jueves, 14 de diciembre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PIA A OLIANA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Continua el fred aquesta primera quizena de desembre de 2017, i sense deixar de reivindicar el que considero just a nivell particular i col·lectiu, continuo fent feina de ‘despatx’ amb la consulta al FONS SALVANY de la Biblioteca de Catalunya.

El Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) és un dels meus ‘herois de Catalunya’, i no em canso de reivindicar que aquesta nació li deu un reconeixement públic.

L’any 1923 el Josep Salvany i Blanch visitava Oliana, i retratava una imatge mariana que descriu com una Mare de Déu del escolapis.


Els escolapis gestionaven a la seva arribada a Oliana , l’ermita i casa annexa de la Mare de Déu dels Àngels, fora del recinte poblat.


Els escolapis fomentaren en tot moment la devoció a la patrona del poble, protegiren i amagaren la imatge sempre que es corria algun perill. I n’editaren uns goigs. http://laplega.escolapia.cat/search?q=Oliana

Vagi per endavant que vaig ser alumne de l’Escola Pia de Sabadell, cal explicar-ho perquè sempre, sempre, sempre, insisteixo en una obvietat; malgrat que TOTES les ordres religioses dedicades a l’ensenyament exercien un paper cabdal en l’educació de les classes populars, davant la inactivitat conscient del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, només els Escolapis han desenvolupat un magnífic treball de conservació de la memòria històrica, que alhora que de la Congregació, ho és també de Catalunya.

En matèria de recuperar la memòria històrica, seguim picant pedra, d’això va l’existència humana. Ens cal, i més en les comarques interiors avui quasi despoblades la col·laboració de la ciutadania, esperem rebre imatges i dades dels edificis escolars a l’email coneixercatalunya@gmail.com .

Antonio Mora Vergés

VALLSANTA. GUIMERÀ. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Continua el fred aquesta primera quizena de desembre de 2017, i sense deixar de reivindicar el que considero just a nivell particular i col·lectiu, continuo fent feina de ‘despatx’ amb la consulta al FONS SALVANY de la Biblioteca de Catalunya.
El Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) és un dels meus ‘herois de Catalunya’, i no em canso de reivindicar que aquesta nació li deu un reconeixement públic.

L’any 1916 el Josep Salvany i Blanch visitava Guimerà :
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Guimera/mode/all/order/title/page/1


Una de les seves fotografies de Vallsanta, em feia veure que aleshores el mal ja estava fet.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/06/vallsanta-loblit-imperdonable.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/10/vallsanta-i-el-cister-lurgell.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/04/i-les-pedres-on-son-santa-maria-de.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/01/les-lapides-de-vallsanta-guimera-l.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/05/de-la-sequia-de-vallsanta-i-daltres.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/11/fer-pinya.html

D’aquest cenobi s’ha escrit molt, recentment l’Associació guimera.info rebia el premi Culturalia a nivell comarcal, pel llibre que recentment es publicava, i pel manteniment – únicament fins al dia d’avui amb recursos privats – del Museu de Guimerà.


Seguim picant pedra, d’això va l’existència humana.

Antonio Mora Vergés

DRET A PICAR DE PEUS O L’ESTAFA DE L’OBSOLÈSCENCIA PROGRAMADA

La història començava l’any 2003 quan decidia comprar-ne un vehicle Renault, un Megane Scenic, que ha estat i és company fidel dels meus recorreguts per Catalunya.


Fa pocs dies, diria que com una derivada de l’aplicació de l’article 155 – per situar-ho en el temps - , començava a desenganxar-se l’entapissat del sostre, i com és del tot lògic m’adreçava a la Renault per fer-los-ho saber, i demanar-los que es fessin càrrec de l’arranjament.


Els explicava que a casa hem tingut vehicles SEAT, SIMCA, FORD, CITROËN,.., i mai, mai, mai, ens havia succeït un fet com aquest.
Enteníem les meves explicacions, fins assumien que això NO TÉ RES A VEURE AMB UN US INADEQUAT, declinaven però, fer-se càrrec de l’arranjament, el meu raonament ; els costos estimats , per a un client privat estan per sota dels 300€ , i Renault gasta milions i milions cada any en publicitat, perquè volen tenir aquesta pèssima imatge ?. No teníem resposta, política d’empresa, el terme ‘política’ , em feia pensar que potser en tractar-se d’un vehicle situat a Catalunya, ho feia un xic més difícil.

