jueves, 28 de febrero de 2019

CRÒNIQUES DEL MOLLET DEL VALLÈS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA.

Trobava una fotografia de l’Església parroquial de Sant Vicenç de Mollet, anterior a la dictadura franquista.

http://parroquiasantvicencmollet.blogspot.com/p/historia.html

Patrimoni Gencat ens explica que l'església destruïda l’any 1936 - com a conseqüència de l’agitació social provocada per la sedició dels militars feixistes, enfront del govern LEGÍTIM de la II República, era d'estil gòtic i havia esta decorada l’any 1530 amb un retaules de l'escultor i tallista renaixentista Martí Diez de Liatsasolo (Alkiza, Guipúscoa, c.1500 - Barcelona, 1583). Només resta el campanar.

Josep M. Escura. ‎Fotos antigues Del Vallés Oriental. Església de sant Vicenç en construcció. 1940.

Vivien a Mollet del Vallès, únicament un 10% aprox.imadament dels habitants amb que es tancava l’any 2018, 51.133.

L' actual edifici fou bastit després de la victòria del sediciosos feixistes en el conflictes bèl·lic que s’enduria la vida de més d’un 1.000.000 de persones, i al quie batejaven els vencedors com “Guerra Civil’ , i la Jerarquia de l’Església Nacional Catòlica com ‘ Cruzada’.

Es cobriren els panys de paret, segons el projecte de Francesc Folguera Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960), de rajols vermells (l'interior és decorat de pintures de Jaume Busquets Mollera (Girona, 1903 - Barcelona, 1968), Francesc Vidal Gomà (Barcelona, 1894 - Barcelona, 1970, Joan Abelló Prat (Mollet del Vallès, 26 de desembre de 1922 — Barcelona, 25 de desembre de 2008) i amb escultures de Manel Martí Cabré ( ens agradarà tenir noticia del lloc i data del naixement i traspàs, i si fos possible rebre una imatge seva a l'email coneixercatalunya@gmail.com ) i de Francesc Juventeny Boix ( Montcada i Reixac, 1906 + Cerdanyola del Vallès, 27 d’agost de 1990. )

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Edifici de tres naus, la central, molt ampla, esta sostinguda per arcs de mig punt.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

El campanar és de torre quadrada, amb un cos superior de finestrals d'arc de mig punt on hi ha les campanes i coronat per uns rellotges.

L'edifici és de tipus basilical.

La façana de l'església, obra projectada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960), i executada pel mestre d’obres Joan Ventura Falguera, té un relleu en pedra que representa la Verge Maria en el moment que el seu fill Jesús, mort, és desclavat de la creu; col•locat el 18 d’agost de 2002, recorda la celebració del Vot de Poble, fet pels molletans i molletanes que davant una epidèmia de pesta, van invocar fervorosament a la Verge, i en agraïment per la seva miraculosa intervenció , van decidir celebrar cada any una festa d’acció de gràcies , que és fa el diumenge següent del 15 d’agost, coincidint amb la Festa Major de Mollet

http://campaners.com/php/campanar.php?numer=6130
https://www.raco.cat/index.php/Notes/article/view/249977/334514
http://relatsencatala.cat/relat/sant-vicenc-de-mollet-del-valles/1040729

UN PASSEIG PEL CARRER DE L’ESCOLA PIA DE SABADELL.

Hi ha força immobles interessants, bona part dissortadament no considerats ‘monuments’, i del que no hi ha informació a la xarxa, promotor, autor, historia,…




També, també hi podreu veure ‘ edificis monumentals’





Repetiu aquest mateix exercici en tots i cadascun del carrers de Sabadell, i us sorprendrà comprovar com malgrat el culte satànic a la Mare de Déu de l’Especulació Urbanística, es conserven encara molts edificis interessants; retrateu-los i feu-los públics.

Ermessenda de Valrà, explicava que més d’un es ventà d’haver ‘descobert’ el pa amb tomàquet.

martes, 26 de febrero de 2019

OMIC. OFICINA MUNICIPAL D’INFORMACIÓ AL CONSUMIDOR DE SABADELL. ANTIC DESPATX LLUCH. VALLÈS ORIENTAL

Les OMIC atenen moltes queixes dels mal dits – en el sentit de que el nom no fa la cosa, i potser, potser, potser, per alguns també en el de ‘maleits’ serveis d’atenció telefònica, quina ‘funció’ bàsicament és fer perdre el temps, la paciència i els diners als ciutadans usuaris. Tothom ho ha patit, oi?. Llargues esperes, màquines, màquines, màquines , i finalment una veu – que sembla humana – que t’explica que has de trucar a un altre telèfon – sobretot si vols reclamar -.

Esperem que el Parlament de Catalunya reguli el tema, i/o que els jutges apliquin el mateix criteri que amb la Generalitat de Catalunya, i posin en presó preventiva a tots els membres dels Consells d’Administració.

De l’edifici en diuen a : http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/025-A.htm

Despatx entre mitgeres amb façana principal d’estil modernista donant al carrer Indústria. L’edifici presenta una doble identitat en el disseny i concepció: indústria-oficina, que es manifesta en la practicitat organitzativa dels edificis industrials, i la qualitat dels acabats i l’ornamentació típica dels edificis nobles.La composició de l’edifici és clarament simètrica, amb petites variacions en la planta com a resultat de l’adequació a la geometria del solar.

AUTOR: Batllevell i Arús, Juli. 1908

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27704


Va ser un encàrrec de Joaquim Taulé Soley per a despatx tèxtil: l'espai per a la comercialització de les teles. L'any 1936 l'adquirí l'empresari Fèlix Lluch Soler i d'aquí prové el nom de Despatx Lluch.

