viernes, 31 de marzo de 2017

SORTIDA PER LA CONCA DE BARBERÀ A LA RECERCA D’EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA.

Quan començàvem a documentar els edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, teníem clar que el tema no suscitaria passions; als partidaris – que son molts encara – d’aquella dictadura, ja els està bé que el sàtrapa i el seu regim s’enduguin el mèrit de tot el que es va fer abans de la seva època de foscor, contràriament moltes persones que es tenen per democràtiques, no troben necessari reivindicar l’acció política de la Mancomunitat de Catalunya, i més tard la de la Generalitat de Catalunya durant el breu miratge de llibertat que va suposar la II República, enderrocada per la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco.

Deixem constància - cal fer-ho i és de justícia – que quan visitem els pobles i ciutats de Catalunya en la nostra recerca, trobem persones que ens manifesten el seu desacord amb la inacció dels seus representants politics pel que fa a recuperar la memòria històrica.

També hem deixat constància d’aquells batlles i/o regidors que han contestat els nostres missatges, facilitant-nos imatges i dades. Malgrat son dissortadament pocs, ens confirmen que no TOTHOM està en la política per fer diners.


Indret on estava l’escola Pública de l’Albió ensulsiada per eixamplar el carrer. Llorac. Conca de Barberà. Tarragona


Escola Pública de Llorac. Conca de Barberà. Tarragona


Escola Pública de Savallà del Comtat. Conca de Barberà. Tarragona


Escola pública de Segura. Savallà del Comtat. Conca de Barberà. Tarragona

Hi havia escoles a Conesa, Tarragona? En teniu imatges?.

Hi havia escoles a les Piles de Gaià, Tarragona?. En teniu imatges?

Hi havia escoles a Biure de Gaià,Tarragona?. En teniu imatges

Ens agradarà rebre-les a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca, Catalunya us en deurà una.

SORTIDA PER LA SEGARRA A LA RECERCA D’EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA.

Quan començàvem a documentar els edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, teníem clar que el tema no suscitaria passions; als partidaris – que son molts encara – d’aquella dictadura, ja els està bé que el sàtrapa i el seu regim s’enduguin el mèrit de tot el que es va fer abans de la seva època de foscor, contràriament moltes persones que es tenen per democràtiques, no troben necessari reivindicar l’acció política de la Mancomunitat de Catalunya, i més tard la de la Generalitat de Catalunya durant el breu miratge de llibertat que va suposar la II República, enderrocada per la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco.

Deixem constància - cal fer-ho i és de justícia – que quan visitem els pobles i ciutats de Catalunya en la nostra recerca, trobem persones que ens manifesten el seu desacord amb la inacció dels seus representants politics pel que fa a recuperar la memòria històrica.

També hem deixat constància d’aquells batlles i/o regidors que han contestat els nostres missatges, facilitant-nos imatges i dades. Malgrat son dissortadament pocs, ens confirmen que no TOTHOM està en la política per fer diners.


Escola Publica. Vilagraseta. Montoliu de Segarra. Lleida


Escola Pública. La Guàrdia Lada. Montoliu de Segarra. Lleida


Escola Parroquial. La Guàrdia Lada. Montoliu de Segarra. Lleida

Hi havia escoles a Montoliu de Segarra, Lleida?. En teniu imatges? Ens agradarà rebre-les a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca, Catalunya us en deurà una.

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE LES PILES. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA.

El fossar està situat prop de la carretera que comunica Santa Coloma de Queralt i Montblanc, el ‘descans etern’ que si tenen per exemples a la Guardia Lada, és aquí una aspiració fallida.

El trobava tancat, no relaciono el fet amb la vinguda del Mariano Rajoy Brey ( Santiago de Compostel•la, 27 de març de 1955), a prometre que a partir d’ara farà per Catalunya, TOT ELS QUE NO S’HA FET, perquè en sembla que no estava previst que passes per aquesta contrada.


Intueixo que la capella està advocat al Sant Crist.


El fossar malgrat la proximitat a la comarca de la Segarra, no té la concepció habitual en aquella comarca – la de situar els nínxols sota d’una porxada - , com quasi per arreu, les làpides estan exposades als elements naturals.

Per descomptat, «Spain is different!», cap dada de l’autor d’aquest equipament municipal.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

TRESORS DE SEGURA. SAVALLÀ DEL COMTAT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Visitàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, Segura, al terme de Savallà del Comtat, a la comarca de la Conca de Barberà, ens havíem anat trobant al llarg del mati, les destrosses provocades en l’arbrat per les recents nevades d’aquest mes de març de 2017. Això en aquesta comarca mancada de recursos humans i econòmics, és dramàtic i llevat d’un miracle és l’anunci d’un estiu d’incendis i desgràcies.


Retratava la façana de l’església parroquial advocada a Santa Maria de l'Assumpta, que segons s’explica es constitueix a partir d'una planta de creu grega, amb una coberta de dues vessants de teula àrab. Les primeres filades dels murs de l'edifici estan construïts a partir de carreus molt ben treballats. A partir d'aquests, la resta de l'edifici es basteix amb pedres del país irregulars. La façana és austera, on hi destaca la portalada principal d'estil renaixentista amb arc de mig punt emmarcada per dues pilastres que sostenen un frontó on es troba una petita fornícula. Corona el frontó una pedra gravada amb un element decoratiu Per sobre d'aquesta portalada es construeix un rosetó de mida mitjana. A la part superior de la façana es troba ubicat el campanar de planta rectangular. L'interior de l'edifici és actualment molt senzill, sobretot degut a les destrosses ocasionades en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, que els guanyadors qualificaven com ‘Guerra Civil’, o fins CRUZADA.

Es construïa al segle XVIII, ensorrant l’església romànica, els ‘diners d’Amèrica’ - el comerç amb les colònies americanes – feia que s’assolís el sostre demogràfic de Savallà i Segura al cens de 1857 amb 465 ànimes, a darreries de l’any 2016 es comptabilitzaven 59 habitants.


Estaven treballant al pi monumental que dona nom a la Placa, i que de ben segur, havia vist passar a l’indiano Isidre Gassol Civit ( Segura, Savallà del Comtat, 9 de novembre de 1831 - Barcelona, 17 de febrer de 1917), que feria aixecar les escoles públiques, els rentadors i un magnífic edifici que es troba justament davant del pi.


Escoles de Segura.Isidre Gassol Civit ( Segura, Savallà del Comtat, 9 de novembre de 1831 - Barcelona, 17 de febrer de 1917)


Edifici de la Plaça del Pi. Isidre Gassol Civit ( Segura, Savallà del Comtat, 9 de novembre de 1831 - Barcelona, 17 de febrer de 1917)

Catalunya ha patit la pèrdua irreparable d’aquells patricis, substituïts ara per patètics personatges que fan avergonyir a tothom.


Edifici d'inspiració modernista.

