CANÒNICA DE SANT MIQUEL DE LA SEU D’URGELL

La primera església de Sant Miquel, dotada pel bisbe Sant Ermengol en el seu testament el 1035, fou seu d'una canònica que el 1122 es reorganitzà sota la regla augustiniana i la direcció d'un prior. Per raó de la decadència de la comunitat i la ruïna de l'església, fou suprimida pel bisbe Guillem de Montcada (1294-1308), que uní els seus béns a la canònica catedralícia que s’havia reformat adoptant també la regla agustiniana.

Antigament era dedicada a Sant Pere, i va rebre la segona advocació, de Sant Miquel, quan la capella d'aquest nom que era situada vora el portal de Cerdanya va ser donada als dominicans.

L’Església de Sant Miquel (antigament dedicada a Sant Pere, Segle XI) és l’única conservada del conjunt catedralici de quatre temples bastit a inicis del segle XI pel bisbe Sant Ermengol. La seva construcció segueix les fórmules de l’arquitectura del romànic Llombard, amb alguns detalls d’originalitat, com les singulars finestres del transsepte.

La capçalera amb tres absis i transsepte – que ja cridava l.’atenció del Josep Salvany Blanch, l’any 1916 - és la original romànica, mentre que la nau ha sofert diverses modificacions, com l’afegit dels arcs de diafragma al segle XIV o la reconstrucció total del mur sud en la restauració del 1971-72.

La capella amb porta al claustre té planta de creu llatina, orientada a Llevant i coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals. La nau es tanca per orient amb un absis i dues absidioles, tots amb arcuacions llombardes a l’exterior.

L’Església va ser restaurada sota la direcció del Arquitecte y Director Tècnic de la Antigua Dirección General de Arquitectura del Ministerio de la Vivienda, Francesc Pons-Sorolla i Arnau (1917 – Madrid, 5 de Març de 2011).

Rosa Ventura Cutrina

LA TORRE DE L’AMO DE LA COLONIA PONS A PUIG-REIG

Visible des de la mal dita Torre Vella, construïda a l’any 1885 – tenen doncs quasi la mateixa edat, i aparentment aquella es conserva millor - , la ‘nova’ fou acabada a l’any 1897.

Es un edifici de planta quadrada de la qual sobresurten dos cossos poligonals, un a llevant –on ens trobem - , i on hi ha l’entrada principal i un altre a ponent en forma de tribuna.

Té planta baixa, dos pisos i golfes. L’exterior és completament arrebossat, actualment l’estat de la façana es qualifica com de ‘molt malmès’ – els tècnics atès el deteriorament de les façanes i de les teulades, aconsellen una restauració integral - ; la decoració es situa a les portes i finestres en un estil clarament gòtic, amb decoracions florals, de bestiari medieval i gàrgoles. Les obertures també estan emmarcats per motllures que recorden l’esquema de la torre vella.
De l’interior, especialment del vestíbul, ens n’expliquen meravelles en que es representen temes al•legòrics als continents. Els salons són profusament decorats amb temes adients a les seves funcions.

Puig-reig té un enorme patrimoni històric que en l’actual situació d’estretor econòmica, i en un context recessiu a curt i mitjà termini, en que les prioritats son – ho haurien de ser - les persones, patirà una severa degradació.

LA CASA ‘FORTA’ DE SANTA MARIA DEL CAMI. L’ANOIA SOBIRANA. CATALUNYA

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, al petit nucli de Santa Maria del Camí, situat avui literalment sota l’autovia N-II, i en el seu moment parada obligada dels vehicles de tota mena que circulaven per la carretera N-II.

D’aquest petit indret, de les segles esglésies, i de la pertinença als termes de Veciana i d’ Argençola - ambdós catalans, ambdós dins l’Anoia sobirana- en deia quelcom en aquest enllaç : http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/03/les-santa-maries-del-cami-ral-darago.html

Ni aleshores, ni avui, he trobat cap referència a l’edifici senyorial situat al davant de l’església romànica, i del que ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La dèria ‘política’ de reduir municipis no pretén – ni aconseguirà – reduir despeses públiques – en els pobles petits, les persones actuen per convicció, perquè s’estimen el lloc on viuen, no certament per diners, que ni ara, ni abans, s’han destinat a aquestes divisions administratives - ; amb la reducció de municipis, en podem parlar des de fa més de 200 anys, quan al REINO DE ESPAÑA se li ensorrava el ‘xiringuito’ de les colònies americanes, i es tallaven dràsticament els recursos fàcils, del comerç i/o espoli que venia fent la MADRE PÀTRIA. Quan s’elimina un poble, es posa la primera pedra de l’oblit de la seva història, i com ja sabem qui per la memòria, per la identitat.

El patrioterisme consisteix en reivindicar una superestructura, i alhora fer desaparèixer els trets particulars que TOTS TENIM.

ESGLÉSIA DE SANT GENÍS DE PORQUERISSES. ARGENÇOLA. L’ANOIA SOBIRANA. CATALUNYA

Veníem de Santa Maria del Camí per l’antic curs de la N-II el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés; em sorprenia relativament , això - encara – és ESPAÑA, no trobar cap dada d’un edifici d’aire senyorial situat al davant de l’església romànica; ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Entravem a Porquerisses per recollir imatges de l’església de Sant Genis que havia estat parròquia independent als segles XII-XIV.

La descripció tècnica ens diu : Petit temple d'una sola nau dins del nucli de Porquerisses. Les característiques del seu exterior, ens mostren una edificació de caire popular, amb una entrada rectangular força senzilla orientada al sud. Sobre d'aquesta entrada una obertura circular. Culmina la façana, un petit campanar d'espadanya d'una sola obertura. Aquesta façana està arrebossada.

