lunes, 14 de mayo de 2018

SABEU LA HISTÒRIA DE CAL TORRETES ?

No tot han estat èxits en l’activitat econòmica a Castellar del Vallès.

Ens explicaven que la primera botiga Torretes havia estat al carrer del Puig de la Creu. Ens agradaria rebre’n imatges a castellardiari@gmail.com

Desprès passaria al carrer Major:


http://vallesos.cat/1/hores-d-ara/146a1b5a

I al ensems obria botiga a l’Avinguda Sant Esteve. També ens agradaria rebre’n imatges a castellardiari@gmail.com

El local de l’Avinguda Sant Esteve, ha donar aixopluc a diverses entitats bancaries, i en l’actualitat torna a estar disponible.

Per descomptat frissem per tenir ocasió de conèixer la història d’aquesta casa, i per publicar-la a castellardiari@gmail.com

jueves, 10 de mayo de 2018

IN MEMORIAM DELS POUS DE GLAÇ D’ARGELAGUER. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Victoriano Torres Bermúdez, publica una fotografia, sense data ni informació del seu origen, en la que apareixen un grup d’homes trencant el gel, el Victoriano Torres Bermúdez afirma que ho fan al riu Fluvià, amb la finalitat per emplenar un pou de glaç que apareix al fons de la imatge.


No figura entre els ‘monuments’ que destaquen els amics de la wikipedia.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_la_Garrotxa#Argelaguer

En fa però, referència la pagina de la wikipedia que es refereix a Argelaguer que ens diu ; https://ca.wikipedia.org/wiki/Argelaguer

Construcció cilíndrica feta en pedra i gran part soterrada que servia per conservar el glaç. A Argelaguer n'hi trobem dos que es creu que serien del segle XVIII. El primer pou situat al costat esquerre del torrent d'Orriols. Amb un gruix de paret de 0,6 m fet de pedra, un diàmetre exterior de 6 m i una profunditat de 5,5 metres. Orientat cap al sud-est hi conserva part de l'entrada de 0,9 m d'amplada.

L'altre pou se situa en un extern del municipi al marge dret de la riera de can Palomer també de forma cilíndrica, amb un diàmetre superior de 7,5 m. i una profunditat actual d'uns 7 metres. El gruix de la paret és de 0,6 m i construït amb pedres grans sense escairar. La producció del glaç era molt important, ja que feia la funció de frigorífic natural. La seva activitat començava als primers freds de l'hivern fins al febrer, es desviava l'aigua cap a uns compartiments d'uns 20 cm de fondària i, un cop l'aigua es glaçava se serraven els blocs, d'uns 100 kg i es baixaven amb cordes al fons del pou i per separar-los es posaven branques d'alzina.

L’ajuntament publica un magnífic reportatge, on apareix - entre altres – la fotografia que publica el Victoriano Torres Bermúdez



http://www.argelaguer.cat/coneix/patrimoni-arquitectonic/pou-de-glac/

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del pou de glaç que apareix a la fotografia, i de que se’n ha fet de l’altre.

EL PONT GÒTIC DE LA POBLA DE LILLET. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ. CATALUNYA


En una etapa més de la seva “ Volta a Catalunya”, retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) amb el Pont Gòtic de la Pobla de Lillet, dit també Pont Gran, o Pont Vell; en qüestió de noms ja sabeu que la mal dita saviesa és foça limitada.


Llegia que fou construït al segle XIV, probablement aprofitant els fonaments d'un pont anterior d'època romana. L'any 1339 es tenen notícies de deixes testamentaries i donacions a favor de l'obra del pont, entre les quals cal destacar: Roger de Pallars, Guillem de Pujol, procurador de Roger Bernat de Pallars, i als mateixos prohoms de la Pobla.

Patrimoni Gencat els descriu així; pont gòtic d'un sol arc apuntat que reposa sobre pilars de secció quadrangular. El pilar esquerre està fet amb carreus de considerables proporcions i el dret, amb carreus més petits, reposa el mur de contenció. Inicialment era de dos arcs, però amb la construcció d'un mur al vessant dret del riu es va desmantellar, restant dempeus l'arcada petita d'aquest. Té la volta de l'arc feta amb carreus a plec de llibre i enllosat superior. Està fet amb còdol, pedra irregular i morter.

A la seva ombra, hi ha un modestíssim record a la memòria del primer comte de Güell, l’ Eusebi Güell i Bacigalupi ( (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918) atribuït a l’enginyer Patricio Palomar Collado (+ Barcelona, 15.01.1980)

La Pobla de Lillet té molt a ‘viure’ us en recomanem MOLT la visita.

martes, 8 de mayo de 2018

IN MEMORIAM DEL BERENADOR DE LA FONT DE LA PÓLVORA. GIRONA. CATALUNYA

El Pere Julià Subirana, és un ‘descobridor’ de ‘tresors’, en aquesta ocasió en forma d’un parell de fotografies del berenador de la Font de la Pólvora en els primers anys del segle XX.



