martes, 29 de septiembre de 2015

DE LES ESCOLES PARROQUIALS A LA FEDAC. SANT FELIU DE CODINES. VALLÈS ORIENTAL.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

El Josep Cassart em feia arribar una imatge de la col•locació de la primera pedra de les Escoles Parroquials a Sant Feliu de Codines.


També un interessants enllaços :
https://jordicastelletsala.wordpress.com/2010/06/17/escola-immaculat-cor-de-maria-del-pare-coll/
http://www.santfeliudecodines.cat/sant-feliu/guia-del-municipi/equipaments-municipals/fedac-sant-feliu


Li sembla que hi havia també abans de la dictadura franquista almenys un escola pública, i continuarà fent recerca.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Les doctrines feixistes que enalteixen el paper de les ‘elits’ , tenen un efecte corrosiu, sobre valors humans tant bàsics, com la dignitat, la honestedat, el desig de justícia,... , encara avui en tenim clars exemples en l’actuació d’algunes de les forces politiques ‘hereves’ d’aquell regim dictatorial.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

lunes, 28 de septiembre de 2015

ESCOLA ELS TIL•LERS D’ARTESA DE LLEIDA.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Reprodueixo de la pàgina http://blocs.xtec.cat/escolaelstillers/historia/


Una mica d’història de la nostra escola…

El 8 d’agost de 1736 els regidors i particulars de l’Ajuntament contractaven un espai per a dur a terme l’ensenyament dels nens i nenes de la població. No serà, però, fins als voltants de 1860 que Artesa disposarà de les primeres escoles oficials.

El 1913 les escoles públiques estaven en tan mal estat que l’Inspector Provincial va amenaçar de tancar-les. Aquest fet propicià la necessitat de construir unes noves escoles. Es comprà el terreny on ara es basteix l’escola i s’inicià la seva edificació. El gener de 1916 s’adjudicà el projecte a Isidre Gomís Quadrat, seguint les indicacions de l’arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell (Tarragona, 1869 - Lérida, 1951).

El 3 de febrer del mateix any se celebrà amb gran solemnitat l’acte de col•locació de la primera pedra on assistiren importants personalitats de l’època, en un moment en què Catalunya es troba immersa en un nou renaixement degut a l’impuls de les classes benestants del país i de la Mancomunitat.

El 1921 s’inaugurà el centre escolar i també una nova manera d’educar que volia ser el reflex de la pedagogia i directrius el moment. El primer director de la nova escola fou Josep Calzada i Benet (1899-1969), el qual mostrà sempre una dedicació total.

El 1984 s’inicià el procès de rehabilitació de l’edifici, ja que, acusant el pas dels anys, presentava un aspecte força dolent. Finalment s’acordà d’encarregar un projecte d’actuació a l’arquitecte municipal Jaume Alventosa i Cuadrat.

El curs 2000-2001 s’inicià l’ampliació de l’edifici, es comprà un terreny al costat del pati de l’escola i es començà la primera fase de les obres. En un primer moment s’inicià la construcció de l’edifici adjacent de la llar d’infants i la part que actualment ocupa educació infantil. En una segona fase es dugué a terme la construcció de l’edifici nou, amb aules de desdoblament, audiovisuals i plàstica, i també una sala polivalent. Seguint el criteri iniciat amb anterioritat a la llar d’infants, s’edificà el menjador. Finalment es milloraren les dependències de l’edifici antic.


En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Catalunya us en deurà una.

CASTELL DE SEGUER. PONTILS. CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava l’església castellera de Sant Bartomeu de Seguer, i ‘obiter dicta’ el que resta avui del castell de Seguer que s'aixeca al cim d'un petit turó de roca situat a l'extrem mes elevat de la població del mateix nom.

Llegia que l'ingrés al castell s'efectua, encara avui, per l'antic camí empedrat que mena dalt del turó, que arriba fins a la porta de l'església de Sant Bartomeu. D'aquí en endavant, la visita al castell esdevé la contemplació d'un gran edifici de planta rectangular enderrocat en bona part. Els elements estructurals que actualment s'observen corresponen, tots ells, a una fase de reforma baixmedieval que se sobreposa damunt les estructures d'una primera fortificació del segle XI. D'aquest moment fundacional en són testimonis les restes d'una torre de planta circular situades prop de la part central del mur nord i el traçat a nivell de fonamentació d'aquest mateix mur, del qual en sobresurt, a l’alçada del tancament nord-oest de l'església, una petita bestorre semicircular. Es molt probable, també, que la mateixa església de Sant Bartomeu fos construïda aprofitant les restes d'una antiga cisterna. La resta d'estructures que es conserven dempeus corresponen a una gran reforma estructural que es porta a terme en època tardana, durant els segles XIII-XIV. L'antic castell es transforma en un conjunt fortificat format per un edifici residencial i l'església de Sant Bartomeu.



Pel que fa a la nova residència, es tracta d'una estructura de planta rectangular de tres pisos d’alçada bastit amb un parament irregular, exceptuant les cantoneres que presenten un carreuat de bona factura.

L’entrada a l'edifici s'efectuava per una porta oberta a la façana principal de migdia, façana que actualment es troba completament enderrocada. L'únic mur que ha conservat bona part del seu traçat es el tancament oest on podem observar, l’alçada del segon pis, una finestra geminada d'estil gòtic tarda.

Tot i la datació baixmedieval d'aquesta construcció, en època posterior encara es portaren a terme noves reformes, tal i com ho demostra el gran finestral obert a la façana oest a I' alçada del primer pis.

El Josep Olivé Escarré, als seus 89 anys, ‘flipa en colors’ davant la diversitat monumental i/o paisatgística de Catalunya, en masses ocasions però, ho fa pel seu estat d’incúria i abandó.

domingo, 27 de septiembre de 2015

TORRE RODONA DE GUARDIA I BADA DE LA FULLOLA. TORTOSA. L’EBRE JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

L’Enric Sánchez-Cid m’envia una crònica de la seva visita a la Fullola, terme de Tortosa, d’ençà que l’any 1945 es desestima la reivindicació del Perelló.

Sembla que únicament es conserva encara la seva alta i esvelta torre de planta circular, segurament de base massissa, i per un recinte dins del qual hi ha un clos fet amb parets de tàpia i algunes dependències. La torre té un diàmetre de 4,5 metres i un alçada de 16 metres. El gruix del mur és d'1 metre al nivell de la porta que s'obre cap a l'oest i és situada a uns 5 metres del sòl exterior. La porta és rectangular, acabada a fora amb una llinda plana, monolítica; A l'interior l'espai del mur és cobert amb unes fustes. Els muntants són fets amb pedres poc treballades. A part de la porta, a uns 12 metres i a uns 14 metres d'alçada hi ha dues espitlleres orientades a sud.

L'aparell constructiu de la torre és fet amb pedres de mida mitjana sense treballar i col•locades amb filades. A la part superior són més petites i més ben arrenglerades. Tota la torre devia ser arrebossada.
http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2011/12/la-torre-i-el-poblat-de-fullola-ii.html


L’enciclopèdia catalana recull que l’any 1863 l’ajuntament de Tortosa ja considerava la Fullola com un despoblat.

La Maira Lampugnani Lattuca, defensa que l’abandonament de la Fullola es produïa els anys posteriors al conflicte bèl•lic, que s’iniciava com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, i que va tenir en aquestes terres alguns dels episodis més esfereïdors.
http://arborabooks.weebly.com/sala-de-premsa/entrevista-a-la-maira-lampugnani-a-ebre-expres

A Catalunya en tenim més exemples de torres rodones :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/03/vallferosa-la-torre-de-lamo-tora-la.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/09/contrast-sant-maur-i-la-torre-rodona.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/09/la-torre-rodona-de-guspi-sant-ramon-la.html

Quan al topònim defenso la tesis que fa referència al margalló o bargalló: “la palmereta litoral en les terres del Migdia” , “una planta de les serres costeres del Migdia, molt abundosa a les Balears i tot al llarg del Continent des de Garraf fins a Alacant.”, “L’atracció principal del bargalló està en el mollet, fillola o fruiteta comestible que se li fa a la soca […]: el miren com una veritable llaminadura, molt cobejada pels infants i no només per ells.”
El diccionari català valència balear ens diu; Part del bargalló que conté la llavor i és comestible; en castellà, hijuela.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTA ANNA DEL SAIÓ. SANTA MARGARIDA DE MONTBUI. L’ANOIA. CATALUNYA

El diccionari de l’institut d'Estudis Catalans, a l’entrada saió, ens diu ; m. [LC] [AGA] Peça de terra que es pot conrear, d’una extensió variable segons les contrades. Donar terra a saions. Tenir a saions.




Cercava dades de l’església de Santa Anna del Saió, al terme de Santa Margarida de Montbui, a la comarca de l’Anoia, a patrimoni Gencat ens diuen ; església rural de planta rectangular, d'origen romànic i modificada en profunditat posteriorment. Molts dels carreus corresponents a l'antiga construcció romànica; un d'ells porta dues estrelles d'arcs de cercle tallades a bisell. Els murs estan construïts amb obra feta de pedra amb morter, però també de pedra desbastada, aprofitada de la capella romànica. Cal situar l'ultima construcció entre els segles XVII-XVIII. El cementiri, la sagristia i el campanaret són construccions modernes. Porta adovellada al migdia i contraforts als costats del nord i sud. La coberta és de teula àrab i l'interior és en volta d'aresta construïda amb rajols i enguixat.

No s’aprecien canvis respecte a la visita que fèiem l’any 2010 :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/06/santa-anna-del-saio-lanoia.html

Ens agradarà rebre imatges del interior d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM. ESCOLA ISIDRE MARTÍ GUBERN. ESPLUGUES DE LLOBREGAT.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Llegia a : http://www.xtec.cat/ceipisidremarti/escola/tretsbasics/historiacentre/index.html


L’escola Isidre Martí i Gubern ( Òdena 1850 + Esplugues de Llobregat, 1931 ) va ser obra de l’arquitecte municipal Gabriel Borrell i Cardona (Sabadell, 23 de novembre de 1862 - Barcelona, 6 d'octubre de 1944), essent el constructor Melcior Pagés.

L’escola va costar 65.000 pessetes , 35.000 de les quals les va pagar el consistori municipal realitzant un préstec i les altres 30.000 les va pagar l'estat.

Les negociacions que es portaren a terme per a la concessió de l’emprèstit municipal foren realitzades per en Pau Pujol Vila (propietari de la fàbrica de ceràmica “Pujol i Bausis”) qui fou declarat fill adoptiu de la població. A més, els llibres d’actes municipals destaquen els mèrits personals que en la construcció i marxa de les escoles tingueren en Joan Tintoré i Josep Argemí. Finalment l’edifici fou inaugurat el 10 de desembre de 1910.

Durant els primers anys l'edifici albergà alhora l'escola municipal i dependències municipals. Més endavant, l'any 1932, l'Ajuntament abandonà definitivament les dependències, essent a partir de llavors un centre docent públic.
A mitjans de la dècada dels 70, el creixement demogràfic d’Esplugues obliga a la construcció d’un altre edifici de dues plantes davant de l’edifici original. Ambdós edificis quedaren separats pel pati del col•legi.


Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Les doctrines feixistes que enalteixen el paper de les ‘elits’ , tenen un efecte corrosiu, sobre valors humans tant bàsics, com la dignitat, la honestedat, el desig de justícia,... , encara avui en tenim clars exemples en l’actuació d’algunes de les forces politiques ‘hereves’ d’aquell regim dictatorial.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

sábado, 26 de septiembre de 2015

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LA TOSSA DE MONTBUI. SANTA MARGARIDA DE LA TOSSA DE MONTBUI. L’ANOIA. CATALUNYA

Llegia que l’Eduard Junyent i Subirà (Vic, Osona, 18 de setembre de 1901 - + , 20 de novembre de 1978), va marcar les directrius que s’havien d’aplicar en la restauració de l’església de Santa Maria de la Tossa, malgrat això, Camil Pallàs i Arisa (Sant Julià de Vilatorta, 1918 - Roda de Ter, 1982) aleshores, arquitecte director del Departament de Catalogació i Restauració de Monuments de Catalunya, li va donar ‘ el seu aire’.


http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/09/sant-miquel-d-odena-recreacio-romanica.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/les-falses-romaniques-del-camil-pallas.html

S’han conservat algunes pedres, al preu però , d’una pèrdua irreversible de diversitat, pel que fa al romànic a Catalunya.

MARE DE DÉU DE GRÀCIA. LA TOSSA DE MONTBUI. SANTA MARGARIDA DE MONTBUI. L’ANOIA . CATALUNYA

Retratava la imatge de la Mare de Déu de Gràcia a la seva església de la Tossa de Montbui, llegia que és una obra recent de l’escultor Àlex Massalles Rivera , fou beneïda l’any 2005, perquè l’original que s’havia salvat gràcies a l’ermitana Àngela Xuriguera en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, fou sostreta en els dies d’aquesta fràgil ‘democraciola’ curulla d’estultícia i corrupció.


Sou pregats d’afegir-vos a la recerca de la imatge original.

ATENEU CULTURAL RECREATIU DE SANTA MARGARIDA DE MONTBUI. L’ANOIA. CATALUNYA

La descripció de patrimoni Gencat ens diu; edifici de planta baixa. Originàriament de planta rectangular al que posteriorment se li afegí un petit cos de planta baixa i pis. La façana original és simètrica amb dos grups de tres finestres als extrems i una porta d'entrada situada al mig. Totes les obertures estan acabades amb un arc (rebaixat els de les finestres i de mig punt el de la porta) formats per maó i en els que ressalta la dovella central de pedra. La façana està coronada per un senzill acroteri, que amaga la teulada, posat sobre una cornisa de maó. En el punt central un frontó circular de maó emfatitza l'entrada. L'edifici queda alineat al carrer per una terrassa de construcció posterior i que no manté el mateix estil.




Pel que fa a la història de l’Ateneu, llegia : 1922 - Fundació de la societat. 1924 - Construcció de l'edifici al costat de la Cooperativa Agrícola. 1930 - S'afegeix la terrassa a l'entrada. 1936-39 - L'edifici és confiscat. 1939 - S'obre de nou i s'incorporen noves seccions recreatives. 1950-60 - La sala de ball s'utilitza per cinema. 1980 - Reformes en el saló-bar. 1986 - Reformes a la sala del cinema.

Em donava la sensació que l’entitat viu la pitjor època de la seva història. M’agradarà equivocar-me.

No trobava enlloc l’autor de l’edifici i sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESCOLES PÚBLIQUES DE SANTA MARGARIDA DE MONTBUI ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’ANOIA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 1600 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.






Josep Pausas i Coll (Barcelona4 d'octubre de 1872 - 13 d'agost de 1928)[ fou l’autor a la segona dècada del segle XX, de l’edifici de les escoles de Santa Margarida de Montbui.


Sobta - relativament- l'omissió d'aquesta dada al Mapa de Patrimoni 

La descripció  tècnica ens diu que  l'edifici té una composició molt simètrica. Està format per dos cossos laterals de planta baixa (aules) i un de central de planta baixa i pis on hi ha la porta d'accés a l'escola i al pis dels mestres. Destaca el treball de maó vist de la façana en els arcs de les finestres, tres en cada cos lateral, en la cornisa i en el pis del cos central. Aquí hi ha dues finestres laterals i dues de centrals bessones separades per una columneta també de maó. L'acabament del pis, a manera de frontó, és recorregut per una cornisa de maó vist. La façana posterior de l'edifici és de pedra. Hi ha un nou cos aixecat per engrandir la vivenda dels mestres.

L’edifici acollia una Llard d’infants, i el Cap, segons m’expliquen uns veïns, per voluntat de l’alcalde Teo Romero Hernández del PSC, actualment ni una cosa, ni l’altra, i per qualsevol necessitat cal anar fins al ‘ barri’.

El cens de Santa Margarida de Montbui, era de 941 persones, l’any 1920, quan l'edifici acollia també a l'Ajuntament, i es tancava l’any 2014 amb 9.641 habitants, al nucli ‘històric’ hi viuen només uns 800 veïns. Trobar un Montbuienc, de pares que siguin també d’aquesta població, és més difícil que trobar un polític honest.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Les doctrines feixistes que enalteixen el paper de les ‘elits’ , tenen un efecte corrosiu, sobre valors humans tant bàsics, com la dignitat, la honestedat, el desig de justícia,... , encara avui en tenim clars exemples en l’actuació d’algunes de les forces politiques ‘hereves’ d’aquell regim dictatorial.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.


CASTELL DE MONTBUI. SANTA MARGARIDA DE MONTBUI. L’ANOIA. CATALUNYA

Pujàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, fins a la Tossa de Montbui.

Coincidíem am l’Olga que té cura d’atendre als visitants, i teníem ocasió de visitar la Torre de defensa que conserva algun fragment de la muralla en diversos sectors del cim de La Tossa.


Fou construïda en el segle X i reedificada o reconstruïda en el primer quart del segle XI.

La torre és de base quadrangular i angles arrodonits amb els murs de dos metres de gruix, construïts amb pedra sense retocar de forma regular i amb morter de calç i arena. En alguns sectors podem apreciar algunes filades de pedres inclinades i també en "opus spicatum".

Trobava una fotografia dels anys foscos que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República.


L’any 1967 es consolidà la torre de defensa deixant el seu interior preparat com a sala d’exposicions. El Sr. Pau Llacuna Alemany, president del Patronat en aquells anys, feu un recull d’eines de la pagesia i va crear la col•lecció que es troba actualment exposada als visitants, i que s’anà ampliant amb donacions dels veïns.





Hi ha també una exposició fotogràfica.


L’any 1994, el Patronat es va constituir legalment en una fundació privada, la Fundació la Tossa de Montbui. Va ser un pas endavant i transformava jurídicament el Patronat de la Tossa de Montbui en una Fundació.

La Tossa és un dels ‘indrets màgics’ de Catalunya

jueves, 24 de septiembre de 2015

IN MEMORIAM. COL•LEGI SANTÍSSIM NEN JESÚS DE LA SALLE DE CALAF.

El col•legi Santíssim Nen Jesús de la Salle de Calaf començava la seva activitat l’any 1907, com ho feien també les escoles de la Pobla, Agramunt i Guissona.

M’explica l’Àngel Pueyo Palacio , resident aleshores a Sant Guim de Freixenet que assistiren al col•legi la Salle de Calaf, el seu germà José , a continuació l’altre germà Luis, i ell mateix, fins a l'any 1936. Feien el viatge en tren, i duien alhora que la cartera amb els llibres, la cistella amb les carmanyoles que s'escalfaven a la cuina abans dels àpats.

Recorda com veien des del tren, el nodrit grup d'alumnes de Sant Martí Sesgueioles, poble aleshores famós pels seus pous, que caminant acudien al mateix col•legi.

El col•legi va passar a anomenar-se Balmes, en memòria, de Jaime Luciano Antonio Balmes y Urpiá (Vich, Barcelona, 28 de agost de 1810 - ibídem, 9 de juliol de 1848)

Els Germans de la Salle del Col•legi de Calaf, aconseguien sortir indemnes dels fets que es precipitaven amb la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, no així l’edifici del Col•legi Balmes, que farà d’Hospital i Centre del Comitè Local.


Passada la comtessa bèl•lica tothom es posa al costat de la comunitat per endegar novament l’acció educativa del centre.

El 13 d’agost de 1962 comencen les obres d’ampliació, formant angle amb l’antic edifici i tancat els patis, que serà beneit el 22 de setembre de 1963 pel Prior Provincial.


La decisió d’aixecar el Col•legi Comarcal Nacional Alta Segarra, i les exigències de la nova llei d’Educació, comportaven desprès de 64 anys la decisió de tancar el Col•legi Santíssim Nen Jesús de la Salle de Calaf.

L’edifici passarà a l’Estat i acollirà les classes d’E.G.B del nou Centre Públic.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca per tal de recuperar les imatges i la memòria dels edificis escolars de Catalunya, anterior a la dictadura franquista.

Agraïm a la Congregació dels Germans de la Salle la seva valuosa col•laboració.

miércoles, 23 de septiembre de 2015

SANTUARI DE LA SALUT DE SABADELL. IMATGES HISTÒRIQUES

Miquel Pascual i Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Barcelona, 1849 - Barcelona, 1916) aixecava el santuari l’any 1879.

L’any 1907 fou bastit el campanar.


En els dies foscos posteriors a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, el santuari va ser incendiat.


L'any 1945 fou reformada per Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960) que va reforçar les voltes i els fonaments a més de construir l'atri d'entrada.


Gràcies per les imatges a la Mdolors Dalmau Puig‎

lunes, 21 de septiembre de 2015

EDIFICI DEL CASINO DE LLAGOSTERA. EL GIRONÈS

Retratava la façana del Casino de Llagostera, que s'inaugurava l'any 1929, sense que consti qui en va ser l’autor – dada que ens agradar saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com - i les obres van representar un cost de 135.000 pessetes / 811,37 €


La descripció de patrimoni Gencat, ens diu ; edifici de planta rectangular, murs portants, parets arrebossades i elements ornamentals de pedra artificial. La composició de la façana respon als estils mes acadèmics dels noucentistes, amb una simetria respecte al punt central de la mateixa i ressaltada per una falsa portalada amb frontó triangular i columnes jòniques. A la planta principal hi ha un balcó amb balustrada clàssica, rematat per un coronament amb frontó trencat que suporta el rellotge. També hi ha balustrada al llarg de tot l'edifici sobre una cornisa volada. A l'interior cal remarcar la gran nau central, amb columnes, i tota la decoració pròpia de les formes classicistes.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Trobava una pàgina en la que s’afirma que l’arquitecte va ser Josep Esteve Corredor (Girona, 1896-1965)

LA CAPELLA DEL ROSER DE LA TORRE ALBERTÍ. LLAGOSTERA. GIRONÈS

Feia un viatge llampec a Llagostera, i quasi a la sortida de la població advertia des del carrer un campanar d’espadanya, i obtenia a traves de la reixa una imatge de l’absis d’aquesta capella de la que en desconeixia l’advocació.



Fent recerca trobava una imatge de Karsten Ratzke que justament pel campanar d’espadanya identificava com la Capella del Roser, construïda l’any 1588, annexa a la dita Torre Albertí


Capella de planta rectangular amb absis semicircular. Parets portants i estucada amb elements geomètrics. Carreus de pedra a les cantonades. Coberta de teula a dues aigües. Destaquen la porta forana amb carreus de pedra i la llinda amb una fornícula en baix relleu amb capitells jònics i la mare de déu del Roser. A sobre hi ha un gran escut heràldic. El rosetó és gòtic tardà. Es conserva l'espadanya i la campana.

De la Torre – que no retratava - llegia que és una de les masies més importants de Llagostera, lligada a la noblesa local. Té una capella gòtica annexa advocada a la Mare de déu del Roser. Al costat hi ha una masoveria.

A principis de segle XX la casa era propietat del senyor Delàs i actualment és dels vescomtes d'Hostoles.

La torre Albertí fou residència del Procurador General de la Batllia de Llagostera durant els segles XVI i XVII.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Maria Plantalech Albertí, m’enviava un email en el que m’adjunta un enllaç a un excel•lent i documentat article sobre la Torre Albertí de Llagostera, publicat, a la Revista de Girona l´any 1999, per Dolors Grau Ferrando.

http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/103516/129677

Us recomano la seva lectura.

sábado, 19 de septiembre de 2015

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE ROMANYÀ DE LA SELVA. SANTA CRISTINA D’ARO. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Retratava des de la reixa de la porta,  la capella del Sant Crist del Cementiri de Romanyà de la Selva, al terme de Santa Cristina d’Aro, comarca de l’Empordanet.



En el camp de visió de la imatge, a la dreta, hi ha la tomba de   Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983) que viurà aquí des de   l’any 1972, fins a la data del seu traspàs.



         La mort va fugir pel cor i quan
ja no vaig tenir la mort a dintre
em vaig morir.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera

En venien al cap les paraules d’un altre lletraferit (Gustavo Adolfo Becquer - Sevilla, 1836 - 1870)

¡ Que tristes, que solos se quedan los muertos!

A la memòria del Simón Navazo Rejas


miércoles, 16 de septiembre de 2015

SANT AMPELI, ANACORETA I CONFESSOR. PANEDES. LLAGOSTERA. EL GIRONÈS.

No sabia trobar al santoral catòlic , cap Empélit o Empèlit, que té una capella dedicada al seu culte al veïnat del Panedes de Llagostera a la comarca del Gironès, quina imatge publicava el Karsten Ratzke .

Us deixo un enllaç on podreu llegir quelcom sobre la vida d’aquest Sant al que anomena Ampeli.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; edifici inicialment de planta rectangular i d'una sola nau, amb absis semicircular i arcuacions llombardes a l'exterior. La planta actual té forma de creu a causa dels braços laterals construïts en ampliar la capella. La façana presenta una petita porta dovellada i una petita obertura. La coberta és de teula a dues vessants. Les cantonades de les parets portants són amb carreus de pedra i la resta amb pedra morterada i arrebossada.


Es tenen notícies de la seva existència en un document de l'any 1362 amb el nom de "Santi Polei de Panadesio".

L'edifici fou reformat i ampliat al 1561, depenia de la parròquia de Llagostera.

Fins fa poc anys funcionava la rectoria existent al costa del temple.

Antigament era l'església del Panedes.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

martes, 15 de septiembre de 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA SASSERRA. VALLFEROSA. TORÀ. LA SEGARRA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant la façana de l’església de Santa Maria Sasserra, terme de Torà, comarca de la Segarra, la descripció ens diu; edifici d'una sola nau, de planta rectangular i coberta amb volta de canó amb llunetes i capçalera plana, adossada a l'antiga rectoria i a la casa dels masovers. Presenta paraments visibles, tant en la façana d'ingrés com a l'exterior de la capçalera, a base de carreus ben escairats i disposats en fileres regulars. Davant el portal d'ingrés, s'hi basteix un porxo adherit al mur de ponent, que presenta una coberta a dues aigües amb teula àrab que reposa sobre dues columnes octogonals de pedra.


Per damunt del porxo trobem un òcul, que dóna llum a l'interior i, damunt seu, un campanar d'espadanya amb un arc de mig punt i una campana de mitjans del segle XX, que ha substituït a un altre campanar d'espadanya que es troba al NE de l'edifici, també d'un sol ull i coberta amb una estructura a dues aigües. El portal és rectangular i es troba emmarcat per una motllura ampla i llisa que es recolza damunt d'un petit basament. Dues escales salven el desnivell entre el sòl i el paviment del porxo, que queda tancat en tot el seu perímetre per un muret de 120 cm.

Convertida avui en església parroquial en substitució de l'antiga església de Sant Pere Màrtir, quines runes s’aixequen encara al que fou nucli de Vallferosa, atén religiosament als veïns de les poques cases habitades de Vallferosa i de la propera barriada de Puig-redon.

Us deixo un enllaç als seus Goigs.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EDIFICI DE LES ESCOLES PÚBLIQUES ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE LLORENÇ DEL PENEDÈS.

L’ Àngels Garcia, de la  Casa de cultura municipal de LLORENÇ DEL PENEDÈS, en resposta a la meva petició d’informació relativa a l’edifici de les antigues escoles, em feia arribar un text deliciós de l’ historiador llorencenc Marc Morales Fernández, que reprodueixo  :

 

EL NIERÓ: UN RECORD DEL PASSAT, UN PAS AL FUTUR


Era un matí del diumenge 16 de desembre del 1923. Llorenç estava de celebració, les campanes de l’església repicaven alegrement tot avisant els veïns i les veïnes per assistir a missa. El mossèn Ramon Gimbert es mostrava satisfet de veure com tots els seus feligresos acudien a la crida. Davant d’ell, en els primers bancs de fusta, hi tenia uns visitants il·lustres: el mateix governador civil de la província, amb el seu aire seriós i autoritari, l’inspector de la zona i totes les autoritats de l’Ajuntament encapçalades per Josep Mestre i Tutusaus, l’alcalde del poble.

Després de l’acte religiós tothom va sortir de l’edifici eclesiàstic. A fora esperava l’orquestra La Constança, que va començar a tocar la marxa reial en iniciar-se una comitiva formada pel mateix mossèn, el governador, l’inspector i els membres del consistori, seguida per molts curiosos de totes les edats. Cap on es dirigien? Al carrer del Bruc (on ara hi ha la plaça de la Vila) per a la inauguració d’un important edifici de recent construcció.

Alguns curiosos ja s’hi estaven esperant. Un grup d’homes ben abrigats, amb les seves jaquetes, les bufandes i les gorres, miraven l’edifici amb cert orgull; en certa manera era una mica seu, ja que a causa de certes dificultats econòmiques per part de l’Ajuntament s’havia acordat amb el constructor bescanviar el pagament en metàl·lic per jornals dels veïns del poble, sempre que fossin complidors amb la feina. En la construcció hi varen participar tots de bona gana, i ara veien els resultats de la feina ben feta.

Una mica apartat es trobava en Josep M. Camell i Palau, un dels propietaris del solar i el constructor de l’edifici. Feia un any que havia venut aquell espai, que compartia amb el seu germà Isidre i amb en Josep Palau i Font, per unes 2.500 pessetes. Quan es va fer la subhasta pública per adjudicar l’obra ell va ser l’únic que s'hi va presentar. Recordava perfectament els aspectes tècnics de la construcció: com es va aixecar uns 70 cm el sòl del paviment amb la grava i la sorra del tros del torrent que tothom anomenava “la bassa’l Mas” i com s’havien utilitzat les runes de l’antic forn públic, que durant anys havia funcionat als baixos de la Casa de la Vila, tot per estalviar-se uns diners en materials. Ara mirava el nou edifici i no podia evitar de sentir-se'n satisfet.

Finalment arriba la comitiva, amb la música de l’orquestra. Les autoritats són felicitades per tots els veïns i les veïnes. Davant d’ells s’alça el primer edifici dedicat, únicament, a servir d’escola per als nens i nenes del poble de Llorenç del Penedès. Molts dels presents veuen en aquest edifici la fi de molts maldecaps, però aquell és un dia de festa i queden enrere les preocupacions passades. El mestre, el Sr. Vicenç Calpe, i la mestra,   la Sra. Antònia Borràs, saluden les autoritats de forma molt formal i procedeixen a visitar les instal·lacions.

Es tracta d’un edifici senzill, sense grans floritures, funcional, però amb un cert encant clàssic. S’hi poden diferenciar dues aules, la dels nens i la de les nenes,  a les quals s’hi accedeix per dues portes. En mossèn Gimbert beneeix les dues aules amb l’aigua beneïda i després és el torn del discurs de les autoritats, que tothom escolta expectant.

El primer a parlar és el secretari de l’Ajuntament, en Pau Ràfols. Està un xic nerviós, perquè li toca llegir la memòria de l’acta que ha portat a la construcció d’aquell edifici tan important. És la part més avorrida de tot el festeig, però tothom l’escolta atentament. Seguidament, els toca el torn als nens i les nenes que, encara que no ho sembli, són els veritables protagonistes de la festa, i tot seguint les instruccions dels seus mestres canten i reciten poesies davant de les autoritats allà presents. Seguidament, el mateix governador i l’inspector elogien la feina ben feta del consistori i, finalment, li toca dir unes paraules a l’alcalde, en Josep Mestre i Tutusaus.

L’alcalde deixa clara la voluntat que aquell edifici havia de ser per sempre, i que era un símbol de glòria per a la localitat que l’ha ajudat a aixecar. El moment més emotiu va ser quan el mateix alcalde va elogiar la feina ben feta de l’anterior batlle, en Joan Romeu Mestre, que va ser l’iniciador del projecte.

En Joan Romeu és el blanc de mirades plenes d’elogi i d'admiració. En aquell moment, se sentia emocionat i agraït. Encara recordava quan aquell dijous, 11 de maig del 1922, reunit en sessió municipal, havia decidit iniciar el projecte de construir un edifici per albergar les escoles de Llorenç. Al cap d’una setmana el mestre d’obres ja presentava el projecte i el pressupost. La construcció tenia un cost de 13.000 pessetes i aquest va ser un dels principals problemes amb què es va trobar el pobre Joan. Com a alcalde que era, sabia que el municipi no es podia permetre gastar tants diners i, per tal de no cobrir la població amb impostos, va decidir fer una emissió pública i voluntària d’accions de 100 pessetes al 6% anual, amortitzables al cap de tres anys i mig. Aquesta idea en un principi no va prosperar i ell mateix va comprar la majoria de les accions.

Això no obstant, tot i les dificultats, l’exalcalde es podia sentir satisfet, ja que era un espai necessari. Abans els nens anaven a escola a una casa al número 9 del carrer Nou, que havia estat propietat del Sr. Pau Andreu Viñas, més conegut com a Pau del Castell, per la qual es pagava un lloguer de 90 pessetes a  l’any, mentre que les nenes anaven a escola a una casa que era propietat d’Antoni Miquel Mestre, més conegut com a Anton dels Arcs, situada al número 6 de la carretera, per la qual es pagaven 100 pessetes a l’any. Aquelles cases no estaven en condicions i el 1903, en una visita, l'inspector d’Ensenyament ja havia fet un toc d’atenció per les males condicions higièniques, sanitàries i educatives dels locals, i reclamava millores a l’Alcaldia.

Quan el 1915 en Pau del Castell va dir que necessitava la casa per a ús particular, l’Ajuntament es va veure obligat, l’any següent, a comprar per 3.500 pessetes dos edificis, un a la plaça García, núm. 1, i l’altre al carrer García (on actualment hi ha la plaça de la Vila), propietat del veí de Santa Oliva Josep Bolet. La cosa no va millorar quan l’Anton dels Arcs també va reclamar la casa on anaven les nenes. La situació ja era insostenible, ja que els nens es trobaven sense lloc per rebre els seus estudis, i va ser aleshores que en Joan va decidir fer aquella construcció que avui inauguraven.

Ara la festa s’estava acabant, l’alegria es palpava a l’ambient i tot eren encaixades de mans, abraçades, rialles i felicitacions. Mirat amb l’experiència, els més grans del poble comentaven en veu baixa els grans problemes de les escoles a Llorenç. En temps de gana i pobresa era difícil que els pares t’obliguessin a anar a escola; calien mans per treballar al camp -va comentar un vellet- i els mestres hi havien d’anar al darrere, i per això es va crear la Junta Local de Primera Ensenyança cap al 1857, formada per membres de l’Ajuntament, el capellà, el mestre i alguns pares que es dedicaven a vetllar per l’assistència dels nens a l’escola.

Però no tota la problemàtica era l’assistència a l’escola -replicava un altre home gran cordant-se la jaqueta-. Recordo que calia pagar el sou als mestres i no eren precisament barats; podien arribar a les 2.500 pessetes, mentre que el pressupost municipal per aquells anys, parlo del 1872, era de 4.000 pessetes. Davant d’això, l’Ajuntament es va rebel·lar contra la Junta Provincial d’Institució Primaria al·legant que no podien fer-se càrrec d’aquest pagament. Va presentar dos recursos que van ser desestimats i, això no obstant, el mateix governador va multar l’alcalde amb 17 pessetes i 50 cèntims i als regidors, amb 7 pessetes i 50 cèntims.

Per no oblidar lo del mestre Ramon Ferré Miquel -apuntava un altre home gran que havia estat molt atent a la conversa- recordo que era el 1881 quan es va queixar a les institucions que la nova casa que li havien donat no era del seu gust, i el governador també va cridar l’atenció a l’Ajuntament. Quines penques!

Els comentaris d’aquells homes d’edat avançada deixaven clara que la problemàtica de les escoles a Llorenç del Penedès venia de molt temps enrere. La creació d’aquell edifici semblava posar fi a molts d’aquells maldecaps, però la realitat era molt diferent.

El 1931, la Segona República va suposar un canvi important, ja que els nens i les nenes podien estudiar junts en una mateixa aula i les classes es podien fer en català, cosa que va perdurar durant tota la Guerra Civil (1936-1939). El mestre, el Sr. Fernando González Bonet, va tenir cura de l’ensenyament dels nens i nenes durant aquest complicat conflicte, i  només fou substituït durant el curs 1939-1940 pel Marcel Ràfols Sicart. Després de la Guerra, els nens i les nenes van tornar a separar-se i el castellà es va tornar a imposar en l’ensenyament.

Als anys cinquanta quedava molt enrere la celebració d’aquella inauguració del 1923. Ara sorgia un nou problema: la massificació de nens i nenes a les dues aules, ja que en un mateix espai hi podia haver 80 nens i nenes de diferents edats. Els més menuts havien de buscar-se un altre lloc; els parvularis van fer un recorregut per diverses ubicacions, com l’antic cafè de la societat cultural i recreativa, a l’antic forn de pa de la Cooperativa, en una pista d’estiu on actualment es troba La Cumprativa i, fins i tot, a la casa del mateix secretari de l’Ajuntament.

Anys més tard, als anys setanta va haver-hi una clara intenció de millorar la qualitat de l’ensenyament dels nens i nenes de Llorenç, que es va veure traduïda en la implicació dels pares  per crear l’Associació de Pares i Alumnes, que va iniciar el projecte de la construcció de la nova escola Les Cometes. El 1978 hi havia una nova celebració en el mateix edifici: ara es convertia en la nova Llar d’Infants que adquiria un nou nom, El Nieró. Aquell edifici, del qual tothom se sentia orgullós el 1923, va començar a acollir els plors, els jocs i les rialles de moltes generacions i, no només això, sinó que les seves parets van albergar un Consultori Mèdic i s'hi van arribar a fer misses mentre es feien les reformes de l’església.


Tanmateix, en passar per l’antic edifici de la Llar d’Infants, cal veure-hi la voluntat d’un poble de donar un ensenyament de qualitat. Aquest any 2012, vuitanta-nou anys després de la seva inauguració, l'edifici El Nieró deixarà d’albergar els infants del nostre poble. Un nou espai més modern, amb més capacitat i millors serveis situat a la zona de les escoles suposa, una vegada més, la intenció de l’Ajuntament de Llorenç del Penedès d’apostar per un ensenyament de qualitat en el nostre municipi. 

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CUGAT. IVORRA. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré amb el fons de l’església parroquial d’Ivorra, adv0ocada a Sant Cugat, en la recerca d’informació, llegia que el 15 de juny de 1780 començaren les obres de construcció de l'actual església, sota la direcció de Francesc Pons, constructor del palau episcopal de Solsona, aprofitant les restes de l'antiga construcció. Fou consagrada dos anys després, l'1 de juny, pel bisbe de Solsona Rafael Lasala i Locela (1773-1792), que n'havia impulsat la construcció.


La pàgina de l’ajuntament , ens diu que val la pena visitar l’església parroquial de Sant Cugat (1782), reconstruïda en estil barroc al segle XVIII. S’hi conserven la imatge romànica de Santa Maria d'Ivorra (segle XIII) i el reliquiari gòtic del Sant Dubte, una de les millors obres d'orfebreria religiosa del segle XV.

L’església constitueix un dels millors exemples d'arquitectura religiosa d'època barroca a la Segarra.

Ens hauria agradat accedir a l’interior, a Ivorra – com per arreu dissortadament – la mancança de preveres, i la davallada de població, fan aconsellable – llevat dels horaris de celebracions litúrgiques – tancar les esglésies amb pany i forrellat.

No podia accedir a la consulta de patrimoni Gencat, imagino que el ‘clima electoral’ es tradueix en la pràctica de tota mena de barrabassades contra la Generalitat de Catalunya.

lunes, 14 de septiembre de 2015

CAPELLA DE SANT MIQUEL ARCÀNGEL DE MONTPALAU. RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

El Ramon Sunyer publica una fotografia de la capella advocada a Sant Miquel Arcàngel, al carrer homònim de Montpalau, avui terme de Ribera d’Ondara, a la comarca de la Segarra.


La descripció ens diu que es troba sota can Vidal, i que l’edifici havia estat convertit en magatzem agrícola i s'ha restaurat fa pocs anys.

La capella fou construïda i/o refeta l'any 1902 segons indica un carreu a la part alta de la façana principal, sota l'espadanya.

Té portal adovellat de punt rodó i un òcul. A la façana lateral hi ha dues finestres ogivals, una d'elles geminada.
Can Vidal és la casa pairal dels Vidal, i el lloc on va néixer i viure Ramon Vidal Trull, fundador del sindicat agrícola de Cervera i de la comarca l'any 1919.

Sant Miquel Arcàngel, el Princep de les Milícies Celestials, ha tornat a Montpalau, esperem de la seva fortalesa davant del maligne, el ressorgiment de la vida a la Segarra.

CAPELLA DE SANT COSME I SANT DAMIÀ DE GOSPÍ. SANT RAMON. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

El Pau Pinyot i l’Isidre blanc publiquen unes fotografies de la capella de Sant Cosme i Sant Damià de Gospí, al terme de Sant Ramon, a la comarca de la Segarra.

La descripció ens diu que es tracta d'una petita estructura religiosa de planta rectangular en la que predomina el mur, tenint tan sols una petita obertura rectangular a la banda dreta del temple que permeti l'entrada de llum natural, que interiorment és una finestra en esqueixada, a l'estil romànic. La coberta és a dues aigües i amb un campanar d'espadanya d'un sol ull (es tracta d'una estructura moderna consistent en dos pilars i un arc de mig punt sobre el qual hi ha una petita creu metàl•lica).

L'aparell constructiu dels murs és totalment irregular, fet de pedres sense treballar i de diferent grandària, per la qual cosa originàriament devien estar totalment arrebossats.

La façana mostra un arc escarser resseguida d'una motllura pintada d'un color rosat, per sobre la qual i amb lletres del mateix color trobem escrit CAPELLA DE SANT DAMIÀ I SANT COSME. De mitja porta en amunt està arrebossada de color blanc i la resta de color gris.


Els murs interiors són actualment de pedra vista, ja que a primers d'aquest segle XXI es va treure l'arrebossat. El mur de l'absis és recte i penjades en un petit repeu hi ha les imatges dels sants Cosme i Damià.


El sostre és d'arcs ogivals quatripartits, amb medalló centrals, els nervis dels quals es recolzen sobre sis mènsules.

Els arcs estan pintats de blanc i els nervis i les mènsules d'un groc marronós. Aquest sostre interior correspon a la reforma feta al segle XIX, quan els aires neogòtics dominaven en l'arquitectura catalana.

Es va construir a tocar de la carretera que uneix Sant Ramon i el poble i fora del nucli urbà. Les successives reformes han afectat la seva estructura original, de manera que es fa difícil la seva datació, però molt probablement correspon a una obra d'arquitectura religiosa popular del segle XVII.

Sant Cosme i Sant Damià van ser dos germans metges cristians, cèlebres per la seva habilitat en l'exercici de la seva professió i per la seva costum de prestar serveis desinteressadament. Els dos germans van ser torturats, cremats vius i, com van sobreviure , van ser decapitats per ordre de Dioclecià cap a l'any 300 d. C. La devoció als dos germans va ser una de les més esteses a partir de la segona meitat del segle IV.

L'espasa de la qual la tradició assegurava ser la que va intervenir en la decapitació dels màrtirs, coneguda com espasa de Sant Cosme i Sant Damià o espasa d'Essen, va ser originalment un regal al rei Otón III, entorn de l'any 914 d. C., i avui es troba exposada, dins de la seva funda recamada d'or, en la càmera del tresor de la catedral de Essen a Alemanya. A la fi del segle XV apareixen a la ciutat les primeres manifestacions documentades del fervor religiós que l'objecte despertava, atribuït a la inscripció que resava en ella: Gladius cum quo decollati fuerunt nostri patroni (l'espasa amb la qual els nostres patrons van ser decapitats), així com als ornaments i figures del gòtic tardà que mostrava la banda que cenyeix la beina. La Relació de Relíquies d'Essen, del 12 de juliol de 1626, registra l'espasa amb el número 55 com Gladius sanctorum Cosmae et Damiani. Com relíquia, va ser portada ceremonialment en nombroses processons d'aquella època.


La religiositat que desperta la relíquia a la ciutat de Essen ha estat tal que, tot i la Reforma i els canvis polítics, l'espasa figura en l'escut de la ciutat des de l’any 1473, any de la primera constància documental de la seva presència.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 13 de septiembre de 2015

MEMÒRIA DE L’ESCOLA PARROQUIAL DE SANT GUIM DE FREIXENET. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

L’Angel Pueyo Palacio, m’explica que l’edifici de l’escola parroquial, que dirigia aleshores Mn. JOAN BÒRIA POMÉS ( Sant Joan de Pallerols , 2-04-1988 + Sant Pere dels Arquells, la nit del 26 al 27 d’agost de 1936 ) Tinent-Vicari i mestre de Sant Guim (Estació) i el vicari mossèn Jaime, encara existeix, estava al costat esquerra de la Casa Consistorial , a la cantonada més propera a l’església parroquial del Sagrat Cor, a la primera planta hi havia la rectoria, i la vivenda dels sacerdots.
http://www.bisbatvic.com/documents/CausaMartirs7_000.pdf


Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Les doctrines feixistes que enalteixen el paper de les ‘elits’ , tenen un efecte corrosiu, sobre valors humans tant bàsics, com la dignitat, la honestedat, el desig de justícia,... , encara avui en tenim clars exemples en l’actuació d’algunes de les forces politiques ‘hereves’ d’aquell regim dictatorial.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.