miércoles, 20 de junio de 2018

TENIU DADES DE LA FÀBRICA DE FARINES SANTA ANA?. CARDONA. EL BAGES. CATALUNYA

Tornava a Cardona i constatava que l’edifici magnífic de la fàbrica de farines Santa Ana, aixopluga avui una botiga del grup Guissona. El boinder evoca un modernisme de primera hora.


Cardona tenia un cens de 4.660 persones l’any 1857 , i es tancava l’any 2017 amb 4.728 habitants, entremig d’aquest 160 anys, ha passat quasi de tot, fins a calgut desviar el riu Cardener, sembla que per l’estultícia d’un enginyer maldestre.

Podia accedir al interior del fossar – de clara inspiració segarrenca - , i retratava la figura del Crist de la Bona Mort, i una imatge amb un hàbit talar, que no puc identificar.




Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail. com del promotor i de l’autor de l’edifici de la fàbrica de la farinera Santana, i confirmació de l’advocació de la capella del fossar, i de la imatge amb hàbit talar

Ho demanarem a cardona@cardona.cat , i us preguem que també vosaltres els cardonins ho feu, la memòria històrica és feina DE TOTS ELS CATALANS.

IN MEMORIAM DEL QUE HAVIA DE SER ‘PONT NOU’ DE CARDONA. EL BAGES. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) amb el que resta de l’estructura del que havia de ser el PONT NOU, i que un cop inacabat s’acabarà coneixen com el PONT EL DIABLE. Si s’apliqués aquest sil·logisme a l’obra pública, potser s’hauria de rebatejar el REINO DE ESPAÑA, com EL REGNE DEL DIABLE.


Quan a la història ‘Oficial’ , llegim a la pàgina de l’Ajuntament; situat a la banda nord de la vila, al pas del riu Cardener, la construcció d'aquest pont inacabat s'inicià en el decurs de la primera meitat del segle XIV a instàncies de la vila, amb la voluntat de substituir el de Sant Joan, inundable amb les riuades estacionals del Cardener.

Això explicaria que inicialment se l'anomenés com el pont nou, per passar després a dir-se del Diable. Tanmateix, restaria inacabat. Dels quatre o cinc arcs que constaria el projecte, es van construir els dos centrals i els arrencaments dels extrems.

Les dues arcades mesuren 59,25 metres de llargària, tenint la més gran 25,50 metres de diàmetre, 24,30 d'alçada i 1 de gruix, mentre que la menor mesura 15,80 metres de diàmetre, 21,50 d'alçada i 1 de gruix. La profunditat dels pilars és de 5 metres.

Trobava dades que semblen confirmar aquesta ‘versió’, la primera dada del pont és del 28 d'octubre del 1424 quan, reunits en un concili l'arquebisbe de Tarragona, els bisbes de Lleida, Girona, Urgell, Tortosa i el patriarca de Jerusalem, van manar que quatre nuncis anessin a aplegar almoines per l'obra d'aquest pont en les parròquies de les diferents diòcesis.

En aquest document consta que el comte de Cardona, Joan Ramon Folc I (3 de gener de 1375 - 11 d'abril de 1441) i la universitat de la vila, davant el perillós pas que representava el Cardener pels romeus que d'arreu anaven al Monestir de Montserrat, la Basílica del Pilar de Saragossa i Santiago de Compostel·la, es van adreçar a l'esmentat concili perquè els fidels ajudessin amb les seves almoines a la construcció del pont.
També dades que semblen desmentir-ho ; no hi ha consens si els dos arcs del pont són fruit del fet que l'obra és inacabada o que una crescuda sobtada del Cardener s'endugué la part que manca.

Pau Piferrer Fàbregas (Barcelona, 1818 – 1848) , i Francesc Pi i Margall (Barcelona, 20 d'abril de 1824 - Madrid, 29 de novembre de 1901) recullen una explicació popular segons la qual els ducs de Cardona construïren el pont amb l'objectiu de fer pagar pontatge, fet que hauria indignat els cardonins, que haurien enrunat la part que manca com a mostra de rebuig.

Hom creu que el pont del Diable podria haver tingut uns cinc o sis arcs.