No trobava cap persona que ens pogués facilitar la clau, i se’ns escapava una meravellosa ocasió de constatar la seva gran bellesa, segons el text que segueix :

Emmarcada dins l'estil gòtic tardà, com a trets essencials, un sola nau, volta de creueria i petxines, així com dues capelletes laterals. Sobre l'entrada presenta un cor, on es pot observar en una de les claus de la volta, la data de 1615 amb la imatge d'un sant. Cal destacar també el retaule. L'estil és popular però no exempta d'una certa qualitat. L'estructura del retaule és molt senzilla, conformat per tres carrers que ocupen figures de sants aïllades, emmarcades per una sèrie de pilastres molt simples que sostenen un arquitrau també llis en el que hi figuren en llatí els noms dels sants. Estructura que és emprada igualment per la predel•la que conforma el cos inferior del retaule on hi ha representades igualment tres figures de sants. Pel que fa a les representacions, en el cas de la de Sant Miquel que ocupa el carrer central, assenyalar que es força comuna des del segle XVII, seguint un model difós per la contrareforma que s'inspirà en una representació del pintor italià Guido Reni. En el cas de Sant Roc, crida l'atenció en la representació que enlloc d'un gos amb un pa als peus del sants, que era el típic en època medieval i encara al XVI, hi hagi representat un àngel que assenyala les seves nafres. Quant a Sant Sebastià segueix un model recurrents, vist de front, potser també dins les propostes endegades des de la Contrareforma. A la predel•la es representa al centre la Verge amb el Nen, coronada, com a reina del cel. A banda i banda hi ha dos sants.

La solitud a poca distància del traçat de l’autovia N-II és colpidora.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA CREU, I CAPELLA DE SANT CRIST DEL FOSSAR DE MONTMANEU. L’ANOIA SOBIRANA. CATALUNYA

Ambdós edificis tenen com a referència el carrer Major , veritable ‘main street’ d’aquest poble força desconegut malgrat trobar-se al costat de la N-II

El dit ‘Santuari de la Mare de Déu de la Creu’ és una capella de planta rectangular , de la que malgrat llegia ‘acabada amb absis’, no tenia ocasió de veure’l perquè l’edifici està quasi enganxat a un altre; això en un lloc on el que sobra és espai, es podria qualificar quasi com un acte blasfem. S’explica que a l'interior – on no podíem accedir – l’absis absis resulta ser de petxina.

L’edifici té l’estructura clàssica de les ‘capelles trentines’ , i únicament el campanar – més que el rètol a la paret – em confirmàvem que estava davant d’un temple de la religió catòlica.

Continuàvem el Josep Olivé i Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, fins al proper fossar – que estava també tancat- i des de fora retratava la petita Capella del Sant Crist, que està adossada al mig de l'estructura del cementiri; l'entrada és un arc apuntat, un xic inferior pel que fa a la mida, als que configuren – com en la major part dels cementiris de l’Anoia- la galeria porxada on estan els nínxols.

Al davant té hi ha una creu amb la figura del Crucificat.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SALVADOR DE TARROJA DE SEGARRA

El Josep Olivé i Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, ens admiràvem des de la Plaça de l'Església, la façana principal de Sant Salvador, on destaca la gran portada d’accés barroca, i el campanar quadrangular , fet amb les pedres del vell castell, segons algunes hipòtesis.

La façana està dividida en tres cossos verticals per mitjà d'unes bandes de carreus regulars que la recorren tota; els dos cossos laterals són simètrics i el central és més gran i majestuós.

Al centre de la façana una gran portada barroca amb un arc de mig punt adovellat, flanquejat per columnes que sustenten un entaulament. En aquest entaulament, una fornícula semicircular amb una imatge gòtica de Sant Salvador i un petit frontó triangula, damunt de la qual hi ha una rosassa amb motllura.

L'edifici està coronat per un gran frontó triangular i en els extrems d'aquest unes boles donen verticalitat a l'edifici. Els cossos laterals, en canvi, es coronen amb unes línies corbes que donen ritme a la façana.

Recolzat en el mur Sud de la façana principal, apareix un cos que forma part de l'església primitiva, d’aquí arrenca el campanar, que com explicàvem suara , és una torre quadrangular dividida en dos cossos verticals amb quatre finestres de mig punt i un balustre de pedra.

Per l’època, segle XVIII, pensem – com per arreu – en els diners d’Amèrica ( fruit del comerç i/o de l’espoli de les colònies ), que comportaríem un notable augment demogràfic, i un important creixement econòmic.

L’estretor del nucli del que havia estat castell i vila closa de Tarroja, fa difícil encabir a l’objectiu, aquest edifici religiós que podem incloure dins del concepte ‘ mastodòntic’.

ERMITA DE SANT JULIÀ DE TARROJA DE SEGARRA

El Josep Olivé i Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem prop d’aquesta ermita de Sant Julià, un senzill edifici d'una sola nau, i teulada a dues aigües amb campanar de cadireta a la part central del cos.

La construcció es pot incloure dins del que anomenen ‘capelles trentines’ en les que prima la funció, sobre la forma, en aquest cas quadrangular, i sense absis.

L’edifici està fet amb pedra, i en alguns dels carreus dels murs es veuen signes lapidaris que demostren que es tracta de material reaprofitat, potser originari d'algun edifici gòtic. Ens expliquen que a l'interior de l'edifici hi ha un sarcòfag de pedra encastat al mur.

Tarroja assolia el sostre, pel que fa al nombre d’habitants , en el cens de 1857, en que figuren 521veins. Tancava l’any 2012 amb només 173 ànimes.

La Segarra pateix un ‘decreixement’ constant, que no sembla dissortadament tenir aturador.