Despatx entre mitgeres, de planta baixa i pis. Façana de llenguatge modernista però compositivament simètrica. A la planta baixa hi ha unes grans finestres i al pis, una galeria amb columnetes decorades amb motius florals (manca la barana de fusta i ferro forjat que hi havia). Els materials emprats són el maó vist, l'estuc, la pedra al sòcol i la ceràmica als ampits de les finestres. L'interior és format per dues grans naus, a la planta baixa hi ha un petit altell. L'estructura és metàl·lica.


L'edifici construït era una mica diferent al projectat, ja que aquest últim tenia una planta més d'alçada i una façana plana en lloc de la galeria. La disposició funcional de la planta era la mateixa.

Autor. https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli_Batllevell_i_Ar%C3%BAs

IN MEMORIAM . HOSTAL DE LA POLLA. LES FERRERIES. AIGUAFREDA. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

El Joan Berruezo Altarriba publica una fotografia antiga de l’Hostal de la Polla, d’Aiguafreda, al Vallès Oriental.


En la data de la fotografia aquest indret es coneixia com les Ferreries, més tard com la Llobeta, i Patrimoni Gencat explica que no és/era l'únic hostal que nasqué arran de l'existència del camí ral.

És un edifici de grans dimensions. Semblant a les masies de tipologia clàssica. Façana simètrica que dóna a la carretera on s'obren moltes finestres. La casa és de planta baixa i dos pisos, coberta amb teulada a dues vessants. En un dels laterals té adossada l'eixida, amb quatre arcades d'arc de mig punt rebaixat aguantats per tres columnes. Aquesta galeria queda com suspesa a l'aire entre els dos cossos.

Esperem noticia de l’autor , i de la història de l’església de Santa Maria d’Aiguafreda de la que llegia a la pàgina de l’Ajuntament; el 1675 es va alçar – per mans desconegudes- en un dels angles de l’actual Plaça Major una petita església que va significar el primer pas per a l’emancipació del nucli que s’anava formant al fons de la vall respecte la parròquia originària de Sant Martí del Congost.



Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquell edifici, i de les raons que portaven al seu enderrocament.

viernes, 22 de febrero de 2019

IN MEMORIAM. SANT MIQUEL DE LA COMANDA. SANT MIQUEL DEL SANT SEPULCRE. PRATS DE REI. L’ANOIA SOBIRANA. CATALUNYA

http://patrimonicultural.diba.cat/#

Amb la descripció que llegireu, no sabia trobar les restes; sobre un petit turó que domina la plana on s'assenta la vila de Prats de Rei, i a mig camí entre aquesta vila i la torre i castell de la Manresana, es localitzen unes poques restes dels fonaments de la capella de Sant Miquel de la comanda, detectables a través dels amuntegaments de material constructiu concentrats als marges del camp, entre ells blocs molt ben escairats de mida mitjana.

Es tractaria de les restes d'una església d'estil romànic, construïda a mitjans segle XIII, que va ser desmuntada el 1936 per construir les escoles publiques amb els seus carreus.

Josep Salvany Blanch, la retratava l’any 1925 , i registrava la imatge com “vista de l' ermita de Sant Miquel als Prats del Rei”.

A l' emplaçament original de la capella, però, queden encara els fonaments de l'edifici religiós i, amb tota probabilitat, altres elements arqueològics en el subsol com ara tombes i les restes dels fonaments de les construccions annexes a la capella, atès que el lloc havia estat un antic monestir on hi vivia un grup de cavallers-monjos de la Comanda del Sant Sepulcre. Només part dels seus elements arquitectònics decorats es van conservar de la destrucció del monument i es troben actualment custodiats a l'església parroquial.

Fotografia. Jordina Sales Carbonell

El lloc de Sant Miquel de la Comanda localitzat al terme dels Prats de Rei era una de les cases filials de l'església i monestir de Santa Anna de Barcelona, el qual era la seu de l'Ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem a Catalunya. Altres cases filials foren el priorat del Sant Sepulcre d'Olèrdola, el Sant Sepulcre de Peralada, el priorat de Marcèvol, el Lledó de Valls, i Sant Vicenç del Garraf.

A Sant Miquel de la Comanda dels Prats de Rei hi va viure i desenvolupar la seva activitat un grup de cavallers-monjos de la Comanda del Sant Sepulcre. Ja l'any 1126 el bisbe de Vic havia lliurat l'església parroquial de santa Maria, junt amb sant Andreu de la Manresana i Sant Ermengol, a l'Ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem, essent aquesta una de les notícies més primitives de la presència de l'Ordre a Catalunya. Però el priorat de Sant Miquel de la Comanda no apareix documentat per primer cop fins un segle després, i la seva creació és deguda als termes d'una concòrdia signada l'any 1261 entre el Prior de l'església de Santa Anna de Barcelona i el rector de l'església de Santa Maria de Prats de Rei.

Aquesta Concòrdia incloïa capítols com la presentació periòdica al bisbe d'un frare de l'Ordre que residiria a Prats i que serviria les esglésies de Santa Maria de Prats i Sant Andreu de la Manresana sota l'obediència del bisbe. Per tal de donar compliment a aquest últim punt, es fundà la comanda de Sant Miquel a mig camí entre Prats de Rei i el castell de la Manresana. Ara bé, en uns capítols signats dos anys més tard, el 1263, entre el rector de Prats i el prior de Sant Miquel, s'especificava que les campanes de Sant Miquel de la Comanda no podrien ser tocades fins que no haguessin sonat les de Prats (exceptuant el toc de matines).

