domingo, 15 de octubre de 2017

SANT LLEÏR DE LA VALL D’ORA. L’ESGLÉSIA OBLIDADA. NAVÈS. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Publicàvem – amb un clar prec a la ciutadania per recuperar-ne la història - SANTA EULÀLIA DE LA VALL D’ORA. LA PARRÒQUIA OBLIDADA. NAVÈS. EL SOLSONÈS. LLEIDA - http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/10/santa-eulalia-de-la-vall-dora-la.html

La manca de dades es repetia amb Sant Lleïr : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Nav%C3%A8s


El Miquel Pujol Mur, i la Maria Rosa Planell Grau, en feien una descripció al post publicat a :
http://indretsescbergueda.blogspot.com.es/2016/05/sant-lleir-vall-dora-naves-solsones.html

És un edifici d’una nau rectangular, sense absis diferenciat, cobert amb volta de canó. Al frontis hi ha una porta a la qual s’accedeix per un graons que salven el desnivell i damunt la qual hi ha el campanar d’espadanya, i a mitja paret, un finestra. Hi ha una altra porta adovellada i de mig punt a la part de migdia.

A l’interior és visible la tasca d’adaptació a les noves necessitats litúrgiques, que obligaren a fer-hi una sòbria restauració. A l’indret de l’altar hi ha dues finestres de doble esqueixada, al mur de llevant i al de migdia. Encara es conserva el cor que fou muntat posteriorment.

L’aparell és molt rústic , de reble, amb carreus als angles, s’observa una lleu diferencia entre la volta i els murs, la qual pot indicar que, en un principi, el sostre podia haver estat de fusta, sense la volta empedrada, que devia ser afegida anys després.



Fotografia del interior del blog : https://les33ermitesromaniquesdenaves.wordpress.com/10-ermita/

http://valldora.blogspot.com.es/2013/09/goigs-del-glorios-sant-lleir.html

No trobava – si existeix – el Catàleg de patrimoni en línia de Navès, que assolia el sostre demogràfic al cens de 1857 amb 1.766 habitants, que es reduïen a 283 a darreries de l’any 2016.

Navès, el Solsonès, Lleida, Catalunya, han de fer DECIDIDAMENT una opció per ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic, això sens dubte portaria fins aquí un turisme de ‘qualitat’ que permetria garantir l’existència en condicions dignes, de famílies i/i persones que es veuen abocades a emigrar.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions en relació a l’Església de Sant Lleïr de la Vall d’Ora a l’email coneixercatalunya@gmail.com

viernes, 13 de octubre de 2017

ESCOLA PÚBLICA DE NAVÈS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el període de la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials ; rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

Vegeu i llegiu aquest enllaç :
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/12981/100/anys/escola/naves


El pla d’instal·lació d’escoles rurals al municipi de Navès va continuar amb la construcció de l’escola de la Vall d’Ora, inaugurada l’any 1920.


Després l’escola de Pegueroles, a la Roca, acabada l’any 1927. Agrairé infinitament rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Seguidament l’escola de Linya,feta l’any 1931.


I la darrera l’escola de La Selva,edificada al costat mateix del pont medieval de la Vall d’Ora, acabada l’any 1933. Agrairé infinitament rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , on podreu trobar a dia d’avui més de 1200 entrades ; recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

DEL FOSSAR DE SANT FELIU DE LLUELLES, DE LA SEVA ESGLÉSIA, I ALTRES REFLEXIONS. MONTMAJOR. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Havia fet un comentari del fossar de Santa Maria de Sorba, en ocasió de la nostra visita; m’aturava al fossar presidit per un mural – com és costum en aquesta contrada – en el de Sant Feliu de Lluelles construït l’any 1898, en llengua llatina diu ‘ els meu elegits/escollits no treballaran en va’. I, llevat d’error en llengua catalana, el de Sorba diu ‘ al cel siguin’. Agrairem que algú ens expliqui aquesta ‘tradició’, que és alhora que peculiar d’àmbit molt limitat.



Retratava la façana de Sant Feliu de Lluelles, al terme de Montmajor, a la comarca del Berguedà, el Mapa de patrimoni ens diu que és una església d'una sola nau rectangular amb presbiteri quadrat i amb la porta oberta al mur de ponent de l'edifici. Reprodueix el model característic del barroc rural, amb un campanar de torre quadrada bastit a migdia, prop del presbiteri i amb obertures d'arc de mig punt i balustrada. La porta és allindada i la llinda presenta una motllura semicircular al centre en forma de petxina amb la inscripció: any 1773 a la llinda. Sobre la porta hi ha un ull de bou circular.


Quan al topònim ens diu el diccionari català valència balear; (lluella). f. 1. terreny dur, grisenc, mesclat de terra i de pedra, i que en cavar-lo fa llenques.

L'interior és arrebossat, cobert amb voltes d'aresta i amb petites capelles laterals obertes a la nau. És advocada a Sant Pere i Sant Feliu, i conserva un retaule neoclàssic centrat amb les imatges dels dos sants.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

A pocs metres de l'església hi ha les ruïnes d'una anterior construcció, possiblement la primitiva església romànica. L'església es troba formant part d'un conjunt amb la rectoria (o mas de Sant Feliu) i el mas de can Batlle. La rectoria és un edifici senzill de planta rectangular amb la façana tancada per un baluard. Conserva tres llindes amb inscripcions que fan referència a diferents rectors del segle XVIII: una en la que el nom del rector no es distingeix i la data 1717; "Lo Rt. Pau Postils Pr. 1720"; "Rovira Rector 1796". La casa can Batlle conserva llindes a les finestres posteriors amb les dates: 1671; 1857 R.O.P.I.P.; i a la façana principal una llinda de finestra amb la data 1757. La casa està construïda a continuació de la rectoria i formant mitgera amb aquesta.

L'actual església no conserva cap element del seu passat romànic (únicament restes de ruïnes a prop), les referències documentals del segle XI permeten confirmar l'existència d'un primer edifici d'aquest estil. L'any 1043 Gersén i el seu fill van vendre a Arnau i la seva muller la torre del Quer (ipsa torre de ipso Quer), al terme de Navès, a la Vall de Lord; un dels límits d'aquesta venda era l'església de Sant Feliu de Lluelles (Sancto Felice). Uns anys més tard, la mateixa torre i el seu alou eren cedits per Arnal Dalmau i la seva muller a l'església de Santa Maria de la Seu d'Urgell i a la seva canònica, i una vegada més l'església de Sant Feliu era esmentada com a límit. L'església de Sant Feliu era parroquial, car l'any 1312 la visita al deganat de la Vall de Lord en confirmà la seva categoria. El segle XVIII mantenia les funcions parroquials i tenia com a sufragània les esglésies de Sant Martí de Tentellatge i Santa Maria de Preixana, formant part de l'oficialat de Solsona. A finals del segle XVII i incis del XVIII, l'edifici romànic fou substituït per l'actual construcció barroca i es vincula a Tentellatge.

Com a dada curiosa cal esmentar que Mn Marc Rovira, rector de Sant Feliu de Lluelles, fou testimoni de la fortificació del massís de Busa durant la guerra napoleònica, així com dels moviments del general Lacy a la zona. Recollí les seves observacions en un llibre: "Breu notícia de las coses més notables que han passat, especialment des del any 1790 en avant". El document original ha desaparegut i es conserva la transcripció que va fer Mn. Joan Serra i Vilaró a l'Arxiu Comarcal de Solsona (LLORENS I SOLÉ, A., 1981)

L’accés, es fa per pistes de terra, Montmajor té un terme de 76,5 km², i una població a darreries de l’any 2016 de 471 habitants, el sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 1.239 ànimes. En la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, trobava referències únicament de l’escola propera a l’església de Sant Sadurní de Montmajor, i la de la rectoria de Sant Esteve del Pujol de Planés. Mes enllà de l’evidencia de que a Catalunya l’església catòlica s’implicava en l’educació de la quitxalla - el mot ‘escolà’ té entre nosaltres un doble significat, “ el que va a escola”, i també “ persona que ajuda al sacerdot a l’altar en les celebracions litúrgiques” - , sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista al terme de Montmajor, a la comarca del Berguedà, a la província de Barcelona, i a Catalunya tota.

L’inefable Pablo Casado Blanco (Palència, 1 de febrer de 1981) afirmava erròniament
, imputant-li al President màrtir, Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940), l’acció feta per Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859[1] – Barcelona, 25 de desembre de 1933) quan el 14 d'abril de 1931 des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, va proclamar la República Catalana, que Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, la Selva, Girona, 29 de desembre de 1962) tindria el mateix final que Lluis Companys Jover. Recordem que va ser lliurat per les autoritats franceses del govern de Vichy, a les forces d’ocupació alemanyes, que el traslladaven fins a la frontera on se’n feien càrrec els militars colpistes que havien fet caure la II República.

A Carles Puigdemont i Casamajó, el tenen a Barcelona, i la seva peripècia vital s’assembla més a la de Francesc Macià i Llussà, amb l’obvietat de que Carles Puigdemont i Casamajó és – encara – un home jove.

Pablo Casado Blanco (Palència, 1 de febrer de 1981, ) s’excusava per la seva manca de formació històrica, això, malgrat que segons la seva biografia té estudis superiors.

El temps ens ho dirà.

martes, 10 de octubre de 2017

LA CASA FORTICADA I LA CAPELLA DE SANT JAUME. SENTMENAT. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Del mal dit Castell de Sentmenat n’havíem llegit i escrit força al llarg dels anys :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/01/la-casa-forticada-dels-sentmenat_12.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/09/sentmenat-2010-quilometre-zero-del.html
https://www.flickr.com/photos/cinglesdeberti/4502532576

El marquesat de Sentmenat, fou atorgat per Carles II, l’any 1691, al capità de cuirassers de cavalleria, Joan Baptista de Sentmenat i de Toralla, (1650-1724) el 20 de desembre de 1699.

De l’escut d’armes d’aquesta família s’expliquen rondalles que intenten lligar amb el nom de la població, que ja s’anomenava així abans de l’existència d’aquesta nissaga :

L'una ens diu que un centurió (Oficial romà que comandava cent soldats) va derrotar part de l'exèrcit enemic en el Vallès i hi fundà el lloc de Sentmenat, com a refugi, posant-li aquest nom en honor als seus valents soldats: els “cent manats”.

L'altra, fent referència també als “cent manats”, parla també d'un centurió que acudí tan ràpidament a l'auxili de la plaça assetjada, superant els altres militars, que el senat romà li concedí el nom de Sentmenat, i ensems, ornà el seu escut, volent significar que havia anat més de pressa que un ocell, que només en té dues.

El nom deriva de la veneració a Sant Menna/Cristòfol , i us deixo un enllaç a la tesis del Josep Capdevila i Soldevila , documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible. http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

Tornàvem de Caldes de Montbui on havíem assistit a la 3ª Ballada Country a l’envelat de Festa Major, i retratava a la Rosa, l’Aurora, la Maria Jesús i l’Antonia, amb la capella de Sant Jaume i la casa fortificada de fons.


Els explicava quan passàvem davant de la capella de Santa Caterina, vinculada també amb els Sentmenat que malgrat el llarg període en que foren senyors de la població, si els comparem amb els Tolrà de Castellar del Vallès - també marquesos - , no deixaven gaire petjada ‘positiva’.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/03/santa-caterina-de-sentmenat.html

Qualsevol ocasió és bona per aturar-nos i admirar el patrimoni històric i/o artístic que sortosament conservem encara.

La visita a Caldes de Montbui havia estat profitosa :
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/10/iii-trobada-country-de-caldes-de.html
http://espaicountry.blogspot.com.es/2017/10/3-trobada-country-de-caldes-de-montbui.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/10/els-gegants-de-caldes-de-montbui-valles.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/10/la-santa-majestat-de-caldes-de-montbui.html

Caldes de Montbui, té molt a ‘viure’.

ELS GEGANTS DE CALDES DE MONTBUI. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Ens portava fins a l’antiga Aquae Calidae la 3ª Trobada Country
, que es duria a terme en aquesta ocasió a l’envelat de Festa Major.

Em cridaven l’atenció els gegants de Caldes de Montbui, que juntament amb els de Matadepera, la Garriga, i crec que Montornès del Vallès, esperaven el moment d’ocupar de forma festiva i democràtica els carrers.




M’explicaven que en ocasió de refer el vestuari dels gegants es prenia l’acord de que també la colla gegantera adoptes la falda, com fa la figura més moderna.

Caldes de Montbui, té a més de Gegants, capgrossos i bestiari, imagino que en algun lloc s’ha explicat la història d’aquesta colla, i fora interessant penjar-ho a la seva pàgina de faacebook. https://www.facebook.com/geganterscaldesdemontbui/

El diumenge de Festa Major, Barcelona es veia pertorbada per l’entrada de los ‘ nacionales’, Caldes de Montbui, el Vallès Oriental, Catalunya tota , gaudia d’aquest estiuet massa perllongat. «Spain is different»

Ah!, els gegants tenien una actuació memorable, com també els organitzadors de la ballada, Country Jardi, als que felicitava el diumenge, i torno a fer-ho el dimarts.

domingo, 8 de octubre de 2017

III TROBADA COUNTRY DE CALDES DE MONTBUI. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Anàvem la Rosa, la Maria Jesús i la Montse, feia les fotos ‘oficials’ a la font del Lleo, i al Santuari del Remei.



Vindrien desprès la de la ballada a la carpa de Caldes de Montbui.


La ballada marcava una fita ‘ per quantitat i qualitat ‘ tant al Vallès Oriental, com a l’Occidental.
http://espaicountry.blogspot.com.es/2017/10/3-trobada-country-de-caldes-de-montbui.html

A la tornada ara en companyia de l’Aurora i l’Antonia, m’aturava a fer una fotografia al Castell de Sentmenat.


Ningú però – i menys encara els que tenien família que havia d’anar i/o passar per Barcelona – havia estat del tot tranquil; en aquesta mateixa data s’anunciava a bombo i plateret, l’entrada a Barcelona de ‘las fuerzas nacionales’.

L’anunci no semblava gaire ‘creïble’, un dels que havien de parlar era el marqués de Vargas Llosa (Arequipa, Perú, 28 de març de 1936) que sens dubte deu tenir algun mèrit literari, ja que l’any 2010 se li atorgava el premi Nobel de literatura: a nivell personal, social i/o polític però, hi ha força acord en el sentit de considerar-lo un parvenu.
Sortosament en aquesta ocasió sembla que no s’han repetit les conductes violentes. En aquestes condicions, TOTHOM està convidat a manifestar-se per Barcelona, fins els seus habitants.
http://www.elperiodico.com/es/politica/20171008/manifestacion-barcelona-asistencia-participantes-6339504

Quan comptava els assistents a la Trobada Country de Caldes de Montbui, feia servir el sistema mètric decimal, desconec el que fan servir els que mesuraven als manifestants de Barcelona, que triplica les dades que facilitava la policia local. Val a dir que si fessin servir aquest mateix sistema per comptar els manifestants que viuen a Catalunya, TOTES les manifestacions superarien els 10.000.000.

sábado, 7 de octubre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DEL TERME DE MONTMAJOR ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

Dinàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés, al restaurant Montmajor – que malgrat no figurar al tripadvisor, us recomanem MOLT -. M’explicaven uns veïns de Montmajor que l’escola pública anterior a la dictadura franquista, estava prop de l’actual església parroquial advocada a Sant Sadurní, que s’inaugurava el 17 de setembre de 1922.


El projecte finalment aprovat pel canonge de Solsona, Dr. Joan Rossell, el15 d'agost de 1921, amb un pressupost de 10.000 pessetes, fou el que presentaren els germans Casimir i Esteve Sala i Codinet.

Es desmuntà l'església vella per a aprofitar-ne les pedres – com ha estat costum des d’antic - .La inauguració de la nova església es féu el 17 de setembre de 1922 pel bisbe Valentí Comelles Santamaria (Casserres, 5 de juny de 1861 - Solsona, 19 de març de 1945).

Reprodueixo de : http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08132
A la casa de Torrebadella s'havia utilitzat una habitació com a escola a principis del segle XX, i a la que assistien els nens de les cases veïnes: Cal Company, Fígols i la mateixa Torrebadella.

Per afegir a la llista d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, i per corroborar – si calia – l’activitat docent dels sacerdots en l’àmbit rural; trobava a :
http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/172731/250839

Sant Esteve del Pujol de Planès.


Al poble faltava una escola i les veïnes quedaven a més de 7 quilometres. Es discutí on es trobaria un local i, ja que els de la vella rectoria no eren suficients, les famílies del poble , d'acord amb el rector i l'Ajuntament de Montmajor, aprovaren el pressupost de 1.065,95 pessetes, per fer-la de nova planta. El rector, que n'havia tingut la iniciativa, hi aportà 25 pessetes, els propietaris, 75 pessetes cada un i 8 bigues; els masovers, 20, i el que faltava ho afegí l'Ajuntament .

Mn Josep Badia en fou el mestre des del 1927 i uns anys més després de la comtessa bèl•lica que s’iniciava l’any 1936 amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.
H i acudiren tots els nens i les nenes de la parroquià i alguns de Gargallá, Pegueroles, Sant Joan de Montdarn, de Serrateix i de Montmajor


https://books.google.es/books?id=2qVD957MjtIC&pg=PA483&lpg=PA483&dq=Mn+Josep+Badia.+montmajor&source=bl&ots=tvdotOhaPL&sig=Xex4w_uUEW6s7pmEs-L75GXh_hQ&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwj4xpTsgN7WAhXnJcAKHfkYBcYQ6AEIPTAH#v=onepage&q&f=false

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , on podreu trobar a dia d’avui més de 1200 entrades ; recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.