En relació al Pi monumental de Segura consultava a : http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/coneixeu-nos/arbres-monumentals/am_arbres_monumentals_fitxes/conca-barbera/

Constava que no se’n fa esment, com tampoc d’altres arbres singulars dels que anirem parlant en successius lliuraments.


La Conca de Barberà ha patit – i pateix – una fortíssima caiguda demogràfica, i en situacions de quasi supervivència, s’entén que les ‘qüestions culturals, patrimonials i/o artístiques’ no siguin les del màxim interès.

Les actuals Administracions públiques catalanes superiors, Consell comarcal, Diputació, Generalitat, haurien de fer-se càrrec d’aquesta tasca de documentar el patrimoni natural, històric i/o artístic existent en els municipis que no compten amb la força demogràfica i/o econòmica suficient.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

QUE EN SABEU DE CAN SORA. BEGUR. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa és un enamorat de la comarca de l’Empordanet i de Catalunya, i li agradaria que TOT el patrimoni històric i/ artístic pugues ser consultat en línia.

Dissortadament però, passats llargament 40 anys de la mort del sàtrapa, des de les administracions ‘ democràtiques’ catalanes, no s’ha fet gaire bé res en aquest sentit.

A la Catalunya interior, a les terres del ‘ forat negre’, la Segarra, la Conca de Barberà, El Ripollès, els Pallars, la Cerdanya, l’Urgell sobirà,... s’ha patit – i es pateix – una fortíssima caiguda demogràfica, i en situacions de quasi supervivència, s’entén que les ‘qüestions culturals, patrimonials i/o artístiques’ , no siguin les del màxim interès.
Insistíem en que les actuals Administracions públiques catalanes superiors, Consell comarcal, Diputació, Generalitat, haurien de fer-se càrrec d’aquesta tasca de documentar el patrimoni històric i/o artístic existent en els municipis que no compten amb la força demogràfica i/o econòmica suficient.

No és aquesta però, la situació de Begur, de Palamós, de Palafrugell, ... , ni la de tants i tants pobles del litoral, que disposant de recursos econòmics i tècnics, no han fet tot el que calia esperar de forces i persones que es qualifiquen de democràtics i de catalans.

De CAN SORA en diu a la pàgina de l’Ajuntament :



A la porxada es conserven frescos de paisatges romàntics. Va ser construïda entorn del 1870 quan la família Cama-Martí va tornar enriquida de l’Havana. A l’interior de la porxada es conserven frescos que representen paisatges romàntics de les terres americanes. A la reixa de la porta es poden veure les inicials JC que corresponen a Josep Cama Rovira, primer propietari de l’immoble. Cap informació de les dates de naixement i traspàs del promotor, i res – com és mal costum de Begur – de qui en va ser l’autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Trobava aquestes ‘fonts’ en línia :

http://www.begur.cat/web/cat/pagina.php?pare=4014

http://www.begur.cat/web/dmdocuments/POUM/doc_escrita/V5_bens.pdf

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Begur

Agrairem la col•laboració a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels begurencs, begurenques en la tasca de ‘recuperar’ la memòria històrica.

CAN PI. BEGUR. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa és un enamorat de la comarca de l’Empordanet i de Catalunya, i li agradaria que TOT el patrimoni històric i/ artístic pugues ser consultat en línia.

Dissortadament però, passats llargament 40 anys de la mort del sàtrapa, des de les administracions ‘ democràtiques’ catalanes, no s’ha fet gaire bé res en aquest sentit.

A la Catalunya interior, a les terres del ‘ forat negre’, la Segarra, la Conca de Barberà, El Ripollès, els Pallars, la Cerdanya, l’Urgell sobirà,... s’ha patit – i es pateix – una fortíssima caiguda demogràfica, i en situacions de quasi supervivència, s’entén que les ‘qüestions culturals, patrimonials i/o artístiques’ , no siguin les del màxim interès.

Insistíem en que les actuals Administracions públiques catalanes superiors, Consell comarcal, Diputació, Generalitat, haurien de fer-se càrrec d’aquesta tasca de documentar el patrimoni històric i/o artístic existent en els municipis que no compten amb la força demogràfica i/o econòmica suficient.

No és aquesta però, la situació de Begur, de Palamós, de Palafrugell, ... , ni la de tants i tants pobles del litoral, que disposant de recursos econòmics i tècnics, no han fet tot el que calia esperar de forces i persones que es qualifiquen de democràtics i de catalans.

De CAN PI, al carrer Bonaventura Carreras, 22 de Begur, ens diu patrimoni Gencat :

Edifici de planta rectangular de PB i pis pel carrer i de 3 plantes amb afegits al teulat pel darrera (guanyant 1 planta pel desnivell en el jardí). La composició és semblant a la nº19, però més austera. Les obertures coincideixen en PB i pis, i la façana resta dividida per 4 intercolumnis on es situen les obertures. Igualment, i en plantes, la façana resta dividida en 2 parts per una motllura longitudinal. L'obertura d'accés es situa en el 2n.modul de la dreta i és d'arc de punt rodó i llinda datada. La resta en PB d'arc rebaixat, la més a l'esquerra és una porta. En Planta Pis són balcons i les obertures (igual que en PB) estan emmarcades en pedra. El balcó central és arrodonit. Damunt dels balcons hi ha ulls de bou el•líptics. Clou la façana una cornisa i la barana massissa del teulat.-La façana posteriors diferencia en 2 parts: la part baixa de les galeries on la de Planta Pis són 8 arcs de punt rodó dividits en 2 zones degut a un esglaó sobresortit que fa (els divideix en 5 i 3 més petits que els anteriors) i que també té obertures al costat sortint:3. Aquesta galeria té una terrassa pel costat dret on hi ha l'escala d'accés al jardí. En planta inferior hi ha un porxo massís de 6 obertures agrupades 3 a 3 d'on les centrals són més allargades. Són de pilars rectangulars i balustres. La 2ª part (damunt galeria) és més massissa i esta abocada a la terrassa que forma la galeria. Només hi donen les portes del pis superior. La barana és de balustres. Darrerament s'ha afegit un cos al teulat (que és de 2 aigües).


La pàgina de l’Ajuntament ens diu ; Pere Pi Carreras, juntament amb el seu germà petit Josep, van emigrar cap a Cuba on van obrir una botiga de queviures, negoci que complementaven amb importacions i exportacions relacionades amb la indústria del suro. Aquesta casa manté viu un dels trets més característics de les cases indianes del carrer Bonaventura Carreras, el costum de tenir un hort a la part sud. Ens agradarà tenir noticia complerta del promotor, dates de naixement i traspàs, i de l’autor de la casa, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Trobava aquestes ‘fonts’ en línia :

http://www.begur.cat/web/cat/pagina.php?pare=4014

http://www.begur.cat/web/dmdocuments/POUM/doc_escrita/V5_bens.pdf

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Begur

Agrairem la col•laboració a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels begurencs, begurenques en la tasca de ‘recuperar’ la memòria històrica.

