viernes, 28 de julio de 2017

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. ESCOLA DE NOSTRA SENYORA DE LOURDES DE LA CONGREGACIÓ DE RELIGIOSES FILIPENSES MISIONERES DE L’ENSENYAMENT. BARCELONA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La congregació de Religioses Filipenses Missioneres de l'Ensenyament fou fundada per Marc Castanyer i Seda (Mataró, 13 de juliol de 1815 - Barcelona, 28 d'abril de 1878) i Gertrudis Castanyer i Seda (Mataró, 14 d'agost de 1824 - Barcelona, 25 de maig de 1881), germans de Mataró. Volgueren donar resposta als problemes que comportava la industrialització de la ciutat, com ara una deshumanització gradual de la societat, i el fet que homes i dones treballessin a les fàbriques feia que els seus fills no rebessin la mateixa atenció que abans. La congregació havia de dedicar a la "renovació cristiana de la societat" mitjançant l'apostolat i la instrucció cristiana de les nenes i joves, particularment les més necessitades. Els dos germans aviat conceben un projecte més ambiciós: una fundació per la promoció cristiana i cultural de la dona. Hi destinen els béns de l'herència i Segimon hi afegeix els seus. Gertrudis, que havia començat la seva vida religiosa a un convent però en sortí per malaltia sense professar-hi, havia començat a acollir a casa seva nenes pobres, ensenyant-los el catecisme i les primeres lletres.

Ja en 1857, els dos germans comencen a acollir i educar joves a la casa pairal dels Castanyer de Mataró (al carrer de Sant Josep, 18-20) i el mateix any, el bisbe Antoni Palau, en una visita, els encoratja a continuar la tasca. La congregació de les Germanes de Sant Felip Neri començà formalment la seva vida el 21 de novembre de 1858; en poc temps reuneixen fins a 300 nens i joves, fills dels treballadors de les fàbriques i de les minyones que servien a la ciutat. Oferien ensenyament primari, escola nocturna i dominical i catequesi i exercicis espirituals a nenes i joves obreres, guiades per senyoretes i germanes. Són, a Mataró, les primeres escoles d'aquest tipus i les primeres escoles d'adults per a dones. Pius IX beneí l'empresa en 1859, però no obtingué el decretum laudis fins al 7 de desembre de 1870, i l'aprovació definitiva el 7 de juliol de 1914, de mans de Pius XI.

Obren el primer noviciat de noies el 1860, i el 2 de juliol de 1862 es faran els primers vots, i en 1865 els primers vots perpetus. La revolució de 1868 fa que Marc Castanyer s'hagi d'exiliar i que la congregació perdi els seus béns. En restaurar-se, l’any 1870, han d'instal•lar-se a Barcelona, en un pis de la família Puigoriol, al carrer dels Montcada, número 25. Les germanes treballen al barri de La Ribera i al de Gràcia. El 1870 obren també una escola de pagament, i el 1878, en ésser retornada a la família la propietat de la casa requisada de Mataró, Gertrudis Castanyer la ven i amb els diners obtinguts compren una casa, on alhora que un collegi s'instal•larà la casa mare de la congregació, als límits entre Gracia i l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles,annexionats ambdós ‘manu militari ‘ a Barcelona l’any 1897. L’edifici del col•legi no forma part del Catàleg de Patrimoni de l’Ajuntamnt de Barcelona.


Mataró tenia el tristíssim honor de foragitar a la Congregació Religioses Filipenses Missioneres de l'Ensenyament, i Barcelona el ‘d’oblidar’ incloure l’edifici del Col•legi Nostra Senyora del Lourdes al seu Catàleg de Patrimoni Immoble.

Catalunya no necessita enemics, únicament amb els ‘amics’ ja anem més que servits, oi?.

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici del Col•legi de Nostra Senyora de Lourdes de la Congregació de Religioses Filipenses Missioneres de l'Ensenyament a l’email coneixercatalunya@gmail.com , aquesta mena ‘d’oblits’ acostumen a succeir a les colònies, com és el cas a dia d’avui de Catalunya.

També de l'edifici que va fer funció de noviciat, avui Casa d’Espiritualitat de la Congregació de Religioses Filipenses a Balenyà, a la comarca d'Osona. El marquès d’Oller va encarregar la reforma de la seva casa d’estiueig de Centelles a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), tècnicament Balenyà esta dins el ‘territori Raspall’, i malgrat no tenir-ne constància documental, no ens sembla desassenyat atribuir-li aquesta obra, que us sembla ?.

jueves, 27 de julio de 2017

VILADORDIS I EL SEU INACCESIBLE FOSSAR. MANRESA. EL BAGES

Intentava accedir al Cementiri de Viladordis, població integrada avui al terme de Manresa, i em trobava que hi ha una obstacle que talla l’accés al transit rodat.



No sabia trobar cap informació de profanacions, robatoris, espectacles gore ‘,.. que justifiqui aquesta mesura, no coincidia amb cap esser humà per a demanar-li alhora que l’explicació d’aquest fet insòlit, per la ubicació de les escoles públiques abans de la dictadura franquista, d’una i altra cosa, sou pregats de donar-nos-en informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En matèria de robatoris, vandalisme, ...., Ripollet a la comarca del Vallès Occidental, es troba en el primer lloc del rànquing mundial https://www.lmcipolletti.com/robos-y-destrozos-el-cementerio-una-vez-mas-n537315

El REINO DE ESPAÑA té el tristíssim honor de figurar en els primers llocs de quasi totes les coses negatives :

El rànquing de països corruptes

El rànquing de països occidentals ‘poc democràtics’

El ranquing de 'morts oportunes'

....

Quan creuava per l’autopista em donava la sensació que el fossar tenia capella, imagino que advocada al Sant Crist ‘aillat de Viladordis’, i volia confirmar-ho, com el temps m’apressava, i vist l’expeditiu sistema d’impedir l’accés rodat, ho deixaré per més endavant, quan amb més temps podré fer a peu el camí .

