lunes, 30 de julio de 2018

L’ABADAL. IN VITA, IN MORTE. AVINYÒ. EL BAGES. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) davant la façana del mas Abadal, al terme d’Avinyò. Patrimoni Gencat en diu; la masia és de planta baixa, dos pisos i golfes, a la part central. A la resta planta, pis i golfa convertida en planta pis. La superfície aproximada és de 2200 m2. La coberta és de dues vessants que fan el desguàs a les façanes laterals.


L'acabat exterior és de pedra vista, la porta és adovellada amb escut i les obertures emmarcades amb pedra carejada. La façana principal és simètrica, té un cos de tres galeries a l'alçada del primer i segon pis. El sostre de la planta baixa és amb volta. Les tines han estat obertes per aprofitament d'espai per al restaurant. S'observen ampliacions de diferents èpoques conservant l'acabat en pedra vista, hi ha dos cossos adossats posteriorment als laterals de la façana principal i un altre volum adossat de planta baixa que dóna accés al restaurant.

L'era ara s'utilitza com a aparcament de vehicles.

Té dues pallisses i elements relacionats amb la producció vitícola (cellers, tines, i botes).

Se situa en un entorn rural envoltada de camps de conreu i bosc.

Afegim, l’entorn evidencia una clara manca de manteniment, això ens fa témer que més aviat que tard, l’Abadal, segueixi el camí infortunat de l’Abadal de Dalt, i de la seva capella de Sant Francesc d’Assis, que no tenim – encara – documentada. Tampoc, i haurem de posar-hi remei ràpidament la de Sant Sadurní del Pla, ambdós al terme de d’Avinyò.

Capella d'estil neoclàssic, que consta d'una nau central octogonal, i dues ampliacions a migjorn i tramuntana. La porta d'accés és a migjorn mentre que l'absis resta a tramuntana. L'interior de la capella és senzill i en destaca la decoració neoclàssica que hi trobem. Els murs estan en perfecte estat mentre que el sostre ha caigut, segurament com a conseqüència del desenvolupament de la guerra civil. Construïda al segle XVIII, seria posterior al mas que hi ha a occident de la capella (Abadal de Dalt). Estava consagrada a St. Francesc d'Assís.
Observacions: L'aparença és molt similar a Sant Sadurní del Pla.

Marc Cucurella Pinilla


Avinyò conserva – encara – un important patrimoni històric i/o artístic.


viernes, 27 de julio de 2018

EL CEMENTIRI MUNICIPAL DE SANT FELIU SASSERRA NO FORMA PART DEL MAPA DE PATRIMONI, NI TÉ LA CONSIDERACIÓ DE MONUMENT. EL LLUÇANÈS. OSONA. CATALUNYA

Els fossars no acostumen a tenir la consideració de ‘monuments’, i si curiosament en ocasions les barraques de pedra seca, som una ‘nació curiosa, oi?,. http://patrimonicultural.diba.cat/# , https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Sant_Feliu_Sasserra

Retratava el cementiri de Sant Feliu Sasserra, i la que intueixo capella del Sant Crist de la Bona Mort ( en demanaré confirmació en el seu cas al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)




Aquests equipaments acostumaven a ser dissenyats pel mestre d’obres i/o arquitecte titular de l’Ajuntament i en general, tenen un bon nivell de qualitat. Intueixo – sóc mol intuïtiu- que l’oblit sistemàtic de la inclusió en els catàlegs, mapes, llistes de monuments,.., és una més de les conseqüències de l’afany destructiu que desplegava el segon feixisme – dictadura franquista – i que la ‘democraciola’ no ha sabut revertir en els més de quaranta anys que porta de funcionament. Està clar que ‘som més que un club’, estem però lluny, MOLT LLUNY, de poder afirmar amb la boca plena que som UNA NACIÓ.

LA TORRE VILACLARA. SANT FELIU SASSERRA. EL LLUCÀNES. OSONA. CATALUNYA

La torre Vilaclara està ubicada a la part central del carrer Vilaclara, al capdamunt d'un passeig envoltat de castanyers que els hi servia d'accés.



És un gran casal de planta rectangular format per planta baixa i tres pisos amb teulada a quatre vessants. La façana principal, orientada al sud, presenta una composició simètrica d'eix vertical, quedant els diferents pisos delimitats per una imposta. A la planta baixa s'hi obren tres finestres centrals flanquejades per dues finestres més. A les finestres centrals, i entre les mènsules de pedra que sostenen el balcó del primer pis, hi ha una placa de marbre amb el nom del promotor: Rafael Vilaclara Gibert -La Maria Teresa Macià costa, em feia arribar còpies dels llibres del Registre Civil, on consta : Rafael Vilaclara Gibert , ( naixement 8 d'abril 1852 a Barcelona + Barcelona, 1 de set de 1911)- , i la data de la construcció, 1895. Obra de l’arquitecte Rafael Puig Puig ( del que ens agradarà tenir noticia de lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com )



Al primer pis hi ha tres balcons, estructura que també es repeteix al segon pis essent el central geminat. Al tercer pis s'hi obren deu finestres petites en galeria, i sobre aquestes, diverses mènsules de pedra sostenen el ràfec de la coberta fet de maó i cabirons de fusta. A la part posterior s'hi adossa una torre amb un pis més d'alçada i està formada per tres finestres en galeria a cada un dels quatre costats. La façana nord perd la simetria i conserva sols la imposta que separa el tercer pis. Annexat a l'est de la torre s'hi ubica una casa més antiga, d'un nivell inferior, arrebossada i amb totes les obertures emmarcades amb pedra, entre les que destaca la porta principal, emmarcada amb pedra, amb la inscripció a la llinda Hyacinto 1695 Serra. A nivell de primer pis s'hi troba un balcó amb brancals i llinda motllurats on s'hi pot llegir la següent inscripció: Joan Vilaclara y Serra.

Observacions: El passeig de castanyers que els senyors Vilaclara tenen davant la torre Vilaclara, i que en fa ús de pas la gent del poble, es tanca un dia a l'any per tal de conservar el caràcter privat que té.

http://lamatadejoncsfs.blogspot.com/2018_01_31_archive.html

https://bernatpuigdollers.wordpress.com/la-torre-i-la-glorieta-vilaclara-de-sant-feliu-sasserra/

http://lamatadejoncsfs.blogspot.com/2018/01/la-medicina-sant-feliu-sasserra-segles.html


Ens expliquen que l’Escola Pública – edifici que avui aixopluga la Biblioteca – va ser donació d’aquesta família. Ens agradarà tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , així com del seu autor.

martes, 24 de julio de 2018

ESCOLA PÚBLICA DE PERAMOLA. LLEIDA. L’URGELL SOBIRÀ. CATALUNYA

Maldem des de fa anys per localitzar TOTS els edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, està clar que abans de 1936, hi havia MÉS ESCOLES que en l’actualitat , entre altres raons pel fet que la població no vivia tant concentrada en ciutats, i perquè en moltes poblacions les escoles estaven segregades, nenes, nens.

En aquesta tasca he trobat l’ajut entre altres persones, del Valenti Pons Toujouse, que em feia arribar fotografies de l’escola de Peramola.



El sostre demogràfic de Peramola s’assolia al cens de 1857 amb 942 veïns, que es reduïen a 688 en el darrer cens abans de la dictadura franquista, la dada ens permet afirmar que hi havia no menys de 200 persones en edat escolar, es tancava l’any 2017 amb 341 habitants.

Ens agradaria tenir més dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’activitat escolar de Peramola en els anys previs a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Havíem visitat Peramola en altres ocasions, i ‘sens havia escapat’ l’escola.

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2014/04/capella-de-la-marededeu-de-la-gracia.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/04/esglesia-parroquial-de-sant-miquel-de.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2012/11/esglesia-de-santa-maria-de-castell.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/04/cal-ribo-peramola-lurgell-sobira-lleida.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/04/el-safareig-de-peramola-lurgell-sobira.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/04/capella-del-roser-de-peramola-lurgell.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/04/cementiri-nou-de-peramola-lurgell.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/04/esglesia-romanica-de-sant-miquel-al.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/04/esglesia-romanica-de-sant-miquel-al.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/12/capella-del-roser-de-la-mora-cortiuda.html

Està clar que a Peramola i arreu de Catalunya, veuen més quatre ulls que dos, oi?.











lunes, 23 de julio de 2018

IN MEMORIAN DE L'ESCOLA DE COGOLLS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. LES PLANES D'HOSTOLES. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Rebia un email de la Margarida Soler Triadú en el que em deia:

Acabo de veure la vostra sol·licitud d'informació i us passo el que hem recollit sobre l'escola de Cogolls i que sortirà publicat en un llibre que es presentarà el proper 15 de desembre amb motiu del centenari de la inauguració de l'escola de les Planes.