QUE EN SABEU DE CAN PETU (CASA PERE PONT) . BEGUR. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa és un enamorat de la comarca de l’Empordanet i de Catalunya, i li agradaria que TOT el patrimoni històric i/ artístic pugues ser consultat en línia.

Dissortadament però, passats llargament 40 anys de la mort del sàtrapa, des de les administracions ‘ democràtiques’ catalanes, no s’ha fet gaire bé res en aquest sentit.

A la Catalunya interior, a les terres del ‘ forat negre’, la Segarra, la Conca de Barberà, El Ripollès, els Pallars, la Cerdanya, l’Urgell sobirà,... s’ha patit – i es pateix – una fortíssima caiguda demogràfica, i en situacions de quasi supervivència, s’entén que les ‘qüestions culturals, patrimonials i/o artístiques’ , no siguin les del màxim interès.
Insistíem en que les actuals Administracions públiques catalanes superiors, Consell comarcal, Diputació, Generalitat, haurien de fer-se càrrec d’aquesta tasca de documentar el patrimoni històric i/o artístic existent en els municipis que no compten amb la força demogràfica i/o econòmica suficient.

No és aquesta però, la situació de Begur, de Palamós, de Palafrugell, ... , ni la de tants i tants pobles del litoral, que disposant de recursos econòmics i tècnics, no han fet tot el que calia esperar de forces i persones que es qualifiquen de democràtics i de catalans.

Tot el que trobava de CAN PETU (CASA PERE PONT) era ;


En Pere Pont Puig, promotor de la casa, va emigrar a Ponce (Puerto Rico) on es va dedicar al comerç. Cap informació de la data de naixement i traspàs del promotor, perque?

En retornar a Begur es va fer construir, l’any 1889, una casa senyorial per viure amb la seva esposa Joaquima Carreras i la seva família. Qui en va ser el constructor?.

Trobava aquestes ‘fonts’ en línia :

http://www.begur.cat/web/cat/pagina.php?pare=4014

http://www.begur.cat/web/dmdocuments/POUM/doc_escrita/V5_bens.pdf

http://km369.blogspot.com.es/2014/06/la-ruta-dels-indians-de-begur.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Begur

Agrairem la col•laboració a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels begurencs, begurenques en la tasca de ‘recuperar’ la memòria històrica.

EL PLÀTAN DE LA LLIBERTAT DE LA FONT DE BIURE. LES PILES. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Llegia a l’enciclopèdia Catalana; als vessants septentrionals de la serra de Montclar hi ha el poble de Biure de Gaià , al costat meridional de la riera de Biure. Es formà a redós del castell de Biure, situat damunt un tossalet a la banda de llevant. Bastit al segle XI, ha sofert molts afegits i reformes i actualment té aspecte de palau castell modern, amb torres emmerletades i finestrals neogòtics. N'havien estat castlans els Biure. De l’antiga església romànica, dedicada a sant Joan i de la qual hi ha documentat a la fi del segle XII un altar dedicat a sant Gil, no queda cap resta. L’actual, construïda al segle XVIII, és d’estil barroc i duu la data de 1782 a la dovella central de la portalada, juntament amb la creu de Malta. La parròquia conserva una interessant creu processional d’argent, d’estil gòtic. Molt a prop del temple es troba una artística creu de terme, probablement de la fi del segle XV.

El lloc apareix documentalment amb el nom de Benviure i al segle XI integrava el territori del castell de Montclar. A mitjan segle XII s’hi establí l’orde de l’Hospital, que hi fundà una de les seves primeres cases a la comarca. El 1151 és documentada l’existència de l’església de Sant Joan, de l’esmentat orde, situada dins els termes del castell de Biure i que fou objecte de diverses donacions per part dels Aguiló, senyors del lloc. Ben aviat aquesta casa hospitalera passà a formar part de la comanda de Cervera. Els hospitalers ampliaren el patrimoni inicial amb diverses donacions efectuades al llarg de la segona meitat del segle XII i principi del segle XIII. El 1241 Guillem d’Aguiló els penyorà, per 800 morabatins, el lloc i terme i el 1266 els vengué definitivament a l’orde, per bé que fins el 1277 els hospitalers no aconseguiren de recuperar el feu per compra a Galceran de Puigverd i a la seva dona Elisenda; per la seva banda, el 1380 el prior de Catalunya, fra Guillem de Guimerà, comprà a la corona la total jurisdicció del lloc i terme de Biure. Al segle XIV, l’esmentat orde establí a l’església de Sant Joan un capellà amb el títol de prior.

Cap dada del plàtan de la llibertat situat al costat de la Font.


Consultava a : http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/coneixeu-nos/arbres-monumentals/am_arbres_monumentals_fitxes/conca-barbera/

Constava que no se’n fa esment, com tampoc d’altres arbres singulars dels que anirem parlant en successius lliuraments.

El segon feixisme feia un gran tasca destructiva de plàtans – arbres que ells associen a la llibertat pel seu origen - . Qui no recorda les carreteres vorejades d’aquests arbres, que s’eliminaven amb l’excusa del ‘perill pel trànsit’, malgrat que MAI, MAI, MAI, cap arbre havia atropellat un vehicle?.

A Llànçà, a l’Empordà sobirà, en els dies posteriors al final del conflicte bèl•lic que es generava per la sedició dels feixistes contra el GOBIERNO de la II REPÚBLICA ESPAÑOLA (1936-1939), un escamot de soldats , mal dits ‘nacionales’, que s’ocupava de la supressió dels símbols liberals l'anava a tallar, el plàtan que presideix la Plaça de l’església, fet que aconseguia evitar el rector, fent valer el seu grau militar de capellà castrense per salvar-lo.

La Conca de Barberà ha patit – i pateix – una fortíssima caiguda demogràfica, i en situacions de quasi supervivència, s’entén que les ‘qüestions culturals, patrimonials i/o artístiques’ no siguin les del màxim interès.

Les actuals Administracions públiques catalanes superiors, Consell comarcal, Diputació, Generalitat, haurien de fer-se càrrec d’aquesta tasca de documentar el patrimoni històric i/o artístic existent en els municipis que no compten amb la força demogràfica i/o econòmica suficient.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

martes, 28 de marzo de 2017

CAPELLA DE SANT RAMON NONAT, BEGUR. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa m’enviava imatges de la capella de Sant Ramon Nonat (Portell, 1204 - Cardona, 1240), de la que ens diu Patrimoni Gencat; edifici de planta rectangular amb teulat de teula a dues aigües. Façana amb campanar d'espadanya, centrat, de forma trapezoïdal que clou amb teuladet a dues aigües. Aquest campanar té una obertura allargada d'arc de punt rodó.


L'accés a la capella es produeix per una mena d'atri amb un gran arc de punt rodó i de grans proporcions que dóna lloc a una zona amb bancs de pedra i a l'entrada que és de llinda planera i de pedra i amb inscripció recent dedicada a Sant Ramon Nonat.