El dia 19 aniré a Comercial Martí a Sabadell on comprava el cotxe, i els demanaré que es facin càrrec de la reparació, i en cas de negar-se els demanaré un pressupost i els fulls de reclamació.

Demanava al ensems a REGAL – amb qui tinc una assegurança de tots risc – que es fes càrrec dels cost i/o alternativament d’endegar una demanda contra RENAULT, per telèfon em deien - els enviava imatges i dades – que els semblava que aquest supòsit no quedava cobert, ni per la reparació, ni per la reclamació jurídica. Estic a l’espera de resposta.

Sembla que no vaig estat encertat en triar la marca del meu vehicle, ni tampoc amb la meva asseguradora, oi?.

He passat el tema als mitjans de comunicació, als que s’ocupen de defensar als consumidors – segur que el meu és un cas entre molts, oi?. - , i estic a l’espera.

Si el tema té solució, passarà a formar part del NADAL DE CONTE de guimera.info

Sou pregats de fer-ho córrer per la xarxa.

L’obsolescència programada és una estafa.

Ah!, en castellà d’això en diuen ‘ derecho al pataleo’

Antonio Mora Vergés

martes, 12 de diciembre de 2017

IN MEMORIAM DELS EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA D’ALELLA. EL MARESME. CATALUNYA

Llegia que l'edifici actual fou construït l'any 1886 per la família Martorell fins que l'any 1919 s'hi instal·laren les Germanes Salesianes per obrir-¬hi una escola. Després s'amplià amb la construcció dels cossos laterals afegits.

No trobava cap de l’autor d’aquest edifici; no és – dissortadament – l’excepció, sinó la norma, la desinformació en aquest punt . Cal deixar-ne constància, i felicitar – per la seva habilitat i persistència en el temps – als que ho han fet possible.
Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest edifici, i de TOTS els edificis ‘ senyorials’ d’Alella .

El Mapa de Patrimoni ens diu ; edificació aïllada, de composició neoclàssica, de planta baixa i dues plantes pis d'alçada separades per cornises. El volum, originàriament de planta quadrada amb un pati central amb un lucernari a quatre aigües, ha estat transformat amb l'aparició de dos cossos laterals amb obertures de grans dimensions. La coberta del cos central té forma de creu i cada braç està format per una teulada a dues aigües amb un important ràfec; mentrestant, els cossos laterals tenen terrat pla. Les façanes principal i posterior són simètriques, ordenades segons cinc eixos de composició verticals, amb balconeres a la planta pis i grups de petites finestres d'arc de mig punt a la segona planta. En destaca l'escala de ferro que dóna accés a la planta pis, a la qual s'accedeix a través d'una lleugera marquesina metàl·lica. Malgrat aquest element que ens porta a una arquitectura de tipus colonial, hi ha d'altres elements que li confereixen un cert aire neoclàssic: motllures, frontons o cornises cassetonades. Les façanes laterals són d'una gran simplicitat, amb obertures rectangulars de majors dimensions però ben integrades al conjunt de l'edifici. El recinte es completa amb construccions annexes de poca entitat, moltes d'elles enganxades a la tanca, resultat de l'activitat docent que s'hi desenvolupa. A remarcar el jardí del pati i el camí arbrat d'accés.


http://lescasesdalella.cat/historia/4270/El%20m%C3%B3n%20de%20l'ensenyament

El 1887 es va crear a la masia de Can Gurri un col·legi de nenes regit per les dominiques de l’Anunciata. Sis anys més tard, el centre es va traslladar a un edifici propietat de la parròquia situat a la plaça del poble. La manca de recursos va obligar a tancar l’escola el 1911.

L’1 d’octubre de 1919, quaranta alumnes van començar les classes a la Catequística.

L'any següent, l’escola es va traslladar a la Vil·la Martorell. Fou deixada en herència a la Mútua per la senyora Teresa Poch, a qui nomenaren primera presidenta de la institució. El 1929 s'havia fundat l’Associació d’Antigues Alumnes de les Salesianes.

L'escola va funcionar 50 anys més, fins que va haver de tancar a causa de les noves exigències educatives a nivell legal, que requerien més professorat i més format. Les monges deixaren el poble el 1988 i van vendre la propietat a la Fundació Germans Aymar i Puig. Avui l'ocupa, en règim de lloguer, l’escola privada Hamelin.

La història dels pares escolapis discorre en paral·lel. Tal com deixà escrit en el seu testament Antoni Borrell, els seus marmessors van signar un conveni el 1910 amb l’Escola Pia de Catalunya, pel qual la Torre del Governador es va convertir en la Institució Antoni Borrell de l’Escola Pia. El 1916 es va constituir la primera comunitat escolàpia a la població i es van iniciar les classes amb una trentena d’alumnes.

La primera referència a l'escola pública és del darrer terç del segle XIX, quan als baixos de l’edifici municipal que donava a l’Hort de la Rectoria es va instal·lar una escola per a nens i nenes, possiblement seguint la normativa estatal de la llei Moyano, de caràcter liberal i d’inspiració il·lustrada. Els darrers mestres dels que en queda record són el senyor Marcelino [Marcel·lí Pons] i doña Antònia Botey. El centre va estar en actiu fins a 1934, any en què s’inauguraren les Escoles Fabra.

Ens agradarà rebre imatges i/o dades de TOTS els edificis esmentats a l’email coneixercatalunya@gmail.com

QUE EN SABEU DE LA MIRALDA D’ALELLA?. EL MARESME. CATALUNYA

El Mapa de Patrimoni en diu en relació a La Miralda, Riera Principal, 5 d’Alella ; conjunt de grans dimensions del qual destaca l'habitatge principal situat en posició central, envoltat d'un gran jardí que conté d'altres construccions auxiliars i interessants elements decoratius. L'edificació principal, de composició neoclàssica, té un cos central de planta baixa i dues plantes pis en forma de creu, flanquejat per dos cossos laterals de planta i pis, formant àmplies galeries amb arcades de mig punt, tancades per balustrades que tornen a aparèixer a la barana del terrat. El cos central és de composició simètrica, només trencada per l'aparició de la torre-mirador que conté l'escala. La façana principal està ordenada mitjançant cinc eixos verticals. De gran monumentalitat, cal destacar les dues columnes jòniques de les plantes pis que remarquen encara més la potència del volum, reforçat pel fet que l'eix central sobresurt del pla de façana. Les plantes pis tenen balcons amb balustrades, que tornen a aparèixer al balcó central de la segona planta. La façana posterior té una alçada menor, ja que la planta baixa està enfonsada al terreny. És de composició similar però utilitzant un llenguatge més senzill. La planta baixa està decorada amb franges horitzontals, decoració que té continuïtat a les plantes superiors tot reproduint pilastres que separen els diferents eixos de composició. Els cossos laterals tenen un estuc que imita carreus. La finca està organitzada per dos eixos perpendiculars, que corresponen als passeigs principal i lateral d'accés. En la seva intersecció hi trobem, davant la casa gran, un pati semi el·líptic delimitat per plàtans, al costat del qual trobem dues plataformes decorades amb elements neoclàssics (font, balustrades, hídries...) d'entre els quals cal destacar l'edicle (casa de paons) construït amb maó i decorat amb plafons de rajola de València i cobert amb teulada de sis vessants. Darrera la casa, a continuació del pati-terrassa posterior, ens trobem amb els camps d'ametllers. La vegetació està molt consolidada: en destaca l'arbrat configurat amb exemplars diversos de plàtans, til·lers i castanyers, que emfasitza la geometria dels camins vorejats, a més, amb tanques de bardisses. Cal esmentar la tanca de xiprers al nord que separa la finca de l'autopista, amb una petita torre a l'extrem nord-est.


Fotografia d’Enric . 2 de gener de 2016

Francesc Mitjans Miró (Barcelona, 15 de julio de 1909 - ibídem, 20 de novembre de 2006) fou l’autor de la darrera reforma en que van refer-se totes les façanes. http://lescasesdalella.cat/casa/4224/la-miralda/historia

No hi ha constància de l’autor d’aquest edifici, si del seu promotor Carlos Torrents Miralda, un dels primers contribuents de la capital catalana l’any 1840.

No és – dissortadament – l’excepció, sinó la norma, la desinformació en aquest punt de La Miralda. Cal deixar-ne constància, i felicitar – per la seva habilitat i persistència en el temps – als que ho han fet possible.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest edifici, i de TOTS els edificis ‘ senyorials’ d’Alella .
Catalunya us ho agrairà.

domingo, 10 de diciembre de 2017

ESCOLES PIES D’OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Vagi per endavant que vaig ser alumne de l’Escola Pia de Sabadell, cal explicar-ho perquè sempre, sempre, sempre, insisteixo en una obvietat; malgrat que TOTES les ordres religioses dedicades a l’ensenyament exercien un paper cabdal en l’educació de les classes populars, davant la inactivitat conscient del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, només els Escolapis han desenvolupat un magnífic treball de conservació de la memòria històrica, que alhora que de la Congregació, ho és també de Catalunya.

http://laplega.escolapia.cat/2010/11/lescola-pia-dolot.html

La història de l'escola comença el 30 de novembre de 1857, quan es firmà un contracte entre l'Ajuntament d'Olot i els Pares Escolapis per a l'establiment d'un col·legi.

La primera destinació fou a l'edifici de l'Hospici i després d'un parell de trasllats, el 5 d'abril de 1877 es col·locava la primera pedra de l'actual edifici a la Plaça Clarà, obra de l’arquitecte Esteve Pujol Riera ( títol de 19.11.1866 ) . El 1901 s'acabà la construcció de l'edifici que ara els acull i que tenia habitacions per al Calassanciat i per als alumnes interns.


Fotografia de Joan Reixach i Casals.1984


Fotografia facilitada pel Joan Dalmau Juscafresa.

No trobava enlloc l’advocació de l’església, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneircatalunya@gmail.com


Fotografia del interior del temple. Jordi Contijoch boada.
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=8&pos=77


Aprofitant la implantació de la Reforma, es porta a terme la remodelació de l'escola. A partir del curs 92-93, l'escola s'obrí al món professional i començà a impartir Mòduls Ocupacionals.

Ens agradaria rebre informació de TOTS els col·legis religiosos, de nenes i/o de nens, existents abans de la dictadura franquista. L’ activitat de l’església catòlica, va ser determinant en l’educació de les classes populars, i aquesta dada, si volem ser rigorosos amb el relat històric, s’ha de explicar abastament.

La signatura per part de la Jerarquia de : https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
Va suposar un trencament amb els fidels, que renoven avui altres actuacions d’una Jerarquia que aleshores si ara, està molt lluny de l’evengali. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/11/emprar-el-nom-de-deu-en-va-antonio.html

Esperem rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com de TOTES les instal·lacions escolars que ocupaven les Ordres religioses que tenien presència a Catalunya abans de la dictadura franquista.

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

ESCOLES PIES DE SARRIÀ. BARCELONA, CATALUNYA

Vagi per endavant que vaig ser alumne de l’Escola Pia de Sabadell, cal explicar-ho perquè sempre, sempre, sempre, insisteixo en una obvietat; malgrat que TOTES les ordres religioses dedicades a l’ensenyament exercien un paper cabdal en l’educació de les classes populars, davant la inactivitat conscient del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, només els Escolapis han desenvolupat un magnífic treball de conservació de la memòria històrica, que alhora que de la Congregació, ho és també de Catalunya.

L’arquitecte Francesc Mariné i Martorell ( Barcelona, 1845 — Barcelona, 1902 ) Tècnic municipal de Sarrià, l’Hospitalet de Llobregat i Granollers. La seva obra més important són les Escoles Pies de Sarrià (1891-93), bé que els plans —a causa de la incompatibilitat— són signats per Eduard Mercader i Secanella ( Barcelona, 1840-1919). Altres obres seves són el Pla d’Alineacions de Sarrià (1888), la casa Martínez, al passatge d’Isabel, a Gràcia (1890), el xalet Sabater, a Sant Gervasi de Cassoles (1890), el cafè Alhambra, al passeig de Gràcia (1900), i la casa Tintoré, als carrers de Bailèn i Mallorca, a Barcelona (1901

Us deixo un enllaç a la història d’aquesta escola : http://laplega.escolapia.cat/2010/11/lescola-pia-de-sarria-calassanc.html


Fotografia de 1915. Josep Salvany Blanch. Biblioteca de Catalunya

Ens agradaria rebre informació de TOTS els col·legis religiosos, de nenes i/o de nens, existents abans de la dictadura franquista. L’ activitat de l’església catòlica, va ser determinant en l’educació de les classes populars, i aquesta dada, si volem ser rigorosos amb el relat històric, s’ha de explicar abastament.

La signatura per part de la Jerarquia de : https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
Va suposar un trencament amb els fidels, que renoven avui altres actuacions d’una Jerarquia que aleshores si ara, està molt lluny de l’evengali. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/11/emprar-el-nom-de-deu-en-va-antonio.html

Esperem rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com de TOTES les instal·lacions escolars que ocupaven les Ordres religioses que tenien presència a Catalunya abans de la dictadura franquista.

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés