viernes, 24 de enero de 2020

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE I SANTA MARIA DE CERVELLÓ . ESGLÉSIA DELS SOCORS. CERVELLÓ. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

Llegia que l’any 1864 s'encarregà un projecte a l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas, (Barcelona, 21 de novembre de 1815 - 7 de juliol de 1895), per la nova església, que no arribà a fer-se.

L’any 1896 va ser col·locada la primera pedra de l'edifici actual, segons projecte dels arquitectes Antoni Maria Gallissà i Soqué (Barcelona 1861 - 1903) i Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 de gener de 1859 - 4 de juliol de 1922).

Les interessants escultures de la façana són de l'escultor del modernisme Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933).

En els dies foscos que seguien a l’exitosa sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTM i DEMOCRÀTIC de la II República, l’edifici va patir “danys de guerra” i va ser destruït tot el parament del temple: els altars del renaixement, barrocs i contemporanis, imatges gòtiques, barroques i del taller de Josep Llimona Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863 - 27 de febrer de 1934), , bancs, objectes litúrgics... la majoria dels quals havien estat transportats de l'antic temple parroquial romànic.

El 1939-1940 va ser restaurada i, acabada la part de la façana que hi mancava, per l'arquitecte conservador de la Diputació Provincial de Barcelona Manuel Baldric i Tibau (Tarragona, 1911 - Barcelona, 1966) , aleshores arquitecte municipal i gendre del propietari de ca n'Esteve, de Cervelló.

És notable la imatge barroca de Santa Maria de Cervelló, escultura reproduïda arreu on hi ha congregacions mercedàries.

Església i rectoria estan situades al costat nord e la carretera N-340 que travessa el poble de Cervelló. l‘edificació és bastida sobre un terraplè i la façana del conjunt està feta de pedra alternat amb elements de talla i obra de maó vist. La casa parroquial és de planta quadrada i consta de planta baixa, pis i golfes. La porta d'accés és clavetejada i d'arc de mig punt. A la façana sud té un relleu on es representa un escut amb les quatre barres catalanes i dos cérvols contraposats i tot està envoltat de formes vegetals.


L'interior de l'església és d'una sola nau molt esvelta amb arcades apuntades de suport, de rajola. Les voltes estan fetes amb panys d'esgrafiat i rajola vidriada igual que els revestits de parets de les capelles laterals, que es situen entre els contraforts.


Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada

L'absis és poligonal. A la façana destaquen els arcs ogivals, on hi ha la porta d'entrada, i uns petits arcs a la planta superior. En un costat hi ha el campanar de planta quadrada. El campanar actual no ho havia de ser ja que l’Antoni Maria Gallissà i Soqué (Barcelona 1861 - 1903) projectà un gran campanar amb agulla al centre de la façana. La torre-campanar actual representa una torre de defensa d'una casa pairal, de la qual està inspirada la rectoria. Molt semblant a la torre de Granja Garcia Can Garcia del mateix arquitecte i ubicat a les afores de Cervelló.
L'any 1901 va morir el promotor i empresari del vidre, Joaquim Mensa i Prats (1830-1901)..

L'any 1903 mor l'arquitecte i el va substituir Josep Font i Gumà Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 de gener de 1859 - 4 de juliol de 1922).
.

martes, 21 de enero de 2020

LA PORXADA DE GRANOLLERS, TESTIMONI DEL PASSAT AGRÍCOLA DE LA COMARCA DEL VALLÈS ORIENTAL.

El Pere Albert Carreño, el “fotògraf de Sant Llorenç Savall”, retratava la Porxada, a la Plaça homònima de Granollers. Fer-ho alhora que just i necessari, és quasi obligat quan es visita al capital del Vallès Oriental; tant almenys com posar en context aquesta edificació; la població de Granollers es comptava per focs 236, quan s’aixecava la Porxada, no serà fins al cens de 1717 que el càlcul es farà per persones, 1581 en aquella data.


Antigament, la plaça on és s'anomenava "plaça del blat", avui dia però, la Porxada dóna nom a la plaça. Originalment, es feia servir durant el mercat agrícola per cobrir el blat que s'hi venia.

El 1938 fou destruïda parcialment pel bombardeig de Granollers del 31 de maig, dut a terme per l’aviació feixista, alçada en armes conra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.


L’any 1939 es va reconstruir i s’enretiraren els elements del mercat municipal, per tal que romangués en el seu estat primitiu, amb tota la columnata a la vista.