També podeu consultar la revista Garrotxes sobre mestres i escoles. L'article ha estat escrit per la mateixa persona que ha escrit el del llibre.

Us passo el capítol on també es parla de les escoles de les Encies.

Espero que us serveixi.

Margarida Soler

Grup de redacció del llibre "100 anys d'escola"

Les Planes d'Hostoles


LES ENCIES I COGOLLS

L’educació als pobles de les Encies i Cogolls segueix camins paral·lels al llarg de molts anys donat que els dos pobles compartien mestre força sovint. A temporades divergeixen i són els rectors de cadascun dels pobles els que es fan càrrec de l’educació dels nens i nenes de les masies d’aquests indrets. Plasmar el que passava no ha estat fàcil. Sovint queden períodes dels que no s’ha trobat informació i en altres les informacions es solapen. De totes maneres es presenta l’educació de manera que es pugui entendre el que afectava als dos municipis i el que va afectar a cadascun d’ells. Així, en aquest apartat, hi trobem fets comuns als dos municipis i fets diferencials que van passar en cadascun d’ells.

L’any 1858, un any després de l’aprovació de la llei Moyano, surt publicat al BOE (28/4/1858) que a les Encies i Cogolls (municipis que pertanyen a Sant Feliu de Pallerols) hi hauria d’haver escola. Pel nombre d’habitants de cadascun d’aquests pobles (no devia arribar a 500), és de suposar que es tracta una escola incompleta. La proposta de creació d’una escola a cadascun dels pobles probablement fou deguda a la distància dels pobles de Cogolls i les Encies a les Planes. Aquesta distància dificultava que els nens d’aquests municipis es poguessin desplaçar cada dia a l’escola de les Planes.

El text de la llei aprovada feia poc temps especificava:

Art. 103. Los pueblos que no lleguen a 500 habitantes deberán reunirse a otros inmediatos para formar juntos un distrito donde se establezca Escuela elemental completa, siempre que la naturaleza del terreno permita a los niños concurrir a ella cómodamente; en otro caso cada pueblo establecerá una Escuela incompleta, y si aún esto no fuera posible, la tendrá por temporada.

Las Escuelas incompletas y las de temporadas se desempeñarán por adjuntos o pasantes, bajo la dirección y vigilancia del Maestro de la Escuela completa más próxima.

Art. 103. Únicamente en las Escuelas Incompletas se permitirá la concurrencia de los niños de ambos sexos, en un mismo local, y aun así con la separación debida”.

Tenir una escola incompleta significa no donar totes les assignatures, és a dir, impartir una part del currículum i també que als mestres no se’ls exigeix la mateixa titulació que els que tenien a càrrec una escola completa.

Art. 181. Quedan exceptuados de este último requisito (tenir el títol corresponent) los que regenten escuelas elementales incompletas; los cuales, como igualmente los Maestros de párvulos, podrán ejercer mediante un certificado de aptitud y moralidad, expedido por la respectiva Junta local y visado por el Gobernador de la provincia, en la forma y términos que determine el reglamento.

La selecció i la proposta dels Mestres que treballaven en aquestes escoles anava a càrrec de la Junta Local de Primera Enseñanza.

El primer cens d’habitants que es realitza a l’estat espanyol data de l’any 1857 però no és fins a l’any 1877 que surt publicat el cens del poble de les Planes independentment de Sant Feliu de Pallerols. No es pot establir quina era la població dels diferents pobles que formen al municipi donat que el cens es fa per municipis i no per nuclis de població.

No s’ha trobat documentat si es contemplava la dotació econòmica de mestres per a les escoles de les Encies i Cogolls, malgrat que sortien en el llistat d’escoles que calia obrir. Donat que eren escoles incompletes no calia que els mestres fessin oposicions i, pel que es desprèn de diferents actes municipals, el sou l’establia l’Ajuntament (que era el que els pagava) amb els acords adoptats en les reunions de la Junta Local de Primera Enseñanza.

No s’han trobat actes d’inspecció de les escoles de Cogolls i les Encies de visites efectuades durant el segle XIX i principis del XX. Es pot afirmar que tots dos pobles van rebre visites d’inspecció. Potser no les mateixes que rebien a les Planes però, de tant en tant, els inspectors hi anaven. En una acta de l’escola de les Planes hi consta que s’envia un alumne gran a avisar al mestre de Cogolls de la visita de l’inspector i en una acta municipal també hi ha constància que l’inspector visitarà totes dues escoles.

LES ENCIES

Al poble de les Encies, de molt temps enrera, hi havia interès per a l’educació. Segons dades recollides per Ricard Expósito, “A les Encies, durant els segles XVII i XVIII, tenim notícia que el clavariat (administració municipal) pagava un docent que educava els nens del poble i dels masos de la zona: a inicis de la dècada de 1740 hi exercia Isidre España”.

No s’han obtingut dades del segle XIX.

Malgrat que potser no hi consten tots, la relació de mestres de l’escola de les Encies que s’ha recopilat a partir de dades que consten en diferents actes municipals és la següent: Santiago Codina, mossèn Jacint Terricabris, Jaume Guàrdia Jordà, Santiago Codina, Miquel Farret Font, Climent Guardiola, mossèn Joan Suñer Teixidor, mossèn Joan Larraz Espuña. Quan mossèn Joan Larraz canvià de Parròquia el substituí temporalment mossèn Jesús Teixidor que exercia de capellà a Cogolls.

Tot i que estem parlant del poble de les Encies i la seva escola, molt sovint comparteixen mestre amb el poble de Cogolls. Només durant els anys en què exerceixen l’ensenyament els capellans hi haurà un ensenyant per escola. Quan és l’Ajuntament el que paga el mestre, aquest treballa als dos pobles simultàniament. En algunes ocasions es desconeix si l’Ajuntament paga els capellans. Probablement, totes les cases de pagès que podien col·laboraven a pagar l’ensenyament ja fos obsequiant amb productes que collien als horts o amb regals d’aviram criaven ja fos amb petites aportacions econòmiques.

El gener de 1903, tant el capellà de les Encies com el de Cogolls s’adrecen a l’Ajuntament sol·licitant una subvenció per a les seves escoles particulars. El que acorda el ple municipal és el següent: “(...) por unanimidad acuerda conceder a los expresados solicitantes D. Jacinto Terricabris […] y D. Pedro Puig […], la subvención de doscientas pesetas a cada una como gratificación a los servicios que prestan en el distrito con su escuela particular y bajo las condiciones expresadas en las instancias de referencia, percibiendo dicha subvención por trimestres vencidos”. El que no especifica és si les 200 pessetes corresponen a una anualitat o a una paga trimestral. Es pot interpretar pel sou que es pagarà posteriorment, que es parla d’una quantitat anual.

Mossèn Jacint Terricabris exercirà de mestre fins a l’any 1916 en què serà substituït per Jaume Guàrdia Jordà que sol·licita la plaça de mestre a l’Ajuntament. “(...) el Ayuntamiento por unanimidad, acuerda nombrar el referido D. Jaime Guardia Jordá para dar la enseñanza en los expresados pueblos (es refereix a Cogolls i les Encies) con el haber anual de cuatrocientas pesetas pagadas por trimestres vencidos, y que se comunique este acuerdo al interesado, y teniendo en cuenta que la enseñanza de dichos pueblos la detentaban los Sr. Párrocos de las mismas, se les comunique el caso, desde el primero de Enero del año próximo venidero…(Acta de 21/12/1916). Des del moment en què es nomena mestre els capellans perden la plaça i la paga. En aquesta època els nomenaments de mestres eren de gener a gener. Per això es parla que a partir de gener el mestre portarà l’escola.

