens diu Patrimoni Gencat : el conjunt d'edificacions que conformen l'antiga parròquia de Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt es troba situat en un dels contraforts del Montseny, a l'extrem nord-oest del terme municipal, a 3 km del nucli urbà actual. L'església es va erigir sobre una cova amb enterraments dels segles VI i VII. El temple romànic va patir múltiples modificacions i l'afegit de cossos adossats que oculten els murs exteriors. Malgrat això, és visible l'estructura romànica d'una nau amb absis semicircular. La part més interessant, l'absis, presenta a l'interior una ornamentació de sis fornícules i set columnes força esveltes. L'espai absidal enllaça amb la nau amb un arc en gradació sustentat per dos pilars de quart de cercle. La nau es coberta amb volta de canó i l'absis amb volta de quart d'esfera. A la façana de ponent es conserva una finestra geminada separada per una columna i capitell mensuliforme. En les reformes del segle XVII es substituí el portal de migdia per un altre a ponent, s'afegí la sagristia i la capella del Sant Crist a banda i banda de l'absis i s'obriren les dues capelles a manera de transsepte, modificant substancialment l'estructura original. Finalment s'afegí el campanar de planta quadrada adossat a la rectoria.

Enfront de l'església hi ha un comunidor que porta inscrita la data de 1773.

Cripta funerària situada dins una gruta amb estalactites i estalagmites. La cavitat fa uns 9 x 4 metres, el perímetre és força irregular i el terra poc pla. A la part de migdia hi ha dues cavitats, obertes artificialment de forma semicircular i perfil irregular on hi ha dues sepultures cavades a la mateixa pedra tosca. En una d'elles hi ha un forat que travessa des de la vora superior fins a l'interior de la mateixa. A la dreta hi ha dues cavitats, segurament per tenir-hi llums. A terra s'hi veuen dues sepultures més, també antropomorfes.

D'aquesta església prové el retaule del Roser, de 1650 i realitzat per l'escultor Pau Costa (Vic, juny de 1663 o 1672 – Cadaqués, 7 de novembre de 1726 o 1727 )

Cap el 1690 el decorà el pintor Salvador Colobrans de centelles.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC e la II República, a la que TOTS HAVIEN JURAT LLEIALTAT, va ser cremat, les restes - només resten la talla de fusta de la Mare de Déu del Roser i la figura del Pare Etern- es conserven es troben a l'ajuntament.

La primera impressió és fatal, com em deien una parella de turistes francesos als que explicava un xic la història d’aquest temple.
Els insistia en que hi ha un projecte de recuperació : http://www.aiguafreda.cat/turisme/turisme-cultural/projecte-aiguafreda-de-dalt


La ‘mala fama’ dels gestors públics del REINO DE ESPAÑA, els feia pensar que el destí final – a no trigar gaire – fora la ruïna total del temple.
Qualsevol esforç per fer-los veure la diferencia entre Catalunya i el REINO DE ESPAÑA, topa entre molts més, amb “ el abominable hombre de la Pobla de Segur’.

Preguem perquè Sant Martí porti la nostra pregaria davant la Altíssim, Senyor; allibera el teu poble!!!

martes, 17 de septiembre de 2019

IN MEMORIAM. EL PORTAL DE LA CAPELLA DELS SANT METGES, GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL.

La Krysha Sánchez D'Abreu, publica una fotografia amb aquest peu informatiu ; Vista frontal de la capella dels sants Metges (sant Cosme i sant Damià) amb l'escut de la vila sobre l'arc d'entrada, sense cap data; és anterior segur a l’any 1940, com podia deduir en la meva recerca.


http://patrimonicultural.diba.cat/# La parròquia de Sant Esteve antigament era dividida en barris, dotats d'una petita capella emplaçada als portals de la vila, com les de Sant Roc, Santa Esperança, Sant Cristòfol i Santa Anna, la desapareguda de Santa Elisabet i a l'eixampla del segle XVI, la dels sants metges, fora muralla. Actualment, a part el significat històric i les commemoracions anuals dels sants titulars, les capelles no representen cap aportació pràctica a les funcions pastorals de la parròquia (BAULIES, 1965). Sembla que la capella tenia una altra orientació abans de la dècada de 1940, si parafrasegem a Amador Garrell: "la capella dels Sants Metges era bastida al mig del carrer, de cara avall, tal com es veia fins l'any 1936" (GARRELL, 1960). Aquesta capella sembla que va ser bastida el 1630 (CUSPINERA et alií, 2001).