L’indret adquirirà a la dècada dels 60 una mala fama que l’acompanyarà fins al dia d’avui.

Per allotjar les onades migratòries procedents de la resta del REINO DE ESPAÑA - governat aleshores pel dictador - que arribaven a Girona i que no disposaven d'habitatge les autoritats projectaren un nou barri a la font de la Pólvora per allotjar ràpidament en blocs d'apartaments de mala qualitat els nous nouvinguts.

Abans s’havia creat centre d'acollida a l'actual barri de Fontajau, que ben aviat es veié desbordat i els immigrants ocuparen amb barraques la muntanya de Montjuïc.

El franquisme feia - i continua fent – una excel·lent feina de maquillatge ‘històric’.

Si queda algun gironí/na que recordi aquell berenador, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Maria Plantalech Albertí, m’envia un parell d’enllaços que amplien substancialment les dades publicades al post; L'any 1907 Fidel Martínez va encarregar a l'arquitecte Rafael Masó Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935) la construcció d'un edifici de nova planta a la coneguda font de la Pólvora. L'objectiu era embotellar les seves aigües carbòniques per ser comercialitzades amb finalitats mineromedicinals. Les diferents fonts carbòniques de la ciutat eren lloc d'esbarjo i trobada amb els amics, que prenien les aigües a peu de font, però l'aigua també s'envasava i es distribuïa en ampolles de vidre que es podien comprar en quioscos i farmàcies. Amb la davallada de les ventes a partir del primer quart del segle XX s'aprofitaran aquestes fonts naturals per l'obtenció d'àcid carbònic natural que va fer de Girona un important productor de begudes carbonatades.

Transcrit, del llibre escrit per el doctor Benet Julià i Figueras dedicat al doctor Josep Pascual i Prats,

primer president del Col-legi Oficial de Metges de Girona.


La font situada en el terme de Vila-roja, (nucli que aleshores tenia setanta-set habitants), romangué abandonada fins que el senyor Emili Saguer, s´ocupà de la seva rehabilitació.

Aquesta deu fou batejada amb diferents noms: en un plànol militar francès del 1808 apareix com a Font del Bullidor; Cristòfor Thomàs, l´any 1881, l´anomenà Font del Contestable, perquè estava situada al peu del recinte que portava aquest nom. Per a Joan B. Foix era la Font del Fortí o Font de la Pólvora ( 1840 ) ; Joan Bruns, el 1852, l´anomenava " el Bullidor de la Pólvora " i finalment, el geòleg Lluís M. Vidal la cità com " una font a prop del polvorí ".

L´anàlisi química efectuada, la descrivia com a aigua bicarbonatada càlcico-sòdica manganosa.

Aquest darrer radical es interessant ja que, curiosament, només es trobava a la font de Borszek (Comtat de Csik - Hongria ) i a la de La Presta, essent aigües recomanades per les afeccions gastro-intestinals i àdhuc com a reconstituents per les anèmies, segons explicà el doctor Pascual.


http://www.girona.cat/sgdap/101fotos/cat/fitxa.php?reg=342031

https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/5976/53336.pdf?sequence=1

https://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/96371/151157

Donec perficiam

lunes, 7 de mayo de 2018

IN MEMORIAM DE L’ERMITA DELS APÒSTOLS DE MONTSERRAT “ DANY COLATERAL” DE LA SEDICIÓ DELS MILITARS FEIXISTES CONTRA EL GOVERN LEGÍTIM DE LA II REPUBLICA

El Pere Julià Subirana, publica una fotografia de la desapareguda capella dels Apòstols.


Francesc Blasi i Vallespinosa, (Valls, Alt Camp, 1872 — Barcelona, 1951), excursionista, publicà obres de divulgació de les terres catalanes, com la Guia de Poblet i Santes Creus (1928), Santuaris marians de la diòcesi de Tarragona (1933) i, com a record dels seus viatges pel Pròxim Orient, els EUA i l’URSS, Impressions d’un viatge a Terra Santa (1926), Del país de les coses grans (1927) i Viatge a Rússia passant per Escandinàvia (1929). Establí la Fundació Blasi i Vallespinosa, que cada dos anys, des del 1953, convoca, a través de l’Institut d’Estudis Catalans, un premi per a una monografia geogràfica sobre els Països Catalans i que ha patrocinat diverses publicacions.


http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afceccf/id/10014 La retratava al marc de 1919

L’enciclopèdia ens diu que l’ermita adels Apòstols (1907) i els monuments de la Immaculada (1904) i dels Herois del Bruc (1911) desaparegueren el 1936. Aquestes pèrdues les hem d’agrair als sediciosos feixistes que s’aixecaven contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Al lloc de la dels Apòstols hi ha actualment el monument i la capella funerària del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat.

