domingo, 30 de abril de 2017

IN MEMORIAM DE L’ERMITA DE SANT ANTONI DE PÀDUA DE LA TORRE DE L’ESPANYOL. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Fèiem via entre cirerers curulls de fruita el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, la nostra destinació era l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, avui de titularitat municipal per donació de la VI Comtessa de la Torre de l’Espanyol, Carmen de Montagut Figuerol.



L’esglesiola custodiada per quatre xiprers, es troba situada al sud del nucli urbà, al peu de la muntanya del Tormo.
Patrimoni Gencat ens la descriu així; edifici de planta rectangular que consta d'una sola nau amb absis no marcat en planta. L'interior presenta la nau coberta amb una volta de canó dividida per un arc toral que es recolza sobre una pilastra. Entre l'arc i la pilastra hi ha una cornisa que envolta la nau, interrompuda a l'alçada de la fornícula, que és d'arc de mig punt i està situada a la zona de l'absis. Aquesta conté la imatge de Sant Antoni de Pàdua. La capella està coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. A l'exterior la fornícula sobresurt del mur i es recolza damunt d'un sòcol i un banc de pedra. Com a coronament destaca un petit capcer ondulant, al centre del qual hi ha el nom de "Sant Antoni" amb lletres de ferro. Sota d'aquest hi ha un òcul.Té un petit porxo obert en arc de carpanell que cobreix l'entrada. La porta d'accés és d'arc rebaixat adovellat que incorpora la inscripció "1861" a la clau. La construcció es troba arrebossada i pintada de color blanc.


Ens agradarà rebre a l'email coneixercatalunya@gmail.com un exemplar dels Goigs que es canten en aquesta ermita.

Em costava un xic fer la relació de les persones que han estat o son comtes de la Torre de l’Espanyol , títol concedit l’any 1833, durant la regència de María Cristina de Borbón-Dos Sicilias (Palerm, Itàlia ; 27 de abril de 1806 - Sainte-Adresse, França ; 22 de agosto de 1878) a Josep de Montagut i de Salvador, procurador i diputat a corts per Tortosa.

José de Montagut y de Salvador
. I comte (Tortosa, 1793- c.1855)

Rafael de Montagut i Felez. II comte ( 1823 + 1873 )
LA DARRERA FASE DE LA DESAMORTTIZACIÓ MADOZ A LA RIBERA D'EBRE (1858-1886)
http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaCERE/article/view/204955/291091

Antoni de Montagut Nougues . III comte ( ¿ + 1935?)

Rafael de Montagut i Ravanals. IV comte ( ¿ + 1988?)

Adolfo de Montagut y de Martí. V comte ( 1908 + 16.06.1988 )

Carmen de Montagut Figuerol. VI comtessa.

Per la data "1861" incorporada a la clau, pensem que el promotor d’aquesta ermita devia ser Rafael de Montagut i Felez. II comte ( 1823 + 1873 ), ja que al juny de 1864 deia tenir 42 anys; quan a l’advocació de Sant Antoni de Pàdua, es posava probablement en agraïment pel naixement del seu fill Antoni de Montagut Nougues . III comte

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com les vostres aportacions completant les dades exposades, els catalans tenim un ‘especial’ deure ètic en refer la memòria històrica.

sábado, 29 de abril de 2017

L’ABADIA DEL MAL DIT ‘PONT VELL’ DE NAVARCLES. SANT FRUITÓS DE BAGES. CATALUNYA

Escrivia sobre l’esglesiola de la fàbrica del mal dit ‘Pont Vell’ de Navarcles, al terme de Sant Fruitós de Bages l’any 2013, recordo que en aquells anys, els gossos encara es lligaven amb botifarres, i el coneixement públic de la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA era baix i/o inexistent per a moltes persones.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/02/sant-antoni-io-santa-llucia-de-la.html

Avui a l’edifici hi ha un local de restauració l’Abadia del Pont Vell.


Em permetien fer fotografies del interior.



Fotografia cedida pel Centre de Documentació de la Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)



Malgrat que en ocasions no ens ho sembla; no hi ha res nou sota el sol.

Una generació se'n va,
i una altra ve,
però la terra es manté sempre.
El sol surt, el sol es pon,
anhelant d'arribar al lloc
d'on tornarà a sortir.
El vent bufa de tramuntana,
ara es gira de migjorn;
dóna voltes i més voltes
i refà el camí que havia fet.
Els rius corren cap al mar,
i el mar no s'omple mai;
però els rius no cessen
d'anar sempre al mateix lloc.
Les paraules són pura rutina
i no val la pena de parlar;
l'ull no s'acontenta del que veu
ni l'orella del que sent.
Allò que ha passat tornarà a passar,
allò que s'ha fet tornarà a fer-se:
no hi ha res de nou sota el sol.
Quan d'una cosa diuen:
«Mira, això és nou!»,
segur que ja existia abans,
en el temps que ens ha precedit.
De les generacions passades
no en queda cap record,
ni en quedarà cap de les futures;
el seu record s'haurà esvaït
entre els qui vindran després.


Fan un cafè excel•lent, espero tornar properament per dinar.

No podíem continuar fins a Sant Benet perquè una esllavissada s’ha endut una part de la carretera, únicament s’hi podia accedir des de Navarcles.

Algú ens feia memòria de que ens trobem a la ‘província’ i no a la megalòpolis de Barcelona. Que el centralisme s’encomana més que la grip, ho tenim assumit des de fa anys. Fins ens atrevim a dubtar que la República Catalana pugui revertir aquesta situació.

domingo, 23 de abril de 2017

QUE EN SABEU DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE MÓRA LA NOVA ADVOCADA A LA MARE DE DÉU DEL REMEI?. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava la façana de l’església parroquial de Móra la Nova, advocada a la Marededéu del Remei.


Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció ; església de tres naus, les laterals més baixes que la central, amb absis semicircular. La nau central està coberta per un sostre pla dividit en cassetons decorats. Les naus laterals estan cobertes per voltes de canó amb llunetes, i s'obren a la nau central mitjançant arcs de mig punt sostinguts per columnes cilíndriques amb capitells d'estil corinti. L'absis presenta una volta semicircular, amb l'arc triomfal sostingut damunt pilastres quadrades amb les impostes motllurades, que enllacen amb una cornisa que recorre la conca absidal. Al seu costat hi ha la sagristia. Als peus del temple hi ha el cor, de molta alçada i sostingut per una volta rebaixada. La il•luminació del temple es fa mitjançant finestrals de mig punt situats a la part superior dels arcs formers que s'obren a la nau central. La façana principal presenta un portal d'accés rectangular emmarcat per dues pilastres que sostenen un entaulament motllurat, damunt del qual hi ha un timpà semicircular amb la imatge de la verge del Remei. Damunt seu hi ha tres finestrals allargats de mig punt amb gelosia. El parament està coronat per un frontó triangular motllurat amb una creu central. El campanar està situat al costat de tramuntana. És de planta quadrada, amb la coberta de quatre vessants i presenta dues filades superposades per cara, formades per tres obertures d'arc de mig punt cada una.

La construcció està arrebossada i pintada. L'interior està decorat per diverses pintures murals. Adossat a llevant de l'església hi ha un edifici destinat a les dependències parroquials.


Fotografia de Jacob Casquete. 2009

Llegia que fou bastida amb la col•laboració de tot el poble entre els anys 1954 i el 1955 – sense fer esment de l’autor del projecte, del que agrairem rebre’n informació a l’email coneixercataunya@gmail.com -. L'antiga església parroquial, de la que ens agradarà rebre’n almenys una imatge, fou destruïda com a conseqüència del conflicte bèl•lic que s’iniciava el 18 de juliol de 1936 amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República

M’explicaven – i no m’ho creia- que Móra la Nova no tenia escola abans de la dictadura franquista, el cens de l’any 1857, ens diu que hi havia una població de 1054 persones, de les que almenys un terç 351 estaven en edat escolar.
Fem recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista i curiosament amb menys població hi havia escola a la Torre de l’Espanyol, a García, a Vinebre,..., esperem la col•laboració dels moranovencs a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El patrimoni històric i/o artístic, és un dels millors actius per atreure al turisme, tant almenys com el patrimoni natural, l’exquisida cordialitat dels catalans, i la nostra gastronomia de reconeguda fama mundial.

Els politics ‘professionals’ no tenen cap argument per explicar l’oblit injustificable en que es troba, més de quaranta anys desprès de la mort del sàtrapa - la gran excusa que ho justificava tot – el patrimoni històric i/o artístic. Entenem que aquesta incúria constitueix un crim contra Catalunya

sábado, 22 de abril de 2017

QUE EN SABEU DE L’EDIFICI QUE ACULL L’AJUNTAMENT DE MORA LA NOVA?. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Veníem de retratar l’edifici que acollia les Escoles Públiques de la Torre de l’Espanyol abans de la dictadura franquista, i que localitzàvem gràcies a la l Carme Borras Sentis, a la que reitero aquí la meva personal gratitud.

M’aturava per retratar l’edifici entre mitgeres de planta rectangular, format per diversos cossos adossats dels que destaca el davanter, orientat al carrer Major que acull la Casa de la Vila de Mora la Nova, qualificat com d’estil noucentista que s’aixecava en les primeres dècades del segle XX. Cap dada de l’autor, ens demanarem informació al Consistori.


Patrimoni Gencat ens diu que presenta la coberta de teula de dos vessants i està distribuït en planta baixa i pis. La façana principal presenta dos portals rectangulars d'accés a l'interior, situats als extrems del parament, i decorats amb una peça a mode de clau. Al centre del parament hi ha dos grans finestrals rectangulars. Al pis, les obertures són rectangulars amb la part superior dels brancals motllurada. Als extrems, damunt dels portals d'accés, hi ha dos balcons exempts amb les llosanes sostingudes per mènsules i barana de balustrada. Els finestrals de sortida presenten el mateix motiu decoratiu que els portals de la planta baixa, i estan emmarcats per dues pilastres que sobresurten del coronament. Al mig del parament hi ha quatre finestres balconeres amb balustrada. El coronament de la façana combina les motllures semicirculars amb les esglaonades. La construcció està arrebossada i pintada.

M’explicaven que NO HI HAVIA ESCOLA a Mora la Nova en els anys previs a la dictadura franquista. Ho trobava força increïble tota vegada que al cens de 1857 consten 1054 persones, i 2.145 a l’any 1930.

Ens agradarà tenir imatges i dades dels edificis que acollien les Escoles Públiques, privades o confessionals a Mora la Nova abans de la dictadura franquista a l’email coneixercatalunya@gmail.com

També – posats a demanar,oi?. – de l’autor de l’edifici de la Casa de la Vila, i el de l’església parroquial advocada a la Mare de Déu del Remei.

Aquesta informació podeu fer-la arribar també a l’email ajuntament@moralanova.cat , els serà MOLT útil per confegir el Catàleg de Patrimoni

Posar ‘ llum’ sobre el Patrimoni històric de Catalunya, és una bona manera de ‘ fer país’.

Antonio Mora Vergés

jueves, 20 de abril de 2017

IN MEMORIAM DELS VOLUNTARIS DE LA CREU ROJA.

Els PRINCIPIS de la Creu i la Mitja Lluna Roja, Humanitat, Imparcialitat, Neutralitat, Independència, Caràcter Voluntari, Unitat i Universalitat, seduïen a moltes persones, dones i homes, que dedicaven una part del seu temps lliure, a fer menys feixuga l’existència de la ciutadania , sota un Regim dictatorial.



Ens sobtava – relativament – que assolida la ‘ democraciola’ , Leocadio Marín Rodríguez (Baeza, Jaén, 10 de novembre de 1942), socialista y presidente de la Cruz Roja española (1986-1990) signés un article al diari El Pais http://elpais.com/diario/1989/02/21/espana/604018807_850215.html

La reforma democràtica de la Cruz Roja Española

Les hemeroteques son plenes de queixes de persones, dones i homes, que se sentien ofesos, perquè un ‘professional’ de la política els/ens vulgues donar lliçons de democràcia.

TOTES les persones que vaig tenir el goig de tractar en els meus anys de voluntari a la ‘casa’, eren, son i seran sempre ‘NOVIOS DE LA VIDA’

Els anys posen tothom al seu lloc, els Partits Politics – de tots els colors – s’han vist - i es veuen - esquitxats per casos de corrupció.

Trobo a faltar un article de l’inefable Leocadio Marín Rodríguez, o d’alguna de les ‘plomes il•lustres’ dels politics ‘professionals’ que insisteixi en la imperiosa necessitat de :

La reforma democràtica del REINO DE ESPAÑA

miércoles, 19 de abril de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE LA TORRE GORINA DE SANT QUIRZE DEL VALLÈS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

El Joan Navazo Montero, amic d’infància, venia de visita el mati del dia 19.04.2017, i xerràvem llargament rememorant històries passades, la conversa ens portava a parlar de Sant Quirze del Vallès, de la masia de Can Barra, i de la Torre Gorina, que s’aixecava l’any 1888, probablement a instanciés de Josep Gorina i Pujol (Sabadell, juny de 1851 - 14 de gener de 1925 ) per un mestre d’obres i/o arquitecte del que ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com en els anys 1937 i 1938 va ser confiscada i utilitzada com escola pública del poble.


Ves per on incrementava les més de 1100 entrades a https://issuu.com/1coneixercatalunya amb aquesta escola ‘provisional’ de la Torre Gorina a Sant Quirze del Vallès anterior a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

martes, 18 de abril de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA A CAN BRUSTENGA. SANTA EULÀLIA DE RONÇANA. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

En el període 1936-1939 alguns edificis privats van ser confiscats, i entre altres usos van servir com escoles, aquest seria el cas de Can Brustenga a Santa Eulàlia de Ronçana, al Vallès Oriental, o el de la Torre Albagés a Sant Llorenç de Savall, al Vallès occidental.

Ambdós poblacions disposaven d’edificis escolars construïts feia pocs anys :

SANTA EULÀLIA DE RONÇANA

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/03/antigues-escoles-publiques-de-santa.html

SANT LLORENÇ DE SAVALL

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/05/les-escoles-publiques-la-postal-de-sant.html

De Can Brustenga n’havia publicat en més d’una ocasió :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/05/can-brustenga-de-santa-eulalia-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/02/la-capella-de-la-immaculada-concepcio.html

El Mapa de Patrimoni de Santa Eulàlia de Ronçana no fa esment a l’ús com escola que va ‘patir’ Can Brustenga.

El Joaquim Brustenga Etxauri, ho recull però, en el seu excel•lent treball DEL DANUBI AL TENES, en el que explica de forma planera la història dels Brustenga a Santa Eulàlia de Ronçana.


Està fora de dubte que no hi havia cap ‘ necessitat social’ darrere la decisió de confiscar Can Brustenga. Dit això, la casa va servir – de forma temporal – com edifici escolar, i aquesta circumstància , almenys per a mi, la fa mereixedora de figurar en el nostre inventari.

Abans de la dictadura franquista, LA MAJOR PART DE POBLACIONS DE CATALUNYA, incloses també les colònies, tèxtils, mineres, agrícoles, ... , tenien escola, pública, confessional o privada, volem recuperar aquesta part de la prehistòria de la humanitat ‘decent’.

La meva recerca - duta a terme amb els migrats interessos d’un treballador jubilat - em fa adreçar-me principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recuperació de les imatges i/o la història dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Si no apareix a https://issuu.com/1coneixercatalunya , entre les més 1100 escoles que tenim publicades, la del poble on vius i/o vas néixer, pregunta-ho a les persones d’edat que encara estiguin vives, i ens ho envies a coneixercatalunya@gmail.com i/o publica-ho a :
https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts


Sou pregats de fer-nos arribar imatges, i si en teniu coneixement les dades dels arquitectes que les aixecaven , tant d’aquestes, com de les que tingueu coneixement a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La memòria històrica es recuperarà NOMÉS si ho volen els ciutadans.

sábado, 15 de abril de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DEL COLL DE LA GUÀRDIA LADA. MONTOLIU DE SEGARRA. LLEIDA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant l’església de la Mare de Déu del Coll de la Guàrdia Lada, al terme de Montoliu de Segarra, integrada avui al fossar municipal.




Patrimoni Gencat ens explica que és un edifici de planta rectangular, d’una nau amb volta de canó, capçada a partir d’un absis semicircular, coberta exterior a doble vessant i disposa de ràfec de pedra i teula que ressegueix el seu perímetre. A la façana de migjorn s’obre la porta d’accés, d’arc de mig punt. També, a l’edifici, hi ha d’altres obertures, en forma de finestra de doble esqueixada al seu absis i una finestra cruciforme, a la façana de ponent. En aquesta façana trobem un campanar d’espadanya, d’un ull. A l’interior de l’edifici ens trobem que l´absis de la capçalera, amb coberta de quart d’esfera, s’obre a la nau mitjançant un arc presbiteral. Destaquem també la presència d’una capella semicircular buidada al mur de migjorn, al costat de l´absis de l’interior de l’edifici . L’obra presenta un aparell de carreuó o carreu segarrenc, ordenat en filades regular, tot alternant, una filada de carreu rectangular amb una alta filada de carreu quadrat.

Construïda a finals del segle XI o inicis del XII, hi ha notícies històriques tardanes d'aquesta església.
Al començament del segle XIV degué ser refeta o transformada, ja que al 1327 hi consten donatius i llegats a l'obra de Santa Maria del Coll.

L’esglesiola està situada a pocs metres del runam esfereïdor del castell de la Guàrdia Lada , i encara que integrada avui dins del cementiri del poble, hom pensa que en el seu moment va exercir alhora les funcions d’església del castell i de la població que es situa als seus peus.


La primera referència documental sobre el castell o fortalesa de la Guàrdia Lada està datada a l’any 1059. En origen el domini de la fortalesa era dels comtes de Barcelona, establert com a feu dels Cervera. El domini de la fortificació va anar canviant passant per diferents famílies de castlans. Segurament per aquesta raó, el castell donà lloc a un llinatge (Guàrdia o Guàrdia Lada), descendents dels Cervera.

Al segle XIII, Marquesa (filla de Ramon de Cervera i vídua de Guillem de Guàrdia Lada) va donar el castell a l'orde de l'Hospital. Aquesta orde fou cedida a diferents castlans.

Al segle XIX, amb l'abolició de les senyories, el castell deixà de ser propietat de l'orde de l'Hospital.

viernes, 14 de abril de 2017

IN MEMORIAM DEL DR. VICENTE LINO FERRÀNDIZ GARCIA I L’SCHOLA POPULARIS BOTANICAE A TIANA. EL MARESME

Trobava algunes dades de la biografia del Dr. Vicente Lino Ferrándiz García a :
http://www.amawebs.com/storage/docs/e39bu50dfje.pdf

RESUMEN CRONOLÓGICO:

• Nació en Orcheta (Alicante) el 22 de septiembre de 1893

• Hijo de D. Vicente Lino Ferrándiz Baldó, de oficio Sastre y Dª Ángeles García Berenguer. Era uno de los tres hijos del matrimonio.

• Sobre los 14 años es enviado a un Sanatorio del Lago Leman (Suiza) para tratarse una enfermedad pulmonar.

• Una vez curado (1913-1918) figura como alumno interno e inicia sus estudios de naturismo con el Dr.. Forest (que había sido discípulo del Dr.. Kellogg en el Sanatorio de Battle Creek Michigan. EE.UU.) en el Sanatorio de Gland (Vaud) en Suiza

• Después viaja a EE.UU. donde obtiene el titulo en la "Ácademy School of Naturopaty"

• 1918: Obtiene el titulo de "Maestro de Primera Enseñanza"

• 1919: Obtiene el titulo de "Practicante en Medicina"

• 1920: Utiliza por primera vez el término QUIROMASAJE para referirse al "masaje manual sin auxilio de aparatos mecánicos"

• 1923: Funda la Revista "SALUD Y VIDA". Revista sobre medicina natural (trimestral en un principio). En la actualidad "La Vanguardia" edita una Revista con el mismo nombre.

• Ejerce como practicante, masajista y naturista siendo denunciado por el "Sindicat de Metges de Catalunya". Fue multado e incluso conducido a prisión con su bata blanca y encarcelado.

• Para evitar denuncias cursa los estudios de medicina en las facultades de Gratz (Austria), Madrid, Barcelona y Zaragoza.

• Finalizó sus estudios para la licenciatura en Medicina en el año 1929

• La tesis de licenciatura al lado del Dr.. Gregorio Marañón fue: "Correlaciones endocrinas y alimentarias"
• 1931: Con 39 años presenta su tesis doctoral titulada "La peste bubónica en Barcelona" y con la calificación de sobresaliente obtiene el titulo de Doctor en Medicina y Cirugía.

• Casado con Dª Rosario Santiveri Margarit a principios de los años 30 (hija del célebre fundador de la "Casa Santiveri", D. Jaime Santiveri Piniés, 1ª en España en productos alimenticios, fundada en el año 1888). El Sr. Santiveri lo apoyó constantemente.

• 1933: Funda la Escuela Española de Quiromasaje en la C/ Mallorca n° 230 de Barcelona, aprobada por el Ministerio de Educación Nacional con el n° 109 -Comisaría de Extensión Cultural-. Su consultorio de Medicina Natural ya funcionaba en el número 236 de la misma calle..

Ens calen dades de l’SCHOLA POPULARIS BOTANICAE que fundava a Tiana – quan es va fer i, qui va ser l’autor de l’edifici, i quan i com va desaparèixer.




Fotografies publicades pel Josep Toffoli Carbonell a ‘Tiana, recuperant la història’. Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

• El matrimonio tuvo 4 hijos: Ángeles (fallecida trágicamente a los 2 años), Vicente, Ángeles (en recuerdo a la 1ª) y Santiago, éste último médico y continuador.

• 1940: Intensifica su prolifera labor formativa en Quiromasaje y Naturopatia

• En esos años él y Agustín Pedro Pons, también conocido como Agustí Pedro i Pons (Barcelona, 9 de mayo de 1898 - ibídem, 17 de marzo de 1971) eran los médicos de Barcelona -y tal vez de España- que más consulta tenían. Llegó a ser el médico de Barcelona que más contribución pagaba.

• 1959: Viaja a varios estados de EE.UU. y visita diversos hospitales de aquel país.

• 1973: El 9 de noviembre recibe un populoso homenaje en Barcelona por las Bodas de Oro de la Escuela Española de Quiromasaje al cumplir los 80 años.

• 1981: el 18 de abril, por una caída casual, sufre una fractura de fémur.

• 1981: El 6 de septiembre fallece en Barcelona a unos días de cumplir los 88 años


El Josep Maria Toffoli i Carbonell, excel•lent historiador i amic, em deixava un comentari al facebook ; l’enderroc de la casa es va dur a terme poc desprès de la mort del Dr. Vicente Lino Ferrándiz García ( Orcheta, Alacant, 22 de setembre de 1893 + Barcelona, 6 de setembre de 1981 ).

Va morir l’any 1981, i l’enderroc es produiria l’any 1982 ó 1983



jueves, 13 de abril de 2017

IN MEMORIAM DE SANT SALVADOR DE ROCABERTI. LA DONZELL D’URGELL. AGRAMUNT. LLEIDA

Ens arribàvem, per un camí de terra , el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés fins a Rocabertí de Sant Salvador, que fins a l’any 1970 estava al terme de la Donzell d’Urgell, i des d’aquella data - darreries de la dictadura franquista - s’integrava ‘ manu militari ‘ al terme d’Agramunt que té una superfície de 79,7 km², una mica més de la meitat de la comarca del Barcelona que amb 144,7 km², inclou les ciutats de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs

S’hi refereix únicament l’Enciclopèdia Catalana :

Antiga caseria del municipi d’Agramunt (Urgell), a l’E de la Donzell i a 5 km al N d’Agramunt.

És un petit llogaret (443 m d’altitud) format per un nucli de quatre o cinc cases que formen pinya al volt d’un reduït recinte només obert per llevant, avui deshabitades. Estigué vinculat, almenys des del segle XVII, amb la jurisdicció de la Donzell.

La seva església, advocada a Sant Salvador depenia de la parròquia de Sant Tirs d’Oliola.



El dia és clar malgrat que des del Pirineu ens arriba un vent fred que arrossegarà fins a la terra baixa un clam de Déu; maleïts els qui poden- ho evitar , han propiciat i/o permès l’extrema desolació i ruïna de gran part del patrimoni i històric i cultural de Catalunya !!!!!

Ens agradarà tenir noticia d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/A_1700/1724_SSalvadorRocaberti/SSalvadorRocaberti.htm

domingo, 9 de abril de 2017

IN MEMORIAM DELS EDIFICIS ESCOLARS DE MONTCLAR ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA

Quan començàvem a documentar els edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, teníem clar que el tema no suscitaria passions; als partidaris – que son molts encara – d’aquella dictadura, ja els està bé que el sàtrapa i el seu regim s’enduguin el mèrit de tot el que es va fer abans de la seva època de foscor, contràriament moltes persones que es tenen per democràtiques, no troben necessari reivindicar l’acció política de la Mancomunitat de Catalunya, i més tard la de la Generalitat de Catalunya durant el breu miratge de llibertat que va suposar la II República, enderrocada per la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco.

Deixem constància - cal fer-ho i és de justícia – que quan visitem els pobles i ciutats de Catalunya en la nostra recerca, trobem persones que ens manifesten el seu desacord amb la inacció dels seus representants politics pel que fa a recuperar la memòria històrica.

També hem deixat constància d’aquells batlles i/o regidors que han contestat els nostres missatges, facilitant-nos imatges i dades. Malgrat son dissortadament pocs, ens confirmen que no TOTHOM està en la política per fer diners.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant del Castell de Montclar, del que ens diu patrimoni Gencat ; edifici, fet de pedra ben escairada, presenta diversos elements defensius, com el talús, les torrelles dels angles, o bé el matacà central. El portal és format per grans dovelles. A la dovella central hi ha l'escut o blasó senyorial, i la data de 1635.


l'any 1970 l'edifici ha estat restaurat amb cura.

La jurisdicció de Montclar, que pertanyia al segle XIV a la família Ponts i al segle XVI als Guimerà, va passar per enllaç matrimonial (1686) als Despujol , marquesos de Palmerola.

L’any 1919, fou reconeguda la baronia de Montclar a favor de Josep M. Despujol i Ricart ( 1890 + 1979) , I baró de Montclar, VII marquès de Palmerola, VII comte de Fonollar, marquès de Callús.


M’explicaven que el castell era un dels llocs on s’havia impartit docència.


També en aquesta casa.


I en aquest indret que avui és miranda.

Regiones Devastadas
aixecava un grup escolar, ens agradarà tenir noticia de la data en que es feia, i del seu autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com



En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

L’educació a Catalunya és des de sempre una prioritat, recordeu que el primer significat del mot ‘ escolà’ , és ‘el que va a l’escola’; les rectories acollien als infants quan el ESTADO i/o el REINO DE ESPAÑA, no tenia l’educació entre les seves prioritats, més tard amb la secularització, foren habitacles particulars els que servien d’aixopluc a les escoles, i només a partir de la Mancomunitat de Catalunya, i més endavant amb la Generalitat durant la II Republicà, es començaran a aixecar edificis ad hoc per acollir als estudiants. Dels primers, dels segons i dels tercers en volem deixar testimoni. Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra recerca a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho. I la formació d’un ‘NOU’ GOBIERNO del PP, és quan a la recuperació de la memòria històrica, una pèssima noticia.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

viernes, 7 de abril de 2017

COSES A ‘VIURE’ AL TERME D’OLIOLA. LA NOGUERA. LLEIDA

Llegia a l’enciclopèdia catalana que a la quadra de Masdentorres, prop del Llobregós; hi ha l’església de Sant Jordi, o de la Immaculada, que era sufragània de la de Monistrol

Prop de Coscó, hi ha la capella de Castellblanc , dedicada a la Mare de Déu del Roser.

A mig camí d’Agramunt a Coscó, al SW del poble, hi ha la masia, i antic poble, dels Arquells. Conserva l’església romànica de Santa Magdalena dels Arquells, d’una nau amb absis de planta semicircular, al centre del qual té una petita absidiola, acusada a l’exterior.

Al Sud de Coscó i de Castellblanc, al límit amb l’antic terme de Florejacs (Segarra) i el d’Ossó de Sió (Urgell), hi ha el llogaret de Renant (13 h el 2005). L’església de Sant Antoni de Renant fou agregada a la parròquia de Cabanabona. Sant Joan es troba al Mas d'En Trilla, prop de Renant

Dins l’antic terme de Claret hi ha les capelles del Carme, Sant Ramon Nonat del Mas Vell i Sant Amanç, en ruïnes.

A la partida de Serralta, al N de l’antiga demarcació del Terme de Ponts, hi ha la capella de Sant Silvestre de Serralta, romànica, d’una nau i absis llis i els masos dels Trulls i del Tauler. A Mas Cendrós hi ha una capella dedicada també a sant Silvestre. No gaire lluny, més al S, a uns 4 km de Ponts, a la serra del Castellar, hi ha la capella romànica de Santa Maria (dita també de la Mare de Déu del Roser)

Dins el municipi d’Oliola hi ha, encara, la capella romànica (que s’ha utilitzat com a magatzem agrícola) de Santa Magdalena del Corral de Siles, la de Sant Martí del Mas Belasc i la del Corpus Christi del Mas Boera, sense culte.

Havia tingut ocasió de ‘veure’ :

Sant Tirs d'Oliola


Santa Maria de Plandogau

Ermita del Sagrat Cor d'Oliola

Mare de Déu del Carme de Claret

Sant Sebsastià del Gos

Mare de Déu del Pilar de la Canosa


L’Església de Sant Magdalena de Meravella.

Ens agradarà rebre imatges i dades d’aquelles que encara sigui possible obtenir-ne a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la ‘desaparició’ d’Oliola provocaria la pèrdua irreversible de la documentació relativa al seu patrimoni històric i/o artístic.

Voldria trobar algunes persones que tingui també ganes de ‘ viure’ el patrimoni històric i/o artístic d’Oliola.

Volia consultar alguns del topònims esmenbtsats suara, i em deien a la biblioteca de Castellar del Vallès, que per indicació de la Diputació de Barcelona estan fent un espurgo, i han retirat els diccionaris etimològics de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i l’Alcolver-Moll.

M’expliquen que caldrà demanar-los i que – si poden – els trauran, em deien quina lletra volia, i en aquesta ocasió no en demanaven la raó de la meva consulta, recordo que en ocasió de demanar temps enrere un diccionari de sufixos, em deien ‘ vostè sempre demana coses rares ‘, quan li vaig contestar que en una biblioteca – fins a la de Castellar del Vallès – el que fora ‘rar’ fora demanar un entrepà, o un ‘cubata’ em deia que no en tenien cap, davant la meva insistència, consultava l’ordinador, i en tenien QUATRE.

Em temo el pitjor, almenys a Castellar del Vallès, per als que volem ‘viure’ en català.

Agrairé la confirmació d’aquestes ‘instruccions restrictives ’ de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, i si les segueixen també les de TARRAGONA. LLEIDA, i GIRONA.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE BELL-LLOC. SANTA CRISTINA D’ARO. L’EMPORDANET.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies de l’Església de l’església de Santa Maria de Bell-lloc, a Santa Cristina d’Aro, a la comarca de l’Empordanet.

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'una sola nau amb capçalera de planta de ferradura a l'interior i poligonal a l'exterior (la forma externa li fou donada tardanament). A ponent té una façana molt alterada, un arc triomfal de mig punt amb una arcada obrada amb dovelles i muntants de pedres escairades, i un tram de volta més baixa que la nau (s'ha pensat que inicialment era un temple amb dos absis contraposats, un a cada extrem de la nau).

Aquest tipus de planta no és freqüent al país, però té precedents en esglésies paleocristianes especialment del nord d'Àfrica. La volta emprada en aquest santuari està adaptada a l'espai que cobreix i es pot considerar preromànica. Al fons de l'absis hi ha una finestra esbiaixada, als muntants de la qual foren reutilitzats elements romans. Hi ha també un campanar d'espadanya i contraforts a la façana davantera.


A la banda Nord de l'església hi ha diverses ruïnes pertanyents a un edifici de planta circular o concèntrica que hi comunicava, potser un baptisteri.

Adossada a l'església hi ha la rectoria, notable casal que amaga part de l'exterior de l'església i que fou construït al segle XVIII.


Aquesta església està emplaçada sobre una antiga vil·la romana. En una restauració dels anys 1960-1962 aparegueren vestigis de construccions. A la banda N s'han trobat ruïnes d'un edifici de planta circular -potser es tracta d'un baptisteri- que estava adossat a una estreta aula rectangular que comunicava amb l'església.


El fet que les parets de la nau de l'església no parteixin de les de la capçalera, Eduard Junyent i Subirà (Vic, Osona, 18 de setembre de 1901 - ibid., 20 de novembre de 1978) (Junyent) ho atribueix a què segurament quan es va construir la nau devien aprofitar l'absis d'una església anterior, edificada sobre les ruïnes de la vil·la romana.

L'any 1989 el Departament de Cultura va subvencionar obres de restauració en aquesta església

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASA D’ESPIRITUALITAT DE SANTA ELENA. SOLIUS. SANTA CRISTINA D’ARO. L’EMPORDANET

Rebia unes magnifiques fotografies del Joan Dalmau Juscafresa de Can Vicens, a Solius, Santa Cristina D’Aro, l’Empordanet, de la que trobava : masia fortificada amb diversos afegits respecte al mas originari, que aixopluga avui la Casa de Espiritualitat Santa Elena, gestionada per d’Institut de Religioses de San Josep de Girona, fundat el 29.06.1870 per Maria Gay i Tibau (Llagostera, 24 d'octubre de 1813 - Girona, 10 de març de 1884) religiosa gironina, que ha estat proclamada serventa de Déu per l'Església catòlica. El dia 9 de desembre de 2013, el papa Francesc va proclamar les seves virtuts heroiques i li atorgà el títol de venerable, pas previ a la seva beatificació.

Ens explica patrimoni Gencat que disposa d'un gran mur que tanca un pati. La masia repeteix l'esquema tradicional, amb coberta a dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal. Compta amb planta baixa i dos pisos. En el pis principal hi ha una gran sala central al voltant de la qual es distribueixen les altres dependències. Les obertures són allindades llevat d'algunes finestres i portes.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Aro&page=14&pos=138

Avui, la Casa d’Espiritualitat de Santa Elena, ubicada a la Carretera de Santa Cristina d'Aro 17246 Solius . Girona, és un privilegiat indret, obert a tothom que cerqui la reflexió, el silenci, i l’ocasió de retrobar-se.

El Joan Dalmau Juscafresa feia un excel•lent treball fotogràfic – és un artista - , en el que podreu apreciar :

Vistes de la casa.



Vistes d’alguna de les instal•lacions.


Capella de la Casa d’Espiritualitat.


Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) confirmació de la seva advocació.

En ocasions emprem Empordà jussà – terminologia del tot correcta en llengua catalana -, i ens sorprenien els comentaris fets per persones amb cognoms catalans que insistien en el baix/BAJO, i semblaven del tot conformats amb la generalitzada manca d’informació sobre el patrimoni històric i/o artístic.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

QUE EN SABEU DE SANTA MARIA DE VALVANERA A CASTELL-PLATJA D’ARO?. L’EMPORDANET

Quan rebia les magnifiques imatges que havia fet el Joan Dalmau Juscafresa de Santa Maria de Valvanera, a la urbanització Mas Nou de Castell-Platja d'Aro, em venia al cap http://monasteriodevalvanera.es/

No trobava cap dada d’aquesta ‘església nova’, si però, la raó perquè aquesta denominació s’implantés a l’Empordanet, l’any 1698, Feliu o Felix Domènech, que tenia relació amb la Rioja – ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i els llocs de i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com – funda un altar amb aquesta advocació a l’ermita de Sant Cugat del Far.



La forçada posició del nen cal interpretar-la com una mostra ‘ gràfica’ de la seva ‘gràcia’. Poques persones actualment entenen les pel•lícules mudes, col•lectivament hem fet un grans pas enrere, en tot el que té a veure amb entendre allò que no és explícit.

https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2011/11/santa-maria-de-vallvanera-castell-daro.html

http://www.raco.cat/index.php/EBE/article/viewFile/271896/359742

http://es.calameo.com/books/00252366802f8f0128f20

https://books.google.es/books?id=50zZFbCn_GsC&pg=PA56&lpg=PA56&dq=feliu+domenech.+valvanera&source=bl&ots=tzuoebHg3A&sig=QkqnSCInQQJ-fgKkS7xQjK9eOfY&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwiT1db_55HTAhXM7hoKHZVNAIwQ6AEIHDAA#v=onepage&
q=feliu%20domenech.%20valvanera&f=false

Som conscients de la gran tasca destructiva duta a terme en els llargs de la dictadura franquista, i fins en aquesta ‘democraciola’, en la documentació relativa al patrimoni Històric i/o artístic, ho son també de la ‘complicitat’ de molts dels polítics que es reivindiquem com a ‘demòcrates i catalans’, i malgrat tot, demanem urbi et orbe que ens feu arribar qualsevol dada que pugui posar llum damunt de Santa Maria de Valvanera a Castell-Platja d’Aro, si ho feu Catalunya us en deurà una.

No en trobava cap dada a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Aro&page=16

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Castell_i_Platja_d%27Aro

En ocasions emprem Empordà jussà – terminologia del tot correcta en llengua catalana -, i ens sorprenien els comentaris fets per persones amb cognoms catalans que insistien en el baix/BAJO, i semblaven del tot conformats amb la generalitzada manca d’informació sobre el patrimoni històric i/o artístic.

IN MEMORIAM DEL TREN PETIT A CASTELL D’ARO. L’ EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’antiga estació del tren petit a Castell d’Aro, aquest patrimoni immoble no té consideració de patrimoni Històric :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Castell_i_Platja_d%27Aro


El 23 de març de 1887 el tramvia del Baix Empordà, dit també ‘el tren petit’, que era el primer ferrocarril de l'Estat que utilitzava un ample de via estreta de 75 centímetres , va fer el seu viatge inaugural.

Feia un recorregut d'uns 33 quilòmetres, i a una velocitat d'uns quinze quilòmetres per hora , unia Girona i Palamós.

La darrera ampliació el va fer arribar des del Pont Major fins a Banyoles, en un viatge que es va inaugurar el 16 de març del 1928.

L'Estat que sorgia de la sedició dels militars feixistes que encapçalats el general Franco es revoltaven contra el govern LEGÍTIM de la II República no estava - ni està – per la sostenibilitat, i menys encara si això implica algun ‘benefici’ per a Catalunya , i al•legant que el funcionament generava greus pèrdues econòmiques – la mal dita ‘ Guerra Civil’, amb més d’un milió de morts, infinites pèrdues patrimonials, públiques i privades , i l’emigració forçada del bo i millor de la ciutadania, sempre ho va considerar un bon negoci - el va deixar anar morint a poc a poc, i el 23 de desembre de 1955 un decret del Consell de Ministres el matava definitivament.

http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/53181-quaranta-anys-sense-el-tren-petit.html

http://www.diaridegirona.cat/baix-emporda/2016/10/28/parc-lestacio-castell-daro-estrena/811705.html


Ens agradarà tenir noticies dels autors dels edificis a l’email coneixercatalunya@gmail.com , en aquella època acostumaven a ser obra dels mateixos enginyers de camins , canals i ports, que s’encarregaven del disseny de l’explotació.

miércoles, 5 de abril de 2017

QUE EN SABEU DE CAL PITXO DE SANT FELIU DE GUIXOLS?. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de Cal Pitxo a Sant Feliu de Guixols, al Joan, com a moltes persones a Catalunya, els agradaria que TOT el Patrimoni històric i/o artístics estigués documentat, dissortadament durant molts anys s’ha una justament la feina contraria, i d’ençà de l’adveniment de la ‘democraciola’ , les autoritats democràtiques catalanes no han considerat aquest tema com essencial.


L’edifici ha viscut dies millors.

Em sorprenia al Catàleg de Patrimoni de Sant Feliu de Guíxols, la denominació CAL referida a una masia, CAN és la forma més habitual en un context agrícola.

Cal Pitxo es troba inclòs a la pàgina 77 de 183 de :
http://ciutada.guixols.cat/uploads/poum/poum/CATALEGS/Cataleg_Masies_Marc06.pdf

Sense cap dada relativa a l’any de construcció i/o reforma.

L’indret està considerat zona de creixement urbà:
http://www.guixols.cat/attachments/article/4012/quaderns_didactics.pdf

A la zona hi ha un jaciment arqueòlogic :
http://invarque.cultura.gencat.cat/FitxaGeneral?index=4861&consulta=MSUxK3ByYXQgZGUgY29tdGUlMistMSU=&codi=1741

En ocasions designem la comarca amb la paraula catalana ‘jussà’, com el tema ha estat objecte de controvèrsies – sempre amb persones de cognoms catalans -, utilitzo la denominació que tant li agradava al Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981)

lunes, 3 de abril de 2017

ERMITA DE SANT LLOP I SANTA LLÚCIA DE TORRENT. L’EMPORDÀ JUSSÀ.

Rebia unes bellíssimes fotografies del Joan Dalmau Juscafresa de l’ermita de Sant Llop i Santa Llúcia, al terme de Torrent.

La biografia de Sant Llop, explica que fou bisbe de la ciutat de Troyes, al departament d'Aube i a la regió de Xampanya-Ardenes,a França, és venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llop_de_Troyes

http://www.sabarca.cat/Plantilla2/_Fl02rcDSARrr1bM6oTKVoZlWsz48gfEU

https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2013/11/goigs-sant-llop-montmajor-el-bergueda.html?m=1

https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2015/03/goigs-sant-llop-riells-i-viabrea-la.html

http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/47614/sant/llop/patro/centelles/gran/desconegut

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/05/sant-llop-i-santa-eulalia-dhortsavinya.html

Intuïm que el seu culte, com el de Sant Sadurní , Sant Martí,...., el portaven els soldats francs que ajudaven als comtes catalans en la lluita contra els sarrains.

La seva ermita de Torrent a la comarca de l’Empordà jussà, dita també l’Empordanet, i oficialment BAIX EMPORDÀ, no té la consideració de ‘monument’ a Patrimoni Gencat :

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Llista?Consulta=MCU0KzE3MTk3OCU%3D

No en diu res en conseqüència a:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Baix_Empord%C3%A0#Torrent

L’enciclopèdia catalana explica que l’ ermita de Sant Llop, està emplaçada en un replà de les Gavarres, 2 quilometres a ponent del poble de Torrent, és del segle XVIII i té la planta de creu grega amb capçalera quadrada i cúpula.



A la llinda de la porta una inscripció ens informa que fou construïda entre els anys 1749 i 1757.


Anteriorment ja existia una ermita al mateix lloc, de la qual hi ha notícies el 1539.

Malgrat que conservi la dedicació a sant Llop, l’aplec més popular se celebra per Santa Llúcia, la copatrona.

https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2015/02/goigs-santa-llucia-torrent-baix-emporda.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

sábado, 1 de abril de 2017

ES PEDRÍS LLARG A L’ESGLÉSIA DE SANT PERE I SANTA REPARADA DE BEGUR. L’EMPORDANET.

Avui el Joan Dalmau Juscafresa fa 60 anys, quan el felicitava em deia ‘avui faré poca feina, un bon dinar no faltarà però’. El Joan em fa arribar regularment ’material’, fotografies del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, amb l’esperança de poder fer conèixer la seva història, i per així dir-hi ‘posar-los en valor’. Topem massa sovint amb la incúria de les administracions ‘democràtiques’ catalanes, que continuen amb el laissez faire, laissez passer que imposava la dictadura franquista.

En aquesta ocasió les imatges que rebia eren del banc de pedra allargat, que recorre la façana lateral de l’església parroquial de Begur, advocada a Sant Pere i Santa Reparada, que a la vila es coneix popularment com es pedrís llarg.


Pel seu emplaçament, és un mirador perfecte de la vida social del poble i ha estat, per a diverses generacions de begurencs, un lloc on parar-hi la fresca i fer-hi tertúlia. Les seves pedres arrodonides i gastades pel pas dels anys així ho testimonien

En matèria de patrimoni històric i/o artístic, sovint es magnifica – com en aquest cas – un afegitó d’un monument i/o edifici, alhora que ‘se’n obliden’ altres objectivament més importants. El criteri a seguir SEMPRE és que ens cas de dubte millor que s’inclogui.

Ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Trobava les segments fonts :

http://www.begur.cat/web/cat/pagina.php?pare=4014

http://www.begur.cat/web/dmdocuments/POUM/doc_escrita/V5_bens.pdf

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Begur

El ‘desconeixement’ que s’ evidència a la pàgina http://www.begur.cat/web/cat/pagina.php?pare=4014 passats quaranta anys de la mort del sàtrapa, és una clara omissió del deure de recuperar la memòria històrica, que tenen TOTS els demòcrates, amb independència del seu color ‘polític’.

QUE EN SABEU DE LA CASA VICENÇ FERRER BATALLER DE BEGUR?. L’EMPORDANET

Avui el Joan Dalmau Juscafresa fa 60 anys, quan el felicitava em deia ‘avui faré poca feina, un bon dinar no faltarà però’. El Joan em fa arribar regularment ’material’, fotografies del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, amb l’esperança de poder fer conèixer la seva història, i per així dir-hi ‘posar-los en valor’. Topem massa sovint amb la incúria de les administracions ‘democràtiques’ catalanes, que continuen amb el laissez faire, laissez passer que imposava la dictadura franquista.

En aquesta ocasió les imatges que rebia eren de la dita CASA VICENÇ FERRER BATALLER , de la que ens diu la pàgina de l’ajuntament; casa d’estil modernista. Construïda entorn de 1887 per l’indià Vicenç Ferrer Bataller que va emigrar a Cuba el 1856, on es va dedicar a la indústria del tabac i al comerç de farines. L’ornamentació de la casa, les baranes i les reixes són modernistes amb esgrafiats i dibuixos que fan referència a motius naturals



Ens agradarà tenir noticia de l’autor de l’edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Trobava les segments fonts :

http://www.begur.cat/web/cat/pagina.php?pare=4014

http://www.begur.cat/web/dmdocuments/POUM/doc_escrita/V5_bens.pdf

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Begur

El ‘desconeixement’ que s’ evidència a la pàgina http://www.begur.cat/web/cat/pagina.php?pare=4014 passats quaranta anys de la mort del sàtrapa, és una clara omissió del deure de recuperar la memòria històrica, que tenen TOTS els demòcrates, amb independència del seu color ‘polític’.

QUE EN SABEU DE LA CASA SANTIAGO MAURI CARRERAS / TÉRMENS DE BEGUR?. L’EMPORDANET

Avui el Joan Dalmau Juscafresa fa 60 anys, quan el felicitava em deia ‘avui faré poca feina, un bon dinar no faltarà però’. El Joan em fa arribar regularment ’material’, fotografies del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, amb l’esperança de poder fer conèixer la seva història, i per així dir-hi ‘posar-los en valor’. Topem massa sovint amb la incúria de les administracions ‘democràtiques’ catalanes, que continuen amb el laissez faire, laissez passer que imposava la dictadura franquista.

En aquesta ocasió les imatges que rebia eren de la dita CASA TÉRMENS , de la que ens diu la pàgina de l’ajuntament, que va ser edificada l’any 1869. Era propietat de Santiago Mauri Carreras, el qual va obrir una botiga de teixits a Santiago de Cuba destinada a proveir l’exèrcit espanyol. Cal destacar les motllures de la planta baixa, les pilastres acanalades del primer pis i les baranes de ferro dels balcons.


Ens agradarà tenir noticia de l’autor de l’edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Trobava les segments fonts :

http://www.begur.cat/web/cat/pagina.php?pare=4014

http://www.begur.cat/web/dmdocuments/POUM/doc_escrita/V5_bens.pdf

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Begur

El ‘desconeixement’ que s’ evidència a la pàgina http://www.begur.cat/web/cat/pagina.php?pare=4014 passats quaranta anys de la mort del sàtrapa, és una clara omissió del deure de recuperar la memòria històrica, que tenen TOTS els demòcrates, amb independència del seu color ‘polític’.