El Papa Innocenci VIII va fusionar l'Ordre del Sant Sepulcre amb la dels Hospitalers l'any 1489 i uns pocs decennis abans de la secularització de l'Ordre, l'any 1542 el priorat de Santa Anna de Barcelona vengué Sant Miquel de la Comanda al monestir de Montserrat. L'últim i definitiu episodi històric viscut per aquest monument pratenc fou l'espoli gairebé total del seu material constructiu per a la construcció de les noves escoles del poble de Prats de Rei l'any 1936. Part dels elements decorats es van salvar i es conserven al Museu Comarcal de Manresa. Actualment, atès que en el subsol resten els fonaments de les antigues edificacions, el lloc té la naturalesa de jaciment arqueològic.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0052614.xml
https://www.monestirs.cat/monst/anoia/an22miqu.htm

CASA TAMBURINI. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL.

La retratava camí del pàrquing públic que hi ha al carrer de Sant Josep de Sabadell, visc a Castellar del Vallès, vila amb menys serveis mèdics per part d’Adeslas que Caldes de Montbui, malgrat que el cens de Castellar del Vallès supera quasi en 7000 habitants al de Caldes de Montbui. Les peticions fetes pels associats fins al dia d’avui, no han estat ateses.


Em sobtava llegir a la fitxa de l’Ajuntament : http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/144-A.htm

Edifici d’habitatges entre mitgeres de planta baixa i planta pis, ubicat en cantonada. El gir es remarca mitjançant una torreta d’una planta més.

Autor : desconegut

Patrimoni Gencat ens diu ; http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27770

Casal-palauet format per planta baixa i pis, amb torratxa a la cantonada. L'interior està ocupat per dos habitatges amb accessos independents. Les façanes són de llenguatge neoclàssic, amb frontons als balcons i al coronament, balustres, reixes de dibuix. Presenta columnes a les finestres triples i a la llotja del primer pis que té façana al carrer. Els frontons dels balcons estan suportats per mènsules.

Autor : Santiago Cassulleras Forteza (Barcelona, 7 de juliol de 1901 - 2 de setembre de 1960). Ens agradarà rebre alguna imatge i/o fotografia d’aquest arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

D. Laureano Tamburini Gibernau ( 1871 + 9.10.1944) , podria ser el promotor d’aquest edifici?.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1931/03/17/pagina-11/33117367/pdf.html?search=Laureano%20Tamburini

CAN VERGÉS. TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

El Josep Maria Toffoli Carbonell, publica unes imatges de Can Vergés de Tiana, i afegeix algunes dades molt interessants:



Pel desembre del 1927, Martí Abellà per mitjà del seu apoderat Josep Salla, presenta la instancia i els plànols signats per l’arquitecte Ramón Maria Riudor Capella (1867-1938) , per a la construcció d'una casa situada a l'Avinguda Galcerán (avui Onze de setembre) a la cantonada amb un carrer sense nom (avui carrer d'Enric Borràs).

https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/arquitectes---arquitectos/ramon-maria-riudor-i-capella

La casa que consta d'una planta a nivell de carrer, una planta principal, un pis i golfes, totalitzà 325 metres quadrats. L’edifici , conegut per Can Vergés, està inclòs en el catàleg del Patrimoni Arquitectònic.

En la composició de l'edifici, que és eclèctic, destaquen les tribunes, els ràfecs i el tractament dels angles amb elements decoratius amb pedra i maó vist fent cadena cantonera. La coberta és de dos o més aiguavessos. Hi ha dues cobertes planes transitables.

Patrimoni Gencat ens diu; http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=9155

"Torre" o casa unifamiliar que serveix de mostra de l'arquitectura de l'eixample sud de Tiana: jardí circumdant, planta baixa i pis, combinació de diverses alçades, coberts per teulades de dues o més vessants inclinades amb amplis voladissos.

En aquest cas s'ha d'afegir l'existència de tribunes i el tractament especial dels angles, amb pedra i maó vist, i la cornisa de la teulada, que junt amb el voladís també presenten un bon treball del maó.

El conjunt es troba enlairat respecte el nivell del carrer.


Tiana, té la fortuna de comptar entre els seus veïns, amb el Josep Maria Toffoli Carbonell.

miércoles, 20 de febrero de 2019

IN MEMORIAN DE SANTA EUGÈNIA DE TER.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0059018.xml

L’església parroquial és dedicada a santa Eugènia, i antigament rebia el nom de Sant Eugènia de Sobrehorta.

La seva existència consta ja el 988, també és documentada el 1207, i el 1362 apareix citada en el Llibre verd del capítol de la catedral de Girona.

La denominació de Santa Eugènia de Ter data del 1916.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/4567/rec/1

L'any 1936 l'església fou destruïda; el nou temple, obra d'Arcadi Pla Masmiquel (Girona, 1945) , fou consagrat el 2002.


http://burgosgasull.com/documents/contingut/contingut2.pdf

Us deixo una pregunta, on es duien a terme les cerimònies religioses en el període 1939/2002?. coneixercatalunya@gmail.com

Abans era conegut per Santa Eugènia i, més antigament, per Santa Eugènia sobre l’Horta de Girona, com consta en documents des del segle XIV (Sancta Eugenia de supra Hortam Gerunde).

Formà part de l’antiga batllia forana de Girona. Dins l’antic terme hi havia el veïnat de la Rodona; s’hi bastí també la plaça de toros de Girona (1897). Així mateix, es conserva un antic mas fortificat, avui centre cívic, anomenat Can Ninetes.