L’any 1918 torna a exercir de mestre dels pobles de les Encies i Cogolls Santiago Codina, que renuncia al càrrec el febrer del 1919 per assumptes familiars. En aquest moment l’Ajuntament accepta la renúncia i declara la plaça vacant. Aquesta plaça serà ocupada per Miquel Farret Font. A l’acta del 3 d’abril hi consta: “(...) por unanimidad se acuerda nombrarlo para el mentado cargo con el sueldo de seis cientas pesetas anuales pagaderas por trimestres vencidos, con la obligación de dar enseñanza a los niños de ambos sexos de las Ansias y Cogolls dos horas por la mañana en Cogolls y dos horas por la tarde en Las Ansias, todos los días laborables; pudiendo además percibir cincuenta céntimos de peseta mensuales de cada niño que no sea conceptuado pobre. Acordándose a la vez que se le comunique este acuerdo, entrando en funciones desde el primero del mes que corre”.

No hi ha confirmació dels desplaçaments diaris del mestre. Testimonis orals han explicat que no es desplaçava cada dia d’un poble a l’altre sinó que treballava uns dies en una escola i uns dies a l’altra.

El setembre de 1921 presenta la dimissió Santiago Codina, l’encarregat de donar ensenyament als pobles de Cogolls i les Encies, i s’encomana la tasca de trobar nou mestre al tinent d’alcalde. Els capellans de les dues parròquies sol·liciten fer-se’n càrrec. Al ple del 13 d’octubre del mateix any se’ls adjudiques les places amb un sou de 300 pessetes anuals. Així mossèn Jacint Terricabris exercirà a les Encies i mossèn Isidre Vilarrasa a Cogolls. Aquests ensenyants cobraven per trimestres, com consta en les actes municipals.

L’any 1936 l’Ajuntament de les Planes encarrega a l’arquitecte Josep Esteve i Corredor de Girona la realització d’un projecte complet d’edifici per a l’escola nacional mixta i vivenda per al mestre amb destinació a la parròquia de les Encies. S’acollia al que dictava el decret del Ministerio de Instrucción Pública del 15 de juny de 1934 (etapa republicana) que establia, entre moltes altres coses, que tots els nuclis de població havien de disposar d’una escola. L’educació era una eina molt important per generar canvis de mentalitats i maneres de fer i per això es donava aquest impuls a les construccions escolars i a les dotacions de mestres.

Aquesta construcció no es dugué mai a terme, malgrat haver-se pagat el projecte que va costar a l’Ajuntament 871 pessetes. El projecte estava acabat el maig del 1936, dos mesos abans de l’esclat de la guerra civil.

Alhora, la Junta Municipal de Primera Enseñanza ja havia comunicat a la Delegació de Girona els acords que havia pres respecte a adquirir el material necessari per a l’escola i a fer-ne el manteniment. També, d’acord amb la majoria de veïns, es demana que la persona que es destini a les Encies sigui un home, un mestre.

El maig de 1937 l’alcalde exposa al Delegat Provincial la necessitat d’activar el funcionament de l’escola de la barriada de les Encies, tot i no disposar d’edifici. Probablement devien comptar utilitzar, de manera provisional, els locals de la Rectoria que havien fet aquesta funció fins aleshores. La sol·licitud va lligada a la supressió d’una plaça de mestre a l’escola de les Planes generada amb l’obertura del parvulari (de forma oficial) i l’arribada d’una especialista de pàrvuls. El mestre que fins aleshores ocupava aquesta plaça quedava lliure i es proposava perquè ocupés la plaça a l’escola de les Encies.

El 10 de juliol de 1937 el Consell Local de Primer Ensenyament insisteix de nou. Torna a sol·licitar a la Delegació Provincial la creació de l’escola a les Encies al·legant que es troba a més de 3 quilòmetres de distància de la de les Planes i remarca els inconvenients dels alumnes per realitzar aquest desplaçament en dies de pluja, fred i mal temps. També remarca que el cens d’alumnes és suficient per a l’obertura de l’escola i sol·licita subvenció per a despeses de local, instal·lació i vivenda del mestre.

L’any 1938 enmig d’una guerra civil, el més calent era a l’aigüera. Veient l’estat en què es troba l’ex-rectoria, s’acorda fer-hi millores.

L’esclat de la Guerra Civil va estroncar aquesta iniciativa. Malgrat la iniciativa i el projecte, l’empenta i les ganes de disposar d’escola no va ser possible aconseguir-la.

L’any 1942 el capellà de les Encies, mossèn Joan Larraz Espuña, fill de les Planes, estableix una escola particular mixta al poble. Hi assisteixen uns 30 alumnes. El mateix mossèn es dirigeix a l’Ajuntament demanant que es comuniqui la seva activitat a la Junta Provincial i espera les instruccions pertinents.

Aquest mateix any l’inspector Josep Dorca es dirigeix a la Junta Municipal i li proposa que tramiti un expedient de construcció escolar per al poble de les Encies. El mateix inspector, al cap de tres mesos, es dirigeix de nou a la Junta comunicant que si aquesta no sol·licita l’escola per al poble de les Encies, ho farà ell directament. Així, el 22 d’agost de 1942, l’inspector ofereix una escola femenina per a les Encies.

Demana a l’Ajuntament que busqui el local i el material necessari. Aquesta escola, mai va entrar en funcionament. Les raons es desconeixen però la misèria de postguerra no hi devia ajudar gaire. Tan pobres eren els Ajuntament com els veïns.

L’inspector anuncia que visitarà l’escola de les Encies però no se n’ha trobat acta on hi consti el resultat de la visita (12 de juny de 1944). És probable que insistís a l’Ajuntament que iniciés de nou la petició d’escola.

A l’acta de ple del 6 d’agost de 1944 hi consta: “La Junta Municipal de Enseñanza Primaria propone sea solicitada la creación de una Escuela Nacional Unitaria de Varón en el agregado de Las Ansias, con el fin de solucionar el problema escolar de aquella Parroquia. Dicho agregado cuenta con un censo escolar de 22 niños y 25 niñas. Solamente asisten 2 niños a las clases de enseñanza oficial dadas en las Escuelas Nacionales de Las Planas, que se halla a 4,5 Km.

Por esta causa las autoridades locales se han visto siempre imposibilitadas de exigir el cumplimiento de las disposiciones legales sobre instrucción pública.

El Ayuntamiento acuerda:

1. Solicitar de la Dirección General de Enseñanza Primaria la creación de una Escuela Nacional Unitaria de Varón en el agregado de Las Ansias.

Proporcionar el local y sufragar los gastos de adquisición de material. Abonar al Maestro la indemnización correspondiente por casa habitación”.

A més de l’Ajuntament, també la Junta Local de Primera Enseñanza, envia l’expedient sol·licitant la creació d’una escola nacional unitària a les Encies.

És curiós que l’Ajuntament sol·liciti una “escuela unitaria de varón” i la Junta Municipal una unitaria, sense especificar sexe. El més lògic és que fos una unitària per a nois i noies. La llei ho permetia, malgrat que hi havia d’haver alguna barrera que separés els dos sexes.

Al 1945 l’assistència d’alumnes era tan nombrosa que no hi ha prou taules per a tots i s’encarrega al fuster de les Planes, Vicenç Mundet, la construcció de 5 taules bipersonals.

L’Ajuntament s’adreça al mossèn de les Encies, Joan Larraz, demanant el llistat d’alumnes que té matriculats.

El manteniment de l’edifici el feia l’Ajuntament perquè hi ha diverses factures pagades a empresaris del poble que hi ha fet petites obres que ho confirmen.

L’any 1946 a més de les classes per a nens s’hi feien classes d’adults al vespre. No es disposava d’enllumenat públic i la il·luminació era escassa. Des de l’Ajuntament es proposa “que se gestione con el Sr. Cura Párroco, encargado de las Enseñanzas, Rdo. D. Juan Larraz la posibilidad de ampliar la actual instalación particular, mediante la oportuna ayuda económica por parte del Municipio, hasta el local donde se halla establecida dicha Escuela”.

Així es subvenciona al rector amb 2000 pessetes per ajudar-lo a pagar la instal·lació de l’enllumenat de l’escola.

L’any 1955 assistien a l’escola 19 nens i 11 nenes.