S’observen encara -i en recollim imatges- els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra (bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau). El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col·locava la clau i tot el conjunt quedés ben situat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua

SANT TOMÀS DE L’AVELLANOSA. L’OBLIDAT DE RINER. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Havíem fet un llarg recorregut el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés, que ens portaria entre altres indrets ‘oblidats’ a l’antiga parròquia de Santa Maria d’Aguilar de Sunyer dels Cavallers, a Gargallà, integrat avui a Montmajor, a la comarca del Berguedà. Retratava a Cardona, el mal dit Pont de Diable – com estranyo al Manuel Navas Ortiz, membre de l’Arxiu de Cardona, i amic entranyable -, i la fàbrica que aixopluga avui una botiga de Guissona, i de la que des de l’Ajuntament de Cardona, no me’n havien sabut dir qui en va ser el promotor, i qui l’autor, no excloc aquí al maligne, expert – com tothom sap – en el sector de la construcció. La restricció per accedir en vehicle fins al interior del nucli de Cardona, desaconsellava quedar-nos a dinar, i seguiríem fins a Su, on trobaríem el Forn obert i ens atendrien meravellosament.


Abans de la tornada, visitava l’esglesiola de Sant Tomàs de l’Avellanosa- un altre oblidat – i advertia en el seu petit fossar, una làpida de marbre, amb una llarga llegenda que malgrat els estris tècnics ‘ zoom’ no podia llegir, ens agradarà saber que hi diu a l’email coneixercatalunya@gmail.com


El Josep Olivé Escarré continua tenint ara la mateixa il·lusió en la seva ‘Volta a Catalunya’, com el dia que la iniciava. No serà ell tampoc però, profeta a la seva terra, vegeu :

Jenny Llopis Garcia

Administrador · 1 de junio a las 7:57

Està prohibit l'Spam. Com administradora del grup us recordo que tots els posts que no tinguin res a veure amb Santllu, seran esborrats. Som Sant Llorenç, no Castellar.
😉

martes, 19 de junio de 2018

IN MEMORIAM DE L’ANTIC CASTELL I ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D'AGUILAR DEL SUNYER DELS CAVALLERS. GARGALLÀ. MONTMAJOR. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Reprodueixo de la Enciclopèdia Catalana; prop de la masia del Sunyer dels Cavallers, hi ha les restes de l’antic castell d’Aguilar, lloc esmentat ja al segle XII (podio de Aquilario) amb l’església actualment també arruïnada de Santa Maria d’Aguilar del Sunyer, que havia estat sufragània de la del Pujol de Planès (i més tard de Gargallà), edifici romànic primitiu, probablement del segle XI, amb un campanar que havia aprofitat una de les torres del castell.

L’església era parroquial durant els segles medievals, al final del segle XVII o el començament del XVIII però , fou abandonada quan es va construir un nou edifici barroc d’una sola nau amb sagristia, que va ser remodelat l’any 1833.

Els amics de Wikipedia diuen , al segle XVI hi ha la primera notícia documental de la masia, tot i que segurament aquesta era anterior. Els propietaris tenen documentació des del segle XVI, amb la que van realitzar l'arbre genealògic. No obstant, la construcció actual del Sunyer d'Aguilar és una obra del segle XVIII que centra un nucli històric molt important, les restes de l'antic castell de "Podio Aquilano", amb les ruïnes de l'església romànica de Santa Maria d'Aguilar, així com l'església del segle XVIII i la primera masia, esdevinguda després, masoveria i actualment abandonada. Hi ha dues llindes a l'interior de la casa que mostren reformes fetes al segle XVII (1647 i 16-), una època en què el Sunyer d'Aguilar va esdevenir una de les cases més importants de Gargallà.

El Sunyer d'Aguilar està relacionada directament amb el castell d'Aguilar que està documentat des del 1183 i quines runes es confonen amb les de l'antiga església de Santa Maria d'Aguilar. Aquesta territoris pertanyien a la Vall de Lord històrica i eren del Comtat d'Urgell i del Bisbat d'Urgell i més tard es van integrar a la Batllia de Cardona. El llinatge dels Aguilar es van originar en aquest castell i al segle XIV van formar la Baronia d'Aguilar i tenien una casa senyorial a Cardona. Aquesta baronia posseïa els termes d'Aguilar, Hospital (Cal Bisbe i altres que passaren a Correà i Catllarí.