El reduït territori, travessat per la sèquia Monar, havia estat eminentment agrícola (uns 80 hectàrees a la fi del segle XVIII, dedicats sobretot a les feines del camp). Però ja molt aviat la sèquia Monar fou aprofitada per a la instal·lació d’algunes manufactures (en el cens de Floridablanca del 1787 consta ja un “fabricant”); el canvi, tanmateix, es produí a partir de mitjan segle XIX, amb la instal·lació d’una fàbrica de filats que el 1863 (Llorenç Company i Cia) era el novè contribuent de la província per raó de la matrícula industrial.

Formà municipi independent fins el 1963.

La tradició tèxtil perdurà fins a la fi del segle XX.

L’arribada d’immigrants del Sud d’Espanya i la manca de planificació urbana feren que experimentés canvis profunds. Passà a ser un barri amb una alta densitat de població on escassejaven les zones verdes (excloent les hortes) i el 1968 perdé el seu element més emblemàtic: el pont del Dimoni, que l’unia amb Sant Narcís; el pont fou desmuntat pedra a pedra i emmagatzemat.


Actualment, al barri de Santa Eugènia es distingeixen tres sectors: les Hortes, l’antic poble de Santa Eugènia de Ter i Can Gibert del Pla.

http://www.girona.cat/museuhistoria/cat/agenda_activitat.php?idReg=165

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE LA CLINICA DE NOSTRA SENYORA DE LA SALUT. SABADELL

Acompanyava al Josep Olivé Escarré a l’edifici de UDIAT Centre Diagnòstic del complex hospitalari del Parc Tauli de Sabadell.
Comprovava que hi ha únicament TRES PLAÇES reservades per a persones amb problemes de mobilitat.

En acabar la prova advertia un edifici de color vermellós, situat al costat d’un edifici envidriat amb forma d’absis. Preguntava si el vermellós era o havia estat una capella, i em contestaven afirmativament sense però, donar-me raó de l’advocació que té o tenia.



Pensava – ànima de canti – que en trobaria dades tant a la fitxa del Consistori Local, com a la de Patrimoni Gencat. En cap d’ambdues; ho preguntaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) , i a l’Arxiu Històric de Sabadell ahs@ajsabadell.cat

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/037-A.htm

AUTORS :

(1901).Enric Fatjó i Torras (Sabadell, 1862 - ?, 1908). Ens agradarà rebre una fotografia d'aquest arquitecte a l'email coneixercataunya@gmail.com

1924. Juli Batllevell i Arus (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928)

1924. Josep Renom i Costa (Sabadell, 22 de novembre de 1880 - 11 de març de 1931

Edifici situat al Parc Taulí i construït per a allotjar-hi els ferits de la guerra d’Àfrica. Posteriorment fou finançat per l’Estat per a destinar-lo a hospital per a combatre la tuberculosi pulmonar. L’edifici consta d’una planta baixa, amb un cos central reculat de planta baixa i pis. Destaca la utilització del maó com a element ornamental i a l’interior, l’antiga sala de quiròfans.

Clínica formada per dos cossos octogonals d'una sola planta amb sobreelevació en el creuer. És d'estil modernista i està construït amb aparell mixt d'obra vista i paredat. Els diferents cossos tenen coberta de teula àrab a dues vessants, i d'ells sobresurten unes tribunes acabades en coberta de pavelló.

La primera pedra es va col·locar el 6 d'octubre de 1901. El 1903 es va realitzar el final de la primera fase. Al 1990 es van efectuar obres interiors per a l'adequació a oficines, amb l'enderrocament del cos afegit a la façana nord (abans Urgències) i la construcció d'un nou edifici a la part nord.

Autors
Nom Cognoms Funció Anys
Enric Fatjó Torras Arquitecte 1901
Juli Batllevell i Arús Arquitecte 1924
Josep Renom i Costa Arquitecte 1924

Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , i potser, potser, també a ahs@ajsabadell.cat

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2015/08/hospital-de-la-mare-de-deu-de-la-salut.html

Rebia un e.mail de la Montse Mañosa de l’ AHS , en el que deia ;
Benvolgut sr. Mora,

La única dada relativa a la possible autoria i construcció d'aquest edifici que hem localitzat és en el fons personal de l'arquitecte Josep Renom: es tracta d'uns plànols datats el mes de gener de 1928 i que porten per títol "Proyecto de sala de autopsias del Nuevo Hospital" (SGF 99-A). Així doncs, pel que sembla l'edifici fou originàriament pensat com a espai de treball hospitalari. Sí que és cert que en una fotografia dels anys 30, apareix el mateix edifici amb un afegit important que sembla haver-lo convertit en una petita capella: l'espadanya (MHS. Hospitals i clíniques. nostra Senyora de la Salut-11)

El projecte original de construcció de l'Hospital Nou (expt. 22/1901 AMH 2620/22) no conté cap document gràfic ni textual que faci concloure que l'edifici fos construït en aquell moment. De fet, l'any 1916 (quan l'hospital de Nostra Senyora de la Salut ja estava construit) Josep Renom elabora un plànol de tot Sabadell i en ell no hi ha rastre d'aquest edifici. No així en el Projecte d'Eixample i Reforma de Sabadell que fa el mateix arquitecte l'any 1928 i on ja queda perfectament dibuixat l'edifici.

Dins la documentació municipal no hem pogut identificar en quin punt exacte va passar de sala d'autòpsies a capella. Tal vegada consultant premsa de l'època fora possible establir aquest moment, però és una tasca d'investigació llarga a la que nosaltres no ens podem dedicar. No obstant, el convido a venir a l'arxiu a consultar tots els documents que hem localitzat i, si ho desitja, fer un cop d'ull a la nostra hemeroteca local.

Tanmateix, si la capella tingué en algun moment alguna advocació, és possible que a l'arxiu de la Parròquia de la Puríssima tinguin alguna dada que pugui ser-li útil.

Ben cordialment,

sábado, 16 de febrero de 2019

HOTEL SUÍS. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL.

La Nuria Beltran, publica una fotografia de l’edifici del que fou Hotel Suís de Sabadell, amb aquest comentari; Me encanta este antiguo Hotel que ya no lo es.


http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/035-A.htm

Edifici de planta baixa i dues plantes pis, formant cantonada entre el carrer de la Indústria i el carrer de l’Estació. L’edifici de l’hotel és fruit de la reforma d’uns habitatges preexistents. Façana de composició asimètrica, destacant el refinament i l’elegància dels elements decoratius utilitzats, donant com a resultat una obra

AUTOR: Juli Batllevell i Arús. 1902

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27709

Edifici cantoner que presenta planta baixa i dos pisos. La façana és de llenguatge modernista i combina el maó vist, els esgrafiats amb motius florals, la pedra treballada i les ceràmiques. Al xamfrà hi ha una gran balconada que es recolza sobre una pilastra. Cal destacar també el ferro forjat dels balcons i de l'entrada. L'entrada forma un cancell separat del carrer per una reixa.

L'edifici, tal com era al 1982, provenia de la reforma d'una sèrie d'habitatges entre mitgeres que foren transformades en hotel, tot canviant la distribució interior però conservant les crugies i les obertures de la façana.


AUTOR: Juli Batllevell i Arús. 1902

http://suis.vipdiners.es/historia-de-la-finca/

En algun moment del passat la marca ‘ Hotel Suís’ , era sinònim de qualitat, ni havia a Barcelona, a Sant Celoni, a Sabadell, a ,.., mai els va caldre altra cosa que treballar de forma eficient, i per descomptat, despropòsits com els que diu la ‘camarada’ Irene Lozano Domingo (Madrid, 17 de junio de 1971) és més que dubtós que serveixin per augmentar el prestigi, de la seva marca, oi?.

CASA FRANCESC DE PAULA PONSÀ CANTÍ. SEU DE L’ARXIU HISTÒRIC DE SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

La retratava en ocasió d’una visita mèdica.


http://ca.sabadell.cat/Ahs/p/casaponsa_cat.asp

El 26 de juny de 1891 el fabricant i comerciant a Francesc_de_Paula_Ponsà_i Cantí (Sant Andreu de Palomar, 1850 - Puigcerdà, 1901) obtingué el permís municipal per tal de fer bastir la seva residència. La casa Ponsà fou construïda sota la direcció de l'arquitecte Gabriel Borrell i Cardona (Sabadell, 1862 - Barcelona, 1944).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Borrell_i_Cardona

Poc en sabem d'aquella antiga residència familiar, de l'aspecte noble d'algunes estances o dels usos de certes cambres.

Amb la mort del patriarca (1901), ben aviat la família Ponsà anà a viure al poble de Sarrià, deixant la residència sabadellenca com a “casa d'estiueig” i com a seu de la Banca Ponsà i Valls (fins la seva fallida l'any 1920).

Actualment, tret dels sostres pintats que encara es conserven, o de la mateixa façana, pocs elements ens recorden el Sabadell de finals del s. XIX que va veure néixer aquesta finca. Alguns sabadellencs encara recorden les pintures d'Antoni Estruch i Bros (Sabadell, 1872 - Buenos Aires, 1957, que fou artista protegit de la família Ponsà) que decoraven l'escala principal de l'edifici o bé el magnífic pati que envoltava bona part de la finca dibuixant una L.


http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/011-A.htm
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27718
http://ca.sabadell.cat/Ahs/p/presentacio_cat.asp
https://www.naciodigital.cat/sabadell/noticia/8772/arxiu/historic/sabadell/fa/salt/youtube
https://www.isabadell.cat/tag/arxiu-historic-sabadell/

lunes, 11 de febrero de 2019

IN MEMORIAM. L’ ESGLÉSIA DE SANT JOAN D'ORCAU, ESTAVA ADVOCADA AL BAPTISTA O A SANT VICENÇ?. ISONA I CONCA DELLA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Florentina Miro Fuste, publica una fotografia del Josep Vives Domingo, on apareix el runam esfereïdor del pobles vell d’Orcau, i l’església dita de Sant Joan Baptista.


El Josep Salvany Blanch ( 1866-1929), la retratava com Carrer i capella de Sant Vicenç d' Orcau :

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/6073/rec/3

Ens agradarà rebre confirmació – si és el cas – d’aquest canvi d’advocació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), em confirmen que les dues imatges son de la capella de Sant Joan Baptista.

Deixarem un comentari al Fons Salvany.

Patrimoni Gencat ens diu que és una construcció d'una sola nau amb capçalera triabsidal. La nau és de la nau s'obren les dues absidioles, força més petites, i poc profundes. A la part coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals. L'absis central està precedit d'un arc presbiteral i té una finestra de doble esqueixada central. Als dos costats central del mur de migdia s'obre una senzilla porta adovellada. El frontispici és coronat per l'espadanya de dues obertures.

No em sorprenia llegir ; no hi ha documentació antiga d'aquesta església, ja que la primera que s'ha trobat és la d'una visita pastoral del 1758, i després, en un Pla parroquial del 1904.