Aquesta porta està flanquejada per dues finestres rectangulars de llinda de pedra i planera. L'atri (que és petit) és de volta de canó. Damunt de la porta hi ha un ull de bou rodó. La façana forma un contrafort lateral a cada costat que li dona un caire trapezoïdal. La façana lateral esquerra té una finestra de llinda planera a l'alçada de l'altar. La dreta és totalment cega. La de l'absis té una obertura rodona amb un trencallums de creu. L'absis també pren la forma trapezoïdal degut a sengles contraforts. Tota la capella està encalada.


Em sobtava la imatge del interior en la que presideix una imatge de la Mare de Déu dels Dolors, o de la Pietat, i en la que el Sant titular està a la seva esquerra.

Llegia que l’edifici s’aixecava originalment en un estil barroc popular, i que fou restaurada després del conflicte bèl•lic que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, els ‘guanyadors’ el qualificaven com ‘Guerra Civil’ i àdhuc de CRUZADA .

Mossèn Josep Vaquer i Catà ( Canet de Mar, Maresme 1927+ 31.12.2005) , la capella és anterior a 1627, probablement construïda el 1605.

L’església fins no fa masses anys estava - com s’acostuma a dir per terres tarragonines, ‘al defora’ de Begur, avui, envoltada d’edificacions, és un altre símbol d’una tristíssima realitat, per arreu quan ha estat possible, hom s’ha venut l’ànima al Maligne, o si us agrada més al turisme.


En una de les visites a Begur - que no disposa de Catàleg de Patrimoni en Línia – recollia dades de l’església parroquial advocada a Sant Pere, i de la Capella de la Immaculada, ara de la Mare de Déu del Carme de Casa Bona a Sa Tuna.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la tasca de documentar el Patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, topa amb la llarga acció destructiva duta a terme en els anys foscos de la dictadura franquista, i en masses ocasions amb el desinterès dels politics ‘democràtics’ que gestionen ara les administracions catalanes.

NOVETATS AL BALL DE LES GITANES DE CASTELLAR DEL VALLÈS

A l’enciclopèdia Catalana, com entrada núm. 5 del mot gitano-a, hi trobem “dansa de parelles, de moviment viu, que hom ballava prop de les fàbriques i dels llocs de treball, a Manlleu i altres indrets, el dijous gras, al matí, com a continuació de les festes de carnaval”.

Al Volum II del Costumari Català, de Joan Amades , a la pàgina 217, hi trobem “ El punteig típic dels balls propis de Carnestoltes pel Baix Llobregat, pel Vallès, i pel Maresme, havia estat l’espolsar, punteig que va donar nom al tipus de ball qualificat d’espolsada, el qual, al Vallès sobretot, des de la darreria del segle XVIII va prendre el qualificatiu de Ball de les Gitanes “

El mateix J. Amades, dedica un petit opuscle al Ball de Gitanes, o Ball de les Gitanes, editat l’any 1925, text citat per ALCOVE-MOLL, en el seu diccionari, en el que connecta el Ball de Gitanes, amb altres manifestacions anteriors, remuntant-se fins a l’època romana.

La tesi d’Amades i d’altres tractadistes ( no masses malauradament ), reforça l’afirmació de que el Ball de Gitanes, que encara perdura avui, i amb molta força al Vallès Occidental, sobretot a poblacions com , Castellar del Vallès, Montcada, Santa Perpetua de Mogoda, Parets,.. es hereu d’anteriors manifestacions del “ Ball de Plaça “, que podríem remuntar més enllà dels romans, com fa J. Amades, i alhora es una innovació en aquesta tradició dels balls populars, que mereix un breu anàlisi.

Certament podem com J.Amades, i com l’entrada de l’enciclopèdia Catalana, datar en les darreries del Segle XVIII, la renovació del Ball de Gitanes, la denominació de “ Ball de les Gitanes “, es possiblement deguda, a que els balladors , sobretot les dones, duien uns vestits estampats molt cridaners, ( elaborats a partir dels retalls, del caps de peça, i de “ les banderes”, en l’argot tèxtil els trossos de teixit que servien per fer les mostres, que ensenyarien desprès els viatjants ), i també perquè aquestes primeres colles, van introduir l’ús de castanyoles, tant per homes, com per dones, ( encara avui, fan estremir els anomenats “balls muts”, en que només s’acompanyen els balladors, amb les castanyoles, i la cobla resta callada ) , també es van introduir noves danses, la jota, la catxutxa , la contradansa, la polca, i avui encara, els mestres actuals, incorporen al Ball de Gitanes, noves formes de ball ; les Gitanes doncs, son avui encara, alhora que una de les manifestacions més antigues del folklore català, una de les més vives i dinàmiques, i això malgrat que els esforços que es fan per divulgar-la “ la Roda de Ballades”, que acaba sempre a la Plaça de l’Abadia de Montserrat, (plaça Major de Catalunya, amb permís de Barcelona) , tenen en general un escàs seguiment dels mitjans de comunicació, i conseqüentment del públic.

El Ball de les Gitanes, avui només per a tothom que se l’estima “ BALL DE GITANES”, es una evolució d’anteriors formes del Ball Popular, que desenvolupen amb renovada alegria, la munió de nous treballadors/es, que procedents de l’agricultura ( sovint en situacions quasi feudals ) nodriran les necessitats de personal de la manufactura , i de l’industria ,bàsicament tèxtil, això explicarà també, la seva localització principalment a la zona del Vallès.

Aquí també tenim l’explicació de l’aire “ revolucionari “, que les Gitanes incorporen a la tradició dels Balls Populars, avui podreu trobar balladors i balladores, de totes les extraccions socials, i de tots els sectors econòmics, hi ha treballadors manuals, treballadors de “ coll blanc “, universitaris, i professions lliberals; avui el BALL DE GITANES , es de tothom, justament perquè un dia farà de ben segur més de 200 anys, aquells primers treballadors/es assalariats del nostre país, van decidir que s’havia de donar un aire nou, a l’antiga manera de dansar.

Les Ballades de Gitanes, s’han de potenciar, a Castellar del Vallès, l’any 2017 introduïen un canvi més, la vida és un risc,oi?.


Tinc clar però, que únicament amb el recolzament de TOTS o de MOLTS, es podrà garantir la continuïtat en el temps d’aquesta veritable joia viva de la cultura catalana.

QUE EN SABEU DE LA CASA DE NÚMERO 26 DEL CARRER BOTINES DE PALAFRUGELL?.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de la casa de número 26 del carrer de les Botines de Palafrugell, que s’aixecava de forma ‘miraculosa’ en algun moment de l’any 1857, el ‘miracle’ consisteix en que no hi ha dades del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte, si hem de creure el que es diu a la pàgina 68 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf
casa unifamiliar entre mitgeres, de tres plantes i de tres crugies. A la clau de la porta hi figura: 1857 / J.S MSS.