Miquel Gibert i d'Aguilar fou el senyor d'Aguilar durant el segle XVI i vivia a Cardona.

El 1719 el senyor d'Aguilar vivia a Perpinyà i era marquès.Ens agradarà tenir més dades, nom, cognoms, marquesat,... a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En l'actualitat, els propietaris són la 16a generació amb el cognom Sunyer i tenen cinc masoveries: cal Planes d'Aguilar, cal Gep, Mardorells, Claranès i l'Hostal Vell.

Correspon a la primera església del Castell d'Aguilar, avui també aterrat i difícilment identificable entre les ruïnes. L'estructura de l'església, de nau petita, està coberta amb volta de canó i amb un absis a llevant.


L'aparell és molt desordenat, amb blocs de pedra de diferents mides. Resten visibles entre les runes, l'arc triomfal, els vestigis d'una finestra, el massís campanar de planta rectangular que possiblement pertanyia al castell , i un absis interessant, més baix que la nau.

El lloc de "Aquilaro" "Podio Aquilario" és esmentat ja el segle XII, dins la documentació d'aquest castell actualment enrunat.

Aquesta església fou antigament sufragània de Sant Esteve del Pujol de Planes i més tard depengué de l'església de Sant Andreu de Gargalla, totes dues parròquies del terme de Montmajor.

domingo, 17 de junio de 2018

L’ENGINYER

Al llarg de la vida tenim ocasió de conèixer persones molt diverses, el temps – el millor dels mestres – m’ha fet veure que s’ha de defugir dels apriorismes, com dels partits i persones no demòcrates – dissortadament molt nombrosos per aquests verals, oi?. - ; això de la política sempre, sempre, sempre, ens fa perdre el fil, uff!.

Recentment topava – literalment - a un home que no escolta perquè està convençut que ho sap tot, vaig intuir que en realitat NO SABIA ESCOLTAR, i que per això volia imposar la seva voluntat, em vaig imaginar com devia ser haver de treballar i/o conviure amb persones com ell, i se’m va eriçar els pocs cabells que conservo encara al cap.

El tema de conversa era del tot baladí, i s’advertia clarament que no el dominava, quan li vaig exposar les raons en que fonamentava la meva posició, em va dir per tota contesta; jo sóc enginyer !


L’educació em va fer callar la resposta escaient, doncs em sap molt de greu, l’acompanyo en el sentiment!. I em vaig limitar a callar.
Ell però, insistia – i em consta que ho continua fent – en saber de TOT, i de saber-ne MÉS que ningú.

Quasi, quasi, quasi, em va treure de polleguera. Imagino que el meu àngel de la guardià, la Mare de Déu de l’Ajuda, i tot el cor celestial, em van fer callar, i donar per acabada la ‘conversa’.

Tinc entre el col·lectiu d’enginyers MOLTS i BONS amics, i malgrat aquesta topada no canviaré la meva percepció vers ells.

Tinc clar que d’agricultura, ramaderia,..., millor fer-se aconsellar per pagesos i/o ramaders, si us cal posar portes i/o finestres, adreceu-vos a un fuster, a un pintor si li convé un repàs a la casa, i si la cosa va de menjar adreceu-vos a un restaurant de fama acreditada. Desconfieu de qualsevol que en matèria d’agricultura, ramaderia, fusteria, pintura, cuina ,.., us dóna com a TOTA garantia, l’afirmació; jo sóc enginyer !

viernes, 15 de junio de 2018

CASA DEL POBLE. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

No trobava cap dada de l’autor d’aquest edifici que acull avui la seu d’ERC

http://locals.esquerra.cat/blanes/article/90825/us-convoquem-a-lacte-de-lliurament-del-i-guardo-bru-centrich

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=blanes&page=3

El Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955), em feia arribar unes fotografies , i m’explicava que l’edifici conegut com la Casa del poble dóna a dos carres, un es el Passeig de Dintre on esta la Plaça de les Passeges, o Plaça de la Verdura, l´altre es al Passeig de Mar amb el nom de Passeig Cortills i Vieta.