Aquesta església ha romàs molts anys desafectada i abandonada, fins que fou restaurada i dignificada vers l'any 1990.

Al Baptista, a Sant Vicenç, a tot l’estol celestial, els demanem que facin arribar la pregaria de justícia de tota Catalunya a la Altíssim. Senyor; allibera el teu poble !

domingo, 10 de febrero de 2019

EDIFICI DEL BANC DE BILBAO. ARA BVVA. SABADELL.

M’explicaven que el BBVA s’està replantejant l’ús de l’edifici que havia estat seu central de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

El meu informador es temia que el replantejament vagi en la ‘mala direcció’ de deixar de donar serveis als ciutadans.

A dia d’avui, sembla que els Bancs ‘perdonen la vida’ dels seus clients, als que maltracten sense miraments.

Contemplar persones grans, amb limitacions físiques – de vegades greus – fent cua davant dels caixers, em fa venir SEMPRE a la memòria els camps d’extermini, a vosaltres no?.

Respecte de l’edifici del Banc de Bilbao diuen a :
http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/152-A.htm


Arquitecte. Eugenio Pedro Cendoya Oscoz (Villabona, Guipúscoa, 6 de setembre de 1894 - Barcelona, 29 de març de 1975

https://ca.wikipedia.org/wiki/Eugeni_Pere_Cendoya

Immoble entre mitgeres, de planta baixa i quatre plantes pis, a excepció de la cantonada on presenta cinc plantes i remunta posterior. Destaca el tractament de la cantonada, en planta arrodonida, així com el potent sòcol de l'immoble constituït per les plantes baixa i primera.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27706

Edifici públic, cantoner i que consta de baixos, quatre pisos i àtic. La façana és de pedra aplacada als baixos i obra vista la resta. Té un eix de simetria central, on es col·loca la porta d'accés que té doble alçada i està coronada per unes balconades que segueixen el punt rodó del xamfrà.


Fotografia. Isabel Argany i Comas. 1982

Preparant aquest post m’arribava la noticia de xoc de trens a la línia de Manresa; escoltant la televisió pensava que s’hagués agraït la presència d’un relator, per recollir que es podia haver evitat l’accident amb una despesa mínima, inferior per descomptat al cost de portar al Ministre i el seu seguici fins a Catalunya .

Per això no el volen, oi?.

Ens calen relators en tots els àmbits de la vida pública, aquest NO ÉS UN PAÍS on la honestedat sigui un model de conducta.

sábado, 9 de febrero de 2019

OLOT JA NO ÉS TERRA D’ARTISTES?. "Noia amb gasela"

El Josep M Canals Ferrarons, publica una fotografia de l’escultura NOIA AMB GASEla i deixa una pegunta; algú sap on es troba ACTUALMENT?


Leonci Quera i Tisner (Olot, 1927 - Pina de Ebro, 1964)


http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/700790-lenigma-de-leonci-quera.html

https://twitter.com/acgarrotxa/status/734687150252396544?lang=ca

Si us agrada compartiu-ho amb altres pàgines i persones.

Face [VOX] em deia ; Se restringió temporalmente tu acceso a unirte a grupos que no administras y publicar en ellos hasta 16 de febrero a las 13:48.

Si crees que esto no infringe nuestras Normas comunitarias, avísanos.

Sembla que això d’escriure del patrimoni de Catalunya en llengua catalana és ‘subversiu’

https://www.youtube.com/watch?v=Af1YMFpVgb4

EL VILAR DE SANT BOI DEL LLUÇANÈS. OSONA. CATALUNYA

Recollia una dita antiga que es publica a : http://monestiripoll.blogspot.com/2012/08/francesc-matheu-visita-ripoll-amb-el.html

«Si voleu saber quins són
els més rics d'aquesta terra,
són en Vilar de sant Boi
i l'Espona de Saderra.»

http://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3071/

“Si voleu saber qui són
els més rics d’aquesta terra:
el Noguer de Segueró,
el Sobirà de Santa Creu
i l’Espona de Saderra”.

Està clar que aquesta mena d’expressions s’han d’interpretar com a font informativa – en el concret període temporal es que es donaven - i no pas com a ‘paraula de Déu’, com es fa per exemple per part dels Partits de l’Eix del Mal, amb el text de la Constitución de 1978

A Catalunya hi havia ‘cases grans’ per arreu, us recomano un tomb pel terme d’Oliola a comarca de la Noguera.

Patrimoni Gencat ens diu ; Gran casal de cos quadrat amb teulada a quatre vents i una torre al mig.


Hi han diferents elements destacables del casal com l'entrada d'estil neoclàssic i uns carots amb motius animals que es troben a la teulada de la façana principal.

A la dreta de la casa hi ha adossat un cos rectangular amb dues galeries porxades d'arcs carpanells rebaixats que comuniquen amb una petita torre de planta quadrada.

A l'angle NO de la casa hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser del segle XVIII, una cabana i una masoveria entre d'altres dependències que conformen el conjunt.

Havíem publicat alguna cosa d’aquesta casa i la seva capella:

http://relatsencatala.cat/relat/capella-de-la-mare-de-deu-del-roser-del-vilar-de-sant-boi-de-llucanes-osona/1054845


lunes, 4 de febrero de 2019

CAN MONTCANUT. TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

A Tiana hi ha dos edificis coneguts com Can Moncanut, una a la Riera de Tiana, 117, i l’altra coneguda també però, com Planas o Can Figueres al carrer Isaac Albéniz, 4 de Tiana a la comarca del Maresme.


L’ Enric Terradas, publica una fotografia de Can Moncanut de la Riera de Tiana, 117, de la que Patrimoni Gencat en té una minsa informació; edifici civil amb planta baixa i dos pisos, coberta per una teulada a quatre vessants, al mig de la qual s'aixeca una lluerna per tal d'il·luminar l'interior. El conjunt és de planta quadrada. L'interès de la construcció recau a les seves tres façanes decorades amb motius pròpiament modernistes: línies ondulants, en moviment, amb corbes suaus, i flors. Aquests motius ornamentals es repeteixen a cadascuna de els is parts en que es divideixen les façanes. D'altra banda destaca el voladís de la teulada que sobresurt del perfil general i que està sostingut per suports en forma d'esquadra. La decoració està realitzada en tons de verd i rosa. Un jardí envolta l’edifici.

De Tiana, amb 8.709 habitants a darreries de l’any 2018, no es pot predicar ja allò, de ‘petits’, si però, i amb tota justícia la qualificació d’eixerits.

domingo, 3 de febrero de 2019

CAN PLANAS O CAN FIGUERES, TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

http://lamallerenga-tiana.blogspot.com/2012/08/

A Tiana hi ha dos edificis coneguts com Can Moncanut, una a la Riera de Tiana, 117, i l’altra coneguda també però, com Planas o Can Figueres al carrer Isaac Albéniz, 4 de Tiana a la comarca del Maresme, d'aquesta segona ens diu Patrimoni Gencat ; Edifici civil de planta rectangular, formada per uns baixos, un pis, un soterrani i un terrat. L'entrada al recinte enjardinat no coincideix amb el costat de la façana principal sinó amb el mur lateral que destaca per la seva torreta de planta quadrada situada al bell mig.

Fotografia. Mario Martinez Arrabal

El cos format per la planta baixa està decorat amb línies horitzontals gravades a l'arrebossat i que en el pis superior queden reduïdes a uns ficticis carreus angulars.

El coronament de la façana està decorat amb elements vegetals i florals estilitzats, amb tons de verd i que a la part central trenca la línia de la cornisa.

Hi ha un terrat transitable.

Degut a la funció d'escola se li ha obert una nova porta davant de la façana principal que dóna directament al carrer.

El coronament superior de l'edifici fa que es modifiqui l'aspecte clàssic del conjunt. Sobre la façana lateral esquerra hi ha esgrafiada la data de 1911, any en que fou construït l'edifici.

Fotografia. Rosa Maria Andres Blanch. Any 1985

Situat dalt del pilar que flanqueja l'entrada principal de l'edificim i havia - potser encara existeix - un fanal que retratava la Rosa Maria Andres Blanch, l’any 1985. La seva estructura estava realitzada amb ferro colat i presentava una forma pràcticament cilíndrica, coberta per una petita teuladeta circular. Destacav per la seva decoració de tipus vegetal i l'ús de les línies sinuoses, com en el cas dels reganyols que serveixen de suports, així com pels vitralls que el tanquen, amb motius florals i vidres de colors emplomats, típics de l'estil modernista.

Josep Maria Toffoli i Carbonell, Em comentava que a ; http://lamallerenga-tiana.blogspot.com/2012/08/ , s’explica la història de la casa :

Evaldo Planas, l’any 1911, va refer la paret de tancament del seu terreny i també va fer obres de reforma de l’edifici que havia començat a edificar el Sr. Rovira. Les obres van ser dirigides per l’arquitecte i urbanista Guillem Busquets i Vautravers (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1 de febrer de 1955[1]), que fou un estret col•laborador de Josep Puig i Cadafalch i des de 1914 fou arquitecte municipal de Barcelona
Amb la reforma, l’edifici estilísticament pot inscriure’s dins el vessant del modernisme més relacionat amb el secessionisme vienès, molt evident en la composició i ornamentació del coronament.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_Busquets_i_Vautravers

Dues coses destacaven en la nova tanca que se havia construït. En una cantonada, la del carrer Albèniz amb el carrer Anselm Clapés es va construir una glorieta amb un interessant fanal de ferro i vidres policroms de estil modernista.

Evaldo Planas i Oliver, casat amb Carme Mestres, era empresari i membre de la junta directiva del Foment del Treball Nacional.
La filla d’Evaldo Planas, Pepita Planas i Mestres, es va casar amb el fill de Domingo Moncanut, Alfons Moncanut i Geli. Tant Planas com Moncanut eran tots dos estiuejants i socis fundadors del Casino de Tiana, i per aquesta raó aquest edifici residencial d’estil modernista es conegut també com Can Moncanut-Planes. Morts el Sr. Planas, la seva dona i el seu fill Julià, el matrimoni Moncanut i Planas heretà l’edifici.

La casa es confiscada per les autoritats sorgides desprès de la victòria dels sedició feixistes contra el regim LEGÍTIM de la II REPÚBLICA, quan es retornar al propietaris s’enderroca la glorieta i el fanal es guardat, anys després, en el soterrani.

Durant uns anys esdevindrà la casa de estiu dels propietaris, després està uns anys en lloguer i també va ser durant diferents anys escola. Una nova normativa va impedir que l’edifici continués com escola i els propietaris van tornar a residir a la vivenda. Van restaurar el fanal reposant els vidres trencats i el fanal va ser col•locat al seu emplaçament actual

Finalment la fillola dels Srs Montcanut Josefa Mestres i el seu marit Jordi Figueres, van heretar l’edifici al morir-se Alfons Moncanut fa ara cinquanta anys (l’any 1962), vuit anys desprès de la mort de la seva dona Pepita Planas.