Vegeu algunes dades i imatges d’aquest fossar :

http://manresacalidoscopi.blogspot.com.es/2007/10/laltre-cementiri-de-manresa.html
http://manresaacopdull.blog.cat/files/2012/11/Manresa-a-cop-dull-novembre-2012-.pdf

LES MORTS OPORTUNES

El tema de les ‘morts oportunes’ té una llarga tradició al REINO DE ESPAÑA, en l’àmbit militar no s’ha esvaït mai la sospita sobre la mort ‘accidental’ des Generals José Sanjurjo Sacanell (Pamplona, 28 de marzo de 1872-Estoril, 20 de juliol de 1936), i Emilio Mola Vidal (Placetas, aleshores en la Capitania General de Cuba, 9 de juliol de 1887-Alcocero, província de Burgos, 3 de juny de 1937)
http://www.fnff.es/Las_muertes_de_los_generales_Sanjurjo_y_Mola_en_aviones_beneficiaron_a_Franco_428_c.htm

De Joaquín Fanjul Goñi (Vitoria, Álava, 30 de maig de 1880 - Madrid, 17 de agost de 1936), i Manuel Goded Llopis (San Juan de Puerto Rico, 15 de octubre de 1882 – Barcelona, 12 d’ agost de 1936), se’n encarregaven les autoritats republicanes.

https://ramonchao.wordpress.com/2011/02/16/muertes-oportunas/
També en l’àmbit eclesiàstic l’ombra del dubte s’estén sobre la mort del Primat de ESPAÑA, Cardenal i Arquebisbe de Toledo, i promotor de la ‘Carta colectiva de los obispos españoles con motivo de la guerra en España’ Isidro Gomá y Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agosto de 1869 - Toledo, 22 de agosto de 1940), que havia demanat al general Franco ‘generositat’ amb els vençuts.

Recentment es repetien aquesta mena de situacions :
http://www.economiadigital.es/politica-y-sociedad/muertos-corrupcion-justicia_500427_102.html


Les cases angleses d’apostes creuen aquest és un ‘meló’ que tot just s’està començant. Qui serà el proper ?.

martes, 25 de julio de 2017

ESGLÉSIA DEL CARME. BARCELONA

Barcelona té sense cap mena de dubte un valuós patrimoni històric i/o artístic del que únicament se’n publicita una mínima part, entre les ‘joies oblidades’ trobem l’església del Carme, situada a la intersecció dels carrers BISBE LAGUARDA 1-1, amb SANT ANTONI ABAT 10-12.


Fotografia fitxa del Cercador de Patrimoni.

Reprodueixo de la fitxa de patrimoni : el temple fou destruït durant els fets ocorreguts el 1909 (Setmana Tràgica, amb la corresponent crema de convents), l’església de les Jerònimes, aleshores tenia ja funció parroquial.


Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Osona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966)[ es féu càrrec, entre el 1910 i 1914, de dur a terme un programa complet per bastir el nou conjunt parroquial del Carme, que incloïa l'església, el centre parroquial i l'habitatge del rector. Pericas, que recorre a l'ús exclusiu de l'obra vista a ambdues façanes, aconsegueix crear un conjunt coherent i personal, tot i el caràcter heterogeni de les seves fonts, entre les quals hom ha esmentat el sezessionisme, l'expresionisme alemany i l'escola d'Amsterdam, a més del pes d'un gaudinisme encara ben vigent, que es fa palès sobretot a la façana lateral, a la qual hi ha la porta i els finestrals del temple.


Fotografia Enric.

A la que dóna al carrer del Carme, amb un fris ceràmic, les referències no exclouen trets del repertori classicista, i conté una imatge realitzada per José M. Camps Arnau (Sarrià, 29 de octubre de 1879 - Barcelona, 6 de febrer de 1968). A l'interior de l'església, la imatge de la Verge titular del temple va ser realitzada per l'escultor Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863[1] - 27 de febrer de 1934), i la resta de la decoració interior és de Darius Vilàs Fernández (Barcelona, 1880 - 1950). Pel seu caràcter excepcional, pot ser considerada una peça important en el desenvolupament de l'arquitectura entre el modernisme i el noucentisme.


Fotografia de Barcelona Abans

L'obra està formada per un conjunt heterogeni de cossos motivat per les diferents funcions que conté, i per la seva construcció dilatada al llarg dels anys que, s'unifica però, amb el tractament acurat dels paraments d'obra vista. La primera construcció (1911-13) correspon a la nau de l'església i algunes dependències annexes a la capçalera; en segona fase (1923-24) es realitzà el campanar major; just a continuació es basteix el cos de la testera que conté els consultoris, l'escola i un habitatge parroquial. Més tard, i en data incerta (1945?), es completà lateralment aquest darrer cos per a ampliació de les escoles.

Ens agradarà rebre imatges del interior del temple a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 24 de julio de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JAUME APÒSTOL. LA GRANJA D’ESCARP. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava l’església parroquial de la Granja d’Escarp, a la comarca del Segrià, advocada a Sant Jaume Apòstol ; patrimoni Gencat, en fa un comentari telegràfic – com és mal costum quan es tracta d’aquestes terres tant allunyades de la megalòpolis barcelonina - ; edifici d'una sola nau amb volta de canó trencada per llunetes i arcs faixons. Entre els contraforts hi han capelles de planta quadrada. Els materials i la composició són força pobres i donen un resultat heterodox. Un element octogonal barroc es superposa a un campanar quadrat i auster. A la portada hi ha una ornamentació senzilla.


No trobava cap imatge del interior, sou pregats de fer-nos-en arribar almenys una a l’email coneixcatalunya@gmail.com

No em sabien donar raó del lloc on estaven les escoles publiques abans de la dictadura franquista; al cens de 1857 consta una població de 1.206 ànimes, i tancava l’any 2016 amb 977 habitants. Esperem rebre imatges i dades de les escoles anteriors a la dictadura franquista a l’email coneixercatalunya@gmail.com , els granjolíns i granjolines, els que viuen a la comarca del Segrià, a la província de Lleida, i a tota Catalunya us ho agrairan.

El CRISTIANO no té gaire predicament, aquí es parla, àrab, romanès, llengües diverses d’Àfrica, i un xic de català.

CAPELLA DE SANT RAMON NONAT. ARTESA DE LLEIDA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

M’aturava al costat de la capella de Sant Ramon Nonat d’Artesa de Lleida, de la que patrimoni Gencat explica ; capella cilíndrica aïllada, tocant a la creu de terme. La llinda de l'entrada recorda la dedicació a Sant Ramon Nonat. Construcció de gran pulcritut. Sostre de volta d'obra. Construcció de 79 m2 amb macla de dos cercles que es tallen.


L'any 1977 s'arranjà i es repintà, sota la tutela de l’arquitecte Marià Gomà Pujades (Lleida, Segrià, 1915 — Lleida, Segrià, 1990)

l’Enric Sánchez-Cid havia publicat un excel•lent post sobre aquest a esglesiola l’any 2012 :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/01/sant-ramon-nonat-dartesa-de-lleida_19.html

A la llinda de pedra de la porta d’entrada a l’ermita hi ha la següent inscripció:

“ Capella de Sant Ramon Nonat, any 1777. Feta a expenses de Rosa Salas y Jove y de son pare Francisco Jove y Angles y dels seus”.

Ens expliquen que s’aixecava aquesta esglesiola com a mostra de l’agraïment d’aquesta família a Sant Ramon Nonat, per la intercessió favorable en les conseqüències d’ un accident ocorregut al camí ral, en el que intervenia un animal de tir. L’incident – tothom en va sortir sense danys - es recull en un vers dels goigs, de forma alhora tendra i fervorosa:


Fou Artesa afavorida
per una gràcia especial
quan una euga esfereïda
volcà vora el camí ral;
cap mal més en quedaria
i amb salut Rosa infantà


en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , la capella va patir greus desperfectes, i va desaparèixer la relíquia de Sant Ramon Nonat, que s’hi venerava.

L’any 2.007 va ser retornada al Rector de l’església Parroquial de Sant Miquel , per la família d’un milícia que per salvar-la de la destrucció, se la va emportar amb risc de la seva vida. Així, miraculosament la parròquia i el poble van recuperar l’antiga i preuada relíquia de Sant Ramon Nonat.

Segons l’orde de la Mercè, es tracta d’una de les relíquies més importants que actualment es coneixen de sant Ramon Nonat, després que la petita relíquia venerada al santuari de Sant Ramon a la Segarra, fos robada l’any 2007 en vigílies de la seva festa per uns desconeguts, sense que fins ara hagi pogut ser recuperar.

La secularització que patim com a conseqüència de la signatura per part de la Jerarquia catòlica a favor dels revoltats feixistes, com advertia l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), ha comportat en el terreny de la pràctica quotidiana, alhora que l’allunyament dels fidels de l’església catòlica, la manca de consideració del patrimoni religiós, com part del patrimoni històric i/o artístic.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Cal suposar que el promotor Isidro Gomá Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agost de 1869 - Toledo, 22 de agost de 1940), si té ocasió de contemplar les conseqüències de la seva obra, si més no, gaire content no deu estar, oi?.

"Ninguna pacificación es posible, si no es la pacificación por las armas", proclamó el cardenal de Toledo, Isidro Gomá. Refugiado en julio de 1936 en Navarra al amparo de Mola -"hay que eliminar sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros", dijo este general-, Gomá viajó de continuo a Salamanca o a Burgos para despachar con Franco. Promovió la pastoral que calificó de cruzada el golpe militar. En 1940 quiso publicar una pastoral pidiendo piedad para los vencidos y el dictador la prohibió. Murió meses después.

https://elpais.com/diario/2007/10/22/sociedad/1193004010_850215.html

Les víctimes directes, més d’un milió de persones, homes, dones, infants,..., i els incomptables emigrats que produïa aquell drama, en el que feien el paper involuntari de ‘màrtirs de la fe catòlica’, no poden – ni volen molts d’ells – perdonar-lo.

El Pais, publicava a : https://elpais.com/ccaa/2017/07/02/catalunya/1499020683_491850.html

EL TEXTO INÉDITO DE PACELLI A GOMÁ

Esta es la traducción de la carta en italiano que Pacelli [Pío XII (en latín, Pius PP. XII), de nombre secular Eugenio Maria Giuseppe Giovanni Pacelli (Roma, Italia, 2 de marzo de 1876-Castel Gandolfo, Italia, 9 de octubre de 1958)] , escribió al cardenal Gomá, pero que nunca se envió:
Del Vaticano, 31 de Julio de 1937

N. 2673/37

Emo. y Rdmo. Señor Mío Respetabilísimo,

Me ha llegado regularmente la venerada carta del 5 del corriente mes N.101, con la que Su Eminencia Revma., como continuación de Sus venerados escritos NN.88 y 92, respectivamente del 8 y el 2 de Junio pasados, amablemente me remitía un ejemplar de las pruebas de imprenta de la Carta Colectiva de ese Excmo. Episcopado a los Obispos de todo el mundo sobre la cuestión española.

Con el más vivo interés he visto la citada Carta Colectiva apreciando los nobles sentimientos que la han inspirado. Sin embargo, tratándose de una cosa muy delicada que se refiere a todos los Excmos. Obispos de España, esta Secretaría de Estado sería del parecer de que para la publicación de un documento de tanta importancia, como es la mencionada carta, sería deseable la unanimidad de ese Excmo. Episcopado.

Ya que el Excmo. Señor Vidal y Barraquer, como Usted hace notar en su citada carta N. 88, no estima conveniente la publicación de dicho documento, y por otra parte S. E. Mons. Mugica y tal vez otros Obispos españoles no piensan firmarlo, la misma Secretaría remite a la conocida prudencia de Su Eminencia que vea si no sería del caso suspender por ahora su publicación.

Aprovecho gustosamente la ocasión pera expresarle los sentimientos de la más profunda veneración con la que besándole humildísimamente las manos me profeso.

De Su Eminencia Rdma.

Humildísimo Devotísimo Servidor verdadero. cardenal secretario de Estado.

Ens caldria l’eloqüència de Sant Ramon Nonat per convèncer a la ciutadania, que l’acció del cardenal primat i president de la Conferència Episcopal, Isidro Gomá Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agost de 1869 - Toledo, 22 de agost de 1940), contrariava de forma ‘conscient i voluntària ‘ la voluntat de Déu i de l’Església Catòlica.

SANT PERE APÒSTOL. SUDANELL. EL SEGRIA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava amb força dificultats tècniques – tenia el sol de cara – l’església parroquial de Sudanell, sudd an-nähr , el poble de la presa o l’assut, possiblement en referència al riu Set i/o a alguna sèquia de l’època sarraïna.


Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Sudanell no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i no em consta que des de les administracions superiors , Consell Comarcal, Diputació Provincial, .., s’estigui fent accions en el sentit de recuperar fins on sigui possible la memòria històrica, si més no en l’àmbit del patrimoni històric i/o artistic.

Patrimoni Gencat en fa una minsa descripció; església de tres naus, la nau central és més ampla i alta, amb un cimbori de maó d'influència aragonesa al creuer. Als peus de la nau hi ha el cor. Hi ha un altar major i sis capelles. La decoració global segueix uns patrons barrocs molt classicitzants.

Façana amb un tester curvilini suportat per pilastres i un portal amb una fornícula, a la part superior, emmarcada per volutes.

El campanar, integrat a la façana, és de secció quadrada. Sobre el mirador es sobreposa, de manera inconnexa, un cos octogonal cobert per una cúpula amb volta.

No trobava cap imatge del interior, ens agradarà també rebre’n almenys una a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://lleidatelevisio.xiptv.cat/cafeina/capitol/esglesia-de-sant-pere-de-sudanell

Llegia que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militares feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, El retaule major gotico-renaixentista, el del Roser i el dels Dolors foren cremats.

No trobava cap esser humà per as preguntar-li on era l’escola pública abans de la dictadura franquista, a la Vanguardia Edición del miércoles, 17 enero 1912, página 11, llegia:

Han sido jubilados don Buenaventura Utgé, maestro de escuela de Sudanell, y doña Juana Llumell Torres, maestra de Guimerá

Ens agradarà rebre imatges i dades del local que acollia les escoles a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 23 de julio de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE TORRES DE SEGRE ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava l’edifici abandonat de l’escola Carrassumada a Torres de Segre, a la comarca del Segrià.


M’explicava una persona que hi havia el compromís de fer-ne un local social, sembla però, que la corrupció i l’estultícia de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA que ensulsiaven alhora que el precari estat del ‘benestar’, l’economia del estat central, la de les Autonomies – especialment la de Catalunya -, la dels governs provincials, comarcals i locals, no ho han fet possible. El clam perquè es retornin els diners espoliats, repartits entre familiars, correligionaris, amics i saludats, se sent ja a escala planetària.

Torres de Segre ni disposa de Catàleg de patrimoni, i pel que tenim coneixement des de la Diputació Provincial de Lleida, no hi ha cap previsió per emular – si més no – els precaris Mapes de Patrimoni de la seva homònima de Barcelona.

Patrimoni Gencat, no inclou aquest edifici dins la minsa llista de ‘monuments’ :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Segri%C3%A0#Torres_de_Segre

Tampoc li atorga aquest reconeixement l’Ajuntament de Torres de Segre :
http://www.torressegre.cat/turisme.php?seccio=Turisme&id_seccio=2459&pag=0

A la Vanguardia del Edició del martes, 13 novembre 1934, pàgina 12, es fa referència a les escoles de ‘Soses’ , desaparegudes, i a l’escola de Torres de Segre- ignorem però, si fa referència a aquest edifici -, ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la data en que es feia aquest edifici, de qui en va ser l’autor, i quan deixava de funcionar com edifici docent.

Havíem fet idèntica petició a l’Ajuntament de Seròs, i al de Aitona, a Massalcoreig, la Granja d’Escarp, Sudanell i Puigverd de Lleida, no trobava cap esser humà que m’expliques on era l’escola abans de la dictadura franquista, i no advertia cap edifici ‘ad hoc’ d’aquella època. En tots els casos de ben segur que hi havia escola, i ens agradarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Si sabeu d’algun mitjà català que publiqui en llengua catalana , i que pugui estar interessat en aquest tema , agrairem infinitament que els hi feu-li arribar amb prec de publicació.

Catalunya us ho agrairà.

sábado, 22 de julio de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE COLLDERAT ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA







Rebia un email de la Claudia Guzman, en el que atenen el meu prec a :

Te envío antecedentes sobre la escuela.

Efectivamente  existió una escuela.  En las búsquedas Bibliográficas,  en la Vanguardia  18 de abril 1914 (aparece como escuela  “Vacante de Colldelrat”. Y el 18 de abril 1922 (justo 8 años después) también en La vanguardia dice “ Se ha dictado una disposición por la que se oblijia a los ayuntamientos de Fondarella y Collderat de esta provincia a, que faciliten locales en condiciones donde instalar sus escuelas
Hemos logrado conocer el nombre de dos de las profesoras, que estuvieron destinadas aquí (también documentadas por archivos):
Las Señoras: María Giró Pellegrí nombrada titular de la plaza de maestra 1926 y Concepción Sancho Colás 1934 como interina.

Te envío una foto antigua de los años 80… este fin de semana te envío una actual


En la parte baja hay un horno comunitario, en la 1º planta era la escuela y en la 2º planta la casa de la profesora


Un abrazo.

És una obvietat recordar  que a cada llogaret, poble, vila o ciutat hi havia almenys una escola, publica, privada , o confessional – de qualsevol religió -, abans de la dictadura franquista, com diu el Josep Olivé Escarré ( Sant lloren Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) , a tot arreu hi havia escola, ajuntament, església i cementeri i fins alguns edificis notables.
A Catalunya, només per excepció els edificis que acollien escoles han estat considerats ‘ monuments’ , sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades de la del poble on viviu i/o en el que vareu néixer.

Necessitem l’ajuda de TOTS ELS CATALANS.
Catalunya us ho agrairà.
Antonio Mora Vergés

viernes, 21 de julio de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES D'AITONA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), admet el possible origen àrab d’Aitona, derivat de närh az-saïtûn riu dels olivars’.

El fet que en la llengua que encara parlen el bascos [ malgrat els moltíssims entrebancs – per no posar paraules més gruixudes – que com al català li han posat i li posen des del que ells diuen ESTADO DE DERECHO ] el mot ‘aitona’ vol dir ‘avi’, paraula que alhora que fer referència als ascendents, s’utilitzava en altre temps en que es valorava el seny i l’experiència, com sinònim de savi . Tenim doncs un possible significat ‘ la ciutat o el lloc dels savis’.

El rius s’acostumen a designar com guad- (wādi); närh s’empraria doncs per designar cursos menys importants. El Segre és sens dubte un guad- (wādi), i a les seves ribes d’oliveres se’n troben poques, com devia succeir de ben segur a l’època àrab, o fins molts segles abans. Altrament el Guadalquivir ‘ riu gran’ travessa la major concentració d’oliveres que s’ha vist des del temps del Al-Andalus, que incloïa Lleida i bona part de Catalunya, i en la que no hi cap altra ‘Aitona’.

Al escut d’Aitona llueix un gall, fa al•lusió a una llegenda segons la qual la gent d'Aitona fou alertada pel cant conjunt de tots els galls de la població d'un atac imminent dels àrabs, amb la qual cosa la vila, alerta, es va salvar.

La corona de marquès fa al•lusió a Francesc de Montcada i de Cardona (o també Folc de Cardona) (Mequinensa, 9 d'octubre de 1532 - València, 12 de novembre de 1594) primer marquès d'Aitona, comte d'Osona, vescomte de Cabrera i Bas, gran senescal del regne d'Aragó, lloctinent general de Catalunya, virrei de València i mestre racional de Catalunya
La Baronia d’Aitona va tenir vigència des de 1250 fins a 1526, passant a ser Comtat des d’aquella data fins a 1581, i marquesat des d’aleshores fins als nostres dies.

Feta aquesta llarga disquisició que faré arribar a la Maria Dolors Pelegri Aixut, reprodueixo de patrimoni Gencat la descripció de l’edifici de les escoles públiques anteriors a la dictadura franquista : construcció de planta rectangular d'una planta i golfes amb teulada a quatre vessants. Al centre de la façana s'obre la porta principal d'arc de mig punt flanquejada per dos pilastres que aguanten l'entaulament que recorre tot l'edifici; a sobre hi ha un frontó triangular. La resta de la façana s'organitza de forma simètrica: a continuació de la porta s'obre quatre finestres per costat, són de grans dimensions i estan emmarcades per una motllura llisa, i, per últim, dues pilastres flanquegen un espai quadrangular sense cap obertura però decorat amb una motllura. Al fris que recorre l'edifici s'obren petites finestres circulars.




No trobava cap dada relativa a la data en que es varen acabar, i qui va ser l’autor del projecte tècnic, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Aitona, ‘ la ciutat o el lloc dels savis’, s’ha de posar al dia publicant el seu Catàleg de patrimoni en línia, en el que – de totes, totes – s’ha d’incloure l’escola Francesc Feliu, per cert, teniu les dades biogràfiques, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs d’aquest Francesc Feliu ?.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/06/antigues-escoles-daitona-el-segria.html

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SOSES ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Cercava el topònim de Soses a la comarca del Segrià, Lleida, la població situada prop del Segre, pertany avui a la Catalunya ‘ubèrrima’, i gràcies al conreu intensiu de la terra a diferència de moltes poblacions de la Catalunya interior, ha vist créixer el seu cens de població.
http://biodiver.bio.ub.es/bdbc/Citation?action=map&taxon=+Suaeda+splendens

Hi ha consens en fer-lo derivar de la llengua àrab, i en atribuir-li el sentit de lloc on a abunden les plantes dites sosa.

M’explicaven que l’edifici de l’Ajuntament i escoles abans de la dictadura franquista, estava al espai que forma avui la Plaça entre l’actual ajuntament i la casa parroquial, i l’església de sant Llorenç i l’edifici de l’Ajuntament aixecat durant la dictadura franquista al lloc on hi havia el fossar. M’expliquen que tant l’edifici desaparegut com a l’edifici aixecat damunt del fossar, acollia les escoles públiques.


Edifici que acollia l'Ajuntament i les escoles públiques.


Edifici de l'actual Casa de la Vila.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

No disposa Soses d’un catàleg de patrimoni en línia, tampoc de Mapa de Patrimoni, i la seva ubicació quasi al límit de Catalunya, fa que des de Barcelona es considerin únicament com elements patrimonialmebnt ressenyables : http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29495

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de l’edifici de l’edifici de l’antic ajuntament que acull avui, la Biblioteca, el C.A.P. i altres serveis públics i/o socials, i també qui va ser l’autor del nou edifici situat enfront que comparteix estructura i espai amb la casa rectoral.

M’explicaven que l’accés a l’ermita de Sant Miquel Arcàngel es barrava al tràfic rodat perquè dissortadament – com per arreu – les tribus dels vàndals, brètols, i altres espècimens del gènere ‘viri stulti’ , arribàvem també fins aquestes terres.

MIQUEL: L'Arcangel Sant Miquel des de temps molt antics té culte a Lleida, Cubells, Seana, Peramola, Viella, Castelló Farfanya, Cabo, Camarasa, Fontllonga, Rubió, Os, Montanyana, Tolva, Pilga, Barruera, Beranuy, Bonansa, Castanesa, Castigaleu, Cornudella de Baliera, Guel, Merli, Llesp, Monesma, Montanui, Torrelarribera, Lespauls, Vilaller, Viu de Llevata, Caladrons, Caserras del Castel I, Entenza, Estopenya, Sagante, Fet, Gabasa, Llusas, Soses, etc.

http://www.raco.cat/index.php/gimbernat/article/viewFile/43147/53756

Al escut municipal hi ha un sol, malgrat sigui un gran trasbals – vivim en una ‘democraciola’ vigilada – des de l’Ajuntament s’hauria de plantejar la possibilitat de fer un referèndum entre la població per decidir si cal o no, incloure també la planta que de forma abundosa trobaven els àrabs, i que serviria per a designar aquest indret.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

miércoles, 19 de julio de 2017

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT. LA CASA FONTDEVILA. EL MARESME. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Retratava parcialment la façana de la casa de número 34 del carrer Baró de Viver, designada com com Can Fontdevila al Mapa de patrimoni d’Argentona.


http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2515

Hem explicat la diferencia entre el Can i el Cal en la llengua catalana ; Can [ casa d’en ] i Cal [ casa d’el ] , tant habituals a Catalunya, no tenen un significat clar i únic, en el meu cas li atorgo el següent sentit :

Can - fa referència a la PROPIETAT d’ algú que ens pots ser conegut o no.

Cal
- fa referència al lloc on viu algú conegut.

Cap dada del seu autor, ni del seu promotor, m’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

És increïble que a Catalunya l’autor d’una bona part del patrimoni Històric i/o Artístic que no va desaparèixer en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, sigui ‘desconegut’.

Ens agradarà tenir noticia alhora que de l’autor, també del promotor, nom i cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail , imagino que també al consistori els interessarà saber-ho, oi?. oac@argentona.cat

Argentona i Catalunya us ho agrairan.

Mentre confegia aquest post m’arribava la noticia de la mort en estranyes circumstàncies de Miguel Blesa de la Parra (Linares, Jaén, 8 de agosto de 1947 - Villanueva del Rey, Córdoba, 19 de juliol de 2017), al que es relacionava amb els escàndols de corrupció que afecten al Partit Popular, la noticia en feia venir al cap una cançó del Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948)

https://www.youtube.com/watch?v=aX4eZ1fpYwA

L’estaca està del tot corcada

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT. LES JOIES DE L’AVINGUDA MARINA JULIÀ. EL MARESME. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Retratava edificis ‘anònims’ a l’Avinguda Marian Julià d’Argentona:




M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

És increïble que a Catalunya l’autor d’una bona part del patrimoni Històric i/o Artístic que no va desaparèixer en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, sigui ‘desconegut’.

Ens agradarà tenir noticia alhora que de l’autor, també del promotor, nom i cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail , imagino que també al consistori els interessarà saber-ho, oi?. oac@argentona.cat
Argentona i Catalunya us ho agrairan.

Mentre confegia aquest post m’arribava la noticia de la mort en estranyes circumstàncies de Miguel Blesa de la Parra (Linares, Jaén, 8 de agosto de 1947 - Villanueva del Rey, Córdoba, 19 de juliol de 2017), al que es relacionava amb els escàndols de corrupció que afecten al Partit Popular, la noticia en feia venir al cap una cançó del Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948)

https://www.youtube.com/watch?v=aX4eZ1fpYwA

L’estaca està del tot corcada

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT IN MEMORIAM DE TORRE ELEVADORA D'AIGÜES DE CAN GARÍ. ARGENTONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré, ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) amb el fons de la torre d’aigües situada avui dins del recinte de la fàbrica de filats Gutterman , S.A. del polígon industrial del Cros, a la banda dreta de la riera d'Argentona, molt a prop del terme municipal de Mataró.


La torre és d'obra vista, té unes petites finestres, està coronada per una cúpula cònica de rajoles blanques i verdes.
La torre pertanyia a la casa de pagès del Sorrall, que fou enderrocada ‘gloriosament’ l‘any 1974, i la seva funció era la de fer arribar l’aigua fins a la finca de can Garí.


La seva construcció duta a terme a darreries del segle XIX, coincidint amb l’edificació de Can Gari, ens fa pensar que sigui obra de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956), i no de Lluís Bonet i Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993), que aixecaria l’edifici de la masoveria de Can Garí en el període 1911-1929.

Coincideixen en aquesta hipòtesis l’entrada del Mapa de patrimoni : Dipòsit elevador de Can Garí (Torre Gutterman), i els amics de pobles de Catalunya:

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08009

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2518

M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Argentona i Catalunya us ho agrairan.

martes, 18 de julio de 2017

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT. LA TORRE MERCADER

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

El Passeig del baró de Viver d’Argentona és una mostra singular del modernisme a Catalunya, de la que dissortadament no en tenim TOTES les dades.

El nom s’atorgava en reconeixement a :

Darius Rumeu i Torrents ( + Barcelona, 10.12.1905) Primer baró de Viver.

Darius Rumeu i Freixa (Barcelona, 1886 - Barcelona, 1970) segon baró de Viver

Alguna dada de la història de la finca el Viver, a Argentona:
http://www.genealogia-antembardera.net/Carbonell3.htm

Sobta que es desconeix-hi també l’autor de l’edifici que a instàncies dels Romeu, substituïa l’antic mas de Viver.

S’afirma però que Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Maó, Menorca 5 de febrer de 1891 - Barcelona 4 de maig de 1981) va ‘treballar’ en el disseny dels jardins.

No us sembla il•lògic encarregar l’obra de la casa a ‘ desconegut’, i cridar alhora un gran arquitecte, dissenyador de jardins com Nicolau Maria Rubió i Tudurí ?.

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2759

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08009



Retratava la Torre Mercader, dita en alguna lloc ‘ casa Mora’ de la que no hi ha dades del seu autor al Mapa de Patrimoni:
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08009

Tampoc a Patrimoni Gencat :
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=8335

I, els amics de Pobles de Catalunya :
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2513

És increïble que a Catalunya l’autor d’una bona part del patrimoni Històric i/o Artístic que no va desaparèixer en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, sigui ‘desconegut’.

Ens agradarà tenir noticia alhora que de l’autor, també del promotor, nom i cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail , imagino que també al consistori els interessarà saber-ho, oi?. oac@argentona.cat

M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Argentona i Catalunya us ho agrairan.

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT. LA TORRE RUIZ

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.


Retratava la torre Ruiz, des de el Passatge Ferraters, no en trobava cap referència al Mapa de Patrimoni d’Argentona :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08009

Tampoc a la Patrimoni Gencat :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Argentona

Sortosament els amics de Pobles de Catalunya en donen algunes dades :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Argentona

L’autor fou l’arquitecte Adolf Ruiz i Casamitjana (Barcelona, 1869-1937); ho recull també l’entrada de Wikipedia relativa a la seva obra :

A Argentona:

Torre Ruiz (1904), c. Mare de Déu de la Salut, 18.[4]

A Badalona:

Escola del Treball (1924-1925), actual Conservatori, c. Pare Claret, 2.
Grup escolar Ventós Mir (1924), ptge. Ventós Mir, 21.
Escola Lola Anglada (1926), barri de Canyadó.

A Barcelona:

Casa de la marquesa de la Vall de Ribes (1888), c. Diputació, 309.
Casa Llorenç Armengol (1899), rambla de Catalunya, 125.
Torre Joaquim Pujol (1900), pl. Josepets (demolida).
Casa Eusebi Castells (1905), c. Bruc, 36-38 amb c. Casp, 38.[5]
Casa Llosas (1901-1909), c. Girona, 120.
Casa Llorenç Camprubí (1901), c. Casp, 22.
Habitatges al c. Balmes, 158-160 (1904).
Casa Jacinta Ruiz (1904-1909), c. Girona 54.
Cases Ruiz (1907), c. Còrsega, 215-217 i c. Provença, 188-190.
Casa Rafel (1911), c. Enric Granados, 121.
Torre Andreu «La Rotonda» (1906-1918), pg. Sant Gervasi, 51. Profusament decorada amb mosaics i trencadissos de Lluís Brú Salelles (Ondara, 1868 - Barcelona, 1952)
Casa Manuel Garcia (1926), Ronda Sant Pere, 29

Ens agradarà tenir noticia del promotor, nom i cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail , imagino que també al consistori els interessarà saber-ho, oi?. oac@argentona.cat

lunes, 17 de julio de 2017

In memoriam de la casa d’Antoni Miquel i Costas, 1er Marquès de la Pobla de Claramunt. Capellades

Font. Mapa de Patrimoni de Capellades. Autor de la fitxa : Juan Garcia Targa

Llegia al Mapa de patrimoni de Capellades;

El propietari de la casa fou Antoni Miquel i Costas (1845-1927), 1er Marquès de la Pobla de Claramunt, i un dels més importants paperers catalans i d'Espanya entre finals dels segle XIX i inicis del segle XX. "El Guenyo", com era conegut popularment, va néixer en una família amb gran tradició paperera. L'empresa familiar era "Miquel y Costas Hnos" materialitzat en la constitució, el 14 de setembre de 1902, de Miquel y Costas & Miquel S. en C. (MCM). A partir d'aleshores, la propietat de l'empresa era compartida per Antoni i el fills de Llorenç. La producció va tenir amplis contactes amb l'Havana, Valparaíso (Xile), Buenos Aires i Mèxic DF. La conquesta del mercat espanyol es va fer ja entrat el segle XX amb la marca Smoking.

El matrimoni Miquel i Mas va endegar diferents accions de mecenatge com la restauració a la dècada de 1920 de la capella de Santa Bàrbara de la Font de la Reina. Aquestes actuacions varen contribuir a què Antoni obtingués el títol de Marquès de la Pobla de Claramunt, segons Reial l'any 1925. Poc després de la mort d’Antoni Miquel, 1927, es va activar la idea de la construcció d'unes escoles a Capellades que portessin com a nom el seu títol nobiliari.

La Vanguardia. Edición del jueves, 20 enero 1927, página 17

Ha fallecido en Madrid, en donde se encontraba accidentalmente, el marqués de Pobla de Claramunt, don Antonio de Miquel y Costas, residente en la vecina villa de Capelládes.

El señor marqués ha sido trasladado desde Madrid en un coche estufa a Capellades, en donde hoy ha tenido lugar el entierro en el panteón de la familia.

Desde Igualada y toda la comarca se han trasladado allí diferentes deudos y amigos del finado para asistir a la fúnebre ceremonia

Descanse en paz el finado y reciba su desconsolada familia nuestro más sentido pésame,


La seva vídua fou la principal impulsora del projecte "Centre Escolar Marquès de la Pobla".

La casa es va començar a construir a inicis de la dècada de 1880, era situada al bell mig d'un parc que ocupava la part nord del carrer del Pilar (o del Serra), des del solar que seria ocupat per la «Villa Canals» (futura caserna de la guàrdia civil) fins gairebé el carrer de La Canaleta. La casa estava situada al carrer del Pilar núm. 4 segons el Registre fiscal de 1906.

Cap a l'any 1925 s'hi va fer una important reforma dirigida per Domènec Sugranyes (1878-1938), continuador de les obres de la Sagrada Família. El resultat del projecte va ser un edifici on a la planta baixa hi havia un porxo amb columnes i al primer pis de la façana principal es podia admirar una balconada amb una barana treballada i les finestres emmarcades per grans medallons i garlandes vegetals. A l'interior destacava l'escalinata de marbre, els magnífics vitralls emplomats, la fusteria noble i una magnífica biblioteca. Tota la vorera nord del carrer del Pilar era recorreguda per una tanca d'estil modernista que delimitava la propietat d'Antoni Miquel, llevat de la part central que tenia una entrada majestuosa. D'aquesta tanca "gaudiniana" avui dia només se'n conserva un tros situada entre el número 12 del carrer del Pilar i l'inici del carrer Pare Bernardí.

L'edifici no responia a un sol estil, sinó que s'hi barrejaven elements modernistes, renaixentistes, colonials, etc, evocadora de les vinculacions dels seus propietaris amb el mercat antillà.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, que els ‘guanydors’ qualificaren de ‘guerra civil’, i el sector anticristià de l’església catòlica de ‘Cruzada’ (1936-1939) la casa fou ocupada per les Joventuts Llibertàries.

Acabada en conflicte bèl•lic que s’enduria la vida de més d’un milió de persones , i una diàspora de la que no se’n tenen dades – a la dictadura no li interessava el tema, i a la ‘democraciola’ que la substituïa tampoc - la família Miquel ja no hi va tornar a viure.


Així, el 1941 es va obrir l'anomenat "Hotel Pensión Capelló", que als anys 60 fou adquirida per un restaurador barceloní en representació d'una societat (Capelló SA) que l'enderrocà l'any 1964.

sábado, 15 de julio de 2017

QUI VA SER L’AUTOR DE LA DARRERA REFORMA DEL BANERARI BROQUETAS DE CALDES DE MONTBUI?.

Llegia que algunes de les rajoles del Balneari Broquetas es poden deure a la fèrtil imaginació de Juan Bautista Alós Peris (Onda, 1881-1946), dissenyador de ceràmiques que treballava l’any 1902, com a dissenyador principal a la fàbrica Pujol i Bausis, d’Esplugas de Llobregat, en aquell període es va relacionar entre altres amb : Antoni Gaudí i Cornet ( Riudoms, 25 de juny de 1852-Barcelona, 10 de juny de 1926); Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 - Barcelona, 27 de desembre de 1923); Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Barcelona, 17 d’octubre de 1867-Barcelona, 23 de desembre de 1956) ,.., pensem que no és improbable que tingues tracte amb Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937) que exercia com arquitecte municipal des de 1909 a Caldes de Montbui.

No consta qui fou l’autor de la darrera ‘reforma’ ni a la pàgina del Balneari :
http://www.balnearibroquetas.com/ca/empresa

Ni al Mapa de Patrimoni de Caldes de Montbui :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08033

Tampoc en dona informació dissortadament patrimoni Gencat
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=28429

Ens resistim a creure que fos obra del Diable – encara que tradicionalment el Maligne tingui ‘debilitat’ pel sector de la construcció on des de sempre ha tingut un paper estel•lar -, aquestes ‘omissions’ es poden entendre en alguns llocs de la Catalunya interior, on les qüestions culturals, atesa l’absoluta manca de recursos públics i privats, no PODEN TENIR cap priorat, NO S’ENTÉN però, a Caldes de Montbui, que es reivindica com un lloc culte.


Ens agradarà tenir a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor de la reforma que li donava al Balneari Broquetas l’actual imatge, imagino que també els agradarà saber-ho als propietaris, a l’Ajuntament i fins a Patrimoni Gencat, oi?.