Als pisos hi ha finestrals entre dues balconades. Les obertures tenen marcs ressaltats de pedra o d’obra. A la façana posterior, que dóna a un pati entre mitgeres, hi ha una galeria a la planta baixa d’arcades i voltes de llunetes. En la restauració recent per adaptar la casa al nou ús hom ha mantingut al màxim possible la distribució interior i els elements de l’edifici, introduint estructures mínimes amb un total respecte. Les façanes, arrebossades, han estat acolorides adequadament.



La casa fou seu, des del segle passat fins a temps recents, de “La Previsió Obrera”, societat de socors mutus que ha tingut un gran pes a la població.

La Previsió Obrera era una societat de socors mutus del segle XX a Palafrugell. Aquesta societat tenia la funció de sostenir els socis en els casos de malalties, vellesa i incapacitats laborals.

La Previsió Obrera neix de la fusió de La Unión Palafrugellense, La Protectora Palafrugellense i La Protectora Llofriuense el desembre de 1917. La primera Junta Directiva estava presidida per Ramir Medir Jofra (Palafrugell, 1889 – 1974), substituït el 1919 per Esteve Blanch Pujol. La seu de la societat era al Centre Fraternal. Com que aquesta societat s'inicià en un moment de forta crisi econòmica, Josep Torres Jonama Palafrugell, 26 de desembre de 1857 – Niça, 15 de desembre de 1946) va fer diferents donatius.

El 1922 s'hi fusiona també La Feminista. Va acabar la seva existència legal el 30 de setembre de 1974 quan va ser absorbida per la Federación de Mutualidades de Cataluña y Baleares

El Museu del Suro de Palafrugell conserva les urnes de votació procedents de l'antiga mútua La Previsió Obrera, on els associats podien votar mitjançant boles blanques i negres. Mostra un funcionament democràtic d'aquestes societats de les que Josep Pla Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981) afirmava que «han estat les incubadores més actives de l'oratòria popular a la vila».

La documentació va ser custodiada per la mateixa entitat a la seva seu, que es trobava al carrer de les Botines número 26 de Palafrugell, i quan l'Ajuntament va adquirir aquest edifici el fons documental va ser recollit per l'Arxiu de Palafrugell, l'any 1985.

L'any 2011 s'incorpora al fons una part de documentació conservada per un particular, Francesc Dalmau i Fàbrega, Paco Dalmau Palafrugell, 1953). En el fons documental també hi trobem la documentació de les entitats mutualistes La Nova Concòrdia, La Bienhechora, La Familiar i La Moderna Palafrugellense.

En desaparèixer aquesta institució l’immoble ha estat adquirit per l’Ajuntament per a serveis de Cultura i Centre Cívic.

No en trobava – i em sembla sorprenent - cap referència a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Palafrugell&page=7

Tampoc – i aquí no em sorprèn- a:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Palafrugell

Per descomptat - «spain is different!» - cap dada del promotor ni de l’autor d’aquest edifici que s’aixecava l’any 1858, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recordo que a lògica ens deien que si tots els cignes son blancs, tot el no blanc és no cigne. En política els que defensen la república com a forma de govern tenen al seu favor la presumpció d’honestedat, si apliquem el mateix criteri, tots els que no defensen la república com a forma de govern NO TENEN al seu favor la presumpció d’honestedat.


QUE EN SABEU DE CAL CARDENAL, AL CARRER DEL PROGRÉS, 22 DE PALAFRUGELL?.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies de la casa del carrer del Progrés, 22, de Palafrugell, que es coneix com cal Cardenal , recordem que en la llengua catalana- el castellà no té aquestes subtileses - cal, implica proximitat i àdhuc confiança, i en cap cas té relació amb la propietat del immoble.

Trobava a la pàgina 82 de 480 de:
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

Casa urbana entre mitgeres, de tres plantes i tres crugies. Façana simètrica, amb ritmes verticals. Tres obertures a cada planta.


Als baixos portal d’arc, al centre, entre dues finestres enreixades. Als dos pisos un balconet semicircular en l’eix central. A les crugies laterals grans balconades. Sota les llosanes dels balcons hi ha grosses mènsules decorades, cal esmentar les dels dos balconets de l’eix central, la inferior afigura la testa d’una dama de llarga cabellera, la superior representa un de bust militar, ambdues són d’obra o de terra-cuita, en alt relleu. L’arrebossat de la façana, del qual s’ha renovat recentment l’acolorit en to ocre clar, té lleus incisions imitant carreuada.

L’interior de la casa és ben cuidat, les habitacions conserven els sostres d’embigat; destaquen els arrimadors de rajola policroma, amb decoració ja modernista. A la decoració de ferro forjat de la tarja de la porta hi figura l’any 1858.

L'anterior PEPIPH de 1990 explica que segons una tradició oral recollida a la població, els busts de la part alta de la façana representarien el general Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero (Granátula de Calatrava, província de Ciudad Real, 27 d'octubre de 1793 - Logronyo, 8 de gener de 1879) Virrei de Navarra, Príncep de Vergara, Duc de la Victòria, Duc de Morella, Comte de Luchana , Vescomte de Banderas, i regent del regne de 1840 a 1843.


No em lliga gaire el comentari ‘ semblaria lògic suposar que la dama tindria una simbologia lligada al progressisme’.


No en trobava – i em sembla sorprenent - cap referència a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Palafrugell&page=7

Tampoc – i aquí no em sorprèn- a:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Palafrugell

Per descomptat - «spain is different!» - cap dada del promotor ni de l’autor d’aquest edifici que s’aixecava l’any 1858, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recordo que a lògica ens deien que si tots els cignes son blancs, tot el no blanc és no cigne. En política els que defensen la república com a forma de govern tenen al seu favor la presumpció d’honestedat, si apliquem el mateix criteri, tots els que no defensen la república com a forma de govern NO TENEN al seu favor la presumpció d’honestedat.

lunes, 27 de marzo de 2017

CAPELLA DE SANT BARTOMEU DE EL BAELL. CAMPELLES. EL RIPOLLÈS. GIRONA

La Rosa Ventura Cutrina, em feia arribar imatges d’aquesta capella rural, que únicament mereix aquest lacònic comentari, a Patrimoni Gencat; petita capella d'una nau d'època moderna. Afegiria que de tipologia ‘ Trentina’.


Cap dada de quan es va fer ‘Segles: XVII – XIX’, de qui en va ser el promotor, i qui l’autor, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Observo a la imatge que llueix un campana, i penso que possiblement encara s’hi duen a terme oficis religiosos, si mes no en dates concretes. Ens agradarà tenir noticies de la seva ‘activitat’.

Quan al toponim ens diu el diccionari català valència balear; etimològicament deriva probablement del llatí *opacĕllu, diminitiu de opācu, ‘obac’. Així sembla indicar-ho la forma Obazello amb què apareix escrit aquest topònim en un document de l'any 979 (Guiter Phon. Top. 18). De ĭllu opacĕllu degué resultar l'obaell, i després, per falsa interpretació de la o inicial, lo baell. Coromines (RLiR, xxiii, 45) opina que Baell ve del llatí vadĕllu, diminutiu de vadum, ‘gual’.

Desconec si la Rosa va poder retratar l’interior, del que en voldria tenir alguna imatge.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia un email del Xavier Roura i Cegarra ( Barcelona, 1988 ) en el que em deia ;

Benvolguts,

Em dic Xavier Roura i sóc periodista a la Televisió, Ràdio i diari del Ripollès. Sóc ripollès d'adopció de fa poc, però tot i així tinc alguna informació que us podria ser d'interès respecte de l'esglesiola de El Baell.

Malgrat que no en sé res més, sí que en conec la "llegenda" que n'expliquen els veïns. Si més no, en Josep Dordas (en Josep de Cal Villego), que coneix a bastament les històries i racons de El Baell.

En un programa que faig dedicat a descobrir precisament racons i històries, en Josep em deia que l'església la van construir al segle XVIII els veïns de El Baell (per això l'autoria n'és anònima), cansats d'haver d'anar sempre a missa i a enterraments a Campelles, a uns quants quilòmetres del poble. Malgrat pertànyer a Campelles des de feia anys, els veïns volgueren tenir aquest petit punt d’independència litúrgica. Així doncs, cada cop que tornaven de missa o enterrament de Campelles cap a El Baell, s'enduien una pedra. Així, mica en mica, aconseguiren prou pedres per bastir una esglesiola pròpia i no haver de tornar a fer tot el viatge fins al poble veí.

A mi això em flaira a valentia, solidaritat i constància.

Digne d'admiració, crec jo! Aquesta però, és una història que es difumina a través dels anys i els segles, i no se sap on acaba la "llegenda" i on comença la realitat.

Espero que aquest petit gra de sorra serveixi per a la vostra causa.

Ah! I segurament, per Festa Major de El Baell s'hi fa alguna missa, com a mínim!

Gràcies per la vostra atenció.

IN MEMORIAM DELS ESGRAFIATS DEL CARRER DE LA CARITAT DE PALAFRUGELL.

Joan Badia Homs (Palafrugell , l’Empordanet, Girona, el 9 de maig de 1941 ) té un currículum impressionant : https://www.racba.org/es/mostrarcurriculum.php?id=513

I malgrat això el seu treball "Els esgrafiats barrocs del carrer de la Caritat". Programa de Festa Major. Palafrugell. 2005. No ha tingut cap ressò.

Joan Badia Homs, constata que passats 2100 anys continuen essent certes aquelles paraules de Jesús ; «cap profeta no és deshonorat sinó a la seva pàtria i a casa seva»

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies on s’aprecien els esgrafiats que adornaven les cases de números 62 i 64 del carrer de la Caritat de Palafrugell.




http://palatiofrugelli.blogspot.com.es/2010/12/els-esgrafiats-barrocs-de-can-frigola.html

http://www.raco.cat/index.php/EBE/article/view/285218

Està clar que aquesta tècnica de dibuix que consisteix en fer incisions o gratar amb una eina especial anomenada estilet, sobre el cos de l'objecte o paret, en la part superficial, de manera que quedi al descobert la capa inferior, no la coneixia – ni practicava – tothom que es dedicava a fer de pintor decorador, ni al segle XVIII, ni en l’actualitat. Per confirmar-ho d’ençà del traspàs de Ferran Serra i Sala ‘Ferdinandus Serra’ (Barcelona, 1905 - 1988) , i més tard de Jaume Amat i Bargués (1924-2003), tenim únicament constància de l’Antoni Sabaté i Aguilera i el Joan Padró i Escudé.

L’autor dels esgrafiats dels números 62 i 64 del carrer de la Caritat de Palafrugell, no va ser ‘desconegut’, com tampoc el mestre d’obres que aixecava la casa.





Alhora que felicitar als autors d’aquesta desinformació, reclamem de les Administracions Públiques Catalanes, passats 40 anys de la mort del sàtrapa, que ‘es mullin’ per Catalunya', i deixin de practicar el ‘laissez faire, laissez passer’ , que ja toca.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

TORRE DEL MAS SUREDA. ERMEDÀS. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa, malda per fer conèixer el patrimoni històric i/o artístic de Palafrugell, i em feia arribar imatges de la Torre del Mas Sureda d’Ermedàs.

Patrimoni Gencat ens diu que la torre del mas Sureda és un element dels segles XVI-XVII, època en la qual poden ser datades la major part de les torres de defensa i de guaita del terme de Palafrugell, bastides en gran quantitat davant l'amenaça dels pirates turcs i algerians.


Imatge del Fons, Estudi de la Masia Catalana. 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'.

La masia era de la mateixa època, i fou recentment enderrocada i substituïda per una construcció de tipus neorenaixentista molt poc reeixida annexa a la torre, que afortunadament ha estat respectada.


Fotografia de l’Ajuntament de Palafrugell.

La torre es troba integrada al mas Sureda, a la banda nord-est de la casa. El mas Sureda és situat a uns 300 metres al sud-est del mas Petit d'en Caixa. Es tracta d'un element de paredat, de base cilíndrica, unit a la masia a través d'un cos d'edifici nou. La torre té merlets esglaonats amb espitlleres rectangulars. A la banda de migdia hi ha restes de l'antic matacà: l'obertura del mur i les mènsules de suport de la part baixa. Es conserven diverses espitlleres quadrades al cos de la torre, així com altres obertures de tipologia diversa, distribuïdes irregularment pel parament i especialment per la part sud-est.

A la pàgina 228 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

Llegia ; torre de defensa d’una masia que ha estat enderrocada i substituïda pler un edifici modern, a mena de palau “neorenaixentista”.

La torre és l’única per de l’antic mas que ha estat respectada i restaurada.

És cilíndrica amb coronament de merlets de perfil eslgaonat o a tot volt. Té espitlleres rectangulars, conserva les carteles d’un matacà, una finestra i la porta -de llinda sobre mènsules- enlairada, que comunicava per un pont, amb el primitiu casal, desaparegut; gàrgoles de pedra a la part inferior i algunes obertures practicades tardanament. A l’interior posseeix voltes semiesfèriques.

Es construí amb pedres només trencades i morter que creen un aparell irregular.

Té interès la vegetació natural de l’entorn, en part alterada.

Torre d’un tipus molt corrent a la contrada, d’idèntica tipologia que les de Can Vilà i del Mas Espanyol de Santa Margarida, ben properes i semblants a les de Begur. La finca és propietat de Jorge de Camps y Galobart (1954), V marqués de Camps, IV baró de Algerri, el “palau” actual situat al costat de la torre, en substitució de la masia, el feia aixecar als anys 1970, Felipe de Camps y de Subirats (1928 - 2010), IV marqués de Camps, III barón de Algerri.

Joan Carandell i Pericay (Figueres, 19 de gener de 1893 - Pals, 17 de juliol de 1937) en el seu llibre pòstuma ‘El Bajo Ampurdán. Ensayo geográfico. Diputació provincial de Girona. Girona. 1942’ diu: "con su torre del siglo XVI llamada "dels moros", la cual en su época estaba completamente separada de la casa, como era regla general, y tenía el acceso por una ventana mediante una pasarela eventual"

S’acostumava a designar com ‘ dels moros’ tot el que existia des de temps antics, i no es tenia coneixement de quan es va aixecar. L’esforç de l’església catòlica – cal recordar als rectors de les parròquies rurals, i les Ordres Religioses Docents- , la Mancomunitat de Catalunya, i posteriorment la Generalitat de Catalunya durant el breu miratge de llibertat de la II República, aconseguien que l’educació bàsica arribes a la major part de la ciutadania. Això alhora que eradicava la ignorància - avui ningú dia ja això ‘dels moros’- , deixava en el imaginari col•lectiu un lligam entre el regim republicà, i la llibertat, l’educació, i fins l’honestedat.

La denominació de la Torre , Sureda, – com quasi tots els topònims és descriptiva - bosc d'alzines sureres (Empordà, Garrotxa, La Selva), i etimològicament evoluciona del llatí subĕrēta.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 26 de marzo de 2017

GITANES 2017

Començava a les 16, 00 amb la sessió fotogràfica al patí de la casa Tolrà, i seguiria fins passades les 20,30 al Pavelló Blume.


L’entitat Ball de Gitanes de Castellar del Vallès, ja no practica – la realitat mana – la discriminació per raó de sexe, avui excepte la colla d’acabats de casar, a la resta se les ha de tractar amb la forma femenina, seguint el criteri de les Nacions Unides quan les fèmines son la majoria d’un col•lectiu. Practica encara però, la discriminació per estat civil , si més no, en les denominacions, infantils, joves, solters, casats,..., i d’alguna manera també per edat. Una divisió basada en la competència ‘física’ i àdhuc ‘anímica’ , potser fora més racional, com Gitanes té un clar fonament república, potser es podrien identificar amb estrelles, així amb independència del sexe, l’estat i l’edat, les balladores s’agruparien en funció de la seva ‘capacitat’. Dit queda.

La ballada enguany estrenava ‘nou format’, crec que es va pel bon camí.

Les faldilles amb estampats de colors vius, que donaven nom a les Gitanes – recordeu que començaven amb la presència de la industria tèxtil a les terres del Vallès, i que rebien el nom perquè les balladores confegien els primers vestits amb els retalls del que s’anomena ‘banderes’ i/o caps de peça – van deixant pas a les ‘ Gitanes de Gala’, no em sembla ni bé, ni malament, com sap tothom ‘Eppur si muove’.

La creixent presència femenina la valoro com un fet positiu, penseu que son habitualment les dones, les que per així dir-ho, ‘salven la tradició i la cultura’.

El fet que cada colla ofereixi un ‘ball especial’ és una gran idea.

Conclusió, un any més la Ballada de Gitanes al Pavelló Blume, ha estat un èxit.

Felicitats al Ball de Gitanes de Castellar del Vallès.

CAPELLA DEL SAN CRIST DEL CEMENTIRI DE PALAU-SAVERDERA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

No trobava cap referència al Cementiri Municipal de Palau-Saverdera a :
http://palausaverdera.cat/pdf/POUM_bens_protegir.pdf

Curiosament en parlen – de l’accés, i no de l’equipament – a :
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/apm/ole-tu-a-palau-saverdera/video/5583444/

En la visita que fèiem a Palau-Saverdera en Josep Olivé Escarré, accedint a la població des d’Empúries, i tornant en direcció a Castelló, no trobava la granja de búfales, intueixo que no hi devia arribar ja que no vaig veure cap rètol enlloc.

On si que arribava – malgrat el que diu http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/apm/ole-tu-a-palau-saverdera/video/5583444/ - era al Cementiri Municipal, on retratava la Capella que imagino – a reserva de la confirmació des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) – advocada al Sant Crist.


Hom pensa que l’absència de dades d’aquest edifici, NO TÉ cap justificació.

L’Ajuntament de Palau-Saverdera és CULPABLE d’inacció vers la documentació del seu patrimoni històric i/o artístic.

No en diuen res a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2

Que consideren únicament ressenyables l’edifici de les Escoles Públiques de la Mancomunitat – ara Ajuntament – i l’església parroquial advocada a Sant Joan Baptista. I sembla que prescindibles entre altres :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/03/que-en-sabeu-de-la-casa-anonima-del.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/03/in-memoriam-del-castell-de-palau.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/03/que-en-sabeu-de-la-casa-isidre-macau.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/03/que-en-sabeu-de-la-casa-sivecas-de.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/01/que-en-sabeu-de-lautor-dels-edificis-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/03/capella-del-san-crist-del-cementiri-de.html

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.

sábado, 25 de marzo de 2017

QUE EN SABEU DE LA CASA EN VENDA AL XAMFRÀ DELS CARRERS VALLS/CARRER DE LA VERGE MARIA/PLAÇA DEL PRIORAT DE SANTA ANNA DE PALAFRUGELL?.

El Joan Dalmau Juscafresa m’enviava fotografies de la casa que fa xamfrà als carrers dels Valls, 11; carrer de la Verge Maria, 1; plaça del Priorat de Santa Anna, el nom amb el que es designa aquesta casa, Puig correspon a uns dels darrers propietaris – no al seu promotor - , i el segon, FORN DE SANT JAUME, és el nom comercial d’un fleca que hi hagué, abans de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi criminal que els guanyadors qualificaven de GUERRA CIVIL, i fins de CRUZADA, en el que traslladaven a Déu, la responsabilitat per les morts i destruccions. La casa actualment està en venda.

Llegia a la pàgina 22 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf


Casa de planta baixa, entresol, dos pisos i àtic, situada a la cantonada del carrer dels Valls amb el carrer de la Verge Maria, configurant dues façanes principals, i amb la plaça del Priorat de Santa Anna, configurant una façana posterior, de tractament més senzill. La façana del carrer dels Valls presenta dos eixos d'obertures, amb dos portals a la planta baixa, on dóna una botiga, un balcó corregut amb dues tribunes al primer pis i dos balcons sobre les tribunes al segon. La façana del carrer de la Verge Maria, és similar, només que sense tribunes al primer pis, amb balcons més senzills al segon, i a la planta baixa, un dels portals dóna a la botiga i l'altre, més petit, té a sobre una balconera sense vol de l'entresol i és la porta de l'escala. La façana a la plaça del Priorat de Santa Anna té balconeres sense vol a l'entresòl i finestres als pisos. Entremig d'aquestes i a diferent nivell hi apareixen les finestres de l'escala. Per damunt de la cornisa que ressegueix tot l'edifici apareix un àtic amb un balcó, que ocupa una part del terrat.


D'aquest conjunt destaquen els elements decoratius de pedra motllurada. A banda d'emmarcaments d'obertures, cantonades, balcons i faixes resseguint el nivell dels forjats, cal mencionar les mènsules, tribunes i sobretribunes i la cornisa. Així com la barana de ferro dels balcons.


Segons diu l'anterior PEPIPH de 1990, abans d'aquesta recent restauració, l'edifici presentava "Dues altes tribunes en el primer pis, poligonals i profusament decorades amb relleus d’obra: columnes amb capitells que separen les vidrieres, una barana amb decoració calada i una altra a la part superior on es creen –damunt les tribunes- balcons a nivell de la derrera planta. Les tribunes estan recolzades sobre una gran cartela entre dues columnetes amb capitells sobre mènsules. Entre les tribunes hi ha una balconada que les comunica i que segueix per la resta de les façanes doblant la cantonada, formant un llarg balcó corregut en el carrer de la Verge Maria; és notable la seva barana de forja". Les façanes presentaven "un acabat figurant obra de maó, amb gruixos de remolinats i acolorit amb tó vermellós". Els interiors no tenien "alteracions notables en la compartimentació", però havien perdut "molts elements originals a causa de l’abandó".

En la darrera restauració s'ha recuperat l'edifici que es trobava en un pèssim estat de conservació, "fins al punt que alguns dels elements decoratius de la façana estan caient a trossos, concretament algunes parts de les columnes de les tribunes", però s'han eliminat els vidres de tancament de les tribunes i s'han deixat obertes. Igualment, l'estuc original de to vermellós ha estat substituït per l'acabat actual de color groc llis, tot i que es preveia recuperar la coloració original, que només havia estat alterada a la planta baixa del carrer dels Valls . No s'ha pogut comprovar com s'han restaurat els interiors.

Ens agradarà tenir noticia del promotor, del autor de l’edifici, i del de la reforma a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CIUTADELLA DE ROSES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Visitàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés la ciutadella de Roses, situada a l'entrada de la vila per la carretera que ve Figueres.


Patrimoni Gencat
ens diu que presenta una forma de pentàgon irregular d'uns 1013 metres de diàmetre, estructurat en dos nivells defensius concèntrics. El primer nivell està format per glacis i contraguàrdies units per una contraescarpa. Passat el gran fossat que l'envolta es troba el segon nivell emmurallat, amb les arestes protegides per baluards. Els cinc baluards es coneixen amb els noms de Sant Joan i Sant Jordi a l'oest, Sant Andreu al nord, i Sant Jaume i Santa Maria a l'est, aquest últim desaparegut. Al seu lloc hi ha diverses edificacions. Els altres estan malmesos. Els murs que uneixen els baluards estan atalussats exteriorment, i reforçats amb contraforts i terraplens de terra, per la banda interior. Mantenen una alçada d'uns nou metres i tenen un cordó decoratiu que separa l'escarpa del parapet. Es conserven les dues portes originàries d'accés al recinte. La façana principal està orientada al sud i s'hi troba la porta de Mar, que estava defensada per una barbacana de la només queden els fonaments. Bastida amb carreus regulars de pedra calcària, a mode d'arc triomfal. Al nord hi ha la porta de Terra, o de camp, que estava protegida per un baluard.


A l'interior del recinte de la ciutadella es conserva, en part, l'antic circuït emmurallat medieval de la ciutat de Roses que, com s'ha vist, fou aprofitat per construir la nova ciutadella. Es tracta de les restes de muralles i torres tant del primer recinte defensiu d'època alt medieval, com de les posteriors reformes i ampliacions del període baix medieval. En relació al primer recinte també es conserven les restes de la basílica benedictina del monestir de Santa maria de Roses i els elements que l'acompanyen.



L'any 1543 es fa el projecte de Luis Pizaño ( + Laredo el 5 de octubre de 1550 ),enginyer militar , que s’havia encarregat de millorar les fortificacions de Pamplona, San Sebastian, Fuenterrabía, Perpinyà,.. , de fortificar la vila de Roses amb obra de terra.

L’any 1545 es refà el projecte: fortificació de quatre baluards, reaprofitant part de la muralla medieval.

L'any 1553, Giovanni Battista Calvi (Milà, Llombardia, 1525 - Perpinyà, 1562) s'incorpora als treballs. El projecte definitiu preveu els cinc baluards de pedra.
http://www.elpuntavui.cat/article/1-territori/6-urbanisme/554497-lenginyer-calvi-es-queda-sense-carrer-a-roses.html

Entre els segles XVIII i XIX, la ciutadella participa en diferents conflictes bèl•lics.

L'any 1915 deixa de ser propietat del Ministeri de Defensa i passa a ser del d'Hisenda.

L'any 1927 s'enderroca el baluard de Santa Maria.

L'any 1961 es fa la declaració de Monument Nacional que garanteix la preservació del monument.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM MONESTIR I ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LA CIUTADELLA DE ROSES, L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem molt especialment, en la nostra visita a la Ciutadella de Roses, a les restes del Monestir i l’Església de Santa Maria dels que trobava a :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=roses&page=2&pos=14

El Monestir es troba situat sobre les restes de l'antiga ciutat de Rodhe, a l'interior de la Ciutadella de Roses, i ha patit els efectes de les nombroses accions de guerra que aquesta fortalesa ha jugat. Darrerament ha estat reconstruït en diferents sectors.



L’església de Santa Maria es descriu així; edifici de tres naus amb transsepte sobresortit i tres absis semicirculars. En estat ruïnós ha estat refet totalment l'absis major, i fins a mitja alçada els trams destruïts dels murs perimetrals, entre ells el frontis on ha estat restituïda una senzilla portada dels segles XII-XIII (trobada caiguda). El mur exterior de l'absis central té decoració llombarda, mentre que les absidioles són llises. A l'interior destaca la decoració d'arcuacions sobre pilars semicilíndrics de l'hemicicle absidial major, que es reprodueix a tot volt de l'església. La volta de la nau central i de les ales del creuer era de canó, mentre que a les laterals era de quart de cercle. Arcs torals de mig punt i finestres de doble esqueixada.


Portalada: Portada de pedra d'Avinyonet (calcària) perfectament tallada. Tres arcs de migpunt disposats en degradació, gran llinda i timpà llis. Aquesta portalada es va trobar derruida entre els enderrocs i fou de nou col.locada l'any 1964.

claustre: Datable en els segles XI-XII. Situat a migdia de l'església. Totalment destruït i espoliat.

Absis paleocristià: Les excavacions arqueològiques han descobert restes d'un absis d'època paleocristiana, que podria pertànyer a un antic temple circular, a una "cel.la memoriae" o bé a un "martyrium", que podria identificar-se amb el temple anterior al del segle XI que tenim documentat en una llinda (reaprofitada).

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com