Ara, als cent anys de la seva instal•lació, el fanal modernista de ferro i vidres policroms se ha connectat a la xarxa de l’enllumenat públic. Amb aquesta iniciativa, aquest fanal amb cent anys d’existència i que forma part del paisatge urbanístic de la nostra vila, el podrem gaudir tots els tianencs donant llum totes les nits de l’any.

Josep Maria Toffoli i Carbonell.

sábado, 2 de febrero de 2019

Monestir de Santa Maria de Lavaix. El Pont de Suert.Alta Ribagorça. Catalunya

Deixava una pregunta , quan publicava una imatge antiga extreta de:
https://torallalleida.blogspot.com/?fbclid=IwAR0B6Klg8b015F_1DxZbQ3iB-RFxtPWTVXV-gT-T2hgYDIO9-eY3Cw5cvN4


On era o és aquest nucli ?.

Pau Noy Serrano, em contesta amb un interrogant, Aramunt?

Josep Sansalvador Ho veig molt planer per ser Aramunt.....

Toni Dimoni Això és el monestir de Lavaix, Pont de Suert, Alta Ribagorça, Catalunya.

Ens adjunta un enllaç :

https://www.monestirs.cat/monst/altari/ar01lava.htm?fbclid=IwAR0d4qQWnOErDYGQ32DuTKhr14YXWsCZNA-KDQk0_iz1aMF2yiszloZB6W4

Us deixo un enllaç amb imatges d'Aramunt Vell:

https://www.google.com/search?q=aramunt+vell&safe=off&rlz=1C1SQJL_caES807ES807&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwjCjIjciJ7gAhXIA2MBHSScDdkQ_AUIDigB&biw=1366&bih=657#imgrc=yh-865NzEr_2OM:


Llegia
que la vella vila d'Aramunt nasqué segurament com a poble castral a redós del Castell d'Aramunt, del qual queden algunes restes al capdamunt del turó que ocupa la vila vella.

La vila fou abandonada del tot durant els dos primers terços del segle XX, tot i que encara va servir de refugi durant la guerra del 1936-39, i les cases van anar esfondrant-se, com també les dues esglésies que hi havia, la parroquial de Sant Fructuós i la de Sant Antoni.

Aramunt era una vila closa, amb almenys dos portals. Un d'ells, el principal, era l'entrada a la vila des del pla, on hi havia el raval de les Eres; l'altre, més petit, quedava entre el castell i l'església, al costat de la rectoria. Les mateixes cases formaven, a la major part del recinte, el tancat de la vila, de manera que a l'interior hi havia un sol carrer principal, el qual, fent un parell de revolts, per vèncer els 40 metres de desnivell existents entre el portal de baix i l'església de Sant Fructuós, o Fruitós.

Pascual Madoz, que publicà el 1845 el seu Diccionario geográfico..., parla d'Aramunt, en aquests termes ; la vila és en un coster encarat al sud i a l'oest, amb lliure ventilació, cel alegre i clima molt sa. Tenia en aquell moment 93 cases, generalment de dos pisos, però mal construïdes i de poca comoditat. 83 d'elles agrupades de forma escalonada vers el capdamunt del turó, distribuïdes en dues places i carrers costeruts i mal empedrats. 8 cases més eren a la falda del turó de Sant Miquel, i les altres 2, aïllades.

Madoz esmenta les diferents esglésies del terme: la parroquial, les de Santa Maria, Sant Corneli, Sant Miquel, Sant Francesc Xavier del mas Miret... També esmenta algunes construccions fora de la vila, com la borda de Petirro i la de Carlà, i 8 barraques per a recer del bestiar. Parla també de les restes del castell, així com del pont de pedra d'un sol ull que hi havia damunt la Noguera Pallaresa (actualment, sota les aigües del pantà), i del molí fariner propietat del baró d'Eroles, també desaparegut.

Ceferí Rocafort i Samsó (la Pobla de Segur, Pallars Jussà, 6 de setembre de 1872 - Barcelona, 5 de setembre de 1917) esmenta que el terme d'Aramunt consta de 190 edificis amb 404 habitants de fet i 425 de dret, distribuïts de la manera següent: 112 edificis i 257 habitants a la vila, 28 edificis i 105 habitants a les Eres, i 12 edificis amb 37 habitants a la caseria de Sant Miquel. A més, calia afegir-hi 38 construccions utilitzades per a les tasques agrícoles.

Està clar que Aramunt tenia escola o escoles, oi?. Ens agradarà rebre’n fotografies a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El 1969 es va fer un intent de reconstruir les cases i tornar a habitar la vila vella, però l'intent no reeixí.

Sant Fructuós d'Aramunt és l'antiga església parroquial romànica de la vila d'Aramunt. És un bell exemplar romànic, actualment en curs de ser restaurat. Una mostra de la magnitud i importància de la vella vila d'Aramunt és que entre les restes conservades de la vila hi ha dues esglésies més: la romànica de sant Antoni i la de sant Joan, popularment anomenada de sant Joanet.

Al capdamunt del poble, a l'extrem de llevant, rere l'antiga església parroquial, hi ha restes del clos fortificat de la vila vella, amb restes d'una torre cantonera de planta circular.

Al nord-est de la vila vella d'Aramunt hi ha, encara, dues restes més de l'època medieval: l'església de la Mare de Déu del Camp, romànica, i la torre medieval anomenada Torre dels Moros

Esperem que si més no, de tot plegat algú en faci fotografies.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com