Patrimoni gencat en diu ; edifici de planta baixa i tres pisos, que comunica amb tres carrers, com són: la façana principal al Passeig de Dintre; cantonada al Passeig de l’hospital i la façana del mar al Passeig Cortils i Vieta. Es tracta d’un espaiós immoble de línies noucentistes i amb tota una sèrie d’elements ornamentals d’inspiració clàssica. Disposa d’un entaulament amb formes corbes que recorda molt a l’estil modernista que tant havia arrelat en la vila.



Pel que fa a l’escut de l’entitat, que enguany celebra el seu centenari, ubicat com a coronament de l’edifici, també hi apareixen escrites les paraules igualtat, llibertat i fraternitat, en concordança amb l’escultura femenina de la Marianne – tradicional personificació de la República, i heretada dels francesos- ubicada en l’entaulament de les dues façanes respectivament.

En la façana, trobem la porta flanquejada per dues columnes estriades, coronades amb uns capitells jònics les volutes dels quals són àmpliament emfasitzades i accentuades. En el primer pis, hi ha una finestra central geminada, separada també per una columna de capitell amb volutes. En el segon pis, hi trobem un gran balcó central de pedra, amb finestres a cada costat i amb decoració sobre la llinda. Al pis superior hi ha una galeria, amb set finestres de mig punt separades per columnes.

Ens trobem en definitiva davant d’un estil noucentista, embotit de neoclàssic, ja que els elements ornamentals recorren sovint, amb els pilars jònics, a l’ordre clàssic, i també fent referència al modernisme, perquè així ho recorda la coronació de l’edifici.

Per trobar els orígens de l’actual Casa del Poble de Blanes, cal remuntar-se a la dècada de 1850, concretament amb la figura clau del seu propietari original com era

El seu primer propietari va ser l’Agustí Vilaret i Cendrich (Blanes, 1820 – 1903) l’any 1834 va emigrar a Puerto Rico on treballà com a administrador de les haciendas Verdaguer i Aurora, a Guayama. Es casà amb Maria Massó i Soler i el 1852 va participar en l'Exposició Agrícola de Madrid, on mostrà un enginy per produir sucre.

L’any 1859 adquirí una casa senyorial a Blanes i el 1862 va retornar amb tota la seva família. El 1865 va adquirir Mas Ferrant, des d'on es dedicaria a la producció de vi.

L’edifici, emplaçat aleshores al número 26 del passeig de Mar, gaudia d’una situació privilegiada, en un sector que serà l’escollit per la majoria d’americanos i per algunes de les famílies benestants blanenques i d’estiuejants per a construir-s’hi unes modernes i funcionals residències.

Durant la dècada dels anys seixanta adquirirà diversos immobles a Guayana.

l’adquisició més important feta per l’Agustí Vilaret i Cendrich , va ser la compra del Mas Ferran de Blanes. A les vinyes d’aquests terrenys, emplaçats a la falda de les muntanyes de Santa Bàrbara i de Sant Joan, hi va realitzar el seu important treball d’investigació i elaboració de vins escumosos, essent pioner en la utilització dels nous invents tecnològics i obtenint un gran coneixement en les diverses exposicions universals i mostres de vins en les que va participar.

Fou un dels primers xampanyistes de l’estat espanyol i s’envoltà de acreditats especialistes. La seva mort, ocorreguda a Blanes el dia 1 de setembre de 1903, comportà l’arrendament de les caves a Demissy, Miquel i Cia. de Palafrugell tres anys després.

Finalment, el 1923, seran venudes al comerciant francès Emile Deplasse que les vendrà aquest mateix any a la societat barcelonina Fortuny Hermanos. Aquí comença una nova etapa de les prestigioses caves Mont-Ferrant, deslligada ja de la família Vilaret.
http://www.diaridegirona.cat/economia/2013/08/08/propietaris-del-celler-parxet-compren/629791.html
file:///C:/Users/Usuario/Downloads/diaridegirona_22nov%20(1).pdf
La Casa del Poble, nascuda l’any 1905 i que va tenir el seu primer emplaçament en uns locals del carrer de la Muralla, agrupava a les persones ideològicament d’esquerres i amb esperit republicà. Les seves activitats culturals i polítiques, un cop instal·lats en el nou edifici, van augmentar considerablement.

El Cafè era la principal activitat de la planta baixa, que ocupava pràcticament tota la seva superfície i disposava de dos nivells. El primer pis era el destinat a teatre i a sala de ball. Gran part d’aquesta distribució va canviar radicalment després de la victòria dels sediciosos feixistes a la mal dita ‘Guerra Civil’ , quan l’edifici va ser confiscat per les noves autoritats franquistes i es va destinar a menjador del “Auxilio Social”.