El bloc de gres vermell que hi ha a l'escaire sud-occidental de la Porxada, just davant de l'ajuntament de Granollers, és conegut com la Pedra de l'Encant.

Segurament, la seva presència és coetània de la construcció a la qual és annexa, la Porxada, construïda entre els anys 1586 i 1587 per Bartomeu Brufalt.

La seva situació, al bell mig del mercat, no és gens casual, ja que servia per fer els encants públics (subhastes) de productes d'agricultura i ramaderia.

Com acostuma hi ha una llegenda, que explica que aquesta pedra la va arrossegar una riuada de l'antic torrent que baixava pels carrers de Corró i de Barcelona, i va quedar dipositada al costat de la Porxada, on s'estarà fins que una altra riuada se la tornarà a emportarà.


https://revistadelvalles.es/2017/05/24/exposicio-fotografica-la-porxada-430-anys-dhistoria-de-granollers/

http://www.granollers.cat/multimedia/arxiu/exposicio-postals-antigues-de-granollers


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=28974Sant Julià de Palou
[ potser del llatí , palea – oe, palla ], ens evoca clarament un altre paisatge, camps i camps de blat, que s’estenen per les terres planes del que en els segles futurs s’anomenarà Vallès Oriental, i quina capital s’anomena justament Granollers; per alguns derivat aquest topònim de l’abundància de granotes en aquest indret; certament en toponímia hi ha sempre més d’una opció possible i contràriament als qui defensen Granollers com ‘lloc de granotes’, tenim els qui sostenen que el sentit primigeni és “lloc de gra “.

SANT CRISTÒFOL DE PALLARS. SANTA EULÀLIA DE RONÇANA. EL VALLÈS ORIENTAL.

Tornàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, d’una sortida pel Vallès Oriental, i aprofitant que el sol encara estava prou alt, li demanava al Pere Albert Carreñó, que gires en direcció a Santa Eulàlia de Ronçana, i ben aviat un no giru a la dreta que ens portaria fins a l’ermita de Sant Cristòfol de Pallars.



Patrimoni Gencat explica que la primera referència documental és de l'any 1194, on es parla de construir un nou altar i que ha fet l'obra Arnau de Vilar. Tot i que desconeixem l'acta de fundació de l’església , en el testament del rector Pere Serrallonga, de l'any 1357, actualment desaparegut, es feia constar l'acta de fundació. Era sufragània de Sant Julià de Lliçà d'Amunt fins a l'any 1453, que passà a ser-ho de Santa Eulàlia.

En un terratrèmol de 1457 va quedar quasi enderrocada, el 8 de juny es decretà la seva reconstrucció.

En la visita pastoral del 3 de juny de 1756 s'esmenta la necessitat d'arreglar la teulada.

El Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona l’any 1.964, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs i Arisa (Sant Julià de Vilatorta, 1918 - Roda de Ter, 1982) li donava l’aspecte que té ara, està incorporada a la llista llarguíssima de les ‘ falses romàniques, del Camil Pallàs i Arisa
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/sant-cristofol-de-pallars-la-vall-del.html


Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

La descripció es correspon a la ‘transformacio’ que duia a terme el Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona; planta de nau única, arrebossada a l'interior, coberta amb teulada a dues vessants. Absis semicircular, amb volta de mitja taronja i un altar de pedra.


El Jordi Contijoch Boada publica una fotografia del interior.

Té dues finestres esqueixades d'arc de mig punt, una al centre de l'absis i una al mur lateral. La façana té una porta dovellada d'arc de mig punt i a la part alta presenta un petit ull de bou. El capcer és triangular i sobrepassa una mica la teulada. El mateix passa a la capçalera. El parament és de carreus ben arrenglerats. Els angles estan emmarcats per grans carreus.

Santa Eulàlia de Ronçana, el Vallès Oriental i l’Occidental, menystenen el valuós patrimoni històric que encara es conserva, i que mitjançant l’adequada divulgació esdevindria sens dubte un element d’interès per a moltes persones.

Refent el camí, ens aturaríem encara per retratar l’ermita de Sant Simplici.



lunes, 20 de enero de 2020

ESCOLA GINÉS PERE ANTÓN I FORNS. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL.

Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.

El Pere Albert Carreño, retratava la façana – l’edifici estava tancat amb pany i forrellat, i no podien accedir al hall – de l’escola Ginés Pere Antón i Forns, la descripció ‘tècnica’ ens diu ; es tracta d'un edifici entre mitgeres, que consta d'una planta baixa i un pis amb coberta a dues vessants. S'aprecia una façana de composició simètrica amb un cos central que sobresurt i un capcer de perfil sinuós; una finestra d'ull de bou i una altra amb una exagerada dovella a la clau, així com un portal d'entrada amb coronament molt ornamentat. La resta de la façana té fileres de finestres de la mateixa forma, totes alineades. També es constat un ràfec als cossos laterals.




el projecte presentat l’abril de 1918, era del Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876 - 1951)


http://www.granollers.cat/arxiu/construcci%C3%B3-del-grup-escolar-pereanton
https://www.diba.cat/web/spal/cataleg-fons-jmt

Es curiós que tinguem dades del JOAN MONTAÑÀ I RIERA, (Caldes d'Estrac, el Maresme, 1880 – Granollers, 1926), i no del Ginés Pere Antón i Forns, oi?.

Des del ‘tontisme’ s’afirma que TOT ESTÀ A INTERNET, doncs ja teniu almenys una informació que no apareix, la biografia de Ginés Pere Antón i Forns. Esperem la vostra col·laboració a l’email coneixercatalunya@gmail.com per esmenar aquesta mancança.

NOUVELLE CHAPELLE DE SANT COSME ET SANT DAMIAN. ELS SANTS METGES. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL

Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.

Tornaven de fer la passejada i dinar, el Pere Albert Carreño, em cedia l’honor de retratar la façana de la Capella dels Sants Metges al número114 del carrer del Corró.


La Capella dels Sants Metges, dedicada als sants Cosme i Damià, es va construir damunt d'un portal de l'antiga muralla medieval de Granollers, el segle XIV, i es va refer el segle XVI. El 1596, es va obtenir permís per celebrar-hi oficis. Estava situada al carrer de Corró, a la confluència amb el carrer Congost, i va ser l’última capella que es va mantenir en el lloc original fins al segle XX. Fou enderrocada i refeta al lateral dret del carrer l'any 1939.


http://www.granollers.cat/arxiu/sol%C2%B7licitud-denderroc-de-la-capella-dels-sants-metges-el-1888-0
http://www.granollers.cat/sites/default/files/pagina/2014/12/fitxes_arquitectura.pdf


http://www.granollers.cat/sites/default/files/pagina/2014/12/fitxes_arquitectura.pdf


Patrimoni Gencat ens diu; edifici religiós, entre mitger i amb un portal d'entrada amb arc de mig punt. Una finestra amb ull de bou emmarcada amb totxo a sardinell, un capcer coronat amb una sanefa de totxo i un campanar d'espadanya d'una obertura conformen la resta d'elements remarcables.
La forma del portal és la que tenien les primitives apelles de la muralla i que permetia seguir les cerimònies del carrer.

http://www.granollers.cat/sites/default/files/importades_d6/pagina/2011/09/Capella%20dels%20Sant%20Metges_0.pdf

Si feu una ullada damunt del enllaç anterior, podreu comprovar que ens queda moltíssima feina a fer, oi?.

HOSPITAL-ASIL DE GRANOLLERS. EL VALLÈS ORIENTAL.

Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.

El Pere Albert retratava els edificis antics de l’Hospital-Asil de Granollers, bastit al lloc on hi havia el desaparegut convent dels Caputxins, fundat el 1584 i destruït durant la guerra napoleònica.




El 1844, l'estat cedí aquests terrenys per a traslladar l'hospital que anteriorment estava a l'actual Biblioteca Tarafa.

El 1913 es constituí la "Junta de Reforma de Granollers i Construcción del Nuevo hospital - Asilo", presidida per Francesc d'Assís Ribas i Serra (Barcelona, 1872 - Barcelona, 15 de febrer de 1929
El 1914 es posa la primera pedra.

Una part dels fons per bastir aquest edifici foren trets de la venda del retaule de Sant Esteve (obra dels Vergós del segle XV) per 150.000 pessetes.