No és fins a l’any 1961 que s’autoritza el funcionament de l’escola de les Encies com a escola privada de pagament a càrrec de Joan Larraz.
L’escola es pot dir que es va anar tancant des del moment en què mossèn Joan va ser destinat a Pineda de Mar. Era l’any 1965.
Durant un curt període de temps, mossèn Jesús Teixidor, que era el capellà de Cogolls, es feu càrrec de l’ensenyament però amb una activitat docent molt irregular.

Alguns alumnes es matricularen a les Planes i altres anaven a l’escola de Sant Esteve de Llémena.

L’escola es tancà entre els anys 1966/1967. No s’ha trobat documentació per confirmar la data exacta del tancament però es coneix que des de la direcció de l’escola es demana subvenció per al transport escolar l’any 1966.

L’any 1968, al mes de febrer es contracta el pas de l’autobús per atravessar les propietats de “Telledes” i la “Casanova de la Creu”.

MESTRES DE L’ESCOLA DE LES ENCIES
1907-1908 - Santiago Codina*
1913-1916- Mossèn Jacint Terricabris*. Gratificació de 200 ptes.
1916-1918- Jaume Guàrdia Jordà*. Sou de 400 ptes anuals.
1918-1919- Santiago Codina
1919-1921- Miquel Ferret Font*. Sou de 650 ptes anuals i 50 cèntims mensuals per cada nen que no sigui pobre.
....-1921- Climent Guardiola*. Passa a les Planes d’ajudant del Sr Farret (he de buscar on he trobat la informació.
1921-... Mossèn Jacint Terricabris*. Sou de 300 ptes anuals.
1924-... Joan Suñer Teixidor
1941-1965- Mossèn Joan Larraz Espuña
1965-1966- Mossèn Jesús Teixidor, que era el capellà de Cogolls
Els mestres marcats amb * eren pagats per l’Ajuntament, segons les informacions recollides en les actes dels plens municipals.

NO TENIM Foto escola Les Encies

ESCOLA DE COGOLLS.

A Cogolls inauguraren l’edifici de l’escola, tal i com la coneixem ara, l’any 1927.

L’any 1923 a Cogolls les classes les feia Mossèn Joaquim Grabalosa a la rectoria. Fins aleshores, gairebé sempre les classes havien estat impartides pels capellans. Aquell mateix any, en una visita d’inspecció a l’escola de les Planes, l’inspector proposà la instal·lació d’una escola unitària a Cogolls ja que hi havia prou mainada.

El bisbat va cedir el terreny a l’ajuntament de les Planes i va ser aquesta corporació qui va haver de tirar endavant l’obra que va poder arribar a bon terme, i amb prou celeritat, gràcies a la participació de tot el poble de Cogolls.

Segons l’acta, el 4 de juny de 1926, a l’ajuntament de les Planes d’Hostoles en sessió extraordinària es va reunir l’alcalde Pedro Puigvert amb uns quants veïns de Cogolls: Francisco Arnau, Juan Castañer, Teodosio Figueras, Juan Grabalosa, Narcís Pruenca, Lorenzo Bosch i Pedro Xarles, els quals, en representació del poble de Cogolls, havien demanat a l’ajuntament del municipi una subvenció per a poder acabar l’escola.

En aquesta sessió s’acordà que l’ajuntament es comprometia a donar-los 9000 pta. de subvenció en quatre anualitats repartides de la següent manera: durant el període de 1926-1927 rebrien 500 pta., de 1927-1928 se’ls lliuraria 1000 pta., del 1928-1929, 3750 i del 1929 al 1930 també en rebrien 3750. Així mateix, quan les obres s’acabessin l’edifici passaria a ser propietat municipal i la corporació n’hauria de fer el manteniment. Un cop acabades les obres la corporació també procediria a sol·licitar a l’excel·lentíssim Sr Ministro de Instrucción pública, el reconeixement de l’esmentada escola a fi de poder-la dotar d’un mestre pagat amb fons de l’estat. Per la seva banda, els veïns de Cogolls es comprometien a treballar de manera gratuïta en les obres per fer l’escola. Per agilitzar el cobrament de la subvenció, facultaren a Francisco Arnau perquè fos ell qui s’ocupés d’aquest tema.

En Francisco Arnau, del Fontanil, era dels pocs veïns que tenia estudis superiors i a més li agradava treballar pel poble, així que consideraren que era la persona adequada per fer el seguiment de l’escola.

Durant les obres va dur un rigorós registre de totes les accions que van realitzar els veïns de manera gratuïta o amb salari. Aquestes activitats estan registrades en una llibreta, la qual consta de dues parts.

La primera és un registre dels jornals per a transportar material de manera gratuïta. Està fet anotant el nom de cada una de les cases que hi van participar en una pàgina i a sota els jornals que van fer amb l’import aproximat en pessetes i cèntims. Els conceptes esmentats en aquest apartat són per transportar sorra, “tosca”, pedra, materials diversos, fustes, rajols, teules, bigues, ciment, bastiments i guix. També hi esmenta “vaques per doblar”. Segurament aquestes es feien servir per a afegir al carro d’alguna altra casa per poder fer més força per estirar. Les cases que van participar en el transport del material en aquesta fase inicial van ser: la Fàbrega, la Clota, el Fontanil, el Sitjar, la Pruenca, l’Escloper, la Codina, el Trayter, l’Estanyol d’Avall, el Vilar, Can Nofre, l’Estanyol d’Amunt, can Tupí, el Rigall, la Catedral, la Pruenca (Peric), la Reveja, la Rectoria, la Vila, el Molí de Dalt, can Nay, la Pineda i Ca l’Hoste. Sumant els jornals surten 1528.5 pta. que es van estalviar en l’obra gràcies a la col·laboració gratuïta dels veïns.

A la llibreta del Fontanil hi trobem una segona part en la qual en Francisco va anotar també, casa per casa, els jornals de “peons” per tal de garbellar sorra, enderrocar una cabana, “costillar” fustes, preparar els fonaments, preparar pedres, carregar i descarregar carretes, tallar tosca, carregar tosca, apilonar la calç, descarregar pedres i rajols i preparar el material.

Les cases que van participar en aquestes tasques van ser: el Fontanil (amo), la Canova, la Rectoria, la Llereda, el Nogarot, can Farriol, ca l’Oliver, les Comes, can Canvi, la Vila, la Pruenca (amo), el Portet, el Molí de Baix, Fontplana, la Pruenca (Xarles), la Pineda, Pla Boscàs, can Massot, la Ribota, can Nay, el Molí de dalt, ca l’Escloper, la Catedral, can Tupí, ca l’Hoste, l’Estanyol d’Amunt, l’Avellaneda, l’ermità de Sant Salvador, el Fontanil (masover), can Mastric. Sumant els jornals van estalviar 538.25 pta. En alguns casos en Francisco deixa clar que un cop les cases havien fet les hores convingudes de manera gratuïta, se’ls pagaven les altres. Així amb ca l’Oliver conclou “deben pagársele 7.5 jornales a 6 ptas (45 pagado), para sus trabajos gratuitos 4.5 jornales (22.50)”.

D’aquesta manera, gràcies a la col·laboració dels veïns en tasques de transport i d’edificació, cap a l’any 1927 ja s’havia construït la tan esperada escola de Cogolls.


Foto escola

Tal com es pot veure en la foto era –i encara és- un edifici senzill de dues plantes. A la planta baixa hi havia l’escola i a la part de dalt, la casa del mestre. L’escola era una gran sala, amb uns bons finestrals per poder aprofitar bé la llum natural. A l’entrada, un cop oberts els dos batents de fusta, hi havia una altra porta amb vidres, a través de la qual també hi entrava molta claror. Els nens seien d’esquena a l’entrada en pupitres de dos en dos. Al davant hi havia una paret amb una pissarra tan llarga com la mateixa paret ja que hi estava pintada. Aquesta paret s’acabava amb una porta a l’esquerra que duia al lavabo: una pica per rentar-se les mans i una comuna. Pel que fa al nombre d’alumnes de l’escola, al principi eren uns quaranta, però durant la guerra van arribar a ser fins i tot més de seixanta ja que també hi anava mainada de les Encies i de les Medes.

En Ton de Pla Boscàs (1918-2017) explicà que ell havia començat a anar a estudi amb mossèn Joaquim Grabalosa a l’edat de cinc anys i hi va anar durant tres anys. En el decurs d’aquell temps veia com s’anaven fent les obres del que seria l’escola nacional, gairebé al costat de la Rectoria. Ell confirmà que els manobres solien ser sempre voluntaris de Cogolls però deixà clar que els paletes eren de les Planes. En Ton i els seus companys van poder estrenar l’escola l’any 1927, tres anys abans de que l’ajuntament hagués acabat de pagar la subvenció, possiblement gràcies a la gran participació voluntària de tots els veïns, cosa que va agilitzar les obres i, evidentment, va abaratir els costos.

L’escola es va tancar l’any 1969 amb uns 20 alumnes.

Mestres de l’escola de Cogolls
Anteriors a la construcció de l’escola
1907-1908- Santiago Codina
1913-....- Mossèn Pere Puig*
1916-...- Jaume Guàrdia Jordà*. Sou de 400 ptes anuals.
1919-....- Miquel Ferret Font*. Sou de 650 ptes anuals i 50 cèntims mensuals per cada nen que no sigui pobre.
....-192- Climent Guardiola*. 1 Passa a les Planes d’ajudant del Sr Farret.
1921-...Mossèn Isidre Vilarrasa, coadjutor*. Sou de 300 ptes anuals.
Els marcats amb * eren pagats per l’Ajuntament. Alguns dels pagats per l’Ajuntament treballaven 2 hores a Cogolls i 2 hores a les Encies.

Posteriors a la construcció de l’escola i segons llistats del Departament d’Enseyament
1927-1928- Miquel Guillamet
1928-1943- Martí Plaja Busquets
1944-1945 - Joaquim Bosch Clos
1945-1946- Carolina Ramírez Cuní
1946-1947- Carme Comas Camps
1947-1948 -Cecília Capellera Coll
1948-1953 - Maria Vidal Marsà -Maria Font Bou (de l’abril al juny de 1953)
1953-1955 -Josefa (Pepita) Pairet Camps
1955-1969 -Josefa Mitjà Saguer

Alguns dels records dels habitants de Cogolls sobre els seus mestres:

Martín Plaja Busquets, de Corçà, va ser el primer mestre (segons el record de la gent però no segons els llistats del Departament). Hi va treballar del 1928 al 1943. Vivia a la casa del mestre, just al damunt de l’escola. Si calia fer substitucions enviaven mestres de l’escola de les Planes com la senyoreta Antonieta, la dona del senyor Viñas, que hi va treballar cap l’any 1944.

Al 1945 es va incorporar el senyor Joaquim Bosch, de Sant Feliu de Pallerols, afí al règim. Tenia molt mal geni. Els nens li tenien por. Els llençava tota mena d’objectes quan considerava que es portaven malament. Anècdota: els nens, farts d’ell, van anar a bloquejar-li el camí amb troncs a l’alçada de la Fàbrega. Degué tenir problemes amb l’Ajuntament perquè la Junta Municipal en data 17 de novembre de 1945 comunica a l’inspector que aquest mestre ha abandonat l’escola i li reclama que prengui les mesures oportunes per atendre l’ensenyament. Es desconeix com va acabar la història.

Carmen Comas Camps 1946? – 1947 va abandonar el destí. Se li va obrir expedient governatiu. La Junta Municipal, en data de 19 de desembre de 1946 comunica que la mestra s’ha reincorporat al destí però que quan tingui resolt l’expedient sol·licitarà l’excedència.

El curs 1948-1949 es va incorporar Maria Vidal Marsá, de Sant Feliu de Pallerols. Era la dona del Senyor Galí, mestre molt popular a Sant Feliu, el pare del qual també era mestre. La Maria Vidal va exercir de mestra a Cogolls fins l’any 1954. Una mestra anomenada Maria Pont Bou, la va substituir una temporada al 1953.

Josefa Pairet Camps, una mestra provinent d’Hostalric hi va treballar durant el curs 1954– 1955 S’estava a la casa del mestre amb la seva filla d’uns 13 anys. En aquells moments el mossèn de la parròquia era Jesús Teixidor. A les tardes de diumenge, ella ajudava noies de Cogolls a preparar una obra de teatre. El mossèn feia el mateix amb un grup de nois. L’any 1955 assisteixen a l’escola de Cogolls 24 nens i 11 nenes.

La senyoreta Josefa Mitjà Saguer va estar la darrera mestra de Cogolls. Es va incorporar al curs 1955-1956 i hi va treballar fins el 1969, any en què es va tancar l’escola. Era d’Olot. Baixava en tren. Aquest la deixava excepcionalment a l’alçada de Cal Music, a Sant Feliu i ella passava per Font Plana i s’enduia les nenes a l’escola. Havien de caminar fins a dalt el serrat i fer tot el camí de baixada fins a Cogolls. A l’hora de dinar escalfaven la “fiumbrera” a l’escola i de tornada havien de tornar a caminar tres o quatre quilòmetres més.

Mainada de l’escola de Cogolls

Tal com es pot veure a la foto del 1932-1933 a l’escola hi havia molta mainada per un sol mestre. Concretament en aquesta foto s’hi compten 40 alumnes. Molts d’ells provenien de famílies molt humils, així que molts dels records que han compartit és la fred que passaven camí de l’escola, mal calçats – molts només es podien permetre espardenyes de beta la sola de les quals era d’espart- i mal vestits, sense mocador, sense abric. A l’hora del pati jugaven a saltar a corda. Ho feien amb una liana, els nois jugaven a futbol, alguns a cartes, o, amb paraules seves “emprenyaven els veïns de la rectoria”.

Ensenyar a un grup tan nombrós de mainada, d’edats compreses entre els 4 i els 14 anys, amb assistència irregular- ja que molts havien d’ajudar els pares amb les tasques d’aconduir el bestiar o feines del camp en èpoques determinades- era una feina gairebé impossible. Moltes vegades els petits només jugaven o els grans també se’n cuidaven una mica.

Foto alumnes Cogolls

Peu de foto: (d’esquerra a dreta, de dalt a baix)

Rosari Guerra (del Vilar), Montserrat Grabalosa (del Molí), Floreta Arnau (del Fontanil), Neus Guerra (del Vilar), Elvira Vilarrasa (de la Pineda), Maria Carbonés (de can Nay), Paquita Figueras (de la Rectoria), Francisco Collell (de la Catedral), Pepet (...) d’Amer (mosso de la Reveja), Cisco Castanyer (de ca l’Hoste), Josep Arnau (del Fontanil), Rosendo Figueras (de la Rectoria), Lluís Grabalosa (de la Clota), Lluís Guerra (del Vilar)

Maria Farrés (del Sitjar), Núria Baró (de Fontplana), Maria Coromina (del Rigall), Ma Lluïsa Pruenca (de la Pruenca), Rosa Collell (de la Catedral), Pilar Guerra (del Vilar), Francisco Farrés (del Sitjar), Àngel (...) de la Reveja, Rafel Coromina (el Rigall), Josep Ma Figueras (de la Rectoria), Vicenç Bosch (de can Farriol), Àngel Carbonés (de can Nay), Francisco Arnau (de l’Estanyol d’Avall)

Neus Casellas (de Fontplana), Lluïsa Bosch (de can Farriol), Rosita Farrés (del Sitjar), Conchita Carbonés (de can Nay), Ton Collell (de la Catedral), Esteve Pruenca (de la Pruenca), Jaumet (...) d’Amer (bouer de la Reveja), Pere Vilarrasa (de la Pineda), Joan Boix (de can Mastric), Lluís Vilarrasa (de la Pineda), Esteve Grabalosa (del Molí), Rafel de Can Canvi, Joan Coromina (del Rigall)

Mestre: Martí Plaja, de Corçà

Els darrers nens de l’escola de Cogolls

L’any 1969, després de 41 anys de servei, es va tancar l’escola per poca mainada. Els pagesos ja havien començat a deixar el camp per buscar feina segura a les fabriques i instal·lar-se al poble o alguna ciutat propera. L’accés a Cogolls va seguir estant una carretera sense asfaltar fins l’any 1993.