L'antiga capella feia una arcada al mig del carrer de Corró i era, de totes les capelles de barri, la més nova. A la guerra de 1936 la capella va ser enderrocada, i es va fer més humil a un costat. La capella estava situada al barri "dels Sants Metges", a la part alta de la vila, dominada per fàbriques i indústries, raó per la qual la festa es celebrava cada any el dissabte següent al dia assenyalat en el calendari per a honorar als sants. Aquell dia tancaven les fàbriques i es paraven les indústries. La festa tenia com a ingredient fonamental la visita a la font (la Font Verda, la de l'Escot o la de l'Estació) amb la provisió corresponent d'unes branques d'acàcia o d'unes canyes verdes (GARRELL, 1960).

El text, que sembla ‘adjudicar’ la destrucció a les conseqüències que es derivaven de la sedció dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTM i DEOCRÀTIC de la II Republicà a la que TOTS ELLS havien jurat lleialtat, es contradiu amb aquesta informació de l’Arxiu municipal.

http://www.granollers.cat/arxiu/sol%C2%B7licitud-denderroc-de-la-capella-dels-sants-metges-el-1888-0

En primer lloc, hi ha una instància o sol·licitud de diversos veïns del carrer de Corró a l'alcalde de Granollers, en la qual exposen la necessitat d'enderrocar la Capella dels Sants Metges, per motius de salut pública i seguretat. Hi argumenten: “por estar destinada en sus bajos a sumidero público y depósito de escombros y como su construcción en la superficie reducía las calles a portales, esto puede influir que de noche sirva (…) de refugio a los de malvivir para sorprender al transeúnte honrado”. Els veïns sol·liciten l'enderroc d'aquesta capella, però plantegen com a solució la seva construcció, de nou, en un lateral del carrer.


Per finalitzar l'expedient, hi ha un informe de la Comisión de Fomento de l'Ajuntament de Granollers, on exposa que els veïns tenen raó i que està d'acord amb enderrocar aquesta capella.

La Capella dels Sants Metges, dedicada als sants Cosme i Damià, es va construir damunt d'un portal de l'antiga muralla medieval de Granollers, el segle XIV, i es va refer el segle XVI. El 1596, es va obtenir permís per celebrar-hi oficis. Estava situada al carrer de Corró, a la confluència amb el carrer Congost, i va ser l’última capella que es va mantenir en el lloc original fins al segle XX. Fou enderrocada i refeta al lateral dret del carrer l'any 1939.

A la mostra de l'Arxiu “Les capelles de muralla”, exposada a l'edifici de l'Ajuntament de la plaça de la Porxada, hi ha diverses fotografies d'aquesta antiga capella de Granollers, quan estava situada al mig del carrer de Corró.

Aquest expedient forma part del Fons Ajuntament de Granollers, de la sèrie 29. Llicències d'urbanisme, on es conserven les llicències d'obres des de l'any 1875 fins a l'actualitat. La relació de les llicències més antigues, del 1875 al 1950, es pot consultar al web de l'Arxiu -a la pàgina d'aquest fons-, dividida en tres catàlegs.

Quan a la ‘nova’ el Mapa de Patrimoni reprodueix la descripció de Patrimoni Gencat : Capella edificada al camí de Corró. Edifici entre mitgeres, composat amb un únic eix central, amb imposta per sobre el buit de punt rodó de la portalada. La façana és de paredat arrebossat amb portal d'arc de mig punt, finestra rodona recercada amb totxo a sardinell, coronada per un capcer amb sanefa de totxo que incorpora un campanar d'espadanya d'un buit. La composició vertical de la façana té el contrapunt de la imposta de totxo a sardinell que la subdivideix (PATRIMONI, 1985; CUSPINERA et alií, 2001).


Ens caldrà modificar el que dèiem a : http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2013/04/capella-dels-sants-metges-de-granollers.html

domingo, 15 de septiembre de 2019

JUNCEDA I BLANES

Havíem publicat un CATALANS EXCEPCIONALS dedicat a Joan García Junceda Supervia (Barcelona, 1881-Blanes, 1948) que compartíem amb la pagina “Coses de Blanes”, i el Josep Valls Ribas , publica un comentari , JUNCEDA I BLANES:


A l’Abril de 1912 va contraure matrimoni a l’església de la Concepció amb Rosa Portas i Dotras, distingida pianista nascuda a Barcelona filla d’una família blanenca, era una dona creient i de sòlida formació cristiana, amb una forta personalitat que influí fortament en la catalanització i formació cristiana del seu espòs. Més endavant la religiositat de Junceda fou creixent i va esdevenir en una fe viva i ferma que va acompanyar-lo tota la seva vida.

D’aquesta manera el dibuixant va descobrir Blanes i la Costa Brava. Els primers estius solament venien a Blanes els diumenges, encara que la família Junceda allargava força mes temps les seves estades a la vila. Molt aviat l’ambient de Blanes, la mateixa casa pairal de la seva esposa, situada en un lloc ideal al començament del barri de S’Auguer, on avui dia hi ha el restaurant del mateix nom, el va captivar del tot, fins acabar a viure en ella quasi bé tot l’any.

El seu caràcter afable i senzill ben aviat el va dur a relacionar-se amb la gent del poble, creant nombrosos amics entre els que cal destacar tot els components de la redacció de Recull. Aquí va començar la gran amistat amb Joaquim Ruyra i Oms (Girona, 27 de setembre del 1858 - Barcelona, 15 de maig del 1939) produint-se la trobada de dos personatges extraordinaris que tan renom han donat a Blanes.

Aquesta informació complementa sens dubte la que trobàvem publicada:
http://www.associaciowagneriana.com/pdfarticles/junceda.pdf
https://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/viewFile/264656/352310
https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0035068.xml
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Garc%C3%ADa_Junceda_i_Supervia
https://www.nuvol.com/vinyetes/un-junceda-desconegut/

Agraïm al Josep Valls Ribas aquesta valuosa aportació.

Voldríem, si és possible , autentificar l’autoria d’un parell de pintures, que podrien ser de Junceda, si atenem al que ens diu l’entrada de l’Enciclopèdia Catalana; "signà també amb l’anagrama de dues jotes unides formant com una nota musical.".



Ens agradarà tenir-ne confirmació en el seu cas, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

miércoles, 11 de septiembre de 2019

IMATGES DEL FONS JOSEP OLIVÉ ESCARRÉ DE FOTOGRAFIA MONUMENTAL DE CATALUNYA.. SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DEL LLORET DE RENAU. TARRAGONÈS

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ), gaudia de la presumpció d’innocència; no va cursar cap màster a la Universitat Juan Carlos I, ni va rebre cap préstec – sense avals i/o garanties - de la Comunitat de Madrid.

El que si va fer en els darrers anys de la seva existència, va ser resseguir la seva estimada Catalunya, i admirar edificis com l’ermita de la Mare de Déu del Lloret, al municipi de Renau, a la comarca del Tarragonès, que malgrat ser un monument inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, no apareix en la relació d’obres complertes de l’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Jujol_i_Gibert



Patrimoni Gencat en diu ; Edifici de només una nau rectangular, de 12 metre. x 5 metres, que està coberta amb volta d'aresta dividida en tres sectors per arcs de mig punt escarsers.

La façana està centrada per una porta amb llinda i una finestra quadrangular a cada banda.

L'ull de bou en forma d'estrella de sis puntes i una obertura en forma de creu allargassada, que il·luminen les voltes, foren dissenyats per Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) l’any 1925. Corona la façana una espadanya d'una obertura (la campana procedeix de l'església de Peralta), també obra de Jujol.

Les parets i la volta de l'edifici de voltants de 1925, estan decorades amb pintures de Ramon Farré Montseny, pintor de Vallmoll, amb qui va col·laborar Josep Maria Jujol i Gibert quan es feia en aquella població l’ermita del Roser. Pensem que com succeïa a Vallmoll, la tasca es duia a terme sota la direcció de Jujol.

https://www.academia.edu/19563170/Les_pintures_de_Santiago_Tarrag%C3%B3_Lafau_a_les_esgl%C3%A9sies_de_Belltall_Rocallaura_Rocafort_de_Queralt_Renau_i_Vallirana

L'altar és obra de Santiago Tarragó Lafau (1907-1982)

Queden restes de la casa de l'ermità i un pou d'aigua viva.