Els ‘nous propietaris’ el van transformar en un centre per fer-hi reunions, per hostatjar a les persones addictes al règim i a treballadors d’altres regions que es traslladaven a Blanes.

El nom va experimentar un canvi substancial, oficialment era la "Residencia de Trabajadores Luis Rodríguez Ballou" la gent de Blanes però, el va batejar-la com la Pensió o l'Hostal del Duro, a causa del pèssim estat de conservació en que es trobava tot l'edifici - a nivell inferior a part de la planta baixa, la resta es trobava en un estat deplorable de semi-abandó, mentre que a nivell exterior, ambdues façanes es trobaven greument deteriorades-, com molt bé ho demostren les fotografies anteriors com la de la fitxa del servei del Patrimoni arquitectònic del 1982 o la del Consell Comarcal del 1998, es va decidir encarregar l’any 1999 a l'arquitecte Ferran Galvany Vilà, que realitzés un projecte d'estudi que avalués l'estat bastant catastròfic de l'edifici. Estudi d'altra banda, que servirà de patró per a la posterior rehabilitació integral protagonitzada pel mateix arquitecte, que va afectar a l'edifici en tot el seu conjunt, tant a nivell interior com exterior. El resultat de la intervenció va ser molt positiu i interessant, ja que l'arquitecte va saber dotar a l'edifici d'un aire juvenil i fresc, sense perdre de vista els seus orígens antics arrelats a la vila.

Ens agradarà tenir noticia del promotor i de l’autor - noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs - de l’edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Blanes, la Selva, Catalunya, us ho agrairan.

EL PORTAL DEL MONT. TESTIMONI D’UN BLANES QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

El Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955), em feia arribar unes fotografies del Portal del Mont, que m’explica està a la Plaça Verge Maria, on antigament venien el peix les dones dels pescadors, el veïns del poble coneixen aquesta indret com la Plaça del Peix.


Trobava un deliciós text signat pel Jordi Gonzalo, en el que documenta l’afirmació del Josep; la primera constància escrita de peixateries a Blanes es remunta al segle XVI. En concret a l'any 1545, quan en un document que fa referència a la construcció d'un desguàs residual entre el carrer Tapioles i l'actual carrer Ample hi deia que al començament del carrer hi havia una “taula peixatera”.

El punt de venda de peix més emblemàtic però, en la història de la ciutat i que molts blanencs recorden encara és Es Portal de la placeta de la Verge Maria. No es té cap constància des de quan es venia peix en aquest indret, però sí que se'n té referència documentada des de l'any 1768. És en un escrit notarial, datat el 10 de novembre d'aquell any, on es reclama un pagament per unes obres en una casa situada “al costat de la plaça del peix o de la Verge Maria de l'Arrabal”. Són informacions recollides en un estudi de Juli Baca i Vives (1917 - 2014 ) que es pot trobar en el darrer número de la revista Blanda, que s'acaba de publicar.

En el reportatge s'explica l'evolució d'Es Portal com a punt de venda de peix durant aquests dos segles. Per exemple, que a final del XIX les condicions eren tan insalubres que l'Ajuntament va decidir fer-hi unes voltes de pedra, amb taulells, també de pedra, fàcils de rentar. També es va recobrir i pavimentar amb ciment el terra, que fins aleshores era de sorra. En aquell moment es va mirar de limitar la venda de peix dins les voltes, però el 1923 es va haver de tornar a permetre posar peixateries al mig de la plaça, perquè l'arribada de la fàbrica SAFA va augmentar molt la població de Blanes.

Fotografia. Col·lecció Purificacion Navarro. Arxiu Municipal de Blanes

Les condicions sanitàries van acabar guanyat la partida a Es Portal, que va viure l'última jornada com a punt oficial de venda de peix l'1 de maig de 1969. Després d'uns mesos de caos, en què la venda es feia anàrquicament pels carrers, l'Ajuntament va buscar un local: l'antic celler de venda de vi de la família Brunet Casellas. I des del 2007 les peixateres són en un altre local, a la plaça dels Dies Feiners.