sábado, 30 de junio de 2018

LA FONT DE BAIX, O LA FONT BAIXA. L'ESPLUGA DE FRANCOLI-.LA CONCA DE BARBERÀ, TARRAGONA. CATALUNYA

La Font de Baix o Font Baixa, rep l’aigua dels mateixos corrents subterranis que la Font Major. El 1852 l’Ajuntament hi bastí una font monumental de caire neoclàssic amb les pedres i pilastres procedents d’un petit templet que hi havia a prop del monestir de Poblet dedicat als màrtirs d’Alzira.

La Font de Baix consisteix en una llarga paret de carreus, que forma un semicercle. Dues columnes llises rematen els extrems i així mateix hi ha dues figures en forma de gàrgola que sobresurten de la llisa estructura.


Havia de ser coronada amb una capella de Santa Anna que no es va fer mai, sí que es va col·locar una imatge de Santa Anna en un lateral pròxim a la font. La imatge, de fusta, fou enduta per l’aiguat de Santa Tecla. Recuperada, romangué a la Font de Baix fins l’any 1936 en què fou destruïda.

http://www.esplugadefrancoli.cat/media/upload/arxius/POUM/2015/04.Cataleg%20de%20bens/Cataleg%20de%20bens.%20Memoria-Normativa.pdf

L’OBLIDAT I INNOMINAT CINEMA DE L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA.

En la meva darrera visita a l’Espluga de Francolí, tenia la percepció – espero que equivocada – de que la població ha entrant en un impàs, o fins en una recessió.



http://www.esplugadefrancoli.cat/media/upload/arxius/POUM/2015/04.Cataleg%20de%20bens/Cataleg%20de%20bens.%20Memoria-Normativa.pdf

Ens agradarà saber dades de la seva història, quan es va fer, qui en va ser el promotor, qui l’autor,.. , esperem noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 25 de junio de 2018

SOCIETAT ANÒNIMA DE FIBRES ARTIFICIALS [SAFA]. ALLÒ QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia a : http://www.elpuntavui.cat/economia/article/18-economia/990455-el-fil-de-blanes-es-trenca.html

Blanes no tenia encara 5.000 habitants quan es constituïa el 13 de desembre del 1906 – dia de Santa Llúcia - la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA), en constituir-se la Sociedad Española de Seda Viscosa, i que es va fer gran l’any 1923, quan ja s'havien iniciat les obres de la factoria de fil químic que es va instal·lar a tocar de la Tordera; van triar emplaçar-la a Blanes, la vila on s'acaba o comença la Costa Brava i desemboca la Tordera, va ser perquè, com recollia la premsa del moment, “l'aigua és abundant i neta, està exempta de sals perjudicials i és ideal per a la fabricació de seda artificial”. A més, hi afegia que el preu del sòl era molt barat, els impostos de producció, menors que a Barcelona i també que gràcies al port i l'estació de tren, l'indret estava molt ben comunicat.

Les actes fundacionals recullen que quan el 14 de setembre del 1923, a París, es va nomenar el primer consell d'administració, Álvaro Figueroa y Torres Mendieta, (Madrid, 9 d'agost de 1863 - 11 d'octubre de 1950) comte de Romanones, cap del Partit Liberal i antic primer ministre a Madrid, el va presidir. El van acompanyar noms de prosàpia com Joan Ventosa i Clavell (Barcelona, 7 de març de 1879 - Lausana, 17 de agosto de 1959, persona molt propera a Francesc Cambó Batlle (Verges, 2 de setembre de 1876-Buenos Aires, 30 de abril de 1947), líder de la Lliga Regionalista, Alfredo Bauer de la Banque Rothschild, o els germans Vila Marquès (Josep (1874-1963) i Fidel), hereus de Josep Vila i Soler, el primer fabricant català de seda artificial, que van ser nomenats consellers delegats.

L'octubre del 1923 es van iniciar les obres, el 15 de novembre del 1926 es va posar en marxa la factoria amb quatre màquines de filar, un any més tard es produïen 800 quilos diaris de fil viscosa i el 1933 ja s'arribava a les 1.300 tones l'any. El treball fix va atraure pagesos i pescadors de Pineda, Malgrat, Calella, Lloret i Tordera, la qual cosa va tenir incidència directa en el creixement d'una vila que es va trobar com el nombre d'empleats de la SAFA augmentava de manera exponencial –400 el 1926, 775 el 1930, 1.000 el 1935– i feien créixer la demografia, ja que dels 5.000 habitants que tenia Blanes el dia de la inauguració es va passar a 6.600 el 1936.


Font. Arxiu Municipal de Blanes

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats per general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, , els bombarders trimotors Savoia Marchetti de l'aviació mussoliniana que tenien la base a Mallorca i donaven suport als franquistes, van intentar derruir l'estació de tren i la SAFA. L'espionatge nacional i la quinta columna asseguraven que era una fàbrica d'armes i les esquadrilles feixistes no van respectar ni el fet que fos de propietat francesa, ni que tingués les teulades pintades amb el blau, el banc i el vermell i va patir agressions continuades, entre les quals destaca la del dia de Sant Pau i Sant Pere (28 de juny del 1938), que la va tocar de ple –tenia una plantilla de 1.200 persones–, i va provocar nou morts i més de quaranta ferits.

La victòria dels nacionals va donar un nou impuls a l'empresa. Reconstruïda per presoners polítics en règim d'esclavatge, el 1953 –catorze anys després de l'acabament de la guerra– i gràcies a la llicència cedida per la companyia nord- americana Du Pont i obtinguda per mediació de Rhodiaséta, (integrada al hòlding Rhône-Poulenc), la col·laboradora europea que era la matriu tècnica de la fàbrica blanenca, els seus responsables van aconseguir l'autorització per fabricar la fibra de poliamida de niló que es va comercialitzar sota la marca Meryl, un producte que per la seva qualitat es va conèixer entre els experts com “el fil de Blanes”. Bufava el vent a favor i així el 1959 va fer un altre pas endavant quan la britànica Imperial Chemical Industries (ICI) li va atorgar l'autorització per explotar la patent del polièster que es va comercialitzar amb el nom de Tergal.

L'èxit de la factoria va venir acompanyada de l'arribada d'una nova immigració, provinent de les zones rurals espanyoles, homes que un cop establerts a la vila es trobaven com cada mes se'ls descomptava una part del sou per amortitzar les despeses de viatge que l'empresa els havia avançat i, si volien trobar sostre a Blanes, es veien obligats a hostatjar-se en pensions barates – a El Molino se n'hi van arribar a encabir més de 300 –. Treballadors, joves, valents, que quan aconseguien aixecar una mica el cap, ells mateixos es feien una casa als barris perifèrics impulsant un urbanisme caòtic i salvatge.

El cens de Blanes en acabar el conflicte bèl·lic era de 6.361 veïns l’any 1940, 7.039 l’any 1950, 9.492 l’any 1960, 16.020 l’any 1970, 20.178 l’any 1980.


La Siseta Comas Rovira, publica una fotografia que data en els primers anys de la dècada dels 60

Al desembre de 1989, SAFA perdia definitivament el nom i passava a ser Rhône Poulenc Fibras, el fet comportava una reorganització de les activitats de la multinacional i també de la fàbrica de Blanes.

Des d’aleshores la fàbrica ha viscut un calvari, que curiosament no ha tingut cap incidència en la demografia que ha continuat creixent, 25.632 veïns al cens de 1990 i fins als 38.813 a darreries del 2017.

No trobava cap dada de l’autor del complex fabril, ens agradarà tenir-ne noticia a l’emal coneixercatalunya@gmail.com

Les persones que treballaven a la fàbrica, tenen de ben segur imatges i dades que tenen sens dubte interès històric. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’emal coneixercatalunya@gmail.com

http://www.blanes.cat/oiapdocs.nsf/7a30c2cb653b6e64c12565d80046a4c3/013ff8b51ce7fed7c125717300418173/$FILE/CAPITOL%202%20-%20Estudis%20previs%20-%20Criteris%20i%20objectius-POUM%20Blanes.pdf

viernes, 22 de junio de 2018

EL PATRIMONI QUE – ENCARA - NO ESTÀ EXPLICAT. EL FORN. SU. RINER. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

El sostre demogràfic de Riner s’assolia al cens de 1857 amb 801 habitants, l’any 2017 tancava amb 262.

A Su viuen aproximadament el 20% dels veïns, la data fa pensar en una població al segle XVIII al d’entre 160 i 200 persones.

l’edifici del Forn va ser construït a finals dels anys 40 del segle passat, com a forn del poble, sobre l’antiga casa de cal Farré.

https://www.hostaldesu.com/qui-som

En aquella anys, Riner mantenia encara un cens de més de 500 persones.

Als anys 60, per poder atendre estiuejants que venien amb ganes de passar uns dies tranquils i agradables en un entorn magnífic, vam transformar en fonda les antigues estances de què disposava l’edifici. En aquells anys la població ja es situava per sota dels 500 habitants.

Durant aquest anys, hem anat adaptant i millorant els serveis tant de la fonda com del restaurant amb el bon fer de l’Anna, de la Imma i de la Paquita.

Su, Riner, el Solsonès, Lleida, Catalunya, tenen i mantenen – encara – un riquíssim patrimoni històric i/o artístic, que val a dir s’explica poc, i sense gaire entusiasme.

En la nostra darrera visita, aprofitàvem per recollir- novament - imatges de Sant Tomàs de l’Avellanosa, i del Santuari del Miracle; trobareu però una llarga llista de llocs interessants a coneixercatalunya.blogspot.com



Per als catalans la nostra nació és de obligada visita, només així entrarem – si som bones persones – al Regne el Cel.

miércoles, 20 de junio de 2018

TENIU DADES DE LA FÀBRICA DE FARINES SANTA ANA?. CARDONA. EL BAGES. CATALUNYA

Tornava a Cardona i constatava que l’edifici magnífic de la fàbrica de farines Santa Ana, aixopluga avui una botiga del grup Guissona. El boinder evoca un modernisme de primera hora.


Cardona tenia un cens de 4.660 persones l’any 1857 , i es tancava l’any 2017 amb 4.728 habitants, entremig d’aquest 160 anys, ha passat quasi de tot, fins a calgut desviar el riu Cardener, sembla que per l’estultícia d’un enginyer maldestre.

Podia accedir al interior del fossar – de clara inspiració segarrenca - , i retratava la figura del Crist de la Bona Mort, i una imatge amb un hàbit talar, que no puc identificar.




Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail. com del promotor i de l’autor de l’edifici de la fàbrica de la farinera Santana, i confirmació de l’advocació de la capella del fossar, i de la imatge amb hàbit talar

Ho demanarem a cardona@cardona.cat , i us preguem que també vosaltres els cardonins ho feu, la memòria històrica és feina DE TOTS ELS CATALANS.

IN MEMORIAM DEL QUE HAVIA DE SER ‘PONT NOU’ DE CARDONA. EL BAGES. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) amb el que resta de l’estructura del que havia de ser el PONT NOU, i que un cop inacabat s’acabarà coneixen com el PONT EL DIABLE. Si s’apliqués aquest sil·logisme a l’obra pública, potser s’hauria de rebatejar el REINO DE ESPAÑA, com EL REGNE DEL DIABLE.


Quan a la història ‘Oficial’ , llegim a la pàgina de l’Ajuntament; situat a la banda nord de la vila, al pas del riu Cardener, la construcció d'aquest pont inacabat s'inicià en el decurs de la primera meitat del segle XIV a instàncies de la vila, amb la voluntat de substituir el de Sant Joan, inundable amb les riuades estacionals del Cardener.

Això explicaria que inicialment se l'anomenés com el pont nou, per passar després a dir-se del Diable. Tanmateix, restaria inacabat. Dels quatre o cinc arcs que constaria el projecte, es van construir els dos centrals i els arrencaments dels extrems.

Les dues arcades mesuren 59,25 metres de llargària, tenint la més gran 25,50 metres de diàmetre, 24,30 d'alçada i 1 de gruix, mentre que la menor mesura 15,80 metres de diàmetre, 21,50 d'alçada i 1 de gruix. La profunditat dels pilars és de 5 metres.

Trobava dades que semblen confirmar aquesta ‘versió’, la primera dada del pont és del 28 d'octubre del 1424 quan, reunits en un concili l'arquebisbe de Tarragona, els bisbes de Lleida, Girona, Urgell, Tortosa i el patriarca de Jerusalem, van manar que quatre nuncis anessin a aplegar almoines per l'obra d'aquest pont en les parròquies de les diferents diòcesis.

En aquest document consta que el comte de Cardona, Joan Ramon Folc I (3 de gener de 1375 - 11 d'abril de 1441) i la universitat de la vila, davant el perillós pas que representava el Cardener pels romeus que d'arreu anaven al Monestir de Montserrat, la Basílica del Pilar de Saragossa i Santiago de Compostel·la, es van adreçar a l'esmentat concili perquè els fidels ajudessin amb les seves almoines a la construcció del pont.
També dades que semblen desmentir-ho ; no hi ha consens si els dos arcs del pont són fruit del fet que l'obra és inacabada o que una crescuda sobtada del Cardener s'endugué la part que manca.

Pau Piferrer Fàbregas (Barcelona, 1818 – 1848) , i Francesc Pi i Margall (Barcelona, 20 d'abril de 1824 - Madrid, 29 de novembre de 1901) recullen una explicació popular segons la qual els ducs de Cardona construïren el pont amb l'objectiu de fer pagar pontatge, fet que hauria indignat els cardonins, que haurien enrunat la part que manca com a mostra de rebuig.

Hom creu que el pont del Diable podria haver tingut uns cinc o sis arcs.


S’observen encara -i en recollim imatges- els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra (bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau). El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col·locava la clau i tot el conjunt quedés ben situat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua

SANT TOMÀS DE L’AVELLANOSA. L’OBLIDAT DE RINER. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Havíem fet un llarg recorregut el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés, que ens portaria entre altres indrets ‘oblidats’ a l’antiga parròquia de Santa Maria d’Aguilar de Sunyer dels Cavallers, a Gargallà, integrat avui a Montmajor, a la comarca del Berguedà. Retratava a Cardona, el mal dit Pont de Diable – com estranyo al Manuel Navas Ortiz, membre de l’Arxiu de Cardona, i amic entranyable -, i la fàbrica que aixopluga avui una botiga de Guissona, i de la que des de l’Ajuntament de Cardona, no me’n havien sabut dir qui en va ser el promotor, i qui l’autor, no excloc aquí al maligne, expert – com tothom sap – en el sector de la construcció. La restricció per accedir en vehicle fins al interior del nucli de Cardona, desaconsellava quedar-nos a dinar, i seguiríem fins a Su, on trobaríem el Forn obert i ens atendrien meravellosament.


Abans de la tornada, visitava l’esglesiola de Sant Tomàs de l’Avellanosa- un altre oblidat – i advertia en el seu petit fossar, una làpida de marbre, amb una llarga llegenda que malgrat els estris tècnics ‘ zoom’ no podia llegir, ens agradarà saber que hi diu a l’email coneixercatalunya@gmail.com


El Josep Olivé Escarré continua tenint ara la mateixa il·lusió en la seva ‘Volta a Catalunya’, com el dia que la iniciava. No serà ell tampoc però, profeta a la seva terra, vegeu :

Jenny Llopis Garcia

Administrador · 1 de junio a las 7:57

Està prohibit l'Spam. Com administradora del grup us recordo que tots els posts que no tinguin res a veure amb Santllu, seran esborrats. Som Sant Llorenç, no Castellar.
😉

martes, 19 de junio de 2018

IN MEMORIAM DE L’ANTIC CASTELL I ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D'AGUILAR DEL SUNYER DELS CAVALLERS. GARGALLÀ. MONTMAJOR. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Reprodueixo de la Enciclopèdia Catalana; prop de la masia del Sunyer dels Cavallers, hi ha les restes de l’antic castell d’Aguilar, lloc esmentat ja al segle XII (podio de Aquilario) amb l’església actualment també arruïnada de Santa Maria d’Aguilar del Sunyer, que havia estat sufragània de la del Pujol de Planès (i més tard de Gargallà), edifici romànic primitiu, probablement del segle XI, amb un campanar que havia aprofitat una de les torres del castell.

L’església era parroquial durant els segles medievals, al final del segle XVII o el començament del XVIII però , fou abandonada quan es va construir un nou edifici barroc d’una sola nau amb sagristia, que va ser remodelat l’any 1833.

Els amics de Wikipedia diuen , al segle XVI hi ha la primera notícia documental de la masia, tot i que segurament aquesta era anterior. Els propietaris tenen documentació des del segle XVI, amb la que van realitzar l'arbre genealògic. No obstant, la construcció actual del Sunyer d'Aguilar és una obra del segle XVIII que centra un nucli històric molt important, les restes de l'antic castell de "Podio Aquilano", amb les ruïnes de l'església romànica de Santa Maria d'Aguilar, així com l'església del segle XVIII i la primera masia, esdevinguda després, masoveria i actualment abandonada. Hi ha dues llindes a l'interior de la casa que mostren reformes fetes al segle XVII (1647 i 16-), una època en què el Sunyer d'Aguilar va esdevenir una de les cases més importants de Gargallà.

El Sunyer d'Aguilar està relacionada directament amb el castell d'Aguilar que està documentat des del 1183 i quines runes es confonen amb les de l'antiga església de Santa Maria d'Aguilar. Aquesta territoris pertanyien a la Vall de Lord històrica i eren del Comtat d'Urgell i del Bisbat d'Urgell i més tard es van integrar a la Batllia de Cardona. El llinatge dels Aguilar es van originar en aquest castell i al segle XIV van formar la Baronia d'Aguilar i tenien una casa senyorial a Cardona. Aquesta baronia posseïa els termes d'Aguilar, Hospital (Cal Bisbe i altres que passaren a Correà i Catllarí.

Miquel Gibert i d'Aguilar fou el senyor d'Aguilar durant el segle XVI i vivia a Cardona.

El 1719 el senyor d'Aguilar vivia a Perpinyà i era marquès.Ens agradarà tenir més dades, nom, cognoms, marquesat,... a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En l'actualitat, els propietaris són la 16a generació amb el cognom Sunyer i tenen cinc masoveries: cal Planes d'Aguilar, cal Gep, Mardorells, Claranès i l'Hostal Vell.

Correspon a la primera església del Castell d'Aguilar, avui també aterrat i difícilment identificable entre les ruïnes. L'estructura de l'església, de nau petita, està coberta amb volta de canó i amb un absis a llevant.


L'aparell és molt desordenat, amb blocs de pedra de diferents mides. Resten visibles entre les runes, l'arc triomfal, els vestigis d'una finestra, el massís campanar de planta rectangular que possiblement pertanyia al castell , i un absis interessant, més baix que la nau.

El lloc de "Aquilaro" "Podio Aquilario" és esmentat ja el segle XII, dins la documentació d'aquest castell actualment enrunat.

Aquesta església fou antigament sufragània de Sant Esteve del Pujol de Planes i més tard depengué de l'església de Sant Andreu de Gargalla, totes dues parròquies del terme de Montmajor.

domingo, 17 de junio de 2018

L’ENGINYER

Al llarg de la vida tenim ocasió de conèixer persones molt diverses, el temps – el millor dels mestres – m’ha fet veure que s’ha de defugir dels apriorismes, com dels partits i persones no demòcrates – dissortadament molt nombrosos per aquests verals, oi?. - ; això de la política sempre, sempre, sempre, ens fa perdre el fil, uff!.

Recentment topava – literalment - a un home que no escolta perquè està convençut que ho sap tot, vaig intuir que en realitat NO SABIA ESCOLTAR, i que per això volia imposar la seva voluntat, em vaig imaginar com devia ser haver de treballar i/o conviure amb persones com ell, i se’m va eriçar els pocs cabells que conservo encara al cap.

El tema de conversa era del tot baladí, i s’advertia clarament que no el dominava, quan li vaig exposar les raons en que fonamentava la meva posició, em va dir per tota contesta; jo sóc enginyer !


L’educació em va fer callar la resposta escaient, doncs em sap molt de greu, l’acompanyo en el sentiment!. I em vaig limitar a callar.
Ell però, insistia – i em consta que ho continua fent – en saber de TOT, i de saber-ne MÉS que ningú.

Quasi, quasi, quasi, em va treure de polleguera. Imagino que el meu àngel de la guardià, la Mare de Déu de l’Ajuda, i tot el cor celestial, em van fer callar, i donar per acabada la ‘conversa’.

Tinc entre el col·lectiu d’enginyers MOLTS i BONS amics, i malgrat aquesta topada no canviaré la meva percepció vers ells.

Tinc clar que d’agricultura, ramaderia,..., millor fer-se aconsellar per pagesos i/o ramaders, si us cal posar portes i/o finestres, adreceu-vos a un fuster, a un pintor si li convé un repàs a la casa, i si la cosa va de menjar adreceu-vos a un restaurant de fama acreditada. Desconfieu de qualsevol que en matèria d’agricultura, ramaderia, fusteria, pintura, cuina ,.., us dóna com a TOTA garantia, l’afirmació; jo sóc enginyer !

viernes, 15 de junio de 2018

CASA DEL POBLE. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

No trobava cap dada de l’autor d’aquest edifici que acull avui la seu d’ERC

http://locals.esquerra.cat/blanes/article/90825/us-convoquem-a-lacte-de-lliurament-del-i-guardo-bru-centrich

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=blanes&page=3

El Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955), em feia arribar unes fotografies , i m’explicava que l’edifici conegut com la Casa del poble dóna a dos carres, un es el Passeig de Dintre on esta la Plaça de les Passeges, o Plaça de la Verdura, l´altre es al Passeig de Mar amb el nom de Passeig Cortills i Vieta.

Patrimoni gencat en diu ; edifici de planta baixa i tres pisos, que comunica amb tres carrers, com són: la façana principal al Passeig de Dintre; cantonada al Passeig de l’hospital i la façana del mar al Passeig Cortils i Vieta. Es tracta d’un espaiós immoble de línies noucentistes i amb tota una sèrie d’elements ornamentals d’inspiració clàssica. Disposa d’un entaulament amb formes corbes que recorda molt a l’estil modernista que tant havia arrelat en la vila.



Pel que fa a l’escut de l’entitat, que enguany celebra el seu centenari, ubicat com a coronament de l’edifici, també hi apareixen escrites les paraules igualtat, llibertat i fraternitat, en concordança amb l’escultura femenina de la Marianne – tradicional personificació de la República, i heretada dels francesos- ubicada en l’entaulament de les dues façanes respectivament.

En la façana, trobem la porta flanquejada per dues columnes estriades, coronades amb uns capitells jònics les volutes dels quals són àmpliament emfasitzades i accentuades. En el primer pis, hi ha una finestra central geminada, separada també per una columna de capitell amb volutes. En el segon pis, hi trobem un gran balcó central de pedra, amb finestres a cada costat i amb decoració sobre la llinda. Al pis superior hi ha una galeria, amb set finestres de mig punt separades per columnes.

Ens trobem en definitiva davant d’un estil noucentista, embotit de neoclàssic, ja que els elements ornamentals recorren sovint, amb els pilars jònics, a l’ordre clàssic, i també fent referència al modernisme, perquè així ho recorda la coronació de l’edifici.

Per trobar els orígens de l’actual Casa del Poble de Blanes, cal remuntar-se a la dècada de 1850, concretament amb la figura clau del seu propietari original com era

El seu primer propietari va ser l’Agustí Vilaret i Cendrich (Blanes, 1820 – 1903) l’any 1834 va emigrar a Puerto Rico on treballà com a administrador de les haciendas Verdaguer i Aurora, a Guayama. Es casà amb Maria Massó i Soler i el 1852 va participar en l'Exposició Agrícola de Madrid, on mostrà un enginy per produir sucre.

L’any 1859 adquirí una casa senyorial a Blanes i el 1862 va retornar amb tota la seva família. El 1865 va adquirir Mas Ferrant, des d'on es dedicaria a la producció de vi.

L’edifici, emplaçat aleshores al número 26 del passeig de Mar, gaudia d’una situació privilegiada, en un sector que serà l’escollit per la majoria d’americanos i per algunes de les famílies benestants blanenques i d’estiuejants per a construir-s’hi unes modernes i funcionals residències.

Durant la dècada dels anys seixanta adquirirà diversos immobles a Guayana.

l’adquisició més important feta per l’Agustí Vilaret i Cendrich , va ser la compra del Mas Ferran de Blanes. A les vinyes d’aquests terrenys, emplaçats a la falda de les muntanyes de Santa Bàrbara i de Sant Joan, hi va realitzar el seu important treball d’investigació i elaboració de vins escumosos, essent pioner en la utilització dels nous invents tecnològics i obtenint un gran coneixement en les diverses exposicions universals i mostres de vins en les que va participar.

Fou un dels primers xampanyistes de l’estat espanyol i s’envoltà de acreditats especialistes. La seva mort, ocorreguda a Blanes el dia 1 de setembre de 1903, comportà l’arrendament de les caves a Demissy, Miquel i Cia. de Palafrugell tres anys després.

Finalment, el 1923, seran venudes al comerciant francès Emile Deplasse que les vendrà aquest mateix any a la societat barcelonina Fortuny Hermanos. Aquí comença una nova etapa de les prestigioses caves Mont-Ferrant, deslligada ja de la família Vilaret.
http://www.diaridegirona.cat/economia/2013/08/08/propietaris-del-celler-parxet-compren/629791.html
file:///C:/Users/Usuario/Downloads/diaridegirona_22nov%20(1).pdf
La Casa del Poble, nascuda l’any 1905 i que va tenir el seu primer emplaçament en uns locals del carrer de la Muralla, agrupava a les persones ideològicament d’esquerres i amb esperit republicà. Les seves activitats culturals i polítiques, un cop instal·lats en el nou edifici, van augmentar considerablement.

El Cafè era la principal activitat de la planta baixa, que ocupava pràcticament tota la seva superfície i disposava de dos nivells. El primer pis era el destinat a teatre i a sala de ball. Gran part d’aquesta distribució va canviar radicalment després de la victòria dels sediciosos feixistes a la mal dita ‘Guerra Civil’ , quan l’edifici va ser confiscat per les noves autoritats franquistes i es va destinar a menjador del “Auxilio Social”.

Els ‘nous propietaris’ el van transformar en un centre per fer-hi reunions, per hostatjar a les persones addictes al règim i a treballadors d’altres regions que es traslladaven a Blanes.

El nom va experimentar un canvi substancial, oficialment era la "Residencia de Trabajadores Luis Rodríguez Ballou" la gent de Blanes però, el va batejar-la com la Pensió o l'Hostal del Duro, a causa del pèssim estat de conservació en que es trobava tot l'edifici - a nivell inferior a part de la planta baixa, la resta es trobava en un estat deplorable de semi-abandó, mentre que a nivell exterior, ambdues façanes es trobaven greument deteriorades-, com molt bé ho demostren les fotografies anteriors com la de la fitxa del servei del Patrimoni arquitectònic del 1982 o la del Consell Comarcal del 1998, es va decidir encarregar l’any 1999 a l'arquitecte Ferran Galvany Vilà, que realitzés un projecte d'estudi que avalués l'estat bastant catastròfic de l'edifici. Estudi d'altra banda, que servirà de patró per a la posterior rehabilitació integral protagonitzada pel mateix arquitecte, que va afectar a l'edifici en tot el seu conjunt, tant a nivell interior com exterior. El resultat de la intervenció va ser molt positiu i interessant, ja que l'arquitecte va saber dotar a l'edifici d'un aire juvenil i fresc, sense perdre de vista els seus orígens antics arrelats a la vila.

Ens agradarà tenir noticia del promotor i de l’autor - noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs - de l’edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Blanes, la Selva, Catalunya, us ho agrairan.

EL PORTAL DEL MONT. TESTIMONI D’UN BLANES QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

El Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955), em feia arribar unes fotografies del Portal del Mont, que m’explica està a la Plaça Verge Maria, on antigament venien el peix les dones dels pescadors, el veïns del poble coneixen aquesta indret com la Plaça del Peix.


Trobava un deliciós text signat pel Jordi Gonzalo, en el que documenta l’afirmació del Josep; la primera constància escrita de peixateries a Blanes es remunta al segle XVI. En concret a l'any 1545, quan en un document que fa referència a la construcció d'un desguàs residual entre el carrer Tapioles i l'actual carrer Ample hi deia que al començament del carrer hi havia una “taula peixatera”.

El punt de venda de peix més emblemàtic però, en la història de la ciutat i que molts blanencs recorden encara és Es Portal de la placeta de la Verge Maria. No es té cap constància des de quan es venia peix en aquest indret, però sí que se'n té referència documentada des de l'any 1768. És en un escrit notarial, datat el 10 de novembre d'aquell any, on es reclama un pagament per unes obres en una casa situada “al costat de la plaça del peix o de la Verge Maria de l'Arrabal”. Són informacions recollides en un estudi de Juli Baca i Vives (1917 - 2014 ) que es pot trobar en el darrer número de la revista Blanda, que s'acaba de publicar.

En el reportatge s'explica l'evolució d'Es Portal com a punt de venda de peix durant aquests dos segles. Per exemple, que a final del XIX les condicions eren tan insalubres que l'Ajuntament va decidir fer-hi unes voltes de pedra, amb taulells, també de pedra, fàcils de rentar. També es va recobrir i pavimentar amb ciment el terra, que fins aleshores era de sorra. En aquell moment es va mirar de limitar la venda de peix dins les voltes, però el 1923 es va haver de tornar a permetre posar peixateries al mig de la plaça, perquè l'arribada de la fàbrica SAFA va augmentar molt la població de Blanes.

Fotografia. Col·lecció Purificacion Navarro. Arxiu Municipal de Blanes

Les condicions sanitàries van acabar guanyat la partida a Es Portal, que va viure l'última jornada com a punt oficial de venda de peix l'1 de maig de 1969. Després d'uns mesos de caos, en què la venda es feia anàrquicament pels carrers, l'Ajuntament va buscar un local: l'antic celler de venda de vi de la família Brunet Casellas. I des del 2007 les peixateres són en un altre local, a la plaça dels Dies Feiners.

sábado, 9 de junio de 2018

DE LA PLAÇA DE LES ERES A LA PLAÇA MAJOR. SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ/ABANS LA SEGARRA JUSSANA.

Retratava als Josep’s, Josep Olivé Escarré, Josep Torras Prat, i al Sebastià Codina Padrós, a la Plaça Major de Santa Coloma de Queralt , antigament anomenada “Plaça de les Eres”; i el seu origen sembla ser l’espai que deixaren lliure els dos nuclis inicials de la població: la Pobla de Montpaó i la Vila Nova, que foren encerclats per una muralla en el segle XIV. Aquest fet va donar lloc a un espai protegit sense edificar on sembla que els habitants del poble batien les collites.


Entre els anys 1192 i 1215 un fort creixement demogràfic produí l’expansió del nucli urbà a redós de la Carlania i de l’església parroquial. Es formaren, entre altres, el carrer del Mig i el carrer Major deixant lliure l’espai central que donà origen a la plaça Major.

Situada al cor del nucli antic, històricament ha estat i és encara el centre de trobada de la vila.
Des del 1222, per privilegi de Jaume I, s’hi celebra el mercat cada dilluns.

Té forma trapezoïdal, molt irregular a causa de l'existència de l’antiga muralla del castell que ocupa el costat nord-occidental. La plaça va ser porxada des de molt antic com ho mostra un document del 1390. Cal destacar les balconades de ferro forjat (segle XVIII) que decoren alguns edificis.

També hi trobem la Casa de la Vila (segle XVIII), amb una façana feta de grans carreus quadrejats amb dues arcades de mig punt i centrada per l’escut de la vila.

A la part on s’estreny fins a arribar al portal de Cervera hi havia l’antic hospital de Santa Magdalena, documentat des del segle XIV , fundat però probablement a finals del XIII.


L’any 1922 ( primer feixisme, Dictadura de Primo de Rivera ) es va traslladar la façana gòtica al Pati del Castell.

L’any 1942 ( segon feixisme, Dictadura de Francisco Franco ) l’Ajuntament procedia a la pavimentació en formigó del centre de la plaça i, un any més tard, al 1943, s’hi va col•locar la Torre del rellotge, que va desaparèixer l’any 2001 ( democraciola parlamentaria ), quan es va procedir a formigonar tota la plaça a peu pla, com a conseqüència de construir un pàrquing subterrani.

El Josep Salvany Blanch, havia retratat Santa Coloma de Queralt i la seva Plaça Major l’any 1912

http://mdc.csuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Santa%20coloma%20de%20queralt/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/1


Del rellotge a la Plaça Major , en trobava una fotografia – sembla que propietat del Consistori municipal – que té dissortadament una resolució molt baixa.

EL TRANSPORT PUBLIC ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA.

De las imágenes que figuran a continuación se deduce que en 1910 ya existía un servicio de tartanas afincado en Esparreguera que atendía el servicio entre Martorell Esparreguera y Montserrat cuyo propietario era Fermín Bros, conocido como Noi Xic. Ens agradarà rebre dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs del Fermin Bros.


Antes de 1920 la Empresa pasa a nombre de Hijos de Fermín Bros, ya se han adquirido varios autobuses en los que se rotula también el nombre de La Comarcal Montserratina. Popularmente se la conocía también como Casa Bros.

En 1920 simultáneamente ya existía también la Empresa La Esparraguerense que efectuaba el transporte local, posiblemente el equivalente o primer antecedente del Servicio Urbano de Esparreguera.

En 1927 Pablo Bros está realizando las líneas Tarrasa-Montserat y Manresa-Monistrol de Montserrat. (Seguramente se trata de un familiar ya que su domicilio es también Esparreguera y podía formar parte de la Casa Bros popularmente conocida). Ens agradarà rebre dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs del Pablo Bros.

Ese mismo año 1927 La Comarcal Montserratina está realizando la línea Martorell-Esparreguera-Montserrat.

En 1927 también La Hispano Igualadina realiza la línea Martorell-Esparreguera-Bruch-Montserrat. Existen evidencias de coches de la Comarcal Montserratina en el Bruc, lo que induce a pensar en que existía ya entonces una buena relación (seguramente colaboración) entre las dos Empresas, o tal vez fuese simplemente competencia.

El 28-01-1932 Jose Elias Font tramita autorización para su línea coincidente con el FFCC Esparraguera-Barcelona que realizará con cuatro vehículos. Antes, desde el 08-06-1929 ya habia tramitado también la línea hotel Marcet Montserrat-Est Montserrat. Ens agradarà rebre dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc i data de naixement i traspàs de Jose Elias Font

El 06-05-1932 Olegario Plata Bach recibe autorización para el pago centralizado del Timbre de su línea Monistrol de Montserrat a Manresa. (Se deduce de estos apuntes que Pablo Bros ya no es titular de líneas). Ens agradarà rebre dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc i data de naixement i traspàs de Olegario Plata Bach

No hay más noticias de estas empresas. Seguramente desaparecieron en la época de la Guerra. Sus servicios y coches quedaron englobados dentro de las líneas de La Hispano Igualadina (existen diversas fotos que lo prueban y la existencia de este fondo documental y gráfico en los archivos de La Hispano Igualadina).

El 1952 todos los tramos o líneas citados anteriormente entre El Bruch-Esparraguera-Martorell-Barcelona están atendidos por la Hispano Igualadina. Paralelamente el recorrido entre Barcelona y Montserrat está atendido por la empresa Auto Transportes Montserrat (que parece ser una filial de Autocares Juliá).

La línea El Bruch-Esparraguera-Martorell fue solicitada nuevamente y se le concedió a La Hispano Igualadina el 16-08-1957 (por convalidación).

http://www.xaviflorez.org/_empresas/_F_LaComarcalMontserratina.pdf

http://www.xaviflorez.org/_empresas/_F_Garreta.pdf

FAÇANA DE L’ESGLESIA DE SANTA MARIA DE MAGDALA DE SANTA COLOMA DE QUERALT. CONCA DE BARBERÀ/ABANS BAIXA SEGARRA.

Llegia que l'any 1327 es fundà l'hospital i benefici o Confraria de la Santa Creu.

El 1331 un tal Castellolí fundà el benefici de Santa Magdalena coneguda des d'aquell moment com Església i Hospital de Santa Magdalena.

La vídua d'en Pere de Queralt, Sra. Francesca, i el Carlà Guillem de Santa Coloma, donaren les franqueses perquè s'hi fes.

L'any 1922 l'Ajuntament subhastà l'edifici i fou adquirit per la Societat Cooperativa Obrera (Centre Republicà).

L'any següent, 1923, el mateix Ajuntament cedí a la Sra. Josefa de Requesens, propietaris del Castell, la façana de dita església que es reedificà al pati del susdit castell i s'inaugurà el mes de març de 1925.

La façana de pedres carrejades, amb cloquer de doble espadanya. A la part baixada una gran arcada de mig punt amb reixa i una porta d'entrada central de ferro forjat.

També hi ha un escut de pedra de la família Requesens que foren els qui la traslladaren pedra a pedra al lloc actual (pati del Castell).


Retratava als dos Josep’s i al Sebastià Codina Padrós, davant de la façana, advertint-los que únicament és això, una façana, un símbol perfecte d’aquesta ‘democraciola’ que s’ha embolcallat amb la bandera i la corrupció, o la corrupció i la bandera, i que presumeix de mantenir tancats els millors fills de Catalunya.

SABIEU DE L’EXISTÈNCIA DE L’ESGLÉSIA INACABADA DE NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT DEL PALÀ?. VACARISSES. VALLÈS OCCIDENTAL. BISBAT DE VIC.

Tornàvem d’una excursió deliciosa, en la que els Josep’s, Josep Torras Prat, que exercia com a xofer, el Josep Olivé Escarré, que exercia de copilot, i el Sebastià Codina Padrós, i l’Antonio Mora Vergés – ja sabeu que els Tres Mosqueters, eren quatre, oi?.- , festejavem anticipadament, que la publicació en PDF Vacarises , Balco de Montserrat, assoleix el número 600, havíem estat a Santa Coloma de Querat, a l’Hostal Colomi de les Germanes Camps, a Bell-lloc, a Montfalcó Murallat, a Sant Ramón,.., i ja en terres de Vacarisses, per posar la darrera cirereta al pastis em deien; has estat mai a l’església inacabada de Nostra Senyora de Montserrat del Palà?. La meva resposta negativa, provocava que el Josep es desvies de la ruta de tornada i ens portes fins al indret on es conserven els fonaments, un altar cobert, i el projecte d’un campanar.



En toponímia Palà, és sinònim de pendent, a Vacarisses trobem la masia del Palà, l’Hostal de Palà , i el gual de l’Hostal de Palà. El que no trobava al Mapa de Patrimoni és cap esment d’aquesta església inacabada, en la que m’expliquen que encara s’hi du a terme un ofici religiós un cop a l’any. Cosa que ja no succeeix per exemple a Sant Miquel de Gonteres, on l’edifici de l’església roman tancat i abandonat.
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08291

L’Església catòlica s’havia plantejar en algun moment la necessitat de disposar d’un temple en cada indret ‘urbanitzat’; la proliferació de urbanitzacions per un costat, a Vacarisses trobem almenys :

Can Serra 1.529
els Caus 327
la Coma 213
el Ventaiol 614
Bonavista 38
la Colònia Gall 52
l'Eixample 259
el Pau Gran 11
Camí de la Creu 136
la Farinera 21
el Fresno 50
Ca l'Oliva 14
el Raval del Palà 315
Torreblanca I 948
Torreblanca II 718
Vacarisses 930

I, la progressiva laïcització, o pitjor la descreença militant, han comportat que a dia d’avui, comenci a fer-se difícil mantenir operatives les parròquies tradicionals.

Retratava – amb el cor encongit- l’Església inacabada de la Mare de Déu de Montserrat del Palà, de la que ens agradarà saber-ne més dades de la seva història a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Malgrat la seva pertinença a la comarca del Vallès Occidental, Vacarisses està dins la diòcesis de Vic, com deien els nostres avantpassats de vius – pagar impostos al Vallès Occidental -, de morts – quan lliurem l’ànima al Creador – al Bisbat de Vic.

Ahir, 8 de juny de 2018, va ser – sense cap mena de dubte, i malgrat les quatre gotes que ens queien a Montfalcó Murallat - , un bon dia. Esperem tenir ocasió de gaudir-ne més, oi?.

miércoles, 6 de junio de 2018

EL BLANES QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. CAN FERRES/CASA ROCAFORT

Exhumàvem – amb tot els respectes- imatges d’aquell Blanes que el temps s’endugué, el Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955) i l’Antonio Mora Vergés ( L’argentera, Tarragona. 1.01.1951), ho fèiem en aquesta ocasió amb al casa que havia estat coneguda com CAN FERRES / CASA ROCAFORT.

Era un edifici del segle XVIII amb reformes posteriors per annexionar diversos cossos. Es coneixen plànols d'Esteve Rocafort Carreres.

la Casa Rocafort que es coneixia abans com Can Ferres, era una edificació entremitgeres formada per l'annexió de diferents cossos on destacava el retardament de l’alineació de façana per obrir una escala que dóna galeria coberta amb vidre i decorada amb arcs.

Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955)

Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955)

Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955)

No es pot qüestionar el creixement, és quelcom natural.

El que s’ha de qüestionar a Blanes i arreu de Catalunya, és que podent-ho fer, no es documenti de forma curosa, aquesta evolució transformadora.

Algú ho havia de posar blanc sobre negre, oi?.

domingo, 3 de junio de 2018

QUE EN SABEU D’AQUESTS EDIFICIS ‘VENERABLES’ DE CASTELLAR DEL VALLÈS?.

Som tossuts – en el millor sentit , si en té algun de bo - i contradient el catastrofisme general ‘ a Castellar del Vallès, no hi ha res que valgui la pena ‘, estem decidits a recollir – mentre sigui possible – els testimonis històrics que resten dempeus; en aquesta ocasió el nostre objectiu ens porta a comparar imatges d’un edifici del que ens diu la Montserrat Llinares ; abans hi havia viscut en Ramon Caixach, el carter del poble i fins i tot hi tenia l’oficina de correus.

Fotografia. Antonio Mora Vergés

I la casa coneguda avui com ‘ Cal metge’ , veïna del mas Castapera, més tard mas Montllor i mas Crupell. http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/in-memoriam-del-mas-castapera-mas-montllor-mas-crupell-cal-metge/

Fotografia. Antonio Mora Vergés

De cap d’ambdues en trobava res a l’excel·lent obra del l’Esteve Prat Paz, ni llevat d’error , al Catàleg de patrimoni de Castellar del Vallès, o a la llista de monuments de Castellar del Vallès.

La ‘desmemoria’ col·lectiva és un fenomen relativament recent, i es pot explicar pel fet que en un brevíssim període de temps, hi ha canvis demogràfics tant brutals, que provoquen que els autòctons més que en minoria es sentint en ‘inferioritat’ , i es trenquin els sistemes habituals de transmissió de la memòria històrica.

Hi ha qui veu al darrera d’aquest fenomen motivacions polítiques.

En realitat els efectes son senzills d’evitar, sempre i quan els autòctons no es ‘tanquin’ en capelletes, i facilitin la integració dels nouvinguts. Val a dir que a tenor dels resultats a Castella del Vallès, no ho estem fem bé, oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email castellardiari@gmail.com , coneixercatalunya@gmail.com

Us deixo l’enllaç a la cançó on el Ramon Pelegero i Sanchis, Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940, ens recorda que qui perd els orígens, perd identitat. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti!

sábado, 2 de junio de 2018

VIATGE A SUSQUEDA. LA SELVA. GIRONA. LA VOLTA A CATALUNYA DEL JOSEP OLIVÉ ESCARRÉ.

Llegia que l’any 1963, aprofitant el congost que formava el riu entre les serres de Montdois i Sant Benet , i amb la intenció de produir energia elèctrica i garantir l'abastament d'aigua a Girona i Barcelona, es començaven les obres del pantà de Susqueda, que es van acabar l’any 1967. La central hidroelèctrica va entrar en servei l’any 1968.

L'embassament sepultà sota les aigües el poble de Susqueda i les terres i masies de les valls de Susqueda i Querós.

El sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 998 ànimes, que es veurien reduïdes a 98 a darreries de l’any 2017

Ens arribàvem, no és senzill, ni fàcil fins al minúscul nucli que centra actualment el municipi de Susqueda, on hi ha l’església parroquial de Sant Martí Sacalm (835m msnm)a l’ombra del Far , muntanya de (1.125msnm).




Patrimoni Gencat ens diu que és edifici sobri, d’una nau rectangular, amb porta d’arc rebaixat, ull de bou, frontó triangular i campanar de torre de planta quadrada, amb quatre arcs, a migdia. La porta d'entrada, emmarcada de pedra i amb llinda monolítica, destaca per la decoració de pedra en forma de pinacles, la decoració vegetal, una fornícula monolítica en forma de petxina -sense imatge actualment- i les inscripcions JESUS i MARIA i la data de 1786.

En la construcció de la façana de l'església s'aprecien bé dues fases evolutives, ja que es va enlairar la coberta. Per això hi ha dos ulls de bou, un de pedra i l'altre de rajola. A les façanes laterals hi ha tres ulls de bou emmarcats amb rajola com a obertures a la part alta, abans de la teulada.

Al vessant sud de l'església hi ha l'antiga rectoria, actualment habitada, i davant de la porta de l'església hi ha el recinte del cementiri parroquial.


M’explicaven – els actuals ocupants son originaris de Lloret i Blanes – que l’edifici va aixoplugar l’escola, la mestra, el campaner, i el rector de Sant Martí Sacalm.

L'església consta amb el nom de "Cantaluporum" o "Cantalobs" a les llistes medievals de la diòcesi de Vic, a la qual pertany, ja des d'abans del 1150. El seu nom va canviant, així el 1197 se l'anomena "Sancti Martini de Cantalupis" o "Sancti Martini de Calmus" el 1198.

A l'arxiu de la Cúria Fumada de Vic hi ha el testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el 25 d'agost del 1269 amb motiu d'un viatge a Jerusalem i que, entre d'altres, dos sous a l'església de Sant Martí de Cantallops i al seu rector.

El 1332, la cort del papa Joan XXII a Avinyó expedí una butlla amb indulgències anomenada "Les perdonanses de Nostra Dona dl Far" (còpia del segle XVI conservada a l'Arxiu Diocessà de Vic) en la que consta que l'església tenia els altars de Sant Martí, Sant Jaume i Santa Fe.


S’han fet obres de restauració i manteniment.


La retratava des del santuari del Far, al límit de les comarques de la Selva, la Garrotxa i Osona.

Ens agradarà tenir noticia del significat del topònim Susqueda, del que dèiem ‘ el topònim ens remet ( pel que fa al sufix eda ) a un col•lectiu de plantes; aquí tenim llicència per fer volar la nostra imaginació : el salze – arbre propi de llocs humits - ens donaria salicetum en la llengua llatina, el trobem escrit com Sucheda, i de Suscado (segle X), d’origen incert, ens diu el ‘Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya’. Per fer aquesta mena d’afirmacions acientífiques potser ens podrien estalviar aquests organismes de la Generalitat de Barcelona, oi ?’. Descartem, sense deixar de trobar-lo enginyós l’acudit que ens explicaven al Colomer de Pruit.

viernes, 1 de junio de 2018

IN MEMORIAM DEL PRIMER EDIFICI JORBA A MANRESA. BAGES. LA CATALUNYA – ENCARA – DEL 155

L’Albert Villar Ribera , publica una fotografia del primer edifici Jorba a Manresa , obra de l'Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914).


Completaven així un capítol més de la tristíssima història de destrucció del patrimoni immoble de la capital del Bages.

Advertim una certa confusió a la pàgina http://www.co-jorba.cat/historia/ , aquest primer edifici NO ERA D’ESTIL ART DECÓ.

Com expliquem a : http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/08/ledifici-jorba-de-manresa.html l’edifici d’estil ART DECÓ va ser obra d’Arnald Calvet i Peyronill, (Barcelona, 1874 - 1956) que havia aixecat l’edifici dels magatzems Jorba (1926), al Portal de l'Àngel, 19, de Barcelona, pel qual va guanyar el concurs anual d'edificis artístics en l'edició de 1927. Entre 1930-1940 va construir per la mateixa entitat els magatzems Cal Jorba a Manresa, c/ muralla del Carme, 25.

http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2010/01/els-grans-magatzems-jorba.html?m=1

Feu-ne divulgació d’aquella Manresa que el temps s’endugué