Els darrers nens de l’escola de Cogolls van ser en Carlos Camprodon de l’Estanyol de Baix, la Conchita i en Pere Xarles de l’Estanyol de Dalt, en Josep Guerra del Vilar, en Josep Collell de la Catedral, la Carme, en Josep i l’Esteve Pruenca, de la Pruenca, en Joan, l’Imma i en Manel Xarles de Can Farriol, la Dolors Casas de Ca l’Escloper, la Salvadora Grabalosa de la Clota, l’Esteve Grabalosa del Molí, la Carme, la Pilar i la Montse Vila de Fontplana i la Carme Soler de la Casa nova de l’Estanyol. La mainada de la Codina i de la Panosa anaven a Sant Iscle, on els feia classes el mossèn. Els quedava més a prop.

El curs 1969-1970 els alumnes de Cogolls que no havien acabat l’educació general bàsica, es van incorporar a l’escola de les Planes. Per sort els van posar un transport escolar consistent en una furgoneta de 9 places conduïda per en “Siset Contaller” de les Planes. Expliquen que si feien el beneit dins la furgoneta, en Siset els feia anar a peu. A vegades, de camí a l’escola o en tornant, si trobaven algun veí que anava a peu el carregaven.

Demanava a la Margarida Soler Triadú una fotografia de l’escola de les Encies.

Esperem que el llibre sigui un èxit, serveixi aquest ‘aperitiu’ per obrir el desig de tenir-lo a totes les famílies de les Planes d’Hostoles

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA MODERNA A LA BISBAL D’EMPORDÀ. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar unes esplèndides fotografies de l’edifici del carrer Nou,20 de la Bisbal d’Empordà que acollia l’Escola Moderna.



També aquesta breu informació ‘'any 1903 el llibreter Joaquim Garriga presentà a l'ajuntament l'obertura de l'Escola Moderna’.

Joaquim Garriga i Pons (Fonteta 1863-Tànger 1917) va fundar escola moderna a la bisbal a imatge i semblança de la creada a Barcelona per Francesc Ferrer Guàrdia i que es va mantenir fins que l'execució del gran pedagog llibertari va fer impossible la continuïtat de l' escola.

Dades obtingudes d’una publicació del Lluís Maruny i Curtó ( Manresa, 1947 + la Bisbal d’Empordà, 2012)

L'Escola Moderna va ser un moviment de pedagogia llibertària que va tenir lloc durant la primera meitat del segle XX, i que va adoptar la filosofia d'ensenyament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Per a donar impuls a aquest moviment reformador, va ser creada en 1906 la Lliga Internacional per a la Instrucció Racional de la Infància, els principis estatutaris de la qual establien:

A)L'educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d'ella tota noció mística o sobrenatural.

B)La instrucció és part d'aquesta educació. La instrucció ha de comprendre també, al costat de la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ésser moral i físic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva màxima potència.

C) L'educació moral, molt menys teòrica que pràctica, ha de resultar principalment de l'exemple i donar-se suport sobre la gran llei natural de la solidaritat.

D) És necessari, sobretot en l'ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el màxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebé no succeeix enlloc, ni en l'ensenyament públic ni en el privat.

Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, el Maresme, 10 de gener de 1859 - Barcelona, 13 d'octubre de 1909), va morir afusellat el 13 d'octubre de 1909 al castell de Montjuïc.


La llibertat sempre ha fet por els que tenen la paella pel mànec.

sábado, 21 de julio de 2018

LES ESCOLES DE POLINYÀ AL VALLÈS OCCIDENTAL ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA ON EREN?.

La pregunta és senzilla; on estava l’escola pública de Polinyà abans de la dictadura franquista?.


El cens de l’any 1857 ens diu que hi havia 444 veïns, en aquella època els càlculs relatius a l’esperança de vida, es feien per terços, un terç d’infants i joves, un terç d’adults, i un terç de persones grans. Això llevat d’error ens dona 148 persones en edat/disposició de rebre formació/educació.

Donem per suposat que l’església catòlica, apostòlica i romana, formava almenys una part d’aquest grup; l’educació era - i és – la millor manera de fer créixer la Parròquia. Altrament, a Catalunya, si ho recordeu els de més edat, a les persones que ajudaven al sacerdot a l’altar se’ls coneixia com ‘escolà’ , o sigui el que va a l’escola.

Hi havia de ben segur però, alguna escola pública i/o privada; no he pogut trobar CAP PERSONA que me’n sàpiga donar raó, i les dades del cens a darreries de l’any 2017 ho expliquen força, 8.383 habitants. A Polinyà és més difícil trobar una persona nascuda a la Vila, almenys amb pares i avis, també nascuts a la població, que trobar un trebol de quatre fulles.

El creixement exponencial és una eina perfecta per ‘esborrar la memòria’.

L’experiència però, ens diu que ‘ haberlas aylas’, o sia que si coneixeu algú que ens sàpiga donar raó, us ho agrairem infinitament.

https://prezi.com/m6amlsytrpfm/la-guerra-civil-a-polinya-historia-local-i-memoria-historic/

Polinyà, Catalunya us hi agrairan.

jueves, 19 de julio de 2018

CAPELLA DE SANT JOAN ‘ DESCONEGUT’ DE FIGAROLAS/ FIGUEROLES. SEVA.OSONA. CATALUNYA

A la pagina del Consistori de Seva trobava ; http://www.seva.cat/index.php/turisme/llocs-d-interes

Es troba a poca distància del mas Figarolas, enfilada en un serradet al nord –est de la masia.

Va ser edificada pel rector de Seva, Mn. Joan Figarolas – ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercataunya@gmail.com del cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs d’aquest prevere - per aquest motiu està dedicada al seu patró. Ens agradarà concretar l’advocació de Sant Joan, el Baptista ?, l’Evangelista ?,... .També s’hi venera sant Marc i per aquest motiu la parròquia del poble hi va en processó per les lledànies, el 25 de març. També s’hi ha venerat recentment la Mare de Déu del Roser.



La capella està construïda teòricament entre el 1570 i el 1586 tot i que en el seu interior hi ha una inscripció del 1611.

Patrimoni Gencat NO EN PARLA d’aquesta capella, i fa referència a la torre de defensa del segle XVI , que té una capella a la seva base. La capella de sota la torre té un angelot a la porta d´ entrada, i la torre de defensa és de tres pisos.

Josep de Cabanyes – dels que ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern i lloc i data de naixement traspàs - retratava la casa per l’Estudi de la Masia Catalana l’any 1930, i no feia esment de la capella -, tampoc jo mateix dissortadament, quan repetia aquella imatge advertia cap senyal d’aquesta capella.



Malgrat la canícula, i donada l’absència de dades ‘publiques’, l’ajuntament de Seva no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i tampoc – i aixó quasi és de Jutjat de Guàrdia – d’un Cataleg de Masies, no hi ha altra opció que demanar dades al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín).

Per als catalans, el patrimoni i la seva CORRECTA documentació son un imperatiu ètic

Fent via fins a Figueroles/Figaroles, trobava la capella de Sant Antoni de Pàdua, de la que també, també, hi ha força dades a completar.

Seva té feina a fer, oi?.

domingo, 15 de julio de 2018

CASA DEL FRANCISCO PERMANYER SALLENT. ‘ EL MILIONARI’. SENTMENAT, VALLÈS OCIDENTAL. CATALUNYA

Tenia ocasió de retratar els jardins i els exteriors de la casa del Francisco Permanyer Sallent, ‘ el Milionari’ quina peripècia vital de ben segur li agradaria saber a moltes persones, sentmenatenques i de la resta del món.



Està clar que la casa i els jardins no els va dissenyar ‘ el desconegut’ – autor de la major part dels edificis de Catalunya, segons les dades que es salvaven de l’expurgo del període franquista i de la inèrcia perniciosa de les autoritats ‘ democràtiques’. Ens agradarà tenir noticia de l’autor/autors a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com




Em cridava l’atenció la presència d’imatges religioses, Sant Antoni de Pàdua, a la porta principal de la casa, una rajola mutilada potser de Sant Jordi, i una imatge de la Mare de Déu.






El jardí és una meravella.


Mentre recollia imatges sentia com assajaven el grup Contrapunt. Obrir els jardins a la ciutadania és una excel·lent iniciativa del Consistori sentmenatenc.

Està bé, molt bé, sortir a conèixer món, això sens dubte eixampla la ment; no però, per això hem de deixar de gaudir de les moltes meravelles que l’acció d’algunes persones, la història i/o la natura, ens ofereixen a casa nostra.

viernes, 13 de julio de 2018

QUE EN SABEU DEL MONTANYÀ. SEVA. OSONA. CATALUNYA

L’enciclopèdia catalana dedica una entrada al Valentí Leiro i Paz ( Pontevedra, 1932 — Seva, Osona, 7 d’abril de 2011), al que es reconeix com el promotor de la urbanització el Montanyà, l’hotel i la major part dels equipaments.

Sembla que el seu traspàs, o al menys el seu enterrament es produïa a Granollers :
https://www.rememori.com/314417:valentin_leiro_paz
http://el9nou.cat/valles-oriental/actualitat/mor-als-79-anys-lempresari-de-la-construccio-valenti-leiro/

Fill d’un picapedrer, l’any 1944 arribà a Catalunya amb la seva família, que s’instal·là a la masia del Rieral, entre Aiguafreda i Tagamanent, on començà a treballar amb el seu pare.

Al cap d’uns anys adquirí una pedrera pròpia i creà les empreses Xemeneies Leiro, que esdevingué una de les primeres del sector a l’Estat, i més tard, Pedra Natural Leiro, de materials de construcció. Posteriorment l’empresa derivà cap al sector hoteler, la restauració i l’immobiliari.
L’any 1973 obrí un restaurant, El Muntanyà (Seva), que fou l’inici d’un ambiciós complex urbanístic, residencial i esportiu. Amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) fou inaugurat El Muntanyà II, habilitat com a subseu olímpica d’hípica.



Creà, a més, les empreses immobiliàries Urbisnau i Eurolar 2000.

Fou també alcalde de Tagamanent entre els anys 1968 i 1979. Membre destacat de l’Associació d’Empresaris Gallecs de Catalunya, el Govern gallec li concedí la Medalla de Galícia (1993). L’any 2006 obrí l’hotel balneari Aguas Santas a Ferreira de Pantón (Lugo).

L’any 2002 rebé la Medalla del Turisme de la Generalitat de Catalunya.

El complex tingué ‘dies de glòria’ :
https://www.sport.es/es/noticias/barca/johan-cruyff-descansa-montanya-5922230
http://www.publico.es/actualidad/barca-vuelve-entrenarse-montanya-lugar.html

El visitàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926) i l’Antonio Mora Vergés, el dia 12.07.2018, i hem de dir que en general les instal·lacions es mantenen correctament. Ens va semblar però, que per aquestes dades estiuenques hi havia ‘poca activitat’.

https://www.naciodigital.cat/osona/noticia/46713/inversors/estrangers/compren/complex/hoteler/montanya/seva

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o castellardiari@gmail.com de l’autor del projecte de la urbanització, de l’hotel, la capella de la Mare de Déu de Montanyà,...; constatar que Seva, com tantes i tantes poblacions catalanes no disposa d’un catàleg de Patrimoni en línia, és decebedor.

EL PATRIMONI IMMOBLE NO IDENTIFICAT DE LES BORGES DEL CAMP. TARRAGONA. CATALUNYA

M’arribava fins al Forn de la Carretera, edifici del que m’agradaria tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , del seu promotor i del seu autor, noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs...


Retratava també un edifici a les Borges del Camp, face to face quasi, amb la Torre Sans, m’expliquen que es tracta del xalet del Banús propietat d’aquesta família tarragonina.


La seva construcció és anterior al conflicte bèl·lic que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà.

L’edifici va ser confiscat pel Comitè.

Amb la victòria dels sediciosos revoltats, els Banús recuperen el xalet d'estiueig.

Un membre d’aquesta família, l’Esteban Banús Fernández , va ser l’alcalde de Tarragona, des del 01.02.76 fins el 18 d’abril de 1979.


Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor, i de l’autor d’aquest edifici, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,...

Mas d'en Comte
http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/borges-del-camp-les/mas-d-en-comte
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=9399

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor, i de l’autor d’aquest edifici, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,...

MAS DE LES TORRES

http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/borges-del-camp-les/mas-de-les-torres
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=9401

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor, i de l’autor d’aquest edifici, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,...

Reus va ser una ‘potència’ pel que fa als arquitectes que endegaran el Modernisme, el Noucentisme,..., costa de creure que aquests edificis magnífics s’aixecaven per mans anònimes, oi?.

L’ESTANYOL I EL CAMP DE GOLF DEL MONTANYÀ. EL BRULL. OSONA. CATALUNYA

Ens arribàvem fins al terme del Brull, a la comarca d’Osona, el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 )i l’Antonio Mora Vergés, anàvem fins a l’Estanyol, masia existent a la baixa Edat Mitjana amb importants reformes fetes en el decurs dels segles XVIII i XIX. Actualment forma part de les instal·lacions del club de Golf del Montanyà.



Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció; masia de grans proporcions formada per tres cossos, el més antic dels quals presenta reminiscències d'un gòtic tardà. El cos principal consta de planta, dos pisos i golfes, i té la façana principal al sud, tot i que també s'hi pot accedir des del nord. A aquest cos hi ha un edifici adossat a la part de ponent, de planta quadrada i dos pisos, en el qual es pot veure un doble nivell de galeries al primer i al segon pis. Hi ha restes d'un segon cos afegit al sud, actualment ensorrat, i , finalment, podem veure-hi un pou adossat a l'exterior de la façana nord. Com a conjunt, l'Estanyol se'ns mostra com una casa de grans proporcions i d'aire senyorívol.

Desconèixer el patrimoni històric, artístic i/o natural de Catalunya, és sens dubte ‘pecat’ per als catalans. I, malgrat la relativització del ‘pecat’ per a l’església catòlica, apostòlica i romana, pensem que deixar-se l’Estanyol cal considerar-ho com pecat greu.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/06/el-brull-el-paratge-de-sant-marti-osona.html
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/07/sant-jaume-de-viladrover-el-brull-osona.html
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/07/el-brull-osona-casa-despiritualitat.html
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/05/mas-casademunt-el-brull-osona-catalunya.html
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2015/05/mare-de-deu-de-les-prades-esglesia-de.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2018/07/fossar-del-brull-osona-catalunya.html
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/05/castell-del-brull-osona-catalunya.html
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/05/edifici-de-lajuntament-i-antigues.html

Hi ha més a ‘viure’ al Brull, feu un racó a la vostra agenda aquest estiu per a comprovar-ho.

Ah!, el topònim ‘estanyol’ és del tot descriptiu, 'estany petit’, i com quasi tot en aquest món, heu d’intentar ‘mirar-ho’ amb les ‘ulleres temporals’ que li corresponen.

miércoles, 11 de julio de 2018

TENIU DADES DE LA CASA ON HI HA EL FORN DE LA CARRETERA?. LES BORGES DEL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Feu-nos seguir les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Any de construcció

Promotor. Nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, si fos el cas.

Autor. Nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, si fos el cas.


https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Baix_Camp#Les_Borges_del_Camp

figura en aquesta relació la TORRE SANS, identificada com SANTS. Construcció modernista enjardinada, construïda el 1911, considerada com la finca d'estiueig més bonica de la vila. http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/borges-del-camp-les/torre-sans


Mateu Sans, mestre d'obres amb altres treballs a les Borges -com la reconstrucció de la cúpula de l'església parroquial de l'Assumpció- va projectar la torre per al seu fill Jaume Sans Ferran, amb l'ajut de l'altre fill, Eduard, també mestre d'obres.

L'edifici s'ha mantingut intacte: els jardins amb els passejos i el sortidor, la façana amb la torre, i els interiors, un petit museu del Modernisme amb els seus mobles, pintures, motllures, vitralls i arrambadors ceràmics ben conservats. De planta rectangular amb la cara ampla a la façana, dos pisos, soterrani i golfes, l'element més visual de l'edifici és la seva torre conoïdal.