Us deixo un enllaç als Goigs de la Marededéu que es cantaven en aquesta ermita de Renau ;
http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/11/goigs-la-mare-de-deu-del-lloret-de.html

Per ampliar dades i/o tenir referències per conèixer més i millor els Santuaris marians de Tarragona, cliqueu aquí al damunt.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc i data de naixement i traspàs de Ramon Farré Montseny, i si fos possible - per demanar no quedem – una fotografia. En un país ‘normal’ això és de costum, per més que ho diguin els panfeixistes, no som – encara – un país ‘normal’.

No en trobava dades a :
https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/arxiu-municipal-tarragona/difusio/dades-historiques-de-la-ciutat/biografies-de-tarragona/biografies-de-tarragona-llibre

La col·leció de fotografia monumental de Catalunya que constitueix el Fons Josep Olivé Escarré, va ser donada a l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall, amb la finalitat d’augmentar el patrimoni col:lectiu dels llorençans.

martes, 10 de septiembre de 2019

CELLER COOPERATIU DE CORNUDELLA DEL MONTSANT. EL PRIORAT. TARRAGONA.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana del celler cooperatiu de Cornudella del Montsant que va ser bastit entre 1919 i 1920 per l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973 , per encàrrec de Sindicat Agrícola de Cornudella. El tècnic enòleg Isidre Campllonch Romeu i l'especialista oleícola Emili Rovirosa van col·laborar-hi.


Llegia que en el projecte inicial el celler de vi tindria una capacitat per a 18.000 Hl i també inclouria un molí d'oli. L'any 1920, la Junta del Sindicat Agrícola, patint per que la cabuda prevista fos excessiva, va demanar a Martinell que reduís la capacitat a 11.000 Hl, però conservant tot el projecte inicial. Aquest projecte aprofitava la clotada existent entre la carretera i el camí posterior, a un nivell més alt, per economitzar l'excavació de terres per als dipòsits subterranis de cups que, així, van quedar en superfície. Una vegada construïts els cups de la planta inferior i acabada l'estructura del celler, es van fixar que no calia haver reduït la capacitat original. Martinell, per resoldre el problema, va projectar uns cups de major capacitat per a la planta superior. El idea inicial contemplava la construcció de la torre dipòsit a la part posterior de l'edifici, que no es va arribar a fer mai. El projecte d'aquest celler incorpora les quatre novetats tècniques (constructives i de tecnologia de producció vitivinícola) que es van convertir en constants pròpies de l'obra de Cèsar Martinell en gairebé tots els seus cellers. Aquestes constants es concreten en: la construcció de l'estructura de les naus basada en els arcs parabòlics de maó, la situació de les finestres per a la ventilació de les naus, els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants ventilades, i la composició i textures de les façanes. Pel que fa a la tipologia, el procés de producció del vi s'organitza en tres àrees: el moll de descàrrega, la nau d'elaboració i les naus de tines o cups, tipologia que, amb les variants d'organització longitudinal o transversal i d'adaptació a la topografia del terreny es va repetint en tots els altres cellers, introduint en aquest cas la innovació d'una planta subterrània amb estructura d'arcs parabòlics. Aquest edifici, i en conjunt els cellers d'aquesta època, representen la manifestació arquitectònica visible del que va ser el cooperativisme agrari a Catalunya a final del segle XIX i inici del XX, moviment que, malauradament, va quedar interromput per la sedició dels militars feixismes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, a la que tots ells havien jurat lleialtat, el sediciosos batejaven la seva vil acció com “Guerra Civil”, i l’església nacionalcatòlica, la qualificava de CRUZADA.

Necessitem saber el cognom matern de l’Emili Rovirosa, el seu lloc de naixement i traspàs, i si fos possible rebre’n una imatge fotogràfica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

La col·lecció de fotografia monumental de Catalunya que constitueix el Fons Josep Olivé Escarré, va ser donada a l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall, amb la finalitat d’augmentar el patrimoni col·lectiu dels llorençans

sábado, 17 de agosto de 2019

CAN CORBELLA. EL TALLADELL. L'URGELL. LLEIDA. LA CATALUNYA QUE EL ‘PROGRÉS’ S’ENDUGUÉ SENSE PODER DOCUMENTAR-LA.

El món desapareix davant dels nostres ulls, i massa sovint, no tenim ocasió de recollir imatges d'aquesta transformació/destrucció.

Això, succeïa- entre molts indrets - amb la masia Corbella, al terme aleshores del Talladell, annexionat avui a Tàrrega, amb el clàssic l'argument de l'estalvi administratiu, aquesta tesidefensada pels governs més corruptes, sempre m'ha semblat unaforma més de l'infinit menyspreu , vers el patrimoni d'aquesta raça maleïda.


http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/8312/rec/4
Vista d’una masia del Talladell situada a la carretera de Madrid, entre Cervera i Tàrrega
Gallardo i Garriga, Antoni, 1889-1943

Em confirmàvem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) que l’any 1983 el Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) retratava una capella que es mantenia dempeus fins a l’ull de bou, a la masia de la Corbella.

La capella estava advocada a Santa Maria.

https://latartraneta.wordpress.com/2017/12/03/tarrega-i-lespai-fisic-el-projecte-de-tracat-de-la-nova-carretera-finals-del-segle-xviii-4/
Agrairem infinitament rebre, en el seu cas, confirmació d’aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 11 de agosto de 2019

IMATGES DEL FONS JOSEP OLIVÉ ESCARRÉ DE FOTOGRAFIA MONUMENTAL DE CATALUNYA . ERMITA DE SANT FRANCESC D'ASSÍS. SANTPEDOR. EL BAGES.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) a les escales de l'església de Sant Francesc d'Assís de Santpedor ,documentada des del segle XIII, concretament l'any 1240 en diferents deixes testamentaries. Sabem que a partir d'aquest segle l'església fou centre d'una gran devoció fomentada per les mateixes autoritats de la vila. L'any 1605 s'hi instal·là una comunitat de servites i una masia veïna (avui perduda) acollia al sagrista i regent de la capella.


La devoció a Sant Francesc culminà l'any 1693 , quan arriben aSantpedor els monjos franciscans que hi fundaren una casa conventual.
L'any 1936 en destruí el retaule renaixentista i la imatge antiga d'aquesta capella.

Patrimoni Gencat
en diu; construcció religiosa: Petita capella d'una sola nau construïda sobre la base i el model d'una església anterior de la qual conserva la seva tipologia i estructura més essencial. L'església no té absis i la porta sobre el mur de llevant repetint un model usual a les portes romàniques tardanes del segle XIII, formada per grans dovelles amb una sola arquivolta. La nau és coberta per una volta de mig punt en el primer tram i per una volta ogival en el tram de l'altar. Situada dalt d'un turó és perfectament visible des de qualsevol lloc de Santpedor.

La col·leció de fotografia monumental de Catalunya que constitueix el Fons Josep Olivé Escarré, va ser donada a l'Ajuntament de Sant Llorenç Savall, amb la finalitat d'augmentar el patrimoni col:lectiu dels llorençans.

lunes, 29 de julio de 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU DE VILAC. VIELHA E MIJARAN. LLEIDA. CATALUNYA

La Rosa Cequiel, publica una fotografia de l'església de Sant Fèlix de Vilac, d'estil romànic, originària dels segles XII i XII, amb portal romànic amb un timpà d'interès especial i un retaule gòtic.L'horari de missa és el 1r i 3r dissabte de cada mes a les 17.00 .


L'església fou edificada en el segle XII seguint el mateix model que en la del Bossòst, si bé en la seva construcció s'empraren elements anteriors (visibles a la façana). El seu aparell regular i molt ben escairat, poc freqüent a la Val, fan suposar que es constituí amb abundància de medis. En el curs del segle XVI, la capçalera sofrí importants transformacions, essent enderrocats els absis romànics. Durant el segle XIX aquesta fou novament modificada, adquirint el seu aspecte actual.

Patrimoni Gencat en diu; L'església parroquial de Sant Feliu, situada als afores del nucli, al lloc de l'antic castell, del qual el campanar era una torre de defensa, és un edifici d'origen romànic (segles XII-XIII) reformat en èpoques posteriors. L'edifici presideix una plaça que fa de mirador. És de planta basilical (26'70 m de llarg per 11'15 m d'ample), de tres naus, la central coberta amb volta de canó, i de quart de cercle les laterals, reforçades per arcs torals i separades per arcs formers que descansen sobre pilars circulars. De la volta arranca una petita cornisa decorada amb boles en relleu. A llevant trobem l'actual presbiteri octogonal cobert per una cúpula amb llanterna que és una obra del segle XIX. A l'extrem d'aquest, al 1829, segons consta a la façana, es construí la sagristia.

El Jordi Contijoch Boada publica un excel·lent recull d'imatges.