Durant la dictadura franquista els ‘records’ militars, ocupaven un lloc d’honor prop de la imatge de la Mare de Déu.

sábado, 5 de mayo de 2018

CASAL DE LA VILA. CENTRE DE RECERCA D’ARQUITECTURA I PAISATGE. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA. CATALUNYA.

Hi ha noticies que t’alegren el dia com aquesta; llegia que el casal de la Vila, esplèndida finca de la Vall de Bianya, és el lloc on els arquitectes Rafael Aranda Quiles (Olot (Gerona) 12 de mayo de 1961- ), Carme Pigem Barceló (Olot, 18 d'abril de 1962) i Ramon Vilalta Pujol (Vich, Barcelona, 25 de abril de 1960), que formen el despatx RCR, volen desplegar el seu projecte somiat: un centre de recerca d’arquitectura i paisatge.



La Vila, juntament amb la Torre (llar de la nissaga dels Corona), la desapareguda "forcia" dels Bianya a Sant Pere i el Molí d'en Solà, eren les cases que senyorejaven aquesta vall.

La Vila va ser bastida en temps medievals i es va anar ampliant i fortificant a mesura que avançaven els segles. Així veiem a les llindes dates dels segles XVII-XVIII i XIX. Com tot mas important, va disposar de nombroses cabanes i d'un molí propi al costat de la riera de Santa Margalida.

Patrimoni Gencat, ja ens la descriu abans de la reforma actual com, gran casal de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes laterals. Va ser fortificada amb una torre de base rectangular, ubicada a l'angle de les façanes de migdia i llevant; disposa de tres pisos i teulat a dues aigües. El mas va ser bastit amb carreus grans i ben escairats per als cantoner i obertures; disposa de baixos, planta noble, pis i golfes. Cal remarcar la galeria de la façana de migdia, formada per quatre arcades sostingudes per pilars i capitells tallats, característics de la vall bianyenca. A l'extrem de migjorn, allà on precisament s'uneix amb la torre defensiva hi ha ubicada la capella familiar, de la que ens agradarà tenir noticia de la seva advocació. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ho demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín )

La resposta m’arribava ràpidament, com és bon costum del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), i del seu arxiver i amic Josep Sansalvador i Castellet. L’advocació de la capella-oratori es la Marededéu dels Dolors.


Si existeix encara, ens agradarà rebre’n imatges ACTUALIZADES tant al coneixercatalunya@gmail.com , com a arxiugavin@maristes.com

Llindes

- porta de la galeria porxada: 17 IHS 38

- porta principal (malmesa): IHS / 16 (creu) ?? / PERE BILA

- balcons: 1801 i PERE BILA / 1792

- finestra: 1784

Davant del casal de la Vila hi ha una àmplia pallissa de planta rectangular i teulat a dues aigües, sostingut per bigues de fusta, cairats, llates i les teules col·locades a salt de garsa. Davant, l'era, té una considerable grandària. Disposa de baixos i pis, amb doble badiu i accés exterior per escala de pedra. Una de les bigues té gravada la data "1625".

La noticia que publica l’Ara ens omple de joia, persones de reconeguda vàlua arreu del món, trien la Vall de Bianya, la Garrotxa, Catalunya per continuar amb la seva feina creativa.

https://www.ara.cat/cultura/Vila-RCR-portara-lextrem-principis_0_2008599178.html

http://www.rcrarquitectes.es/

És un bon contrast als que es venten de portar la roba interior amb les quatres barres, i alhora traslladen la seu de la seva activitat fora de Catalunya.

jueves, 3 de mayo de 2018

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANT MARTÍ I DE LA MASIA EL PASCOL AL TERME DE CALDES DE MONTBUI.

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) , ahir feia 92 anys
.
Em va semblar que calia - per les seves ‘especials’ circumstàncies personals – fer una ruta mariana del Remei de Caldes de Montbui, a l’Ajuda de Balenyà, li afegia – recordeu que feia anys – un petit regal, veure les runes del Mas Pascol, i la seva capella advocada a Sant Martí, coneguda també com de Rovinyó.

Us en deixo dades per si el tema desperta el vostre interès :

Caldes de Montbui. Núm. expedient: 2012 / 049338 / B
Tema: Pla especial del catàleg de masies i cases rurals

Pàgina 80 de 215. El Pascol
http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=262398&fromPage=load
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Mart%C3%AD_de_Pascol

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/07/sant-marti-de-rovinyo-caldes-de-montbui.html



La incúria vers el patrimoni històric de Catalunya sembla no trobar aturador.