domingo, 10 de noviembre de 2019

LA CASA MALET, ELS SEUS PORXOS I LES MESURES DE GRA. MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA.

El Pere Albert Carreño s’afegeix a la tasca de ‘posar en valor ‘ el Patrimoni històric de Catalunya. I ens explica que en una visita a Montblanc, retratava a la seva Plaça Major, l'antiga Casa Malet , a sota dels seus grans porxos hi ha - encara - les antigues mesures oficials de la vila, que van funcionar des del 1752 fins al 1905, amb la quartera i els tres quartans de pedra per a mesurar els grans del mercat.



Aquest casal presenta una façana de carreus molt ben picats i uns esgrafiats relativament recents al capdamunt de la façana.

A la planta baixa, just a la part central de sobre dels porxos hi ha un escut del municipi , i és que segons els comentaris d'alguns historiadors, abans de la Guerra dels Segadors l’edifici havia estat la seu principal del Comú.

Sota els porxos també hi ha una capella de Sant Domènec.

Per als catalans conèixer i divulgar el patrimoni històric és un imperatiu ètic.

jueves, 7 de noviembre de 2019

EL CAMÍ DEL CALVARI I L’ACCÈS A LA BALMA DEL SOLÀ A L’ANTIC TERME DE SANT PAU DE LA GUÀRDIA. EL BRUC. L’ANOIA MONTSERRATINA

El Pere Albet Carreño ens retratava al Juan Navazo Montero i a l’Antonio Mora Vergés en la baixada a la balma de can Sola a l’antic terme de Sant Pau de la Guàrdia, al municipi del Bruc a l’Anoia Montserratina.




El darrer tram del carrer del Calvari de Sant Llorenç, una via urbana per on circulen – amb dificultat – vehicles i persones, presenta unes característiques similars. El consistori Llorençà s’ha compromès a arranjar-jo, esperem – l’Esperança no s’ha de perdre mai – que compleixi aquest compromís, oi?.


Un lloc, la balma del Solà, i l’altre el poble de Sant de Llorenç Savall, us esperonem a visitar-los.

martes, 5 de noviembre de 2019

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT PAU DE LA GUÀRDIA. EL BRUC, L’ANOIA MONTSERATINA

El Marcel ‘li Puigdellivol Prat‎ , a qui no tingut encara de traçar en persones, em feia arribar una fotografia , amb aquest test ; edifici que està a tocar l’església parroquial de Sant Pau de la Guàrdia terme, al terme municipal de el Bruc; la meva mare , que va néixer a Sant Pau de la Guàrdia l’any 1917 , sempre hem deia que havia anat a l'escola a aquest edifici que ara l'estan rehabilitant.


L’inclourem a la relació d’edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista.

sábado, 2 de noviembre de 2019

VISITA AL RENTADOR DE LLANA DEL ROQUER. CASTELLTERÇOL. EL MOIANÈS

Anàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, fins Rentador de llana del Roquer, al terme de Castellterçol, a la pàgina del Consistori diu;

El Rentador de llana del Roquer és una construcció singular, única en el seu gènere al país. Es tracta d'un antic rentador de llana que va funcionar a ple rendiment en l'època en què la indústria tèxtil de Castellterçol tenia fama i moltes comandes, entre els segles XVI i XIX.

Després d'esquilar les ovelles, la llana es portava aquí per tractar-la i deixar-la a punt per ser filada i teixida. Com que es necessitava molta aigua, el rentador es va construir al costat de la riera de Fontscalents, aprofitant una bauma, que fa de paret principal.
Sota la protecció de la roca i d'una enorme volta de pedra, hi ha un pedrís inclinat. És el safareig, que va de punta a punta i s'aboca sobre un canal. Un sistema de comportes hi provoquen un cert corrent d'aigua.

La llana bruta es solia posar dins de coves de vímet, i es deixava dins del rec. I el corrent s'enduia la brutícia enganxada: pedretes, fang, herbes... En diferents trams del canal, picades a la pedra, hi ha les motllures que permetien encaixar els coves. Al final del rec una reixa de ferro grossa deixa marxar l'aigua cap al gorg, però evitava que s'escapés un tou de llana o un cistell.


La preparació de la llana començava amb la batuda. S'obria el velló, a mà i amb pintes, i es deixava ben pla. Després s'estenia i s'airejava perquè el vent s'emportés la pols superficial. El següent pas era portar els vellons al Roquer. Aquí s'estovaven i es deixaven al rec perquè el corrent d'aigua s'endugués la brutícia enganxada. Després es feien dues o tres rentades a unes piques de pedra. S'utilitzava aigua calenta, sabó i carbonat de sosa. O bé taní natural, fet amb escorces d'arbre.

Després la llana es deixava assecar al vent. Probablement a la part superior de la volta, on hi ha una terrassa enrajolada. Era un procés delicat, perquè la llana necessitava un punt just d'humitat. Si s'assecava del tot, la fibra es trencava i s'esgrogueïa.

Quan la llana estava llesta, se'n feien bales i es venien a les petites explotacions familiars o als tractants de Barcelona, que la revenien a grans fàbriques o l'exportaven. Es calcula que El Roquer devia estar funcionant des del segle XVI fins al segle XIX.

Quan va caure en desús, el van fer servir les mestresses del poble per anar-hi a rentar la roba.

Hi va haver un moment, però, que ni llana ni llençols. El Roquer va quedar abandonat i, a poc a poc, va desaparèixer sota les bardisses. Per sort, no tothom el va oblidar. L'any 2006 un grup de voluntaris del poble va dedicar moltes hores a lluitar contra la malesa. I van tornar a deixar el gran arc de pedra al descobert.

El Roquer forma part del llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya.

Si voleu llegir més informació podeu segui el següent enllaç: http://mnactec.cat/150elements/index.php/company/rentador-de-llana-del-roquer/

La visita al rentador és lliure. Està situat a un dels extrems del Polígon Industrial del Vapor, a tocar de la riera.

No conèixer el Moianès és – almenys per als catalans – un greu pecat.

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ. ÀGER. LA NOGUERA. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l'església de Sant Vicenç d'Àger, de la que Patrimoni Gencat ens diu que presenta una estranya planta basilical de tres naus.




D'època romànica conserva la nau del costat nord o antiga església de Sant Salvador, coberta amb volta de canó apuntat de final del romànic i capçada per un absis. Aquesta nau té, al mur nord, tres petites capelles d'arc apuntat.

D'època romànica conserva també part dels murs de l'absis de la nau central. Els dos arcs apuntats que comuniquen la nau nord i la central poden ser del mateix moment que la coberta de la primera o una mica posteriors. Per sota l'absis hi ha una cripta, d'estructura desconeguda, que potser s'estén per sota l'absis de Sant Vicenç. El campanar, adossat a l'angle sud-oest de la nau central o, pròpiament església de Sant Vicenç, té marques de picapedrer a l'interior, cosa que el situaria ja als últims temps del romànic o a inici del gòtic. D'aquest estil és la part alta de l'absis central, que esdevé poligonal a la part alta on hi ha finestres amb traceries gòtiques. També és gòtica la coberta ogival d'aquesta nau, als peus de la qual hi ha un cor elevat. A la façana de ponent de l'església de Sant Salvador, endarrerida respecte de la façana de Sant Vicenç, hi ha una motllura renaixentista (segle XVI) que fa pensar que potser hi havia una porta, ara suprimida. A la porta d'accés, d'arc de mig punt dovellat, hi ha la data 1732, que ens indica una nova intervenció en l'església. D'aquest moment o una mica posterior és la nau lateral sud, neoclàssica, comunicada amb la central per tres arcades de mig punt. Aquesta nau, que als peus té el campanar, és coberta amb voltes de llunetes i té un tram cobert amb cúpula. Al mur sud s'hi obriren tres capelles. Tot l'interior és resseguit de motllures clàssiques. En aquesta època també es va donar al conjunt un aspecte neoclàssic i se'n van suprimir elements que no coincidien amb aquest estil.

D'època romana, es conserva un sarcòfag d'un taller romà d'època antonina (segle III). Està esculpit en baix relleu i té funció de pica baptismal i procedeix de la col·legiata de Sant Pere. La iconografia és funerària i pagana, amb parelles de tritons i nereides envoltant la “imago clipeata” del difunt.

Per un altre costat, també es conserva al Museu Diocesà de Lleida la taula central d'un retaule dedicat a Sant Vicenç, on es conjuguen formes gòtiques i renaixentistes.

La primitiva església de Sant Vicenç és esmentada des del 1041. De l'església de Sant Salvador , se'n coneix l'acta de consagració. Ambdues esglésies mantigueren cultes independents fins al segle XIV. Actualment és la parròquia d'Àger.

L'actual església parroquial de Sant Vicenç d'Àger, situada al barri de Solsdevila a la part baixa de la població, és formada per la unió de dues esglésies inicialment independents -la de Sant Vicenç i la de Sant Salvador- més una ampliació del segle XVIII.

L'església de Sant Vicenç és documentada des del 1041 i la de Sant Salvador des del 1048, quan fou consagrada. Totes dues esglésies formaven part dels béns amb què Arnau Mir de Tost dotà la canònica de Sant Pere. Segons consta a l'acta de consagració de Sant Salvador -única conservada a la vall d'Àger- la construcció d'aquesta església fou promoguda per Felmir, que en el seu testament del 1055 deixà béns per a l'obra de la nova església de Sant Salvador. El 1165 es documenta el fossar de Sant Vicenç (on s'enterrava la gent del poble), en el qual es feren les primeres reunions comunals. (Al fossar de Sant Pere s'hi enterraven abats, canonges i nobles.).

Tot i que inicialment devien ser dos edificis independents no es descarta la hipòtesi que l'església de Sant Vicenç sigui una ampliació de la de Sant Salvador. Tanmateix, sembla que fou al segle XIV o al XV que l'església de Sant Salvador s'uní a la de Sant Vicenç per mitjà de dues grans arcades apuntades en el mur que les separava. També en aquesta època es remodelaren l'absis i les cobertes de Sant Vicenç (la coberta de Sant Salvador pot ser una mica anterior). Al segle XVIII s'hi afegí una altra nau al costat sud.

Fa molts anys que publiquen al http://coneixercatalunya.blogspot.com/ i alhora que agraïm al Sr. Google que no ens cobri per mantenir el nostre bloc – a dia d’avui, com a pensionista ho tindríem “pelut” – advertim que no té la mateixa cura amb l’índex dels articles publicats, com les pàgines de pagament; estic segur d’haver retratat aquest edifici i fins d’haver-ne publicat un post, tant, tant, tant, que si m’erro, caigui l’edifici del Tribunal Suprem , i la Moncloa, i la Zarzuela, i el Gongreso de los Diputados i el Senado ,.... , algú em retraurà que no poso com a penyora coses valuoses com el pa amb tomàquet i pernil, o els calçots, o ... , recordeu sempre que deien els avis ‘amb les coses de menjar no s’hi juga’, oi?.

El Sr, face[VOX] ens té ' en observació'.

No conèixer la comarca de la Noguera, almenys per als catalans és pecat.

viernes, 1 de noviembre de 2019

TENIU DADES DEL JOAN CAROL PRAT?.

No em sobtava que l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965), fos l’autor del panteó Joan Carol Prat, si però, que Franz Metzner (18 de novembre de 1870, Wscherau, cercanías de Pilsen - 24 de marzo de 1919, Berlín), quasi com un treball pòstum.


https://translate.google.com/translate?hl=ca&sl=es&u=https://es.wikipedia.org/wiki/Franz_Metzner&prev=search

llevat del Panteón Sallarés Deu, hi ha més obres d’aquest escultor a Catalunya ?.
http://www.funerariatorra.com/eotools_files/files/Cementerio%20de%20Sabadell_CAST.pdf

martes, 29 de octubre de 2019

IN MEMORIAM. LA CASA ON VA NÈIXER RAMON VILA CAPDEVILA. PEGUERA. FIGOLS. EL BERGUEDÀ

Els amics de Catalunya Abandonada, publiquen una fotografia de la casa on va néixer Ramon Vila Capdevila, conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs, Maroto, i Capità Raymond (Peguera, Fígols, Berguedà, 1 d'abril de 1908 - Castellnou de Bages, 7 d'agost de 1963)


El seu “Curriculum Vitae” és impossible de superar; va participar en la Revolta de l'Alt Llobregat de 1932 i fou empresonat sis mesos.
Aquell mateix any va intervenir en la vaga de tramvies a Barcelona i tornà a ser empresonat.

Fou alliberat el 19 de juliol de 1936, en tenir.se noticia de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, a la que TOTS ells havien jurat LLEIALTAT.

S'allistà a la Columna de Ferro de València i lluità al front de Terol passant després a la Brigada Columna Terra i Llibertat amb la que va lluitar a Madrid, el front d'Aragó i el front del Segre.

S'exilià a França el 1939, on fou internat al camp de concentració de Saint-Cyprien i al camp d'Argelers, d’on va fugir.

En plena Segona Guerra Mundial, l'any 1943, fou detingut pels nazis a Perpinyà.

L'any següent s'escapà i s'incorporà a la resistència francesa de Llemotges i al maquis de Rochechouart (Alta Viena), on se'l conegué com a Capità Raymond, realitzant múltiples sabotatges.

Les autoritats franceses li concediren la Legió d'Honor, que ell va rebutjar. Entenia que França havia faltat a les seves obligacions democràtiques, com novament ha fet.

En acabar la II Guerra Mundial, tornà a Catalunya, per lluitar contra el franquisme.

Va fer de guia de la CNT, amb el nom de Ramon Llaugí, travessant molts cops els Pirineus, transportant armes o activistes.

Va fer sabotatges contra torres d'alta tensió per lluitar contra el règim franquista.

El maig de 1947 va dirigir un grup de 50 guerrillers que havien d'atemptar contra Franco, que feia una visita a les mines de Sallent, però van fer marxa enrere a causa d'un accident.

L'any 1951 la CNT va decretar la retirada dels seus homes. Ramon Vila però, continuà la seva lluita en solitari als boscos de l'interior de Catalunya.

El 7 d'agost de 1963, a les 12:30 de la nit, va caure mort per les bales de la Guàrdia Civil en una emboscada prop de la masia de la Creu del Perelló, entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny.

La seva agonia va durar fins a les set del matí. Va morir amb l’esquena acomodada en la seva motxilla. A les mans encara hi tenia una metralleta. Va estar agonitzant tota la nit, ja que la Guàrdia civil de la 231 comandància de Manresa, composta per uns 200 guàrdies, no van gosar apropar-s’hi, fins que es va fer de dia. https://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/09/exercici-de-bona-memria-ramon-vila.html

https://www.diagonalperiodico.net/blogs/imanol/ramon-vila-capdevila.html

Va ser enterrat, a l’altra banda del mur del cementiri de Castellnou del Bages, sense creu ni referència, oblidat entre el fullatge.

L’any 2000, fou enterrat dignament, una placa de vidre recorda als excursionistes i viatgers que allí reposa el darrer guerriller antifranquista.

Permanentment, a manera de capella perpetua, entre els arbres el vent xiula:

En Maroto és mort;

l’han matat les caderneres.