La portada romànica s'obre al mur de migdia i és formada per quatre arquivoltes de mig punt en degradació, llises però encerclades per un guardapols escacat amb cordatges trenats, només una arquivolta conserva la seva columna de fust exempt i monolític que descansa sobre una base àtica bastant alta i amb un capitell cúbic amb entrellaçats. La imposta llisa es perllonga en la llinda monolítica. El timpà de marbre, en forma semicircular que reposa sobre la llinda rectangular de pedra, envoltat per un arc de mig punt adovellat que correspon a l'arquivolta inferior de la portalada, representa el Pantocràtor. L'execució escultòrica d'aquest timpà és força arcaica i recorda el de la portalada de l'església de Bossòst. Damunt del portal hi ha encastada una pedra amb un crismó i dues roses.

Al centre del mur de ponent s'aixeca el campanar de torre gòtic de planta quadrada, de tres pisos. El superior presenta dues finestres d'arcs apuntats a cada costat i l'inferior té una única finestra per cara amb tres arcs en degradació sostinguts per columnes.

A l'interior conserva diversos elements d'època romànica. Una pica baptismal que té la part superior decorada per un fris continuat on un monstre alat es mossega la cua formant una cinta continua ondulant de poc relleu que dóna la volta a la pica. Entre les ondulacions hi ha trèvols i pinyes. La part inferior de la pica, on fa l'ondulació, està decorada amb una figura humana molt estranya, amb uns ull enormes, dret, amb les cames i els peus representats de perfil i la resta de front i tocant-se el cap amb la mà esquerra. La resta de la pica està decorada amb arcuacions molt estilitzades. El pedestal és format per una columna amb quatre bordons. La base està decorada amb petites semiesferes en relleu.

També hi ha una pica beneitera amb dues franges horitzontals, amb incisions romboïdals molt profundes a la part superior i semiesferes a la part inferior. el pedestal, d'uns 45 cm d'alçada, format per una columna central d'uns 20 cm de diàmetre, rodejada de quatre columnetes exemptes que es recolzen a cada un dels angles de la base de forma cúbica.

Hi ha quatre peus d'altar

1-. Situat a la segona capella sota el presbiteri octogonal. Està construït d'un sol bloc monolític de pedra, de planta quadrada, amb una semicolumna a cada angle que es recolza sobre una base i que està rematat per un alt capitell amb una sèrie de línies horitzontals a la part central flanquejades per escacats.

2-. Situat a la primera capella sota el presbiteri octogonal. És un bloc monolític de pedra, de superfície llisa excepte una obertura al centre que sembla que podria havia fet funcions de reliquiari.

3-. Situat a la capella central esquerra del presbiteri. És un bloc de pedra monolítica, de planta quadrada amb una semicolumna de poc relleu a cada angle i, al mig, un atlant molt barroer esculpit. La part inferior, a manera de base, no presenta gairebé decoració i a la part superior apareix un capitell força alt i sense decoració. L'atlant apareix representat frontalment, sostenint el capitell amb el cap i les dues mans, amb les cames separades.

4-. Situat al centre del presbiteri. Bloc monolític de pedra, de planta quadrada i una columna semicircular a cada angle. Entre aquestes hi ha esculpida una columna central amb quatre semiesferes en relleu acusat, dues a la part superior i dues a l'inferior. Aquesta part central es recolza sobre una basa decorada amb un rectangle en baix relleu on hi ha una creu esculpida. La part superior, a manera de capitell, està decorada amb dos cercles separats per un eix format per cinc incisions quadrades. Fa uns 90 cm d'alçada x 42 cm d'ample i 32 cm de gruix.

També s'hi conserven una talla policromada de la Mare de Déu de Gràcia, de transició al gòtic (segle XIII), una creu processional d'argent sobredaurat (segle XVIII), així com cinc plafons d'un antic retaule gòtic, amb sant Miquel i la Dormició de Maria. de factura excel·lent, atribuït al "mestre de Vielha" o Pere Despallargues ( .Molins de Rei, Baix Llobregat, abans del 1490 — Barcelona?, després del 1527)

A la sagristia trobem cinc plafons d'un retaule gòtic, en molt mal estat de conservació. Representen un Sant Miquel, la Visitació, l'Anunciació, el Naixement de Jesús i la Dormició de Maria. Les taules presenten diferències en l'execució, el que fa pensar en diverses mans.