Recoberta de trencadís verd que s'esfuma en grocs i ocres, està sustentada sobre quatre arcs torals i peraltats que formen un mirador, protegit per la barana de pedra treballada que corona la façana. Les llindes de portes i finestres són de pedra treballada, excepte la coronella de les golfes, i el parament és encoixinat amb una sanefa de flors esgrafiades sota el ràfec. És de planta quadrada, de dos pisos d'altura. La coberta amb terrassa a la catalana, està rematada exteriorment per una línia de balustres que estan separades per una pronunciada cornisa de la resta del cos de l'edifici i constitueixen un punt d'interès. També són destacables el templet, aixecat sobre la terrassa i format per quatre arcs semicirculars que recolzen una finíssima cúpula cònica, recoberta exteriorment per ceràmica vidriada de color verd. Els buits de les façanes laterals són simètrics; els de la central s'ordenen simètricament sobre el pòrtic d'accés situat a la part central.

No però, una torre que hi ha quasi al davant, on llueix una majòlica del Mare de Déu de Montserrat, com en el cas de la casa que aixopluga el forn de la carretera en agradarà tenir noticia de :


Any de construcció

Promotor. Nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, si fos el cas.

Autor. Nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, si fos el cas.

No serem una Nació, sense donar compliment a detalls bàsics com aquests. Arreu de Catalunya l’amnèsia social té caràcter de pandèmia.

sábado, 7 de julio de 2018

ROCABRUNA. SANTA MARIA D’OLÓ. EL MOIANÈS.

L'industrial sabadellenc Joan Gorina i Sanz, cunyat de l’ arquitecte, Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965Balcells, , li va encarregar la conversió d'un mas documentat des del segle X i que havia estat abandonat el 1785.

La visió grandiloqüent de Gorina fa que l'encàrrec tingui format de castell que Balcells va fer en una barreja d'eclecticisme i modernisme.
El castell té una petita capella neogòtica dedicada a Sant Jordi.

Casal situat a uns 12 metres de l'antic mas de Rocabruna, amb el qual s'hi uneix mitjançant un corredor alçat fet en pedra. El casal, de planta més o menys quadrada, és construït en pedra, combinant la calcaria grisenca amb l'arenisca vermellosa. La construcció, que simula un castell, és de tres plantes i té la coberta a quatre vents, amb cúpula central. La façana principal queda tancada mitjançant dues torres, la de llevant una mica més alta que la de ponent (que imita el romànic). El centre de la façana presenta dues grans balconades sospeses per columnes ornamentades amb capitells on s'hi troben esculpits animals rapinyaires i decoracions florals. A totes les cares de l'edifici s'hi veuen elements neoromànics, neogòtics, modernistes, i altres elements característics de l'arquitectura eclèctica. L'interior, avui buit, és centrat per una gran escala de pedra picada, que acaba imitant un claustre. La llum hi ve donada per una cúpula ornamentada amb vitralls.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/08/rocabruna-el-somni-den-joan-gorina-i.html

Als Gorina els substituirà Saad Bin Abdul Al Saul, príncep de l'Aràbia Saudita, i més tard en una operació ‘rocambolesca’ passa a mans de criminals internacionals.
http://www.lavanguardia.com/sucesos/20150918/54435336613/operacion-mossos-vic-olost-santa-maria-d-olo-blanqueo-capitales.html

Rocafort i Rocabruna, com altres propietats de la ‘Vall dels Reis’, viuen en la opacitat que atorga ‘ la propietat privada’.

Vull pensar que Sant Feliuet de Terrassola continua en bones mans.

miércoles, 4 de julio de 2018

PATRIMONI DE SABADELL. LA CASA NOGUÉS I/O SEGALÉS AL CARRER DE GRÀCIA. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATAUNYA

Havíem endegat el Diari de Castellar del Vallès, que més enllà del nom, pretén posar en valor el patrimoni històric i/o natural de Catalunya. Dit això no us ha de semblar estrany que acostumi a portar sempre al damunt la petita Canon IXUS.

Havíem arribat – com és bona i catalana costum – un xic abans de l’hora que teníem visita mèdica, i feia temps retratant l’edifici que fa cantonada als carrers de Gràcia , 133, i d'Escola Pia ,38-40.

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Patrimoni Gencat en diu; habitatge unifamiliar cantoner situat a l'eixample dels Escolapis. Està format per doble cos i dividit en planta baixa i dos pisos, coronats a la cantonada per una torratxa de planta quadrada que marca la organització en dues façanes. Les solucions ornamentals presenten un gust modernista on s'han fet servir elements d'estil gòtic en l'emmarcat de les finestres. A més, hi ha ceràmica vidrada policroma amb ornamentació de tipus geomètric en la zona que separa la torratxa del pis. La decoració s'estructura a partir de la utilització de l'estuc.

La façana es divideix en zones delimitades per petites cornises que responen a l'alçada de les plantes, d'aquestes es destaquen amb major alçada el segon pis. Destaca el treball de la balconada, tractada com una balustrada, en la que s'utilitzen elements vegetals seguint formes ondulants que es van repetint a manera de mòduls. La coberta del casal és a dues aigües, desguassant aquestes a les façanes que donen al carrer i als interiors.

Un primer projecte que es va fer l’any 1892 preveia construir una filera de cases al carrer de l'Escola Pia; en el següent projecte (1899), de l’arquitecte Enric Fatjó i Torras (Sabadell, 1862 - ?, 1908) només es preveu la casa Nogués.

Existeix una fitxa d’aquest edifici a : http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/114-A.htm

No sabia trobar la de l’edifici que acull l’Escola Estel, a la cantonada superior, si en teniu informació, sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia. Antonio Mora Vergés

La casa es coneix com NOGUÉS o SEGALÉS, deixo una pregunta a l’aire, hi ha alguna relació amb la torre SEGALÉS de Castellar del Vallès ?.

En tot cas ens agradarà tenir noticia del promotor, nom cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o castellardiari@gmail.com

lunes, 2 de julio de 2018

CASA PERE COMPANY MOLINS. BARCELONA

El Victoriano Torres Bermudez, publica una fotografia sense especificar data ni autor de la casa Pere Company Molins, al xamfrà dels carrers Casanova i Buenos Aires.


De la casa trobava; l’any 1911 el senyor Pere Company i Molins va realitzar l'encàrrec a Josep Puig i Cadafalch de construir una casa xalet en el solar del districte de Gràcia que havia adquirit la seva esposa, Maria Company i Puig, l'any anterior.

Entre 1901 i 1911 Puig i Cadafalch construeix un seguit d'edificis d'arrel rústica i amb influència secessionista a mena de residències unifamiliars per a la classe alta. Aquestes cases, entre les que es troba la casa Pere Company, es caracteritzaven per les seves façanes d'estuc blanc i interiors clars.

És considerada la primera obra de l'"època blanca" de Puig i Cadafalch, en què l'arquitecte de Mataró va introduir influències de la Sezession vienesa als seus projectes.

L'edifici, originàriament aïllat i voltat de jardí, ocupa una peculiar cantonada en angle recte, sense xamfrà, a l'extrem nord del solar. Per tal d'assolellar la façana al jardí, Puig hi fa una utilització primerenca d'un llenguatge que pot ser qualificat de noucentista, emparentat tant amb formes de tradició popular i barroca com amb obres dels sezessionistes vienesos Wagner i Olbrich, tot mantenint el tret modernista de l'acurat disseny dels elements constructius i decoratius.

Poc temps després de la seva construcció, cap al 1920, la família Company va vendre la casa a la senyora Dolors Catarineu Ferran , que demanà un projecte de reforma i ampliació a l'arquitecte Ennric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931) .

La façana del carrer Casanova es va continuar mimèticament, perllongant el sòcol de pedra i decorant les noves finestres amb reixats de forja del mateix estil; també es va perdre la porta de servei i la possibilitat de voltar l'edifici.

A la mort de Dolors Catarineu l'any 1928, la casa va passar als seus fills, propietaris de Manufactures Rosal. Durant els anys següents i fins a la seva venda el 1940 al doctor Melcior Colet i Torrabadella i Adelina Giménez i Camaló, la casa va patir noves modificacions.

Melcior Colet i Torrabadella [ Barcelona, 1898 – 1994] http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=LJI

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/10/ermita-dels-sant-reis-castellbisbal.html

La casa continua dempeus: https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Pere_Company

Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956), arquitecte; Santiago Marco Urrútia (Tarragona, Tarragonès, 1885 — Barcelona, Barcelonès, 1949) , decorador; reforma: Joan Bassegoda Nonell (Barcelona, 9 de febrer de 1930 - ibídem, 30 de juliol de 2012

No trobava cap dada del promotor Pere Company i Molins, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com