El 1933 el president Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859[1] – Barcelona, 25 de desembre de 1933) posà la primera pedra d'un pavelló d'infecciosos que s'inaugurarà el 1954 com a asil i que avui està en rehabilitació per instal·lar-hi els serveis de recerca, biblioteca i ensenyament

L'any 1934, després de l'aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei que havia d'organitzar els serveis sanitaris, el conseller de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, Josep Dencàs i Puigdollers (Vic, 19 de març de 1900 – Tànger, 13 de febrer de 1966), va reunir-se a Granollers amb la Junta del Patronat i els alcaldes de la comarca per plantejar la transformació de l'Hospital-Asil en hospital Comarcal. La proposta va ser ben acollida, però el projecte no va arribar mai a terme, malgrat que pel novembre de 1936 el Patronat va aprovar convertir l'hospital en comarcal, a l'espera que el projecte tingués el suport dels municipis afectats.

El 31 de maig de 1938, els sediciosos feixistes revoltats contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República , en un dels seus periòdics bombardejos sobre Granollers llençaven una bomba que afecta el pavelló de Sant Jaume.

https://upcommons.upc.edu/handle/2099.1/9828


Es tracta d'un edifici de caràcter public de caire modernista dissenyat per l'Arquitecte, Josep Maria Miró i Guibernau Vilanova i la Geltrú, 24 de març de 1889 - Barcelona, 5 d'abril de 1966) format per un conjunt d'edificis articulats a l'entorn d'un gran pati, tancat al nord i obert al migdia. El cos central que uneix als laterals hi ha l'accés, emfatitzat per dues torres mirador.

El conjunt d'edificis costa de tres pavellons, el de Sant Jaume, destinat a Hospital, el de Santa Faustina destinat a Asil i el de Sant Enric on hi havia la capella, el convent i altres dependències auxiliars.

Els dos pavellons laterals consten de planta baixa, planta pis i golfes, així com el pavelló central el qual consta també de les dues torres esmentades anteriorment.

El desembre de 1914 és començava a construir el pavelló destinat a L'Asil, set mesos desprès el pavelló destinat a L'hospital. La construcció de L'hospital-Asil de Granollers s'allarga durant quasi deu anys fins el dia de la seva inauguració que va tenir lloc el 25 de juliol de 1923, i que constituí una solemne i concorreguda festa social.

domingo, 19 de enero de 2020

DE LA CASA BOSSY A LA CASA CLAPÉS. UNA EXCEL·LET RETROSPECTIVA DE L’OBRA DE L’ARQUITECTE MANUEL JOAQUIM RASPALL MAYOL. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL.

Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.

El Pere Albert retratava la façana de la casa Bossy , al carrer de Santa Esperança, 6, obra de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937); pertany a la seva última etapa de barroquisme acadèmic, caracteritzada per un retorn a les formes barroques popularistes d'ornamentació plana.


Patrimoni Gencat ens la descriu com ; edifici entre mitgeres, que consta d'una planta baixa i pis, amb coberta a dues vessants limitada per un potent ràfec suportat per mènsules. Va ser erigida amb pedra rogenca del Figaró buixardada, amb els marcs de les obertures en carreus llisos i llindars amb perfils de cimaci i cantells xamfranats. Es constat la presència de baranes del balcó així com la d'uns capitells aproximadament corintis. La part central de la façana té dos pilars de dalt a baix.

Retratava també la Casa Clapés al numero 14 de la Plaça Porxada, és obra també de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), son remarcables els forjats tipus "cop de fuet", molt característics de la primera etapa de Raspall, plena d'imaginació i exuberància.


Patrimoni Gencat la descriu com; edifici entre mitgeres, té una planta baixa i tres pisos, amb façana composta simètricament i capcer curvilini. Aquest darrer inclou una grandiosa i exagerada composició ornamental amb cintes, florons, rajoles i botons en relleu amb reflexes metàl·lics d'una gran qualitat.

En un curt espai físic tenim ocasió de gaudir de dues manifestacions d’un geni no tant reconegut com caldria, l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)


Catalunya té moltes tasques pendents, i certament el reconeixement al geni dels arquitectes que ens deixaven edificis modernistes, noucentistes, decó,.. no demanda grans dispendis econòmics. Em pregunto si justament aquest fet obvi, atenen la baixesa moral dels nostres polítics, no és la causa d’aquest retard, que ens iguala als ulls del món – en estultícia, incultura i ineficiència- , als nostres veïns i botxins.

Des de les administracions publiques, Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Generalitat, MAI ES FA TOT EL QUE CALDRIA per posar en valor el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya