sábado, 21 de julio de 2018

LES ESCOLES DE POLINYÀ AL VALLÈS OCCIDENTAL ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA ON EREN?.

La pregunta és senzilla; on estava l’escola pública de Polinyà abans de la dictadura franquista?.


El cens de l’any 1857 ens diu que hi havia 444 veïns, en aquella època els càlculs relatius a l’esperança de vida, es feien per terços, un terç d’infants i joves, un terç d’adults, i un terç de persones grans. Això llevat d’error ens dona 148 persones en edat/disposició de rebre formació/educació.

Donem per suposat que l’església catòlica, apostòlica i romana, formava almenys una part d’aquest grup; l’educació era - i és – la millor manera de fer créixer la Parròquia. Altrament, a Catalunya, si ho recordeu els de més edat, a les persones que ajudaven al sacerdot a l’altar se’ls coneixia com ‘escolà’ , o sigui el que va a l’escola.

Hi havia de ben segur però, alguna escola pública i/o privada; no he pogut trobar CAP PERSONA que me’n sàpiga donar raó, i les dades del cens a darreries de l’any 2017 ho expliquen força, 8.383 habitants. A Polinyà és més difícil trobar una persona nascuda a la Vila, almenys amb pares i avis, també nascuts a la població, que trobar un trebol de quatre fulles.

El creixement exponencial és una eina perfecta per ‘esborrar la memòria’.

L’experiència però, ens diu que ‘ haberlas aylas’, o sia que si coneixeu algú que ens sàpiga donar raó, us ho agrairem infinitament.

https://prezi.com/m6amlsytrpfm/la-guerra-civil-a-polinya-historia-local-i-memoria-historic/

Polinyà, Catalunya us hi agrairan.

jueves, 19 de julio de 2018

CAPELLA DE SANT JOAN ‘ DESCONEGUT’ DE FIGAROLAS/ FIGUEROLES. SEVA.OSONA. CATALUNYA

A la pagina del Consistori de Seva trobava ; http://www.seva.cat/index.php/turisme/llocs-d-interes

Es troba a poca distància del mas Figarolas, enfilada en un serradet al nord –est de la masia.

Va ser edificada pel rector de Seva, Mn. Joan Figarolas – ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercataunya@gmail.com del cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs d’aquest prevere - per aquest motiu està dedicada al seu patró. Ens agradarà concretar l’advocació de Sant Joan, el Baptista ?, l’Evangelista ?,... .També s’hi venera sant Marc i per aquest motiu la parròquia del poble hi va en processó per les lledànies, el 25 de març. També s’hi ha venerat recentment la Mare de Déu del Roser.



La capella està construïda teòricament entre el 1570 i el 1586 tot i que en el seu interior hi ha una inscripció del 1611.

Patrimoni Gencat NO EN PARLA d’aquesta capella, i fa referència a la torre de defensa del segle XVI , que té una capella a la seva base. La capella de sota la torre té un angelot a la porta d´ entrada, i la torre de defensa és de tres pisos.

Josep de Cabanyes – dels que ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern i lloc i data de naixement traspàs - retratava la casa per l’Estudi de la Masia Catalana l’any 1930, i no feia esment de la capella -, tampoc jo mateix dissortadament, quan repetia aquella imatge advertia cap senyal d’aquesta capella.



Malgrat la canícula, i donada l’absència de dades ‘publiques’, l’ajuntament de Seva no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i tampoc – i aixó quasi és de Jutjat de Guàrdia – d’un Cataleg de Masies, no hi ha altra opció que demanar dades al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín).

Per als catalans, el patrimoni i la seva CORRECTA documentació son un imperatiu ètic

Fent via fins a Figueroles/Figaroles, trobava la capella de Sant Antoni de Pàdua, de la que també, també, hi ha força dades a completar.

Seva té feina a fer, oi?.

domingo, 15 de julio de 2018

CASA DEL FRANCISCO PERMANYER SALLENT. ‘ EL MILIONARI’. SENTMENAT, VALLÈS OCIDENTAL. CATALUNYA

Tenia ocasió de retratar els jardins i els exteriors de la casa del Francisco Permanyer Sallent, ‘ el Milionari’ quina peripècia vital de ben segur li agradaria saber a moltes persones, sentmenatenques i de la resta del món.



Està clar que la casa i els jardins no els va dissenyar ‘ el desconegut’ – autor de la major part dels edificis de Catalunya, segons les dades que es salvaven de l’expurgo del període franquista i de la inèrcia perniciosa de les autoritats ‘ democràtiques’. Ens agradarà tenir noticia de l’autor/autors a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com




Em cridava l’atenció la presència d’imatges religioses, Sant Antoni de Pàdua, a la porta principal de la casa, una rajola mutilada potser de Sant Jordi, i una imatge de la Mare de Déu.






El jardí és una meravella.


Mentre recollia imatges sentia com assajaven el grup Contrapunt. Obrir els jardins a la ciutadania és una excel·lent iniciativa del Consistori sentmenatenc.

Està bé, molt bé, sortir a conèixer món, això sens dubte eixampla la ment; no però, per això hem de deixar de gaudir de les moltes meravelles que l’acció d’algunes persones, la història i/o la natura, ens ofereixen a casa nostra.

viernes, 13 de julio de 2018

QUE EN SABEU DEL MONTANYÀ. SEVA. OSONA. CATALUNYA

L’enciclopèdia catalana dedica una entrada al Valentí Leiro i Paz ( Pontevedra, 1932 — Seva, Osona, 7 d’abril de 2011), al que es reconeix com el promotor de la urbanització el Montanyà, l’hotel i la major part dels equipaments.

Sembla que el seu traspàs, o al menys el seu enterrament es produïa a Granollers :
https://www.rememori.com/314417:valentin_leiro_paz
http://el9nou.cat/valles-oriental/actualitat/mor-als-79-anys-lempresari-de-la-construccio-valenti-leiro/

Fill d’un picapedrer, l’any 1944 arribà a Catalunya amb la seva família, que s’instal·là a la masia del Rieral, entre Aiguafreda i Tagamanent, on començà a treballar amb el seu pare.

Al cap d’uns anys adquirí una pedrera pròpia i creà les empreses Xemeneies Leiro, que esdevingué una de les primeres del sector a l’Estat, i més tard, Pedra Natural Leiro, de materials de construcció. Posteriorment l’empresa derivà cap al sector hoteler, la restauració i l’immobiliari.
L’any 1973 obrí un restaurant, El Muntanyà (Seva), que fou l’inici d’un ambiciós complex urbanístic, residencial i esportiu. Amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) fou inaugurat El Muntanyà II, habilitat com a subseu olímpica d’hípica.



Creà, a més, les empreses immobiliàries Urbisnau i Eurolar 2000.

Fou també alcalde de Tagamanent entre els anys 1968 i 1979. Membre destacat de l’Associació d’Empresaris Gallecs de Catalunya, el Govern gallec li concedí la Medalla de Galícia (1993). L’any 2006 obrí l’hotel balneari Aguas Santas a Ferreira de Pantón (Lugo).

L’any 2002 rebé la Medalla del Turisme de la Generalitat de Catalunya.

El complex tingué ‘dies de glòria’ :
https://www.sport.es/es/noticias/barca/johan-cruyff-descansa-montanya-5922230
http://www.publico.es/actualidad/barca-vuelve-entrenarse-montanya-lugar.html

El visitàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926) i l’Antonio Mora Vergés, el dia 12.07.2018, i hem de dir que en general les instal·lacions es mantenen correctament. Ens va semblar però, que per aquestes dades estiuenques hi havia ‘poca activitat’.

https://www.naciodigital.cat/osona/noticia/46713/inversors/estrangers/compren/complex/hoteler/montanya/seva

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o castellardiari@gmail.com de l’autor del projecte de la urbanització, de l’hotel, la capella de la Mare de Déu de Montanyà,...; constatar que Seva, com tantes i tantes poblacions catalanes no disposa d’un catàleg de Patrimoni en línia, és decebedor.

EL PATRIMONI IMMOBLE NO IDENTIFICAT DE LES BORGES DEL CAMP. TARRAGONA. CATALUNYA

M’arribava fins al Forn de la Carretera, edifici del que m’agradaria tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , del seu promotor i del seu autor, noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs...


Retratava també un edifici a les Borges del Camp, face to face quasi, amb la Torre Sans, m’expliquen que es tracta del xalet del Banús propietat d’aquesta família tarragonina.


La seva construcció és anterior al conflicte bèl·lic que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà.

L’edifici va ser confiscat pel Comitè.

Amb la victòria dels sediciosos revoltats, els Banús recuperen el xalet d'estiueig.

Un membre d’aquesta família, l’Esteban Banús Fernández , va ser l’alcalde de Tarragona, des del 01.02.76 fins el 18 d’abril de 1979.


Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor, i de l’autor d’aquest edifici, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,...

Mas d'en Comte
http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/borges-del-camp-les/mas-d-en-comte
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=9399

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor, i de l’autor d’aquest edifici, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,...

MAS DE LES TORRES

http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/borges-del-camp-les/mas-de-les-torres
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=9401

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor, i de l’autor d’aquest edifici, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,...

Reus va ser una ‘potència’ pel que fa als arquitectes que endegaran el Modernisme, el Noucentisme,..., costa de creure que aquests edificis magnífics s’aixecaven per mans anònimes, oi?.

L’ESTANYOL I EL CAMP DE GOLF DEL MONTANYÀ. EL BRULL. OSONA. CATALUNYA

Ens arribàvem fins al terme del Brull, a la comarca d’Osona, el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 )i l’Antonio Mora Vergés, anàvem fins a l’Estanyol, masia existent a la baixa Edat Mitjana amb importants reformes fetes en el decurs dels segles XVIII i XIX. Actualment forma part de les instal·lacions del club de Golf del Montanyà.



Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció; masia de grans proporcions formada per tres cossos, el més antic dels quals presenta reminiscències d'un gòtic tardà. El cos principal consta de planta, dos pisos i golfes, i té la façana principal al sud, tot i que també s'hi pot accedir des del nord. A aquest cos hi ha un edifici adossat a la part de ponent, de planta quadrada i dos pisos, en el qual es pot veure un doble nivell de galeries al primer i al segon pis. Hi ha restes d'un segon cos afegit al sud, actualment ensorrat, i , finalment, podem veure-hi un pou adossat a l'exterior de la façana nord. Com a conjunt, l'Estanyol se'ns mostra com una casa de grans proporcions i d'aire senyorívol.

Desconèixer el patrimoni històric, artístic i/o natural de Catalunya, és sens dubte ‘pecat’ per als catalans. I, malgrat la relativització del ‘pecat’ per a l’església catòlica, apostòlica i romana, pensem que deixar-se l’Estanyol cal considerar-ho com pecat greu.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/06/el-brull-el-paratge-de-sant-marti-osona.html
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/07/sant-jaume-de-viladrover-el-brull-osona.html
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/07/el-brull-osona-casa-despiritualitat.html
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/05/mas-casademunt-el-brull-osona-catalunya.html
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2015/05/mare-de-deu-de-les-prades-esglesia-de.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2018/07/fossar-del-brull-osona-catalunya.html
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/05/castell-del-brull-osona-catalunya.html
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/05/edifici-de-lajuntament-i-antigues.html

Hi ha més a ‘viure’ al Brull, feu un racó a la vostra agenda aquest estiu per a comprovar-ho.

Ah!, el topònim ‘estanyol’ és del tot descriptiu, 'estany petit’, i com quasi tot en aquest món, heu d’intentar ‘mirar-ho’ amb les ‘ulleres temporals’ que li corresponen.

miércoles, 11 de julio de 2018

TENIU DADES DE LA CASA ON HI HA EL FORN DE LA CARRETERA?. LES BORGES DEL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Feu-nos seguir les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Any de construcció

Promotor. Nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, si fos el cas.

Autor. Nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, si fos el cas.


https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Baix_Camp#Les_Borges_del_Camp

figura en aquesta relació la TORRE SANS, identificada com SANTS. Construcció modernista enjardinada, construïda el 1911, considerada com la finca d'estiueig més bonica de la vila. http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/borges-del-camp-les/torre-sans


Mateu Sans, mestre d'obres amb altres treballs a les Borges -com la reconstrucció de la cúpula de l'església parroquial de l'Assumpció- va projectar la torre per al seu fill Jaume Sans Ferran, amb l'ajut de l'altre fill, Eduard, també mestre d'obres.

L'edifici s'ha mantingut intacte: els jardins amb els passejos i el sortidor, la façana amb la torre, i els interiors, un petit museu del Modernisme amb els seus mobles, pintures, motllures, vitralls i arrambadors ceràmics ben conservats. De planta rectangular amb la cara ampla a la façana, dos pisos, soterrani i golfes, l'element més visual de l'edifici és la seva torre conoïdal.

Recoberta de trencadís verd que s'esfuma en grocs i ocres, està sustentada sobre quatre arcs torals i peraltats que formen un mirador, protegit per la barana de pedra treballada que corona la façana. Les llindes de portes i finestres són de pedra treballada, excepte la coronella de les golfes, i el parament és encoixinat amb una sanefa de flors esgrafiades sota el ràfec. És de planta quadrada, de dos pisos d'altura. La coberta amb terrassa a la catalana, està rematada exteriorment per una línia de balustres que estan separades per una pronunciada cornisa de la resta del cos de l'edifici i constitueixen un punt d'interès. També són destacables el templet, aixecat sobre la terrassa i format per quatre arcs semicirculars que recolzen una finíssima cúpula cònica, recoberta exteriorment per ceràmica vidriada de color verd. Els buits de les façanes laterals són simètrics; els de la central s'ordenen simètricament sobre el pòrtic d'accés situat a la part central.

No però, una torre que hi ha quasi al davant, on llueix una majòlica del Mare de Déu de Montserrat, com en el cas de la casa que aixopluga el forn de la carretera en agradarà tenir noticia de :


Any de construcció

Promotor. Nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, si fos el cas.

Autor. Nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, si fos el cas.

No serem una Nació, sense donar compliment a detalls bàsics com aquests. Arreu de Catalunya l’amnèsia social té caràcter de pandèmia.

sábado, 7 de julio de 2018

ROCABRUNA. SANTA MARIA D’OLÓ. EL MOIANÈS.

L'industrial sabadellenc Joan Gorina i Sanz, cunyat de l’ arquitecte, Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965Balcells, , li va encarregar la conversió d'un mas documentat des del segle X i que havia estat abandonat el 1785.

La visió grandiloqüent de Gorina fa que l'encàrrec tingui format de castell que Balcells va fer en una barreja d'eclecticisme i modernisme.
El castell té una petita capella neogòtica dedicada a Sant Jordi.

Casal situat a uns 12 metres de l'antic mas de Rocabruna, amb el qual s'hi uneix mitjançant un corredor alçat fet en pedra. El casal, de planta més o menys quadrada, és construït en pedra, combinant la calcaria grisenca amb l'arenisca vermellosa. La construcció, que simula un castell, és de tres plantes i té la coberta a quatre vents, amb cúpula central. La façana principal queda tancada mitjançant dues torres, la de llevant una mica més alta que la de ponent (que imita el romànic). El centre de la façana presenta dues grans balconades sospeses per columnes ornamentades amb capitells on s'hi troben esculpits animals rapinyaires i decoracions florals. A totes les cares de l'edifici s'hi veuen elements neoromànics, neogòtics, modernistes, i altres elements característics de l'arquitectura eclèctica. L'interior, avui buit, és centrat per una gran escala de pedra picada, que acaba imitant un claustre. La llum hi ve donada per una cúpula ornamentada amb vitralls.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/08/rocabruna-el-somni-den-joan-gorina-i.html

Als Gorina els substituirà Saad Bin Abdul Al Saul, príncep de l'Aràbia Saudita, i més tard en una operació ‘rocambolesca’ passa a mans de criminals internacionals.
http://www.lavanguardia.com/sucesos/20150918/54435336613/operacion-mossos-vic-olost-santa-maria-d-olo-blanqueo-capitales.html

Rocafort i Rocabruna, com altres propietats de la ‘Vall dels Reis’, viuen en la opacitat que atorga ‘ la propietat privada’.

Vull pensar que Sant Feliuet de Terrassola continua en bones mans.

miércoles, 4 de julio de 2018

PATRIMONI DE SABADELL. LA CASA NOGUÉS I/O SEGALÉS AL CARRER DE GRÀCIA. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATAUNYA

Havíem endegat el Diari de Castellar del Vallès, que més enllà del nom, pretén posar en valor el patrimoni històric i/o natural de Catalunya. Dit això no us ha de semblar estrany que acostumi a portar sempre al damunt la petita Canon IXUS.

Havíem arribat – com és bona i catalana costum – un xic abans de l’hora que teníem visita mèdica, i feia temps retratant l’edifici que fa cantonada als carrers de Gràcia , 133, i d'Escola Pia ,38-40.

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Patrimoni Gencat en diu; habitatge unifamiliar cantoner situat a l'eixample dels Escolapis. Està format per doble cos i dividit en planta baixa i dos pisos, coronats a la cantonada per una torratxa de planta quadrada que marca la organització en dues façanes. Les solucions ornamentals presenten un gust modernista on s'han fet servir elements d'estil gòtic en l'emmarcat de les finestres. A més, hi ha ceràmica vidrada policroma amb ornamentació de tipus geomètric en la zona que separa la torratxa del pis. La decoració s'estructura a partir de la utilització de l'estuc.

La façana es divideix en zones delimitades per petites cornises que responen a l'alçada de les plantes, d'aquestes es destaquen amb major alçada el segon pis. Destaca el treball de la balconada, tractada com una balustrada, en la que s'utilitzen elements vegetals seguint formes ondulants que es van repetint a manera de mòduls. La coberta del casal és a dues aigües, desguassant aquestes a les façanes que donen al carrer i als interiors.

Un primer projecte que es va fer l’any 1892 preveia construir una filera de cases al carrer de l'Escola Pia; en el següent projecte (1899), de l’arquitecte Enric Fatjó i Torras (Sabadell, 1862 - ?, 1908) només es preveu la casa Nogués.

Existeix una fitxa d’aquest edifici a : http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/114-A.htm

No sabia trobar la de l’edifici que acull l’Escola Estel, a la cantonada superior, si en teniu informació, sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia. Antonio Mora Vergés

La casa es coneix com NOGUÉS o SEGALÉS, deixo una pregunta a l’aire, hi ha alguna relació amb la torre SEGALÉS de Castellar del Vallès ?.

En tot cas ens agradarà tenir noticia del promotor, nom cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o castellardiari@gmail.com

lunes, 2 de julio de 2018

CASA PERE COMPANY MOLINS. BARCELONA

El Victoriano Torres Bermudez, publica una fotografia sense especificar data ni autor de la casa Pere Company Molins, al xamfrà dels carrers Casanova i Buenos Aires.


De la casa trobava; l’any 1911 el senyor Pere Company i Molins va realitzar l'encàrrec a Josep Puig i Cadafalch de construir una casa xalet en el solar del districte de Gràcia que havia adquirit la seva esposa, Maria Company i Puig, l'any anterior.

Entre 1901 i 1911 Puig i Cadafalch construeix un seguit d'edificis d'arrel rústica i amb influència secessionista a mena de residències unifamiliars per a la classe alta. Aquestes cases, entre les que es troba la casa Pere Company, es caracteritzaven per les seves façanes d'estuc blanc i interiors clars.

És considerada la primera obra de l'"època blanca" de Puig i Cadafalch, en què l'arquitecte de Mataró va introduir influències de la Sezession vienesa als seus projectes.

L'edifici, originàriament aïllat i voltat de jardí, ocupa una peculiar cantonada en angle recte, sense xamfrà, a l'extrem nord del solar. Per tal d'assolellar la façana al jardí, Puig hi fa una utilització primerenca d'un llenguatge que pot ser qualificat de noucentista, emparentat tant amb formes de tradició popular i barroca com amb obres dels sezessionistes vienesos Wagner i Olbrich, tot mantenint el tret modernista de l'acurat disseny dels elements constructius i decoratius.

Poc temps després de la seva construcció, cap al 1920, la família Company va vendre la casa a la senyora Dolors Catarineu Ferran , que demanà un projecte de reforma i ampliació a l'arquitecte Ennric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931) .

La façana del carrer Casanova es va continuar mimèticament, perllongant el sòcol de pedra i decorant les noves finestres amb reixats de forja del mateix estil; també es va perdre la porta de servei i la possibilitat de voltar l'edifici.

A la mort de Dolors Catarineu l'any 1928, la casa va passar als seus fills, propietaris de Manufactures Rosal. Durant els anys següents i fins a la seva venda el 1940 al doctor Melcior Colet i Torrabadella i Adelina Giménez i Camaló, la casa va patir noves modificacions.

Melcior Colet i Torrabadella [ Barcelona, 1898 – 1994] http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=LJI

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/10/ermita-dels-sant-reis-castellbisbal.html

La casa continua dempeus: https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Pere_Company

Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956), arquitecte; Santiago Marco Urrútia (Tarragona, Tarragonès, 1885 — Barcelona, Barcelonès, 1949) , decorador; reforma: Joan Bassegoda Nonell (Barcelona, 9 de febrer de 1930 - ibídem, 30 de juliol de 2012

No trobava cap dada del promotor Pere Company i Molins, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

sábado, 30 de junio de 2018

LA FONT DE BAIX, O LA FONT BAIXA. L'ESPLUGA DE FRANCOLI-.LA CONCA DE BARBERÀ, TARRAGONA. CATALUNYA

La Font de Baix o Font Baixa, rep l’aigua dels mateixos corrents subterranis que la Font Major. El 1852 l’Ajuntament hi bastí una font monumental de caire neoclàssic amb les pedres i pilastres procedents d’un petit templet que hi havia a prop del monestir de Poblet dedicat als màrtirs d’Alzira.

La Font de Baix consisteix en una llarga paret de carreus, que forma un semicercle. Dues columnes llises rematen els extrems i així mateix hi ha dues figures en forma de gàrgola que sobresurten de la llisa estructura.


Havia de ser coronada amb una capella de Santa Anna que no es va fer mai, sí que es va col·locar una imatge de Santa Anna en un lateral pròxim a la font. La imatge, de fusta, fou enduta per l’aiguat de Santa Tecla. Recuperada, romangué a la Font de Baix fins l’any 1936 en què fou destruïda.

http://www.esplugadefrancoli.cat/media/upload/arxius/POUM/2015/04.Cataleg%20de%20bens/Cataleg%20de%20bens.%20Memoria-Normativa.pdf

L’OBLIDAT I INNOMINAT CINEMA DE L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA.

En la meva darrera visita a l’Espluga de Francolí, tenia la percepció – espero que equivocada – de que la població ha entrant en un impàs, o fins en una recessió.



http://www.esplugadefrancoli.cat/media/upload/arxius/POUM/2015/04.Cataleg%20de%20bens/Cataleg%20de%20bens.%20Memoria-Normativa.pdf

Ens agradarà saber dades de la seva història, quan es va fer, qui en va ser el promotor, qui l’autor,.. , esperem noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 25 de junio de 2018

SOCIETAT ANÒNIMA DE FIBRES ARTIFICIALS [SAFA]. ALLÒ QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia a : http://www.elpuntavui.cat/economia/article/18-economia/990455-el-fil-de-blanes-es-trenca.html

Blanes no tenia encara 5.000 habitants quan es constituïa el 13 de desembre del 1906 – dia de Santa Llúcia - la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA), en constituir-se la Sociedad Española de Seda Viscosa, i que es va fer gran l’any 1923, quan ja s'havien iniciat les obres de la factoria de fil químic que es va instal·lar a tocar de la Tordera; van triar emplaçar-la a Blanes, la vila on s'acaba o comença la Costa Brava i desemboca la Tordera, va ser perquè, com recollia la premsa del moment, “l'aigua és abundant i neta, està exempta de sals perjudicials i és ideal per a la fabricació de seda artificial”. A més, hi afegia que el preu del sòl era molt barat, els impostos de producció, menors que a Barcelona i també que gràcies al port i l'estació de tren, l'indret estava molt ben comunicat.

Les actes fundacionals recullen que quan el 14 de setembre del 1923, a París, es va nomenar el primer consell d'administració, Álvaro Figueroa y Torres Mendieta, (Madrid, 9 d'agost de 1863 - 11 d'octubre de 1950) comte de Romanones, cap del Partit Liberal i antic primer ministre a Madrid, el va presidir. El van acompanyar noms de prosàpia com Joan Ventosa i Clavell (Barcelona, 7 de març de 1879 - Lausana, 17 de agosto de 1959, persona molt propera a Francesc Cambó Batlle (Verges, 2 de setembre de 1876-Buenos Aires, 30 de abril de 1947), líder de la Lliga Regionalista, Alfredo Bauer de la Banque Rothschild, o els germans Vila Marquès (Josep (1874-1963) i Fidel), hereus de Josep Vila i Soler, el primer fabricant català de seda artificial, que van ser nomenats consellers delegats.

L'octubre del 1923 es van iniciar les obres, el 15 de novembre del 1926 es va posar en marxa la factoria amb quatre màquines de filar, un any més tard es produïen 800 quilos diaris de fil viscosa i el 1933 ja s'arribava a les 1.300 tones l'any. El treball fix va atraure pagesos i pescadors de Pineda, Malgrat, Calella, Lloret i Tordera, la qual cosa va tenir incidència directa en el creixement d'una vila que es va trobar com el nombre d'empleats de la SAFA augmentava de manera exponencial –400 el 1926, 775 el 1930, 1.000 el 1935– i feien créixer la demografia, ja que dels 5.000 habitants que tenia Blanes el dia de la inauguració es va passar a 6.600 el 1936.


Font. Arxiu Municipal de Blanes

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats per general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, , els bombarders trimotors Savoia Marchetti de l'aviació mussoliniana que tenien la base a Mallorca i donaven suport als franquistes, van intentar derruir l'estació de tren i la SAFA. L'espionatge nacional i la quinta columna asseguraven que era una fàbrica d'armes i les esquadrilles feixistes no van respectar ni el fet que fos de propietat francesa, ni que tingués les teulades pintades amb el blau, el banc i el vermell i va patir agressions continuades, entre les quals destaca la del dia de Sant Pau i Sant Pere (28 de juny del 1938), que la va tocar de ple –tenia una plantilla de 1.200 persones–, i va provocar nou morts i més de quaranta ferits.

La victòria dels nacionals va donar un nou impuls a l'empresa. Reconstruïda per presoners polítics en règim d'esclavatge, el 1953 –catorze anys després de l'acabament de la guerra– i gràcies a la llicència cedida per la companyia nord- americana Du Pont i obtinguda per mediació de Rhodiaséta, (integrada al hòlding Rhône-Poulenc), la col·laboradora europea que era la matriu tècnica de la fàbrica blanenca, els seus responsables van aconseguir l'autorització per fabricar la fibra de poliamida de niló que es va comercialitzar sota la marca Meryl, un producte que per la seva qualitat es va conèixer entre els experts com “el fil de Blanes”. Bufava el vent a favor i així el 1959 va fer un altre pas endavant quan la britànica Imperial Chemical Industries (ICI) li va atorgar l'autorització per explotar la patent del polièster que es va comercialitzar amb el nom de Tergal.

L'èxit de la factoria va venir acompanyada de l'arribada d'una nova immigració, provinent de les zones rurals espanyoles, homes que un cop establerts a la vila es trobaven com cada mes se'ls descomptava una part del sou per amortitzar les despeses de viatge que l'empresa els havia avançat i, si volien trobar sostre a Blanes, es veien obligats a hostatjar-se en pensions barates – a El Molino se n'hi van arribar a encabir més de 300 –. Treballadors, joves, valents, que quan aconseguien aixecar una mica el cap, ells mateixos es feien una casa als barris perifèrics impulsant un urbanisme caòtic i salvatge.

El cens de Blanes en acabar el conflicte bèl·lic era de 6.361 veïns l’any 1940, 7.039 l’any 1950, 9.492 l’any 1960, 16.020 l’any 1970, 20.178 l’any 1980.


La Siseta Comas Rovira, publica una fotografia que data en els primers anys de la dècada dels 60

Al desembre de 1989, SAFA perdia definitivament el nom i passava a ser Rhône Poulenc Fibras, el fet comportava una reorganització de les activitats de la multinacional i també de la fàbrica de Blanes.

Des d’aleshores la fàbrica ha viscut un calvari, que curiosament no ha tingut cap incidència en la demografia que ha continuat creixent, 25.632 veïns al cens de 1990 i fins als 38.813 a darreries del 2017.

No trobava cap dada de l’autor del complex fabril, ens agradarà tenir-ne noticia a l’emal coneixercatalunya@gmail.com

Les persones que treballaven a la fàbrica, tenen de ben segur imatges i dades que tenen sens dubte interès històric. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’emal coneixercatalunya@gmail.com

http://www.blanes.cat/oiapdocs.nsf/7a30c2cb653b6e64c12565d80046a4c3/013ff8b51ce7fed7c125717300418173/$FILE/CAPITOL%202%20-%20Estudis%20previs%20-%20Criteris%20i%20objectius-POUM%20Blanes.pdf

viernes, 22 de junio de 2018

EL PATRIMONI QUE – ENCARA - NO ESTÀ EXPLICAT. EL FORN. SU. RINER. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

El sostre demogràfic de Riner s’assolia al cens de 1857 amb 801 habitants, l’any 2017 tancava amb 262.

A Su viuen aproximadament el 20% dels veïns, la data fa pensar en una població al segle XVIII al d’entre 160 i 200 persones.

l’edifici del Forn va ser construït a finals dels anys 40 del segle passat, com a forn del poble, sobre l’antiga casa de cal Farré.

https://www.hostaldesu.com/qui-som

En aquella anys, Riner mantenia encara un cens de més de 500 persones.

Als anys 60, per poder atendre estiuejants que venien amb ganes de passar uns dies tranquils i agradables en un entorn magnífic, vam transformar en fonda les antigues estances de què disposava l’edifici. En aquells anys la població ja es situava per sota dels 500 habitants.

Durant aquest anys, hem anat adaptant i millorant els serveis tant de la fonda com del restaurant amb el bon fer de l’Anna, de la Imma i de la Paquita.

Su, Riner, el Solsonès, Lleida, Catalunya, tenen i mantenen – encara – un riquíssim patrimoni històric i/o artístic, que val a dir s’explica poc, i sense gaire entusiasme.

En la nostra darrera visita, aprofitàvem per recollir- novament - imatges de Sant Tomàs de l’Avellanosa, i del Santuari del Miracle; trobareu però una llarga llista de llocs interessants a coneixercatalunya.blogspot.com



Per als catalans la nostra nació és de obligada visita, només així entrarem – si som bones persones – al Regne el Cel.

miércoles, 20 de junio de 2018

TENIU DADES DE LA FÀBRICA DE FARINES SANTA ANA?. CARDONA. EL BAGES. CATALUNYA

Tornava a Cardona i constatava que l’edifici magnífic de la fàbrica de farines Santa Ana, aixopluga avui una botiga del grup Guissona. El boinder evoca un modernisme de primera hora.


Cardona tenia un cens de 4.660 persones l’any 1857 , i es tancava l’any 2017 amb 4.728 habitants, entremig d’aquest 160 anys, ha passat quasi de tot, fins a calgut desviar el riu Cardener, sembla que per l’estultícia d’un enginyer maldestre.

Podia accedir al interior del fossar – de clara inspiració segarrenca - , i retratava la figura del Crist de la Bona Mort, i una imatge amb un hàbit talar, que no puc identificar.




Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail. com del promotor i de l’autor de l’edifici de la fàbrica de la farinera Santana, i confirmació de l’advocació de la capella del fossar, i de la imatge amb hàbit talar

Ho demanarem a cardona@cardona.cat , i us preguem que també vosaltres els cardonins ho feu, la memòria històrica és feina DE TOTS ELS CATALANS.

IN MEMORIAM DEL QUE HAVIA DE SER ‘PONT NOU’ DE CARDONA. EL BAGES. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) amb el que resta de l’estructura del que havia de ser el PONT NOU, i que un cop inacabat s’acabarà coneixen com el PONT EL DIABLE. Si s’apliqués aquest sil·logisme a l’obra pública, potser s’hauria de rebatejar el REINO DE ESPAÑA, com EL REGNE DEL DIABLE.


Quan a la història ‘Oficial’ , llegim a la pàgina de l’Ajuntament; situat a la banda nord de la vila, al pas del riu Cardener, la construcció d'aquest pont inacabat s'inicià en el decurs de la primera meitat del segle XIV a instàncies de la vila, amb la voluntat de substituir el de Sant Joan, inundable amb les riuades estacionals del Cardener.

Això explicaria que inicialment se l'anomenés com el pont nou, per passar després a dir-se del Diable. Tanmateix, restaria inacabat. Dels quatre o cinc arcs que constaria el projecte, es van construir els dos centrals i els arrencaments dels extrems.

Les dues arcades mesuren 59,25 metres de llargària, tenint la més gran 25,50 metres de diàmetre, 24,30 d'alçada i 1 de gruix, mentre que la menor mesura 15,80 metres de diàmetre, 21,50 d'alçada i 1 de gruix. La profunditat dels pilars és de 5 metres.

Trobava dades que semblen confirmar aquesta ‘versió’, la primera dada del pont és del 28 d'octubre del 1424 quan, reunits en un concili l'arquebisbe de Tarragona, els bisbes de Lleida, Girona, Urgell, Tortosa i el patriarca de Jerusalem, van manar que quatre nuncis anessin a aplegar almoines per l'obra d'aquest pont en les parròquies de les diferents diòcesis.

En aquest document consta que el comte de Cardona, Joan Ramon Folc I (3 de gener de 1375 - 11 d'abril de 1441) i la universitat de la vila, davant el perillós pas que representava el Cardener pels romeus que d'arreu anaven al Monestir de Montserrat, la Basílica del Pilar de Saragossa i Santiago de Compostel·la, es van adreçar a l'esmentat concili perquè els fidels ajudessin amb les seves almoines a la construcció del pont.
També dades que semblen desmentir-ho ; no hi ha consens si els dos arcs del pont són fruit del fet que l'obra és inacabada o que una crescuda sobtada del Cardener s'endugué la part que manca.

Pau Piferrer Fàbregas (Barcelona, 1818 – 1848) , i Francesc Pi i Margall (Barcelona, 20 d'abril de 1824 - Madrid, 29 de novembre de 1901) recullen una explicació popular segons la qual els ducs de Cardona construïren el pont amb l'objectiu de fer pagar pontatge, fet que hauria indignat els cardonins, que haurien enrunat la part que manca com a mostra de rebuig.

Hom creu que el pont del Diable podria haver tingut uns cinc o sis arcs.


S’observen encara -i en recollim imatges- els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra (bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau). El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col·locava la clau i tot el conjunt quedés ben situat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua

SANT TOMÀS DE L’AVELLANOSA. L’OBLIDAT DE RINER. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Havíem fet un llarg recorregut el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés, que ens portaria entre altres indrets ‘oblidats’ a l’antiga parròquia de Santa Maria d’Aguilar de Sunyer dels Cavallers, a Gargallà, integrat avui a Montmajor, a la comarca del Berguedà. Retratava a Cardona, el mal dit Pont de Diable – com estranyo al Manuel Navas Ortiz, membre de l’Arxiu de Cardona, i amic entranyable -, i la fàbrica que aixopluga avui una botiga de Guissona, i de la que des de l’Ajuntament de Cardona, no me’n havien sabut dir qui en va ser el promotor, i qui l’autor, no excloc aquí al maligne, expert – com tothom sap – en el sector de la construcció. La restricció per accedir en vehicle fins al interior del nucli de Cardona, desaconsellava quedar-nos a dinar, i seguiríem fins a Su, on trobaríem el Forn obert i ens atendrien meravellosament.


Abans de la tornada, visitava l’esglesiola de Sant Tomàs de l’Avellanosa- un altre oblidat – i advertia en el seu petit fossar, una làpida de marbre, amb una llarga llegenda que malgrat els estris tècnics ‘ zoom’ no podia llegir, ens agradarà saber que hi diu a l’email coneixercatalunya@gmail.com


El Josep Olivé Escarré continua tenint ara la mateixa il·lusió en la seva ‘Volta a Catalunya’, com el dia que la iniciava. No serà ell tampoc però, profeta a la seva terra, vegeu :

Jenny Llopis Garcia

Administrador · 1 de junio a las 7:57

Està prohibit l'Spam. Com administradora del grup us recordo que tots els posts que no tinguin res a veure amb Santllu, seran esborrats. Som Sant Llorenç, no Castellar.
😉

martes, 19 de junio de 2018

IN MEMORIAM DE L’ANTIC CASTELL I ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D'AGUILAR DEL SUNYER DELS CAVALLERS. GARGALLÀ. MONTMAJOR. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Reprodueixo de la Enciclopèdia Catalana; prop de la masia del Sunyer dels Cavallers, hi ha les restes de l’antic castell d’Aguilar, lloc esmentat ja al segle XII (podio de Aquilario) amb l’església actualment també arruïnada de Santa Maria d’Aguilar del Sunyer, que havia estat sufragània de la del Pujol de Planès (i més tard de Gargallà), edifici romànic primitiu, probablement del segle XI, amb un campanar que havia aprofitat una de les torres del castell.

L’església era parroquial durant els segles medievals, al final del segle XVII o el començament del XVIII però , fou abandonada quan es va construir un nou edifici barroc d’una sola nau amb sagristia, que va ser remodelat l’any 1833.

Els amics de Wikipedia diuen , al segle XVI hi ha la primera notícia documental de la masia, tot i que segurament aquesta era anterior. Els propietaris tenen documentació des del segle XVI, amb la que van realitzar l'arbre genealògic. No obstant, la construcció actual del Sunyer d'Aguilar és una obra del segle XVIII que centra un nucli històric molt important, les restes de l'antic castell de "Podio Aquilano", amb les ruïnes de l'església romànica de Santa Maria d'Aguilar, així com l'església del segle XVIII i la primera masia, esdevinguda després, masoveria i actualment abandonada. Hi ha dues llindes a l'interior de la casa que mostren reformes fetes al segle XVII (1647 i 16-), una època en què el Sunyer d'Aguilar va esdevenir una de les cases més importants de Gargallà.

El Sunyer d'Aguilar està relacionada directament amb el castell d'Aguilar que està documentat des del 1183 i quines runes es confonen amb les de l'antiga església de Santa Maria d'Aguilar. Aquesta territoris pertanyien a la Vall de Lord històrica i eren del Comtat d'Urgell i del Bisbat d'Urgell i més tard es van integrar a la Batllia de Cardona. El llinatge dels Aguilar es van originar en aquest castell i al segle XIV van formar la Baronia d'Aguilar i tenien una casa senyorial a Cardona. Aquesta baronia posseïa els termes d'Aguilar, Hospital (Cal Bisbe i altres que passaren a Correà i Catllarí.

Miquel Gibert i d'Aguilar fou el senyor d'Aguilar durant el segle XVI i vivia a Cardona.

El 1719 el senyor d'Aguilar vivia a Perpinyà i era marquès.Ens agradarà tenir més dades, nom, cognoms, marquesat,... a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En l'actualitat, els propietaris són la 16a generació amb el cognom Sunyer i tenen cinc masoveries: cal Planes d'Aguilar, cal Gep, Mardorells, Claranès i l'Hostal Vell.

Correspon a la primera església del Castell d'Aguilar, avui també aterrat i difícilment identificable entre les ruïnes. L'estructura de l'església, de nau petita, està coberta amb volta de canó i amb un absis a llevant.


L'aparell és molt desordenat, amb blocs de pedra de diferents mides. Resten visibles entre les runes, l'arc triomfal, els vestigis d'una finestra, el massís campanar de planta rectangular que possiblement pertanyia al castell , i un absis interessant, més baix que la nau.

El lloc de "Aquilaro" "Podio Aquilario" és esmentat ja el segle XII, dins la documentació d'aquest castell actualment enrunat.

Aquesta església fou antigament sufragània de Sant Esteve del Pujol de Planes i més tard depengué de l'església de Sant Andreu de Gargalla, totes dues parròquies del terme de Montmajor.

domingo, 17 de junio de 2018

L’ENGINYER

Al llarg de la vida tenim ocasió de conèixer persones molt diverses, el temps – el millor dels mestres – m’ha fet veure que s’ha de defugir dels apriorismes, com dels partits i persones no demòcrates – dissortadament molt nombrosos per aquests verals, oi?. - ; això de la política sempre, sempre, sempre, ens fa perdre el fil, uff!.

Recentment topava – literalment - a un home que no escolta perquè està convençut que ho sap tot, vaig intuir que en realitat NO SABIA ESCOLTAR, i que per això volia imposar la seva voluntat, em vaig imaginar com devia ser haver de treballar i/o conviure amb persones com ell, i se’m va eriçar els pocs cabells que conservo encara al cap.

El tema de conversa era del tot baladí, i s’advertia clarament que no el dominava, quan li vaig exposar les raons en que fonamentava la meva posició, em va dir per tota contesta; jo sóc enginyer !


L’educació em va fer callar la resposta escaient, doncs em sap molt de greu, l’acompanyo en el sentiment!. I em vaig limitar a callar.
Ell però, insistia – i em consta que ho continua fent – en saber de TOT, i de saber-ne MÉS que ningú.

Quasi, quasi, quasi, em va treure de polleguera. Imagino que el meu àngel de la guardià, la Mare de Déu de l’Ajuda, i tot el cor celestial, em van fer callar, i donar per acabada la ‘conversa’.

Tinc entre el col·lectiu d’enginyers MOLTS i BONS amics, i malgrat aquesta topada no canviaré la meva percepció vers ells.

Tinc clar que d’agricultura, ramaderia,..., millor fer-se aconsellar per pagesos i/o ramaders, si us cal posar portes i/o finestres, adreceu-vos a un fuster, a un pintor si li convé un repàs a la casa, i si la cosa va de menjar adreceu-vos a un restaurant de fama acreditada. Desconfieu de qualsevol que en matèria d’agricultura, ramaderia, fusteria, pintura, cuina ,.., us dóna com a TOTA garantia, l’afirmació; jo sóc enginyer !

viernes, 15 de junio de 2018

CASA DEL POBLE. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

No trobava cap dada de l’autor d’aquest edifici que acull avui la seu d’ERC

http://locals.esquerra.cat/blanes/article/90825/us-convoquem-a-lacte-de-lliurament-del-i-guardo-bru-centrich

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=blanes&page=3

El Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955), em feia arribar unes fotografies , i m’explicava que l’edifici conegut com la Casa del poble dóna a dos carres, un es el Passeig de Dintre on esta la Plaça de les Passeges, o Plaça de la Verdura, l´altre es al Passeig de Mar amb el nom de Passeig Cortills i Vieta.

Patrimoni gencat en diu ; edifici de planta baixa i tres pisos, que comunica amb tres carrers, com són: la façana principal al Passeig de Dintre; cantonada al Passeig de l’hospital i la façana del mar al Passeig Cortils i Vieta. Es tracta d’un espaiós immoble de línies noucentistes i amb tota una sèrie d’elements ornamentals d’inspiració clàssica. Disposa d’un entaulament amb formes corbes que recorda molt a l’estil modernista que tant havia arrelat en la vila.



Pel que fa a l’escut de l’entitat, que enguany celebra el seu centenari, ubicat com a coronament de l’edifici, també hi apareixen escrites les paraules igualtat, llibertat i fraternitat, en concordança amb l’escultura femenina de la Marianne – tradicional personificació de la República, i heretada dels francesos- ubicada en l’entaulament de les dues façanes respectivament.

En la façana, trobem la porta flanquejada per dues columnes estriades, coronades amb uns capitells jònics les volutes dels quals són àmpliament emfasitzades i accentuades. En el primer pis, hi ha una finestra central geminada, separada també per una columna de capitell amb volutes. En el segon pis, hi trobem un gran balcó central de pedra, amb finestres a cada costat i amb decoració sobre la llinda. Al pis superior hi ha una galeria, amb set finestres de mig punt separades per columnes.

Ens trobem en definitiva davant d’un estil noucentista, embotit de neoclàssic, ja que els elements ornamentals recorren sovint, amb els pilars jònics, a l’ordre clàssic, i també fent referència al modernisme, perquè així ho recorda la coronació de l’edifici.

Per trobar els orígens de l’actual Casa del Poble de Blanes, cal remuntar-se a la dècada de 1850, concretament amb la figura clau del seu propietari original com era

El seu primer propietari va ser l’Agustí Vilaret i Cendrich (Blanes, 1820 – 1903) l’any 1834 va emigrar a Puerto Rico on treballà com a administrador de les haciendas Verdaguer i Aurora, a Guayama. Es casà amb Maria Massó i Soler i el 1852 va participar en l'Exposició Agrícola de Madrid, on mostrà un enginy per produir sucre.

L’any 1859 adquirí una casa senyorial a Blanes i el 1862 va retornar amb tota la seva família. El 1865 va adquirir Mas Ferrant, des d'on es dedicaria a la producció de vi.

L’edifici, emplaçat aleshores al número 26 del passeig de Mar, gaudia d’una situació privilegiada, en un sector que serà l’escollit per la majoria d’americanos i per algunes de les famílies benestants blanenques i d’estiuejants per a construir-s’hi unes modernes i funcionals residències.

Durant la dècada dels anys seixanta adquirirà diversos immobles a Guayana.

l’adquisició més important feta per l’Agustí Vilaret i Cendrich , va ser la compra del Mas Ferran de Blanes. A les vinyes d’aquests terrenys, emplaçats a la falda de les muntanyes de Santa Bàrbara i de Sant Joan, hi va realitzar el seu important treball d’investigació i elaboració de vins escumosos, essent pioner en la utilització dels nous invents tecnològics i obtenint un gran coneixement en les diverses exposicions universals i mostres de vins en les que va participar.

Fou un dels primers xampanyistes de l’estat espanyol i s’envoltà de acreditats especialistes. La seva mort, ocorreguda a Blanes el dia 1 de setembre de 1903, comportà l’arrendament de les caves a Demissy, Miquel i Cia. de Palafrugell tres anys després.

Finalment, el 1923, seran venudes al comerciant francès Emile Deplasse que les vendrà aquest mateix any a la societat barcelonina Fortuny Hermanos. Aquí comença una nova etapa de les prestigioses caves Mont-Ferrant, deslligada ja de la família Vilaret.
http://www.diaridegirona.cat/economia/2013/08/08/propietaris-del-celler-parxet-compren/629791.html
file:///C:/Users/Usuario/Downloads/diaridegirona_22nov%20(1).pdf
La Casa del Poble, nascuda l’any 1905 i que va tenir el seu primer emplaçament en uns locals del carrer de la Muralla, agrupava a les persones ideològicament d’esquerres i amb esperit republicà. Les seves activitats culturals i polítiques, un cop instal·lats en el nou edifici, van augmentar considerablement.

El Cafè era la principal activitat de la planta baixa, que ocupava pràcticament tota la seva superfície i disposava de dos nivells. El primer pis era el destinat a teatre i a sala de ball. Gran part d’aquesta distribució va canviar radicalment després de la victòria dels sediciosos feixistes a la mal dita ‘Guerra Civil’ , quan l’edifici va ser confiscat per les noves autoritats franquistes i es va destinar a menjador del “Auxilio Social”.

Els ‘nous propietaris’ el van transformar en un centre per fer-hi reunions, per hostatjar a les persones addictes al règim i a treballadors d’altres regions que es traslladaven a Blanes.

El nom va experimentar un canvi substancial, oficialment era la "Residencia de Trabajadores Luis Rodríguez Ballou" la gent de Blanes però, el va batejar-la com la Pensió o l'Hostal del Duro, a causa del pèssim estat de conservació en que es trobava tot l'edifici - a nivell inferior a part de la planta baixa, la resta es trobava en un estat deplorable de semi-abandó, mentre que a nivell exterior, ambdues façanes es trobaven greument deteriorades-, com molt bé ho demostren les fotografies anteriors com la de la fitxa del servei del Patrimoni arquitectònic del 1982 o la del Consell Comarcal del 1998, es va decidir encarregar l’any 1999 a l'arquitecte Ferran Galvany Vilà, que realitzés un projecte d'estudi que avalués l'estat bastant catastròfic de l'edifici. Estudi d'altra banda, que servirà de patró per a la posterior rehabilitació integral protagonitzada pel mateix arquitecte, que va afectar a l'edifici en tot el seu conjunt, tant a nivell interior com exterior. El resultat de la intervenció va ser molt positiu i interessant, ja que l'arquitecte va saber dotar a l'edifici d'un aire juvenil i fresc, sense perdre de vista els seus orígens antics arrelats a la vila.

Ens agradarà tenir noticia del promotor i de l’autor - noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs - de l’edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Blanes, la Selva, Catalunya, us ho agrairan.

EL PORTAL DEL MONT. TESTIMONI D’UN BLANES QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

El Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955), em feia arribar unes fotografies del Portal del Mont, que m’explica està a la Plaça Verge Maria, on antigament venien el peix les dones dels pescadors, el veïns del poble coneixen aquesta indret com la Plaça del Peix.


Trobava un deliciós text signat pel Jordi Gonzalo, en el que documenta l’afirmació del Josep; la primera constància escrita de peixateries a Blanes es remunta al segle XVI. En concret a l'any 1545, quan en un document que fa referència a la construcció d'un desguàs residual entre el carrer Tapioles i l'actual carrer Ample hi deia que al començament del carrer hi havia una “taula peixatera”.

El punt de venda de peix més emblemàtic però, en la història de la ciutat i que molts blanencs recorden encara és Es Portal de la placeta de la Verge Maria. No es té cap constància des de quan es venia peix en aquest indret, però sí que se'n té referència documentada des de l'any 1768. És en un escrit notarial, datat el 10 de novembre d'aquell any, on es reclama un pagament per unes obres en una casa situada “al costat de la plaça del peix o de la Verge Maria de l'Arrabal”. Són informacions recollides en un estudi de Juli Baca i Vives (1917 - 2014 ) que es pot trobar en el darrer número de la revista Blanda, que s'acaba de publicar.

En el reportatge s'explica l'evolució d'Es Portal com a punt de venda de peix durant aquests dos segles. Per exemple, que a final del XIX les condicions eren tan insalubres que l'Ajuntament va decidir fer-hi unes voltes de pedra, amb taulells, també de pedra, fàcils de rentar. També es va recobrir i pavimentar amb ciment el terra, que fins aleshores era de sorra. En aquell moment es va mirar de limitar la venda de peix dins les voltes, però el 1923 es va haver de tornar a permetre posar peixateries al mig de la plaça, perquè l'arribada de la fàbrica SAFA va augmentar molt la població de Blanes.

Fotografia. Col·lecció Purificacion Navarro. Arxiu Municipal de Blanes

Les condicions sanitàries van acabar guanyat la partida a Es Portal, que va viure l'última jornada com a punt oficial de venda de peix l'1 de maig de 1969. Després d'uns mesos de caos, en què la venda es feia anàrquicament pels carrers, l'Ajuntament va buscar un local: l'antic celler de venda de vi de la família Brunet Casellas. I des del 2007 les peixateres són en un altre local, a la plaça dels Dies Feiners.

sábado, 9 de junio de 2018

DE LA PLAÇA DE LES ERES A LA PLAÇA MAJOR. SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ/ABANS LA SEGARRA JUSSANA.

Retratava als Josep’s, Josep Olivé Escarré, Josep Torras Prat, i al Sebastià Codina Padrós, a la Plaça Major de Santa Coloma de Queralt , antigament anomenada “Plaça de les Eres”; i el seu origen sembla ser l’espai que deixaren lliure els dos nuclis inicials de la població: la Pobla de Montpaó i la Vila Nova, que foren encerclats per una muralla en el segle XIV. Aquest fet va donar lloc a un espai protegit sense edificar on sembla que els habitants del poble batien les collites.


Entre els anys 1192 i 1215 un fort creixement demogràfic produí l’expansió del nucli urbà a redós de la Carlania i de l’església parroquial. Es formaren, entre altres, el carrer del Mig i el carrer Major deixant lliure l’espai central que donà origen a la plaça Major.

Situada al cor del nucli antic, històricament ha estat i és encara el centre de trobada de la vila.
Des del 1222, per privilegi de Jaume I, s’hi celebra el mercat cada dilluns.

Té forma trapezoïdal, molt irregular a causa de l'existència de l’antiga muralla del castell que ocupa el costat nord-occidental. La plaça va ser porxada des de molt antic com ho mostra un document del 1390. Cal destacar les balconades de ferro forjat (segle XVIII) que decoren alguns edificis.

També hi trobem la Casa de la Vila (segle XVIII), amb una façana feta de grans carreus quadrejats amb dues arcades de mig punt i centrada per l’escut de la vila.

A la part on s’estreny fins a arribar al portal de Cervera hi havia l’antic hospital de Santa Magdalena, documentat des del segle XIV , fundat però probablement a finals del XIII.


L’any 1922 ( primer feixisme, Dictadura de Primo de Rivera ) es va traslladar la façana gòtica al Pati del Castell.

L’any 1942 ( segon feixisme, Dictadura de Francisco Franco ) l’Ajuntament procedia a la pavimentació en formigó del centre de la plaça i, un any més tard, al 1943, s’hi va col•locar la Torre del rellotge, que va desaparèixer l’any 2001 ( democraciola parlamentaria ), quan es va procedir a formigonar tota la plaça a peu pla, com a conseqüència de construir un pàrquing subterrani.

El Josep Salvany Blanch, havia retratat Santa Coloma de Queralt i la seva Plaça Major l’any 1912

http://mdc.csuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Santa%20coloma%20de%20queralt/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/1


Del rellotge a la Plaça Major , en trobava una fotografia – sembla que propietat del Consistori municipal – que té dissortadament una resolució molt baixa.