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE LA GELTRÚ. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

Havíem començat la recerca sistemàtica dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista l’any 2015, des de sempre però, retratàvem i publicàvem al http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/ els edificis escolars que es conserven del període la Mancomunitat de Catalunya, o posteriorment de la Generalitat durant el brevíssim lapse de llibertat que va representar la II República.

Havia demanat dades al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la meva sorpresa ve ser majúscula en constatar que ‘ el estado de derecho’ s’havia negat a facilitar qualsevol informació a la Generalitat de Catalunya anterior a l’any 1978, i que al http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/ ja teníem aleshores més imatge si dades que l’administració catalana.

A dia d’avui a https://issuu.com/1coneixercatalunya superem les 1150 entrades , intuïm però que el nombre TOTAL d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, superava amb escreix els 3.000, i això entre altres motius, perquè era una pràctica molt estesa l’educació segregada, escola de nens, escola de nenes, i alhora hi havia escola a quasi tots els nuclis de poblacions. Ho havia pogut constatar a Subirats, a la veïna comarca del Penedès sobirà, amb la col•laboració inestimable del Josep Mata Massana, president del Centre d'Estudis de Subirats-CESUB http://blogscat.com/cesubsubirats/ , Catalunya ha d’instaurar un reconeixement EX-NOVO per a persones com ell, la Creu de Sant Jordi, atorgada dissortadament de forma immerescuda a alguns malfactors, no té avui cap prestigi social.

De l’edifici de la Geltrú que havia acollir les escoles públiques, reprodueixo el que ens explica patrimoni Gencat ;
La casa està documentada des del segle XV.

Al segle XVIII va passar a ser la residència dels barons de Canyelles, que anteriorment habitaven el castell de Canyelles.

Reprodueixo del excel•lent treball del Xavier Armangué i Caralps ‘Els Bouffard de la Garrigue, nobles hugonots de Castres (Llenguadoc), traspassats a Catalunya a finals del segle XVIII’ ; Maria Francesca Raimunda de MINGUELLA-TERRÉ i de CORTADA ( Manlleu, Osona, 22 d’agost de 1748 + la Geltrú, el 29 de març de 1806 ) –tot i que solia anteposar al cognom de la mare – Cortada- el segon del seu pare, BOATELLA. Maria Raimunda era baronessa de Canyelles per Reial Carta de Concessió o de Renovació del títol perdut de Baró de Canyelles (ja que la família Marquet, i per successió d’aquesta els Terré o Terrer, n’eren senyors o barons des de temps immemorial) de 27 de febrer de 1776 atorgada al reial lloc del Pardo. Va contraure matrimoni amb Jeroni de BOUFFARD de la GARRIGUE (Metz (a la Mosela, abans els Tres Bisbats) 30 de setembre de 1737 + La Geltrú, 1806 ).

Posteriorment, ja entrat el segle XIX, va ser propietat de la família Raldiris. L'any 1863 Salvador Raldiris Carbó (1816-1884) va cedir l'edifici per a la instal•lació d'escoles públiques i aquell mateix any es va obrir el carrer que porta el seu nom per comunicar la plaça del Sagrat Cor amb el carrer de la Unió.


Fotografia datada l’1 abril 2012. Autora : Cornelia Bohl Smolders, nascuda a Holanda, ciutadana de Catalunya des de l'any 1964 , i resident a Vilanova i la Geltrú.

Actualment és un habitatge unifamiliar, propietat de la família Riba.

Quan a la descripció ens diu ; edifici de grans dimensions i planta irregular. Presenta una estructura arquitectònica característica dels casals que combinen les dependències pròpies de l'activitat agrícola, a la planta baixa, amb una planta noble que encara conserva, en aquest cas, elements d'interès com mobiliari, motllures, etc. La construcció incloïa també un passadís subterrani, actualment tapiat, que comunicava amb el Castell de la Geltrú.

Exteriorment la façana presenta dos cossos de diferent alçada. El de l'esquerra és més baix i té, a la planta baixa, una porta d'arc de mig punt realitzada amb grans dovelles. Al primer pis hi ha un balcó amb barana de ferro i peanya amb peces de ceràmica a la part inferior. Cinc obertures de mig punt ocupen les golfes, que estan coronades amb una cornisa de gran volada de teula i maó. Hi ha una fornícula amb la imatge del Sagrat cor (1925).

Al seu interior hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, de la que ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al cos de la dreta hi ha una porta d'arc escarser, un balcó al primer pis i una obertura rectangular al segon.

Feu-nos arribar imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on veu néixer, vosaltres i/o els vostres pares, avis,...

Catalunya us ho agrairà.

viernes, 14 de julio de 2017

CRÒNICA D’UN VIATGE LLAMPEC PER LES TERRES DE LA SEGARRA.

El dijous 13 de juliol de 2017 em recollia a la porta de casa a les 7,30 el Ramon Faja Rovira , m’havia demanat que li fes de sherpa per les terres del ‘forat negre’, tenia un especial interès en visitar Montfalcó Murallat, al terme de les Oluges, topònim que hom vincula a la producció de cereals.


Esmorzàvem de forquilla i ganivet al Restaurant Hostal Parada, a la Panadella, al terme de Montmaneu, avui comarca de l’Anoia sobirana, que havia formar part però, de la Segarra històrica.

Observava des del turó un mas amb capella situat al marge dret de la carretera que mena fins a Sant Guim, penso que es tracta del mas Ribera, o és cal Jaume?. No trobava cap dada de l’advocació de la capella de la que ens agradarà rebre’n també imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Restaurant de Montfalcó Muralllat estava tancat, sembla que per problemes ‘elèctrics’.

Feta la feina, ens arribàvem fins a Sant Ramón, on faríem – com es preceptiu – els Tres Tombs davant la tomba del Sant.


Marxàvem ràpidament fins a Santa Coloma de Quetsalt, on dinaríem a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, el Ramon entrava a formar part del col•lectiu que considera aquesta casa com un dels ‘temples’ de la restauració a Catalunya.

Fèiem un tomb- petit – per Santa Coloma, Plaça Major, Plaça de l’església, call jueu,façana de Santa Magdalena, castell, fonts dels Comtes, abans de tornar a Castellar del Vallès on arribàvem amb catalana puntualitat a les 16,00.


El Ramón té obligacions per atendre, i en el meu cas, m’esperava una segona part que em portaria fins a Cambrils, banys de mar, sopar al Pósito, i ballada country fins a les 23,00 hores. Quan m’estirava al llit ja érem divendres 14 de juliol.